Agostejar

S'obri ara mateix un període tan prometedor com perillós, el de les vacances d'agost que molts estem esperant com aigua de maig (per bé que s'acabe juliol sense els rigors caniculars que li són propis). Així, entre d'altres amables entreteniments, vam assistir a l'elecció del nou president del Consell d'Administració de RTVV, un tal Juan de Dios Navarro (perdone que no m'alce), el candidat –valga la redundància– del PP. Quan encara ressona a l'hemicicle de l'entronització de l'altre president, Alberto Fabra, el bolero sobre el difícil tema del forat negre que anomenem RTVV amb acords tan bonics com racionalització i control de despeses, descobrim la perícia del percussionista que, a ritme de maraques, vol adaptar l'ens innomenable a la realitat actual (que no sembla voler saber quina és) i fer una tele sostenible. Que el president de l'entelèquia avale la sostenibilitat d'una cosa insostenible ja alleuja una mica, i més quan tenim l'ull posat en l'agost de riscos i promeses, malgrat que, com ens temem, això pot significar que de la insostenibilitat en què es funda la sinistra aventura de RTVV ens n'haurem de continuar ocupant els contribuents. Passem-li per alt, com a frivolitat pròpia de l'estació, la bajanada de voler situar també la cosa a l'avantguarda de les televisions (abracadabra: sense tocar-hi res d'essencial ni canviar una cadira de lloc, que encara té més mèrit) i esperem que l'agost faça, en açò com en tantes coses, el que sap fer: agostejar, fer perdre la ufana de plantes, bestiar i persones, tot i que no sabem en quina de les tres categories encabir la majoria dels protagonistes de l'actual escena valenciana, president del Consell d'Adminstració inclòs. Per no dir res de la inefable Consuelo Ciscar, de qui ja parlarem en tornar de vacances. Ara bé, per adaptar-se a la realitat invocada per Juan de Dios (déu meu!), res millor que haver-se escoltat l'anàlisi que en va fer Rafa Xambó, el representant de Compromís, i atendre les seues raonables propostes. El van obligar a callar perquè la censura hi continua sent la marca de la casa. Que l'agost se l'emporte. I que els altres tinguem unes bones vacances.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juliol de 2011.

Molta feina

En diuen treballs d’enginyeria però es tracta més aviat d’operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l’escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d’una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l’exèrcit de col·laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l’autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l’autobombo amb què els pusil·lànimes creuen que salvaran l’honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel·lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina.

Publicat a Levante-EMV, diumenge 24 de juliol de 2011.

Solatges de Venus

Robert Llopis, Setge al cercle. XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2005. Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, València, maig de 2011.

· · ·

Sis anys ben comptats separen la proclamació de Setge al cercle de l'alcoià Robert Llopis (1973) com a obra guanyadora del 22è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i aquesta publicació que finalment veu la llum. A l'endemig, una tèrbola història d'incompliment dels compromisos editorials que els responsables de Brosquil havien adquirit amb els organitzadors del premi. Ja se sap què sol passar quan a les ganes de menjar de les cròniques dificultats del sector del llibre s'hi suma la fam d'aventurers (i que ens perdonen els aventurers de veritat) que estiren més el braç que la mànega, ho fien tot a la mamelleta institucional i manipulen el material literari amb la mateixa delicadesa amb què, posem per cas, podrien fabricar rajoles. Hi compten, és clar, amb la bona voluntat de directors de col·lecció i autors que aviat reben un colp al cul com a agraïment als serveis (gratuïts) prestats, mentre continuen fent la viu-viu amb els llibres segrestats pels creditors en algun fosc magatzem i maldant per obrir nous “mercats” en territoris verges de mamelletes intactes. Deixem-ho córrer. El cas és que sortosament la poesia de qualitat pot sobreviure a aquests i d'altres entrebancs, que pot elevar-se per damunt les circumstàncies del moment i, en una mena de venjança ucrònica, aparèixer pletòrica com un nadó i fresca com una lletuga. Que l'alternativa al desgavell editorial siga la publicació feta per una associació sense ànim (ni possibilitat) de lucre, aliena als circuits de distribució, amb un tiratge de 300 exemplars (això sí, d'impecable factura) que s'escamparan amb el sofert però infal·lible boca a boca, no és més que el preu que hem de pagar per la independència i la dignitat de l'ofici poètic (el de l'autor i el del lector). Ben mirat, i assumit sense escarafalls el lloc marginal que certa literatura en general i la majoria de la poesia en particular ocupen en l'univers mediàtic, traure a la llum aquesta mena de papers és tot un símptoma de vitalitat i un impuls a autors que, com Robert Llopis, s'han guanyat a pols l'atenció dels bons lectors.
Acompanya Setge al cercle un petit pròleg de qui açò signa, escrit en 2007, i les reflexions del qual serviran també per a la redacció de la present nota. Es troba el llibre dividit en quatre seccions, Cercle en tu, El caliu del silenci, Metamorfosis i Els bojos savis, que contenen el pòsit de l'experiència amorosa convertit en ritus, en motiu de reflexivitat poètica i en itinerari. A la primera part, la més extensa, hi reconeixem la nitidesa de la veu poètica adreçant-se al tu amorós, un cant a la plenitud eròtica simbolitzada en la paraula cercle. Hi predominen les hores de llum tènue, l'alba i el capvespre, i la recurrència de símbols com el vent (identificat amb l'impuls del desig) i els cabells, que remeten a l'amada. A El caliu del silenci assistim a una recerca, plasmada en l'autodiàleg, del silenci meditatiu i la soledat. Metamorfosis fa explícita la idea de la mort que vivifica cada transformació i on el jo, metamorfosat en le diverses aparences d'un “ésser limítrof”, malda per alçar el vol i “per tornar a ella, volguda Icària” o “fosca matriu de la mar”. Els bojos savis de la darrera part són els amants que “han tastat l'agredolç silenci” i es troben aptes per a “un cert art de viure” o “un cert art de riure”. La tornada a la plenitud de la llum, aquestes “núpcies solars” del llibre, hi adquireix sovint la forma d'un “malson” entre “murs tan reals com invisibles”. El goig de l'amor, la intensitat de la passió, ja no pot tancar els ulls que s'han fet savis en el silenci ni renunciar a “la coneixença del miratge”, a la “concordança de joia i soga”. Lluny de les formes d'amor etiquetat, de tots els tòpics a l'ús, la poesia, de la mà de Robert Llopis, ha rescatat aquesta forma més plenament humana, aquest solatge irrenunciable al fons del qual “trobaràs aquell vell regust a tu”. Oferim-ne, per acabar, un botó més complet de mostra, extret d'aquesta darrera secció: “Ajagut en la incurrència de l'atzar, / vorege el marge aspredolç de les hores. / Les mans als ulls són prismes que disfressen la llum, / mans de mots de closos llavis. / Cou la carn com un desig cobert de sangoneres. / Un còdol sura sobre els tolls de la tardor. / L'observe amb un lleu somriure”.
“La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran ni l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida”. Eren les paraules amb què es tanca el pròleg i que avui continue subscrivint en la seua integritat.

Joventut efímera

Després de més de dos anys en què a la corretja Gürtel se li han practicat nous forats per ajustar-la a la cintura de les evidències i de les invidències, l'horitzó tardoral de Camps ha adquirit el color desllavassat de la fusta de la banqueta dels acusats. Les evidències apuntaven a un fet llargament contrastat per l'experiència: la joventut no és eterna ni vestida de Forever Young. Si el suborn és impropi de qualsevol persona honesta, molt més ho és d'un càrrec públic que a més ocupa la poltrona més alta del poder autonòmic, però l'argot jurídic és amic de redundàncies, vés a saber per què. En el costat de les coses que no podem veure, que ací anomenem invidències sense permís del diccionari, hi hem de col·locar els efectes polítics i institucionals que el judici a Camps desencadena a curt i mitjà termini. L'homenet es va entossudir, quan les evidències ja eclipsaven les simples sospites sobre la trama de corrupció estesa com una plaga de nord a sud durant tants anys, de lligar el propi destí amb el del país que tenia l'obligació de governar i aquest naufragi deixarà tot de cadàvers a les platges de la realitat negada. I si, com pretenia, les urnes el van absoldre a les darreres eleccions, ara pot ser sentenciat per un jurat popular (ironies de la història). De manera que tindrem el primer president (els valencians sempre batent rècords negatius) que serà jutjat mentre exerceix el seu càrrec. Farem bé de no confondre el càrrec, sempre efímer, amb la institució, que necessitarà alguna cosa més que una maneta de pintura per recuperar un prestigi que la tossudesa mentidera de Camps ha dilapidat sense trellat. El bon capità ha de ser l'últim a abandonar el vaixell que sotsobra, però Camps ha intentat salvar la pròpia pell posant en perill la tripulació i la nau en un cas d'estultícia ètica i política que no poden jutjar els jutges però sí la història i la ciutadania no anestesiada pel poder. La drogodependència de l'afalac i la megalomania de què són víctimes tipus com Camps apunta a una realitat més profunda i més negra que els vestidets del suborn només tapen a penes. És hora de veure-hi clar entre tanta invidència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juliol de 2011.

                                           Una rialla a duo que potser acabarà en plor.

La pesta blava

Volia el professor Vicent Flor presentar el seu llibre Noves glòries a Espanya al FNAC quan van arribar-hi les hordes blaverofeixistes o feixistoblaveres en aquell totum revolutum que ja va denunciar Vicent Bello en l'estudi precursor de totes les aproximacions posteriors al fenomen, La pesta blava. I les hordes, capitanejades per José Luis Roberto, el curriculum delictiu del qual s'estén al llarg de no menys de quaranta anys, i Garcia Sentandreu, que ja acumula molts mèrits per a un premi ex-aequo a la violència antidemocràtica, es van dedicar a rebentar l'acte amb amenaces de mort al personal, llançament de llibres, cadires i bombes de fum. L'habitual zel policial, que va tardar trenta minuts a materialitzar-se, va evitar mals majors i es va endur Sentandreu emmanillat. Acompanyaven l'autor la diputada Mònica Oltra, l'editor Vicent Olmos i el periodista J. J. Pérez Benlloch, que hagueren de suportar com els agressors els llançaven també a la cara el nom de Guillem Agulló, el jove assassinat en 1993, com a exemple il·lustratiu del que pot passar als defensors de la llibertat. Quan les injustícies resten impunes els fanàtics tendeixen a exhibir els morts de què són responsables com trofeus de caça per trepitjar la memòria dels vençuts i atiar l'odi de què s'alimenten. Per desgràcia el nou atac feixista no fa sinó corroborar alguna de les tesis que Vicent Flor defensa en el seu llibre i evidenciar que aquests grupuscles fa massa anys que disposen de carta blanca, quan no d'interessades complicitats a l'ombra del poder, per desplegar el ventall de les seues malifetes. Hi ha més, és clar, la constatació que la pesta blava ha infectat els discursos hegemònics i determinat la política valenciana de la transició ençà, i que els dos grans partits han assumit (més el PP, que hi nada com peix en l'aigua) la burrera blavera com a coartada perfecta per entrebancar la recuperació cultural i democràtica del país. Queden els irredempts de sempre, a qui no sol fallar-los el pinso oficial per a les seues escaramusses, però el fenomen, perfectament adherit a les sigles triomfants i molt més ocult, continua sent el principal llast per a l'esforçada modernitat dels valencians.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de juliol de 2011.

Tolerància zero

Els mandarins del PP han decidit viure d'esquena al corrent regenerador que, amb el teló de fons d'una proletarització galopant (inclosos els proletaris més abundants: els sense feina) d'extensos grups socials, va desembocar en les places i s'ha escampat des d'allà per les altres artèries cíviques. El desmuntatge dels campaments dels indignats respon al moviment natural que regeix les marees i les inundacions, de manera que ningú no s'enganye: l'aigua tornarà a obeir les lleis de la física per desbordar-se en alegria i ràbia. Si alguna cosa deixen en l'aire els revoltats multicolors del 15-M és la consciència recuperada del frau d'una democràcia que ens falsegen, dels abusos d'un poder sense cor ni rostre que mou els fils a l'ombra per alimentar la cobdícia de les minories de sempre, que la democràcia no té amo (o no n'hauria de tenir). Però ells, als ajuntaments o a la Generalitat, creuen que podran continuar ad infinitum amb els seus negocis i s'entesten en les tàctiques anacròniques del seu ranci autoritarisme, convençuts que mai no naufragaran en la maror democràtica. El mateix dia que els indignitats abandonen la plaça que un dia fou del País Valencià, el PP torna a alçar la destral per tallar de soca-rel un dels arbres que ha mantingut dempeus la dissidència i la dignitat cívica tots aquests anys al cor de Velluters: Ca Revolta. La reiterada excusa del soroll, que ja van esgrimir vuit anys arrere, sense cap denúncia del veïnat, pot fer caure una allau de multes que sepulten l'associació cultural i ordres de tancament del local de Santa Teresa. Com en la prohibició de les emissions de TV3, les multes a Acció Cultural, la tolerància zero als animosos defensors del Cabanyal, el menyspreu enquistat als familiars de les víctimes del metro o els entrebancs a Escola Valenciana, i la guerra per tots els mitjans contra tota cuca viva del país, les fúries autoritàries de les autoritats valencianes devaluen permanentment la nostra democràcia. Pel que sembla ells només volen una ciutat d'escaparates plenes de maniquís immòbils i on el soroll dels bòlids dissipe qualsevol veu discordant. Una ciutat on no hi haurà més veu que la ronca d'un poder espuri imprimint els signes de mort d'un encefal·lograma pla.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de juliol de 2011.

Primera declaració de Ca Revolta.