la pedra i el marge / LPM

Imatge i realitat

2012-03-03T07:00:00.003+01:00

Es queixa María José Català, a propòsit de les manifestacions que les darreres setmanes han tret centenars de milers d'estudiants i treballadors al carrer, que la imatge no es correspon amb la realitat. Ignorem en quin costat, racó o forat de la realitat viu la consellera d'Educació ni quins problemes de percepció provoquen la distorsió de la imatge. Potser, com en les televisions antigues, és que no li arriba bé el senyal. Quan passava això, un simple colp sobre l'aparell restituïa la nitidesa de la imatge, però dubtem que en el cas de l'exalcaldessa de Torrent es puga aplicar amb eficàcia tan rudimentària tècnica. Per començar, on hauríem de colpejar, al cap, a la consciència…? D'aquesta senyora només recordem que en una reunió del seu partit afirmava tenir el defecte de parlar en valencià i que demanava per endavant excuses a l'auditori si per culpa del mal costum se li escapava alguna expressió desafortunada. Sospitem, doncs, que la patologia visual de la susdita senyora necessitaria una teràpia més subtil, i no quatre colps maldestres. Siga com vulga, detectar la manca de correspondència entre la realitat i la imatge és exactament el que ens ha passat a molts (en sentit invers al de la consellera, no cal dir-ho) durant molt de temps, que no enteníem la imatge de bacanal sense fi projectada des del poder quan la realitat era de simple estafa i saqueig. No enteníem que la burla a què hem estat i estem sotmesos no reflectís la imatge d'una revolta democràtica en tota regla (i, dit siga de passada, continuem sense entendre-ho). Dilapidats els recursos públics, fins i tot amb el conte de la solidaritat internacional del senyor Blasco, la imatge tan soferta de país de xauxa ha caigut amb estrèpit davant els nostres nassos i en el seu lloc ha aparegut la realitat pura i dura feta un santllàtzer. I ara que la realitat i la imatge, a base de colps, com en les velles teles, per fi comencen a ajustar-se, moltes mariajosés manifesten símptomes de greu presbícia. Porten tants anys obsedits només per la imatge i la simulació que la realitat se'ls n'ha anat per l'aigüera. I ara sembla que ho inundarà tot, de manera que més ens valdrà afinar bé la vista i la resta dels sentits.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de març de 2012.

[el famós crit de munch. imatge distorsionada de la realitat?]

Moltes flors

2012-02-25T07:00:00.001+01:00

Amb els darrers espasmes de l'hivern, ja podem dir que ha arribat la primavera a la ciutat i al seu país. Jovial, noble, innocent i autèntica, com sol ser, l'han batejada a més de valenciana –i ja s'encarregaran els milers d'oronetes que els sobrevolen de confirmar tan esperançador pronòstic. S'ha escampat des del Lluís Vives, cruïlla on conflueix i es centrifuga la dignitat malmesa, la fartera pel vell col·lapse autoritari, el futur negre que anuncia la tisora i una legítima defensa de llibertat i democràcia adulterades. Entre l'Estació del Nord, amb el vaivé incessant de viatgers d'arreu i cap a totes bandes, i l'antiga plaça del País Valencià, escenari on la dreta monopolitza la pirotècnia amb una Rita entossudida a encendre la darrera traca, els estudiants han enlairat l'arma que més acolloneix l'autoritat i contra la qual no poden les garrotades ordenades pel xèrif fatxa i una franquista mal reciclada en una Conselleria de Camps: els seus llibres. Han qualificat d'enemics els xavals de secundària, però no ha estat un lapsus: en la ratlla que separa la justícia de la injustícia s'enfronten els enemics de classe. Esgotats els recursos per a la idiotització i la hipnosi, cada dia queda menys espai per a la col·lectiva somnolència. Mentre els crèduls i els addictes al poder, porra en mà, es pregunten d'on ha vingut i com la primavera, cau el teló dels fastos i sobre l'escenari de la batalla, al costat dels corruptes i el metòdic robatori, ha aparegut la cara d'un poder sense maquillatge i els ullals dels gossos que tornen a mossegar per defensar els privilegis dels seus amos. Els joves no entenen d'el·lipsis ni volen perdre's en els laberints i els càlculs que als majors han fet penar tantes voltes entre la impotència i el vici de la queixa, i per això s'han convertit en blanc avui (com ahir tants altres) de les blaüres, ferides i bonys amb què s'expressa el llenguatge de la barbàrie. Ara toca a tota la ciutadania, i en especial a les esquerres disperses, sumar-se a la revolta democràtica i posar molts cossiols a les finestres. Sembla que la primavera ha vingut per quedar-s'hi una bona estona. Caldrà molta flor per subtituir tant de xoriço com encara ens malgoverna.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de febrer de 2012.

La porra

2012-02-18T07:00:00.002+01:00

L'hivern d'aquell any fou molt cru, tant com el d'enguany o més. Però la sensació tèrmica de fred extrem no era provocada, com sovint passa, per vents del nord sinó per la indefensió en què ens trobàvem els milers de manifestants que omplíem cada dia amb l'ai al cor els carrers de València, esbatussats d'una banda per la policia i de l'altra per escamots ben organitzats de feixistes. Trenta-set anys després la història es repeteix com una trista lletania. No acaba de morir el cadàver d'un dictador però un gris expresident ha estat indultat cum laudem. La porra del poder ha anat canviant de mans, però és feta d'idèntic material de duralex i cau sempre sobre la mateixa esquena plural que protesta. La seua violència sembla obeir a un automatisme idiscriminat i cec, però són caps ben moblats, amb càlculs metòdics, els qui des de despatxos encatifats n'accionen el comandament a distància perquè es desplomen amb tot el seu pes damunt la ciutadania. Les càrregues de la policia de Paula Sánchez de León sobre alumnes de secundària no són només un abús d'autoritat que conculca la llibertat d'expressió i una infame covardia sinó sobretot un avís per a navegants en temps de maror: qui gose protestar contra l'estat intolerable de coses ja sap el que li espera. No se'n donaran explicacions ni se'n depuraran responsabilitats perquè la impunitat augmenta la sensació tèrmica de fred, molt útil quan la contestació deixa de ser cosa dels quatre gats de sempre. València, en la violència institucional i en l'emparada pel poder, continua sent una excepció a la baixa en les dubitatives democràcies hispàniques. Cansa veure la diputada Mònica Oltra expulsada de l'hemicicle propietat de Cotino, cansa veure les blaüres sobre l'esquena de la dignitat, cansa veure trepitjats impunement els drets d'aquest poble. La transició que començà amb la mort de Franco no va poder tocar port amb l'invent del blaverisme i el narcòtic subministrat pels setze anys de PP. Se'ls està acabant l'anestèsia però tenen porra per a estona. No tenim més remei que continuar armant-nos de raons si volem tombar-los i arribar algun dia a un port més saludable.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de febrer de 2012.

[el plural.com]

Poesia en sabatilles

2012-02-15T19:22:00.000+01:00

Vicent Penya, Llibre de les enrònies. XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia-Ciutat de València. Bromera Poesia núm 93, Alzira 2011. Pròleg de Ramon Guillem.

· · ·

El darrer poemari de Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961), el setè en el seu compte particular, significa un gir substancial en la seua manera de fer i entendre la poesia. Sotmesos els versos que integren aquest Llibre de les enrònies a la disciplina de l'alexandrí –rimat a més en la primera i la darrera seccions–, l'autor ha abandonat, almenys de moment, el laconisme líric que caracteritzen anteriors treballs com El joc (2002) o El buit (2006) en favor d'una narrativitat que combina equilibradament la tendresa que desprén la mirada d'un home senzill i els rampells d'ironia i causticitat que contrabalancen una visió del món i del propi món tot impedint que caiguem en l'abisme de la simple anècdota. Si Joan Fuster, per alliberar-se de tota aparença de transcendentalitat, afirmava que el que ell feia, l'assaig, era un gènere en `mànegues de camisa´, deliberadament Vicent Penya es decanta per escriure una poesia `en sabatilles´ (el paral·lelisme, ben entès, l'establim nosaltres), fruit d'unes cabòries (que no altra cosa volen dir les enrònies del títol) personals i quotidianes, des de la consciència o la voluntat d'estar realitzant `la tasca del manobre dels versos´ (del poema “Els versos”, de la secció III). Vistos des d'aquesta perspectiva, els poemes d'aquest Llibre de les enrònies acompleixen un meritori objectiu desinfectant, higiènic, enmig d'un panorama on la retòrica grandiloqüent –al capdavall estrepitosa fallida de la recerca poètica– hi sol ser moneda corrent. La cita de Montaigne, un altre que tocava `de peus a terra´ i que tenia més de `dos dits de trellat´ (del poema “Fortalesa”, de la secció II) o la paràfrasi del pessoanià `el misteri és que no hi ha misteri´ de “Vell malentès” (secció V), hi són, en aquest sentit, ben eloqüents. Però hi ha un altre fil conductor que lliga el treball de Vicent Penya amb la més immediata tradició autòctona, el que l'uneix, de manera indeleble per bé que tàcita, amb el gran poeta alcoià Joan Valls i Jordà (1917-1989). En efecte, la solució formal d'aquests poemes, d'estricte classicisme, el gust pel sentit comú que representa la saviesa popular que es formula a través de frases fetes i sentències, el contrapunt irònic amb què sonen certs neologismes esdrúixols, i la visió de l'home solitari que reconeix sense aldarulls la pròpia grisor i les misèries del món que l'envolta, mig tendre i mig amarg però sempre empès per la força de la bonhomia i la rectitud moral, són trets compartits amb l'autor de Breviari d'un eremita urbà (1975), Sonets de la fita obscura (1984), Anys i paranys (1985) o La rosa quotidiana (1990), per exemple.

En l'ajustament entre les pretensions i els resultats, doncs, el llibre de Penya és impecable. Un es pot sentir més o menys atret per aquesta mena de poesia, hi pot detectar els límits de l'extrema explicitud o els perills d'una banalitat que assetja en l'operació de despullament de la pròpia vida, però no hi ha dubte que els alexandrins flueixen amb destresa i que arriben a dibuixar amb precisió els perfils d'un home a qui el lector acaba considerant proper i amable, algú amb qui valdria la pena enraonar i passar l'estona. A través dels 49 poemes del llibre –un per cada any viscut per l'autor quan el va acabar de compondre, fins ací arriba la cabòria constructiva–, Vicent Penya es forneix d'una filosofia d'anar per casa per acarar un món que sempre ens desborda, llei de vida, amb els seus canvis vertiginosos, i ajusta comptes amb els propis fantasmes, o enrònies, més preats: el pas del temps, els vaivens d'oblit i memòria, la soledat, la mort, l'amor i el sexe, la llibertat de l'individu, etc., i en el centre neuràlgic, les amargors i dificultats d'un ofici, el d'escriptor, tothora assetjat pel vell malentès (vegeu el poema homònim ja citat més amunt) de no ser entès pel lector i condemnat a heure-se-les amb el seu dur désir de durer enmig d'un món que el menysté en la ignorància i per al qual les paraules semblen haver perdut tot valor. Sense estridències, amb tot l'esforç de sinceritat i despullament de què ha estat capaç, heus ací el dietari poètic d'un home abocat completament al doble, paradoxal i difícil ofici de viure i d'escriure.

Publicat a Saó núm. 367, gener de 2012.

Set jutges

2012-02-11T09:16:00.000+01:00

No n'han estat setze, com els que mengen fetge d'un penjat, ni com aquells altres que, inspirats en el popular embarbussament, amb les seues guitarres i les seues cançons van començar a posar lletra a l'efímera i més aviat il·lusòria albada postfranquista. No setze sinó set, que amb la sentència contra Garzón han transformat el joc fonètic dels setze jutges en un espectacle macabre de canibalisme i venjança. El fetge del jutge penjat ha estat devorat amb el mateix ritual que l'àguila aplica eternament, amb la llei a la mà, sobre un Prometeu encadenat a una roca del Caucas per haver revelat als homes el diví secret del foc. L'àguila dels set jutges té al cor els Reis Catòlics i Franco, un escut d'unitat pètria entre les ales desplegades i el jou i les fletxes davall les urpes. Garzón no és fill d'un tità ni guanyarà l'eternitat gràcies a l'ajut d'Hèracles. La seua comesa ha estat més humil que la que democratitzà l'alquímia del foc, però no li manca la grandesa d'haver destapat la més espessa trama de corrupció coneguda dels temps pseudodemocràtics. Si el que és legal contra el terrorisme, les escoltes, deixa de ser-ho contra delictes que també soscaven l'estat de dret, deu ser que els set jutges consideren la corrupció consubstancial al funcionament del (seu) sistema. Mala cosa. En aquests moments de dol no és només l'àguila imperial que riu. Els ossos de Pinochet i Franco, entre d'altres execrables mòmies, deuen estar a hores d'ara pixant-se de riure en els seus nínxols. Per no dir res de l'absolt Camps, a qui ha faltat temps per llegir la tesi que ha dirigit un altre amic seu de la judicatura a la universitat alacantina que porta el nom (història convertida en sàdica ironia) de Miguel Hernández i descollonar-se a la cara d'uns estudiants que l'increpaven. Aquella transició fou certament modèlica, sobretot a l'hora de segellar la memòria dels vençuts i perpetuar la condemna dels prometeus encadenats per la victòria feixista. La propera condemna al jutge jutjat acabarà amb el que encara queda del fetge de les víctimes del franquisme. Dels nínxols oberts emergiran els fantasmes dels botxins, que continuaran regnant pels segles dels segles.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de febrer de 2012.

Els Setze Jutges en una imatge publicada per enderrock.cat

Fred siberià

2012-02-04T07:00:00.001+01:00

Sort de fred siberià que ens distrau durant uns dies de l'altre fred, rutinari, antic i implacable, que els savis de les estadístiques i els addictes als tobogans financers i dineraris s'entesten a anomenar crisi i que ja la majoria comencem a percebre com una simple i gran estafa. Per uns dies estarem més atents als termòmetres i les informacions meteorològiques, i les converses, amb la vaguetat que inspira parlar d'aquests temes, giraran entorn de l'oratge, que és el que sempre s'ha fet (excepte en èpoques dures de crisiestafa) perquè transmet una agradable sensació de normalitat. Si ve del nord un vent gèlid covat en les infinituds siberianes o si en bufa un altre d'asfixiant des de les entranyes del Sàhara, això són esdeveniments ineluctables, aliens als vaivens corretjosos de la política, l'economia i totes aquestes coses. Sort, doncs, de fred siberià, ja poc siberià quan arriba a les nostres latituds i ens toca només de raspalló, allunyats com som d'Ucraïna, l'Europa central, el Pirineu i fins de l'altiva Morella. Amb la davallada de les temperatures, ja no viurem, com en l'acudit, als zero graus equidistants entre el fred i la calor de l'atonia civil. La magnitud de l'estafa valenciana, en caure els telons de l'opulència que han deixat al descobert el paisatge de la misèria, ens ha deixat garratibats per la llarga letargia, atònits, amb poca reserva de paraules, que és la llenya primordial per a hiverns tan crus com el que patim ara. Però heus ací el fred de Sibèria, batent rècords –en clara sintonia amb l'esperit esportiu dels nostres dies– cententaris. Per uns dies ajornarem les el·lipsis, els balbucejos, els vicis circulars i els tòpics a què forcen la indignació i el cabreig contra una crisi que sabem estafa i ens provoca més tremolors que el fred siberià però que no entenem ni sabem com enfrontar. Parlar del temps amb la lenta indiferència amb què cauen les volves de neu constituirà un dolç parèntesi, un simulacre de normalitat. Però més ens valdrà acumular mentrestant raons i energies per combatre l'altre fred, injust, antic i rutinari, que no està de pas ni depén tampoc dels déus que regeixen la natura sinó de l'estupidesa i la voluntat humanes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2012.

Intensa brevetat

2012-01-31T21:49:00.000+01:00

Josep Sou, Perbreviter. Premi de Poesia Festa d'Elx 2010. Poesia 3i4 núm. 145, València, febrer 2011.

· · ·

El poeta alcoià Josep Sou (1951) és autor d'almenys una setzena de títols des de la seua estrena en 1989 amb De ciutat fins als apareguts els darrers anys, Conreus de l'horitzó (2000), Canta la tuaca (2002), Sota la pell del cautxú (2003), Ma non troppo (2006) i Ivarca (2008). Com a poeta visual i objectual la seua obra ha estat àmpliament editada, exhibida en un gran nombre d'exposicions per ací i per allà i justament celebrada com una de les aportacions més interessants dels darrers temps en aquests camps. Així doncs, ens trobem davant un autor que treballa a un ritme i amb una intensitat realment inusuals i que ho fa, com no podia ser d'altra manera, a partir de la llibertat que exigeix tota creació artística i que el territori transfronterer (en el moviment de vaivé entre l'art purament verbal i la composició plàstica) que ocupa Josep Sou necessita subratllar d'una manera més evident. És la poesia de Sou una proposta sempre oberta, en moviment, deliberadament experimental, incòmoda en els hàbits estancats de la tradició, com si en cada giragonsa del camí el poeta assagés noves formes d'expressar els límits difusos d'una realitat tothora canviant. El resultat d'aquesta recerca, vist en conjunt el considerable gruix de llibres que ja la componen, podrà semblar desigual a ulls del lector (en un procés de perfeccionament i ajustament de les eines expressives com més va més palès), però això forma part de les regles del joc que l'autor s'hi proposa, deliberadament allunyat dels preciosismes dels llocs comuns i compromès amb l'experimentalisme que n'és sempre principal fonament.
Perbreviter, expressió llatina que podríem traduir per `molt breument´, reuneix, al nostre parer, el bo i millor de la poesia de Sou. S'hi manté el tractament espacial del poema, sense signes de puntuació i amb masses de blanc pautant el ritme cadenciós dels silencis; s'hi manté el trencament del discurs amb la dissolució de certs enllaços sintàctics i la resistència a ancorar el poema amb anècdotes i referents massa explícits; hi fa de principal fil conductor del teixit poètic una veu meditativa que va cosint el seu pensament amb l'agulla del temps que escandella la profunditat o lleugeresa de l'ara i ací o es gira cap a l'abisme del passat que s'invoca. En la línia ja madurada d'anteriors propostes com els més amunt citats Ma non troppo o Ivarca, Josep Sou ha deixat arrere alguns dels excessos del flux verbal dels primers llibres, que de vegades es deixatava a colps d'atzar, amb el perill de vorejar massa sovint els estimballs del no-sentit o de sucumbir als capricis de les troballes (per molt que siguen una part consubstancial a tot exercici poètic). El poema ací s'ha concentrat, el llenguatge s'hi ha tensat i ha deixat que els silencis, indispensables per a la construcció musical del poema, també hi parlassen. De vegades s'acosta, per intenció i gracilitat –no per la seua arquitectura mètrica– al món del haikú i altres gèneres de la tradició oriental. Dividit en el que poeta denomina cants (Cant primer, Cant segon, Cant tercer i Cant de cloenda) d'extensió desigual (4, 16, 20 i 16 poemes), Perbreviter s'obri amb la cita d'Horaci “brevis esse laboro, obscurus fio” que el diccionari tradueix “m'afanye a ésser concís, em torne obscur” i que resulta d'allò més eloqüent, no tant per l'obscuritat (aquest és un dels exercicis més lluminosos de Josep Sou) com per la brevetat dels poemes o instants poètics i els beneficiosos efectes, ja apuntats, que aquest esforç ha generat.
No resulta senzill, per a un poesia que renuncia quasi sempre a pintar amb colors realistes situacions i escenes i que en els seus moviments reclama l'autonomia del llenguatge poètic, definir-ne els temes. En qualsevol cas, hi ha una veu que travessa els embulls del temps i que ofereix instants cristal·lins de pensament poètic. De vegades hi ha al·lusions a fantasmes del passat, a la pròpia ciutat esvaïda en el temps, hi ha moments de passió i tendresa i una clara voluntat de recompte i memòria i, al fons de tot i en la mesura en què els mots conquisten un sentit, el propi sentit en la trama de l'escriptura. Deixem que ens ho diga Josep Sou en un parell de seqüències: “Això sí / tan important com és l'experiència // com si l'experiència no fóra temps vençut / temps mort i sepultat en la indiferència / d'un vestit sense costures”. “I en la via / els sentits s'afermen / a la llum impossible / de l'afany / quasi desert / de la poesia”.

Publicat a Saó núm. 366, desembre de 2011.

La sentència

2012-01-28T07:00:00.004+01:00

Només ens faltava conèixer el paper on algun dels membres del jurat va estampar (no gose dir-ne escriure) la sentència absolutòria de Camps i Costa per dissipar qualsevol dubte sobre el grau d'incompetència dels protagonistes d'aquesta pantomima que, com un altre vestit fet a mida, salva de moment la pell dels acusats. Ignore el sistema d'elecció i la identitat d'un jurat tan il·letrat però apostaria un ull que algun dels components, si més no el que va assumir el paper d'escrivà, prové d'alguna de les clavegueres del sistema educatiu on es perpetra a consciència la incultura del personal. Entre els requisits exigibles al jurat hi ha el de saber llegir i escriure, coses que no habiliten, sembla, per fer la o amb un canut. Els ímprobes esforços que Camps i Costa i tota la parentela ha dedicat a l'analfabetització els és per fi recompensada en forma d'increïble absolució. No sé si hi hagut mai un judici on s'amuntegassen tantes proves contra els acusats, i si cinc dels nou membres del jurat han estat incapaços de veure-les és perquè la ideologia, la connivència amb la corrupció, la fe cega en el poder o la ingorància els ho impedia. Camps i Costa no van rebre regals de la trama mafiosa pels seus càrrecs públics i el control que exercien sobre els pressupostos sinó perquè casualment passaven per allà. Els 14 milions d'euros que el Bigotes es va embutxacar són el resultat d'un amor correspost entre amiguitos del alma dels te quiero un huevo, tan romàntic. La innocència de Camps té la solidesa dels cinc minuts que va tardar a desfer la decisió de declarar-se culpable. La trampa, tanmateix, estava servida quan es va decidir jutjar la punteta de l'iceberg i deixar la part de la corrupció sumbergida en una mar negra. Més enllà del destí personal dels pocavergonyes, la sentència absolutòria ens condemna a la llei del tot s'hi val, la impunitat i el descrèdit del sistema. Així només pot prosperar el menfotisme, ideal per a la perpetuació de la injustícia, o la consciència cívica. Espere que siga aquesta, abanderada pel nombrós jurat popular de les últimes manifestacions que ha declarat culpables els autors de la ruïna, ama i ànima de la festa, capaç de moure de veritat la difícil fitxa valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de gener de 2012.

El malson de Mou

2012-01-21T07:02:00.003+01:00

Conste que com a barcelonista estic encantat que Mourinho siga l'entrenador del Madrid, i molts anys que ens dure. Mai en la vida el Barça havia guanyat tant i tan bé el seu etern rival, cosa que hem d'agrair no solament al joc esplendorós, estratosfèric i de filigrana, més exactament blaugrana, d'un conjunt irrepetible i a la poètica lucidesa d'en Pep Guardiola sinó també –just és reconèixer-ho– a la incompetència d'un tècnic tan antipàtic, arbitrari i capriciós com Mourinho. Però aquesta columna és política, no ens desviem del tema. Perquè em fa l'efecte que l'histèric lusità representa en el terreny futbolístic el mateix que la majoria de sàtrapes i mandarins que governen els nostres destins en el camp polític i social: un frau de campionat. Que el futbol són faves comptades no m'ho negarà ningú, i perquè brille més enllà de la immediatesa de cada ziga-zaga del joc cal posar-hi molta èpica i molta lírica, literatura d'alta volada com la que ben pocs –el seu antònim Guardiola, per exemple, i un grapat de comentaristes esportius– saben elaborar. Altrament, els discursos esdevenen pura gasofa per als més estúpids, provocacions mediàtiques, gestos a la galeria, fabricació de carronya perquè una premsa àvida de notícies l'escampe per tot el planeta. Encimbellar un entrenador tan dejú d'idees i tan sobrat de ressentiment i nits en blanc no ha estat més que el resultat d'una avorrida campanya mediàtica d'un dels clubs més poderosos del món, presidit per don Florentino, tauró dels negocis que detesta el futbol. Però la campanya ha aconseguit clavar-nos les enrabiades i amargors de Mourinho fins en la sopa perquè una gran part del públic li riu les (des)gràcies com els les ha rigudes als sàtrapes i mandarins que li furtaven la cartera, fins i tot després del gran robatori. Una cosa sí estic disposat a reconèixer al sicari portuguès: haver-se convertit, per grat o per força, en l'espill perfecte de la mala llet hispànica, que també escenifica molt bé la bota de Pepe aixafant la mà inerme de Messi. Per sort hi ha espai per a la utopia i apòzema contra el frau. I es diu Guardiola, illa de llum enmig del malson de les crisis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de gener de 2012.

Pobrets però honrats

2012-01-14T10:01:00.001+01:00

La ruïna en què es troba l'edifici (per ara) autonòmic, gestada en anys de saqueig sistemàtic i brutal incompetència, requeriria la mà d'un arquitecte molt versat en urbanisme. Però l'actual inquilí de la Generalitat i president regional del PP Alberto Fabra és aparellador d'ofici i això vol dir que es limita a supervisar l'execució de les obres a partir dels plànols que d'altres han dissenyat. Si és inútil demanar cireres a l'alzina (o pomes al pi negre), tampoc no esperarem que l'aparellador o l'obrer ens traguen les castanyes del foc. Comparat el castellonenc amb els seus predecessors Camps i Zaplana i les dues cares de la mateixa moneda que a cada u li ha tocat gestionar, hem de reconèixer que Fabra hi apareix més ben retratat, almenys en formes i gestos. Poca cosa, perquè el marge de maniobra és tan limitat com les existències de la caixa forta i perquè, per no esvalotar un galliner assotat per la crisi, ha de fer mans i mànegues per tensar el fil que l'uneix a la família (i als arquitectes que treballen a l'ombra) i distanciar-se alhora amb la boca xicoteta dels errors més estrepitosos i evidents que provocaren l'actual ruïna. L'aparellador no qüestiona els plànols del fracàs i a més ens la clava amb vaselina quan en reparteix les culpes a parts iguals, com si tots ens delíssem per les bosses Vuitton, els rellotges supercars o els ferraris d'Ecclestone i haguéssem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb un aeroport incrustat al mig del cap. Una altra cosa és que, instal·lats per la pressió dels mitjans de formació de masses en un núvol d'infantil irresponsabilitat, molts valencians arribassen a creure que els diners plovien del cel i que el mannà era inexhaurible, raó per la qual no han parat de votar-los. Quant a les previsions d'una crisi cantada des de fa tants anys i que mostrava la seua poteta negra d'estupidesa, incultura i desmemòria per davall els oripells amb què es revestia l'orgia del saqueig, no cal sinó consultar les hemeroteques. Si les crítiques al sistema no van aconseguir aplegar una majoria ciutadana capaç de frenar el desastre no és qüestió de retraure-ho als crítics. De pobrets però honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de gener de 2012.

Rita Barberà fotografiada per Carles Francesc (El País, 14 gener 2012).

L'asfíxia

2012-01-06T20:52:00.000+01:00

Tant fa que la ruïna valenciana, amb un deute equivalent al 19'9 % del PIB, fos precedida d'altres formes d'asfíxia més subtils però també evidents per a aquella part de la ciutadania no narcotitzada pel discurs d'un poder encara en vigor que, malgrat la que està caient i la que caurà, continua amb la sòrdida matraca de la vacuïtat i l'autobombo. Tant fa que l'actual asfíxia siga el revers d'una moneda de ruïna moral i política que ha degradat fins a límits insuportables la nostra democràcia durant els darrers lustres. Tot el que comença a dissipar els efectes del somnífer en els més crèduls, en forma de retallades bestials, impagaments a la Seguretat Social i deutes a la banca alemanya satisfets gràcies a la generosa mà de l'Estat, venia covant-se en els temps de Zaplana i Camps mentre la parròquia aplaudia a rabiar tots els acudits amb què els bocamolls de la incompetència posaven cada vegada més alt el llistó de la burrera. Ens agradava escoltar que érem els més guapos i adormir-nos acaronant el conillet de vellut proporcionat pels furtapatos de la coentor. Per això maleíem les aus de mal averany que ens acusaven d'infantiloides i anunciaven la mort de la gallina dels ous d'or. Encara serà gràcies al germà gran de l'Estat que els vicis del tarambana del menut no ensorraran l'alqueria valenciana, de manera que els reietons del PP hauran matat dos pardals d'un tret: primer s'embutxaquen la fortuna rebuda en herència i, acabat el pastís i mentre el poble sobirà n'assumeix el deute, declaren la insostenibilitat d'una autonomia que era com un d'aquests vestits fets a mida amb què avui despunta l'iceberg d'un lladronici sistemàtic encara aplaudit per la immensa majoria de la parròquia. Si el cas d'Urdangarin aprofita per rellançar en tecnicolor la monarquia, l'asfíxia valenciana, aparentment alleujada per la Casa de la Misericòdia amb seu a Madrid, això és, situada més enllà del bé i del mal, no modificarà el discurs de la dreta autòctona ni despertarà de l'atonia una oposició i una ciutadania sumides en el fatalisme sinó que justificarà que premen els caragols d'una autonomia en fallida tècnica que ja fallava com a pura i simple democràcia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de gener de 2012.

Espeleòleg de la memòria

2012-01-02T19:10:00.001+01:00

Josep Mir, Llànties de la llivanya. Col·lecció La Diligència, Associació Cultural Bertolt Brecht, Mislata 2007.

· · ·

La nova col·lecció de quaderns poètics, nascuda de la mà de Pere Bessó, s'inspira en aquells altres de La Forest d'Arana de finals dels 80 i primers dels 90. No debades torna a ser el Josep Mir de Viure no és necessari, navegar sí qui n'enceta el periple, aquesta vegada il·luminant la memòria amb la llum de la seua paraula.

Ressenyem avui un altre fruit preciós d'aquells que es crien als marges, probablement inaccessible si el lector atent no es pren la molèstia d'anar a collir-lo a través del correu a.c.b.b.mislata@hotmail.com. No hi ha plaer sense esforç, què hi farem. Un plaer que hauria estat més redó si l'imprescindible embolcall del fruit s'hagués elaborat amb més cura i els mínims de rigor en correcció, maquetació, enquadernació i qualitat de paper. Qüestió de gust i finesa més que no pas de pressupost, al capdavall, i doncs, corregible. Però anem al gra. Mestre Mir va obtenir tan merescut títol a la Universitat Noctàmbula (Bolaño en diria desconocida) de l'Arana, quan les tertúlies arrapaven perillosament l'alba i tenien per objecte la poesia i la conversa sobre temes infinits que creixien en espiral. Si les posteriors trinxeres poètiques de la ciutat s'han especilitzat en la passarel·la, l'accepció banal del rendez-vous i la pràctica del llenguatge poèticament correcte, pitjor per a elles (i, ai, per a nosaltres). Però fem recompte, evoquem les illes on ha fondejant el nostre navegant: Viure no és necessari, navegar sí (1986), Gènesi del seny (1987), He vist Diògenes que esbocinava el bol (1989), Poemes de cal Paradís i més poemes (1999), El mim del mag (2000), Ésser per a l'ésser (2001) i Crides quatre d'independència amb un exordi i un elogi d'exili (2001).
Llànties de la llivanya representa nítidament l'escriptura característica de Josep Mir, no solament pel que fa a la factura dels versos, en estil i temes, sinó també a l'estructura amb què el poeta sol presentar els seus treballs: petites peces de pocs poemes que van acoblant-se en el puzzle global de la seua obra, opuscles que el temps i les circumstàncies editorials van organitzant en forma de llibre. Com en altres casos en la recent poesia valenciana, la de Mir està demanant a crits l'acoblament final d'una edició ordenada i completa d'un material dispers i molt obert, provisional, no en el que tota obra que va fent-se té, sinó en el sentit del ja editat. El poeta de Mislata té una certa tirada al títol al·literatiu i un mica críptic, com si volgués velar, i suggerir alhora, una clau interpretativa de caràcter global i transcendent que de vegades col·lisiona amb la senzilla complexitat de les seues propostes. En aquest sentit Llànties de la llivanya juga deliberadament amb l'ambigüitat, potser consubstancial al dir poètic. Arrisquem-ne una interpretació plausible: llum de la fissura. L'esclariment que a través de les fissures del record pronunciat (les absències: la infantesa, la mare, el poble, la plaça de la Moreria de Mislata…), les paraules, el poeta es procura i ens procura. L'espeleologia com a forma de vida, de poesia, en cerca del sentit, del propi sentit. L'expressió d'en Mir és delicada alhora que una mica descurada (res que no esmene una revisió pausada del material), sempre atenta a dos grans eixos temàtics: l'exaltació de la joia de viure, l'esclat entusiasta del present, i la reflexivitat, el pensament fet poema, el poema com a forma exacta en què cristal·litza el pensament. Aquesta, em sembla (veig alguns tics de l'estil aranès com a simples accidents), la del poema filosòfic, si no estic dient una barbaritat, és l'autèntica marca de la casa, l'aportació més nítida a un context poètic, el català, una mica mandrós a l'hora de posar-se a pensar a través de l'escriptura poètica. Una filosofia, no cal dir-ho, profundament vitalista i, gosaria dir, intrafísica. Juntament amb la percepció clarivident del present fugisser a què tot poeta digne d'aquest nom s'aboca, en el cas de Mir amb una exactitud en la volumetria de les sensacions pròpia d'un arquitecte. És el seny, de nou, el tarannà de curiós infatigable del poeta manipulant amb saviesa les paraules de la tribu, forçant les significàncies, eixamplant les possibilitats d'evocació i pensament de la matèria verbal, qui ens mena subtilment per les escletxes de la memòria. Aquesta gran cova on la vida és plena de ressonàncies i sentit guanyat.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

L'autor a la Font Roja, novembre de 2011.

Borén

2011-12-31T10:26:00.000+01:00

Comence aquesta columna a 212 quilòmetres al nord de València, en plena autopista. Pense en la semblança de la xifra a la de l'any bixest –i això ja el fa un xic especial– que a les dotze de la nit de dissabte farà la seua entrada. Mai no havia escrit en marxa, dalt d'un cotxe, amb el sol al davant i el teclat tremolós per les empentes d'un vent que és l'habitant natural d'aquesta banda del Montsià. Els viatgers han estat uns dies a Borén, un poblet perdut del Pallars Sobirà, més amunt de València d'Àneu, aspirant a fons la poderosa força d'aquelles muntanyes, contemplant, amb el permís del fred de la nit, un cel sense l'ombra de les llums que a ciutat el desdibuixen. Tot viatge és en certa manera una tornada, estranya tensió entre allò reconegut i el que sembla novedós als ulls que miren, i més en aquestes terres de l'Alt Pirineu que em remunten al primer viatge en Seat 600 de poc més o menys l'any 77 del segle passat quan, en companyia dels dos cineastes de la promoció, Gerardo Gormezano i Carlos Pérez, tots dos d'Alcoi, vam anar a raure a Llavorsí, aquella cruïlla de rius on el Cardós s'uneix a la Noguera Pallaresa i inventa les més sorprenents melodies amb els vertiginosos salts de l'aigua. Com en aquells dies de principis de tardor, els viatgers han pujat des d'Espot a l'Estany de Sant Maurici sota un cel límpid, un fred per davall zero i un camí amb clapes de gel ingovernable que els han donat més d'un ensurt. S'alçaven els Encantats, potser les muntanyes més fotografiades del Pirineu, amb les dues penyes al mig que la llegenda ha convertit en sengles caçadors d'isards petrificats per descreguts i burletes de les coses sacres, a la nostra esquerra mentre recorríem la senda que s'embosca per avellanedes i avetoses fosques. Batia el llac, un embut format pels vessant de muntanyes que pugen gairebé 3.000 metres, un vent feréstec del nord que atordia, dificultava les passes i desaconsellava la passejada que circumda l'estany i que tanta enyorança inspira. Així Borén s'ha afegit al paisatge de racons entranyables de la memòria, mentre acomiadem l'11 i guaitem el 12, autonautes en trànsit per aquesta cosmopista.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.

Els Encantats, Aigües Tortes, Pallars Sobirà, dijous 29 de desembre de 2011.

Santa irreverència

2011-12-25T20:01:00.000+01:00

Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.

· · ·

Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri).
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.

Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.

Una tirada de daus

2011-12-24T10:07:00.001+01:00

Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.

Un coup de dés jamais n'abolira le hasard

El fil i el cabdell

2011-12-17T17:30:00.000+01:00

El pitjor de tot no és que algú siga tan lleuger i curt de gambals que es venga per quatre quinzets. Ni tan sols que l'adicció als objectes de luxe i l'ostentació no siguen més que l'escorça legal sota de la qual flueix la saba d'il·legalitats tan serioses com la dilapidació de diners públics a mans d'una trama mafiosa que, a canvi, t'organitza els paripès i els banys de masses, apuntala el pedestal sobre el qual descansa el teu cul poderós i reserva encara una part dels beneficis que li has proporcionat amb el tràfic d'influències per engreixar els comptes del teu partit. La pudenta claveguera del cas Gürtel és l'efecte de la borratxera de poder que en forma de delirium tremens ha afectat el PP i gran part de la dreta valenciana durant els darrers lustres. L'estupidesa rau potser en això: amb tota la paella agafada pel mànec, quina falta feia lliurar-se tan despreocupadament a mans de la corrupció més cridanera quan hi ha formes de lladronici molt més subtils i de contrastada eficiència? La pregunta, ja ho sé –a banda d'insistir sobre els perniciosos efectes de la ingesta compulsiva de poder–, es contesta fàcilment: la fètida podridura que arriba a la pituïtària des de la sala on són jutjats Camps i Costa és part essencial de la manera radicalment antidemocràtica com aquesta dreta entén l'exercici del poder. El pitjor són, potser, aquests “amiguito del alma” i “te quiero un huevo” que amb tanta facilitat es transformen en “el curita” o “ese hijo de puta” amb què pel fil d'un llenguatge de pati de col·legi de pagament arribem al cabdell d'una misèria moral que, emmascarada per la vacuïtat dels discursos d'autobombo d'aquests anys, ha col·locat la societat valenciana en el vertigen dels propis abismes. Ni entre els pinxos de més baixa estofa és llei la ganivetada i la traïció que exhibeixen aquests llepaculs que ara seuen a la banqueta dels acusats, sàtrapes de la doble moral i estrictes practicants del ritu catòlic. El pitjor fóra que ignoràssem la naturalesa política dels crims que avui per fi es jutgen. Un altre exercici d'irresponsabilitat i desmemòria, com ha passat tantes vegades, només condemnaria la història a repetir-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de desembre de 2011.

Foto de Jordi Vicent per a El País.

Comboiats

2011-12-10T13:27:00.000+01:00

Els cartells anunciaven manifestació en bicicleta (no m'acaba de fer el pes el neologisme ja usual bicifestació) per a l'11D, que vaig interpretar erròniament per les 11 del passat diumenge. Per sort el miratge només va afectar dos bons lectors i ciclistes empedreïts, el músic Pepe Alonso i el periodista Ricard Triviño. Unes cerveses al Grau amb el primer i unes paraules de disculpa amb el segon van servir per alleujar una mica l'embolic causat per la meua confusió. Quede aclarit: és demà, 11 de desembre, a les 11.00 davant l'Ajuntament, que hi ha convocada la pedalejadora protesta de València en Bici-Acció Ecologista Agró. I com que la cosa va de convocatòries, ací en va una altra, degudament contrastada, per a la vesprada del mateix dia: la presentació del DVD Eva Dénia Trio. En concert al Cafè Mercedes Jazz del carrer Sueca de València a les 19.00. Publicat pel segell Comboi Records i produït i realitzat per Turanga Films, la pel·lícula fou rodada el 26 de març passat al mateix cafè en el transcurs del recital que hi va donar el trio d'Eva Dénia, que completen Carles Carrasco i José Luis Porras. Les disset cançons del disc, una d'elles per primera vegada interpretada en valencià a partir de la versió de Vicent Sanchis, La mala reputació, i una altra en castellà adaptada per Pierre Pascal, Tengo una cita con usted, en fan un volum deliciós per als amants del feliç encontre Brassens-Dénia. Hi són gravades també unes paraules de Carles Carrasco i de Pierre Schuller, de l'associació dedicada a la memòria i la divulgació del llegat del gran poeta francès Auprès de mon arbre. Especialment interessant el testimoniatge d'aquest darrer, amb subtítols en valencià, perquè desvela alguna de les claus, sovint ignorades al propi país, de l'èxit que el treball d'aquests músics està tenint entre el públic gal. El respecte escrupulós a la lletra i la música del cantant de Sète, la senzillesa de les coses profundes i ben fetes, la lluïssor d'una veu tan expressiva com la d'Eva i uns acompanyaments de guitarra i contrabaix deliciosos, són coses de què podrem gaudir, ensonyats, mentre apurem la copa del diumenge a Russafa, ben comboiats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de desembre de 2011.

Passat que es fa present

2011-12-05T19:58:00.000+01:00

Ferran Archilés Cardona, Mala memòria. Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010. Perifèric Poesia núm 17, Catarroja 2011.

· · ·

És sabut que les solapes dels llibres les solen escriure els autors, de manera que cal prendre-se-les (descomptats els casos evidents d'hipèrbole o autobombo) al peu de la lletra perquè hi podem trobar pistes interessants sobre els propòsits i l'abast d'una obra. Afirma, doncs, Ferran Archilés (Castelló, 1971): “Mala memòria és un recull de poemes sobre el pas dels dies i el pes del desig. A partir d'un seguit d'experiències estètiques i de la contemplació del temps que passa, els versos d'aquest llibre tracten d'indagar en els significats que deixen les seues traces [les del temps] i a les quals anomenem memòria”.
Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.

Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.

Guerra a la bicicleta

2011-12-03T09:54:00.000+01:00

Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.

Dinamarca 2007.

Johnson & Olivas

2011-11-25T22:42:00.000+01:00

La primera pregunta és senzilla: “Confiaria els seus diners a un individu com José Luis Olivas?”. I la segona no ho és menys: “Demanaria consell a Lola Johnson a l'hora de triar un clàssic com a llibre de capçalera?”. Si sovint és veritat que qui pregunta ja respon, estalviem-nos el viacrucis de recórrer les biografies d'aquests dos gegants del món de les finances i del turisme, la cultura i l'esport, respectivament, no per sinuoses i plenes d'espectaculars mèrits de què prendre exemple, sinó per previsibles. Concentrem-nos en les raons que han portat els nostres protagonistes d'avui a la primera plana de l'actualitat, la dimissió d'Olivas de la vicepresidència de Bankia i del BFA (Banco Financiero y de Ahorros) després que al Banc de València se li descobrís un descosit de mil milionets d'euros, pam dalt pam baix, i l'atribució a Ausiàs March (o Marx, no n'estem segurs) de l'autoria del Tirant lo Blanc feta per Johnson durant la cerimònia de lliurament dels premis als millors llibres (té collons la cosa) editats. Dit així tot pot semblar molt bèstia i provocar un no immediat a les preguntes plantejades més amunt, però com que la jubilació –forçada o no– d'Olivas podria costar uns 2'9 milions d'euros l'any, aprofitant la coincidència cronològica de les dues cagades m'anime a fer humilment la següent proposta: col·locar la Johnson de vicepresidenta de Bankia i l'Olivas de responsable de turisme etc. A fi de comptes no ens consta que el de Motilla del Palancar ignore de manera tan escandalosa els nostres clàssics ni que a l'exfallera que caigué en gràcia a Amadeu Fabregat pel color de la seua pell, i que per això va ser fitxada per a Canal 9 (o tempora o mores), li falten recursos per als jocs de mans que exigeix la banca. Això sí, se'ls demanaria discreció a canvi. Hauria d'estar-se ella tranquil·leta i sense parpellejar enmig de l'entrepà que formen Francisco Verdú i Rodrigo Rato, els dos mastodonts del complex (o com es diga) bancari, i abstenir-se ell, com sol fer des dels temps de la UCD amb molt d'èxit, d'obrir la boqueta, i menys per parlar de llibres. I després, amb els diners i els clàssics, que cadascú s'apanye com puga.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de novembre de 2011.

Papallones, granotes

2011-11-19T09:48:00.000+01:00

Havia anat a votar per primera vegada en la seua vida, amb els divuit anys reglamentaris acabats d'estrenar i unes notes que li havien valgut un premi extraordinari de batxillerat i matrícula gratuïta en el seu primer any de Facultat. La seua intenció era introduir en l'urna una d'aquelles boniques papallones que havia vist voleiant en el seu Col·legi Electoral, però s'havien acabat, de manera que amb una amiga va anar al quiosc de la cantonada a comprar-ne més, però tampoc no n'hi havia. S'hauria de resignar a fer servir l'única papereta disponible, la de la granota, tot i que no era fàcil encabir un batraci per l'estreta ranura de la caixa i que la pell llefiscosa d'aquell animal li produïa una certa aprensió. ¿Què devia significar aquell somni, em preguntava Sarai a l'eixida de l'institut, on havia vingut per arreglar uns papers, mentre empenyia la seua bicicleta i un altre brillant exalumne, Vito, bromejava a propòsit de la cita que els ciutadans teníem amb Sagasta i Cánovas del Castillo i la sensació de frau que ens produeix la contemplació del mateix drama repetit en l'escenari de la política? No tinc ni idea de què pot significar aquest somni ni si els somnis, més enllà del fet d'expressar en el camp dels símbols les nostres pors i desigs, volen dir alguna cosa. Però aquests dies milers de joves convocats per primer colp a les urnes i milions d'altres ciutadans assotats per una crisi programada en anys d'abundància i d'incultura (fatídic còctel) deuen haver experimentat una cosa semblant al somni de Sarai: voldrien que el seu vot fos com una papallona de colors llampants aletejant plàcidament i es troben a les mans una granota d'ulls atònits amb el seu rauc sòrdid per tota resposta. De fet, és això el que més hem sentit durant la campanya, granotes que rauquen a l'estany pútrid d'una política que dominen les mans anònimes dels mercats. Però si no ens deixem adormir pel soroll monòton dels amfibis, que volen menjar-se les papallones, i pensem que a aquest món li calen moltes ales per reinventar-se, que el camí ni acaba ni comença amb les urnes, malgrat els vaticinis previsibles de les enquestes, en algun punt germinarà la multicolor resistència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.

Tu també, Urdangarín?

2011-11-13T10:26:00.000+01:00

Fins ara els canals per on flueix la sang blava d'aristocràcies i monarquies s'havien mantingut moderadament estalvis de la podridura que deixa la corrupció, tan estesa aquests dies atziacs, per on passa. Siga perquè aquesta gent no necessita embrutar-se les mans amb els diners de la caixa pública (de la qual reben tot el que necessiten, i més, per a la seua pervivència sense l'escrutini comptable a què solem ser sotmesos la resta de mortals), o perquè les comportes que desaigüen els escàndols monetaris cap a abocadors il·localitzables hi funcionen a la perfecció, el cas és que entre els pecats i vicis de la selecta casta no ens constaven coses tan plebees com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'Administració i la malversació de cabals públics, delictes pels quals podria ser imputat SE el Duc de Palma de Mallorca, més conegut per Iñaki Urdangarín, espòs de SAR la Infanta d'Espanya Cristina de Borbón. Tot i que la sang no ha arribat encara al riu i que l'exjugador d'handbol té dret a la presumpció d'innocència, les tèrboles seqüeles del cas Palma Arena, amb Jaume Matas en paper estel·lar, ja han esguitat l'escut d'armes de la monarquia espanyola. ¡Tan bé que estàvem amb les proverbials disputes hereditàries, les xafarderies d'alcova, els crims nefands, les noces senils, palaus, nuviatges i llargs cognoms compostos, la col·lecció de títols nobiliaris, la revista de tropes, els saluts a la bandera i totes les entremaliadures que alimentaven la premsa del cor i aureolaven de glamour aquest museu vivent de la història! Era tan bonic el conte de prínceps i princeses i ducs i duquesses que ens feia agafar el son en els duríssims temps de la crisi, que fa ràbia que aquest poca-solta de l'Iñaki (o una conjura de republicans i desafectes a la pàtria no del tot descartable, ja veurem què hi diu Rajoy) ho haja enviat tot a pastar fang. Desprestigiada com mai la classe política, amb la Banca i el Capital sota molt raonable sospita, immersa l'Església en reiterats escàndols d'abusos sexuals i atacada ja la monarquia (o almenys les seues rodalies) pel càncer de la corrupció, a quin sant ens podrem encomanar a partir d'ara per no naufragar enmig del tràngol i continuar dormint?

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de novembre de 2011.

La drassana

2011-11-06T18:27:00.000+01:00

Llig al periòdic que els grans fastos costen deu milions d'euros mensuals als contribuents valencians. Escric grans fastos on ells i els seus altaveus hi diuen grandes eventos però podria haver dit saraus, expressió que s'ajusta millor a la realitat de negoci fraudulent, balafiament estúpid, espectacle i no-res sobre què giravolta la política del PP des de la pleistocènica invenció de Terra Mítica. Un dia es llevà Zaplana i mirant des de la talaia benidormina la falda del Puig Campana, pensant com clavaria bona cullerada a la sopa aliena, li vingué al cap la paraula evento, amb un total menyspreu, no cal dir-ho, pel diccionari i la semàntica. Preguntem-nos com `successos imprevistos o de realització incerta´ (en castellà), i doncs de naturalesa eventual, conjectural, poden convertir-se en saraus estables i tindrem una de les claus de la crisi i destarifo actuals. Perquè a Zaplana el succeí Camps i, salvant algunes diferències de perfil, en una cosa sí estaven radicalment d'acord: s'havia de continuar clavant bona cullerada en aquella sopa. En fi, llig que tot això encara ens costa un ou al mes i calculant què es podria fer amb tants diners se'm posa cara d'estupefacció gràcies als músculs facials no atrofiats encara per la vella indignació. I em ve al cap El astillero, de Juan Carlos Onetti, novel·la que –aposte la cara estupefacta– no han llegit ni Zaplana ni Camps ni Fabra, i sent el paisatge de la desolació humana en unes drassanes inservibles, rovellades, habitades només per fantasmes addictes a la farsa i l'alcohol de garrafa. Veig el buit alçat per la quimera de Jeremías Petrus i veig Larsen, Juntacadáveres, atrapat en el laberint de la desesperació. I el astillero, la drassana, se'm transforma en la Ciutat de la Llum, en l'aeroport de Castelló, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en el circuit de fórmula 1, en l'Open de tennis, en l'America's Cup, en tants continents sense contingut, en el gran zero que encara ens costa –descomptades les despeses de construcció– deu milions al mes mentre s'ensorren escoles i hospitals i l'únic que creix en aquest ermàs abandonat són les xifres dels desocupats. El somni grandiloqüent i buit d'uns bojos ben votats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.

L'últim amor

2011-11-02T22:01:00.000+01:00

Pere Rovira, Contra la mort. Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor 319, Barcelona, 2011.

· · ·

Ve l'autor de Vila-seca de Solcina (1947) de versar en català poemes de Baudelaire (Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, 2008) i de Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009). No convé de simplificar en excés les coses, és clar, però llegint Contra la mort fa l'efecte que l'experiència de la traducció d'aquests dos clàssics –molt celebrada en el seu moment la de Ronsard, alguns poemes de la qual van ser recitats per l'autor a Agramunt en 2007, durant un encontre de poetes per la pau, poemes que van despertar l'interès d'un home tan familiaritzat amb els clàssics com el cantautor Paco Ibáñez– ha deixat fonda petjada en la manera de fer actual de Pere Rovira. Més que no pas raons que justifiquen una determinada opció estètica, tractem de buscar els fils que lliguen el teixit d'una escriptura i li donen coherència. Aclarim-ho ja: la darrera aposta d'aquest autor és decididament classicista, en el fons i en la forma. Res a objectar-hi en principi, ja que en qualsevol dels casos l'edifici del poema descansa en una solidesa en el maneig de l'escriptura poètica que està fora de tot dubte. Per atra banda, em faig càrrec de la dificultat de definir d'una manera mínimament convincent què diem quan diem clàssic i ho oposem, per exemple, a actual o modern. I es pot tractar, al capdavall, de sensibilitats lectores i preferències estètiques, però no m'estic d'observar que en la reelaboració dels grans temes de sempre (l'amor i la mort) a què s'ha lliurat Pere Rovira, encotillada per l'alexandrí, el decasíl·lab, la rima i el sonet, hi manca el tremp, la tensió i el risc que defineixen el bo i millor de la poesia que hem dit moderna. Que l'autor, em sembla, ha perdut algun que altre llençol en aquesta bugada, que ens trobem davant un poemari menor en comparació a obres de l'envergadura de La mar de dins (2003), per exemple. Perquè el classicisme de Rovira és, des del meu punt de vista, massa estricte i literal, i malgrat l'equilibri aconseguit de les formes, la serenitat de sentiment i pensament que traspua, la nitidesa de la dicció i de les imatges, fa inevitable la sensació del déjà vu i dit en moltes de les seues composicions. No pot ser que el cansament dels excessos i de la tensió que suposa la recerca en poesia haja de desembocar en les aigües manses i poc oxigenades del més pur classicisme, ni tan sols quan les circumstàncies de l'edat i les peripècies viscudes ens demanen a crits el repòs i un cert equilibri (perquè ni repòs ni equilibri no són privatius d'una sola manera d'entendre la pràctica poètica). Dit tot això, que, com sempre que acarem aquestes reflexions, té a veure amb personals preocupacions intel·lectuals, farà bé el lector d'aquesta nota de passar per alt el que podrien semblar ombres que enfosqueixen una poesia per altra banda lluminosa (feta per un autor que domina amb solvència el propi ofici) i navegar lliurement pel riu reflexiu que Pere Rovira ens proposa, el de l'últim amor, el més fort, enfrontat a la mort, el que l'ajorna sempre en l'afirmació i la joia.
S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.

Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.

El poeta Pere Rovira en una imatge recent extreta d'Internet.

Hello baby

2011-10-29T17:09:00.000+02:00

No hauríem de subestimar la importància de la publicitat que llueixen algunes línies d'autobusos de València. Si la incitació al consum i altres formes imprescindibles per a la formació de masses que coneixem amb el nom de publicitat ja fa dècades que ens les trobem fins en la sopa (bova generalment), resulta molt estimulant l'exhibició de propaganda mòbil que asseguren els autobusos en el seu recorregut urbà. La del mercat és al capdavall una lluita a tota ultrança, i més en desoladors temps de crisi, de manera que a la que t'encantes, la competència et xafa la guitarra. Val que aquests rètols tan ben fets deuen costar un ull de la cara, però segur que paga la pena la inversió si amb això democratitzem el coneixement de productes que poden injectar noves energies a la cosa de les finances. Sense distinció de sexe, edat, raça o llengua, tothom té accés a la publicitat gràcies als autobusos municipals, que a més de transportar gent amunt i avall fan un gran servei a l'economia. Recorden vostès quan la visita del Papa, l'America's Cup o el flamant circuit de Fórmula 1, per exemple? No em diran que el parc mòbil i públic de la ciutat no va estar llavors a l'alçada de les circumstàncies, passejant-ne elegantment la propaganda per tota la ciutat, repartint la sopa arreu, popularitzant tan importants esdeveniments socials pels quatre punts cardinals del Cap i Casal. Doncs què hi farem si ara que vénen tan mal dades s'hi publiciten modernes cases de putes? Vinga, no ens fem els desmenjats per qüestions de moral, ni discutim si es tracta d'anuncis de marcat caràcter sexista o si darrere el negoci de la prostitució només hi ha explotació i barbàrie, que a fi de comptes tot això alegra la vista del deprimit cos social i proporciona una mena de viagra estimulador de l'economia i de l'aprenentatge i ús de les llengües (primera lliçó: “Hello Baby!). Ara que Europa trontolla i que fins l'ETA ho ha deixat estar, aquests anuncis animen la cosa, no com aquelles bajanades dels ateus fent-nos dubtar sobre l'existència de Déu, pura ideologia que desarmava el furor de les masses. Clar que hi ha Déu, i paradisos com el de Hello Baby!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 d'octubre de 2011.

Paraula viva

2011-10-22T09:57:00.000+02:00

La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalada pel seu president, Isidor Marí, va celebrar dijous una sessió a Alcoi. No hi ha cosa que agrade més als meus paisans que exercir d'amfitrions, sobretot quan no han de canviar de llengua. Era previsible, doncs, que la ciutat es vestís de gala i que la sala de graus de l'antiga fàbrica Carbonell s'omplís de gom a gom. Poble sofert i amb bona reserva de trellat, l'acte també va servir per espolsar-se la grisor dels anys en què a l'Ajuntament hi hagut una genteta poc amiga de la llengua i la cultura d'aquest poble. Perquè la jornada que commemorava quatre centenaris d'una tacada (M. Sanchis Guarner i E. Valor; J. Maragall i T. Llorente) i dedicava també la seua atenció a tres magnífics alcoians, Joan Valls, Jordi Valor i Ovidi Montllor, significava també la posada de llarg del nou govern, integrat per socialistes, bloquistes i esquerrans, partits que s'han d'encarregar, contra el vent i la marea d'una caixa plena de forats heretada del PP i una crisi que és molt més que econòmica, de gestionar il·lusions i projectes per a una ciutat decandida que s'ha de reinventar sobre l'espill trèmul del Serpis i les muntanyes que el volten però també de portes enfora. Aquesta era la sensació que surava en l'ambient mentre s'escenificava l'encontre del principal ens normatiu del català i aquest poble carrascós i clivellat (que diria l'Ovidi) d'antigues fàbriques i alguns somnis encara dempeus de qui els poders autòctons només se'n recorden, amb parafernàlia propagandística, per festes de moros i cristians. La històrica jornada ha tingut en el l'empenta discreta del castellonenc Vicent Pitarch, secretari de la secció, el principal artífex. Després de la cosa acadèmica vingué la gastronòmica, no menys important, i allà la confraternització seguí vies complementàries en què vam poder il·lustrar alguns membres de l'IEC sobre les virtuts del cafè (licor). Tornant a València ens assabentàvem que per fi les bombes d'ETA emmudien davant la paraula enraonada. Ara cal esperar que la paraula d'un idioma ple de vitalitat vaja substituint tanta burrera prescindible com encara campa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.

Retallades

2011-10-15T10:01:00.000+02:00

Vaja per endavant que sóc un ferm partidari de les retallades. No són només inevitables sinó també necesàries si volem remuntar la costera del Gurugú (la més pronunciada d'Alcoi, que ja és dir) de la crisi i prevenir-ne alguna de futura: “Pa las cuestas parriba quiero a mi burro, que las cuestas pabajo yo me las subo”. L'adagi castellà és d'una lògica a prova de bombes i molt suggestiu en els temps que corren. I com que sóc radical partidari de les retallades, estic igualment a favor d'amputar les parts gangrenoses abans que la infecció no s'escampe per tot el cos. Si hem de prescindir d'alguna cosa, que no siga, posem per cas, el fetge o el cervell. Està molt bé això de començar per retallar el pressupost militar, com acaba de fer el ministeri del ram, o de prescindir del sou d'un mes, com han fet els diputats catalans. El perill en aquest darrer exemple és que mirant-se en l'espill còncau de Catalunya als partidaris de l'esperpent valencià els entraran ganes de fer justament el contrari, apujar-se'l. Com a espai d'essències pàtries no tenim rival: si allà prohibeixen les corregudes –de bous– ací pengem medalles en els vestits de llums dels toreros. Centrem-nos, però, en coses supèrflues que com la despesa bèl·lica, les places de bous o els alegres sous de determinats gremis, són absolutament prescindibles. Què els sembla continuar posant una miqueta d'ordre i trellat en el destarifo financer? Per no dir res de les fórmules 1, la lluminària exhibicionista de València (que a més segresta la nit i censura la famosa lluna) i altres figues que van caient pel seu propi pes tardoral. Però la retallada més important jo la faria a l'alçada mental on el ciutadà s'ha empassat com un babau el conte de xauxa que les nodrisses del capital li han estat contant en temps de vaques grosses per transformar-me'l en simple consumidor. El conte parlava d'un creixement sense brida i sense fi i ara costa despertar-se a la dura realitat d'unes retallades que deixen intacta la part supèrflua causant de la crisi i es dediquen a dessagnar-nos per la jugular les llibertats i els drets socials. La batalla global que es lliura és, en el fons, la de la consciència, per una nova cultura.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 d'octubre de 2011.

El convencional

2011-10-08T15:50:00.000+02:00

Ha tornat a l'escena el del bigot, sense bigot però amb la mateixa melena i serrell que van causar furor en els norantes, si bé alleugerits pel tall de tisora fins a límits homologables. No hem pogut veure els efectes dels exercicis abdominals sobre el seu tòrax de marbre, però no costa gens d'imaginar-los, ni el benefici energètic de la cursa diària contra el temps. Ha tornat l'impertorbable, l'impassible, mentre del cel cauen claus per als qui han nascut amb vocació de martell. Ha tornat, convencional com mai, a exhibir el rictus moixí, a estendre's com una ombra sobre la claca pepera a la Convenció del partit. Ha tornat la matraca amb la matraca de sempre, i l'hisop que arruixa l'aigua beneïda sobre els caps dels demòcrates de (quasi) tota la vida i separa amb ratlles gruixudes els qui no són dignes d'entrar a la casa del Senyor: abertzales, rojos i altres perles. Ha tornat a la convenció del PP el convencional a cauteritzar les ferides de la crisi amb les mateixes apòzemes amb què els discursos i pràctiques neocons han provocat la metàstasi d'un capitalisme convuls a qui ningú, i menys ell, no gosa posar govern, ni lleis, ni regnes. El posat esbiaixat del gallec Rajoy, destre en la retòrica d'esquivar problemes, recupera per a la causa l'home sense perfil, fruit arrodonit de l'estepa castellana, ariet unidireccional que forada les muralles més enterques amb la força de les seues banyes fetes de pensament únic. Els dubtes metafísics del celta tenen per fi el contrapès de la tossudesa ibèrica, la mística de quatre xavos, la cega voluntat de l'estudiant d'oposicions de Quintanilla de Onésimo. Les sibilants rebels que escapen pels llavis tous del gallec quan parla, les erres impossibles de les seues proclames, han trobat contrabalança en la flauta de mezzosoprano aznariana que tant mal fa a les oïdes sensibles. Hivernat en el comandament a distància de multinacionals, fundacions i altres fantasmagories que li omplin de milions el rebost, és hora que l'expropietari del bigotis més ridícul des de Franco protagonitze la convencionalitat de la Convenció del PP preparant l'assalt, des de la catifa roja que ha estès Zapatero, a la Moncloa. Si era sospita, ara es certifica. I la parròquia, que aplaudeix a rabiar el convencional per a un altre desastre.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 d'octubre de 2011.

Fotografia apareguda a El País, 7 octubre 2011. [Jon Nazca. Reuters]

Jordi Pàmias, un poeta crucial

2011-10-05T22:19:00.000+02:00

Jordi Pàmias, La nit en el record (obra poètica II). Biblioteca de la Suda, Pagès editors, Lleida 2006.

· · ·

El segon volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias aplega la seua producció entre 1973 i 1978: Temps empresonat, Cançons de la nit benigna, Aurora amb gebre i Flauta del sol. Magnífica oportunitat per aprofundir en un dels periples poètics crucials de les darreres dècades.

· · ·

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és autor de no menys de setze títols poètics d'ençà que es va donar a conèixer el 1972 amb el seu primer treball La meva casa. Els lectors valencians més atents potser recorden el seu Àmfora grega, Premi Octubre de 1985, que publicà Tres i Quatre, i el més recent Terra cansada, editat per Perifèric en 2004. Ara, gràcies a la iniciativa de Pagès editors, hi ha en marxa la impressió de l'obra poètica de Pàmias en la molt interessant Biblioteca de la Suda. El projecte començà en 2004 amb l'edició del volum III, titulat Lluna d'estiu i que conté els llibres dels anys 1985, 1990 i 1992, continua amb el que avui ressenyem i acabarà amb el volum I, on esperem trobar els llibres inicials de l'autor, i, almenys, amb un quart que incloga la producció més recent i la que es troba en marxa a hores d'ara. L'ordre d'aparició dels volums, de més propers a més llunyans cronològicament parlant, si bé pot sobtar en un principi, permet als nous lectors fer-hi un camí de reconstrucció poètica ben interessant, semblant al que previsiblement l'autor deu estar fent en la revisió dels seus llibres. Aquesta opció indicaria, a més, que ens trobem davant una obra en marxa, plenament oberta, idea que avala la lectura dels darrers lliuraments de Pàmias, en especial el ja citat Terra cansada. Com en tot poeta rigorós tenim en Jordi Pàmias l'exemple de com una obra pot acumular els guanys pretèrits i llançar-se alhora, en cada nou llibre, a noves fites.
Per edat, que vol dir circumstàncies vitals, formació i referents, pertany l'autor al grup de poetes que, tot i beure de les fonts del denominat realisme social (estalviem les consabudes cometes al lector d'aquests papers), se situen en la cruïlla dels setantes i el seu esclat, tan efímer o balder en molts casos, de creativitat poètica. I que ho han sabut, sàviament i a temps, aprofitar, no com aquell qui es deixa arrossegar per inèrcia per les modes imperants, sinó com el capaç d'obrir-se nous camins en l'aventura poètica, alliberat de llasts innecessaris, amb un impuls decidit i profund. Al capdavall, i per molt que ens hi entossudim, una veu autèntica ho és en certa manera per la resistència que mostra a ser reduïda a etiquetes fàcils. El de Pàmias és un cas en certa manera equiparable, en l'àmbit valencià, a un Lluís Alpera o un Emili Rodríguez-Bernabeu, i en el de les Illes, a un Jaume Pomar, per exemple.
Aquest aspecte, aquest trànsit harmoniós en la poesia de Jordi Pàmias, és un dels que permeten escandallar els presents llibres: el que va des de la memòria del temps oprobiós del franquisme que representa Temps empresonat, passant per l'exaltació del goig de viure de Cançons de la nit benigna (i la nit social, un dels símbols majors de la poesia d'aquells temps, convertida en el recer de l'amor i del plaer, en essencial agraïment), per arribar a l'esclat poètic de l'Aurora de gebre i, sobretot, a Flauta del sol, una sàvia combinació de poemes en tankes i d'altres en decasíl·labs clàssics que valgué a l'autor el prestigiós premi Carles Riba de 1978. Jordi Pàmias és un dels exemples més sòlids que la síntesi entre moviments poètics que massa superficialment hem tendit a considerar com a incompatibles no solament és possible sinó sovint necessària. Només qui es pren la poesia com un simple joc d'estils, sense comprometre's en el més profund, pot veure-hi segons quines exclusions. La coexistència de diverses línies, a voltes constituïda en summa a l'interior de determinades obres, representa una prova de maduresa poètica. Els temps canvien i amb ells els poetes. O, en l'ordre que ens afecta, els temps canvien amb els poetes. No dubtem, en aquest sentit, a assenyalar Jordi Pàmias com un poeta autènticament crucial. Llegiu, si no, les seues magnífiques propostes.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

Sostenint l'insostenible

2011-10-02T16:04:00.000+02:00

Caldrà deixar uns dies a remulla les recents declaracions del conseller d'Hisenda, a veure si es reblaneixen una miqueta i podem mastegar aquests cigrons. Perquè si hem de creure les diverses fonts consultades, José Manuel Vela ha dit una cosa i també la contrària: que la política de grans esdeveniments (ell en deia eventos en el flatós estil de la casa) era insostenible però que el Govern Valencià els mantindrà, després d'avaluar-ne costos i beneficis, això sí, i decidir (sic) "si els manté tots, els lleva, en lleva algun o no en lleva cap". Entesos? Tot i que personalment em sembla un misteri que es puga sostenir l'insostenible, no tenim més remei que alegrar-nos (i qui no es consola és perquè no vol) que per fi a algú amb comandament directe en la gestió dels diners públics se li haja acudit la brillant idea de fer comptes abans d'escometre i mantenir qualsevol empresa. El que per a la gent normal és una operació diària molt senzilla, no estirar més el braç que la màniga, no els ha entrat mai al cap als amos del regne de xauxa que jugaven amb els diners dels altres prescindint de la més elemental matemàtica com no fos la que es practica per delegació en una caixa opaca de Suïssa. I d'aquells aiguats, el fangar d'ara. D'aquells balafiaments a benefici d'espavilats, taurons de carnassa fàcil, llepafils i protegits d'arbre geneaològic, l'austeritat que ara tothom reclama i que corre com sempre a compte dels qui han tingut a mà el llapis i la llibreta. Tot això, però, encara no passa factura política, ni els cigrons a remulla del senyor Vela agafen la consistència d'una tímida autocrítica. L'austeritat que avui apunta al més escandalós d'aquest sarau estúpid que ja dura uns quants lustres (hípiques, tennis, veles, canals invisibles, fundacions fantasmes, assessors a manta, aeroports amb avions o sense, fórmules infumables, mitificades terres, Camps i CAM i Bankia, arts submises, ciutats de poca llum i tota la pesca) ja fa temps que es practica en forma de retallada en drets socials. Però pitjor que la dilapidació de riquesa ha estat i és la proliferació de burrera que ens impedirà traure'n conseqüències, i per això de moment no ens en salvarà ni cristo.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 d'octubre de 2011.

194

2011-09-24T10:07:00.000+02:00

Diu Obama que no hi ha dreceres per a la pau. Ho diu per la pretensió que el poble palestí, amb Mahmud Abbas al capdavant, siga reconegut com l'estat 194 per l'ONU. De fet el circumloqui del president nord-americà no seria sinó l'exemplificació en el terreny de les formes verbals de tan redundant negació. És com si al mercat demanasses peix i et contestassen que s'ha acabat la carn, posem per cas. D'acord que pau i estat són dues coses que convé que caminen de la mà o fins i tot que s'impliquen mútuament, però ningú no serà tan ingenu de confondre un llobarro amb un tall de vedella (i tots dos són recomanables per a una dieta equilibrada, amb el permís dels vegetarians). De fet, hi ha estats en estat de guerra més o menys permanent i pobles que viuen més o menys en pau i sense estat. A més de redundant, la negació és sinistra, si més no per als palestins, que fa més de seixanta anys que malviuen sense peix i sense carn perquè no han pogut (o no els han deixats: ací la qüestió esdevé confusa) trobar les dreceres que hi porten. Quan es té el rebost ple de queviures és fàcil (i sinistre) dir a qui es mor de fam que tinga paciència perquè no hi ha dreceres per arribar més prompte i més bé a un aliment que administren els amos del bacallà (avui la cosa va de peix i carn). L'afirmació d'Obama, que deixa els palestins en la mateixa cruïlla d'impotència que transiten des de fa més de seixanta anys, és en el fons la reticència a trobar la drecera que porte la pau i l'estat a Palestina en què es funda la política d'Israel i les potències occidentals, un peix podrit que es mossega la cua. El circumloqui d'Obama valdrà de moment per aparentar amb arriscats malabarismes l'equidistància impossible entre els uns i els altres mentre l'expansionisme del Gran Isarel continua foradant el territori de Palestina com un gruyère, condemnant la seua població a les misèries de l'inframón i tapiant qualsevol drecera que porte a la justa distribució del peix i la carn (en Terra Santa fa temps que no s'estilen els miracles). I tanmateix, amb veto o sense, sempre hi ha dreceres per a qui no té més remei que creure-hi i Palestina lluirà un dia el 194, o el 195, o…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2011.

Adolescents sota la bandera palestina. Foto extreta del bloc d'Agustí Campos Poesia de trinxera.

Més Brossa, si us plau

2011-09-21T17:33:00.001+02:00

Joan Brossa, El dia a dia (1988-1992). Poesia, 109, Edicions 62, Barcelona 2007.

· · ·

Cent trenta-cinc poemes integren aquest recull publicat ara per primera vegada. Alguns d’ells havien aparegut en antologies com La memòria encesa (1998) o havien estat inclosos en llibres independents com Sumari astral i altres poemes (1999).

· · ·

Si l’aparició d’un nou llibre de Joan Brossa és sempre motiu d’alegria per al lector, encara ho és més si es tractava d’una obra que per les bromes de l’atzar havia estat oblidada entre munts de papers en l’armari d’algun editor. Tal és el cas dels poemes que avui ens ocupen, rescatats dels llimbs de la mà de la companya del poeta Pepa Llopis i de l’estudiosa Glòria Bordons. D’aquesta manera va completant-se, en bona part gràcies al treball que desplega la Fundació Joan Brossa, una obra literària ingent (uns cent trenta llibres publicats en vida de l’autor, quasi la meitat dels quals de poesia), dispersa i que ocupa un lloc central en la cultura, la poesia i l’art del segle XX. El dia a dia (1988-1992) se situa en l’últim cicle poètic de l’autor (mort el 1998), caracteritzat, segons Glòria Bordons, “per l’escepticisme, la introspecció i l’aprofundiment, sense abandonar els tocs d’humor habituals en la producció brossiana”, i cronològicament i temàticament connectat amb Suite tràmpol o el compte enrera (1994) i Passat festes (1995). Aquest darrer llibre, just és recordar-ho, donà títol al llibre homenatge que La Forest d’Arana dedicà al poeta en 1995 a la ciutat de València i on s’aplegaven poemes de l’autor i un bon ventall de contribucions de poetes dels països catalans. La presència de Joan Brossa, acompanyat per Pepa Llopis, durant aquells dies memorables, precedits pels encontres a Barcelona amb Pere Bessó, Francesc Collado, Josep Pérez Montaner i Manel J. Romero, deixà l’aroma del mestre i la seua doble lliçó ètica i estètica al vell carrer de Cavallers, on avui lluita amb l’ombra vertiginosa i fútil dels passavolants de l’estridència.
El dia a dia és un títol ben explícit, directe. Es tracta de poemes de la quotidianitat servits amb aquella gràcia tan brossiana capaç d’oferir el pensament més profund, i de vegades el subratllat més obvi, de la manera més natural. Magnífic coneixedor de l’idioma i manegador virtuós del llenguatge poètic, Brossa té a més una oïda molt fina per captar i transcriure la vivesa de la paraula oral i fer senzill el naturalment complex, exactament el contrari del que fan moltes pràctiques poètiques prescindibles. Com és ben sabut, un dels procediments preferits per Brossa consisteix a parodiar els tics convencionals de la publicitat i la premsa a fi de subvertir el llenguatge propagandístic del poder i revelar-ne la mesquinesa. En aquest sentit, com s’ha dit a propòsit d’altres autors, la poesia de Brossa és un autèntic desinfectant, més raonable i necessari com més s’entossudeix la humanitat a perpetuar-se en la seua estupidesa. Un botó de mostra (diàleg final de “Somni”): “–No penses? No et mous? / –No puc. / –Doncs a més de mort, ets un burro”. I un altre (“La xocolata del lloro”): “Última conseqüència del consum: / donar feina als més possibles perquè / puguin gaudir els pocs de sempre”.
Brossa féu naturalment explícita la comesa de la poesia com a lloc de resistència contra la perversió del llenguatge que practica arreu l’autoritat competent, contra la banalització i estandardització de la vida moderna. Al llibre trobareu, repartides per ací i per allà, un grapat de les propostes visuals en què tant va excel·lir el nostre autor. Brossa seu al seu balancí, que es gronxa lentament. Mira a través de la finestra el dia a dia, encèn una cigarreta, i deixa escrit, com un joc d’il·lusionisme del seu admirat Frègoli, l’abril de 1991, durant la primera Guerra del Golf: “Cal sortir del ramat amb valentia, / que del poder ens neixen tots els mals; / i a qui no vol callar o bé desconfia / li fan la llei els nous senyors feudals”. Voleu més Brossa?

Publicat a Saó núm. 315, març de 2007.

Reproducció d'un conegut poema visual de Brossa agafat de la xarxa.

L'espill de Líbia

2011-09-17T09:26:00.000+02:00

En l'espill granulós de Líbia, i en els altres països magribins on va eclatar la primavera àrab, es reflecteix, al costat de la dignitat d'uns pobles espolsant-se dictadures en altres temps consentides per occident, el rostre més bèstia del capitalisme. L'altre, el que somreia quan Gadafi exhibia la seua haima per mig Europa i omplia d'exemplars bellíssims les cavallerisses d'alguns sàtrapes grandiloqüents de veu aflautada, dissimula amb els discursos de l'ètica, els drets humans i les llibertats en el terreny diplomàtic mentre les operacions de claveguera dels seus estats procuren només que la merda acumulada no obture l'eixida del mannà de l'or negre. Apuntats a la revolta líbia quan els dies del foll coronel estaven comptats, cada avió enlairat i cada bomba descarregada obeïen al designi sagrat de la depredació i als càlculs del benefici brut: assegurar les posicions de les grans empreses del petroli. Sarkozy i Cameron, ridícules metonímies de França i Gran Bretanya, i els germans menors en la pool position de la cobdícia, Espanya, Itàlia, la Xina i tots els altres, visiten Trípoli en aquests dies d'esperances per segregar fraternals discursos mentre els taurons de les principals multinacionals del ram esmolen les seues mandíbules i s'afanyen a mossegar la jugular dels oleoductes i bombejar tota la sang retinguda per l'embòlia de la guerra per recuperar el flux de 1.500.000 barrils diaris de petroli. El pallasso fins ahir aplaudit és fort encara en algunes ciutats líbies, Sirte o Bani Walid, però ell fa dies que va tocar el dos amb un comboi carregat de lingots d'or i armament sofisticat després d'haver deixat dona i família sota el paraigua d'Argèlia. Cameron i Sarkozy, sense despentinar-se, han promès la captura del tirà, que pot acabar en una fossa sèptica al fons del mar, com Bin Laden, o bressolant-se a la forca com Sadam Hussein. L'arena del desert, per als afortunats països que alberguen petroli a les entranyes, ha de quedar més neta que una patena, flamejant en l'aire la bandera d'una llibertat que assegure el negoci de portes obertes que ara es diu globalització i abans es coneixia per colonialisme. I sense cap arruga a la corbata.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de setembre de 2011.

Vinyeta apareguda a The Guardian.

L'aritmètica d'Estellés

2011-09-11T20:43:00.000+02:00

Una de les conseqüències de la crisi, i no la menys sorprenent, és la transformació de l'aritmètica en literatura. De sobte t'adones que les xifres han perdut aquella aspror antipàtica de les coses exactes, aquella petulància que passeja el perdonavides que se sent inqüestionable, i que s'esforcen a elaborar el seu sentit com ho fan les paraules, sempre lligades als vaivens de les circumstàncies (context comunicatiu, en diuen els experts). És clar, el llençol que es perd en la bugada de la precisió reapareix convertit en forma de pantaló o de calçotet o de qualsevol altra peça de la indumentària semàntica propensa a embrutar-se d'ambigüitat i sentits. Així, quan el portaveu del PP González Pons afirma que el seu partit crearà 3.500.000 nous llocs de treball hem de saber que l'aritmètica, en boca d'alguns pseudopoetes, hi pren un sentit figurat que convida el lector o destinatari concret del missatge a recrear-ne el sentit. També ho han tingut en compte els mateixos companys del partit, a qui no se'ls ha passat pel cap la bajanada d'incorporar tan alegre metàfora al seu programa de govern ni als guions per als discursos de Rajoy. I no perquè els programes electorals no vagen plens de promeses que no es compleixen mai, sinó probablement per una connatural desconfiança envers la literatura o una incomprensible resistència als avanços que experimenta l'aritmètica (estem parlant de la dreta espanyola, poca broma). Qui sap si en aquesta revolució dels mètodes comunicatius no haurem de recórrer a la poesia de sempre per rescatar el sentit exacte de les coses i deixar que les matemàtiques continuen omplint l'horitzó d'hipèrboles i altres figures incertes? Perquè quan, posem per cas, l'Estellés escriu “No hi havia a València dos cames com les teues”, podem dubtar de la identitat de la propietària de tals extremitats inferiors i completar-ne amb la imaginació la morfologia dels atributs, però l'exactitud aritmètica del vers és d'una solidesa incontrovertible. Poesia per poesia, tanmateix, sempre és preferible tornar als clàssics, per molt que l'aritmètica s'hi reduesca a mesura del vers i ritme. Bones festes estellesianes!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de setembre de 2011

En la gruta de les paraules

2011-09-06T22:02:00.000+02:00

Vladimír Holan, Las grutas de las palabras. Obra selecta. Traducció i pròleg de Clara Janés. Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores. Barcelona, 2010.

· · ·

Reservem per a la temporada estival, més apta per a les lectures de llarg alè, aquest magnífic volum d'un dels poetes fonamentals del segle XX, el txec Vladimír Holan (Praga 1906-1980), el denominat àngel negre (perquè treballava de nits a la seua casa de l'illa de Kampa del riu Moldava, d'on pràcticament no va eixir durant els més de trenta anys de la seua reclusió, de 1948 a 1980) i de qui Jaroslav Seifert afirmà, quan va rebre el nobel en 1984, que era el millor poeta de la seua extraordinària generació. Aquesta impecable edició, però, no hauria estat possible sense el treball que la poeta Clara Janés va anar desplegant d'ençà de la seua primera visita a Praga en 1975, on va travar contacte i complicitat amb Holan, i gràcies al qual la traductora ha anat donant-nos des de 1980 la majoria de les versions de què disposem en castellà (no tenim notícia que res del nostre autor haja estat traduït a hores d'ara al català). Algunes d'aquestes versions com Avanzando (1983), Dolor (1986) o Toscana (1985), a més de poemes esparsos apareguts en diverses antologies, han estat incorporades a La gruta de las palabras, la més exhaustiva de les edicions en castellà amb què comptem i que consta dels llibres Sin título (1963), Avanzando (1964), Soldados del Ejército Rojo (1946), Miedo (inclòs en el llibre Trialog de 1964), Dolor (1965), Una noche con Hamlet (1964), Toscana (1963), tots ells editats íntegrament, i d'En el último trance (1967), Un gallo para Esculapio (1970) i Una noche con Ofelia (1973), que ho són només parcialment (entre parèntesis l'any de la primera edició de cada poemari). Una bona representació, doncs, d'una obra poètica que compta amb uns trenta-dos volums, i que se centra (excepte en el cas de l'emblemàtic Soldados del Ejército Rojo) en l'etapa d'ostracisme a què el règim autoritari de Praga va sotmetre Holan acusant-lo de representar un “formalisme decadent” i en la darrera etapa del poeta, de la qual només n'ha estat exclòs el pòstum Abismo de abismo (1982), llibre per altra banda publicat en traducció de la mateixa Clara Janés a Ediciones Basarai, Vitoria, 2000.
La poesia de Vladimír Holan, sempre intensa i brillant, ha estat sovint qualificada d'hermètica. Com si l'autèntica transparència a què la poesia aspira no fos al capdavall un gran tour de force amb l'expressió i no un camí de roses que desemboca en les formes vulgars de l'evidència (que no necessita de cap poesia, per altra banda)! I si els surrealistes afirmaven que “la il·luminació ve després” (d'escrit el poema), per a Holan el que ve després és la interpretació, quan el poema ja és en nosaltres. El qualificatiu d'àngel amb què el va batejar Seifert té a veure, doncs, amb el costat visionari de Holan, qui sovint fa bones les paraules de María Zambrano quan afirma: “El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie”. La incomprensió (de la naturalesa de la poesia tant com de la manera com aquesta naturalesa es concreta en el cas de Holan) ha ampliat el repertori de desqualificacions al poeta de Kampa, qui a més de ser titlat d'hermètic i formalista decadent, com ja hem dit, fou marginat per desentendre's de la realitat i el destí dels homes, la qual cosa desmenteixen les següents declaracions d'un autor profundament compromès amb el seu temps i amb la poesia: “Sempre he sentit que m'importa l'home, el seu drama humà, la condició humana en general i el seu dissortat destí que suporta tothora”.
Tot i la profunda unicitat de l'obra de Holan, una primera aproximació a les estructures formals i de to dels seus poemes ens porta a distingir-hi entre les llargues composicions dialogades entre diversos personatges (Una noche con Hamlet, Toscana o Una noche con Ofelia) i els llibres que contenen poemes breus, òbviament molt més precisos i concentrats i d'una idèntica i enlluernadora bellesa. Aquesta nota apressada, però, no pretén sinó suscitar la lectura d'un poeta major, ara que el temps es dilata tant com la llum diürna que fa de contrapès a les nits intenses d'estiu, servit en safata d'argent per les traduccions impagables de Clara Janés, que sonen nítidament en castellà. I, almenys, alguna de les infinites raons de l'admiració que Holan ha desvetlat en qui açò signa: “Si la vida navega siguiendo el curso de las aguas / y la muerte a contracorriente / no podemos conocer la desembocadura. // Si la vida navega a contracorriente / y la muerte siguiendo el curso de las aguas / no podemos conocer la fuente”.

Publicat a Saó núm. 361, juny de 2011.

Meravellós

2011-09-04T21:08:00.000+02:00

Tòpics estivals a banda, no em diga que no és meravellós tornar a casa i a la rutina pautada pel rellotge inflexible del treball i les obligacions domèstiques. Almenys per als pobres esclaus de les vacances pagades que han d'inventar-se un o altre viatge exòtic, llogar un apartament a la platja, assistir a multitudinaris festivals de rock, acampar en algun lloc de la muntanya on brama la tonyina, menjar cada dia en restaurants atapeïts, practicar llengües, abandonar-se al vici de la lectura, organitzar inacabables partides de cartes amb la família, donar-se a la bevenda i, en fi, lliurar-se en cos i ànima a qualsevol activitat gratuïta contemplant com passen les hores enmig de la més perfecta inanitat. Tret d'alguns viciosos empedreïts i vividors de mena, estic segur que l'excusa del dret al descans amb què ens obliguen a l'horrorós parèntesi del lleure, a aquest miratge de la llibertat amb data de caducitat, és una font de desassossec que valdria la pena estalviar-se i una pràctica especialment nociva en temps de crisis. Abocat a l'abisme de l'oci, veges com te les apanyes per viure les vint-i-quatre hores del dia sense caure en la temptació de la metafísica que pot generar l'horror vacui o, pitjor encara, sense abandonar-te al més pur sentimentalisme. Per això és meravellós tornar a comprar el diari i comprovar que l'estupidesa del món no ha desaparegut durant la teua absència, o que fins i tot ha augmentat mentre tu eres in albis, tornar a navegar per internet i a insistir en la teua incapacitat per entendre les maquinetes que tan dolçament et fan gravitar des del centre de l'univers. Llevat de les plantes del balcó, una mica pansides per la manca d'aigua, tot torna a ser al seu lloc: el quiosquer lleganyós, la precisió del despertador, les veus de la veïna de dalt, sísifs de mitjamenqueda que al capdavall la il·lusió de l'agost no ha pogut dissipar. Meravellós tornar a arrancar lluny del zero de les vacances, del passeig en bicicleta, de les infinites sobretaules, de les grans migdiades, d'aquelles converses apegaloses que són com el malson d'una nit d'estiu. Deixe's de síndromes postvacacionals, aquesta d'ara, per fi, és l'autèntica vida. Benvingut a casa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2011.

Agostejar

2011-07-29T22:07:00.000+02:00

S'obri ara mateix un període tan prometedor com perillós, el de les vacances d'agost que molts estem esperant com aigua de maig (per bé que s'acabe juliol sense els rigors caniculars que li són propis). Així, entre d'altres amables entreteniments, vam assistir a l'elecció del nou president del Consell d'Administració de RTVV, un tal Juan de Dios Navarro (perdone que no m'alce), el candidat –valga la redundància– del PP. Quan encara ressona a l'hemicicle de l'entronització de l'altre president, Alberto Fabra, el bolero sobre el difícil tema del forat negre que anomenem RTVV amb acords tan bonics com racionalització i control de despeses, descobrim la perícia del percussionista que, a ritme de maraques, vol adaptar l'ens innomenable a la realitat actual (que no sembla voler saber quina és) i fer una tele sostenible. Que el president de l'entelèquia avale la sostenibilitat d'una cosa insostenible ja alleuja una mica, i més quan tenim l'ull posat en l'agost de riscos i promeses, malgrat que, com ens temem, això pot significar que de la insostenibilitat en què es funda la sinistra aventura de RTVV ens n'haurem de continuar ocupant els contribuents. Passem-li per alt, com a frivolitat pròpia de l'estació, la bajanada de voler situar també la cosa a l'avantguarda de les televisions (abracadabra: sense tocar-hi res d'essencial ni canviar una cadira de lloc, que encara té més mèrit) i esperem que l'agost faça, en açò com en tantes coses, el que sap fer: agostejar, fer perdre la ufana de plantes, bestiar i persones, tot i que no sabem en quina de les tres categories encabir la majoria dels protagonistes de l'actual escena valenciana, president del Consell d'Adminstració inclòs. Per no dir res de la inefable Consuelo Ciscar, de qui ja parlarem en tornar de vacances. Ara bé, per adaptar-se a la realitat invocada per Juan de Dios (déu meu!), res millor que haver-se escoltat l'anàlisi que en va fer Rafa Xambó, el representant de Compromís, i atendre les seues raonables propostes. El van obligar a callar perquè la censura hi continua sent la marca de la casa. Que l'agost se l'emporte. I que els altres tinguem unes bones vacances.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juliol de 2011.

Molta feina

2011-07-25T22:58:00.001+02:00

En diuen treballs d’enginyeria però es tracta més aviat d’operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l’escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d’una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l’exèrcit de col·laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l’autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l’autobombo amb què els pusil·lànimes creuen que salvaran l’honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel·lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina.

Publicat a Levante-EMV, diumenge 24 de juliol de 2011.

Solatges de Venus

2011-07-17T23:04:00.000+02:00

Robert Llopis, Setge al cercle. XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2005. Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, València, maig de 2011.

· · ·

Sis anys ben comptats separen la proclamació de Setge al cercle de l'alcoià Robert Llopis (1973) com a obra guanyadora del 22è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i aquesta publicació que finalment veu la llum. A l'endemig, una tèrbola història d'incompliment dels compromisos editorials que els responsables de Brosquil havien adquirit amb els organitzadors del premi. Ja se sap què sol passar quan a les ganes de menjar de les cròniques dificultats del sector del llibre s'hi suma la fam d'aventurers (i que ens perdonen els aventurers de veritat) que estiren més el braç que la mànega, ho fien tot a la mamelleta institucional i manipulen el material literari amb la mateixa delicadesa amb què, posem per cas, podrien fabricar rajoles. Hi compten, és clar, amb la bona voluntat de directors de col·lecció i autors que aviat reben un colp al cul com a agraïment als serveis (gratuïts) prestats, mentre continuen fent la viu-viu amb els llibres segrestats pels creditors en algun fosc magatzem i maldant per obrir nous “mercats” en territoris verges de mamelletes intactes. Deixem-ho córrer. El cas és que sortosament la poesia de qualitat pot sobreviure a aquests i d'altres entrebancs, que pot elevar-se per damunt les circumstàncies del moment i, en una mena de venjança ucrònica, aparèixer pletòrica com un nadó i fresca com una lletuga. Que l'alternativa al desgavell editorial siga la publicació feta per una associació sense ànim (ni possibilitat) de lucre, aliena als circuits de distribució, amb un tiratge de 300 exemplars (això sí, d'impecable factura) que s'escamparan amb el sofert però infal·lible boca a boca, no és més que el preu que hem de pagar per la independència i la dignitat de l'ofici poètic (el de l'autor i el del lector). Ben mirat, i assumit sense escarafalls el lloc marginal que certa literatura en general i la majoria de la poesia en particular ocupen en l'univers mediàtic, traure a la llum aquesta mena de papers és tot un símptoma de vitalitat i un impuls a autors que, com Robert Llopis, s'han guanyat a pols l'atenció dels bons lectors.
Acompanya Setge al cercle un petit pròleg de qui açò signa, escrit en 2007, i les reflexions del qual serviran també per a la redacció de la present nota. Es troba el llibre dividit en quatre seccions, Cercle en tu, El caliu del silenci, Metamorfosis i Els bojos savis, que contenen el pòsit de l'experiència amorosa convertit en ritus, en motiu de reflexivitat poètica i en itinerari. A la primera part, la més extensa, hi reconeixem la nitidesa de la veu poètica adreçant-se al tu amorós, un cant a la plenitud eròtica simbolitzada en la paraula cercle. Hi predominen les hores de llum tènue, l'alba i el capvespre, i la recurrència de símbols com el vent (identificat amb l'impuls del desig) i els cabells, que remeten a l'amada. A El caliu del silenci assistim a una recerca, plasmada en l'autodiàleg, del silenci meditatiu i la soledat. Metamorfosis fa explícita la idea de la mort que vivifica cada transformació i on el jo, metamorfosat en le diverses aparences d'un “ésser limítrof”, malda per alçar el vol i “per tornar a ella, volguda Icària” o “fosca matriu de la mar”. Els bojos savis de la darrera part són els amants que “han tastat l'agredolç silenci” i es troben aptes per a “un cert art de viure” o “un cert art de riure”. La tornada a la plenitud de la llum, aquestes “núpcies solars” del llibre, hi adquireix sovint la forma d'un “malson” entre “murs tan reals com invisibles”. El goig de l'amor, la intensitat de la passió, ja no pot tancar els ulls que s'han fet savis en el silenci ni renunciar a “la coneixença del miratge”, a la “concordança de joia i soga”. Lluny de les formes d'amor etiquetat, de tots els tòpics a l'ús, la poesia, de la mà de Robert Llopis, ha rescatat aquesta forma més plenament humana, aquest solatge irrenunciable al fons del qual “trobaràs aquell vell regust a tu”. Oferim-ne, per acabar, un botó més complet de mostra, extret d'aquesta darrera secció: “Ajagut en la incurrència de l'atzar, / vorege el marge aspredolç de les hores. / Les mans als ulls són prismes que disfressen la llum, / mans de mots de closos llavis. / Cou la carn com un desig cobert de sangoneres. / Un còdol sura sobre els tolls de la tardor. / L'observe amb un lleu somriure”.
“La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran ni l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida”. Eren les paraules amb què es tanca el pròleg i que avui continue subscrivint en la seua integritat.

Joventut efímera

2011-07-16T09:54:00.000+02:00

Després de més de dos anys en què a la corretja Gürtel se li han practicat nous forats per ajustar-la a la cintura de les evidències i de les invidències, l'horitzó tardoral de Camps ha adquirit el color desllavassat de la fusta de la banqueta dels acusats. Les evidències apuntaven a un fet llargament contrastat per l'experiència: la joventut no és eterna ni vestida de Forever Young. Si el suborn és impropi de qualsevol persona honesta, molt més ho és d'un càrrec públic que a més ocupa la poltrona més alta del poder autonòmic, però l'argot jurídic és amic de redundàncies, vés a saber per què. En el costat de les coses que no podem veure, que ací anomenem invidències sense permís del diccionari, hi hem de col·locar els efectes polítics i institucionals que el judici a Camps desencadena a curt i mitjà termini. L'homenet es va entossudir, quan les evidències ja eclipsaven les simples sospites sobre la trama de corrupció estesa com una plaga de nord a sud durant tants anys, de lligar el propi destí amb el del país que tenia l'obligació de governar i aquest naufragi deixarà tot de cadàvers a les platges de la realitat negada. I si, com pretenia, les urnes el van absoldre a les darreres eleccions, ara pot ser sentenciat per un jurat popular (ironies de la història). De manera que tindrem el primer president (els valencians sempre batent rècords negatius) que serà jutjat mentre exerceix el seu càrrec. Farem bé de no confondre el càrrec, sempre efímer, amb la institució, que necessitarà alguna cosa més que una maneta de pintura per recuperar un prestigi que la tossudesa mentidera de Camps ha dilapidat sense trellat. El bon capità ha de ser l'últim a abandonar el vaixell que sotsobra, però Camps ha intentat salvar la pròpia pell posant en perill la tripulació i la nau en un cas d'estultícia ètica i política que no poden jutjar els jutges però sí la història i la ciutadania no anestesiada pel poder. La drogodependència de l'afalac i la megalomania de què són víctimes tipus com Camps apunta a una realitat més profunda i més negra que els vestidets del suborn només tapen a penes. És hora de veure-hi clar entre tanta invidència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juliol de 2011.

Una rialla a duo que potser acabarà en plor.

La pesta blava

2011-07-10T20:35:00.000+02:00

Volia el professor Vicent Flor presentar el seu llibre Noves glòries a Espanya al FNAC quan van arribar-hi les hordes blaverofeixistes o feixistoblaveres en aquell totum revolutum que ja va denunciar Vicent Bello en l'estudi precursor de totes les aproximacions posteriors al fenomen, La pesta blava. I les hordes, capitanejades per José Luis Roberto, el curriculum delictiu del qual s'estén al llarg de no menys de quaranta anys, i Garcia Sentandreu, que ja acumula molts mèrits per a un premi ex-aequo a la violència antidemocràtica, es van dedicar a rebentar l'acte amb amenaces de mort al personal, llançament de llibres, cadires i bombes de fum. L'habitual zel policial, que va tardar trenta minuts a materialitzar-se, va evitar mals majors i es va endur Sentandreu emmanillat. Acompanyaven l'autor la diputada Mònica Oltra, l'editor Vicent Olmos i el periodista J. J. Pérez Benlloch, que hagueren de suportar com els agressors els llançaven també a la cara el nom de Guillem Agulló, el jove assassinat en 1993, com a exemple il·lustratiu del que pot passar als defensors de la llibertat. Quan les injustícies resten impunes els fanàtics tendeixen a exhibir els morts de què són responsables com trofeus de caça per trepitjar la memòria dels vençuts i atiar l'odi de què s'alimenten. Per desgràcia el nou atac feixista no fa sinó corroborar alguna de les tesis que Vicent Flor defensa en el seu llibre i evidenciar que aquests grupuscles fa massa anys que disposen de carta blanca, quan no d'interessades complicitats a l'ombra del poder, per desplegar el ventall de les seues malifetes. Hi ha més, és clar, la constatació que la pesta blava ha infectat els discursos hegemònics i determinat la política valenciana de la transició ençà, i que els dos grans partits han assumit (més el PP, que hi nada com peix en l'aigua) la burrera blavera com a coartada perfecta per entrebancar la recuperació cultural i democràtica del país. Queden els irredempts de sempre, a qui no sol fallar-los el pinso oficial per a les seues escaramusses, però el fenomen, perfectament adherit a les sigles triomfants i molt més ocult, continua sent el principal llast per a l'esforçada modernitat dels valencians.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de juliol de 2011.

Tolerància zero

2011-07-01T18:56:00.000+02:00

Els mandarins del PP han decidit viure d'esquena al corrent regenerador que, amb el teló de fons d'una proletarització galopant (inclosos els proletaris més abundants: els sense feina) d'extensos grups socials, va desembocar en les places i s'ha escampat des d'allà per les altres artèries cíviques. El desmuntatge dels campaments dels indignats respon al moviment natural que regeix les marees i les inundacions, de manera que ningú no s'enganye: l'aigua tornarà a obeir les lleis de la física per desbordar-se en alegria i ràbia. Si alguna cosa deixen en l'aire els revoltats multicolors del 15-M és la consciència recuperada del frau d'una democràcia que ens falsegen, dels abusos d'un poder sense cor ni rostre que mou els fils a l'ombra per alimentar la cobdícia de les minories de sempre, que la democràcia no té amo (o no n'hauria de tenir). Però ells, als ajuntaments o a la Generalitat, creuen que podran continuar ad infinitum amb els seus negocis i s'entesten en les tàctiques anacròniques del seu ranci autoritarisme, convençuts que mai no naufragaran en la maror democràtica. El mateix dia que els indignitats abandonen la plaça que un dia fou del País Valencià, el PP torna a alçar la destral per tallar de soca-rel un dels arbres que ha mantingut dempeus la dissidència i la dignitat cívica tots aquests anys al cor de Velluters: Ca Revolta. La reiterada excusa del soroll, que ja van esgrimir vuit anys arrere, sense cap denúncia del veïnat, pot fer caure una allau de multes que sepulten l'associació cultural i ordres de tancament del local de Santa Teresa. Com en la prohibició de les emissions de TV3, les multes a Acció Cultural, la tolerància zero als animosos defensors del Cabanyal, el menyspreu enquistat als familiars de les víctimes del metro o els entrebancs a Escola Valenciana, i la guerra per tots els mitjans contra tota cuca viva del país, les fúries autoritàries de les autoritats valencianes devaluen permanentment la nostra democràcia. Pel que sembla ells només volen una ciutat d'escaparates plenes de maniquís immòbils i on el soroll dels bòlids dissipe qualsevol veu discordant. Una ciutat on no hi haurà més veu que la ronca d'un poder espuri imprimint els signes de mort d'un encefal·lograma pla.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2011.

Primera declaració de Ca Revolta.

Una pàtria més digna

2011-06-27T22:59:00.000+02:00

Ponç Pons, Nura. Poesia dels Quaderns Crema, 57, Barcelona, 2006.

· · ·

Nura és el nom preindoeuropeu amb què fou coneguda l’illa de Menorca. Joan Coromines vincula aquest topònim amb els nurags (talaiots) sards i amb norai o amarrador d’embarcacions. Un títol, doncs, ben adient per a aquesta elegia menorquina.

· · ·

Conegut entre el públic valencià sobretot pel seu magnífic treball Pessoanes (Premi Alfons el Magnànim, Bromera 2003), el llibre que avui comentem de Ponç Pons és de producció anterior, de 2001. De fet, amb el títol Tractat d’enyor, fou premiat en 2002 als Jocs Florals de Barcelona. La contingüitat en el temps d’ambdós treballs del poeta menorquí (Alaior 1956) –avatars editorials a banda– explicaria en part l’íntima connexió temàtica, formal i de to que presenten, més explícita del que sol ser habitual en l’obra d’escriptors de veu ja consolidada. En les “cartes” al seu admirat i assumit (fins a l’extrem d’haver-ne construït un altre veritable heterònim) Fernando Pessoa, interlocutor mut i omnipresent d’aquella proposta, ja apareixen molts dels temes i estratègies poètiques de Nura. O a l’inrevés, en una sèrie de correspondències gràcies a les quals no costa gens d’entendre la identificació que el declarat illòman menorquí practica com a joc literari (no cal dir que profundament seriós) amb el solitari de la baixa Lisboa. A Nura, tanmateix, la xarxa de citacions, homenatges i assumpcions d’altres veus és molt més atapeïda i diversa. I en tots dos, la immersió en cos i ànima en la literatura (també en la literatura de la literatura) com a alternativa personal a les futilitats i mesquineses del món, una mica a la manera de Caeiro (“Ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”) i de Reis (“Seu al sol. Abdica / i sigues rei de tu mateix”), dos dels heterònims majors del gran poeta portuguès. Per això aquesta síntesi de l’escriviure que Ponç Pons flexiona en molts poemes i que ja coneixíem, en castellà, de la mà de Martín Pacheco, que la fa servir des de fa anys en la seua columna setmanal al diari Levante.
El llarg poema unitari de Nura, dividit en set seccions, és un cant de rebel·lia i homenatge, una elegia i alhora una esperança. Bastit amb els records d’infantesa que contrapunten un present de destrucció de Menorca (“paradís massacrat” que en tantíssims aspectes recorda el metòdic anorreament del país dels valencians), amb la llengua “que el temps ha posat de genolls”, els seus versos dodecasíl·labs conformen una mena de “mandala / una forma de crit un intent d’oració”, un torrent d’imatges i pensaments que apunten al voraviu de la consciència i la sensibilitat del lector. I quasibé un manifest, literari i vital, escrit a rajaploma i d’una contundència lapidària, que combina amb saviesa l’afirmació més directa amb l’interrogant més punyent. Així, no cal dir-ho, Menorca és el món sencer com l’home és tots els homes, no per simple extrapolació de plans sinó per la presència insistent d’una variadíssima toponímia i antroponímia i per la manera com s’hi explicita l’horror universal de la destrucció. Nura se situa brillantment entre aquelles propostes poètiques més coratjoses que en els darrers temps malden per superar els malentesos sobre el compromís en literatura i denuncien l’opacitat baldera de les torres d’ivori (aquells “textilistes” de “Teoria de l’absència”). Un magnífic poema en temps de misèria, un rearmament ètic i estètic per a tots aquells que encara creuen que estimar no és una passió inútil, que escriviure és un acte de fe llibertari i que entre tots podem fer del futur una pàtria més digna.

Publicat a Saó núm. 314, febrer de 2007.

Imatge presa de la revista digital Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya.

Siscar

2011-06-24T23:48:00.001+02:00

Acaba de prendre possessió el nou conseller d'Educació, Formació i Ocupació (santa trinitat) i exalcalde de Teulada José Císcar. Venint d'allà, on el moscatell més bé equilibra la transparència aromàtica de la llum mediterrània amb la frescor profunda de la terra, podríem pensar que l'home ja deu tenir mitja feina feta. El que passa és que mentre que el José no deixa lloc a dubtes, no sabem si el seu cognom s'escriu amb c o amb s, si és paraula plana o aguda. La confusió ja ve, per aquest cantó, dels temps d'un altre Ciscar, en Ciprià, o de més lluny encara, de don Gregori Maians i Siscar. Si el nom fa la cosa, doncs, no podem dir que tot estiga tan clar com el vi moscatell. Els errors de transcripció antroponímica no són signes menors del maltractament a què ha estat sotmès històricament l'idioma propi. Naturalitzats ja els Escriche, Chiner i tants altres, la moda anglòfona adobada amb la ignorància més flagrant tendeix avui a convertir-nos en planes paraules agudes com Robert o Albert, pronunciats sovint Ròbert i Àlbert. Passe la confusió entre c i s, que a fi de comptes sonen igual, però més valdria conservar l'agudesa si de dirigir una conselleria amb muntanyes de problemes acumulats es tracta. Siscar, doncs, és a dir, lloc on abunda la sisca, planta que també anomenem canyís, canutella, canyavera, canya-xiula, canyet, canyeta, canyissa, canyissot, canyot, canyota, senill i senyís (i passe'm el lector l'abús lexicogràfic). Hereta el confús senyor Císcar, més que no pas un departament, un polvorí que durant el parèntesi estival no amenaçaran perilloses espurnes però que al setembre, quan el moscatell ja serà madur, pot armar-la grossa. De moment ha cantat les excel·lències d'aquell raïm bord de Font de Mora que amb l'excusa del plurilingüisme pretén amarguejar el vi de l'ensenyament en valencià. Per evitar tanta confusió potser necessitarà l'ajuda de Lola Johnson, que s'ocuparà de Turisme, Cultura i Esport i Política Lingüística. Però aquesta ja ha anunciat que el seu propòsit és “vendre la Comunitat”, referint-se al País Valencià, quan tothom sap que ja se l'han venut i repartit i que del que es tracta és precisament de recuperar-lo. Confusa continua la cosa nostra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de juny de 2011.

Els Botins

2011-06-18T13:22:00.001+02:00

Quan la nissaga de banquers més rica (o una de les més riques, que no portem molt bé els comptes) d’un país es diu Botín és que tot és possible. El director d’una presó podria tenir per cognom Carceller, per exemple, i ningú no se’n sorprendria, o Carnisser o Bataller un general de l’exèrcit, o Escrivà un notari, etc., perquè aquestes són coses que es mantenen dins una certa lògica. L’estrany del cas és que tenint un nom tan eloqüent com el dels senyors (i senyores) Botín no haguéssem caigut fins ara en el compte, ni tan sols albergat la sospita, de l’essencial nautralesa rapinyaire del capital. En l'afer que ens ocupa, doncs, podem aplicar-hi al peu de la lletra allò de qui avisa no és traïdor, perquè la notable família podrà ser el que vostè vulga però no insincera. Malgrat els indicis de frau a gran escala, els comptes descoberts al paradís de Suïssa i la fuga de capital i patrimoni durant la Guerra d’Espanya (per si les mosques revolucionàries recuperaven part del botí acumulat amb tant d'esforç i cobdícia), concedim als Botins la presumpció d’innocència davant els possibles delictes. Imaginem també que, malgrat les suspicàcies, el cognom no té res a veure amb el significat d’`objectes presos a l’enemic´ sinó que és en realitat el singular del castellà botines (un tipus de calcer, per cert, molt característic dels gànsters; no ens en sortirem pel costat lexicològic). Gràcies a la crisi, doncs, i al moviment d'indignació del 15-M ja tornem a dir les coses pel seu nom encara que molts continuen amb la idea anacrònica que són els polítics els qui remenen les cireres del poder (les estàtues del pedestal d'El Roto). I que comencem a entendre per què es personalitzen els mercats amb qualitats humanes com desconfiança, irritació, incertesa, etc., i despersonalitzem els mercaders, que com totdéu tenen noms i cognoms. Com ara el dels Botins, que ni fet a posta per aclarir coses en temps de confusió. Amb una miqueta de paciència entendrem també que una regeneració democràtica no pot deixar intacte un sistema que necessita la misèria de molts per alimentar els beneficis de molt pocs. Tornem als clàssics i veiem, espantats, Inside job. I si algun dia passa aquesta crisi, més ens valdrà no oblidar la lliçó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de juny de 2011.

Ser mirada

2011-06-15T21:01:00.000+02:00

Anna Montero, Teranyines. XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia i Premi de la Crítica Catalana 2010 de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Edicions 62, poesia núm. 139, Barcelona, novembre de 2010.

· · ·

D'ençà que publiqués Polsim de lluna en 1983, la poesia d'Anna Montero (Logronyo, 1954) ha anat filant amb paciència i saviesa una de les propostes poètiques més sòlides de l'actual panorama literari en català i que fins a l'edició de Teranyines es complementa amb altres cinc títols: Arbres de l'exili (1988), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004) i El pes de la llum (2007). Si en el punt d'arrancada d'aquest itinerari Anna Montero assumia amb naturalitat el poderós influx de Maria-Mercè Marçal, visible fins i tot en el títol del primer llibre, llegint Teranyines tenim la sensació que el mestratge de la poeta d'Ivars d'Urgell s'ha convertit amb el pas dels anys en una font inesgotable de motius per al diàleg i els jocs de referències literàries que es despleguen en cites (“parla'm encara i més” del primer poema), homenatges (al poema “la passió” de la mirada o la paraula) i manlleus incorporats al propi discurs (aquell eco de La germana, l'estrangera marçalià que sona en el poema “la mirada de diane arbus”: “de la mirada de la germana, / la muda, l'assassina”). No és gens estrany que la poeta valenciana subratlle el mestratge d'una de les veus de la poesia catalana més poderoses de tots els temps (especialment fecund en molta de la poesia feta per dones) però tampoc no és gaire freqüent la constància i fidelitat amb què aquest reconeixement és reconegut pels autors, sobretot quan el deixeble ja ha esdevingut mestre en l'art de la paraula, que és precisament quan la influència, com hem dit, s'ha transformat en diàleg amb l'obra predecessora.
Però el treball d'Anna Montero ha anat avançant sense estridències ni trencaments bruscos, amb plena confiança en els recursos expressius i una fidelitat que enfonsa les seues arrels en la memòria. Potser la seua poesia ha anat depurant-se, fent-se més límpida diríem, i deixant pel camí algunes adherències innecessàries (com solen fer els poetes més exigents amb el propi ofici), i ho ha fet mantenint intactes les constants poètiques inicials: el poema com a diàleg amb l'altre i amb un mateix, l'economia de recursos que respecta els límits del silenci, el solatge d'unes paraules essencials, la consciència del propi cos, la dicció serena i equilibrada… El resultat, no cal dir-ho, és una proposta profundament coherent vista en el seu conjunt i en l'acoblament intern de cada peça.
El present volum insisteix, per exemple, en el tema de la mirada, paraula que hem triat precisament per titular aquest comentari i que proposem d'interpretar, en coherència amb el poemari d'Anna Montero, en almenys un doble vessant: el que identificaria el ser amb la mirada i la reciprocitat que aquest acte ací reclama i que tan bé s'expressa en el poema inicial del llibre. No podríem esgotar en aquestes poques línies la multiplicitat de sentits a què ens acara una paraula clau de Teranyines (amb els seus correlats ulls, esguard, mirall, llum o paraula), i menys si intentàvem una mínima aproximació al desenvolupament del tema en la tradició poètica. Apuntem almenys el que aquest i els altres llibres de Montero tenen també de diàleg intern amb el seu company, l'escriptor i poeta Vicent Alonso, un diàleg ple de cercles i mirades (Cercles de la mirada, de Vicent Alonso, 1998) i que en Teranyines s'enriqueix amb l'aparició d'una Medea (en el poema homònim) que remet a Jasó i els Argonautes i, és clar, a Del clam de Jasó (2002) del mateix Alonso.
El poemari apareix dividit, després del poema inicial ja al·ludit, en tres seccions: focs, on abunden els poemes inspirats en personatges, sobretot femenins, i motius clàssics (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra i Medea) i que té el seu epicentre en el tema de la passió amorosa; la mirada o la paraula, on es fan més palesos el pas del temps, la decrepitud i la mort; i la por, amb quatre poemes, els dos darrers dels quals, “[resposta pòstuma a valdemar gris]” (continuació del diàleg poètic amb l'altre anomenat ací valdemar) i “la por”, són d'una desacostumada extensió, amb una intensitat molt ben mesurada, en l'obra d'Anna Montero. Reproduïm, per acabar, el poema que dóna títol al conjunt i que es troba a la primera secció: “esperem. / asseguts en un banc / polit pel frec de tots / els qui esperen cada dia. / tu mires el buit i jo et mire mirar. / i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un a l'altre / i al buit”. Una proposta vivificant, plenament madura, que farà les delícies del bon lector.

Publicat a Saó núm. 360, maig 2011.

El crucifix

2011-06-11T10:43:00.000+02:00

Algun periòdic ha qualificat d'esperpent l'espectacle amb què al Palau de Benicarló s'estrenava legislatura. Si ens atenem, però, a la literalitat de l'expressió com a deformació grotesca, caricaturitzada i tràgica de la realitat reflectida en un espill còncau, l'esperpent no apareix enlloc i sí, en canvi, la imatge del que hi ha fidelment reproduïda en un espill ben pla. El crucifix que Juan Cotino va fer-se instal·lar a la mesa presidencial fou l'autèntic protagonista de la jornada, cosa absolutament coherent amb l'ideari nacionalcatòlic que el partit governant exhibeix i aplica sense complexos d'ençà que va poder prescindir del vernís democràtic que en altres temps necessità la vella fusta per protegir-se de les inclemències de la història. L'explicitud de l'objecte sagrat, doncs, no deixa espai a l'esperpent en un parlament majorment ocupat per diputats (molt d'ells del subgènere imputat) en funció d'acòlits aplaudidors, una presidència amb vocació d'altar i la pràctica del sermó com a alternativa habitual a les molèsties del debat polític i a les preguntes comprometedores a què només contesta el gran silenci de Déu (o dels seus fills de l'Opus Dei). En comptes de les extravagants idees del marit de la professora d'anglès, ara encarregat de la Vicepresidència, el llatí hauria de ser la llengua oficial de les Corts perquè la coherència hi fos total. De fet sembla que el manifasser de Sedesa va jurar el seu càrrec posant la mà damunt un exemplar d'Els furs, obra escrita en una llengua que es desviuen a col·locar en el prestatge de les coses mortes. El crucifix té a més altres virtuts: avançar-nos el calvari que ens espera si déu, els tribunals o la pressió cívica no hi posen remei. Tampoc no fou gens esperpèntic el concert d'esbatussades i ferits que tingué lloc a les portes del teatre entre el públic que no disposava d'entrada però volia fer sentir la seua indignació. Ni que hi rebés fins el diputat Juan Ponce de Compromís. Ni que, fidels al vot d'esquerra i país que els ha elegits, els parlamentaris d'EUPV i de Compromís declinaren l'armistici suculent del còctel oficial i es posassen al costat dels revoltats. Nihil novum sub sole. O sí, aquests onze diputats i aquesta ciutadania que han de convertir-se en la seua creu.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de juny de 2011

[Foto de Carles Francesc per a El País 9/6/2011]

Brasquer sota la cendra

2011-06-06T22:13:00.000+02:00

Rafael Català, Cant de manobre. Llibres de L’Aljamia, 12, Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol 2006.

· · ·

L’autor fa amb aquest llibre un pas important en la seua trajectòria poètica. Poemes de saviesa, de plenitud vital i expressiva, el poeta hi ha eixamplat el cercle dels seus nuclis primigenis cap a terrenys que l’obren a fructíferes incursions poètiques.

· · ·

La meritòria tasca dels Llibres de L’Aljamia no es veu dissortadament acompanyada de la difusió normal en llibreries. El lector interessat en el volum que avui ressenyem farà bé d’adreçar-se als editors per sol·licitar-ne el seu exemplar (Castelló, 12-7ª. 46138 Rafelbunyol). Ni telèfon ni correu electrònic: el plaer de la poesia es cobra sovint aquests tributs. La lectura de Cant de manobre de Rafael Català (Sagunt, 1944), poeta que es mereix tota la nostra atenció, el rescabalarà amb escreix d’aquestes peripècies.
Català és –en l’àmbit de l’edició, que no en el de la dedicació apassionada i constant a l’escriptura– poeta tardà en comparació amb la mitjana d’edat en què hom sol publicar els primers treballs en aquest i altres rodals literaris. Probablement perquè la seua matèria poètica és filla radical del dubte i perquè, en conseqüència, s’hi ha aplicat amb un grau d’exigència inusual que li ha estalviat, almenys, els vicis de la pressa i la incontinència. Unit a la revista Abalorio des dels inicis, hi publicaria el 1985 la separata Destrucció de la paraula o inici del silenci?, a què seguirien la carpeta Inventari, en col·laboració amb el també poeta i artista plàstic Manuel Bellver, el 1986, i el poemari Les despulles del somni, de 1987. Amb Epíleg (2001, premi Jaume Bru i Vidal) i L’amarga puresa del do (2004) més aquest Cant de manobre, Rafael Català sembla haver trencat els maleficis del silenci editorial i endinsar-se decididament pels viaranys de la seua creació poètica.
Els poemes de Cant de manobre, en sintonia amb la producció poètica anterior, són construccions de llarga cadència que giren, amb matisos i variants, al voltant d’uns eixos temàtics ben definits: la meditació metapoètica, el pas del temps, la memòria i l’oblit, l’amarguesa de viure, el silenci i la mort, la contemplació del paisatge, entre d’altres. Dividit en tres parts, ocupen les reflexions sobre el sentit i naturalesa de la pròpia escriptura els 14 primers poemes, amb un intent de conciliar la necessitat íntima de l’expressió poètica, indissolublement lligada a la biografia del poeta i presentada, malgrat la reiterada desconfiança envers la paraula com a mitjà per atènyer “el misteri”, sota un caràcter salvífic, amb la de “fer-se oir”, és a dir, la de poder contribuir a la perfectibilitat del món. A la segona part, dividida en 11 peces, el poeta se centra principalment en la naturalesa efímera i transitòria de la vida, amb poemes fonamentals per entendre’n l’entrellat com “Sota la cendra”, “Domi manere convenit felicibus” o “Temps de barbàrie”. Per fi, a la tercera part, la més extensa amb 21 poemes, el lector assisteix a un desplegament temàtic que deixa el material obert a futures indagacions, amb l’accent posat en un to més marcadament moral i la recreació, per exemple, del símbol de “l’àgora” com a espai a ocupar per contrabalançar el silenci (actitud vital i refugi) i l’expressió de la necessitat de recuperar el somni i la utopia: “No temes els fracassos / i públicament confessa a l’àgora / desistiments dolorosos; / desemmascara l’opressor / i seràs lliure. / Fes del poema / veu interior / d’una esperança que ell proclama”. El moviment del pensament poètic s’ha resolt, per una vegada en aquesta poesia essencialment desolada, en un sentit positiu, en una actitud combativa. En la reescriptura del mateix poema en què sovint consisteix la pràctica poètica Rafael Català ha aconseguit amb aquest treball transgredir els propis límits. La porta s’ha obert generosament i la casa s’ha omplert d’una llum diàfana.

Publicat a Saó núm. 313, gener de 2007.

Rafael Català (a l'esquerra de la imatge) i Manolo Bellver.
Fotografia extreta del bloc Els papers de can Perla de Manel Alonso.

Línia de flotació

2011-06-03T22:24:00.000+02:00

El senyor Font de Mora ha decidit morir matant, cosa que vista la necrofílica passió amb què ha desenvolupat el seu treball al front de la Conselleria d'Educació (sic) tots aquests fúnebres anys, no ens estranya gens. Així, mentre passa a millor vida (això segur), i després dels globus sonda que va llançar per preparar el camp de batalla i que acabaren amb la llufa de la citizenship i la introducció del xinès mandarí a l'escola –recorden aquells acudits sense gràcia?–, ha decidit fer un salt qualitatiu en la seua guerra: torpedinar l'ensenyament en valencià. Com en les maniobres anteriors els torpedes de Font de Mora, fabricats en les armeries d'un PP on abunden indígenes que consideren un defecte parlar l'idioma propi, vénen camuflats de plurilingüisme. No sabem com aquesta gent, que per regla general viu còmodament instal·lada en un sol idioma, el castellà, gosa parlar de plurilingüisme, ni per què planifica des de la política més rudimentària d'esquena a lingüistes i pedagogs. Sota el maquillatge de la modernor, però, no hi ha més que una simple empanada (diu que inspirada en la gallega, que allà ja se'ls indigestà). El torpede, per fi, viatja directe contra la línia de flotació de la societat valenciana: el sistema públic d'ensenyament i la llengua. Perquè el programa d'immersió que més o menys representen les línies en valencià ha estat l'únic que s'ha revelat eficaç per al domini de les llengües i la qualitat acadèmica dels estudiants. Només a través d'ell s'ha pogut pal·liar en part el greu desequilibri que el valencià pateix en tots els àmbits de la vida social, prestigiar-ne l'ús i obrir una tímida finestra a la seua recuperació efectiva. Parlar de percentatges i equidistàncies sense tenir en compte la realitat concreta i penosa en què malviu el valencià és la millor manera d'avançar la seua necrològica. Té pressa Font de Mora per disseccionar aquest cadàver. Però el que la societat valenciana, l'ensenyament i la llengua necessiten no són funestos forenses sinó metges autèntics. De les set matrícules d'honor de segon de batxillerat del meu centre, sis són de línia i cinc són xiques. El següent torpede podria ser apartar les dones de la inútil dedicació a l'estudi. Les seues armes són per fi de destrucció massiva.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de juny de 2011.

Com un riu

2011-05-30T19:50:00.001+02:00

Czeslaw Milosz, Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000. Traducció i introducció de Xavier Farré. Ed. Proa, Óssa Menor Sèrie Gran núm. 11, Barcelona 2006.

· · ·

Primera traducció al català del poeta polonès, l’antologia de X. Farré representa, alhora, una de les mostres més àmplies que s’han fet mai de la poesia de l’autor, amb 146 poemes seleccionats d’un total de 13 llibres.

· · ·

Al costat d’inconvenients com el de la fragmentarietat i discontinuïtat del discurs, que solen agreujar-se quan la selecció opera sobre una obra o un període històric (o totes dues coses, com en el cas que ens ocupa) especialment dilatats, una antologia poètica reporta avantatges incontestables per al lector. A banda la possibilitat de preservar de l’oblit algun poeta estimable mig amagat entre la boira enterca del temps, com aquell que cantava Borges en El otro, el mismo, una tria poètica pot ser un bon aperitiu, lleuger, estimulador d’una gana més profunda. Si la dispersió obligada és en part pal·liada pels encerts electius de l’antòleg, que ens permeten albirar el sentit del conjunt, i si, tractant-se d’una traducció, els poemes arriben amb la indispensable frescor, llavors l’antologia es troba del tot justificada. Sumem a aquestes qualitats, presents en el volum Travessant fronteres, el fet que el poeta antologat és Czeslaw Milosz i que Xavier Farré ens el dóna a tastar amb una molt esclaridora introducció, i comprendrem la vigorosa oportunitat d’un llibre com aquest.
El Premi Nobel de 1980 (Szetejnie 1911-Cracòvia 2004) és, malgrat la seua posició central en la literatura del passat segle, pràcticament inèdit en català. Conegut sobretot com a assagista gràcies a l’extraordinària La ment captiva (1953), traduïda recentment a la nostra llengua de la mà del valencià Guillem Calaforra (Publicacions de la Universitat de València), i com a autor de novel·les com La presa del poder (1953) o La vall de l’Issa (1955), Milosz fou sempre i essencialment poeta. En això, com en altres coses de més calat, l’escriptor polonès ens evoca M. Vázquez Montalbán, autor d’una obra poètica molt important, que conté a més les claus més profundes de la seua escriptura i de la seua visió del món, injustament velada per la muntanya colossal de la seua prosa. Les afirmacions que Milosz expressa en aquests versos del seu Tractat poètic, de 1957, no deixen lloc al dubte sobre quina funció atribuïa a cada gènere i quina fou la seua prioritat literària: “Els tractats i les novel·les serveixen, no romanen. / Perquè una bona estrofa pesa més / Que el pes de moltes acurades pàgines”.
El sentit del títol d’aquesta antologia, molt ben argumentat per Farré en el pròleg, està íntimament relacionat amb les peripècies vitals del poeta. Nascut a Lituània, llavors part de l’Imperi Rus, de família polonesa, emigrat a Varsòvia i exiliat el 1951 –arran del seu trencament amb el règim estalinista del seu país– a França, Milosz passaria, el 1960, a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) per tornar, ja als anys 90, a Polònia. A través de les fronteres de les llengües, dels països i àdhuc dels blocs hegemònics de la Guerra Freda, Milosz fou un exiliat que molestava a tot arreu, segurament perquè havia assumit plenament la tasca de denunciar les atrocitats que van travessar totes les fronteres del segle XX, de les quals fou privilegiat i amarg testimoni. Com un riu –símbol recurrent de la seua poesia– que no es deté en fronteres i que al seu interior arrossega totes les impureses però que en la superfície es mostra diàfan i pur, en continu moviment. Com la poesia. Com totes les preguntes que impacten el voraviu de la nostra consciència: “Què és la poesia, si no salva / nacions ni gent?”.

Publicat a Saó núm. 312, desembre de 2006.

L'escletxa

2011-05-28T18:00:00.000+02:00

Si alguna cosa palesa la revolta dels indignats és l'escletxa oberta entre aquells a qui ja els està bé que les coses vagen com van i els qui, des de la precarietat més eixuta, reclamen el dret a viure més bé. Assistim a l'actualització de les dues espanyes machadianes, que a la perifèria s'omplin ja dels matisos nacionals i culturals que hi mancaven en els primers moments. Els pagats del sistema han continuat fent després del 15-M el que ja feien, votar en massa els partits majoritaris que representen la fórmula del més per més més del mateix; els altres, que escenifiquen el relleu generacional i una nova consciència política, s'han abstingut de votar o ho han fet en blanc o han contribuït al significatiu ascens d'esquerres alternatives. Això és especialment visible al País Valencià, on malgrat que la botella queda tan buida com sempre amb la majoria absoluta del PP, unes gotetes de bon licor s'hi han vessat amb la derrota del bipartidisme i l'obertura del que pot ser un nou espai per a l'esquerra que sap parlar en termes de país. Siga com vulga, l'escaramussa tàctica que consistí a presentar el moviment com a apolític i no com a apartidista, ha anat difuminant-se mentre les assemblees disparaven la seua dialèctica contra els centres neuràlgics del sistema: el poder polític i l'econòmic (l'estàtua i el pedestal en l'esclaridora vinyeta d'El Roto). Sobre la manca d'incidència de la revolta en terres basques s'ha dit ben poc, ni tan sols l'obvietat que allà ja tenen el cul pelat en aquestes bregues i organitzacions efectives per a la seua participació política. Els grans partits i sindicats, que des dels balbuceigs de la democràcia tant han contribuït a la seua degradació, potser no sentiran l'alè de la indignació al seu bescoll. Fins i tot, amb l'excusa de l'ordre i la seguretat, com hem vist a la Plaça de Catalunya, la mamprendran a bastonades contra un moviment exquisidament pacífic i civilitzat. Ells s'estimen més les algaravies de les masses futbolístiques i la violència cega. Nosaltres, alleujats en la pròpia indignació gràcies als indignats, no voldríem sinó que la llavor del 15-M s'escampe i fructifique. I que l'esquerra compromesa en prenga bona nota.

Publicat a Levante-EMV, 28 de maig de 2011.

Contradiu, no celebres

2011-05-15T19:01:00.000+02:00

Josep J. Conill, La nit en blanc. XXVIII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 94, Paiporta, març de 2011. Amb un post scriptum de l'autor.

· · ·

La consistència poètica amb què fulgura aquest llibre de Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) es basteix sobre un treball tenaç i discret sostingut en el temps. Les bones notícies literàries (no l'efímera fullaraca que desborda i desvirtua el mercat) solen produir-se així, des d'aquesta tensió concentrada, amb aquesta pacient lentitud que contradiu la pressa jovial de tants cercadors d'incerta glòria, immunes per naturalesa a les lliçons magistrals, sobretot quan provenen de coetanis i coterranis. Deixem-ho córrer. El cas és que Conill ja escrivia, i força bé, en els temps meritoris dels quaderns Llombriu, a finals dels setantes i primers dels vuitantes, i que no fou sinó en 2002, després d'un llarguíssim i (ara ho sabem) fecund silenci, que aparegué el seu primer poemari, Despossessió a Pagès editors. El magnífic volum d'aforismes Submarins de butxaca (XXIVè Premi d'Assaig Josep Vallverdú) vindria, de la mà de la mateixa editorial, en 2008, precedit per Del conflicte lingüístic a l'autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (IEC, Barcelona, 2007). Heus ací els dos pols de l'escriptura de Josep J. Conill: la poesia i l'assaig en l'àmbit de la sociologia del llenguatge, ben comunicats pel pont de la creació aforística. Es deuen en bona part a aquest ben desplegat ventall d'interessos intel·lectuals, molt subtilment entreteixits per la mà de l'autor, algunes de les millors qualitats de La nit en blanc: la precisa economia del llenguatge que exigeix l'aforisme, la riquesa del subsòl cultural i literari que alimenta el bosc de la reflexió sociològica, i al capdamunt de tot, el pi gros que escampa les branques des de l'arrel profunda del pensament poètic.
La nit en blanc vessa i versa sobre la creació i el llenguatge. És l'insomni del poeta que escriu després d'Auschwitz i contra tots els auschwitzs, les paraules que trauen el cap a través de les reixes del llenguatge celanianes i assagen, sense deixar de ser petjades sobre l'arena, la forma imperible des de la consciència que l'art verbal és per antonomàsia l'art de la fuga. Des de la magnífica eloqüència polisèmica del títol, que no s'esgota en la metàfora de l'insomne, ni en la de la naturalesa de l'acte de l'escriptura que posa negre sobre blanc per aclarir(-se) les coses, ni en l'essència del no-color amb què vanament el poeta ha d'enfrontar la fosca condició de l'home (victòria i derrota agredolces), Josep J. Conill ha construït un llibre plenament unitari, com una peça musical divida en cinc moviments (Esgarips, Grutes, Monyons, Miralls i Icebergs) a través dels quals es manté la sintonia de temes i formes, d'ecos que retornen i nous matisos melòdics que es dibuixen en l'espai-temps dels poemes i donen sentit a un conjunt que val la pena recórrer en totes les direccions possibles i virtualment infinites. En la imprescindible nota final amb què l'autor ha volgut cloure el llibre (i que dóna compte de la perícia assagística d'aquest escriptor fonent en un mateix volum els dos pols de què parlàvem més amunt), Josep J. Conill defineix el present treball com una mena de teologia negativa o apofàtica que intenta aprehendre el sentit de l'escriptura per la via de la negació. I afegeix: “Una teologia negativa que aspira a ser alhora una poètica d'aquest home desarborat, en forma de llengua minvant, expulsada d'àmplies zones del món de la vida, que ha esdevingut el català dels valencians en virtut de la persecució implacable a què continua sotmès per part de les institucions”. En un dels poemes que trie com a botó de mostra d'aquest esplèndid La nit en blanc, “Transsubstanciació”, batega la mateixa idea: “Pa i vi / de la paraula, / profranats / per una tropa de galifardeus / de les cuines llordes / de la mitja nit. // N'havíem fet replega / en els anys d'abundància / per als dies obscurs de la derrota, / i ara hem de compartir / la fogassa rodona / de la sordidesa / amagats als talussos / que hi ha vora el camí, / mentre crema la hisenda / i la collita / en la nit clandestina. // El poema futur / naixerà en casa estranya, / com l'hoste traïdor / que compta / d'amagat / trenta denaris”. Poesia d'alt voltatge, imprescindible per als inquiets cercadors de l'excel·lència.

Publicat a Saó núm. 359, abril de 2011.

Josep J. Conill al mig, amb l'Anna Salomé i l'autor d'aquest bloc a la Plaça de Dins alcoiana el dissabte 9 de març de 2011.

Vots útils

2011-05-13T21:19:00.000+02:00

Vist que en aquestes eleccions l'esquerra valenciana hi arriba tan dividida com sempre i que els grups civils més dinàmics i nombrosos tampoc no han estat capaços d'inspirar projectes unitaris i engrescadors que forçassen el necessari canvi; vist que el moment d'emergència democràtica que vivim en aquest país s'expressa amb la boca xicoteta quan de dipositar el vot es tracta (no m'espante vostè la clientela amb radicalismes democràtics); vist que els valencians tornem a encapçalar les enquestes patriòtiques de sentiment espanyol, només per darrere dels madrilenys; vist que mentrestant ens han furtat la cartera de TV3 i la de les caixes, per no citar-ne més, i que la barrera ignominiosa del 5% continua desvirtuant la representativitat política dels valencians; vist que els pronòstics de vot (que són molt incerts però no solen fallar) ens anuncien una altra abassegadora majoria absoluta del partit de la gran corrupció a la Generalitat; vist, en fi, tot aquest lamentable estat de coses en una campanya més aviat anodina en què la mar espanyola s'ha engolit la clau de la Matarile valenciana (com si es tractés d'unes generals), no ens queda més remei que serrar les dents i preparar-nos per al pitjor. I serrar les dents vol dir anar a votar, ni que només siga per costum, o per emprenyar, convençuts que els camps de l'abstenció (almenys aquesta d'avui possible) només prosperen a l'esquerra i beneficien invariablement la dreta, que no només controla els mitjans de formació de masses sinó que ha instaurat (Fabra dixit) un sistema clientelar molt sòlid entre la pròpia parròquia i no pocs acòlits. Només aconseguint de mobilitzar un gran nombre de cabrejats de l'abstenció tindríem alguna possibilitat de capgirar una truita que fa tan mala pinta a una setmana de la famosa cita amb les urnes. Dividits, i potser una vegada més vençuts (no només en les votacions), que cada u trie el color que més li rote a l'esquerra d'un PSPV amb tan poc tremp que fins ha amagat les seues sigles en algun armari del carrer Blanqueries esperant que escampe la tempesta. Si hi ha algun vot útil i valent aquesta vegada ha de ser roig i verd i del país (valencià encara).

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de maig de 2011.

El temps guanyat

2011-05-10T21:32:00.000+02:00

Isidre Martínez Marzo, Hostes. Premi Carles Riba 2005. “Els Llibres de l’Óssa Menor” 279, Edicions Proa, Barcelona, 2006. Pròleg d’Enric Sòria.

· · ·

Concentració per eliminació d’allò superflu, plens de rigor, vitalistes en una reflexió serena, els poemes d’Hostes testimonien el bon moment de les relacions que l’autor manté amb la poesia i ens fan sentir la plenitud d’una veu actual imprescindible.

· · ·

El poemari d’Isidre Martínez Marzo (València, 1964), novè des de La casa perduda de fa vint anys, podia anomenar-se precisament La casa guanyada i cap porta de l’edifici no xerricaria ni cap lector atent no s’estranyaria davant l’anunci. De la mateixa manera trobarà pertinent que l’autor haja triat el d’Hostes a partir del poema de Vinyoli que obri el llibre. Fa la impressió, doncs, que l’autor tanca ací un llarg cicle, poètic i vital (si la distinció té algun sentit en aquest cas). Donant per bona una opció que sorteja l’excés d’explicitud o l’abús reiteratiu, Hostes s’inscriu en un camp de significacions que remet a l’inici d’una de les aventures més fructíferes del panorama poètic i que suggereix, per relació amb altres títols de l’autor (Inici de les hores o L’altre encara, per exemple), una ben travada unitat de conjunt. La solidesa del material poètic que conté la proposta d’Isidre Martínez és una invitació irrefusable a revisitar l’obra del nostre poeta per escandir en profunditat els sentits del poema que es rescriu tothora i que conforma el rovell de l’ou de la seua trajectòria poètica. Hi ha camins que hom recorre a salts, sense girar els ulls enrere, i n’hi ha que en cada passa concentren el sentit de tot el viatge i on la mirada es resumeix en equilibri d’horitzons i el temps, sempre nou i sempre vell, es resol a cada instant. Fill d’aquesta tensió, el poema verbalitza llavors l’estat de consciència del poeta en el seu esdevenir, allò viscut unit a allò que es viu i al que es projecta en la llum de cada dia. Aquests són els camins que transita l’Isidre.
Amb tot i que Hostes conté la idea de casa, assistim ara a un desplaçament de continent a contingut, d’objecte a subjecte, i a una obertura de significacions que ens porta a la transitorietat, a la multiplicitat dels espais habitats. El poeta és en primer lloc hoste de si mateix, company de l’altre sempre escàpol, com suggereix Vinyoli, i és hoste del cos amat, hoste del temps, de la vida i la natura, hoste d’una nova casa guanyada, la de l’amor, la de la plenitud, la del cant afirmatiu. El llibre traça un itinerari que les cites d’Amikhai i Homer divideixen en tres parts (14, 14 i 12 poemes), amb predomini del decasíl·lab blanc d’impecable factura. La primera dibuixa l’escenari de la casa guanyada davant la mar de Dénia. Són moviments de contemplació d’instants en plenitud, bells en el trànsit, pautats per la serenitat d’una veu i un pensament poètic que sap que només la reflexió pot traure tot el suc a allò que és viu i no desbaratar, per cap excés, la fràgil bellesa de les coses. Els poemes parlen de l’estada amable de l’hoste a la casa on sempre tornarà, d’”aquesta sort / d’estar amant i no saber per què / el temps no ofèn”. La segona part és un retorn a la ciutat, a la casa perduda, que té, per contrast, el sabor d’un comiat, un interludi cap al moviment final, en què “Morint / torna l’hoste de l’illa abandonada” i “palpita l’esperança de tenir / redós i llar quan tot ja s’ha perdut”. La memòria personal apama la pèrdua per assumir plenament el valor d’allò que es guanya. Tal és el sentit de l’hoste que malda, fidelment, per escriure l’espai del trànsit de l’instant, obert en la seua infinitud. Per a satisfacció del bon lector, hoste amatent de pàgines essencials.
Publicat a Saó, núm. 311, novembre 2006.

Fantômas

2011-05-07T09:22:00.000+02:00

No deixa de ser curiós que el presumpte assassinat de Bin Laden, a seixanta quilòmetres d'Islamabad, la capital paquistanesa, a mans d'un comando de fornits xicots del SEAL nord-americà, s'haja produït just un segle després que Marcel Allain i Pierre Souvestre escriguessen la primera novel·la protagonitzada per Fantômas i noranta-nou anys més tard de la invenció de Fu-Manxú per Sax Rohmer. El primer era una mena de Mortadelo, un astre de la disfressa més esmunyedís que una anguila; el segon corporificava tots els tòpics de l'oriental pervers i la por al perill groc programat per ensorrar la civilització occidental. Els dos malvats van ser molt populars entre el públic infantil gràcies a la interminable sèrie de pel·lícules que protagonitzaren en els anys seixantes. Pel poc que recorde, els films eren tan dolents que l'estereotipada maldat que representaven es transformava en una innocència còmica que et feia simpàtics aquells eterns escàpols de la justícia. Les coincidències narratives (sobretot pel costat fantasmagòric del relat) amb el xeic terrorista que, segons diuen, ha estat abatut a Abbottabad no acabarien ací. L'operació, en efecte, sembla inspirada en qualsevol de les infinites escenes del western en què l'heroi irromp en el saloon i es carrega el pistoler fatxenda que tenia acollonida la parròquia (i ara dubtem si fou abans l'ou de la ficció o la gallina de la realitat). Tractant-se d'un típic producte made in USA, no podíem esperar que el relat que ens ha tingut amb l'ai al cor durant una dècada acabés d'altra manera. És lògic que en un país tan aficionat al rifle i la pena de mort, Obama haja aconseguit amb aquesta acció (que, no ho oblidem, es passa per l'entrecuix tot el dret internacional) calmar la set de venjança dels americans i uns índexs de popularitat que li negaven els titubeigs reformistes. No ho és tant que Zapatero i tots els altres mandataris i països hagen aplaudit, muts i a la gàbia, un episodi que presenta més ombres que llums i no poques contradiccions en la trama argumental. Llançat al mar, com diuen que han fet, molt ens temem que el fantasma del terrorisme de Bin Laden i Al-Qaeda encara ha de donar molta guerra.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de maig de 2011.

Paisatge sentit

2011-05-02T13:46:00.000+02:00

Antoni Ferrer, La dansa de les hores. Perifèric Poesia, núm. 7. Catarroja 2006.

· · ·

Des de la seua estrena amb Partitura laberint (1984) Antoni Ferrer ha anat bastint una de les obres més sòlides de la poesia catalana actual. Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1986), Bagatel·les (1990), Cant espiritual (1992), Pietà (1993) i Cant temporal (2000) són les altres estances d’aquest casal lluminós que el lector pot visitar.

· · ·

Antoni Ferrer és una veu singular, un poeta imprescindible en el panorama actual de les nostres lletres. Lliure de les entremaliadures de l’edat juvenil, va estalviar al lector titubejos i solsides des del primer llibre, que ja presentava una factura impecable i on cantava la quaranta en anys i qualitat poètica. Aquell poemari i els altres que anaren confirmant la solidesa i profunditat de la proposta, com més anava més extraordinària, contribuïren bona cosa a oxigenar les aigües estantisses de la nostra lírica, a desbordar-les en sallents vertiginosos i fer-les fluir per camps impensats aleshores. Sol i sense escola, discretament, a penes audible –i només per als d’oïda més atenta– en el fòrum irrepetible de les nits d’Arana. Com sol passar amb les veus autèntiques, emmudida pel soroll de l’efímer i amagada per flaixos de capelletes. No només incorporava a la poesia d’ací l’alè metafísic i la temàtica religiosa, des dels territoris marginals d’una espiritualitat contestatària i personalíssima; ho feia, a més –parlem de poesia– amb una cura rigorosa del llenguatge i l’estructura, elegint amb zel la forma adient a cada proposta, fonent el ja per sempre, i per la gràcia del poema, indestriable. Agrimensors experts haurien d’amidar amb paciència els camps fertilitzats per la poesia de l’Antoni Ferrer. Mentrestant, aventurem que el talent d’aquest poeta té molt a veure amb el profund coneixement dels clàssics i del llibre dels llibres, de les entranyes de la música, de la ductilitat d’una llengua sotmesa a les pautes del ritme, poada de les fonts recòndites de la vida rural i posada al dia del món que ens toca viure. Però sobretot amb la mirada oberta a aquest món, tant el proper, personal i tangible com el que ens arriba de lluny, esgarrifós, amb cada cataclisme: el món de l’home. Mirada compassiva, cant solidari sense tics ni ganyotes, quan és espiritual aixeca plànols de la ciutat de l’esperança, quan és temporal es converteix en clamor dels vençuts, en un dels testimoniatges poètics més corprenedors contra totes les formes de la barbàrie.
La dansa de les hores té la saviesa concentrada dels llibres anteriors, més el guany de la senzillesa en equilibri, com una poesia concebuda per caminar ran de terra de records d’experiències passades, a la seua Costera, o d’algun viatge per Extremadura. Antoni Ferrer, després d’aquell immens Cant temporal, s’ha detingut per contemplar amb calma el paisatge de la infantesa, pautar el pas de les hores i pintar al natural amb pinzellades imperibles. L’epicentre del nou treball, els Vint-i-quatre juejus de la Costera, són poemes sarzits amb veus diverses (algunes d’ofegades en el riu de la història, com la del moro) on Ferrer vessa el jueju de la tradició xinesa a la forma del quartet de versos alexandrins assonantats i femenins. El resultat de la maniobra és impecable. Preserva el rovellet de l’ou de la lírica oriental (ja universal: fixació del trànsit, pàlpit immobilitzat de la dansa, quietud en moviment, concentració del pensament en la lleugeresa del mot) per transmetre’ns la bellesa del paisatge, les feines del camp, les mans de l’avi, les fires d’agost, trens i topònims sonors del país… I la seua subtilitat homenatjada en versos com aquest: “Un caqui. Com la brisa sedosa d’un quimono”. Un tren d’evocacions, una festa dels sentits, que el bon lector farà bé de no perdre’s.

Publicat a Saó núm. 310, octubre de 2006.

Antoni Ferrer, voltat de xiquets, en el recital solidari amb El Cabanyal de 2007

[foto de B. Mezquita].

Cara i creu

2011-04-30T09:55:00.000+02:00

Viatjar en cotxe per l'accidentada orografia basca obliga a tenir un ull ben atent a cada intenció de la carretera i un altre als detalls d'un paisatge que per molt que el mires no l'acabes mai d'apamar. Aquesta manera de travessar l'espai-temps és potser la que més s'assembla al nostre pas per la realitat, ple d'aproximacions i allunyaments, de pèrdues i troballes. Atents a quan les boires ens permetrien distingir el perfil magnificient del Gorbeia i la talaia blanquinosa de l'Itxina i a confirmar amb el mapa a la mà que els noms dels llogarrets i pobles que travessàvem no ens desviaven de la ruta traçada, no hem pogut parar esment en el casament reial que sembla haver tingut embadalit mig planeta (l'altre mig ja fa prou si sobreviu al marge d'aquests espectacles que fan les delícies dels babaus). Ens l'hem trobat a la tele, a l'hora de dinar ja en terres aragoneses, just després de la informació sobre la massacre de Marràqueix, al mateix restaurant Argana on vam fer no menys de quatre menjades fa ara just un any. La sort i la dissort viatgen en una moneda fràgil que gira en l'aire i que no saps mai de quin costat caurà ni quan. I si els revolts per les carreteres basques i els pobles i gents sovintejats en la constant dialèctica de la proximitat i la llunyania a penes ens han donat claus per interpretar el conjunt del mapa que hem recorregut tenaçment aquests dies, el retorn a la plana valenciana on hem viscut sempre tampoc no ens assegura comprendre un borrall del puzzle de realitat on estem immersos. A Etxegorri, el mas (ells en diuen baserri) reconstruït en còmode hotelet rural, almenys hem après alguna cosa més sobre l'hospitalitat i la importància de les coses senzilles i ben fetes. I del nostre fugaç veí José Mari, l'últim pastor d'Itxina segons una publicació recent que així el defineix, que un bon formatge de llet d'ovella latxa, fet com el feien el seu pare i el seu avi, pot concentrar més substància que qualsevol casament de prínceps i princeses, com el lladruc dels gossos, com els cants dels ocells entre la broma. Bé, mentre ells es casaven l'altra cara de la moneda feia sagnar la plaça de Djema el-Fna. I la realitat emmudia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'abril de 2011.

Calendari marejat

2011-04-23T17:18:00.000+02:00

Els vaivens del calendari han aigualit el dia de Sant Jordi amb la coincidència horària del Dissabte de Glòria: molta roba festiva i poc sabó temporal. L'han aigualit almenys a Alcoi, que traslladarà les seues festes formalment religioses i espiritualment paganes a mitjans de maig, cas insòlit que ja veurem com afecta el metabolisme cerimonial dels meus paisans, obligats a traspuar l'alegria del cafè en un mes d'ardències quasi estivals. Són alguns dels problemes de pertànyer a un estat aconfessional de caràcter teocèntric que garanteix la llibertat d'expressió de totes les creences però no la de les no-creences, com acaba de passar a Madrid amb la prohibició de la convocatòria atea. La hibridació festiva no afectarà el ritual barceloní de roses i llibres que, amb permís de la meteorologia, transcorrerà pels carrers i canals habituals. Aprofitant la confusió, em prepare per posar rumb a Euskal Herria, on hem llogat habitació a Orozko, a les envistes de la serra del Gorbea. Des d'allà transformarem el Dia dels Trons alcoià (ara que bufen decidits vents de pau i llibertat) en celebració de l'Aberri Eguna a Gernika, setanta-cinc anys després del cruel bombardeig que va assolar la ciutat. El teocentrisme aconfessional pren allà (i no només allà, ai!) la forma sinistra d'un consens bipartidista que no dubta a posar entrebancs a les expressions i organitzacions polítiques que no són de la seua corda. L'intent de transformació (o ressurrecció, que s'acosta la Pasqua) de gran part de l'esquerra abertzale aplegada en Sortu és ofegat amb el fal·laç argument que es tracta d'un partit hereu de la il·legalitzada Batasuna. És com si al pecador li exigíssem, a més de l'acte de sincera contricció, el canvi d'identitat. Però és que el nacionalcatolicisme és animal molt estrany i exigent per a segons quines coses. I Bildu, l'entramat electoral liderat per Eusko Alkartasuna, se'l miraran amb lupa, no siga cas que s'hi cole algun roig ateu abertzale. El final del terrorisme etarra està sent molt malament administrat pels mandarins de l'estat aconfessional. La por a la llibertat els fa incrèduls davant les expectatives que hi estan obrint els camins de la pau. Santíssima Setmana!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 d'abril de 2011.

L'incendi d'una vigília

2011-04-21T10:16:00.000+02:00

Joan-Elies Adell, Pistes falses. I Premio Internacional de Poesía Màrius Sampere 2005 en Lengua Catalana. La Garúa, 9. Santa Coloma de Gramenet 2006. Edició bilingüe. Traducció al castellà: Marta Agudo i Jordi Doce. Pròleg: Túa Blesa.

· · ·

El sisè poemari de Joan-Elies Adell se situa en un punt d’inflexió de la seua trajectòria poètica, sens dubte una de les més fèrtils de les darreres fornades poètiques. De naturalesa eminentment reflexiva, d’una sòbria bellesa, la nova proposta incideix especialment en els límits del poema com a expressió de la realitat.

· · ·

De les funcions de la cita literària cap no sembla més eficaç que la d’oferir claus interpretatives. En aquest cas, l’homenatge i l’explicitació de preferències literàries hi passen a un segon terme, gairebé irrellevant. El maneig rigorós d’un recurs tan usual en poesia, per oposició a les insignificàncies que generen la rutina i la imperícia, és una font inesgotable de suggerències que eixamplen les possibilitats de les correspondències. Les cites que obrin i tanquen el darrer llibre de Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968), Pistes falses, són un exemple –i un indici de la qualitat poètica del material que emmarquen– de bon quefer literari: íntimament imbricades amb l’epicentre significatiu del poemari i prou obertes com perquè la mirada del lector no hi quede constrenyida per la imposició de límits. La necessitat de convertir en art el dolor (Carles Riba), la constatació que de les boques en calma surten poques paraules (Baltasar Rosselló-Pòrcel), al frontispici, i la pregunta final de si les paraules són vida o van contra la vida (Alfonso Costafreda).
El subjecte del poemari (“un monòleg d’ombres” auster, equilibrat, d’una fluència reflexiva sostinguda, que travessa els paisatges de la quotidianitat escandallant la profunditat d’una absència, “incendi d’una vigília”) parteix de la necessitat de “convertir en art” el dolor, d’expressar-lo (més que no pas d’aclarir-lo, com veurem). Però ho fa, d’antuvi, des del convenciment que això és en el fons indicible, des d’una desconfiança envers la paraula poètica com a mètode per fer intel·ligibles les coses, perquè al capdavall entén “la poesia com a ficció de la realitat”. A més s’hi interposa, en el seu desig esclaridor, el bagatge “literari” d’experiències passades, “l’halo pudent / d’idiomes aliens i gastats: / el breu catàleg d’unes pistes falses” i el poeta es troba “cansat de màscares i maquillatges”. El que voldria fóra deixar fluir les paraules, prescindir de tot llast en el camí d’introspecció. Sap que la racionalitat poètica no pot recompondre els fragments d’una passió i, tanmateix, s’aplica amb disciplina (tant la perfecta estructuració del llibre, que evoca la simetria dels espills, com la seua arquitectura mètrica actuarien com a compensacions racionals d’un esforç que es declara inútil, medecina de la perfectibilitat estètica per al cos ètic) a la tasca d’un monòleg que es transforma en diàleg amb una segona persona de múltiples identitats, guadiana de la dialèctica d’absències i presències. Des d’aquest punt de vista, i a més a més d’altres perspectives complementàries, Pistes falses representa una tensió permanent entre la consciència de la impossibilitat d’apamar una realitat confusa i dolorosa i la urgència d’expressar-la sense renunciar a les armes racionals del llenguatge. En el fons, doncs, la contradicció s’hi resol a favor de la “ficció”, d’una racionalitat que mesura les passes i sorteja amb prudència la profunditat dels abismes i la caiguda lliure de sentiments i sensacions. S’hi intueix la veritat del joc poètic (capaç de “crear” la realitat contra la voluntat del poeta), especialment en les magnífiques seccions El ritme ocult i Quasi una poètica, però algunes “pistes falses” sostenen en excés les regnes d’un cavall que podria galopar cap als fèrtils territoris de l’indicible.

Publicat a Saó núm. 309, setembre 2006.

Per la llibertat

2011-04-15T22:12:00.001+02:00

Potser la notícia més destacada del dia és que Mourinho no ha dit res a micròfon obert abans del primer Barça-Madrid de la inaudita sèrie, i això és tan estrany i noticiable com que un home mossegue un gos. Tant si parla, que és el que sol fer el gran bocut, com si calla, l'entrenador portuguès està programat per envair l'espai mediàtic cada dia amb rutinària precisió. A falta de futbol i arguments, el Reial (i més en temps de repúbliques i abrils) necessita excitar les vísceres avorrides i xuclar portada i focus. La temporal discreció del míster madridista, que durarà tan poc com l'alegria en casa del pobre, contrasta amb la loquacitat del Molt poc Honorable, a qui l'hèrnia discal no ha dissuadit d'entrar a sac en la verbositat de la denúncia de no sé quantes cadenes televisives que han dit el que tots saben: que a les candidatures del PP valencià (o com es diga) hi ha més imputats per metre quadrat que personal en el camarot dels germans Marx. Prohibir, perseguir, censurar, silenciar tot el que podria descolorir la seua marxa triomfal, són els verbs més de moda entre la pseudoliberal dreta espanyola, per molt que per dissimular tan estúpid com alarmant bunyol autoritari a Madrid l'hagen cridat a l'ordre i fet retirar la denúncia. El preu que Rajoy paga pel silenci de Camps està convertint-se en una càrrega massa feixuga en el camí a la Moncloa i potser ja no n'hi ha prou amb el somriure profident de les enquestes, més emparentades amb les profecies que amb la ciència exacta. Només faltava, enmig de l'algaravia feixistoide (i el sufix -oide és ací només una concessió a les formes), escoltar la veu atronadora de Rita prohibint la interpretació de la Muixeranga, l'Himne de Riego i una cançó de Pau Alabajos en l'homenatge a les víctimes del franquisme que demà diumenge tindrà lloc al Cementeri de València. ¿Tem que els morts de les fosses s'alcen de sobte o que la memòria sacsege la consciència narcotitzada de les masses que els voten? Mala cosa quan el poder vol ofegar la veu de la llibertat i de la música. Però avui en serem molts més dels que ells volen i diuen a peu de carrer, contra tanta ignomínia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 d'abril de 2011.

Escriure la història personal

2011-04-12T23:02:00.001+02:00

Jaume Pomar, Llibre de l'Exili. XXIII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2006. El Gall Editor, Trucs i Baldufes núm. 32, Pollença, gener de 2011. Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando.

· · ·

Amb cinc anys de retard i per incompetències editorials que no val la pena referir ara, ens acaba d'arribar de la mà alternativa d'El Gall Editor l'últim poemari de Jaume Pomar (Ciutat de Palma, 1943). Autor que ja va publicar un parell de poemaris a la dècada dels seixantes (Tota la ira dels justos, 1967, i Amb la mort, amorosament, 1969), la seua trajectòria poètica, si més no en el terreny de l'edició, es troba jalonada per alguns períodes de sostingut silenci: el que hi ha entre el segon i el tercer poemari (Història personal, 1979), entre aquest i el quart (Carisma del desert, 1987) i entre La sínia de les hores (1997) i Mosafat (2005). Així doncs, el gruix de la seua producció poètica es fa pública a la dècada de 1987/1997, amb set volums, i entre 2005 i 2011, en què apareixen altres quatre llibres de poesia. Als catorze poemaris independents hi hem de sumar les cinc antologies editades fins ara més diverses biografies i estudis literaris sobre Llorenç Villalonga, un assaig sobre pintura i la novel·la Un dia o altre acabaré de legionari, a més a més dels seus treballs periodístics, professió que ha exercit amb més o menys continuïtat durant molts anys. Tot comptat i debatut, l'obra de Jaume Pomar, en extensió i qualitat, se situa en un lloc preeminent de la literatura balear i catalana dels anys setantes ençà. És la seua una trajectòria ferma i coherent que ha sabut mantenir-se críticament viva davant les misèries polítiques i culturals que tant de mal han fet i fan als nostres països, cosa que malgrat tot no li ha impedit atènyer alguns importants guardons literaris com el Ciutat de Palma, el Ciutat d'Elx, els Jocs Florals de Barcelona o el Màrius Sempere entre d'altres.
Llibre de l'Exili està integrat per 37 sonets, un encaix formal més aviat rar en la producció poètica del nostre autor, més decantada cap a aquell “trencament de la sintaxi” de què parlava Blai Bonet i a l'emergència de “l'irracional que sempre dura” (de l'emblemàtic sonet “Descrèdit de la tradició” amb què Pomar parafraseja en certa forma El descrèdit de la realitat de Joan Fuster) en l'aventura de conformar una veu pròpia que, com en tot escriptor autèntic, consisteix en bona part a reinventar tota la literatura. És probable que l'elecció del sonet responga al capdavall al repte de conciliar el nou i el vell, tal com el poeta ho expressa en el poema al·ludit amb la famosa cita de Josep V. Foix, o més aviat a mantenir el tremp de l'expressió moderna i pròpia en una forma tradicional que les necessitats poètiques de l'autor acaben per alterar sensiblement.
El poemari es troba dividit en tres seccions, Sense fronteres, Exilis i Viatgers amb la dama, de 12 composicions cada una, més un poema-secció final titulat Suïcidi permanent, colofó del llibre i prolongació de la secció immediatament anterior. Concebut de manera unitària –en el pròleg al llibre, Antoni Vidal Ferrando afirma que Jaume Pomar, com tot bon escriptor, no ha fet al llarg de la seua carrera sinó escriure les múltiples versions d'un únic poema–, efecte que es deriva tant del tipus exacte de composició estròfica, de la insistència en uns semblants tons i temes com de la narrativitat que l'ordena per tal de descriure-hi els diversos vessants de l'aventura vital de l'autor. Així, a grans trets, Sense fronteres parteix del paradís perdut de Mosafat (nom poètic del poble de Biniali, on l'autor passà part de la infantesa) per endinsar el lector en els camins oberts de l'amor i la mort i l'ofici de poeta i situar-lo en els diversos exilis de la segona part (de la pròpia terra, de la ciutat, del temps, de l'amor, de la infantesa, de la tradició, etc.). Balanç dels clarobscurs vitals, amarg i lluminós, sincer i arravatat, el llibre avança amb pas ferm cap als Viatgers amb la dama, poemes d'homenatges a admirats suïcides (entre d'altres Pavese, Gabriel Ferrater, V. Woolf, Hemingway, Celan, W. Benjamin o Maiakovski), i acaba amb el ja esmentat Suïcidi permanent, final de trajecte on el poeta posa llum damunt el “suïcidi” que significaren “Els llargs silencis” personals com una forma de resistència a un món hostil i absurd que al capdavall “amb el seu alenar […] / esborra el suïcidi permanent”. Amb aquest vers obert final, la impecable trajectòria poètica de Jaume Pomar troba un punt i seguit per a futurs treballs, que el bon lector agrairà sempre.

Publicat a Saó núm. 358, març de 2011.

Els diners i els collons

2011-04-09T10:32:00.000+02:00

Em fa l'efecte que Font de Mora és un tipus simple, extremadament simple. No el conec personalment, és clar, perquè no és normal que un treballador es relacione amb el seu cap, però pel que fa i diu (sobretot pel que diu, que és de l'únic de què més o menys puc enterar-me) juraria que hi ha en ell una obstinada voluntat almenys de semblar-ho. També podria ser que la simplicitat amb què acostuma de despatxar les qüestions més complicades estiga relacionada amb el seu ofici de forense, ja que els cadàvers no solen demanar gaire explicacions sobre la causa del seu decès. Metge forense i Conseller d'Educació no són en principi activitats incompatibles mentre sàpies distingir clarament entre morts i vius. Les raons que per un lògic sentit de l'economia pots estalviar-te amb els primers no els les has d'escatimar als segons, que solen ser suspicaços i avesats a la natural complexitat de la vida. D'acord que tots som en rigor moribunds, però no cal avançar-se tant a les coses, ni tan sols per simple deformació professional. De manera que atacar amb desimbolta simplicitat, potser amb la millor de les intencions, una cosa tan complexa i complicada com el sistema educatiu no pot fer sinó empitjorar les coses. Si dius, per exemple, que cada vegada inverteixes més diners en educació (cosa que està per demostrar, és a dir, demostrada exactament a la inversa) i que, malgrat això, els resultats no milloren, és perquè potser has caigut en la simplicitat o la ximpleria de confondre l'educació amb una fàbrica de xoriços, posem per cas. Introduïm aquest xiquet pel tub d'infantil, el fem passar a la sala de primària, en la de secundària remenem la mescla i al final de la cadena productiva obtenim un esplèndid batxiller. Però de vegades els càlculs fallen a pesar de les inversions en maquinària, operaris i tota la pesca, i en comptes de graduats tenim fracàs reiterat i autèntics xoriços. Que alguna cosa falla? Preguntem als moribunds, quan encara som a temps. Perquè l'explicació més simple sol anar precedida d'una pregunta estúpida. Més diners, sí, però –ja se sap– també els collons per a les ocasions. Els del treball i la imaginació.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'abril de 2011.

El manual del navegant

2011-04-03T22:18:00.000+02:00

Tono Fornes, Vestigis, filogènies i desficis. Tres i Quatre, Poesia núm. 127. València, 2006. XXVè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.

· · ·

Després de Diapasó amerat (1986, Premi Vicent Andrés Estellés), Vol de mans (1989) i Periscopi (1999, Premi Manuel Rodríguez Martínez), Antoni Fornes (1955), ja assentat en el més amical Tono, posa de nou les seues cartes de navegació damunt la taula.

· · ·

La mar i el viatge són potser la matèria primera més resistent de la nostra tradició poètica. Presents sense desmai a través de les diverses èpoques i en qualssevol latituds, fóra difícil trobar metàfores més contínuament reelaborades. La mar és la mar (i l’amar), entesos, l’experiència de la infinitud a escala humana, un cosmos relativament abastable però sempre inconegut, i moltes “coses” més, però el viatge és fet i fet la vida, fins al punt que ja no podem distingir –gràcies als poetes– metàfora i referent. Per això el clàssic grec, i el genial desficiós Bernardo Soares, i mestre Josep Mir, entre molts altres, han pogut afirmar que “viure no és necessari, navegar sí”. O Tono Fornes, que defuig tan conspícua paradoxa i per a qui viure és sinònim de navegar, no solament com a metafòra sinó a més a més (i en conseqüència) com la pròpia i real experiència de mariner irredempt de la mar nostra, dit a la manera fornesiana d’arrel llatina, ensenya. I perquè ho recordem no cal sinó que l’autor ho diga gairebé a l’inrevés, en un dels molts poemes lapidaris com hi ha inscrits en aquest treball: “Estar mort deu ser com estar viu / sense veure la mar.” Perquè veure és condició, ara sí, indispensable per viure. L’aportació de Fornes al gran tema de la mar i del periple es vincula amb el tracte directe de l’autor amb les seues filogènies, de manera que la impressionant acumulació del material cultural i poètic amb què basteix els seus poemes es complementa amb la mirada del biòleg i la saviesa del navegant obert al paisatge de la vida. Les metàfores antigues s’actualitzen una vegada més i, vivificades, es despleguen en tota la seua profunditat i riquesa de matisos.
La de Tono Fornes és sovint una poesia de discursivitat narrativa, ben pautada pel tractament rigorós del seu idiolecte; d’altres es concentra fins a destil·lar la sentència justa. Però és sempre d’arrel moral, en el sentit que donava al terme Ferrater, poeta que el nostre autor no es cansa d’invocar i homenatjar. O “immoral”, contra la moral dominant dels estúpids i els mesquins, contra “la Perversa Maquinària dels Aliens”, vitalista, rebel, arrauxada i hedonista, d’un desencís sempre esperançat, lúcid, lúdic i lúbric. Cada poema és, doncs, el fruit d’una reflexió d’abast moral, un ensenyament, un propòsit: sol recórrer a l’evocació d’algun episodi ben perfilat pel cromatisme de l’anècdota per desembocar en un quadre final de contundència categòrica. El to eminentment dialogal, vocatiu, dels poemes en facilita la maniobra: viure és un constant aprenentatge compartit (amb un mateix, amb els amics, amb l’estimada). I la força dels correlats semàntics: el llast, eixa gran pedra que transportaven els vaixells i que els facilitava la navegació, és la memòria (vestigis) que ens manté dempeus enmig la sotsobra; el port és una dona de cames obertes que ens acull; les cartes de navegació oblidades, l’amor passat, inútil, però no ridícul; les paraules, fars que orienten.
Sinuós, d’una contorbadora bellesa, del conjunt harmoniós de poemes no m’estic de suggerir al lector de fondejar sense presses en algunes peces mestres com “Llast”, el poema que obri el llibre, “Mort de ca” i “Espiral”, de la secció Fàbrica de vidre, o el poema VI de Filosofies. Magnífics plaers per als addictes autèntics a la vida.

Publicat a Saó núm. 308, juliol-agost 2006.

Nòbels i ferraris

2011-04-02T18:51:00.000+02:00

En el fons tota promesa és una mentida ajornada que el futur s'encarrega amb massa assiduïtat de confirmar. Qui promet, poc o molt, es compromet, empenyora la seua paraula en la promesa feta. Prometre l'impossible, sabent que ho és, és una vilesa, una mentida premeditada que només es pot perpetrar des d'un absolut menyspreu al valor de les paraules i a la dignitat de les persones. Aquestes coses més o menys inspirades en el sentit comú i en la confiança que tota sociabilitat necessita generar sembla que no funcionen en els polítics convencionals, els que remenen o remenaran les cireres del poder públic. Per a ells la mentida de la promesa a desvelar en còmodes terminis més o menys llargs, confiats que en la balança d'oblit i memòria sempre hi pesa més el primer plat, és una pràctica essencial que s'inspira en el joc del garrot i la carlota. I com que en el codi penal no figura el delicte del compromís incomplit, s'apliquen amb fervor a prometre la carlota mentre esbatussen amb el garrot l'ase que els vota. Així, prometre, com ha fet Rus, un ferrari a tots els qui el votaran no és només una bajanada de mal gust (esmentar, com diuen en castellà, la corda en casa del penjat –de les múltiples crisis), sinó que en emetre una trola de tals dimensions l'únic que busca és que els acòlits li riguen la maleïda gràcia i denigrar el valor de les promeses i les paraules, coses que han demostrat no provocar efectes secundaris. Dis-me què promets i et diré qui ets. Suposar que els potencials votants de l'homenet de Xàtiva són tan xoriços i fetitxistes com ell és suposar molt, al capdavall. Un altre hiperbòlic que no li té res a envejar és l'homenet d'Itàlia, conegut per un àlias que no ens expliquem com li han arribat a encolomar, il cavaliere (d'hipèrboles insultants va avui la cosa). Per espolsar-se la crisi dels magribins que inunden l'illa ha promès als habitants de Lampedusa el premi nòbel de la pau, eximir-los d'impostos i d'haver de pagar carburants, camps de golf i turisme a mansalva, pintar-los les cases de mil colors i convertir l'eixuta illa en un verger de flora mediterrània, tot d'una tacada i sense respirar. Que poc compromet prometre en aquests temps! Que forts bufen els vents de l'oblit i l'estupidesa!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'abril de 2011.

La veu de la música

2011-03-28T20:36:00.000+02:00

Albert Garcia Hernàndez, La importància del violoncel. Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal 2007 Ciutat de Sagunt. Pròleg de Jenaro Talens. Onada Edicions, Poesia, 4. Benicarló, 2009.

· · ·

L'últim poemari d'Albert Garcia Hernàndez (València, 1949) significa el punt d'encontre més explícit i complet, en un treball unitari de l'autor, entre les dues passions més constants del seu quefer artístic: la poesia i la música. Si les referències a un aspecte o altre de la música i la reflexió metapoètica més o menys sistemàtica són constants en l'obra d'Albert Garcia, és en el present llibre, repetim, on l'agermanament dels dos discursos sonors hi pren una major rellevància. Però dir-ne agermanament o punt d'encontre són maneres molt vagues de referir-nos al que ací es cou, ho hem de reconèixer. Fet i fet, el títol del llibre no enganya, només que l'hem d'agafar en un sentit també metonímic: aquests poemes parlen de música, sobretot de música, des dels seus múltiples vessants, peces i cançons, autors i intèrprets i aspectes diguem-ne més tècnics. ¿Però com s'hi dóna l'agermanament o connexió de què parlem si al capdavall poesia i música són dos llenguatges intraduïbles entre si i tota correspondència que hi pretenguem establir no deixarà de ser, reeixida o no, fruit de l'arbitrarietat d'una visió íntima? Perquè per bé que les dues arts van nàixer plegades, com les dues cares d'una mateixa moneda, i que presenten molts elements comuns, ja fa segles o mil·lenaris que fan vides independents desenvolupant la pròpia essència (art verbal i sonoritat pura) i trobant-se de tant en tant pel camí en forma de cançó i altres gèneres cantables. Aquests són alguns dels aspectes a què també apunta el suggestiu pròleg de Jenaro Talens. En tot de casos el recolzament verbal d'una música no és més que un valor afegit (o un demèrit): el valor de la suma llavors no depèn de la qualitat poètica d'una lletra independent, sinó de la força d'una música. En el cas contrari, no estic segur que siga possible una bona cançó feta amb excel·lent lletra i música dolenta. Llavors?
L'Albert Garcia, bon connaisseur dels dos camins, i a la recerca final del que la poesia com a concepte té de transfronterera, ha fet l'únic que podia fer escrivint poesia: partir de la música com a excusa compositiva, com a tema i com a reflexió. El seu ha estat un melodiós entramat del que els sabuts anomenen intertextualitats, només que els textos al·ludits ací són músiques, moltes d'elles cançons de ben variada procedència i entitat. Això funciona per al conjunt del poemari i més explícitament a la primera part, la titulada Mi. Se succeeixen ací catorze composicions que s'inspiren en sengles peces musicals, la nota discogràfica de les quals s'hi acompanya a peu de pàgina, com un subratllat que convida el lector a activar la pròpia memòria musical i aventurar-s'hi amb noves correspondències i sentits. Es tracta d'un diàleg molt personal (no sembla gratuïta en aquest sentit la coincidència de la tercera nota musical amb el pronom de primera pesona), que unes vegades es decanta cap a la pura melodia i d'altres cap al contingut verbal d'una cançó, amb catorze espais sonors de la memòria individual i, en la majoria de casos, col·lectiva, de diverses èpoques, estils i geografies. Hi segueix la nota La (i l'article femení singular), vuit poemes de temàtica musical més general, i set breus assajos en prosa titulats amb el setè grau de l'escala diatònica (i pronom reflexiu de tercera persona i conjunció condicional…), Si, lligats pel cordell de set verbs en infinitiu més o menys vinculats amb la música i que els individualitzen (especialment commovedor el titulat “Emmudir”, dedicat a la cançó Le temps des cerises).
Per a qui açò escriu no hi ha dubte que ens trobem davant l'obra més madura i valuosa d'Albert Garcia i que amb ella s'ha guanyat a pols un lloc ben destacat en l'actual panorama poètic. I si la manca d'espai obliga a deixar moltes coses a propòsit d'aquest llibre al tinter de l'ordinador, no ens estarem almenys de recomanar-ne un tast minuciós i amable al bon lector i d'insinuar, amb el traç d'unes paraules, una nota de violoncel (el més humà dels instruments, el més proper a la veu humana) suspesa en l'aire del capvespre com a símbol de resistència contra la colonització dels nostres discursos verbals i sonors, dels nostres espais vitals, sentit últim de la profunda lluita d'Albert Garcia amb les paraules.

Publicat a Saó núm. 357, febrer de 2011.

Kafka i companyia

2011-03-26T02:17:00.001+01:00

Per als profans no deixa de ser al·lucinant que, gràcies a l'estructura laberíntica de la burocràcia jurídica (si posar junts laberint i burocràcia no és redundar massa), la truita de la justícia puga girar-se tan fàcilment. Veja's el cas del jutge Garzón, el primer que va gosar remenar els cadàvers insepults del genocidi franquista i prendre's una mica seriosament allò de la memòria històrica i les responsabilitats a què obligava. No ha estat, per desgràcia, ni el primer ni l'últim a veure's convertit d'acusador en acusat en un tres i no res, i en conseqüència a ser apartat sine die de les seues funcions. Al portaveu socialista a les Corts Valencianes, Ángel Luna, li ha passat pam dalt pam baix el mateix. En la justa denúncia que del cas Gürtel i els altres episodis de corrupció que esquitxen el Govern Valencià va esgrimir uns informes comprometedors que l'han convertit en boc expiatori de l'enrabiada popular. Als profans en matèria legislativa ens semblaria més lògic que per desmentir les acusacions de corrupció, el PP aportés proves fefaents de la seua innocència, factures, comptes clars, contractes, documents il·luminats amb llum i taquígrafs, aquesta mena de coses, en comptes d'aprofitar els laberints de la justícia per evadir la qüestió fonamental: és veritat o no que alguns s'han enriquit a costa de l'erari públic? Amb raó el senyor Luna s'ha sentit identificat amb el protagonista d'El procés de Kafka, la tragèdia que amb més força inuagura la modernitat: l'eterna culpabilitat d'aquell que ignora de quin delicte és acusat. La diferència amb el nostre drama casolà és que l'anònim poder omnímode del malson kafkià té ací noms i cognoms ben coneguts. I també que la imputació de Luna (i la de Garzón) és, al capdavall, la plasmació de la vulnerabilitat del poder, o d'una impotència que marejant la perdiu burocràtica no fa sinó augmentar el pes que té la sospita de la culpabilitat. Avui uns quants milers de ciutadans eixirem al carrer per reclamar una mica de llum contra tanta corrupta opacitat. Potser també ens acusaran del delicte de ser ciutadans reponsables i dignes, la més gran imputació imaginable en els temps que corren.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de març de 2011.

La disponibilitat poètica

2011-03-22T03:51:00.000+01:00

Manuel Bellver, Accions. Llibres de l’Aljamia, 9. Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol, 2005.

· · ·

Manuel Bellver (Sagunt, 1956) aplega trenta-dos textos i cinc dibuixos que remeten a accions realitzades entre 1979 i 2005. Concreció, senzillesa i profunditat caracteritzen uns poemes que podem llegir com retalls d’un dietari en què el poeta practica l’exercici de la disponibilitat.

· · ·

La poesia és el món, la relació entre subjecte i món, punt d’intersecció i harmonia on es dóna el sentit. El poeta, en tant que ho és, intervé, amb les seues paraules i accions, o en quietud i silenci, que són també paraules i accions, i deixa inscrits els senyals del seu trànsit en l’espai/temps: l’obra artística. En acotar el ritual, l’ordena i el conforma, l’aïlla de la contínua fluència i el dota d’un sentit que abans no hi era, el fa llegible i alhora el transcendeix. La disponibilitat s’alia amb l’atzar i és acceptació, obertura de ment i sentits als estímuls naturals, a les suggerències del silenci, o bé premeditació que busca un efecte, pauta de discriminació voluntariosa. Darrere (o més bé a l’epicentre) del quefer artístic de Bellver hi ha la tradició zen i l’estima per la naturalesa, dos dels capítols de l’enciclopèdia intel·lectual i vital del nostre autor a tenir molt en compte per a la lectura d’aquestes accions.
Els poemes aplegats en el present recull –ja ho hem insinuat– descriuen accions, la majoria de les quals tenen com a escenari els espais naturals de les nostres rodalies encara no violats pels urbanicides. El joc de correspondències textos-accions presenta una doble direcció: el poema (acció verbalitzada) remet a una acció posterior (plasmada en intervenció o no) o n’és la memòria, la fixació en paraules. En qualsevol dels casos, i encara que ignoràssem l’origen circumstancial dels textos, els poemes d’Accions són independents dels referents concrets a què remeten, de l’espai natural que evoquen, s’abstrauen de la materialitat precisa i esdevenen l’universal polisèmic que permet el transvasament poètic: un riu es transforma en el riu, un esquirol, en l’esquirol. De la màxima tensió objectivista, de la precisió en el detall que tota descripció implica, s’ha alçat el poema, el nou sentit, perquè la poesia ja hi era, i la disponibilitat del poeta ha escrit amb els fragments esparsos que tenia a la vora la sintaxi del poema, el salt en el buit que recrea l’emoció de l’experiència: “Bec un got d’aigua molt lentament. Al mateix temps tinc a la ment els rius i mars que conec i no conec. Acabe pensant que m’he begut, gairebé, tota l’aigua del planeta”.
Si no la forma (d’impossible traducció a les nostres llengües; amb massa insistència se’ns vol vendre una cabra vestida de fàcil exotisme) aquests poemes contenen la filosofia del haikú i les altres composicions de la lírica oriental: el present (la presència) en la seua transitorietat, l’observació despullada de “saber”, el silenci i la quietud com a pràctiques, l’empatia amb el món, la suau malenconia d’un materialisme profund, l’espiritualitat que beu de les fonts més petites.
Aquest nou treball de Bellver no solament és la confirmació d’una veu poètica intensa i peculiar (a pesar de perifèrica i discreta, allunyada de sorolls de campanar, o precisament també per això) sinó que ens mostra les capes més profundes de la seua geologia creativa i posa llum sobre els poemaris anteriors: Oli al pedrís (L’Aljamia, núm. 11), Dies després (Ardeas poesia, 1997), Erols (Set i Mig, 1998), Una aigua (Rosablau, 1999) i Açò (solsida al passadís) (Brosquil, 2001). Unes accions que mereixen l’atenció del bon lector i que amb sort aniran desplegant-se en l’espai/temps, sempre inacabables, sempre obertes i suggerents.

Publicat a Saó núm. 307, juny 2006

Manuel Bellver amb els poetes Antoni Ferrer i Antoni Defez parlant a la Glorieta d'Alcoi durant un homenatge a Ovidi Montllor en 2008.

Fukushima

2011-03-20T22:49:00.000+01:00

Els titànics esforços per limitar la catàstrofe nuclear de Fukushima no podran evitar que aquest nom mantinga en el seu nucli la rima sinistra que el lliga per sempre a Hiroshima i l'agermana a la genealogia de l'horror que completen Nagasaki, Harrisburg i Txernòbil, les víctimes més conegudes de les fúries deixatades per Plutó, senyor dels inferns. Al Japó, la primera sacrificada per la bogeria atòmica i que té sobre el paper la constitució més pacifista del món (ni que només siga pel degut respecte a la memòria dels morts dels bombardejos i a les seqüeles de dolor transmeses de pares a fills) està escrivint-se el final de la il·lusió que allò que va nàixer per a la guerra i la dissuasió puga servir també per a fins pacífics. Tot i que no és descartable que la fosca obcecació humana (o més aviat la d'aquells pocs que sempre anteposen els beneficis immediats propis a la seguretat del conjunt del planeta, confiats potser que arribat el cas la seua ciència els permetrà mudar-se, per exemple, a la Lluna) invente noves excuses, en nom d'un progrés enganyós i mal repartit, per a la destrucció i el desastre ecològic, la lluita de la raó antinuclear ha de sacsejar les consciències de tota la humanitat. Perquè més enllà de terratrèmols i tsunamis i altres imprevisibles circumstàncies, no podem continuar alimentant un monstre que sempre escapa al nostre control. La supèrbia, a mitges amb la ignorància, nodrides totes dues per la cobdícia impassible del capitalisme, ens han de fer rellegir els mites oblidats de les eumènides i l'Oda plutoniana d'Allen Ginsberg, de 1982, el major udol escrit contra la barbàrie nuclear: “Cante la teua absoluta Vanitat. Sí, Monstre de la Ira, engendrat en la por. Oh supremament / Ignorant matèria entre les creades estranyes a la Terra! Il·lusió d'imperis metàl·lics! / Destructora de Científics mentiders! Devoradora de Generals ambiciosos, Incineradora d'Exèrcits & Fonedora de Guerres! / Judici entre els Judicis, Diví Vendaval sobre venjatives nacions, Violadora de Presidents, Escàndol de Mort de les polítiques del Capital! Ah civilitzacions estúpidament industrioses!”.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de març de 2011.

Viatge a través de la llum

2011-03-14T19:42:00.002+01:00

Teoria dels crepuscles, Manuel Pérez Saldanya. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia número 8, Almussafes, maig de 2004.

· · ·

Rigor en la rica diversitat formal i en els tons i motius del poemes, aquesta Teoria dels crepuscles aconsegueix conjugar la profunditat i la lleugeresa i proporciona el sojorn en unes illes a través d’una mar que mou la reflexió i la memòria, el trànsit i la permanència. Un regal als sentits i la intel·ligència.

· · ·

En una lectura del present treball feta la tardor de 2002 al cafè Sant Jaume de València, l’autor va apuntar unes idees, òbvies i senzilles, que dissortadament molta gent tendeix a oblidar. La primera és que l’escriptor emmudeix quan no té res a dir o quan no vol dir res, enunciat que es transforma fàcilment en imperiosa exigència de l’ofici. La segona, que qualsevol que s’ho propose pot esdevenir escriptor, idea amarada d’ironia que vincularia aquesta condició a la mera insistència repetitiva, a un acte de voluntarisme que no en garanteix l’excel·lència ni el talent. Totes dues proposicions, fetes per explicar el propi silenci poètic de més de vint anys (des d’aquell La ruta de l’heura de 1983), denunciarien de retruc alguns dels vicis que l’activitat literària arrossega al país, per rutina, per desgana intel·lectual, per “exigències” de mercat, pel prestigi de cel·lofana que envolta l’ofici. I per a desesperació dels bons lectors i dels qui confien més en la qualitat que en la quantitat dels productes literaris com a fonament de la construcció cultural d’un país.
Dit això, no podem sinó celebrar el retorn poètic de Manuel Pérez Saldanya amb aquest petit i intens recull de vint-i-dos poemes. De la llarga travessia de l’autor pels viaranys dels seus silencis escripturals té ara el lector la possibilitat de paladejar-ne uns textos que ens parlen de la llum crepuscular, d’aquells moments d’intensa fragilitat que conformen el bo i millor de cada existència. Els poemes són tan volta això: lenta destil·lació en les paraules d’allò que ja no podem oblidar.
Ens trobem davant un llibre, tot i la seua brevetat, d’una gran varietat formal i temàtica, de textos escrits en èpoques distants de la peripècia vital de l’autor. L’organització del material, però, perfectament calculada i coherent, dissipa la sensació de dispersió i ens ofereix, amb l’estímul de la diversitat de tons i temes, una mena de summa poètica ben suggerent. Introduït per una “Endreça”, on l’autor fa un cluc d’ull irònic al lector de poesia avisant-lo de la perillositat dels poetes, el llibre es divideix en altres cinc parts. En el primer dels “Poemes èpics” Pérez Saldanya reinventa un final per a Ulisses lluny d’Ítaca i, en el que podríem considerar un dels moments crucials del poemari, ens parla del mar i del temps, del que va “poder ser i no fou, / entre els plecs de la mar i els plecs de la memòria”, en impecables alexandrins. Continua el viatge amb set “Poemes èmics” en versos lliures que ens situen davant situacions més íntimes, la casa familiar, el tracte amb les paraules, l’evocació d’un setembre que fou “tristament feixuc i viu / alhora” i l’elegia a un amic. En els “Poemes ètics”, breus i esmolats per la mola d’una fina ironia, hi trobem paràfrasis d’Estellés (en “Demagog”) i el Valéry de J’écris ton nom. En “Poemes ebris” el poeta es contempla, estrany i lúdic, a l’espill de la ressaca, despulla l’engolada pretensiositat dels poetes, ironitza sobre les cabòries d’un catedràtic de lingüística que abandona la sintaxi per una bona borratxera amb l’amic o parafraseja l’Alberti amb un cant de taverna. Clou el conjunt un “Poema bíblic” de decebuda apocalipsi.
Esperem que els silencis que pauten la poesia de Saldanya no siguen tan entercs i que els lectors puguem disposar de noves fonts on beure a pleret.

Publicat a Saó núm. 306, maig de 2006.

Ninot indultat

2011-03-11T22:22:00.000+01:00

Basta mirar la cara de l'encara president per descobrir quina és la seua més íntima vocació: la de ninot indultat. De fet, segons tots els pronòstics (olor de fregitel·la, banderes de plàstic al vent marçal, mobilitat com a cursa d'obstacles, petardades in crescendo… i el pitjor no ha arribat encara) les Falles ja són ací, temps de foc però sobretot d'indulgència. No sabrem mai què fou abans, si l'ou o la gallina, i ens quedarem amb el dubte de si fer cara de ninot és causa o efecte de la simbiosi entre poder i festa. Són així perquè governen o governen perquè són així? Els voten perquè són així o són així perquè els voten? Etcètera.
Siga com siga, la delegació valenciana del PP que assistí a la conferència, convenció o espectacle de Mallorca no semblava tenir més objectiu que l'aclamació de Camps enmig del bany d'acòlits, com si aplaudiments i primers plans mediàtics bastassen per concedir-li el títol honorífic de ninot indultat del foc d'una justícia que cada dia que passa va prement una miqueta més la cintura del president amb una corretja marca Gürtel. Aquest fou el segon acte del preludi faller, que el primer ja venia escrit en el llibret de falla amb la signatura de Rajoy sota la nominació del candidat. La mascletada final la hi van posar els discursos de cloenda contra la corrupció i per la transparència en la gestió dels diners públics, que és com allò que li diu el mort al degollat. Com sabem, després de la traca, i dissipat el fum, no queda res, de manera que ja podem esperar asseguts que algú done la cara per tanta corrupció i tanta opacitat i abús de poder com porta el president a l'infern de l'americana de Forever Young o Milano.
És clar que un ninot, indultat o no, es manté impassible en la seua rigidesa i no se li poden demanar comptes. A més, corrupció i transparència només són traca per cremar, masclets que es llancen invariablement als peus dels altres. Temps de falles, doncs, i d'indulgència, propicis per als consabuts numerets al balcó de l'Ajuntament i per enviscar-se amb el xapapote festiu en olor de multituds. Al final el foc cremarà els ninots i n'indultarà uns pocs per a major glòria de l'arqueologia valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de març de 2011

La coneguda i censurada imatge de la feliç parella.

Malalts de poder

2011-03-05T08:55:00.000+01:00

El que va resultar moderadament violent o passablement pacífic en les revoltes de Tunísia i Egipte, ràpid i de moment exitós siga quin siga el color que pinte el futur immediat, sembla haver encallat en les baixures arenoses de Líbia, per altra banda l'espai menys previsible dels imprevisibles terratrèmols democràtics que estan sacsejant el nord d'Àfrica. El tirà Gadafi, en altres temps tan amic de molts demòcrates occidentals, s'ha enrocat en la capital del país i altres poblacions menors com un rei que es resisteix a l'escac i mat final amb l'elit del seu exèrcit, sicaris subsaharians i no pocs beneficiats pel mannà del petroli libi. L'esperpent a què ens tenia acostumats amb aquells posats i paraules en temps de calma aparent s'ha transformat en l'evidència d'un deliri sinistre quan l'hem vist negant l'evidència de la crisi en l'enèsim atac de fatxenderia. De sobte descobrim amb horror que aquest paio és boig com una cabra. Si molts anys arrere, davant la seua màquina d'escriure, Gabriel García Márquez no hagués escrit El otoño del patriarca hauríem pensat que aquest personatge havia inspirat el novel·lista. No hi ha res de més real que una bona ficció amanida amb justes dosis de genialitat. Al capdavall, però, mirem al nostre voltant i en el mateix miratge del desert de Gadafi descobrim la malaltia del poder en rostres que només perquè ens són tan abassegadorament familiars ens semblen del tot normals. Per desgràcia les democràcies de primera o segona divisió tampoc no han trobat l'antídot que impedeix que individus perfectament inútils però avariciosos sense mesura i àvids de poder i glòria es posen al governall de la nau, patètics capitans que si han de naufragar primer llancen tota la població per la borda. Evitaré avui al pacient lector la relació d'exemples de la il·lustrativa fauna que massa sovint pobla aquestes línies. La bogeria de Gadafi ha quedat al descobert al divan de la història. ¿Però quants bojos (i que ens perdonen els bojos inofensius dels marges) no viatgen encara en cotxe oficial, assisteixen a reunions, telefonen des del seu despatx, es cobren els suborns, són aclamats per les multituds i porten la nau, lentament i irremisible, als grans naufragis col·lectius? No, no calen noms.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de març de 2011.

Geometries de la passió

2011-03-04T19:55:00.000+01:00

Eduard Marco i Escamilla, La quadratura del cercle. XXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, Alcoi, 2004. Brosquil Edicions, Col·lecció Poesia núm. 41, València, 2006.

· · ·

El primer poemari del borbotoner Eduard Marco (1976) arriba amb un considerable retard a les llibreries. Sort que la bona poesia no coneix data de caducitat, ni tan sols en el cas d’un autor que s’acaba d’estrenar i al qual hem de suposar periples poètics anteriors (a banda el recull Ideologiari, integrat per quinze poemes i publicat a la Col·lecció de poesia l’Alter de Catarroja amb un tiratge de 100 exemplars) a aquest que avui, per fi, veu el port de l’edició dos anys després d’haver estat premiat. El llibre que ens ocupa demostra, una vegada més, la capacitat de resistència de certs productes nobles al pas del temps, a les peripècies editorials i a les incertes circumstàncies en què sol discórrer el treball dels jurats literaris. Ens trobem amb el primer llibre d’un poeta i tanmateix magníficament travat, sense dissonàncies ni passes en fals, una aposta poètica d’alt voltatge que justifica amb escreix la tasca d’un premi independent i perifèric –el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, amb 23 convocatòries– que els darrers anys ha “descobert” veus com Ramon Ramon, Jordi Segura, Antoni Defez o Robert Llopis. Ho subratllem tot i el risc que qui açò signa, responsable de l’invent, puga semblar immodest, perquè hi ha gent que no se’n vol o se’n pot adonar, marejada en el vertigen del mercat llibresc, que en qualsevol dels casos no ens hauria de fer perdre certs nords literaris. Però fem cinc cèntims del nostre tast d’aquesta sorprenent quadratura.
Eduard Marco ha dividit el seu llibre en tres parts, La pèrdua del radi, L’inici del quadrat i Els angles rectes, amb 10, 15 i 10 poemes, respectivament, en decasíl·labs blancs organitzats en una sola estrofa, breus, punyents i concentrats, d’austera bellesa, que permeten una caminada amable pel sinuós paisatge de les significàncies poètiques, obertes als jocs múltiples, a les reincidències, a la provisionalitat de les temptatives lectores. La quadratura del cercle, lloc comú que remet a l’impossible d’un esforç, s’inscriu en el terreny paradoxal de la utopia poètica, a través d’un bagatge eminentment simbòlic, el de les figures geomètriques (no gaire visitades pels nostres poetes, tot i que ara em vénen al cap uns textos d’en Josep Mir de l’imperible Ésser per a l’ésser) on l’experiència vital troba correlats i noves claus amb què sotemetre-la a reflexió i (re)crear-la. Des de la forma circular, inestable, del peix que es mossega la cua, del vici que malmet horitzons, la veua poètica avança, gràcies a les paraules (“la màgia, l’encant de ser escriba, / em va permetre obrir com una nou / no l’aigua de la mar sinó l’enigma”), per la limpidesa de la recta i l’estabilitat dels angles rectes, cap al quadrat de la casa, protegida per la muralla que aconsegueix al final entomar la llum i preservar-la. Es tracta, sense dubte, d’un trajecte vital, amb la passió amorosa com a epicentre i la decidida aposta per la poesia com a possibilitat d’introspecció, clarividència i equilibri personal (“l’atòmica energia de la sang / que ordena les passions en el paper”). Sense fàcils complaences, sabent que el guany “no adormirà l’afany del díscol somni”, i vista la solidesa de la proposta d’Eduard Marco, no costa gaire aventurar que tenim poeta i poesia per a estona.

Publicat a Saó núm. 305, abril 2006

Dos fumadors al bar Mamella d'Alcoi, en 2007. A l'esquerra l'Eduard Marco.

Feliç derrota de la matèria

2011-02-27T17:25:00.000+01:00

Antoni Defez, La fam del guepard. XV Premi de poesia Les Talúries, 2005. Biblioteca de La Suda. Pagès editors, Lleida 2005.

· · ·

Tercer llibre d’Antoni Defez (València, 1958), després de Pas insomne (Brosquil, València 2003) i Els haikús de Ciutat Vella (Bromera, Alzira 2005), premiats amb el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi i el Ciutat de València respectivament. Després d’aparèixer a primeries dels vuitantes en les antologies Brossa Nova i L’espai del vers jove, aquest professor de filosofia, profund coneixedor de l’obra de Wittgenstein, ha entrat amb força i bon peu poètic en l’estrany tercer mil·lenni per a satisfacció del lector. I ho ha fet en ple exercici de la seua maduresa vital i creativa. Si en el primer llibre, que homenatjava explícitament Joan Vinyoli, el poeta ens portava de la mà pels camins de les seues meditacions, sense estridències, descrivint amb precisió cada detall del recorregut, i en el segon se submergia en la ingravidesa del haikú per guiar-nos a través d’una València que era alhora l’espai de la memòria i el de la devastació, el tercer treball, que enllaça formalment amb Pas insomne i manté el to reflexiu i el relleu autobiogràfic, se centra en l’experiència amatòria, en l’erotisme com a “feliç derrota de la matèria”, o del cos alliberat de les restriccions que imposa la ment.
La fam del guepard assumeix i reivindica la part animal de l’home, les seues passions, l’instint, l’impuls arrauxat que ens sumeix en l’altre, conscient que “sempre és aquesta matèria obscura / la que decideix”. Amb una alegria quasi sempre irònica, distanciada i profundament vitalista, Defez reconeix els límits i l’absurd dels mots front a la potència obscura i inequívoca de la carn. El poema esdevé així transsumpte d’una plenitud, memòria activada de l’èctasi (en la doble accepció complementària de dilatació de la llum i de la cavitat d’un òrgan), dicció dels fets que les paraules inevitablement engrandeixen perquè versen sobre allò que al capdavall és “indefinit i imprecís, incert”. Entre la voluntat de dir amb què s’obri el poemari i la impossibilitat de definir (wittgensteiniana? Poètica, a fi de comptes) amb què es tanca, transcorre aquest magnífic treball d’Antoni Defez, integrat per 34 poemes que s’organitzen en 7 seccions amb epicentre en la quarta, la més extensa, i que tracen en l’eix cronològic passat-present el periple d’un amor.
En La fam del guepard retrobem alguns dels temes predilectes d’Antoni Defez, com ara la vinculació de l’home amb la natura i els llocs oferts a la meditació i l’esplai dels sentits. També el paisatge caòtic de la ciutat, enmig del qual es produeix l’encontre lluminós dels amants a manera de feliç (i excepcional) contrapunt. Els referents musicals i pictòrics hi són ben suggestius, en especial l’homenatge que el poeta ret a la dona en el poema “Les dones de Degas”. En els dos poemes dedicats al mite de Dànae, un d’ells a través d’una pintura de Rembrandt, l’autor ens parla de l’estranyament que suposa la unió amorosa. Lliurats a la pulsió eròtica els amants es desconeixen, i és aquest desconeixement renovat en cada acte el que procura el miracle i miratge de l’amor. En fi, aquest llibre ens confirma una veu poderosa, un autor a tenir molt en compte.

Publicat a Saó núm. 304, març de 2006.

Antoni Defez a la desapareguda llibreria La Lluna, d'Alcoi, el dia de la presentació del seu llibre Pas insomne, el divendres 12 de març de 2004.

El nominat

2011-02-26T21:08:00.000+01:00

Gràcies als Oscar de Hollywood i altres rèpliques menors com els Goya espanyols les nominacions sempre ens arriben amb un hal·lo de fragància cinematogràfica, flaixos, glamour, catifes roges i alta costura. Oblidem que de nominacions, n'hi ha de molts tipus, i és en vespres de campanya electoral que caiem en el compte que també se'n diu així de la selecció de candidats a president, alcalde o el que siga. Heus ací, doncs, que el PP ja ha nominat el seu candidat suprem al País Valencià després d'haver estat esfullant la margarida del sí i el no des que el fang pudent del Gürtel va embrutar tots els vestits de Milano i de Forever Young que s'acumulen en els armaris d'un partit podrit. A diferència, però, de l'univers estel·lar del cine, no consta que Camps haja estat nominat per cap de les qualitats exigibles als somnis de cel·luloide, a saber, bona dicció, fotogènia, potència expressiva, versemblança en la interpretació del paper i tot això. Ni que crítics entesos en l'art de la política hi hagen expressat el seu verdicte, ni que s'haja demostrat que la pel·lícula protagonitzada pel President siga la més taquillera (excepte potser per a uns quants aduladors i amiguets de l'ànima). Així, el Molt Honorable està a punt de batre un nou rècord (senyal que les coses sempre poden empitjorar una mica més, tranquils), el de ser l'únic candidat processat de totes les Espanyes, mèrit que haurem d'afegir als seus grans èxits en dilapidació de diners públics, xifres d'atur, fracàs escolar, destrosses urbanístiques, censures televisives, persecució del valencià i inanició democràtica, entre altres subtileses. Més enllà dels càlculs electoralistes, o de la teoria del mal menor, propis dels professionals d'agafar pel mànec la paella del poder, la fulla rajoyana del sí palesa una absoluta manca d'ètica i d'higiene democràtica en l'ideari o el que siga del seu partit. Al capdavall tot podria ser més senzill que no ens pensem i el gallec vacil·lant ha pegat la cabotada només per no haver de sentir més un ploramiques que s'ha passat els últims anys suplicant la seua nominació per obtenir a les urnes una absolució que potser no li donaran els tribunals i que en cap cas no li atorgarà la història. Temps i paciència, que això va per a llarg.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de febrer de 2011.

Que vinga la llum!

2011-02-18T21:31:00.003+01:00

Els valencians acabem de patir l'apagada democràtica més greu de la història recent, la fi de les emissions de TV3. La llibertat d'expressió és part essencial dels Drets Humans i de tota constitució democràtica. En aplicar l'assetjament legal i econòmic contra ACPV, propietària dels repetidors sufragats per milers de ciutadans des de fa molts anys, el govern de Francisco Camps, amb la connivència d'un PSOE més atent als formulismes legals que als drets democràtics, se situa fora de la línia que separa llibertat de dictadura. De res no han servit les 650.000 signatures presentades al Congrés espanyol per posar fi a una situació a totes llums injusta. El rampell autoritari del PP no és nou, cert. Sempre ha fet mans i mànegues per ofegar qualsevol oposició al seu virregnat, fins i tot la tan modesta de rebre informació i entreteniment en la pròpia llengua. Però l'apagada de TV3 pren ara unes dimensions novedoses que val la pena d'escatir. Per començar hi ha l'explotació de la catalanofòbia que tants rèdits ha donat a Camps i companyia (dime con quién te andas y te diré quién eres). Condemnar els valencians a un infantilisme crònic on només hi haja mitjans de propaganda al servei del poder i tapar qualsevol badall per on puga filtrar-se una versió de la realitat no controlada per ell és una obsessió malaltissa d'uns bufons de la democràcia molt àgils a l'hora de penjar-se medalles i eixamplar la butxaca on acumulen el botí. Que l'apagada de TV3 s'haja produït a pocs mesos de les eleccions, que Gürtel siga estrella rutilant de l'univers mediàtic i que Camps es trobe a un pas o dos de seure a la banqueta dels acusats, no hi són detalls menors. Però si tan segurs estan que golejaran en les eleccions i que la tintoreria de les urnes els deixarà els vestits corruptes nets com una patena, per què s'emmmerden en tan estúpida i fosca aventura? Els deliris de Camps, que es proclama el dirigent més important que han donat les democràcies occidentals, el fan creure'ns morts perquè ens veu apagats. Però només és qüestió d'encendre moltes espelmes i recuperar el foc primordial de la democràcia amb la defensa radical del dret d'expressió avui conculcat. Que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al poc honorable…!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de febrer de 2011.

A l'altra banda de les muralles

2011-02-17T21:59:00.000+01:00

Miquel Martínez, Ravals de l’alegria. XLIII Premi de Poesia Ausiàs March. Edicions 62 · Empúries. Poesia, 103. Barcelona, 2005.

· · ·

Tercer poemari de l’autor de la Vila Joiosa (1959), després de Claus de retorn (Institut Juan Gil-Albert, Alacant 1987) i Llibre de família (Tres i Quatre, València 1997). La incursió per aquests territoris extramurs de Miquel Martínez ens brinda la possibilitat de descobrir una veu poètica poderosa que coneixíem molt parcialment gràcies a les seues col·laboracions en obres col·lectives com Homenatge als trobadors (1989), Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer (2003), Jocs florals a Cavanilles (2005) i, sobretot, pels quinze poemes, la majoria del segon llibre, aplegats en l’edició Divendres de poesia 2004 que l’Ajuntament de Sagunt va publicar l’any passat. Els fruits literaris del nostre autor es completen amb una narració per a infants i tres novel·les.
Ens trobem, doncs, davant una obra poètica que avança molt a poc a poc, sedimentada en llargs parèntesis (deu i vuit anys) de silenci editorial, aliena a les presses de tants llibres prematurs i prescindibles com adornen el paisatge poètic valencià. No ens ha de sorprendre, doncs, trobar en Ravals de l’alegria un llibre plenament madur, contorbador, autèntic, d’una alta exigència ètica i formal. A contracorrent d’algunes de les línies que han presidit la poesia valenciana de les darreres dècades, en la de Miquel Martínez no hi ha concessions a preciosismes balders o jocs més o menys gratuïts de llenguatge. La seua és una poesia d’una gran tensió emocional, que s’acara a les preguntes fonamentals que tot poeta honest ha de formular-se, i per això defuig deliberadament l’alegria fàcil, l’estupidesa dels camins rectes. L’home-poeta és conscient que per posar el dit a les nafres de la vida ha d’allunyar-se de la ciutat-amada, ha d’habitar l’espai marginal de la pròpia llibertat, els seus ravals, i fer-se “vulnerable en el port dels homes lliures”. En la soledat brolla el diàleg que són els poemes, amb el pare mort, amb els paisatges de la infància (magníficament evocats en poemes com el 16 i el 17), amb els tresors dels records i les pèrdues irremeiables.
La de Miquel Martínez és una poesia discursiva, elegíaca, profunda, un riu que s’alimenta de les fonts de la quotidianitat, que reivindica la veritat i renega dels miratges consoladors i que deu molt a la poesia d’arrel anglosaxona, a través sobretot dels ecos de Gabriel Ferrater: “Que m’estimes, no depén de mi. / Per estimar-te, ja no et necessite” (29). Una poesia que indaga, pregunta i mostra tanta ferida en carn viva no podia conformar-se amb els guanys dubtosos de les veritats a mitges o les mitges mentides. Per això el seu terreny predilecte és el de la paradoxa, el dels matisos de la llum, amb versos que atenyen sovint la contundència de l’aforisme (“Heu vist els inferns de la terra promesa?”. “Si enyores els aplaudiments, et creixeran ales d’arena”. “Qui invoque la Història, rebrà l’oblit”, 32). La felicitat és una forma d’amnèsia, i el dolor, identitat irrenunciable de l’home. Ravals de l’alegria s’ha d’assaborir a pleret, amb un llapis a la mà per subratllar cada esclat. Aquests barris s’han de recórrer en silenci i en totes les direccions possibles: tants són els sentits que el solquen i a què l’experta mà del poeta empeny.

Publicat a Saó núm. 303, febrer de 2006

Matèria d'harmonies

2011-02-14T19:54:00.000+01:00

Joan Navarro, Magrana. Col·lecció Poesia núm. 34, Brosquil Edicions, València 2004.

· · ·

Hi ha un mestratge en poesia que s’exerceix fora dels llibres, o a més a més dels llibres, en la tertúlia, en l’intercanvi de lectures i nords per al viatge, en l’amistat i la dissidència. A primeries dels setantes alguns poetes joves tenien tanta pressa per assentar el cul en la història que van matar els pocs pares que tenien a mà. El problema fou amb què substituir-los, dissimular-ho amb barbes postisses i bàculs falsos, i acabar pagant tanta orfenesa. Cada cert temps, el mateix trist panorama. Mireu alguns dels denominats imparables, obrint-se pas a colzades per a la pole-position de premis, càrrecs, encàrrecs i pessics pressupostaris. Aquells setantins, en canvi, s’havien de conformar amb la incerta glòria del moment i confiar (i així va ser en algun cas) que el futur pintaria colors més amables. Joan Navarro –amb Salvador Jàfer i Gaspar Jaén–, per qualitat i experiència, sí hauria pogut encapçalar un mestratge complementari, però la timidesa, l’honestedat o la falta de fe (déu li ho perdone o li ho regracie) van impedir-ho i durant massa temps en l’estany poètic valencià només es va sentir un raucar monòton. Aigua passada.
Quan Magrana va eixir a la llum a finals de 2004 feia dotze anys que l’autor no publicava un àlbum en solitari, aquella Tria personal. 1973-1988 d’Edicions de la Guerra. Durant aquest temps, i amb comptagotes, contribucions en aquest o aquell volum col·lectiu, algun poema en alguna revista, textos per acompanyar exposicions, traduccions diverses, la revista cibernètica sèrieAlfa i una xarxa de complicitats i d’intercanvis amb poetes i artistes d’arreu. El mestratge de Joan Navarro, doncs, no s’exercia només des del silenci o el pòsit d’uns inicis fulgurants, sinó des del treball discret, pacient, que esclataria, amb la tardor, en la meravella geomètrica de la magrana. Diguem-ho ja: aquest poemari és una de les obres capitals de la poesia catalana dels darrers anys. I ho és per una senzilla i complicadíssima raó, perquè ha trobat la forma (la Forma!, s’exclamaria el mestre Gombrowicz) precisa de transmetre l’emoció, el coneixement poètic. Ben cert que ell ja havia practicat amb profusió el poema en prosa (com el seu bessó Jàfer, i no ho diem per dir-ho), però quan parlem de forma no reduïm el terme al sentit de carcassa estructural. La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta. Magrana és un fruit madur que resistirà bé els embats del temps. L’espera no ha estat baldera. El lector té ací un llibre de capçalera que el pot acompanyar en molts viatges.

Publicat a Saó núm. 302, gener de 2006.

La plaça

2011-02-12T09:56:00.003+01:00

Hi ha vegades en què una petita espurna és capaç d'encendre un foc colossal, però per a això cal que es donen una sèrie de circumstàncies que poden semblar a simple vista irrellevants, com ara l'aspecte de la llenya. Poc devia sospitar Mohamed Bouazizi, el jove tunisià que es va immolar el 17 de desembre en un rapell desesperat de resistència contra l'abús de poder (parella de mots massa sovint convertits en sinistra redundància), que el seu salt mortal encendria la revolta que va prendre a Tunísia i ja s'estén per bona part del món àrab des de l'epicentre de la plaça cairota de Tahrir. Si hagués pogut preveure que la llenya era prou seca, s'hauria estimat més continuar viu ajudant a prosperar la flama i alçant les llambordes de les places sota les quals joves i no tan joves del Magrib busquen la senzilla i difícil platja de la dignitat. Quants mohameds han cremat debades i resten oblidats en els fossars de la història? Què se'n deu haver fet, d'aquell estudiant que es va posar davant el carro de combat en la cèlebre foto de la revolta ofegada de Tiananmen? Les revolucions democràtiques (una altra parella de redundància no tan reconeguda) sucumbeixen o s'inventen en les places, espais on conflueixen els camins de la història perquè s'escampen les paraules que reclamen llibertat o deixen cicatrius sobre l'asfalt els paquiderms armats amb què el poder sol guanyar totes les batalles. De Tiananmen a Tahrir, de la memòria de la derrota a l'esperança que encara està alimentant-se en cada crit, i la casual ironia dels noms, Porta de la Pau Celestial, on van a raure els assassinats impunes, L'Alliberament, on els egipcis estan escrivint present i futur sobre papirs tan antics com el desig d'una vida digna. De la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco a la de la Bastilla, del Zócalo zapatista a Djemà-el-Fna, on les multituds es concentren i dispersen i tramen els grans relats, àgora i fòrum, llocs tan oberts que escapen al control de ràdars, satèl·lits, detectors de metalls, centrals d'espionatge, despatxos blindats, estadístiques i previsions meteorològiques sobre l'estat anímic dels pobles. Alleuja pensar que el demà és sempre una pàgina en blanc esperant ser escrita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de febrer de 2011.

Intensitat de la veritat

2011-02-06T20:22:00.001+01:00

Joan Margarit, No era lluny ni difícil. Edicions Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 315, Barcelona, octubre de 2010.

Afirma Joan Margarit, en l'epíleg d'aquest llibre, que “la poesia té la intensitat de la veritat”. La vinculació entre veritat i poesia, expressada amb una infinitat de matisos, ha estat esgrimida a bastament al llarg de la història per autors de molt diversa procedència i qualitat. Siga el que siga la veritat des d'un punt de vista filosòfic, però, la que exigim a la poesia (aquella que li és consubstancial diríem) sembla que té més a veure amb l'expressió que no pas amb cap realitat més o menys objectiva o verificable. El problema, doncs, no és que la poesia siga vertadera sinó que ho ha de semblar, fins i tot amb l'ajuda del fingiment (Pessoa dixit), ja que seguint María Zambrano “el poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. És doncs només a través de l'exactitud, l'harmonia i la intensitat de l'expressió que l'artista (i donem per bona aquella definició minimalista que considera la poesia la veritat de l'art) pot transmetre la veritat, raó per la qual en poesia, ni probablement en res, no hi ha autenticitat sense l'encaix de la forma. La cautela amb què un poeta de l'experiència i la qualitat de Joan Margarit ho expressa defuig deliberadament qualsevol esllavissada pels terrenys de la lògica, la ciència o la filosofia posant l'accent en la força que la poesia és capaç de transmetre. La intensitat de la veritat poètica configura en la lectura la imatge de l'home autèntic, honest, sincer i digne que batega al fons de tots els versos i que fa compartible i universal l'experiència humana que s'hi expressa i converteix la hipotètica correspondència amb l'original (amb l'autor real, dit amb un terme molt estimat per certa crítica) en una qüestió merament extrapoètica. Tanmateix la intenció del magnífic epíleg no és assajar d'explicar en prosa allò que ja diuen els poemes (la qual cosa ens situaria en el terreny de la maniobra estèril o la simple redundància), sinó d'explicitar l'íntima connexió entre l'home que viu i el que escriu, de presentar-nos la coherència del poeta, les cares indestriables de la seua moneda poeticovital. Aquesta és doncs la veritat de la poesia de Margarit: la intensitat amb què s'acara al propi destí, revisita el passat i reflexiona sobre el sentit de les experiències de cada dia.
Vist amb la perspectiva del temps de qui s'ha compromès amb la veritat de la poesia, no era lluny la vellesa ni difícil l'assumpció de valors, que la joventut defuig, com la soledat i la tristesa. Contra la desesperació o la fugida endavant que la proximitat de la mort pot provocar, el poeta compta amb la lucidesa i la dignitat (entesa en primer lloc com el respecte per un mateix) de no espantar-se davant el propi destí, de combatre la por que és l'absència d'amor. L'exercici de la poesia és, per a Joan Margarit, la millor manera d'estimar els altres, i l'amor, una recepta que conté a parts iguals intel·ligència, sentiment i sensualitat.
Els 47 poemes que integren el darrer llibre publicat del mestre de Sanaüja són una lliçó impagable de poesia de “quan l'amor / coincideix a la fi amb la intel·ligència” dictada per un poeta que se serveix dels records per explicar-se “que és en l'amor on m'he deixat la vida”. Situat en aquell tram del túnel on s'albira “la boca de claror a la qual m'acosto”, No era lluny ni difícil insisteix en alguns dels motius característics de la poesia de l'autor (els records de postguerra, Raquel, la germana, Joana, la filla morta, les brases perdurables d'un vell malentès) amb la intensitat de qui viu compromès amb la lucidesa i, reconeixent que les aus de rapinya que dominaren durant el franquisme han envellit com ell, els diu: “Que la vostra mirada / ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire. / Però encara se sent aquella olor / de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La Història d'Espanya”. Després de Càlcul d'estructures (2005), Casa de Misericòrdia (2007) i Misteriosament feliç (2009) Joan Margarit, el poeta català viu probablement més llegit, continua creixent, fidel a la seua veu, en profunditat i altura.

Publicat a la revista Saó núm. 356, gener 2011.

Amic Mestre

2011-02-05T22:51:00.004+01:00

En l'ambient sufocant de misses, pecats, penitències i hermanos ensotanats de les darreries del franquisme, l'arribada d'aquell professor d'història a l'escola, ja convertida en colegio d'accentuada palatal com a dubtós signe de modernitat, fou una glopada d'aire fresc, el regal amb què la providència demostrava no ser tan gasiva com pensàvem. L'àngel roig que acabava d'aterrar a la classe de quart duia barba de progre i fumava més que alenava. Era un espectacle fascinant veure'l xamar del ducados amb passió tan poc edificant, adoptar damunt la cadira posicions que el convertien en perpetu candidat a la caiguda i rebolicar-se la negra cabellera com si només així pogués extraure la matèria grisa necessària per transformar la Guerra d'Espanya en un relat comprensible sense bons ni dolents. Llavors no sospitàvem que aquella loquacitat, aquells fums i aquell histrionisme eren una tàctica perfecta per entretenir la parròquia mentre s'està retirant la bena de desmemòria que el franquisme havia posat en les consciències. En un parell de classes Josep Albert Mestre va desmuntar les lleis del silenci més zelosament ordit, entre dues xamades eternes i uns quants equilibris sobre la cadira. Anys després, ja convertit en amic el mestre, l'histrió es va despullar en cordialitat, compromís i exemple. Punt de referència il·lustre de l'esquerra alcoiana des dels anys de la predemocràcia fins ahir mateix, des de la clandestinitat comunista a tots els intents frustrats de renovació de l'esclerosi ortodoxa que el feren recalar en un raconet pragmàtic del PSPV, la lliçó que Mestre deixa al final és la de la bonhomia, la del vitalisme desinhibit que tant espanta els beats d'esquerres com els de dretes, la versatilitat de qui, savi en l'essencial, es mou amb la mateixa agilitat entre les diverses classes i travessa amb èxit qualsevol edat. Només consola pensar que l'amic ha mort al peu del canó, dedicant els darrers esforços a les investigacions i les classes d'art. En temps de mediocritats polítiques i servilismes rampants, la seua memòria se'ns revela ja imprescindible. La plaça del poble on es guanya la democràcia ha amanegut avui buida i en silenci.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de febrer de 2011.

València underground

2011-01-29T11:17:00.002+01:00

Acaba d'emergir de l'esbudellada panxa de la Gran Via Marquès del Túria un refugi antiaeri del temps de la guerra, quan l'avinguda duia el nom de Durruti. Ja sabem que a poc que furgues l'entranya de València, hi brolla l'aigua o les ruïnes, o les dues coses alhora. La realitat invisible no deixa de ser realitat encara que no la vegem, i ocupa més espai que el de les simples aparences, per la mateixa raó que és més gran el que ignores que el que més o menys creus saber. Això, és clar, no es limita al terreny de l'arqueologia, que opera en termes de verticalitat històrica, sinó que s'estén sobretot per l'ampli horitzó coetani. La miopia de la nostra mirada guanya moltes diòptries en la societat de la (des)informació perquè l'espectacle vertiginós de la imatge i l'estridència dels discursos del poder que escampen els altaveus mediàtics arriben a fer-nos creure que la ciutat és només allò que volen que mirem i escoltem. Si tota ciutat és en part invisible, com va pronosticar Italo Calvino, la seua invisibilitat s'ha de fundar, perquè siga habitable, en un cert equilibri entre allò superficial i allò submergit. Però la laberíntica ciutat de València té més aviat la forma de l'iceberg (i en temps d'escalfament global, malgrat el fred d'aquests dies!). Si un no es desempellega de tant en tant de la miopia imposada, fins i tot de l'adquirida amb la més bona de les intencions, pot sucumbir a l'amarguesa de pensar, posem per cas, que Canal 9 (o Camps o Fabra) és el país i que ací tots es diuen Roberto o Sentandreu. Ve a tomb la divagació d'avui per l'emergència d'un parell d'anècdotes sense pretensió de categoria: l'existència a la ciutat d'un restaurant on al costat d'exquisits plats el chef llegeix i regala poesia (més per més, més) i de la impremta de la Fonteta de Sant Lluís, Martín Impressors, convertida des de fa anys, a través del segell Campgràfic i de l'infatigable impuls de Josep Lluís Martín, en punt de referència obligat del disseny i la tipografia. Contracorrent, excepcional, pedres del marge em diran. Exemples, respondré, d'una València oculta sota tones de ferralla inútil. (A Tunísia i altres països àrabs emergeixen avui realitats que fins ara eren invisibles, almenys per a la mesquina miopia d'Europa i els USA.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de gener de 2011.

La baveta de la valenciania

2011-01-22T10:19:00.002+01:00

Deu ser molt dur això de ser Senador o Senadora, ho comprenem, per Tarragona o per Cuenca, per València o Badajoz. No pel sou ni per l'excés de treball, no, sinó per l'ensopiment propi d'un càrrec i d'una institució que ningú no sap ben bé per a què serveix. Clar que a alguns o algunes això els deu importar ben poc mentre arrepleguen les garrofes cada mes, però a la majoria aquesta inanitat els deu posar dels nervis, pobrets. En diuen la Cambra Alta, però és per dissimular, perquè la moral general –emoluments a banda, ja dic– deu trobar-se molt a la baixa. El mateix nom Senat evoca senectud, o senil, és a dir, cosa de vells, i no crec que a ningú li faça gràcia de ser identificat amb idea tan obsoleta en els temps que corren. Molt pitjor en el cas de joves com José María Chiquillo, encara en edat de merèixer, per no dir res de la tendríssima Leire Pajín. Quan el cos encara vol sexe, droga i rock & roll, haver d'organitzar unes partidetes al cinquet o al parxís amb els companys de bancada entre dues becadetes de plenari o comissió deu ser insofrible! I que de tant en tant vinga el president de torn o el cap de files a amollar-te la lliçó magistral!
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.

La soledat del fumador de fons

2011-01-15T19:32:00.003+01:00

No sé què emprenya més de la recent llei antitabac, si l'expulsió dels viciosos del paradís uterí dels bars (els altres llocs públics ja eren vetats a tan pecaminosa dèria) o la conversió d'un tema certament anodí en l'estrella invitada a presidir les tertúlies pàtries com una cortina de fum, i no per manca precisament d'altres debats més substanciosos. Mentre es parle del fum del tabac, certament, altres flames bastant més perilloses continuaran cremant i empudegant l'aire com si tal cosa. Es produeix així la inversió de la magistral metàfora ausiasmarquiana d'un fum transformat en casus belli que s'enlaira en absència d'ignició i d'un combustible digne d'aquest nom (“sens foc continuu fum”). Vam desistir en el seu moment de viatjar i fumar alhora, com si els plaers fossen mútuament incompatibles. En els aeroports vam estimar-nos més l'abstinència que l'oprobi d'aquelles peixeres tristes on ningú no parlava (i quantes vegades la cigarreta havia encès la conversa i havia estat l'inici d'una bella amistat!). Als restaurants i bars purificats per la nova asèpsia, fumàvem disciplinadament a la porta del local. Molt abans que ningú no prohibís res, quan es fumava com aquell qui diu fins al quiròfan, les regles de la cortesia ens feien demanar permís abans d'encendre la cigarreta. La dèria prohibitiva, que ha pres la forma de la cortina de fum per dissimular altres intoleràncies molt més amargues, s'estén com una taca d'oli en la societat de les restriccions. El que més emprenya és el dit inquisidor, la instigació a la delació dels viciosos, el paternalisme d'un estat omnímode que vetla per la salut amb una mà, amb una altra compta els euros i amb una tercera (en té moltes més: per això és omnímode) se l'agafa amb paper de fumar obviant el fet que amb cada xuclada s'embutxaca sis setenes parts d'impostos amb què els aficionats a la mala vida bé tenen pagat un llit d'hospital. El que més emprenya és veure's caminant per la corda fluixa amb l'abisme de la delinqüència esperant allà amb la boca oberta. I que ningú no toque un pèl dels abusos bancaris, de la malaltia del futbol, de la corrupció sistemàtica, del vici abúlic de la televisió, del menyspreu a la cultura, dels infinits perills del trànsit, de la indústria nuclear…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de gener de 2011.

Fet per cercar

2011-01-14T18:21:00.008+01:00

Ivan Brull, Cantaments. 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt 2010. Onada Edicions, Poesia 8, Benicarló, 2010.

Cantaments, la primera entrega poètica d'Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d'una mirada neta, cal prendre-se'ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d'autors novells i quants llibres fallits no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d'aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l'experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l'autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d'una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?) Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l'assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, Trams de família. Hi segueix la secció titulada Les claus esmolades, on assistim amb major intensitat a la forma de l'autodiàleg amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l'evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, Anades, tornades, pèrdues, conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, L'esguard del mussol (com el brúfol o l'òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l'escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d'aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera el moviment del poemari s'estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s'esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arrodonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d'un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l'elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d'aigua de l'Albufera valenciana i la llum rescatada de Xàbia i Dénia.
Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d'Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l'absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l'antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d'Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d'assaborir aquests cantaments amb delitosa calma.

Publicat a Saó núm. 355, desembre de 2010.

Un matoll de raïm de pastor per acompanyar el poema homònim d'Ivan Brull.

Benidorm 2011

2011-01-09T18:27:00.002+01:00

He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula) per terres escoceses. Ni correu electrònic ni premsa digital, només la cadència de l'idioma propi i compartit que sempre es porta damunt i que és el que més s'ha sentit aquests dies a The Auld Byre, la casa dels meus germans al cor d'Angus, perquè els valencians hi érem abassegadora majoria. Per completar la teràpia no he desaprofitat l'ocasió d'empassar-me un bon grapat de poemes de Don Paterson i de Norman MacCaig (aquest continue assaborint-lo lentament en l'edició completa que acaba d'enllestir el seu fill per a Polygon: un malta de tan extraordinària qualitat requereix tot el temps del món) i, fins i tot, de saludar el nou any vestit amb falda (però no a lo loco, o no del tot) de bon tartà i ballant melodies de la terra animades per acordió i violí. Avesat a fumar a la intempèrie del rigorós hivern escocès, supose que em serà menys penós el compliment de la llei antitabac que acaba d'entrar en vigor ací. Després de tornar a passejar per les platges de Saint Cyrus i Lunan Bay i els gèlids carrers de Montrose, Dundee i Edimburg, i d'haver esplaiat els ulls pel mantell de neu que encara cobreix Escòcia, de confondre'm entre la boira i haver mirat el cel net ple d'estrelles d'alguna nit, em creia quasi estalvi del mal quan tafanejant entre els programes de televisió vam descobrir la sèrie titulada Benidorm, fidel retrat de la fauna britànica que sol elegir aquesta destinació turística. Com que malgrat la meua perícia com a lector, l'anglès parlat continua sent un misteri insondable per a mi, no en puc donar massa detalls, però a la tornada tots els viatgers que anaven a Alacant em semblaven clons dels antiherois que havia vist a la pantalla. Mentre l'avió anava perdent altura a les envistes del delta de l'Ebre, sobrevolava un país que a aquella distància i sota la llum nítida de gener era d'una bellesa potser només comprensible des de la pròpia memòria, per molt que els benidorms on d'altres troben inspiració per a l'humor més desimbolt i més negre siguen el pa nostre de cada dia en la petita distància i tinguen tan poca gràcia. Però que no ens falte l'humor en l'estrenat 2011.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de gener de 2011.

Els noms i les coses dels noms

2010-12-21T20:05:00.002+01:00

Pere Salinas i Joan Navarro, Grafies. Incisions, Editorial Editilde amb la col·laboració de sèrieAlfa.art i literatura, València, octubre de 2010. Pròleg de Gemma Gorga. Traduccions: Octavi Monsonís (espanyol), Elisa Andrade (portuguès), Adela Gato (francès) i Pilar Segarra (anglès).

Dos anys després d'aquell treball de correspondències entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro que fou Atlas, vet ací impresa, en el present llibre, la darrera incursió pel camí del diàleg a través de les fecundes terres transfrontereres de l'art. A diferència d'aquella proposta –un intercanvi sostingut en el temps de preguntes i respostes que engendraven noves preguntes i respostes–, Grafies. Incisions parteix del treball plàstic inicial de Salinas i culmina en els poemes de Navarro elaborats just un any després. Per continuar amb la metàfora epistolar diríem que la d'ara és la lletra poètica que Navarro escriu en contestació a la carta pictòrica de Salinas, dividida en les divuit incisions que mantenen la correspondència amb les divuit grafies del pintor. Però més enllà del tempo i seqüenciació d'ambdós treballs, i gràcies a la disposició en paral·lel de les dues escriptures, el resultat d'aquest diàleg és idèntic en els dos casos: les dues veus, els traços dels dos artistes, són perfectament audibles i visibles, com a formes específiques d'expressió, en la fecundació recíproca i en l'amplificació de sentits que suposa tot diàleg autèntic.
Ens trobem d'entrada amb la deliberada voluntat de transgredir les convencions més superficials de les arts respectives en el sentit del títol (que es cenyeix a aquella descriptivitat tan usual en moltes propostes plàstiques i no pocs treballs poètics), una mena de sinestèsia o transferència metafòrica entre la pintura i la poesia, sense que la maniobra, a la vista dels resultats, signifique cap mena de renúncia a l'essencial de cada modalitat artística i sí una obertura de possibilitats temàtiques i expressives. Així, Salinas escriu les seues pintures traçant símbols fònics, grafies, i Navarro fen la matèria del sentit amb l'instrument tallant de les seues paraules: incisions. La impressió de la forma de les lletres és tan visible en els quadres de Salinas com audible en els poemes de Navarro ho és la presència de l'element matèric.
Com en altres llibres de Joan Navarro (pense ara en el seu darrer treball A deslloc), el llarg poema inicial es pot llegir quasi com un manual d'instruccions o, millor, com un mapa que dibuixa la totalitat del viatge que són els seus poemes en prosa, l'embrió i el cos perfet, l'origen i el final, creació i dissipació, com un joc de nines russes pautat pels dos punts (realitats disposades en cercles concèntrics) i el punt, alenada entre dues analogies, el·lipsis que habiten distàncies comptades en milers d'anys llum, sincronia de l'esclat fenomenològic.
Aquest llarg poema és una paràfrasi del Gènesi. No parteix, però, de l'abans sinó del després: “Després de la paraula tot fou paraula”. Com en el relat bíblic, és a través de la paraula ja humanitzada (per “guarir-nos de la malenconia del buit”, “Pedra de betzoar per a la tristesa”), que el “garbuix de sons s'il·luminava”, que s'engendren noves paraules, “Incisions: Fornícules del no-res”. Però la linealitat de la narració, l'arbitrari ordre cronològic de causes i efectes, es trenca ací, es doblega i mira enrere, cap als imaginats moments anteriors al primer hàlit de vida, cap a “aquelles hores primeres”, “La veu d'aquella aurora”. El poema recorre el camí i el dissol; la maniobra consisteix a “diluir-se en el trànsit” i “Persistir”. Sobre l'anomenada i callada presència dels objectes, en la mudesa impassible dels processos, de sobte s'erigeix el subjecte sense nom (“No era allà, però hi era”) o viatgem una distància còsmica que ens duu a Aschenbach (el de Mort a Venècia?), a les síl·labes trèmules de Baruch (Spinoza?) o a l'Eurídice que habita el regne de les tenebres. Construccions de les paraules, trama i ordim de la memòria, “paraules que parlen d'elles i entre elles i que callen en dir-se”. Tot això després de la paraula, i gràcies a ella, coneixement i experiència, nom i cosa del nom. “I abans de la pintura”? Aquesta pregunta tanca el cercle del primer poema i obri la porta dels altres disset.
A partir d'ací, en poemes més breus, es multipliquen i solidifiquen les correspondències entre quadres i paraules, i l'exquisita selecció lèxica de Joan Navarro, que busca el grau màxim de precisió objectual en una escriptura entretallada (“Moviments del pensar”, en diu l'autor) que va donant lloc a l'emanació permanent de sentit i referències com una obra sempre oberta en la seua infinitud, es concentra i s'expandeix en l'expressió del procés, en el pòsit i la deixalla, en el sediment, en l'etern retorn dels noms a les coses dels noms: perpètua gènesi i moviment. El diàleg entre aquests dos grans artistes, per a sort de tots, continua regalant un material preciós a la nostra gana de plenitud i bellesa.

Publicat a Saó núm. 354, novembre de 2010.

El matís d'Hugo Mas

2010-12-17T17:22:00.002+01:00

Feia estona que m'havia penedit d'anar en cotxe al concert que Hugo Mas oferí a la Sala Matisse la nit del dijous quan vaig trobar un espai miraculosament lliure en l'infinit cementeri d'automòbils de Blasco Ibáñez. El fred i els perills nocturns que assetgen el ciclista, em repetia, eren preferibles a l'estúpid desassossec de buscar aparcament com l'ase voltant la sínia. Sort que m'ho havia agafat amb temps. Quan vaig arribar al local només hi havia els instruments dels músics a l'escenari i deu o dotze matiners com jo que demanaven beguda. La sala ja era quasi plena quan va aparèixer l'Hugo i a mi encara em quedava mig gintònic. Amics, coneguts i saludats de l'artista, entre ells bona cosa d'alcoians, encaixaven i intercanviaven mots amb la concreta intensitat dels prolegòmens d'una actuació. Va pujar Hugo a l'escenari amb l'estudiat aire de descurança marca de la casa i, fetes les presentacions mentre l'orquestra escalfava motors, demanava un rom amb llima i una cigarreta. Per molt que la majoria dels congregats hi havíem anat per escoltar-lo, no és fàcil, per les dificultats acústiques del local i els confusos titubejos dels principis, captar l'atenció del respectacle d'una manera tan contundent i immediata com ho sap fer Hugo, que des de la primera síl·laba deixa clar que està disposat a seduir-nos amb el millor de si mateix, que és molt. I així fou durant un recital d'hora llarga en el qual va repassar els principals temes del seu àlbum més el regal d'un himne anarquista de Léo Ferré que ell posa en boca dels treballadors alcoians. Que l'Hugo Mas és un monstre de l'escena (per recórrer a un tòpic tan manit com indispensable) és cosa evident, com ho és la seua capacitat per liderar uns músics a qui deu bona part de la qualitat dels seus arranjaments musicals. Però la raó per la qual aquest músic-poeta, que ha assumit sense estridències els llegats més vius i imperibles de la cançó, és punt i a part en l'actual panorama rau en la saviesa amb què subministra el matís i fa rodar la seua proposta sobre l'eix de la paraula dita, cantada, recitada, mussitada, l'elegant administració dels seus silencis. L'explosió de sentits que ens va regalar a la caverna de la Sala Matisse, l'allau d'emocions amb què ens fa bategar la bona cançó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de desembre de 2010.

Foto d'Ernest Estornell durant l'actuació a
l'IES F. Ferrer i Guàrdia 1/12/2010.

Nosferatu

2010-12-10T22:45:00.002+01:00

Té mèrit que a aquestes alçades de la pel·lícula (o és més aviat una interminable sèrie televisiva?) protagonitzada pel nosferatu de Castelló, aquest monstre de l'escena encara ens sorprenga amb un nou colp d'efecte que deixa petites tantes memorables actuacions com li recordàvem. Com passa quasi sempre que la immensa figura de Carlos Fabra ocupa la pantalla mediàtica, la notícia de l'estàtua projectada per a l'aeroport de la capital de la Plana ha estat subratllada per una sintaxi que posa la carn de gallina. Els en reproduiré un exemple, possiblement millorat pel redactor del periòdic, i que siga el que Déu vulga: “Él se inspira en mí, saliendo de la cabeza de Carlos Fabra un aeropuerto”. La frase sona estranya, forçada, com d'ultratomba, però és que la destresa literària no és el plat fort dels films de terror, i menys quan el protagonista hi ha de fer a més de guionista, director i productor alhora. L'aeroport que està eixint del cap amb ulleres fosques de Fabra és, sens dubte, el de Castelló, tot i que de moment l'únic que es veu (o que no es veu) és l'empresa Aerocas i els 300.000 euros destinats a l'erecció del monument de 24 metres d'alçada i 18 de diàmetre obra de Ripollés, coprotagonista de la pel·lícula. Suposem que els avions, que hauran d'anar amb compte de no impactar contra un obstacle de tals dimensions, vindran després. De l'artista en qüestió només coneixem una mena d'aspirina amb braços i cames que presideix una coneguda rotonda de València, de manera que no estem en condicions d'avaluar-ne els mèrits, tot i que sembla, per les fotografies en què apareix vestit d'arlequí o de bufó, perfecte per a pel·lícules de vampirs especialitzats a xuclar la sang dels pressupostos. També hem vist la cara de l'estàtua inspirada en el cap d'on ix l'aeroport, una màscara mortuòria que s'ha estalviat el repte de reproduir els ulls de l'ensabonat president. En comptes dels ulls que miren, doncs, hi tindrem l'espill opac de nosferatu. Per muntar la seqüència final de la pel·lícula suggerim el conegut poema de Brossa, que li va que ni pintat: “Aquí és un home. / Aquí és un cadàver. / Aquí és una estàtuta”.

Publicat a Levante-EMT, dissabte 11 de desembre de 2010.

Els budells del poder

2010-12-03T23:07:00.002+01:00

De les afirmacions d'Aznar al diplomàtic estadounidenc de torn que acaben de destapar els papers de Wikileaks (traduïm l'intraduïble: “Si veig Espanya desesperada, hauria de tornar-hi”), es desprenen tot de dubtes inquietants. ¿No expressa la part condicional de l'oració més aviat un desig (sord, tàcit, subordinat, com la majoria dels que sol llançar entre dents, amagat darrere el bigotet fatxa, l'expresident) que una possibilitat raonable? Desig de veure Espanya en plena desesperació per haver-hi de tornar (no a Espanya, sinó al poder directe sobre ella) a desfacer entuertos. No direm res sobre la desesperació d'Espanya, ni sobre la idea que tal cosa puga ser visible a ulls humans, i menys a ulls tan petits com els d'Aznar. ¿I si a la hipotètica manca d'esperança hagués contribuït (però això no entra en els seus càlculs) de manera decisiva ell mateix i el seu partit? Volverán las oscuras golondrinas o banderas victoriosas, tant se val. La malenconia de qui va presentar la retirada de l'atado y bien atado en la figura de Rajoy com un servei a la pàtria i no com el que realment fou, l'única manera de salvar la pell i continuar pastant milions a compte de les multinacionals neocons, torna de tant en tant per omplir el present d'una por retrospectiva que tomba d'esquenes. Amb tot, no és aquesta ni de lluny la notícia més substanciosa de l'allau de papers que posen a la intempèrie els budells de l'exercici del poder gràcies als agosarats de Wikileaks. En el fons el quart de milió de documents alliberats del secretisme dels estats no aporten cap novetat, res que no sospitàssem o que no estigués més o menys escrit i descrit de Maquiavelo ençà. Però de la sospita més o menys fundada sobre les misèries del poder hem passat d'un colp a la verificació documentada. Els quatre o cinc periòdics més importants del món no han tingut més remei que administrar la bomba i veure d'alleujar-ne els efectes curant-se en salut. Potser tot això posa en entredit les pràctiques del periodisme convencional i subsidiari (el quart poder és al capdavall poder). Però més enllà de les revelacions d'Aznar, que empetiteixen encara més el ridícul salvapàtries, hi ha el dubte de si tot això no es perdrà en l'oceà fagocitador de l'actualitat i si, exposats els budells del poder a l'aire lliure, podrem crear-ne un altre de necessari i possible.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de desembre de 2010.

Fora de la llei

2010-11-27T09:08:00.003+01:00

Després de la minifestació d'España 2000 a Benimaclet i de la indesitjada i indesitjable visita posterior de José Luis Roberto i una quinzena d'altres hienes al Centre Social Terra, el delegat del Govern espanyol, Ricardo Peralta, ha afirmat que aquest partit d'extrema dreta “no ha incomplit la llei”. Vol dir això que, segons ell, no hi havia motius legals per prohibir l'exhibició de violència xenòfoba que ha tingut els veïns amb l'ai al cor durant tota una setmana. No sabem quina llei invoca Peralta per llevar-se de damunt la mala puça, si la de partits o la del codi penal (totes dues, en el capítol II i l'article 510 respectivament, penalitzen les conductes que atempten contra drets i llibertats fonamentals de les persones), però sona a excusa de mal pagador. És una llàstima haver de recordar allò de feta la llei feta la trampa, perquè ens agradaria comprovar que la llei és igual per a tots i no donar més arguments al nostre escepticisme. ¿O no hem de considerar il·legal la irrupció en un local públic, al més pur estil western, d'un grup de coneguts feixistes per intimidar i amenaçar de mort els clients? ¿No és il·legal recórrer a la violència, verbal i física, contra “emigrants, ocupes i catalanistes” (sic) i altres espècimens de la llibertat? ¿O és que la llei invocada per Peralta serveix per empresonar abertzales i, pel mateix preu, donar també ales i cobertura als grupuscles violents d'extrema dreta? Utilitzats durant la transició com a forces de xoc per als treballs més bruts de la reacció blavera, la dreta triomfant ha pagat generosament els seus serveis amb la impunitat i sovint amb bons contractes públics (veja's el cas més conegut de Levantina de Seguros del temut Roberto). Gràcies a això València s'ha convertit en ciutat sense llei on els xèrifs de l'esquerreta oficial s'espolsen les puces i deixen la ciutadania amb el cul a l'aire. Més valdria a Peralta recordar els casos de Miquel Grau i Guillem Agulló o les bombes a Fuster i Guarner, i tots els atemptats contra la democràcia que des de fa anys protagonitza impunement la bèstia feixista, abans d'agafar-se-la amb paper de fumar legalista i veure passar el proper seguici fúnebre en batí d'estar per casa. Qui avisa no és traïdor, com ha fet España 2000, però sí aquell qui, amb el ceptre de la llei a la mà, empara aquesta violència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de novembre de 2010.

El dia de la bèstia

2010-11-20T17:25:00.002+01:00

Benimaclet, el barri on treballe i on he viscut molts anys, és terra d'al·luvió formada pels sediments de diversos corrents migratoris que el van transformar de dalt a baix a partir dels anys seixantes. Els primers immigrants van arribar-hi empesos per la centrifugació del desarrollismo que va buidar camps sencers de Castella, Andalusia o Extremadura. La proximitat a la Universitat i els mòdics lloguers de les cases que els nouvinguts havien anat adquirint van atraure-hi també molts estudiants. La convivència entre petits botiguers i llauradors autòctons, treballadors, estudiants, ensenyants universitaris i altres professions liberals, va conferir al barri, en el crepuscle del franquisme, un aire desimbolt i una placidesa a penes alterats pels frecs normals en tot veïnatge. L'equilibri entre horta i ciutat, sentenciat a mort per l'avanç del formigó que mou la roda especuladora, manté a Benimaclet un cert verd d'esperança: si el camp ja no hi és, hom el pot sentir encara en el ritme de vida i les fragàncies que escampen les brises estacionals, caminant per sendes antigues i carrerons que s'abracen a la Plaça on hi ha la casa que hostatjà el mestre Carles Salvador, al cementeri voltat de bancals. La identitat benimacletera compensa en part el buit d'una ciutat governada per la burrera i es nodreix d'una recepta que inclou associacionsme, treball per la llengua i la cultura valencianes com a via d'integració social, tractament solidari i democràtic dels problemes, llibertat i tolerància com a ingredients principals. Tot això és el que la bèstia feixista, que ahir intimidava al Cabanyal i despús-ahir a Russafa, voldria reduir a cendra. Amb el vistiplau d'una autoritat que es desentén dels incomptables atemptats que tenen la rúbrica de la mà negra, i emparats en drets que no dubtarien ni un segon a conculcar, les bèsties de la porra i els anabolitzants mentals d'España 2000 han convocat avui (escric divendres) una manifestació pel barri. Els pijos de la Gran Via reviuen el cadàver insepult del franquisme i, per a vergonya i impotència dels demòcrates, tornen a escampar el seu odi racial. Però aquests xenòfobs seran avui els únics estrangers al barri. El poble de Benimaclet continuarà demà, i passat, i l'altre, viu i unit com un puny en el seu compromís per fer-se més habitable, arrelat i obert, alternatiu i solidari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de novembre de 2010.

El que val és la transparència

2010-11-15T23:17:00.002+01:00

Yves Bonnefoy, Principi i fi de la neu, El Gall Editor, col·lecció Trucs i Baldufes núm. 13, Palma de Mallorca, maig 2006. Edició bilingüe francès-català. Títol original: Début et fin de la neige. Pròleg i traducció de Susanna Rafart.

El poeta i crític francès Jean-Michel Maulpoix, a propòsit d'Yves Bonnefoy (Tours, 1925), destaca l'antiplatonisme com una de les característiques essencials de la seua poesia. No es tracta de buscar l'ésser (o, si se'm permet, el sentit) dellà del sensible sinó en l'aparença mateixa, perquè les coses d'ací pesen més en el cap dels homes que les idees perfectes. És probablement el mateix que afirma María Zambrano quan diu: “El poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. Capgirant la posició idealista, per a Yves Bonnefoy és precisament el concepte, la idea, allò que barra el camí i mascara el rostre de l'ésser. Al llenguatge petrificat del concepte, doncs, Bonnefoy, segons el crític francès, hi oposa la paraula poètica surant en veïnatge de l'innominable. Naturalment ambigua, ella esborra els límits, renuncia a encerclar excessivament l'objecte i desbarata la separació entre les coses per tal de restablir el conjunt de correspondències. El resultat d'aquestes operacions se situaria en l'ideal artistotèlic de la transparència: “Dans des phrases qui soient comme une rumeur d'abeilles, / comme une eau claire” (de la secció La grande neige - El torb). Alliberar-se del llast d'idees i conceptes fóra indispensable per aconseguir l'estat de disponibilitat poètica i acarar l'instant i la immediatesa (que algun colp porta a la llunyania del record convertit en presència viva en el poema) en la seua nuditat. Début et fin de la neige - Principi i fi de la neu és d'alguna manera, segons la traductora al català i responsable del pròleg la poeta Susanna Rafart, un “tractat de teoria artística”, o una reflexió poètica sobre el llenguatge, “perquè el pensament poètic és un mode d'acció sobre el llenguatge”.
Hereu declarat de Mallarmé, Yves Bonnefoy se separà aviat del moviment surrealista per una resistència a tot allò que mena a l'absolutització de la poesia i a la seua conversió en univers separat de la realitat, autosuficient o autàrtic. Per a ell la poesia és una experiència dialèctica que tendeix a superar l'oposició entre realitat i somni. La seua dicció, despullada de tot element accessori, densa i essencial, està emparentada amb Henri Michaux i Paul Éluard, però també amb René Char o Giuseppe Ungaretti.
Publicat en 1991, quan el poeta tenia seixanta-sis anys, Principi i fi de la neu s'organitza en cinc seccions (La grande neige, Les flambeaux, Hopkins Forest, Le tout, le rien i La seule rose) que es despleguen a partir del motiu central de la neu (i del fet de nevar) com a gran metàfora de la creació poètica. Com les paraules que en l'encaix de les unes amb les altres van il·luminant nous jocs de correspondències, els flocs de neu que van caient sobre les coses (preparant el gran llenç en blanc que ha d'albergar una nova representació, una nova aparença) pinten de no color i de silenci el paisatge, una transparència en trànsit, cap a l'aigua, cap a la neu trepitjada. La neu (l'escriptura poètica) desembulla el cel, aclareix la confusió, prepara el paisatge de la disponibilitat poètica. És la paraula que subratlla les coses, com aquelles pomes que sorprenien, nues en la seua espera després de la caiguda de les fulles, i “Avui captiven / Les seves espatlles / Tan modestes resseguides / Per un rivet de neu”. Però al contrari que en la pintura, sobre el gran llenç de la neu la poesia no pot al capdavall inscriure la immediatesa, ja que només s'expressa en unitats de temps. Bonnefoy ho diu així en el poema “La mica d'aigua”: “A aquest floc / Que tinc damunt la mà, li voldria / Assegurar l'etern / Tot i fent de ma vida, del meu escalf, / Del meu passat, dels dies presents, / Un instant solament: aquest mateix, sense límit. // Però ara ja és només / Un poc d'aigua, que es perd / En la boira dels cossos que trepitgen la neu”.
El títol rescatat d'avui, llegit al ritme de la suau caiguda de la neu sobre els sentits del lector, subratllant el pes de cada mot, bressant-se en la transparència d'uns ecos llunyans, està destinat a perdurar en la memòria que camina damunt la fugacitat de les coses. A la traducció de Susanna Rafart, ben meritòria en general, se li podrien objectar ací i allà alguns matisos. La creació poètica que és a la base de tota traducció és a fi de comptes un camí obert a infinits paisatges.

Publicat a Saó núm. 353, octubre 2010