Borén

Comence aquesta columna a 212 quilòmetres al nord de València, en plena autopista. Pense en la semblança de la xifra a la de l'any bixest –i això ja el fa un xic especial– que a les dotze de la nit de dissabte farà la seua entrada. Mai no havia escrit en marxa, dalt d'un cotxe, amb el sol al davant i el teclat tremolós per les empentes d'un vent que és l'habitant natural d'aquesta banda del Montsià. Els viatgers han estat uns dies a Borén, un poblet perdut del Pallars Sobirà, més amunt de València d'Àneu, aspirant a fons la poderosa força d'aquelles muntanyes, contemplant, amb el permís del fred de la nit, un cel sense l'ombra de les llums que a ciutat el desdibuixen. Tot viatge és en certa manera una tornada, estranya tensió entre allò reconegut i el que sembla novedós als ulls que miren, i més en aquestes terres de l'Alt Pirineu que em remunten al primer viatge en Seat 600 de poc més o menys l'any 77 del segle passat quan, en companyia dels dos cineastes de la promoció, Gerardo Gormezano i Carlos Pérez, tots dos d'Alcoi, vam anar a raure a Llavorsí, aquella cruïlla de rius on el Cardós s'uneix a la Noguera Pallaresa i inventa les més sorprenents melodies amb els vertiginosos salts de l'aigua. Com en aquells dies de principis de tardor, els viatgers han pujat des d'Espot a l'Estany de Sant Maurici sota un cel límpid, un fred per davall zero i un camí amb clapes de gel ingovernable que els han donat més d'un ensurt. S'alçaven els Encantats, potser les muntanyes més fotografiades del Pirineu, amb les dues penyes al mig que la llegenda ha convertit en sengles caçadors d'isards petrificats per descreguts i burletes de les coses sacres, a la nostra esquerra mentre recorríem la senda que s'embosca per avellanedes i avetoses fosques. Batia el llac, un embut format pels vessant de muntanyes que pugen gairebé 3.000 metres, un vent feréstec del nord que atordia, dificultava les passes i desaconsellava la passejada que circumda l'estany i que tanta enyorança inspira. Així Borén s'ha afegit al paisatge de racons entranyables de la memòria, mentre acomiadem l'11 i guaitem el 12, autonautes en trànsit per aquesta cosmopista.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de desembre de 2011.

Els Encantats, Aigües Tortes, Pallars Sobirà, dijous 29 de desembre de 2011.

Santa irreverència

Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.

· · ·

Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri).
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.

Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.

 

Una tirada de daus

Sospitàvem que si Déu existia devia ser de dretes, per molt que hagués enviat el seu Fill a nàixer en un humil estable de Betlem escalfat per l'alè d'un bou i d'una mula, pobres bèsties de càrrega, l'any zero de la nostra era. De dretes, ric i poderós, que ve a ser la mateixa cosa, i un geni en l'art de la simulació, com queda comprovat en la iconografia de la pobresa que l'Església –que no sol predicar amb aquest exemple– aprofita tan bé des de fa un fum d'anys per atraure a la seua causa les masses de desposseïts que somnien de guanyar-se el lloc en l'altra vida que els és vedada en aquesta. A les proverbials qualitats de Déu Totpoderós, i sense ànim d'exhaurir-ne el llistat, hi hem de sumar la de la facilitat per obrar tota mena de miracles que alteren les lleis de l'univers que ell mateix va concebre, raó per la qual es passa tot el sant dia –en detriment d'altres assumptes que a nosaltres ens semblaven més peremptoris– fent passar camells pel forat d'una agulla de cosir i ampliant la fortuna dels molt afortunats. Perquè, és clar, també devem a Ell l'invent de l'acumulació de capital i la llei de la gravetat per la qual els diners atrauen diners. Intuíem tot això, de manera que en comptes d'esperar cobrar els rèdits en una vida futura, que ja trobàvem tan incerta, ens encomanàvem a la Deessa Fortuna, que a més tenia fama de pagana, i jugàvem a la loteria, juntament amb la Lliga de Futbol institució nacional per excel·lència. Per molt que amb Carlos Fabra, ric, poderós i imputat mandarí que sempre donava bons pessics a la Grossa, albergàssem seriosos dubtes sobre la imparcialitat de la sort i sobre la ceguesa amb què, deien, l'atzar llançava les seues fletxes, jugàvem un any i un altre als numerets que reparteixen els milions. Fins que vam saber que també Enrique Crespo, alcalde de Manises i principal protagonista del lladronici d'Emarsa, havia estat agraciat amb un senyor segon premi de la loteria. No pot ser, doncs, sinó que el Summe Faedor estiga també al darrere de tot això, movent hàbilment les cordes de la sort, amb el permís de l'il·lús de Mallarmé, que creia que una tirada de daus mai no aboliria l'atzar. Hauria d'haver vist aquests prodigis.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de desembre de 2011.

 

Un coup de dés jamais n'abolira  le hasard

El fil i el cabdell

El pitjor de tot no és que algú siga tan lleuger i curt de gambals que es venga per quatre quinzets. Ni tan sols que l'adicció als objectes de luxe i l'ostentació no siguen més que l'escorça legal sota de la qual flueix la saba d'il·legalitats tan serioses com la dilapidació de diners públics a mans d'una trama mafiosa que, a canvi, t'organitza els paripès i els banys de masses, apuntala el pedestal sobre el qual descansa el teu cul poderós i reserva encara una part dels beneficis que li has proporcionat amb el tràfic d'influències per engreixar els comptes del teu partit. La pudenta claveguera del cas Gürtel és l'efecte de la borratxera de poder que en forma de delirium tremens ha afectat el PP i gran part de la dreta valenciana durant els darrers lustres. L'estupidesa rau potser en això: amb tota la paella agafada pel mànec, quina falta feia lliurar-se tan despreocupadament a mans de la corrupció més cridanera quan hi ha formes de lladronici molt més subtils i de contrastada eficiència? La pregunta, ja ho sé –a banda d'insistir sobre els perniciosos efectes de la ingesta compulsiva de poder–, es contesta fàcilment: la fètida podridura que arriba a la pituïtària des de la sala on són jutjats Camps i Costa és part essencial de la manera radicalment antidemocràtica com aquesta dreta entén l'exercici del poder. El pitjor són, potser, aquests “amiguito del alma” i “te quiero un huevo” que amb tanta facilitat es transformen en “el curita” o “ese hijo de puta” amb què pel fil d'un llenguatge de pati de col·legi de pagament arribem al cabdell d'una misèria moral que, emmascarada per la vacuïtat dels discursos d'autobombo d'aquests anys, ha col·locat la societat valenciana en el vertigen dels propis abismes. Ni entre els pinxos de més baixa estofa és llei la ganivetada i la traïció que exhibeixen aquests llepaculs que ara seuen a la banqueta dels acusats, sàtrapes de la doble moral i estrictes practicants del ritu catòlic. El pitjor fóra que ignoràssem la naturalesa política dels crims que avui per fi es jutgen. Un altre exercici d'irresponsabilitat i desmemòria, com ha passat tantes vegades, només condemnaria la història a repetir-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de desembre de 2011.

                                                        Foto de Jordi Vicent per a El País.

Comboiats

Els cartells anunciaven manifestació en bicicleta (no m'acaba de fer el pes el neologisme ja usual bicifestació) per a l'11D, que vaig interpretar erròniament per les 11 del passat diumenge. Per sort el miratge només va afectar dos bons lectors i ciclistes empedreïts, el músic Pepe Alonso i el periodista Ricard Triviño. Unes cerveses al Grau amb el primer i unes paraules de disculpa amb el segon van servir per alleujar una mica l'embolic causat per la meua confusió. Quede aclarit: és demà, 11 de desembre, a les 11.00 davant l'Ajuntament, que hi ha convocada la pedalejadora protesta de València en Bici-Acció Ecologista Agró. I com que la cosa va de convocatòries, ací en va una altra, degudament contrastada, per a la vesprada del mateix dia: la presentació del DVD Eva Dénia Trio. En concert al Cafè Mercedes Jazz del carrer Sueca de València a les 19.00. Publicat pel segell Comboi Records i produït i realitzat per Turanga Films, la pel·lícula fou rodada el 26 de març passat al mateix cafè en el transcurs del recital que hi va donar el trio d'Eva Dénia, que completen Carles Carrasco i José Luis Porras. Les disset cançons del disc, una d'elles per primera vegada interpretada en valencià a partir de la versió de Vicent Sanchis, La mala reputació, i una altra en castellà adaptada per Pierre Pascal, Tengo una cita con usted, en fan un volum deliciós per als amants del feliç encontre Brassens-Dénia. Hi són gravades també unes paraules de Carles Carrasco i de Pierre Schuller, de l'associació dedicada a la memòria i la divulgació del llegat del gran poeta francès Auprès de mon arbre. Especialment interessant el testimoniatge d'aquest darrer, amb subtítols en valencià, perquè desvela alguna de les claus, sovint ignorades al propi país, de l'èxit que el treball d'aquests músics està tenint entre el públic gal. El respecte escrupulós a la lletra i la música del cantant de Sète, la senzillesa de les coses profundes i ben fetes, la lluïssor d'una veu tan expressiva com la d'Eva i uns acompanyaments de guitarra i contrabaix deliciosos, són coses de què podrem gaudir, ensonyats, mentre apurem la copa del diumenge a Russafa, ben comboiats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de desembre de 2011.

 

Passat que es fa present

Ferran Archilés Cardona, Mala memòria. Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010. Perifèric Poesia núm 17, Catarroja 2011.

· · ·

És sabut que les solapes dels llibres les solen escriure els autors, de manera que cal prendre-se-les (descomptats els casos evidents d'hipèrbole o autobombo) al peu de la lletra perquè hi podem trobar pistes interessants sobre els propòsits i l'abast d'una obra. Afirma, doncs, Ferran Archilés (Castelló, 1971): “Mala memòria és un recull de poemes sobre el pas dels dies i el pes del desig. A partir d'un seguit d'experiències estètiques i de la contemplació del temps que passa, els versos d'aquest llibre tracten d'indagar en els significats que deixen les seues traces [les del temps] i a les quals anomenem memòria”.
Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.

Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.

 

Guerra a la bicicleta

Som els ciclistes els més interessats en una regulació del trànsit a la ciutat i en la concreció d'una normativa eficient que vetle per la nostra seguretat (i la nostra alegria, dret que no s'hi sol tenir en compte), solidària amb les dels altres transeünts, en especial els vianants. L'augment de l'ús de la bicicleta que València ha experimentat en pocs anys demanava a crits fixar les regles del joc, però, com sempre, hi arribem tard i de mala manera. Arribem tard, i per vies alternatives més o menys enfrontades al poder polític i la (in)cultura que més li agrada propagar, la velocitat, el soroll i el balafiament de diners i energia, a la popularització d'un transport eficient, barat, ecològic i harmònic, una de les marques distintives de la qualitat de vida en països més cultes, rics, devetllats i (moderadament) feliços. Si el recent servei públic de velocípedes, malgrat el nom que li van donar i els rudimentaris artefactes, quasi ingovernables, de què disposa, ha contribuït decididament a l'auge de la bici, la casa s'hauria d'haver alçat des dels fonaments de millora i extensió dels itineraris. Clar i ras, una ciutat orogràficament perfecta per a la bicicleta és encara una jungla d'asfalt plena de trampes per a ciclistes i vianants. Ara com ara és quasi impossible circular-hi sense recórrer a les sofertes voreres si no et vols deixar la pell enmig la fúria del trànsit motoritzat, o lligar la bicicleta a una farola, atesa la insuficiència d'elements destinats a tal fi. I si la crisi (em console perquè vull) fa de la virtut necessitat per a la sostenibilitat urbana, el sentit del bé comú aconsellaria agrair als ciclistes els serveis prestats, adequar la ciutat a més beneficioses formes de transport i divulgar pedagògicament les normes entre la ciutadania. Han optat, en canvi, per declarar la guerra a la bicicleta amb multes (estratosfèriques en relació al mal causat), que en tres dies han afectat 530 ciclistes i han recaptat 100.000 euros. Com que aquests diners a penes omplirien un peliu del forat negre d'Emarsa, per exemple, podrien destinar-los almenys a l'ampliació dels carrils-bici. Mentrestant, qui no plora no mama: diumenge hi ha una bicifestació a les 11.00 a l'Ajuntament anticiclista de València que no pense perdre'm encara que ploga.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de desembre de 2011.

 Dinamarca 2007.

Johnson & Olivas

La primera pregunta és senzilla: “Confiaria els seus diners a un individu com José Luis Olivas?”. I la segona no ho és menys: “Demanaria consell a Lola Johnson a l'hora de triar un clàssic com a llibre de capçalera?”. Si sovint és veritat que qui pregunta ja respon, estalviem-nos el viacrucis de recórrer les biografies d'aquests dos gegants del món de les finances i del turisme, la cultura i l'esport, respectivament, no per sinuoses i plenes d'espectaculars mèrits de què prendre exemple, sinó per previsibles. Concentrem-nos en les raons que han portat els nostres protagonistes d'avui a la primera plana de l'actualitat, la dimissió d'Olivas de la vicepresidència de Bankia i del BFA (Banco Financiero y de Ahorros) després que al Banc de València se li descobrís un descosit de mil milionets d'euros, pam dalt pam baix, i l'atribució a Ausiàs March (o Marx, no n'estem segurs) de l'autoria del Tirant lo Blanc feta per Johnson durant la cerimònia de lliurament dels premis als millors llibres (té collons la cosa) editats. Dit així tot pot semblar molt bèstia i provocar un no immediat a les preguntes plantejades més amunt, però com que la jubilació –forçada o no– d'Olivas podria costar uns 2'9 milions d'euros l'any, aprofitant la coincidència cronològica de les dues cagades m'anime a fer humilment la següent proposta: col·locar la Johnson de vicepresidenta de Bankia i l'Olivas de responsable de turisme etc. A fi de comptes no ens consta que el de Motilla del Palancar ignore de manera tan escandalosa els nostres clàssics ni que a l'exfallera que caigué en gràcia a Amadeu Fabregat pel color de la seua pell, i que per això va ser fitxada per a Canal 9 (o tempora o mores), li falten recursos per als jocs de mans que exigeix la banca. Això sí, se'ls demanaria discreció a canvi. Hauria d'estar-se ella tranquil·leta i sense parpellejar enmig de l'entrepà que formen Francisco Verdú i Rodrigo Rato, els dos mastodonts del complex (o com es diga) bancari, i abstenir-se ell, com sol fer des dels temps de la UCD amb molt d'èxit, d'obrir la boqueta, i menys per parlar de llibres. I després, amb els diners i els clàssics, que cadascú s'apanye com puga.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de novembre de 2011.

Papallones, granotes

Havia anat a votar per primera vegada en la seua vida, amb els divuit anys reglamentaris acabats d'estrenar i unes notes que li havien valgut un premi extraordinari de batxillerat i matrícula gratuïta en el seu primer any de Facultat. La seua intenció era introduir en l'urna una d'aquelles boniques papallones que havia vist voleiant en el seu Col·legi Electoral, però s'havien acabat, de manera que amb una amiga va anar al quiosc de la cantonada a comprar-ne més, però tampoc no n'hi havia. S'hauria de resignar a fer servir l'única papereta disponible, la de la granota, tot i que no era fàcil encabir un batraci per l'estreta ranura de la caixa i que la pell llefiscosa d'aquell animal li produïa una certa aprensió. ¿Què devia significar aquell somni, em preguntava Sarai a l'eixida de l'institut, on havia vingut per arreglar uns papers, mentre empenyia la seua bicicleta i un altre brillant exalumne, Vito, bromejava a propòsit de la cita que els ciutadans teníem amb Sagasta i Cánovas del Castillo i la sensació de frau que ens produeix la contemplació del mateix drama repetit en l'escenari de la política? No tinc ni idea de què pot significar aquest somni ni si els somnis, més enllà del fet d'expressar en el camp dels símbols les nostres pors i desigs, volen dir alguna cosa. Però aquests dies milers de joves convocats per primer colp a les urnes i milions d'altres ciutadans assotats per una crisi programada en anys d'abundància i d'incultura (fatídic còctel) deuen haver experimentat una cosa semblant al somni de Sarai: voldrien que el seu vot fos com una papallona de colors llampants aletejant plàcidament i es troben a les mans una granota d'ulls atònits amb el seu rauc sòrdid per tota resposta. De fet, és això el que més hem sentit durant la campanya, granotes que rauquen a l'estany pútrid d'una política que dominen les mans anònimes dels mercats. Però si no ens deixem adormir pel soroll monòton dels amfibis, que volen menjar-se les papallones, i pensem que a aquest món li calen moltes ales per reinventar-se, que el camí ni acaba ni comença amb les urnes, malgrat els vaticinis previsibles de les enquestes, en algun punt germinarà la multicolor resistència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de novembre de 2011.

Tu també, Urdangarín?

Fins ara els canals per on flueix la sang blava d'aristocràcies i monarquies s'havien mantingut moderadament estalvis de la podridura que deixa la corrupció, tan estesa aquests dies atziacs, per on passa. Siga perquè aquesta gent no necessita embrutar-se les mans amb els diners de la caixa pública (de la qual reben tot el que necessiten, i més, per a la seua pervivència sense l'escrutini comptable a què solem ser sotmesos la resta de mortals), o perquè les comportes que desaigüen els escàndols monetaris cap a abocadors il·localitzables hi funcionen a la perfecció, el cas és que entre els pecats i vicis de la selecta casta no ens constaven coses tan plebees com la falsedat documental, la prevaricació, el frau a l'Administració i la malversació de cabals públics, delictes pels quals podria ser imputat SE el Duc de Palma de Mallorca, més conegut per Iñaki Urdangarín, espòs de SAR la Infanta d'Espanya Cristina de Borbón. Tot i que la sang no ha arribat encara al riu i que l'exjugador d'handbol té dret a la presumpció d'innocència, les tèrboles seqüeles del cas Palma Arena, amb Jaume Matas en paper estel·lar, ja han esguitat l'escut d'armes de la monarquia espanyola. ¡Tan bé que estàvem amb les proverbials disputes hereditàries, les xafarderies d'alcova, els crims nefands, les noces senils, palaus, nuviatges i llargs cognoms compostos, la col·lecció de títols nobiliaris, la revista de tropes, els saluts a la bandera i totes les entremaliadures que alimentaven la premsa del cor i aureolaven de glamour aquest museu vivent de la història! Era tan bonic el conte de prínceps i princeses i ducs i duquesses que ens feia agafar el son en els duríssims temps de la crisi, que fa ràbia que aquest poca-solta de l'Iñaki (o una conjura de republicans i desafectes a la pàtria no del tot descartable, ja veurem què hi diu Rajoy) ho haja enviat tot a pastar fang. Desprestigiada com mai la classe política, amb la Banca i el Capital sota molt raonable sospita, immersa l'Església en reiterats escàndols d'abusos sexuals i atacada ja la monarquia (o almenys les seues rodalies) pel càncer de la corrupció, a quin sant ens podrem encomanar a partir d'ara per no naufragar enmig del tràngol i continuar dormint?
 
Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de novembre de 2011. 

La drassana

Llig al periòdic que els grans fastos costen deu milions d'euros mensuals als contribuents valencians. Escric grans fastos on ells i els seus altaveus hi diuen grandes eventos però podria haver dit saraus, expressió que s'ajusta millor a la realitat de negoci fraudulent, balafiament estúpid, espectacle i no-res sobre què giravolta la política del PP des de la pleistocènica invenció de Terra Mítica. Un dia es llevà Zaplana i mirant des de la talaia benidormina la falda del Puig Campana, pensant com clavaria bona cullerada a la sopa aliena, li vingué al cap la paraula evento, amb un total menyspreu, no cal dir-ho, pel diccionari i la semàntica. Preguntem-nos com `successos imprevistos o de realització incerta´ (en castellà), i doncs de naturalesa eventual, conjectural, poden convertir-se en saraus estables i tindrem una de les claus de la crisi i destarifo actuals. Perquè a Zaplana el succeí Camps i, salvant algunes diferències de perfil, en una cosa sí estaven radicalment d'acord: s'havia de continuar clavant bona cullerada en aquella sopa. En fi, llig que tot això encara ens costa un ou al mes i calculant què es podria fer amb tants diners se'm posa cara d'estupefacció gràcies als músculs facials no atrofiats encara per la vella indignació. I em ve al cap El astillero, de Juan Carlos Onetti, novel·la que –aposte la cara estupefacta– no han llegit ni Zaplana ni Camps ni Fabra, i sent el paisatge de la desolació humana en unes drassanes inservibles, rovellades, habitades només per fantasmes addictes a la farsa i l'alcohol de garrafa. Veig el buit alçat per la quimera de Jeremías Petrus i veig Larsen, Juntacadáveres, atrapat en el laberint de la desesperació. I el astillero, la drassana, se'm transforma en la Ciutat de la Llum, en l'aeroport de Castelló, en la Ciutat de les Arts i les Ciències, en el circuit de fórmula 1, en l'Open de tennis, en l'America's Cup, en tants continents sense contingut, en el gran zero que encara ens costa –descomptades les despeses de construcció– deu milions al mes mentre s'ensorren escoles i hospitals i l'únic que creix en aquest ermàs abandonat són les xifres dels desocupats. El somni grandiloqüent i buit d'uns bojos ben votats.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de novembre de 2011.

 
   

L'últim amor

Pere Rovira, Contra la mort. Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor 319, Barcelona, 2011.

· · ·

Ve l'autor de Vila-seca de Solcina (1947) de versar en català poemes de Baudelaire (Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, 2008) i de Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009). No convé de simplificar en excés les coses, és clar, però llegint Contra la mort fa l'efecte que l'experiència de la traducció d'aquests dos clàssics –molt celebrada en el seu moment la de Ronsard, alguns poemes de la qual van ser recitats per l'autor a Agramunt en 2007, durant un encontre de poetes per la pau, poemes que van despertar l'interès d'un home tan familiaritzat amb els clàssics com el cantautor Paco Ibáñez– ha deixat fonda petjada en la manera de fer actual de Pere Rovira. Més que no pas raons que justifiquen una determinada opció estètica, tractem de buscar els fils que lliguen el teixit d'una escriptura i li donen coherència. Aclarim-ho ja: la darrera aposta d'aquest autor és decididament classicista, en el fons i en la forma. Res a objectar-hi en principi, ja que en qualsevol dels casos l'edifici del poema descansa en una solidesa en el maneig de l'escriptura poètica que està fora de tot dubte. Per atra banda, em faig càrrec de la dificultat de definir d'una manera mínimament convincent què diem quan diem clàssic i ho oposem, per exemple, a actual o modern. I es pot tractar, al capdavall, de sensibilitats lectores i preferències estètiques, però no m'estic d'observar que en la reelaboració dels grans temes de sempre (l'amor i la mort) a què s'ha lliurat Pere Rovira, encotillada per l'alexandrí, el decasíl·lab, la rima i el sonet, hi manca el tremp, la tensió i el risc que defineixen el bo i millor de la poesia que hem dit moderna. Que l'autor, em sembla, ha perdut algun que altre llençol en aquesta bugada, que ens trobem davant un poemari menor en comparació a obres de l'envergadura de La mar de dins (2003), per exemple. Perquè el classicisme de Rovira és, des del meu punt de vista, massa estricte i literal, i malgrat l'equilibri aconseguit de les formes, la serenitat de sentiment i pensament que traspua, la nitidesa de la dicció i de les imatges, fa inevitable la sensació del déjà vu i dit en moltes de les seues composicions. No pot ser que el cansament dels excessos i de la tensió que suposa la recerca en poesia haja de desembocar en les aigües manses i poc oxigenades del més pur classicisme, ni tan sols quan les circumstàncies de l'edat i les peripècies viscudes ens demanen a crits el repòs i un cert equilibri (perquè ni repòs ni equilibri no són privatius d'una sola manera d'entendre la pràctica poètica). Dit tot això, que, com sempre que acarem aquestes reflexions, té a veure amb personals preocupacions intel·lectuals, farà bé el lector d'aquesta nota de passar per alt el que podrien semblar ombres que enfosqueixen una poesia per altra banda lluminosa (feta per un autor que domina amb solvència el propi ofici) i navegar lliurement pel riu reflexiu que Pere Rovira ens proposa, el de l'últim amor, el més fort, enfrontat a la mort, el que l'ajorna sempre en l'afirmació i la joia.
S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.

Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.

 

El poeta Pere Rovira en una imatge recent extreta d'Internet.

Hello baby

No hauríem de subestimar la importància de la publicitat que llueixen algunes línies d'autobusos de València. Si la incitació al consum i altres formes imprescindibles per a la formació de masses que coneixem amb el nom de publicitat ja fa dècades que ens les trobem fins en la sopa (bova generalment), resulta molt estimulant l'exhibició de propaganda mòbil que asseguren els autobusos en el seu recorregut urbà. La del mercat és al capdavall una lluita a tota ultrança, i més en desoladors temps de crisi, de manera que a la que t'encantes, la competència et xafa la guitarra. Val que aquests rètols tan ben fets deuen costar un ull de la cara, però segur que paga la pena la inversió si amb això democratitzem el coneixement de productes que poden injectar noves energies a la cosa de les finances. Sense distinció de sexe, edat, raça o llengua, tothom té accés a la publicitat gràcies als autobusos municipals, que a més de transportar gent amunt i avall fan un gran servei a l'economia. Recorden vostès quan la visita del Papa, l'America's Cup o el flamant circuit de Fórmula 1, per exemple? No em diran que el parc mòbil i públic de la ciutat no va estar llavors a l'alçada de les circumstàncies, passejant-ne elegantment la propaganda per tota la ciutat, repartint la sopa arreu, popularitzant tan importants esdeveniments socials pels quatre punts cardinals del Cap i Casal. Doncs què hi farem si ara que vénen tan mal dades s'hi publiciten modernes cases de putes? Vinga, no ens fem els desmenjats per qüestions de moral, ni discutim si es tracta d'anuncis de marcat caràcter sexista o si darrere el negoci de la prostitució només hi ha explotació i barbàrie, que a fi de comptes tot això alegra la vista del deprimit cos social i proporciona una mena de viagra estimulador de l'economia i de l'aprenentatge i ús de les llengües (primera lliçó: “Hello Baby!). Ara que Europa trontolla i que fins l'ETA ho ha deixat estar, aquests anuncis animen la cosa, no com aquelles bajanades dels ateus fent-nos dubtar sobre l'existència de Déu, pura ideologia que desarmava el furor de les masses. Clar que hi ha Déu, i paradisos com el de Hello Baby!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 d'octubre de 2011.

 

Paraula viva

La secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, encapçalada pel seu president, Isidor Marí, va celebrar dijous una sessió a Alcoi. No hi ha cosa que agrade més als meus paisans que exercir d'amfitrions, sobretot quan no han de canviar de llengua. Era previsible, doncs, que la ciutat es vestís de gala i que la sala de graus de l'antiga fàbrica Carbonell s'omplís de gom a gom. Poble sofert i amb bona reserva de trellat, l'acte també va servir per espolsar-se la grisor dels anys en què a l'Ajuntament hi hagut una genteta poc amiga de la llengua i la cultura d'aquest poble. Perquè la jornada que commemorava quatre centenaris d'una tacada (M. Sanchis Guarner i E. Valor; J. Maragall i T. Llorente) i dedicava també la seua atenció a tres magnífics alcoians, Joan Valls, Jordi Valor i Ovidi Montllor, significava també la posada de llarg del nou govern, integrat per socialistes, bloquistes i esquerrans, partits que s'han d'encarregar, contra el vent i la marea d'una caixa plena de forats heretada del PP i una crisi que és molt més que econòmica, de gestionar il·lusions i projectes per a una ciutat decandida que s'ha de reinventar sobre l'espill trèmul del Serpis i les muntanyes que el volten però també de portes enfora. Aquesta era la sensació que surava en l'ambient mentre s'escenificava l'encontre del principal ens normatiu del català i aquest poble carrascós i clivellat (que diria l'Ovidi) d'antigues fàbriques i alguns somnis encara dempeus de qui els poders autòctons només se'n recorden, amb parafernàlia propagandística, per festes de moros i cristians. La històrica jornada ha tingut en el l'empenta discreta del castellonenc Vicent Pitarch, secretari de la secció, el principal artífex. Després de la cosa acadèmica vingué la gastronòmica, no menys important, i allà la confraternització seguí vies complementàries en què vam poder il·lustrar alguns membres de l'IEC sobre les virtuts del cafè (licor). Tornant a València ens assabentàvem que per fi les bombes d'ETA emmudien davant la paraula enraonada. Ara cal esperar que la paraula d'un idioma ple de vitalitat vaja substituint tanta burrera prescindible com encara campa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 d'octubre de 2011.

Retallades

Vaja per endavant que sóc un ferm partidari de les retallades. No són només inevitables sinó també necesàries si volem remuntar la costera del Gurugú (la més pronunciada d'Alcoi, que ja és dir) de la crisi i prevenir-ne alguna de futura: “Pa las cuestas parriba quiero a mi burro, que las cuestas pabajo yo me las subo”. L'adagi castellà és d'una lògica a prova de bombes i molt suggestiu en els temps que corren. I com que sóc radical partidari de les retallades, estic igualment a favor d'amputar les parts gangrenoses abans que la infecció no s'escampe per tot el cos. Si hem de prescindir d'alguna cosa, que no siga, posem per cas, el fetge o el cervell. Està molt bé això de començar per retallar el pressupost militar, com acaba de fer el ministeri del ram, o de prescindir del sou d'un mes, com han fet els diputats catalans. El perill en aquest darrer exemple és que mirant-se en l'espill còncau de Catalunya als partidaris de l'esperpent valencià els entraran ganes de fer justament el contrari, apujar-se'l. Com a espai d'essències pàtries no tenim rival: si allà prohibeixen les corregudes –de bous– ací pengem medalles en els vestits de llums dels toreros. Centrem-nos, però, en coses supèrflues que com la despesa bèl·lica, les places de bous o els alegres sous de determinats gremis, són absolutament prescindibles. Què els sembla continuar posant una miqueta d'ordre i trellat en el destarifo financer? Per no dir res de les fórmules 1, la lluminària exhibicionista de València (que a més segresta la nit i censura la famosa lluna) i altres figues que van caient pel seu propi pes tardoral. Però la retallada més important jo la faria a l'alçada mental on el ciutadà s'ha empassat com un babau el conte de xauxa que les nodrisses del capital li han estat contant en temps de vaques grosses per transformar-me'l en simple consumidor. El conte parlava d'un creixement sense brida i sense fi i ara costa despertar-se a la dura realitat d'unes retallades que deixen intacta la part supèrflua causant de la crisi i es dediquen a dessagnar-nos per la jugular les llibertats i els drets socials. La batalla global que es lliura és, en el fons, la de la consciència, per una nova cultura.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 d'octubre de 2011.

El convencional

Ha tornat a l'escena el del bigot, sense bigot però amb la mateixa melena i serrell que van causar furor en els norantes, si bé alleugerits pel tall de tisora fins a límits homologables. No hem pogut veure els efectes dels exercicis abdominals sobre el seu tòrax de marbre, però no costa gens d'imaginar-los, ni el benefici energètic de la cursa diària contra el temps. Ha tornat l'impertorbable, l'impassible, mentre del cel cauen claus per als qui han nascut amb vocació de martell. Ha tornat, convencional com mai, a exhibir el rictus moixí, a estendre's com una ombra sobre la claca pepera a la Convenció del partit. Ha tornat la matraca amb la matraca de sempre, i l'hisop que arruixa l'aigua beneïda sobre els caps dels demòcrates de (quasi) tota la vida i separa amb ratlles gruixudes els qui no són dignes d'entrar a la casa del Senyor: abertzales, rojos i altres perles. Ha tornat a la convenció del PP el convencional a cauteritzar les ferides de la crisi amb les mateixes apòzemes amb què els discursos i pràctiques neocons han provocat la metàstasi d'un capitalisme convuls a qui ningú, i menys ell, no gosa posar govern, ni lleis, ni regnes. El posat esbiaixat del gallec Rajoy, destre en la retòrica d'esquivar problemes, recupera per a la causa l'home sense perfil, fruit arrodonit de l'estepa castellana, ariet unidireccional que forada les muralles més enterques amb la força de les seues banyes fetes de pensament únic. Els dubtes metafísics del celta tenen per fi el contrapès de la tossudesa ibèrica, la mística de quatre xavos, la cega voluntat de l'estudiant d'oposicions de Quintanilla de Onésimo. Les sibilants rebels que escapen pels llavis tous del gallec quan parla, les erres impossibles de les seues proclames, han trobat contrabalança en la flauta de mezzosoprano aznariana que tant mal fa a les oïdes sensibles. Hivernat en el comandament a distància de multinacionals, fundacions i altres fantasmagories que li omplin de milions el rebost, és hora que l'expropietari del bigotis més ridícul des de Franco protagonitze la convencionalitat de la Convenció del PP preparant l'assalt, des de la catifa roja que ha estès Zapatero, a la Moncloa. Si era sospita, ara es certifica. I la parròquia, que aplaudeix a rabiar el convencional per a un altre desastre.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 d'octubre de 2011.

Fotografia apareguda a El País, 7 octubre 2011. [Jon Nazca. Reuters]

Jordi Pàmias, un poeta crucial

Jordi Pàmias, La nit en el record (obra poètica II). Biblioteca de la Suda, Pagès editors, Lleida 2006.

· · ·

El segon volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias aplega la seua producció entre 1973 i 1978: Temps empresonat, Cançons de la nit benigna, Aurora amb gebre i Flauta del sol. Magnífica oportunitat per aprofundir en un dels periples poètics crucials de les darreres dècades.

· · ·

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és autor de no menys de setze títols poètics d'ençà que es va donar a conèixer el 1972 amb el seu primer treball La meva casa. Els lectors valencians més atents potser recorden el seu Àmfora grega, Premi Octubre de 1985, que publicà Tres i Quatre, i el més recent Terra cansada, editat per Perifèric en 2004. Ara, gràcies a la iniciativa de Pagès editors, hi ha en marxa la impressió de l'obra poètica de Pàmias en la molt interessant Biblioteca de la Suda. El projecte començà en 2004 amb l'edició del volum III, titulat Lluna d'estiu i que conté els llibres dels anys 1985, 1990 i 1992, continua amb el que avui ressenyem i acabarà amb el volum I, on esperem trobar els llibres inicials de l'autor, i, almenys, amb un quart que incloga la producció més recent i la que es troba en marxa a hores d'ara. L'ordre d'aparició dels volums, de més propers a més llunyans cronològicament parlant, si bé pot sobtar en un principi, permet als nous lectors fer-hi un camí de reconstrucció poètica ben interessant, semblant al que previsiblement l'autor deu estar fent en la revisió dels seus llibres. Aquesta opció indicaria, a més, que ens trobem davant una obra  en marxa, plenament oberta, idea que avala la lectura dels darrers lliuraments de Pàmias, en especial el ja citat Terra cansada. Com en tot poeta rigorós tenim en Jordi Pàmias l'exemple de com una obra pot acumular els guanys pretèrits i llançar-se alhora, en cada nou llibre, a noves fites.
Per edat, que vol dir circumstàncies vitals, formació i referents, pertany l'autor al grup de poetes que, tot i beure de les fonts del denominat realisme social (estalviem les consabudes cometes al lector d'aquests papers), se situen en la cruïlla dels setantes i el seu esclat, tan efímer o balder en molts casos, de creativitat poètica. I que ho han sabut, sàviament i a temps, aprofitar, no com aquell qui es deixa arrossegar per inèrcia per les modes imperants, sinó com el capaç d'obrir-se nous camins en l'aventura poètica, alliberat de llasts innecessaris, amb un impuls decidit i profund. Al capdavall, i per molt que ens hi entossudim, una veu autèntica ho és en certa manera per la resistència que mostra a ser reduïda a etiquetes fàcils. El de Pàmias és un cas en certa manera equiparable, en l'àmbit valencià, a un Lluís Alpera o un Emili Rodríguez-Bernabeu, i en el de les Illes, a un Jaume Pomar, per exemple.
Aquest aspecte, aquest trànsit harmoniós en la poesia de Jordi Pàmias, és un dels que permeten escandallar els presents llibres: el que va des de la memòria del temps oprobiós del franquisme que representa Temps empresonat, passant per l'exaltació del goig de viure de Cançons de la nit benigna (i la nit social, un dels símbols majors de la poesia d'aquells temps, convertida en el recer de l'amor i del plaer, en essencial agraïment), per arribar a l'esclat poètic de l'Aurora de gebre i, sobretot, a Flauta del sol, una sàvia combinació de poemes en tankes i d'altres en decasíl·labs clàssics que  valgué a l'autor el prestigiós premi Carles Riba de 1978. Jordi Pàmias és un dels exemples més sòlids que la síntesi entre moviments poètics que massa superficialment hem tendit a considerar com a incompatibles no solament és possible sinó sovint necessària. Només qui es pren la poesia com un simple joc d'estils, sense comprometre's en el més profund, pot veure-hi segons quines exclusions. La coexistència de diverses línies, a voltes constituïda en summa a l'interior de determinades obres, representa una prova de maduresa poètica. Els temps canvien i amb ells els poetes. O, en l'ordre que ens afecta, els temps canvien amb els poetes. No dubtem, en aquest sentit, a assenyalar Jordi Pàmias com un poeta autènticament crucial. Llegiu, si no, les seues magnífiques propostes.

Publicat a Saó núm. 316, abril de 2007.

Sostenint l'insostenible

Caldrà deixar uns dies a remulla les recents declaracions del conseller d'Hisenda, a veure si es reblaneixen una miqueta i podem mastegar aquests cigrons. Perquè si hem de creure les diverses fonts consultades, José Manuel Vela ha dit una cosa i també la contrària: que la política de grans esdeveniments (ell en deia eventos en el flatós estil de la casa) era insostenible però que el Govern Valencià els mantindrà, després d'avaluar-ne costos i beneficis, això sí, i decidir (sic) "si els manté tots, els lleva, en lleva algun o no en lleva cap". Entesos? Tot i que personalment em sembla un misteri que es puga sostenir l'insostenible, no tenim més remei que alegrar-nos (i qui no es consola és perquè no vol) que per fi a algú amb comandament directe en la gestió dels diners públics se li haja acudit la brillant idea de fer comptes abans d'escometre i mantenir qualsevol empresa. El que per a la gent normal és una operació diària molt senzilla, no estirar més el braç que la màniga, no els ha entrat mai al cap als amos del regne de xauxa que jugaven amb els diners dels altres prescindint de la més elemental matemàtica com no fos la que es practica per delegació en una caixa opaca de Suïssa. I d'aquells aiguats, el fangar d'ara. D'aquells balafiaments a benefici d'espavilats, taurons de carnassa fàcil, llepafils i protegits d'arbre geneaològic, l'austeritat que ara tothom reclama i que corre com sempre a compte dels qui han tingut a mà el llapis i la llibreta. Tot això, però, encara no passa factura política, ni els cigrons a remulla del senyor Vela agafen la consistència d'una tímida autocrítica. L'austeritat que avui apunta al més escandalós d'aquest sarau estúpid que ja dura uns quants lustres (hípiques, tennis, veles, canals invisibles, fundacions fantasmes, assessors a manta, aeroports amb avions o sense, fórmules infumables, mitificades terres, Camps i CAM i Bankia, arts submises, ciutats de poca llum i tota la pesca) ja fa temps que es practica en forma de retallada en drets socials. Però pitjor que la dilapidació de riquesa ha estat i és la proliferació de burrera que ens impedirà traure'n conseqüències, i per això de moment no ens en salvarà ni cristo.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 d'octubre de 2011.

194

Diu Obama que no hi ha dreceres per a la pau. Ho diu per la pretensió que el poble palestí, amb Mahmud Abbas al capdavant, siga reconegut com l'estat 194 per l'ONU. De fet el circumloqui del president nord-americà no seria sinó l'exemplificació en el terreny de les formes verbals de tan redundant negació. És com si al mercat demanasses peix i et contestassen que s'ha acabat la carn, posem per cas. D'acord que pau i estat són dues coses que convé que caminen de la mà o fins i tot que s'impliquen mútuament, però ningú no serà tan ingenu de confondre un llobarro amb un tall de vedella (i tots dos són recomanables per a una dieta equilibrada, amb el permís dels vegetarians). De fet, hi ha estats en estat de guerra més o menys permanent i pobles que viuen més o menys en pau i sense estat. A més de redundant, la negació és sinistra, si més no per als palestins, que fa més de seixanta anys que malviuen sense peix i sense carn perquè no han pogut (o no els han deixats: ací la qüestió esdevé confusa) trobar les dreceres que hi porten. Quan es té el rebost ple de queviures és fàcil (i sinistre) dir a qui es mor de fam que tinga paciència perquè no hi ha dreceres per arribar més prompte i més bé a un aliment que administren els amos del bacallà (avui la cosa va de peix i carn). L'afirmació d'Obama, que deixa els palestins en la mateixa cruïlla d'impotència que transiten des de fa més de seixanta anys, és en el fons la reticència a trobar la drecera que porte la pau i l'estat a Palestina en què es funda la política d'Israel i les potències occidentals, un peix podrit que es mossega la cua. El circumloqui d'Obama valdrà de moment per aparentar amb arriscats malabarismes l'equidistància impossible entre els uns i els altres mentre l'expansionisme del Gran Isarel continua foradant el territori de Palestina com un gruyère, condemnant la seua població a les misèries de l'inframón i tapiant qualsevol drecera que porte a la justa distribució del peix i la carn (en Terra Santa fa temps que no s'estilen els miracles). I tanmateix, amb veto o sense, sempre hi ha dreceres per a qui no té més remei que creure-hi i Palestina lluirà un dia el 194, o el 195, o…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2011.

Adolescents sota la bandera palestina. Foto extreta del bloc d'Agustí Campos Poesia de trinxera.

Més Brossa, si us plau

Joan Brossa, El dia a dia (1988-1992). Poesia, 109, Edicions 62, Barcelona 2007.

· · ·

Cent trenta-cinc poemes integren aquest recull publicat ara per primera vegada. Alguns d’ells havien aparegut en antologies com La memòria encesa (1998) o havien estat inclosos en llibres independents com Sumari astral i altres poemes (1999).

· · ·

Si l’aparició d’un nou llibre de Joan Brossa és sempre motiu d’alegria per al lector, encara ho és més si es tractava d’una obra que per les bromes de l’atzar havia estat oblidada entre munts de papers en l’armari d’algun editor. Tal és el cas dels poemes que avui ens ocupen, rescatats dels llimbs de la mà de la companya del poeta Pepa Llopis i de l’estudiosa Glòria Bordons. D’aquesta manera va completant-se, en bona part gràcies al treball que desplega la Fundació Joan Brossa, una obra literària ingent (uns cent trenta llibres publicats en vida de l’autor, quasi la meitat dels quals de poesia), dispersa i que ocupa un lloc central en la cultura, la poesia i l’art del segle XX. El dia a dia (1988-1992) se situa en l’últim cicle poètic de l’autor (mort el 1998), caracteritzat, segons Glòria Bordons, “per l’escepticisme, la introspecció i l’aprofundiment, sense abandonar els tocs d’humor habituals en la producció brossiana”, i cronològicament i temàticament connectat amb Suite tràmpol o el compte enrera (1994) i Passat festes (1995). Aquest darrer llibre, just és recordar-ho, donà títol al llibre homenatge que La Forest d’Arana dedicà al poeta en 1995 a la ciutat de València i on s’aplegaven poemes de l’autor i un bon ventall de contribucions de poetes dels països catalans. La presència de Joan Brossa, acompanyat per Pepa Llopis, durant aquells dies memorables, precedits pels encontres a Barcelona amb Pere Bessó, Francesc Collado, Josep Pérez Montaner i Manel J. Romero, deixà l’aroma del mestre i la seua doble lliçó ètica i estètica al vell carrer de Cavallers, on avui lluita amb l’ombra vertiginosa i fútil dels passavolants de l’estridència.
 El dia a dia és un títol ben explícit, directe. Es tracta de poemes de la quotidianitat servits amb aquella gràcia tan brossiana capaç d’oferir el pensament més profund, i de vegades el subratllat més obvi, de la manera més natural. Magnífic coneixedor de l’idioma i manegador virtuós del llenguatge poètic, Brossa té a més una oïda molt fina per captar i transcriure la vivesa de la paraula oral i fer senzill el naturalment complex, exactament el contrari del que fan moltes pràctiques poètiques prescindibles. Com és ben sabut, un dels procediments preferits per Brossa consisteix a parodiar els tics convencionals de la publicitat i la premsa a fi de subvertir el llenguatge propagandístic del poder i revelar-ne la mesquinesa. En aquest sentit, com s’ha dit a propòsit d’altres autors, la poesia de Brossa és un autèntic desinfectant, més raonable i necessari com més s’entossudeix la humanitat a perpetuar-se en la seua estupidesa. Un botó de mostra (diàleg final de “Somni”): “–No penses? No et mous? / –No puc. / –Doncs a més de mort, ets un burro”. I un altre (“La xocolata del lloro”): “Última conseqüència del consum: / donar feina als més possibles perquè / puguin gaudir els pocs de sempre”.
Brossa féu naturalment explícita la comesa de la poesia com a lloc de resistència contra la perversió del llenguatge que practica arreu l’autoritat competent, contra la banalització i estandardització de la vida moderna. Al llibre trobareu, repartides per ací i per allà, un grapat de les propostes visuals en què tant va excel·lir el nostre autor. Brossa seu al seu balancí, que es gronxa lentament. Mira a través de la finestra el dia a dia, encèn una cigarreta, i deixa escrit, com un joc d’il·lusionisme del seu admirat Frègoli, l’abril de 1991, durant la primera Guerra del Golf: “Cal sortir del ramat amb valentia, / que del poder ens neixen tots els mals; / i a qui no vol callar o bé desconfia / li fan la llei els nous senyors feudals”. Voleu més Brossa?





Publicat a Saó núm. 315, març de 2007.

Reproducció d'un conegut poema visual de Brossa agafat de la xarxa.

L'espill de Líbia

En l'espill granulós de Líbia, i en els altres països magribins on va eclatar la primavera àrab, es reflecteix, al costat de la dignitat d'uns pobles espolsant-se dictadures en altres temps consentides per occident, el rostre més bèstia del capitalisme. L'altre, el que somreia quan Gadafi exhibia la seua haima per mig Europa i omplia d'exemplars bellíssims les cavallerisses d'alguns sàtrapes grandiloqüents de veu aflautada, dissimula amb els discursos de l'ètica, els drets humans i les llibertats en el terreny diplomàtic mentre les operacions de claveguera dels seus estats procuren només que la merda acumulada no obture l'eixida del mannà de l'or negre. Apuntats a la revolta líbia quan els dies del foll coronel estaven comptats, cada avió enlairat i cada bomba descarregada obeïen al designi sagrat de la depredació i als càlculs del benefici brut: assegurar les posicions de les grans empreses del petroli. Sarkozy i Cameron, ridícules metonímies de França i Gran Bretanya, i els germans menors en la pool position de la cobdícia, Espanya, Itàlia, la Xina i tots els altres, visiten Trípoli en aquests dies d'esperances per segregar fraternals discursos mentre els taurons de les principals multinacionals del ram esmolen les seues mandíbules i s'afanyen a mossegar la jugular dels oleoductes i bombejar tota la sang retinguda per l'embòlia de la guerra per recuperar el flux de 1.500.000 barrils diaris de petroli. El pallasso fins ahir aplaudit és fort encara en algunes ciutats líbies, Sirte o Bani Walid, però ell fa dies que va tocar el dos amb un comboi carregat de lingots d'or i armament sofisticat després d'haver deixat dona i família sota el paraigua d'Argèlia. Cameron i Sarkozy, sense despentinar-se, han promès la captura del tirà, que pot acabar en una fossa sèptica al fons del mar, com Bin Laden, o bressolant-se a la forca com Sadam Hussein. L'arena del desert, per als afortunats països que alberguen petroli a les entranyes, ha de quedar més neta que una patena, flamejant en l'aire la bandera d'una llibertat que assegure el negoci de portes obertes que ara es diu globalització i abans es coneixia per colonialisme. I sense cap arruga a la corbata.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de setembre de 2011.

                                            Vinyeta apareguda a The Guardian.

L'aritmètica d'Estellés

Una de les conseqüències de la crisi, i no la menys sorprenent, és la transformació de l'aritmètica en literatura. De sobte t'adones que les xifres han perdut aquella aspror antipàtica de les coses exactes, aquella petulància que passeja el perdonavides que se sent inqüestionable, i que s'esforcen a elaborar el seu sentit com ho fan les paraules, sempre lligades als vaivens de les circumstàncies (context comunicatiu, en diuen els experts). És clar, el llençol que es perd en la bugada de la precisió reapareix convertit en forma de pantaló o de calçotet o de qualsevol altra peça de la indumentària semàntica propensa a embrutar-se d'ambigüitat i sentits. Així, quan el portaveu del PP González Pons afirma que el seu partit crearà 3.500.000 nous llocs de treball hem de saber que l'aritmètica, en boca d'alguns pseudopoetes, hi pren un sentit figurat que convida el lector o destinatari concret del missatge a recrear-ne el sentit. També ho han tingut en compte els mateixos companys del partit, a qui no se'ls ha passat pel cap la bajanada d'incorporar tan alegre metàfora al seu programa de govern ni als guions per als discursos de Rajoy. I no perquè els programes electorals no vagen plens de promeses que no es compleixen mai, sinó probablement per una connatural desconfiança envers la literatura o una incomprensible resistència als avanços que experimenta l'aritmètica (estem parlant de la dreta espanyola, poca broma). Qui sap si en aquesta revolució dels mètodes comunicatius no haurem de recórrer a la poesia de sempre per rescatar el sentit exacte de les coses i deixar que les matemàtiques continuen omplint l'horitzó d'hipèrboles i altres figures incertes? Perquè quan, posem per cas, l'Estellés escriu “No hi havia a València dos cames com les teues”, podem dubtar de la identitat de la propietària de tals extremitats inferiors i completar-ne amb la imaginació la morfologia dels atributs, però l'exactitud aritmètica del vers és d'una solidesa incontrovertible. Poesia per poesia, tanmateix, sempre és preferible tornar als clàssics, per molt que l'aritmètica s'hi reduesca a mesura del vers i ritme. Bones festes estellesianes!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de setembre de 2011

En la gruta de les paraules

Vladimír Holan, Las grutas de las palabras. Obra selecta. Traducció i pròleg de Clara Janés. Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores. Barcelona, 2010.

· · ·

Reservem per a la temporada estival, més apta per a les lectures de llarg alè, aquest magnífic volum d'un dels poetes fonamentals del segle XX, el txec Vladimír Holan (Praga 1906-1980), el denominat àngel negre (perquè treballava de nits a la seua casa de l'illa de Kampa del riu Moldava, d'on pràcticament no va eixir durant els més de trenta anys de la seua reclusió, de 1948 a 1980) i de qui Jaroslav Seifert afirmà, quan va rebre el nobel en 1984, que era el millor poeta de la seua extraordinària generació. Aquesta impecable edició, però, no hauria estat possible sense el treball que la poeta Clara Janés va anar desplegant d'ençà de la seua primera visita a Praga en 1975, on va travar contacte i complicitat amb Holan, i gràcies al qual la traductora ha anat donant-nos des de 1980 la majoria de les versions de què disposem en castellà (no tenim notícia que res del nostre autor haja estat traduït a hores d'ara al català). Algunes d'aquestes versions com Avanzando (1983), Dolor (1986) o Toscana (1985), a més de poemes esparsos apareguts en diverses antologies, han estat incorporades a La gruta de las palabras, la més exhaustiva de les edicions en castellà amb què comptem i que consta dels llibres Sin título (1963), Avanzando (1964), Soldados del Ejército Rojo (1946), Miedo (inclòs en el llibre Trialog de 1964), Dolor (1965), Una noche con Hamlet (1964), Toscana (1963), tots ells editats íntegrament, i d'En el último trance (1967), Un gallo para Esculapio (1970) i Una noche con Ofelia (1973), que ho són només parcialment (entre parèntesis l'any de la primera edició de cada poemari). Una bona representació, doncs, d'una obra poètica que compta amb uns trenta-dos volums, i que se centra (excepte en el cas de l'emblemàtic Soldados del Ejército Rojo) en l'etapa d'ostracisme a què el règim autoritari de Praga va sotmetre Holan acusant-lo de representar un “formalisme decadent” i en la darrera etapa del poeta, de la qual només n'ha estat exclòs el pòstum Abismo de abismo (1982), llibre per altra banda publicat en traducció de la mateixa Clara Janés a Ediciones Basarai, Vitoria, 2000.
La poesia de Vladimír Holan, sempre intensa i brillant, ha estat sovint qualificada d'hermètica. Com si l'autèntica transparència a què la poesia aspira no fos al capdavall un gran tour de force amb l'expressió i no un camí de roses que desemboca en les formes vulgars de l'evidència (que no necessita de cap poesia, per altra banda)! I si els surrealistes afirmaven que “la il·luminació ve després” (d'escrit el poema), per a Holan el que ve després és la interpretació, quan el poema ja és en nosaltres. El qualificatiu d'àngel amb què el va batejar Seifert té a veure, doncs, amb el costat visionari de Holan, qui sovint fa bones les paraules de María Zambrano quan afirma: “El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie”. La incomprensió (de la naturalesa de la poesia tant com de la manera com aquesta naturalesa es concreta en el cas de Holan) ha ampliat el repertori de desqualificacions al poeta de Kampa, qui a més de ser titlat d'hermètic i formalista decadent, com ja hem dit, fou marginat per desentendre's de la realitat i el destí dels homes, la qual cosa desmenteixen les següents declaracions d'un autor profundament compromès amb el seu temps i amb la poesia: “Sempre he sentit que m'importa l'home, el seu drama humà, la condició humana en general i el seu dissortat destí que suporta tothora”.
Tot i la profunda unicitat de l'obra de Holan, una primera aproximació a les estructures formals i de to dels seus poemes ens porta a distingir-hi entre les llargues composicions dialogades entre diversos personatges (Una noche con Hamlet, Toscana o Una noche con Ofelia) i els llibres que contenen poemes breus, òbviament molt més precisos i concentrats i d'una idèntica i enlluernadora bellesa. Aquesta nota apressada, però, no pretén sinó suscitar la lectura d'un poeta major, ara que el temps es dilata tant com la llum diürna que fa de contrapès a les nits intenses d'estiu, servit en safata d'argent per les traduccions impagables de Clara Janés, que sonen nítidament en castellà. I, almenys, alguna de les infinites raons de l'admiració que Holan ha desvetlat en qui açò signa: “Si la vida navega siguiendo el curso de las aguas / y la muerte a contracorriente / no podemos conocer la desembocadura. // Si la vida navega a contracorriente / y la muerte siguiendo el curso de las aguas / no podemos conocer la fuente”.

Publicat a Saó núm. 361, juny de 2011.

Meravellós

Tòpics estivals a banda, no em diga que no és meravellós tornar a casa i a la rutina pautada pel rellotge inflexible del treball i les obligacions domèstiques. Almenys per als pobres esclaus de les vacances pagades que han d'inventar-se un o altre viatge exòtic, llogar un apartament a la platja, assistir a multitudinaris festivals de rock, acampar en algun lloc de la muntanya on brama la tonyina, menjar cada dia en restaurants atapeïts, practicar llengües, abandonar-se al vici de la lectura, organitzar inacabables partides de cartes amb la família, donar-se a la bevenda i, en fi, lliurar-se en cos i ànima a qualsevol activitat gratuïta contemplant com passen les hores enmig de la més perfecta inanitat. Tret d'alguns viciosos empedreïts i vividors de mena, estic segur que l'excusa del dret al descans amb què ens obliguen a l'horrorós parèntesi del lleure, a aquest miratge de la llibertat amb data de caducitat, és una font de desassossec que valdria la pena estalviar-se i una pràctica especialment nociva en temps de crisis. Abocat a l'abisme de l'oci, veges com te les apanyes per viure les vint-i-quatre hores del dia sense caure en la temptació de la metafísica que pot generar l'horror vacui o, pitjor encara, sense abandonar-te al més pur sentimentalisme. Per això és meravellós tornar a comprar el diari i comprovar que l'estupidesa del món no ha desaparegut durant la teua absència, o que fins i tot ha augmentat mentre tu eres in albis, tornar a navegar per internet i a insistir en la teua incapacitat per entendre les maquinetes que tan dolçament et fan gravitar des del centre de l'univers. Llevat de les plantes del balcó, una mica pansides per la manca d'aigua, tot torna a ser al seu lloc: el quiosquer lleganyós, la precisió del despertador, les veus de la veïna de dalt, sísifs de mitjamenqueda que al capdavall la il·lusió de l'agost no ha pogut dissipar. Meravellós tornar a arrancar lluny del zero de les vacances, del passeig en bicicleta, de les infinites sobretaules, de les grans migdiades, d'aquelles converses apegaloses que són com el malson d'una nit d'estiu. Deixe's de síndromes postvacacionals, aquesta d'ara, per fi, és l'autèntica vida. Benvingut a casa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2011.

Agostejar

S'obri ara mateix un període tan prometedor com perillós, el de les vacances d'agost que molts estem esperant com aigua de maig (per bé que s'acabe juliol sense els rigors caniculars que li són propis). Així, entre d'altres amables entreteniments, vam assistir a l'elecció del nou president del Consell d'Administració de RTVV, un tal Juan de Dios Navarro (perdone que no m'alce), el candidat –valga la redundància– del PP. Quan encara ressona a l'hemicicle de l'entronització de l'altre president, Alberto Fabra, el bolero sobre el difícil tema del forat negre que anomenem RTVV amb acords tan bonics com racionalització i control de despeses, descobrim la perícia del percussionista que, a ritme de maraques, vol adaptar l'ens innomenable a la realitat actual (que no sembla voler saber quina és) i fer una tele sostenible. Que el president de l'entelèquia avale la sostenibilitat d'una cosa insostenible ja alleuja una mica, i més quan tenim l'ull posat en l'agost de riscos i promeses, malgrat que, com ens temem, això pot significar que de la insostenibilitat en què es funda la sinistra aventura de RTVV ens n'haurem de continuar ocupant els contribuents. Passem-li per alt, com a frivolitat pròpia de l'estació, la bajanada de voler situar també la cosa a l'avantguarda de les televisions (abracadabra: sense tocar-hi res d'essencial ni canviar una cadira de lloc, que encara té més mèrit) i esperem que l'agost faça, en açò com en tantes coses, el que sap fer: agostejar, fer perdre la ufana de plantes, bestiar i persones, tot i que no sabem en quina de les tres categories encabir la majoria dels protagonistes de l'actual escena valenciana, president del Consell d'Adminstració inclòs. Per no dir res de la inefable Consuelo Ciscar, de qui ja parlarem en tornar de vacances. Ara bé, per adaptar-se a la realitat invocada per Juan de Dios (déu meu!), res millor que haver-se escoltat l'anàlisi que en va fer Rafa Xambó, el representant de Compromís, i atendre les seues raonables propostes. El van obligar a callar perquè la censura hi continua sent la marca de la casa. Que l'agost se l'emporte. I que els altres tinguem unes bones vacances.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 de juliol de 2011.

Molta feina

En diuen treballs d’enginyeria però es tracta més aviat d’operacions de pura i dura bunyoleria (i que ens perdonen els autèntics professionals del ram). La forçada dimissió del ja per fi expresident Camps, tal com han narrat els periòdics, és de moment el darrer acte de la misèria i la incompetència que des de fa massa anys protagonitzen l’escena valenciana. Que si signe el paperet en què confesse la meua culpabilitat i evite així el xou del judici en vespres de campanya electoral, que si ara no el signe. Que si fa una estona he demanat que m'obrissen les portes del jutjat a deshora perquè hi havíem d'anar els quatre ben mudats, però ara proclame per la mateixa regla de tres la meua absoluta innocència i faig el que no he deixat de fer durant la llarga estoneta: presentar-me com a víctima d’una conjura universal contra la meua persona, de la qual en quedaria exclòs l’exèrcit de col·laboradors, aduladors, amiguets, coneguts, saludats, raspalladors i aplaudidors a jornada completa a qui estic tan agraït en aquestes hores amargues que malgrat tot encara em fan riure. I mentre fa el seu discurs de comiat (en aquests temps qualsevol nyap pot passar per tal) amb la manca de sincronia entre paraula i gest que és l’autèntica marca de la casa i senyal inequívoc que el ja per fi expresident torna a mentir com un canalla, el pobre home acciona a tota llet la màquina de l’autobombo amb què els pusil·lànimes creuen que salvaran l’honorabilitat perduda. L'ombra fugissera d'algun dubte? L'indici més lleu de mínima autocrítica? ¿Alguna paraula aguda que rime, ni que només siga en assonant, amb la corrupció que recorre el territori valencià de nord a sud i ha deixat l'aire de la política irrespirable però que el ja expresident i encara diputat Camps deu confondre amb l'olor dels llorers de la victòria fins quan ja s'han transformat en derrota inapel·lable? El grotesc espectacle de la dimissió de Camps i la burda manipulació de la informació que en va donar Canal 9 han elevat fins a límits difícilment suportables el sentiment de vergonya col·lectiva. Xavi Castillo ha expressat molt bé el que molts pensem: ell se'n va però la merda es queda. El camió del fem té encara molt feina.

Publicat a Levante-EMV, diumenge 24 de juliol de 2011.

Solatges de Venus

Robert Llopis, Setge al cercle. XXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2005. Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, València, maig de 2011.

· · ·

Sis anys ben comptats separen la proclamació de Setge al cercle de l'alcoià Robert Llopis (1973) com a obra guanyadora del 22è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i aquesta publicació que finalment veu la llum. A l'endemig, una tèrbola història d'incompliment dels compromisos editorials que els responsables de Brosquil havien adquirit amb els organitzadors del premi. Ja se sap què sol passar quan a les ganes de menjar de les cròniques dificultats del sector del llibre s'hi suma la fam d'aventurers (i que ens perdonen els aventurers de veritat) que estiren més el braç que la mànega, ho fien tot a la mamelleta institucional i manipulen el material literari amb la mateixa delicadesa amb què, posem per cas, podrien fabricar rajoles. Hi compten, és clar, amb la bona voluntat de directors de col·lecció i autors que aviat reben un colp al cul com a agraïment als serveis (gratuïts) prestats, mentre continuen fent la viu-viu amb els llibres segrestats pels creditors en algun fosc magatzem i maldant per obrir nous “mercats” en territoris verges de mamelletes intactes. Deixem-ho córrer. El cas és que sortosament la poesia de qualitat pot sobreviure a aquests i d'altres entrebancs, que pot elevar-se per damunt les circumstàncies del moment i, en una mena de venjança ucrònica, aparèixer pletòrica com un nadó i fresca com una lletuga. Que l'alternativa al desgavell editorial siga la publicació feta per una associació sense ànim (ni possibilitat) de lucre, aliena als circuits de distribució, amb un tiratge de 300 exemplars (això sí, d'impecable factura) que s'escamparan amb el sofert però infal·lible boca a boca, no és més que el preu que hem de pagar per la independència i la dignitat de l'ofici poètic (el de l'autor i el del lector). Ben mirat, i assumit sense escarafalls el lloc marginal que certa literatura en general i la majoria de la poesia en particular ocupen en l'univers mediàtic, traure a la llum aquesta mena de papers és tot un símptoma de vitalitat i un impuls a autors que, com Robert Llopis, s'han guanyat a pols l'atenció dels bons lectors.
Acompanya Setge al cercle un petit pròleg de qui açò signa, escrit en 2007, i les reflexions del qual serviran també per a la redacció de la present nota. Es troba el llibre dividit en quatre seccions, Cercle en tu, El caliu del silenci, Metamorfosis i Els bojos savis, que contenen el pòsit de l'experiència amorosa convertit en ritus, en motiu de reflexivitat poètica i en itinerari. A la primera part, la més extensa, hi reconeixem la nitidesa de la veu poètica adreçant-se al tu amorós, un cant a la plenitud eròtica simbolitzada en la paraula cercle. Hi predominen les hores de llum tènue, l'alba i el capvespre, i la recurrència de símbols com el vent (identificat amb l'impuls del desig) i els cabells, que remeten a l'amada. A El caliu del silenci assistim a una recerca, plasmada en l'autodiàleg, del silenci meditatiu i la soledat. Metamorfosis fa explícita la idea de la mort que vivifica cada transformació i on el jo, metamorfosat en le diverses aparences d'un “ésser limítrof”, malda per alçar el vol i “per tornar a ella, volguda Icària” o “fosca matriu de la mar”. Els bojos savis de la darrera part són els amants que “han tastat l'agredolç silenci” i es troben aptes per a “un cert art de viure” o “un cert art de riure”. La tornada a la plenitud de la llum, aquestes “núpcies solars” del llibre, hi adquireix sovint la forma d'un “malson” entre “murs tan reals com invisibles”. El goig de l'amor, la intensitat de la passió, ja no pot tancar els ulls que s'han fet savis en el silenci ni renunciar a “la coneixença del miratge”, a la “concordança de joia i soga”. Lluny de les formes d'amor etiquetat, de tots els tòpics a l'ús, la poesia, de la mà de Robert Llopis, ha rescatat aquesta forma més plenament humana, aquest solatge irrenunciable al fons del qual “trobaràs aquell vell regust a tu”. Oferim-ne, per acabar, un botó més complet de mostra, extret d'aquesta darrera secció: “Ajagut en la incurrència de l'atzar, / vorege el marge aspredolç de les hores. / Les mans als ulls són prismes que disfressen la llum, / mans de mots de closos llavis. / Cou la carn com un desig cobert de sangoneres. / Un còdol sura sobre els tolls de la tardor. / L'observe amb un lleu somriure”.
“La veu poètica de Robert Llopis ja s'ha guanyat un espai propi que no malmetran ni l'aldarull del bassal on rauquen tants batracis ni la indiferència més gèlida. I li desitgem plena i llarga vida”. Eren les paraules amb què es tanca el pròleg i que avui continue subscrivint en la seua integritat.

Joventut efímera

Després de més de dos anys en què a la corretja Gürtel se li han practicat nous forats per ajustar-la a la cintura de les evidències i de les invidències, l'horitzó tardoral de Camps ha adquirit el color desllavassat de la fusta de la banqueta dels acusats. Les evidències apuntaven a un fet llargament contrastat per l'experiència: la joventut no és eterna ni vestida de Forever Young. Si el suborn és impropi de qualsevol persona honesta, molt més ho és d'un càrrec públic que a més ocupa la poltrona més alta del poder autonòmic, però l'argot jurídic és amic de redundàncies, vés a saber per què. En el costat de les coses que no podem veure, que ací anomenem invidències sense permís del diccionari, hi hem de col·locar els efectes polítics i institucionals que el judici a Camps desencadena a curt i mitjà termini. L'homenet es va entossudir, quan les evidències ja eclipsaven les simples sospites sobre la trama de corrupció estesa com una plaga de nord a sud durant tants anys, de lligar el propi destí amb el del país que tenia l'obligació de governar i aquest naufragi deixarà tot de cadàvers a les platges de la realitat negada. I si, com pretenia, les urnes el van absoldre a les darreres eleccions, ara pot ser sentenciat per un jurat popular (ironies de la història). De manera que tindrem el primer president (els valencians sempre batent rècords negatius) que serà jutjat mentre exerceix el seu càrrec. Farem bé de no confondre el càrrec, sempre efímer, amb la institució, que necessitarà alguna cosa més que una maneta de pintura per recuperar un prestigi que la tossudesa mentidera de Camps ha dilapidat sense trellat. El bon capità ha de ser l'últim a abandonar el vaixell que sotsobra, però Camps ha intentat salvar la pròpia pell posant en perill la tripulació i la nau en un cas d'estultícia ètica i política que no poden jutjar els jutges però sí la història i la ciutadania no anestesiada pel poder. La drogodependència de l'afalac i la megalomania de què són víctimes tipus com Camps apunta a una realitat més profunda i més negra que els vestidets del suborn només tapen a penes. És hora de veure-hi clar entre tanta invidència.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de juliol de 2011.

                                           Una rialla a duo que potser acabarà en plor.