dissabte, 29 d’octubre de 2011

Hello baby

No hauríem de subestimar la importància de la publicitat que llueixen algunes línies d'autobusos de València. Si la incitació al consum i altres formes imprescindibles per a la formació de masses que coneixem amb el nom de publicitat ja fa dècades que ens les trobem fins en la sopa (bova generalment), resulta molt estimulant l'exhibició de propaganda mòbil que asseguren els autobusos en el seu recorregut urbà. La del mercat és al capdavall una lluita a tota ultrança, i més en desoladors temps de crisi, de manera que a la que t'encantes, la competència et xafa la guitarra. Val que aquests rètols tan ben fets deuen costar un ull de la cara, però segur que paga la pena la inversió si amb això democratitzem el coneixement de productes que poden injectar noves energies a la cosa de les finances. Sense distinció de sexe, edat, raça o llengua, tothom té accés a la publicitat gràcies als autobusos municipals, que a més de transportar gent amunt i avall fan un gran servei a l'economia. Recorden vostès quan la visita del Papa, l'America's Cup o el flamant circuit de Fórmula 1, per exemple? No em diran que el parc mòbil i públic de la ciutat no va estar llavors a l'alçada de les circumstàncies, passejant-ne elegantment la propaganda per tota la ciutat, repartint la sopa arreu, popularitzant tan importants esdeveniments socials pels quatre punts cardinals del Cap i Casal. Doncs què hi farem si ara que vénen tan mal dades s'hi publiciten modernes cases de putes? Vinga, no ens fem els desmenjats per qüestions de moral, ni discutim si es tracta d'anuncis de marcat caràcter sexista o si darrere el negoci de la prostitució només hi ha explotació i barbàrie, que a fi de comptes tot això alegra la vista del deprimit cos social i proporciona una mena de viagra estimulador de l'economia i de l'aprenentatge i ús de les llengües (primera lliçó: “Hello Baby!). Ara que Europa trontolla i que fins l'ETA ho ha deixat estar, aquests anuncis animen la cosa, no com aquelles bajanades dels ateus fent-nos dubtar sobre l'existència de Déu, pura ideologia que desarmava el furor de les masses. Clar que hi ha Déu, i paradisos com el de Hello Baby!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 d'octubre de 2011.

 

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Paraula viva

La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalada pel seu president, Isidor Marí, va celebrar dijous una sessió a Alcoi. No hi ha cosa que agrade més als meus paisans que exercir d'amfitrions, sobretot quan no han de canviar de llengua. Era previsible, doncs, que la ciutat es vestís de gala i que la sala de graus de l'antiga fàbrica Carbonell s'omplís de gom a gom. Poble sofert i amb bona reserva de trellat, l'acte també va servir per espolsar-se la grisor dels anys en què a l'Ajuntament hi hagut una genteta poc amiga de la llengua i la cultura d'aquest poble. Perquè la jornada que commemorava quatre centenaris d'una tacada (M. Sanchis Guarner i E. Valor; J. Maragall i T. Llorente) i dedicava també la seua atenció a tres magnífics alcoians, Joan Valls, Jordi Valor i Ovidi Montllor, significava també la posada de llarg del nou govern, integrat per socialistes, bloquistes i esquerrans, partits que s'han d'encarregar, contra el vent i la marea d'una caixa plena de forats heretada del PP i una crisi que és molt més que econòmica, de gestionar il·lusions i projectes per a una ciutat decandida que s'ha de reinventar sobre l'espill trèmul del Serpis i les muntanyes que el volten però també de portes enfora. Aquesta era la sensació que surava en l'ambient mentre s'escenificava l'encontre del principal ens normatiu del català i aquest poble carrascós i clivellat (que diria l'Ovidi) d'antigues fàbriques i alguns somnis encara dempeus de qui els poders autòctons només se'n recorden, amb parafernàlia propagandística, per festes de moros i cristians. La històrica jornada ha tingut en el l'empenta discreta del castellonenc Vicent Pitarch, secretari de la secció, el principal artífex. Després de la cosa acadèmica vingué la gastronòmica, no menys important, i allà la confraternització seguí vies complementàries en què vam poder il·lustrar alguns membres de l'IEC sobre les virtuts del cafè (licor). Tornant a València ens assabentàvem que per fi les bombes d'ETA emmudien davant la paraula enraonada. Ara cal esperar que la paraula d'un idioma ple de vitalitat vaja substituint tanta burrera prescindible com encara campa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.


dissabte, 15 d’octubre de 2011

Retallades

Vaja per endavant que sóc un ferm partidari de les retallades. No són només inevitables sinó també necesàries si volem remuntar la costera del Gurugú (la més pronunciada d'Alcoi, que ja és dir) de la crisi i prevenir-ne alguna de futura: “Pa las cuestas parriba quiero a mi burro, que las cuestas pabajo yo me las subo”. L'adagi castellà és d'una lògica a prova de bombes i molt suggestiu en els temps que corren. I com que sóc radical partidari de les retallades, estic igualment a favor d'amputar les parts gangrenoses abans que la infecció no s'escampe per tot el cos. Si hem de prescindir d'alguna cosa, que no siga, posem per cas, el fetge o el cervell. Està molt bé això de començar per retallar el pressupost militar, com acaba de fer el ministeri del ram, o de prescindir del sou d'un mes, com han fet els diputats catalans. El perill en aquest darrer exemple és que mirant-se en l'espill còncau de Catalunya als partidaris de l'esperpent valencià els entraran ganes de fer justament el contrari, apujar-se'l. Com a espai d'essències pàtries no tenim rival: si allà prohibeixen les corregudes –de bous– ací pengem medalles en els vestits de llums dels toreros. Centrem-nos, però, en coses supèrflues que com la despesa bèl·lica, les places de bous o els alegres sous de determinats gremis, són absolutament prescindibles. Què els sembla continuar posant una miqueta d'ordre i trellat en el destarifo financer? Per no dir res de les fórmules 1, la lluminària exhibicionista de València (que a més segresta la nit i censura la famosa lluna) i altres figues que van caient pel seu propi pes tardoral. Però la retallada més important jo la faria a l'alçada mental on el ciutadà s'ha empassat com un babau el conte de xauxa que les nodrisses del capital li han estat contant en temps de vaques grosses per transformar-me'l en simple consumidor. El conte parlava d'un creixement sense brida i sense fi i ara costa despertar-se a la dura realitat d'unes retallades que deixen intacta la part supèrflua causant de la crisi i es dediquen a dessagnar-nos per la jugular les llibertats i els drets socials. La batalla global que es lliura és, en el fons, la de la consciència, per una nova cultura.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 d'octubre de 2011.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

El convencional

Ha tornat a l'escena el del bigot, sense bigot però amb la mateixa melena i serrell que van causar furor en els norantes, si bé alleugerits pel tall de tisora fins a límits homologables. No hem pogut veure els efectes dels exercicis abdominals sobre el seu tòrax de marbre, però no costa gens d'imaginar-los, ni el benefici energètic de la cursa diària contra el temps. Ha tornat l'impertorbable, l'impassible, mentre del cel cauen claus per als qui han nascut amb vocació de martell. Ha tornat, convencional com mai, a exhibir el rictus moixí, a estendre's com una ombra sobre la claca pepera a la Convenció del partit. Ha tornat la matraca amb la matraca de sempre, i l'hisop que arruixa l'aigua beneïda sobre els caps dels demòcrates de (quasi) tota la vida i separa amb ratlles gruixudes els qui no són dignes d'entrar a la casa del Senyor: abertzales, rojos i altres perles. Ha tornat a la convenció del PP el convencional a cauteritzar les ferides de la crisi amb les mateixes apòzemes amb què els discursos i pràctiques neocons han provocat la metàstasi d'un capitalisme convuls a qui ningú, i menys ell, no gosa posar govern, ni lleis, ni regnes. El posat esbiaixat del gallec Rajoy, destre en la retòrica d'esquivar problemes, recupera per a la causa l'home sense perfil, fruit arrodonit de l'estepa castellana, ariet unidireccional que forada les muralles més enterques amb la força de les seues banyes fetes de pensament únic. Els dubtes metafísics del celta tenen per fi el contrapès de la tossudesa ibèrica, la mística de quatre xavos, la cega voluntat de l'estudiant d'oposicions de Quintanilla de Onésimo. Les sibilants rebels que escapen pels llavis tous del gallec quan parla, les erres impossibles de les seues proclames, han trobat contrabalança en la flauta de mezzosoprano aznariana que tant mal fa a les oïdes sensibles. Hivernat en el comandament a distància de multinacionals, fundacions i altres fantasmagories que li omplin de milions el rebost, és hora que l'expropietari del bigotis més ridícul des de Franco protagonitze la convencionalitat de la Convenció del PP preparant l'assalt, des de la catifa roja que ha estès Zapatero, a la Moncloa. Si era sospita, ara es certifica. I la parròquia, que aplaudeix a rabiar el convencional per a un altre desastre.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 d'octubre de 2011.













Fotografia apareguda a El País, 7 octubre 2011. [Jon Nazca. Reuters]

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Jordi Pàmias, un poeta crucial

Jordi Pàmias, La nit en el record (obra poètica II). Biblioteca de la Suda, Pagès editors, Lleida 2006.
· · ·
El segon volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias aplega la seua producció entre 1973 i 1978: Temps empresonat, Cançons de la nit benigna, Aurora amb gebre i Flauta del sol. Magnífica oportunitat per aprofundir en un dels periples poètics crucials de les darreres dècades.
· · ·
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és autor de no menys de setze títols poètics d'ençà que es va donar a conèixer el 1972 amb el seu primer treball La meva casa. Els lectors valencians més atents potser recorden el seu Àmfora grega, Premi Octubre de 1985, que publicà Tres i Quatre, i el més recent Terra cansada, editat per Perifèric en 2004. Ara, gràcies a la iniciativa de Pagès editors, hi ha en marxa la impressió de l'obra poètica de Pàmias en la molt interessant Biblioteca de la Suda. El projecte començà en 2004 amb l'edició del volum III, titulat Lluna d'estiu i que conté els llibres dels anys 1985, 1990 i 1992, continua amb el que avui ressenyem i acabarà amb el volum I, on esperem trobar els llibres inicials de l'autor, i, almenys, amb un quart que incloga la producció més recent i la que es troba en marxa a hores d'ara. L'ordre d'aparició dels volums, de més propers a més llunyans cronològicament parlant, si bé pot sobtar en un principi, permet als nous lectors fer-hi un camí de reconstrucció poètica ben interessant, semblant al que previsiblement l'autor deu estar fent en la revisió dels seus llibres. Aquesta opció indicaria, a més, que ens trobem davant una obra  en marxa, plenament oberta, idea que avala la lectura dels darrers lliuraments de Pàmias, en especial el ja citat Terra cansada. Com en tot poeta rigorós tenim en Jordi Pàmias l'exemple de com una obra pot acumular els guanys pretèrits i llançar-se alhora, en cada nou llibre, a noves fites.
Per edat, que vol dir circumstàncies vitals, formació i referents, pertany l'autor al grup de poetes que, tot i beure de les fonts del denominat realisme social (estalviem les consabudes cometes al lector d'aquests papers), se situen en la cruïlla dels setantes i el seu esclat, tan efímer o balder en molts casos, de creativitat poètica. I que ho han sabut, sàviament i a temps, aprofitar, no com aquell qui es deixa arrossegar per inèrcia per les modes imperants, sinó com el capaç d'obrir-se nous camins en l'aventura poètica, alliberat de llasts innecessaris, amb un impuls decidit i profund. Al capdavall, i per molt que ens hi entossudim, una veu autèntica ho és en certa manera per la resistència que mostra a ser reduïda a etiquetes fàcils. El de Pàmias és un cas en certa manera equiparable, en l'àmbit valencià, a un Lluís Alpera o un Emili Rodríguez-Bernabeu, i en el de les Illes, a un Jaume Pomar, per exemple.
Aquest aspecte, aquest trànsit harmoniós en la poesia de Jordi Pàmias, és un dels que permeten escandallar els presents llibres: el que va des de la memòria del temps oprobiós del franquisme que representa Temps empresonat, passant per l'exaltació del goig de viure de Cançons de la nit benigna (i la nit social, un dels símbols majors de la poesia d'aquells temps, convertida en el recer de l'amor i del plaer, en essencial agraïment), per arribar a l'esclat poètic de l'Aurora de gebre i, sobretot, a Flauta del sol, una sàvia combinació de poemes en tankes i d'altres en decasíl·labs clàssics que  valgué a l'autor el prestigiós premi Carles Riba de 1978. Jordi Pàmias és un dels exemples més sòlids que la síntesi entre moviments poètics que massa superficialment hem tendit a considerar com a incompatibles no solament és possible sinó sovint necessària. Només qui es pren la poesia com un simple joc d'estils, sense comprometre's en el més profund, pot veure-hi segons quines exclusions. La coexistència de diverses línies, a voltes constituïda en summa a l'interior de determinades obres, representa una prova de maduresa poètica. Els temps canvien i amb ells els poetes. O, en l'ordre que ens afecta, els temps canvien amb els poetes. No dubtem, en aquest sentit, a assenyalar Jordi Pàmias com un poeta autènticament crucial. Llegiu, si no, les seues magnífiques propostes.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.






diumenge, 2 d’octubre de 2011

Sostenint l'insostenible

Caldrà deixar uns dies a remulla les recents declaracions del conseller d'Hisenda, a veure si es reblaneixen una miqueta i podem mastegar aquests cigrons. Perquè si hem de creure les diverses fonts consultades, José Manuel Vela ha dit una cosa i també la contrària: que la política de grans esdeveniments (ell en deia eventos en el flatós estil de la casa) era insostenible però que el Govern Valencià els mantindrà, després d'avaluar-ne costos i beneficis, això sí, i decidir (sic) "si els manté tots, els lleva, en lleva algun o no en lleva cap". Entesos? Tot i que personalment em sembla un misteri que es puga sostenir l'insostenible, no tenim més remei que alegrar-nos (i qui no es consola és perquè no vol) que per fi a algú amb comandament directe en la gestió dels diners públics se li haja acudit la brillant idea de fer comptes abans d'escometre i mantenir qualsevol empresa. El que per a la gent normal és una operació diària molt senzilla, no estirar més el braç que la màniga, no els ha entrat mai al cap als amos del regne de xauxa que jugaven amb els diners dels altres prescindint de la més elemental matemàtica com no fos la que es practica per delegació en una caixa opaca de Suïssa. I d'aquells aiguats, el fangar d'ara. D'aquells balafiaments a benefici d'espavilats, taurons de carnassa fàcil, llepafils i protegits d'arbre geneaològic, l'austeritat que ara tothom reclama i que corre com sempre a compte dels qui han tingut a mà el llapis i la llibreta. Tot això, però, encara no passa factura política, ni els cigrons a remulla del senyor Vela agafen la consistència d'una tímida autocrítica. L'austeritat que avui apunta al més escandalós d'aquest sarau estúpid que ja dura uns quants lustres (hípiques, tennis, veles, canals invisibles, fundacions fantasmes, assessors a manta, aeroports amb avions o sense, fórmules infumables, mitificades terres, Camps i CAM i Bankia, arts submises, ciutats de poca llum i tota la pesca) ja fa temps que es practica en forma de retallada en drets socials. Però pitjor que la dilapidació de riquesa ha estat i és la proliferació de burrera que ens impedirà traure'n conseqüències, i per això de moment no ens en salvarà ni cristo.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 d'octubre de 2011.