dissabte, 29 d’octubre de 2016

La gala


Sóc poc amic d'assistir a cerimònies més o menys oficials, ho confesse, sobretot les que tenen com a excusa la literatura o la poesia. Deu ser un defecte professional, l'ancoratge potser una mica antiquat en la idea que la cultura és encara una mena de resistència, potser la més noble, al poder i les seues maniobres d'idiotització del personal. Per desgràcia les meues suspicàcies no són més que la constatació sostinguda en el temps que, excepte en molt rares ocasions, aquestes gales només serveixen per a l'exhibició impúdica dels responsables institucionals i el foment del llepaculisme més descarat. Digem-ho clar: la cultura, entesa com a qüestionament radical i debat permanent sobre la condició humana i l'infinit ventall de les seues circumstàncies, no interessa al poder si no és per penjar-se medalletes i practicar l'esport de l'autobombo. Però aquesta vegada un company del gremi a qui havien concedit un important premi de poesia a València m'hi va convidar i no vaig veure'm amb cor de declinar la invitació pensant-me (erròniament, com després vaig comprovar) que potser anava escàs de companyia per assistir a un acte que, com és lògic, tenia una importància especial per a ell. Som-hi, doncs, vaig dir-me, conscient que l'experiència poètica s'hi reduiria, en el millor dels casos (i sense cap dubte en el de l'amic al·ludit), a la lectura d'alguns dels seus textos. Una vegada dins la gola del llop del MUVIM fantasiejava, per donar-me ànims, amb la possibilitat que els responsables de l'acte tinguessen alguna habilitat en allò que els francesos diuen savoir faire i els italians finezza, que no són més que l'art de la representació, el mínim que es pot demanar en aquests casos. Prompte van ser decebudes les meues il·lusions mentre un quartet de corda feia xerricar els seus instruments a tota pastilla i el mantenidor, que em sonava d'algun mig oblidat tràngol, bramava pel micro quan ja la sala era plena de gom a gom. El presentador resultà ser un conegut i pretès humorista de traç gruixut entossudit durant tota la gala a banalitzar la literatura (feia de rabosa en el presumpte galliner, diríem) a base de paròdies barates de concurs televisiu i la demostració empírica que perquè un text qualsevol siga bo no cal sinó llegir-lo amb l'entonació adequada, per a la qual cosa s'autodelectà en la lectura d'un prospecte de Frenadol. És clar, el que pot ser fins i tot graciós en unes festes patronals de poble o en certs sopars de falla, es converteix en estrepitós fracàs i en gairebé un insult al respectable en la gala d'uns premis literaris. Alguns, per superar l'ostracisme del PP (tot i que a ells sembla que no els va afectar gaire) creuen curar-se en salut netejant tota pàtina d'intel·lectualisme i estrafent el paper de valencianot desinhibit i mig analfabet, panxacontent i sense complexos. Vés per on exactament el que feia la dreta casposa. Perquè per a la paròdia i la dessacralització de la cultura, si és que això remotament es pretenia, hi cal molt més que un parell d'ous i una bona cara. Això sí, el còctel posterior, generós i suculent, els autors agraciats ben pagats, els inevitables practicant les reverències oportunes i els cotxes oficials, llampants i puntuals, a la porta. Bona nit, cresol, i així fent la viu-viu el país i la cultura.

[Publicat el dissabte 29 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Bous per ous


A l'enemic ni aigua, ja se sap. Davant la inoperància embadalida de l'Estat espanyol i els seus representants electes (que dels no electes, com ara el rei, Déu ens guarda de demanar-ne comptes), Catalunya és una vegada més la clau de volta, la línia vermella, l'eixida de l'atzucac. La història es plagia a ella mateixa amb nous guions i personatges. Som on érem, on hem estat tantes vegades: els bous de Catalunya tirant del carro del canvi d'una Espanya que es resisteix amb ungles i dents a les lleis de la dinàmica, com la de l'anul·lació de les sentències franquistes i el reconeixement a les víctimes. El panxacontetisme espanyol és la disfressa d'una melangia enterca, l'etern retorn de la impotència més pètria al so de les castanyoles, alegria massa cridanera i impostada. S'agrada a ella mateixa, tan contenta de no haver-se conegut, complaguda en la imatge esperpèntica que s'esbossa en el carrerons on miolen els gats amb els pèls de punta. Li agraden les tertúlies de cafè que discorren entre dilemes falsos en l'ambient enrarit de fum de tabac fort i mosques voleiant tedioses, l'honra o els vaixells, Rajoy o noves eleccions pintades de destí tràgic. Els antics socialistes, empesos per l'Espanya del subsidi, atrapats en la teranyina d'impulsar, en nom del bé nacional (en realitat, dels propis interessos de casta subvencionada), el govern d'un partit podrit (PP per més senyes) que en un país democràtic estaria ja fora de la llei. Per terra, mar i aire, foc a l'enemic: Carme Forcadell perquè representa un parlament (i un país) que gosa parlamentar, el nou projecte de RTVV, que pagarem els valencians, perquè invisibles i calladets estem més guapos. I els bous per quins set sous? Perquè Espanya, amb els collons dels qui manen i el silenci i la complicitat dels qui són manats, inclosos intel·lectuals de saló a sou i cul apoltronat en butaques d'infinites acadèmies i butxaques plenes de premis, bombo i platerets, tres orelles, la cua i volta a la plaça) és partidària d'igualar-nos pels baixos de cafè descafeïnat per a tothom i tauromàquia d'obligat compliment. Si difícil és entendre que algú es delecte amb la tortura d'un animal en el cercle d'arena, més difícil ho és que t'ho imposen, és a dir, que neguen el dret de la gent democràticament expressat en lleis i eleccions a impedir aquesta salvatjada en la pròpia terra. Emprenedoria empresarial? Estratègia financera que ens traurà de pobres? Espectacle obsolet que no dóna ni per a pipes, ètiques i estètiques a banda. Els informatius d'Antena 3, que veig d'esquitllentes a l'hospital, trauen la imatge de les multituds que a Barcelona reclamen el retorn a l'esperpent del rogle ibèric: trenta persones mal comptades. A la set perifèrica se li ha de gravar amb ferro roent el nom de qui mana i imposar-li els bous per ous, que amb la pura set no acaben de dessagnar-se. Però l'estocada ha topat aquesta vegada amb un os massa dur, el consens social, la voluntat majoritària de tenir festes en pau, la urticària que produeix en la sensibilitat moderna la bàrbara exaltació de la sang, el bou eternament agonitzant en el cercle viciós de l'arena ibèrica. Sempre ens veuran com a ramat i voldran torejar-nos. Però avui el nostre nom és Forcadell de dignitat, a punt per fer justícia a les injustícies del franquisme, per transformar la pena moribunda dels bous en ous de pasqua, bollits o estrellats, en aliment nutrici per a una gana tan noble, tan vella.

[Publicat el dissabte 22 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

  
[Vinyeta d'Anthony Garner per a l'ara.cat.]
 

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Dylan i els dies

Hi ha moltes maneres de comptar els dies. El poeta Gabriel Ferrater, per exemple, els col·locava al costat de les dones en el seu famós recopilatori Les dones i els dies. El que sembla que hi devia ser pertinent, en el seu còmput, eren els dies viscuts en l'experiència moral –ell ho hauria dit així– amorosa. Hi ha més sovint qui els departeix entre feiners i festius, els marcats en blau i en roig en els calendaris a l'ús. Per al productivisme triomfant dels nostres dies (i ací dies és la socorreguda metonímia de temps o època o qualsevol altra imprecisa manera de referir-nos-hi), en especial aquell que s'expressa per boca de la política, ser digne d'atenció o tingut en compte significa guanyar-se un lloc en l'agenda, l'espai on els dies s'organitzen rigorosament i s'omplin de cites, de projectes a la vista, de telèfons i adreces. Una qüestió que no figure en l'agenda (ara falta saber en l'agenda de qui) està condemnada a viure en els llimbs, a ser ajornada sine die, és a dir, sense data fixa, sense dia assenyalat que la vulga contestar. La febril recerca proustiana del temps perdut, que al seu torn és una batalla perduda de bestreta, va aconseguir la victòria final, gràcies a la persistència de la memòria i la perícia de la construcció verbal, que és la narració esplendorosa d'alguns dies salvats de les flames de l'oblit. La paciència i l'esperança dels homes, dues cares de la mateixa moneda, s'enforteixen en l'adagi que assegura que qui dia passa any empeny. L'extensió universal del mòbil, que permet captar les instantànies de coses que encara no han passat, ens porta l'enyor d'aquells dies retratats amb tota cura i que s'esgrogueïen en el marc de la foto o entre la tauleta de braser o l'aparador i el vidre que els protegia. A l'hiperbòlic, i per això dubtós, "todos los días" del castellà oposa la nostra llengua un "cada dia" més modest i immediat, amb els peus a terra atents a la maltempsada o l'imprevist. La memòria, tan selectiva, emmagatzema dies de dejú, dies de moltes nits ("Dies i nits recorrent camins" deia una cançó de Jordi Botella), festes de guardar, d'obligat compliment (de la Raça, de la Hispanitat o Nacional, que els ho diguen als de Badalona), amb cabra o sense, per molt que en contrapartida no són pocs els qui prefereixen quedar-se al llit, fora del ramat ("pues la música militar nunca me supo levantar", Ibáñez-Brassens). Dies de roses i vi, dies de glòria, nits qualssevol en què pot sortir el sol, nits eternes sota el brunzir dels avions i la terrible fosforescència de les bombes. Fins i tot dies
 psiquedèlics que en nombre de vuit s'encabeixen màgicament en una sols setmana (Eight days a week). Hi ha també dies que duraran anys (Ovidi) però aquests encara estan per arribar i veure.  L'actor subratlla amb tinta especial els dies d'estrena, l'escriptor xifra la seua raó de ser (i el seu sou) en els dies que conta sobre un paper, els dies que compten. Aquesta modesta contribució a la tipografia, moderna i universal, que és la columna setmanal fa temps que em compta els dies de set en set, que passen, no cal dir-ho, en una exhalació atemporal. La proximitat més que merament fònica entre contar i comptar sempre m'ha semblat molt suggestiva. Potser la vida són quatre dies mal comptats, però els que per a mi més compten són els dies contats (o escrits). I també els que se'n van anar i encara vénen escoltant Bob Dylan, travessant com un llamp la mar de fons dels dies: "In the darkness of my night, / In the bright of my day". El dia del Nobel al trobador més gran dels nostres dies, que ja havien premiat milions de persones arreu del món cada dia, l'elèctric, l'acústic, l'immortal Dylan.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 d'octubre de 2016.]


dissabte, 8 d’octubre de 2016

Teoria del mal menor


Ara no sabria dir si l'inveterat pessimisme hispànic és una conseqüència dels seus dèficits històrics o causa d'una incapacitat lamentable per solucionar segons quins problemes i millorar les coses. Del que no tinc dubte és que, adornat de moltes maneres, és un producte molt made in spain i ja assumit amb naturalitat en rodals encara no del tot spain com el nostre. El pessimisme del poder no és ben bé el del poble però ambdós es complementen i sincronitzen de meravella. El primer, que es condimenta en les profunditats cavernàries de la dreta, ho és d'una manera professional i descansa en interessos de classe (o casta). La seua màxima favorita ve a dir que les coses sempre han rodat així i que no es poden canviar, principi que Alfonso Guerra, amb el seu peculiar accent andalús, va reformular dient que el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. El pensament polític espanyol és molt barat: per aquesta tautologia sense gràcia l'esmentada mà dreta de Felipe González va passar a la història (ah, i per l'entusiasme amb què va aplicar el ribot –literalment «el cepillo»– a l'Estatut que havia votat el poble de Catalunya). El pessimisme popular, al seu torn, no és només l'esgotament històric per les causes perdudes, les morts i els patiments en mil batalles, sinó sobretot la constatació que, en l'aiguabarreig i dissolució de les ideologies i privat de mètodes d'asèpsia social, el virus del pessimisme dominant infecta sense remei el cos de la ciutadania. De manera que enfangats, per inèrcia i per peresa, en el pessimisme pregonat amb aires de flamenco, bous, festes de guardar i l'espectacle sempitern de les competicions esportives i la femta televisiva, sempre ens diuen que hem de decidir el menor entre dos mals. La faula esgotada de la transició es decidí entre l'espasa del franquisme i el punyal d'una democràcia amb més forats que un formatge gruyère. I el mateix amb el bipartidisme que en resultà i que malgrat tot encara cueja. La incapacitat d'arribar a pactes i compromisos dels representants electes no és mai analitzada des de la perspectiva de la manca de cultura democràtica. Els uns i els altres es limiten a conjurar el fantasma de les terceres eleccions (mal major) per tal que acceptem resignadament un govern presidit per Rajoy (mal menor), cap visible d'un partit i un sistema corruptes fins al moll de l'os. En el fons hi ha l'aversió a les urnes, que s'expressa nítidament i per la via penal en el cas de Catalunya. I la por, segurament justificada, que aquesta vegada els ciutadans els enviaríem a fer la mà (possibilitat que, malgrat el pessimisme regnant, que també té uns límits, es mantindrà amb un Rajoy que ha perdut tota credibilitat i al qual se li amunteguen els cadàvers polítics de manera alarmant). Però el pessimisme és un mal que es cura si som capaços de superar l'estretor bipolar. Crec que la gran lliçó democràtica de Catalunya, tant per a Espanya com per a Europa, és que està intentant superar els dilemes falsos que planteja el pessimisme. El seu és un optimisme tan urgent com l'aire que es respira. Trencar amb la inèrcia i el cercle viciós i canviar les coses des de la base no només és possible sinó també estrictament necessari. 

[Publicat el dissabte 8 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

dissabte, 1 d’octubre de 2016

Portes giratòries


L'encertada metàfora de les portes giratòries –ara treballe en això que se'n diu política i a canvi de determinats gestos i gestions, quan me'n retire, tinc assegurat un contracte supermilionari en alguna empresa pública o privadaem recorda l'acudit del borratxo. Tan pet estava aquell home a qui negaven la penúltima copa en tots els bars, que no s'adonava que cada vegada que girava la porta entrava trontollant al mateix local i que acaba preguntant al de la barra: «Però és que tots els bars són teus?». La borratxera dels professionals de les portes giratòries no és etílica sinó de fums, d'excés de poder, d'egos unflats per altaveus mediàtics, de medalles que valen el seu pes en or, de colps a l'esquena i, sobretot, de diners fàcils com a premi als serveis prestats a l'autèntic poder. En qualsevol país democràtic aquesta pràctica estaria perseguida per la llei i provocaria el refús unànime de la ciutadania. Però a Espanya adoren o adorem les estàtues i ens encanten els rics i la parafernàlia i importa un rave l'origen de les fortunes, que ja presumim fraudulent, perquè nosaltres faríem exactament el mateix, i pixorro l'últim. La dreta formal duu en l'ADN aquesta habilitat per passar de l'escó al càrrec empresarial en un tancar i obrir d'ulls i sense haver de canviar de camisa. Però gràcies a energúmens com Felipe González i molts altres soi-disant socialistes i esquerrans (i aquests sí han hagut de canviar-hi alguna cosa més que la camisa), el mal s'ha fet transversal i sistèmic. Aquesta és l'hora, però, que cap militant del PSOE ha piulat pel que és a totes llums un robatori i un mal irreperable al crèdit de la política, si li'n queda cap. Al contrari, el blindatge d'expresident li ha assegurat una baronia vitalícia des d'on continuar emmerdant i remenant les cireres. D'aquest personatge, que fa anys que es rebolca en el fang de la història i encara li riuen les gràcies, ja ho hem vist pràcticament tot: ser i no ser a l'OTAN per acabar sent-hi del tot, armar els GAL, netejar amb salfumant les taquetes de marxisme que encara lluïa la samarreta socialista, covertir-se finalment en adalil de l'Espanya única i rància i aliat necessari del PP i del manteniment de l'status quo que li assegura les garrofes milionàries. S'ho manega tan rebé amb les portes giratòries que no només li obrin el Consell d'Administració de Gas Natural sinó també les seus del seu partit, on continua sent l'intocable, herència llustrosa dels anys de vins i roses (ja marcides). En menys del que triga una porta a girar, les seues declaracions contra Pedro Sánchez del matí es van convertir a la vesprada en un motí en tota regla de barons i baronesses que ha fet petar pels aires l'antic partit de Pablo Iglesias (l'altre). Com un borratxo empedreït, de tant girar fa l'efecte que no sap on és, si dins o fora, si trepitja el mateix local o un altre, però no li importa, perquè els que són com ell fan de la realitat un vestit a mida. A diferència del pobre de l'acudit, no pregunta al cambrer si tots els bars són d'ell, perquè efectivament ho són, de González. Molt bé, però què pinta Ximo Puig en aquest merder? Això sí és preocupant, i molt.

[Publicat el dissabte 1 d'octubre de 2016 a Tipografia La Moderna.]