El poder de les falles

La pedagogia, també la que s'ha d'exercir des del poder, requereix paciència i temps, mà esquerra, d'acord, però també fermesa i uns objectius clars. Els dies de falles transformen València en un observatori privilegiat per veure quin efecte tenen sobre el carrer, i sobre una festa hipertrofiada que arrossega encara els pitjors vicis del franquisme, el batibull de la transició i el malson dels anys de PP, els nous governs d'esquerres. En aquest sentit, i des d'una perspectiva forçosament superficial, la del simple transeünt que es mou per la consabuda escenografia de la ciutat, no sembla haver-hi canviat res, la mateixa ocupació de l'espai públic per a major glòria privada, la mateixa explotació abusiva de la metonímia de la part (el faller) pel tot (el ciutadà): hiperbòlics paradors, o com es diguen, taponant la via pública, el petardeig immisericorde a deshores i sense complexos ni excuses, el mateix estil barroer, insípid i anacrònic manipulant el gust popular de les falles, la insistència monotemàtica del bunyolisme elevat a dogma, la metàtesi del plàstic de les banderoles, l'excés d'enllumenat concebut per enlluernar la consciència crítica de les persones, la macrocefàlia del poder que organitza, pauta i controla tot aquest merder. El que és aparent només, ja dic, sense reparar en despeses a compte de tots, en els presumibles dèficits que arrossega tot l'entramat predemocràtic; sense mirar d'aprofundir en una sociologia del balafiament, de la ideologia cavernària emparada sota el mantell multicolor de l'asèpsia, del panxacontentisme dels qui, manés qui manés, sempre han tingut la paella pel mànec. No costa d'imaginar, ni fins i tot d'entreveure en les ànsies descordades d'uns preparatius que s'apropien del carrer amb indissimulat aire de venjança, que la dreta, desacreditada a tort i a dret per culpa de la seua orgia de corrupció, que també ha utilitzat les falles per als seus propòsits funestos, s'arrecera en un búnquer que és propietat d'ella, el seu gran invent, el gran mètode –encara més poderós que el futbol– per assegurar la narcosi col·lectiva i la cacera de la dissidència. És prompte per al balanç, és cert. Però ens agradaria saber què volen fer de les falles els Ribó, les Oltra, els Puig. La condescendència amb el poder de les falles tal com s'han concebut fins ara és una temptació comprensible per a qui vol assegurar la seua ració de pastís però irresponsable i suïcida per a qui aspira a canviar la ciutat i fer-la més democràtica, més lliure, més amable. La condescendència pot estar inspirada per la por però acaba inevitablement en la complicitat. No es tracta d'anar contra el món faller de base, és clar, sinó contra els privilegis, els abusos, la utilització de la festa per a fins espuris. I ací no hi hauria d'haver mitges tintes, o s'impulsa una festa del poble i per al poble (i passeu-me l'obligat reduccionisme) o s'actua a favor dels privilegis i la casta falleril. Permetre els abusos tradicionals i impresentables d'aquests dies o fer la viu-viu per por al poder que encara tenen els amos del corral potser permetrà un cert armistici entre la València vella i la que està per venir, potser faria guanyar alguns vots per la banda d'estribord, però seria una decepció en tota regla per als votants que els van pujar al poder institucional i més prompte que tard se'n pagarien les conseqüències. Atents a la jugada.