València underground

Acaba d'emergir de l'esbudellada panxa de la Gran Via Marquès del Túria un refugi antiaeri del temps de la guerra, quan l'avinguda duia el nom de Durruti. Ja sabem que a poc que furgues l'entranya de València, hi brolla l'aigua o les ruïnes, o les dues coses alhora. La realitat invisible no deixa de ser realitat encara que no la vegem, i ocupa més espai que el de les simples aparences, per la mateixa raó que és més gran el que ignores que el que més o menys creus saber. Això, és clar, no es limita al terreny de l'arqueologia, que opera en termes de verticalitat històrica, sinó que s'estén sobretot per l'ampli horitzó coetani. La miopia de la nostra mirada guanya moltes diòptries en la societat de la (des)informació perquè l'espectacle vertiginós de la imatge i l'estridència dels discursos del poder que escampen els altaveus mediàtics arriben a fer-nos creure que la ciutat és només allò que volen que mirem i escoltem. Si tota ciutat és en part invisible, com va pronosticar Italo Calvino, la seua invisibilitat s'ha de fundar, perquè siga habitable, en un cert equilibri entre allò superficial i allò submergit. Però la laberíntica ciutat de València té més aviat la forma de l'iceberg (i en temps d'escalfament global, malgrat el fred d'aquests dies!). Si un no es desempellega de tant en tant de la miopia imposada, fins i tot de l'adquirida amb la més bona de les intencions, pot sucumbir a l'amarguesa de pensar, posem per cas, que Canal 9 (o Camps o Fabra) és el país i que ací tots es diuen Roberto o Sentandreu. Ve a tomb la divagació d'avui per l'emergència d'un parell d'anècdotes sense pretensió de categoria: l'existència a la ciutat d'un restaurant on al costat d'exquisits plats el chef llegeix i regala poesia (més per més, més) i de la impremta de la Fonteta de Sant Lluís, Martín Impressors, convertida des de fa anys, a través del segell Campgràfic i de l'infatigable impuls de Josep Lluís Martín, en punt de referència obligat del disseny i la tipografia. Contracorrent, excepcional, pedres del marge em diran. Exemples, respondré, d'una València oculta sota tones de ferralla inútil. (A Tunísia i altres països àrabs emergeixen avui realitats que fins ara eren invisibles, almenys per a la mesquina miopia d'Europa i els USA.)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de gener de 2011.

La baveta de la valenciania

Deu ser molt dur això de ser Senador o Senadora, ho comprenem, per Tarragona o per Cuenca, per València o Badajoz. No pel sou ni per l'excés de treball, no, sinó per l'ensopiment propi d'un càrrec i d'una institució que ningú no sap ben bé per a què serveix. Clar que a alguns o algunes això els deu importar ben poc mentre arrepleguen les garrofes cada mes, però a la majoria aquesta inanitat els deu posar dels nervis, pobrets. En diuen la Cambra Alta, però és per dissimular, perquè la moral general –emoluments a banda, ja dic– deu trobar-se molt a la baixa. El mateix nom Senat evoca senectud, o senil, és a dir, cosa de vells, i no crec que a ningú li faça gràcia de ser identificat amb idea tan obsoleta en els temps que corren. Molt pitjor en el cas de joves com José María Chiquillo, encara en edat de merèixer, per no dir res de la tendríssima Leire Pajín. Quan el cos encara vol sexe, droga i rock & roll, haver d'organitzar unes partidetes al cinquet o al parxís amb els companys de bancada entre dues becadetes de plenari o comissió deu ser insofrible! I que de tant en tant vinga el president de torn o el cap de files a amollar-te la lliçó magistral!
Per això no entenem que per una vegada que algú dóna sentit a la vetusta institució, sempre en el terreny virtual dels símbols, com ara escenificar allò de la representació territorial perquè ses senyories facen una mica de gimnàstica amb l'aprenenatge de llengües no estrictament espanyoles, o no tan espanyoles com l'espanyol, els del PP munten aquest sarau contra la traducció simultània i el saludable ús de l'auricular (peça imprescindible per a una vida jovial). Com sempre, els senadors valencians d'aquest partit, seguint la veu de l'amo Aznar, lluminosa guia de la Còndor mediàtica, han donat la nota més pintoresca en l'il·lustre casino. La valenciania que tant els fa escatainar al corral valencià naix de l'espanyolia acomplexada de qui porta en la sang les humiliacions patides per avantpassats remots i oblidats i ara es mou per fi tan fluïdament amb el castellà que no perd ocasió de practicar-lo, tan pagat i agraït, tan submís, amb la baveta que li cau, pobret.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de gener de 2011.

La soledat del fumador de fons

No sé què emprenya més de la recent llei antitabac, si l'expulsió dels viciosos del paradís uterí dels bars (els altres llocs públics ja eren vetats a tan pecaminosa dèria) o la conversió d'un tema certament anodí en l'estrella invitada a presidir les tertúlies pàtries com una cortina de fum, i no per manca precisament d'altres debats més substanciosos. Mentre es parle del fum del tabac, certament, altres flames bastant més perilloses continuaran cremant i empudegant l'aire com si tal cosa. Es produeix així la inversió de la magistral metàfora ausiasmarquiana d'un fum transformat en casus belli que s'enlaira en absència d'ignició i d'un combustible digne d'aquest nom (“sens foc continuu fum”). Vam desistir en el seu moment de viatjar i fumar alhora, com si els plaers fossen mútuament incompatibles. En els aeroports vam estimar-nos més l'abstinència que l'oprobi d'aquelles peixeres tristes on ningú no parlava (i quantes vegades la cigarreta havia encès la conversa i havia estat l'inici d'una bella amistat!). Als restaurants i bars purificats per la nova asèpsia, fumàvem disciplinadament a la porta del local. Molt abans que ningú no prohibís res, quan es fumava com aquell qui diu fins al quiròfan, les regles de la cortesia ens feien demanar permís abans d'encendre la cigarreta. La dèria prohibitiva, que ha pres la forma de la cortina de fum per dissimular altres intoleràncies molt més amargues, s'estén com una taca d'oli en la societat de les restriccions. El que més emprenya és el dit inquisidor, la instigació a la delació dels viciosos, el paternalisme d'un estat omnímode que vetla per la salut amb una mà, amb una altra compta els euros i amb una tercera (en té moltes més: per això és omnímode) se l'agafa amb paper de fumar obviant el fet que amb cada xuclada s'embutxaca sis setenes parts d'impostos amb què els aficionats a la mala vida bé tenen pagat un llit d'hospital. El que més emprenya és veure's caminant per la corda fluixa amb l'abisme de la delinqüència esperant allà amb la boca oberta. I que ningú no toque un pèl dels abusos bancaris, de la malaltia del futbol, de la corrupció sistemàtica, del vici abúlic de la televisió, del menyspreu a la cultura, dels infinits perills del trànsit, de la indústria nuclear…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de gener de 2011.

Fet per cercar

Ivan Brull, Cantaments. 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt 2010. Onada Edicions, Poesia 8, Benicarló, 2010.


Cantaments, la primera entrega poètica d'Ivan Brull (València, 1978), contravé el tòpic que parla de la immadura fragilitat dels neòfits. Passa que els tòpics, aquests prejudicis de la raó que sovint ens priven dels beneficis d'una mirada neta, cal prendre-se'ls amb molta cautela. Quantes grans obres no són fruit d'autors novells i quants llibres fallits no es deuen a la mà de poetes consagrats? Siga com vulga, i prescindint d'aquests apriorismes, el llibre que avui comentem és una proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera. Austera amb el maneig del material poètic, que no decau mai en la temptació de la filigrana espectacular; intel·ligent perquè sovint basa la seua construcció en les indagacions del pensament poètic, en la reflexió o revisió crítica de l'experiència. I sincera? És molt difícil de definir aquesta qualitat poètica, emparentada amb l'autenticitat i la veritat, perquè és una sensació que el lector obté de fonts molt diverses i que té a veure amb les inflexions d'una veu que sentim creïble i que ens anima a establir amb els poemes un pacte de confiança. Rere el neologisme de Cantaments (una fusió de cants i encantaments?) Ivan Brull traça un itinerari que comença amb l'assumpció del passat familiar, eixa cadena íntima i esborradissa de la història que es corporifica en el mateix autor, Trams de família. Hi segueix la secció titulada Les claus esmolades, on assistim amb major intensitat a la forma de l'autodiàleg amb què el poeta aborda el tema de la recerca i l'evocació de les coses perdudes. La tercera part del poemari, Anades, tornades, pèrdues, conté 11 poemes (cinc dels quals són sonets) de caràcter eroticoamatori, ubicats en experiències presents o passades. La part final, L'esguard del mussol (com el brúfol o l'òliba, ocells de nit que sovint han simbolitzat la saviesa), se centra sobretot en la reflexió sobre l'escriptura com a experiència personal, com a obertura al món i ensems com a reclusió en els propis límits, en els vaivens d'aquella dialèctica entre el dins i el fora que és consubstancial a tota escriptura. En certa manera el moviment del poemari s'estableix de fora cap a dins, de més lluny a més a prop, del passat al present, del general al particular, no, és clar, com a punts nítids ni fixos, sinó més aviat com a tendències, vaivens, oscil·lacions, espais que sovint es confonen, camins il·luminats pel focus del pensament i la poesia que ara es fan visibles i tot seguit s'esborren en la boira. A qui açò signa li han semblat especialment commovedors i arrodonits els poemes que Ivan Brull dedica a desempolsegar la memòria fragmentària de la família, els de la primera part, amb aquelles veus fantasmagòriques que habiten les cases enrunades d'un passat que, tanmateix, tremola en el present tothora actualitzat de la memòria amb una dimensió plenament física. Entre la celebració i l'elegia, el poeta evoca els paisatges de la seua infantesa pels viaranys d'aigua de l'Albufera valenciana i la llum rescatada de Xàbia i Dénia.
Tota poesia de veritat és una lluita per la forma. La proposta d'Ivan Brull és, en aquest sentit sí, vacil·lant, temptativa, des de la consciència (que hem aprofitat per titular el present article) que el poeta és sempre un cercador, que la seua feina parteix sempre de l'absència. És probable també que aquesta sensació de dispersió que tenim llegint Cantaments siga deguda al fet que els poemes aplegats en el llibre hagen estat escrits en períodes de temps molt dilatats i que la suma tinga el propòsit (i el mèrit) de l'antologia personal. En qualsevol dels casos, aquest començ d'Ivan Brull és sens dubte fulgurant, molt més que una simple promesa: la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs. De moment, fareu bé d'assaborir aquests cantaments amb delitosa calma.


Publicat a Saó núm. 355, desembre de 2010.

Un matoll de raïm de pastor per acompanyar el poema homònim d'Ivan Brull.

Benidorm 2011

He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula) per terres escoceses. Ni correu electrònic ni premsa digital, només la cadència de l'idioma propi i compartit que sempre es porta damunt i que és el que més s'ha sentit aquests dies a The Auld Byre, la casa dels meus germans al cor d'Angus, perquè els valencians hi érem abassegadora majoria. Per completar la teràpia no he desaprofitat l'ocasió d'empassar-me un bon grapat de poemes de Don Paterson i de Norman MacCaig (aquest continue assaborint-lo lentament en l'edició completa que acaba d'enllestir el seu fill per a Polygon: un malta de tan extraordinària qualitat requereix tot el temps del món) i, fins i tot, de saludar el nou any vestit amb falda (però no a lo loco, o no del tot) de bon tartà i ballant melodies de la terra animades per acordió i violí. Avesat a fumar a la intempèrie del rigorós hivern escocès, supose que em serà menys penós el compliment de la llei antitabac que acaba d'entrar en vigor ací. Després de tornar a passejar per les platges de Saint Cyrus i Lunan Bay i els gèlids carrers de Montrose, Dundee i Edimburg, i d'haver esplaiat els ulls pel mantell de neu que encara cobreix Escòcia, de confondre'm entre la boira i haver mirat el cel net ple d'estrelles d'alguna nit, em creia quasi estalvi del mal quan tafanejant entre els programes de televisió vam descobrir la sèrie titulada Benidorm, fidel retrat de la fauna britànica que sol elegir aquesta destinació turística. Com que malgrat la meua perícia com a lector, l'anglès parlat continua sent un misteri insondable per a mi, no en puc donar massa detalls, però a la tornada tots els viatgers que anaven a Alacant em semblaven clons dels antiherois que havia vist a la pantalla. Mentre l'avió anava perdent altura a les envistes del delta de l'Ebre, sobrevolava un país que a aquella distància i sota la llum nítida de gener era d'una bellesa potser només comprensible des de la pròpia memòria, per molt que els benidorms on d'altres troben inspiració per a l'humor més desimbolt i més negre siguen el pa nostre de cada dia en la petita distància i tinguen tan poca gràcia. Però que no ens falte l'humor en l'estrenat 2011.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de gener de 2011.