Preguntes

Avui ja sabem, amb xifres a la mà, el que ahir només sospitàvem, que el País Valencià és el més sacsejat per la crisiestafa (híbrid que ja hem d'incorporar al diccionari) a nivell espanyol i on més persones han estat despullades de les seues cases en 2011 (13.711). Malgrat això, el portaveu del Consell, José Císcar, assegura tenir una tranquil·litat absoluta amb els venciments de deute públic dels propers mesos. Bé, la tranquil·litat, la inconsciència o la demagògia van com van, i sempre hi ha qui crida els bombers només quan el foc li crema les pestanyes. Diu que confia en el mannà de l'Estat central, que és una versió més del vell conte de la lletera. Els altres, en canvi, no tenim més remei que confiar en coses més pedestres i continuar preguntant, que per això hem fet una vaga general. Perquè una vaga no és una resposta sinó un interrogant més gran que un contenidor de Calatrava. Els del govern de Madrid ja han dit que no pensen canviar ni una coma de la reforma (un altre eufemisme per dir espoliació) laboral al·legant l'escassa incidència de la protesta, de la pregunta. En el terreny que trepitge, el de l'educació, el seguiment de l'aturada ha estat del 60 %, però no pense perdre el temps ballant amb xifres, que són les més lletges, i sé a més que això depén de què mires, si les botigues del centre obertes o les multituds que van recórrer una vegada més i en major nombre la primavera valenciana. Rajoy i companyia no voldran caure del burro fins que el foc no els socarrarà les parts pudendes intentant salvar els mobles de banquers i grans empresaris a costa del contribuent. Quant als sindicats grans, els primers sorpresos per l'èxit de la convocatòria, hauran de revisar la ferralla d'arguments, el de la idíl·lica pau social o el de l'estat del benestar, gràcies als quals han pogut fer la viu-viu davant la pandèmia de l'atur o assumir la incultura del xandall, el futbol, la tele i el supermercat. Si creuen que hem fet vaga només contra aquesta reforma laboral és que no entenen res. La batalla és per una altra cultura i una altra societat, aquella per la qual els treballadors es llegien el periòdic en rogle a la porta de la fàbrica o el tall.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 31 de març de 2012.

 

Hilarant deliri

El deliri, o pèrdua de sentit de la realitat amb un continu pixar fora de test i tota mena d'extravagàncies, sol ser visible per a tots excepte per a qui el pateix. Durant anys vam pensar que els deliris de Camps eren els efectes secundaris que en certs animals polítics (en el mal sentit de la paraula) produeix l'aplaudiment compulsiu dels acòlits, el mal costum de trepitjar catifes de vellut i d'obrir-se pas entre flaixos, encaixades de mans àvides de favors, colpets interessats a l'esquena i fins algun guapo proferit per alguna beata de dubtosa formació estètica. De l'aïllament de la realitat, en fi, amb què el poder embolica escuders de l'alçada del trist, hilarant i esbojarrat expresident. En les fases inicials de la patologia, un es creu investit d'un poder omnímode perquè l'han elegit els votants i veu cada dia el seu nom estampat en un butlletí oficial, i ignora que només és un figurant o un símbol, un simple i mortal passavolant. Quan va destapar-se l'olla podrida de Gürtel, els deliris de Camps van adquirir unes proporcions alarmants que vam creure degudes a la ingesta d'algun estupefaent administrat, això sí, per prescripció facultativa a la farmàcia de la senyora. A ningú que li passe: haver-se d'escoltar en públic les llepades telefòniques intercanviades amb el Bigotes durant eternes sessions judicials trau de polleguera el més trempat. Confiàvem que, caigut de la peanya que l'aguantava i amb una nòmina de diputat que no exerceix a la butxaca, deixaria passar amablement el temps fins que oblidàssem el president més inepte que han donat aquestes terres (i ja és mèrit!). Va tenir, però, la mala sort de caure en mans d'un jurat il·letrat i incompetent (i popular per a més conya) i ser absolt dels delictes per què el jutjaren. Un altre, ja dic, hauria aprofitat la sort (probablement trucada) d'haver salvat la pell de raspalló per passar a millor vida i concentrar-se en una teràpia que el guarís de la perillosa malatia dels deliris. També ens equivocàvem. El seu és un cas sense remei, i ja es postula, en una entrevista recent, per a president d'Espanya, de la Generalitat o del que siga, en una mà el seu curriculum i en l'altra un cartellet que diu “Dame argo!”.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de març de 2012.

 

[Dios los crea y ellos se juntan.]

 

Sic transit gloria mundi

Les conselleries d'educació passen, com passa la glòria en aquest món. I els consellers i (més rarament) les conselleres, vuit en setze anys de govern del PP, quinze des de 1978. Passen fins i tot els noms amb què s'intenta emparentar la cosa, efímeres parelles o grups de ball, ciència, cultura, esport, formació i ocupació, aquest darrer en plena crisi de desocupació, a veure si cola. Passen conselleries, consellers i conselleres i denominacions, i roman la Universitat, les federacions de pares i mares, els sindicats i associacions d'ensenyants i estudiants, els assaigs de sociolingüística i els moviments de renovació pedagògica com Escola Valenciana. Amb els consellers i conselleres passen també directors i directores generals, secretaris i secretàries, subsecretaris i subsecretàries, assessors i assessores i tota la rècula de buròcrates més o menys eficients i més o menys prescindibles. I les lleis i els decrets i les resolucions i les ordres. Passen les vaques grosses pasturant en els prats de la ignorància i passen les vaques flàccides de mamelles extenuades pel saqueig i el balafiament. Passa això i més (i encara passa poc, i massa poc) i roman un mestre o una mestra, o professor o professora, colze amb colze amb un grup d'alumnes, barallant-se cada dia per mantenir dempeus la dignitat de l'educació pública. Però el mestre o mestra, l'estudiant, el pare o la mare, l'universitari o l'especialista en sociologia del llenguatge, el pedagog o el filòsof, no són mai convocats als despatxos on els consellers i conselleres i els governs de què depenen es passen el dia pegant voltes a l'ou de l'ensenyament, que mai no aconsegueixen plantar dret. Per molt que al sistema educatiu li cal estabilitat i consens, mirada estratègica i una voluntat política fonamentada en l'ensenyament públic com a garantia de qualitat democràtica, els passavolants de les conselleries només porten cartipassos plens d'improvisacions, capricis, privilegis eclesiàstics i de casta, fullaraca a compte del bilingüisme, el trilingüisme o vés a saber què. Passaran ells i romandrà l'escola, els seus protagonistes i destinataris i els seus reptes. I com sempre, escola, país i llengua pagarem el beure. Sic transit gloria mundi. 

 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de març de 2012.

 

 [Foto de l'Alejandro's Bloc.]

L'udol del cec

Ramon Ramon, Simfonia per a un estat de coma. Perifèric Poesia núm. 16. Catarroja 2011. Amb un eípleg de l'autor.

· · ·

Pot semblar paradoxal que l'excusa compositiva, l'encaix formal del poema, en comptes de constrenyir l'expressió o limitar l'horitzó de la paraula, conferesca ales a certs creadors. Em referesc als casos en què hom parteix d'una estructura molt tancada, més o menys predeterminada per la tradició. Potser a això es referia no sé quin clàssic (d'ahir, avui o demà, perdoneu la mala memòria) quan afirmava que era precisament en el sonet, amb fama d'esquerp, on més lliure s'hi sentia. O l'indefinit problema de la Forma amb què Grombowicz s'exclama més d'una vegada en els seus escrits. Al capdavall, i per molt que gran part de la poesia moderna es funda en la creació d'una poesia que recrea formes de dicció més col·loquials, “naturals” i dialogals, no hi ha dubte que encertar amb una determinada música, una melodia mesurada amb el metrònom dels accents, el còmput sil·làbic i els jocs reiteratius de la rima, pot estendre per al poeta el llit per on discorrerà el seu riu verbal i que canalitzarà la seua empenta creativa. Clar que hi ha d'haver alguna cosa més que el domini tècnic d'una estructura, la mecanització d'uns moviments verbals i de pensament que permeten l'alliberament i la contenció de la paraula en un difícil equilibri dinàmic, cosa que té a veure amb allò tan dur de definir com la qualitat poètica, evident quan es fa resultat llegible i esmunyedissa quan la volem aprehendre en el procés. Per això hi ha versaires més o menys hàbils i poetes. És probable que aquests darrers siguen els qui han sabut triar un com per al què, i viceversa, i estiguen en condicions d'augmentar i corregir, poc o molt, el cabal comú de la poesia, la llengua i la cultura.

És el que ens proposa Ramon Ramon (Catarroja, 1970) en el seu cinquè, brillant, poemari, Simfonia per a un estat de coma: una estructura sotmesa a la precisió dels versos decasíl·labs aplegats en quartets de rima creuada. Cada un dels 69 poemes que integren el treball està format per dos quartets de rima consonant ABBA/ABBA que no es repeteix fora de cada poema, la qual cosa ens dóna un còmput de 138 rimes. L'operació, en ajuda de la qual ve l'hipèrbaton i altres recursos que fan sotsobrar la naturalitat de la llengua (o el que és el mateix, que recuperen la naturalitat de la tradició literària, de la pròpia sobretot, Roig, March, Estellés…), equivaldria al xoc de trens foixià entre el nou i el vell: construccions i dicció antiga per a un món nou que s'expressa amb el lèxic d'ara. La creació de personatges que parlen o els lligams narratius que cusen els poemes són altres mecanismes que asseguren la impersonalitat (per disgregació i dramatisme) del jo líric i la sensació que ens trobem davant una poesia emintenment objectivista que amb la descàrrega constant d'ironia –sovint desolada– produeix el distanciament necessari com per sacsejar la consciència del lector i contribuir a superar l'estat de coma (social i universal) actual. Perquè aquest és l'escenari que es pinta en el llarg poema de Ramon Ramon, amb dades precises i la toponímia escaient com perquè hom puga ubicar el drama en un temps i espai concrets: un déu feliç perquè es mort al paradís, un dimoni-camell eloqüent, un cec profètic (un Tirèsias visionari que exerceix de poeta) i pare d'una filla violada (tal vegada la Bellesa), un Crist drogoaddicte que desdiu la seua divinitat, i la Llei, i el Poder, i molts narcotitzats, sumits en l'estat de coma d'aquests temps. L'udol polifònic de Ramon Ramon, excepte pel distanciament foixià apuntat més amunt, s'emparenta per aquest costat amb altres udols cèlebres i visionaris com els de Blake o Allen Ginsberg.

Com en els seus treballs anteriors, A tall d'incendi (1991), Primavera inacabada (1995), Contra el desig (1999), però sobretot com en el magnífic Cor desmoblat (2004), Ramon Ramon, allunyat dels cenacles i les modes, discretament, està alçant amb rigor i solvència una poesia que ja no es plega als cànons mel·liflus del bellisme sinó que indaga i descriu les ferides que supuren, les amargors que ens assetgen, les podridures damunt les quals el món assenta el seu cul i la seua desraó de ser. Entre la música per adormir les feres i el tam-tam que sacseja l'estat de coma Ramon Ramon ha optat pel clam més esquinçat i cru. Altrament, probablement, s'estimaria més el silenci. “Replica el cec: `Qui practica el bloqueig? / Què fou primer, la guerrilla o la tropa? / Naufragaran veles i vents d'Europa / sense ponent, llevant, xaloc, llebeig… // Quan mor un déu, jo celebre un bateig, / el mite és bell si reparteix la sopa, / per l'oncle Sam aixecaré la copa / si el xèrif, calm, no busca el tiroteig´”.

Publicat a Saó núm. 368, febrer 2012.

  

[Ramon Ramon signant llibres el dia de la presentació del seu poemari a La Casa del Llibre, 19 de gener de 2012. Foto: F. Mompó.]

Falles polítiques

Que àgil ha entrat a sac la Junta Central Fallera contra les protestes que s'han aplegat sota el balcó municipal a les mascletades! Ja sabíem que per falles tot és permès a València, en especial la barbàrie i l'incivisme, però no la dissidència, la llibertat d'expressió i la manifestació del descontent popular, per molt pacífica i educada que siga. Que res no altere la pax romana, vull dir fallera, que per al cas és el mateix. La gerontocràcia (d'idees més que no d'edat) que regula, organitza i exerceix el control absolut sobre la festa vetla infatigable perquè la crítica democràtica no rebaixe gens el poderós efecte de somnífer que les falles han anat concentrant des d'almenys la triomfal entrada de Franco a la ciutat de què encara és alcalde honorari (i amb això està dit quasi tot). La protesta té, sí, una arrel política que s'expressa amb cartells, cartolines roges i llibres enlairats, convertits per agradable sorpresa en símbols de la lluita contra el menfotisme i la impunitat, l'autoritarisme i la injustícia. I de naturalesa política, a les antípodes de l'anterior, és també la promiscuïtat que s'exhibeix cada any sense pudor des del balcó de l'Ajuntament entre els representants electes i els capitosts fallers, més alguns convidats de pes que contribueixen amb entusiasme a la irrigació del narcòtic de decibels i foc que cada any es bomba des de les altures i a la ingesta de canapès i copes a compte de l'erari públic. I la promiscuïtat és tanta que un observador incontaminat no sabria qui és la batlessa i qui la fallera major, la senyora de roig amb veu de mascletada o la jove de la banda bicolor vestida de valenciana. Molt abans de les vigents retallades, el poder falleril, sota el ferri control dels amos del corral, la parra i la paella, en un prodigi de zoològica simbiosi, ja s'havien avançat a la decapitació general amb l'ocupació de tot l'espai urbà, inclòs el de les consciències. Les falles són, ai!, la continuació de la guerra política per altres mitjans, estat de xoc en estat pur, i per això volen que continuem calladets i mansos aplaudint a rabiar la seua glòria i poder. I un be negre!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de març de 2012.

[Fotografia publicada a ara.cat, 1 de març de 2012.] 

Imatge i realitat

Es queixa María José Català, a propòsit de les manifestacions que les darreres setmanes han tret centenars de milers d'estudiants i treballadors al carrer, que la imatge no es correspon amb la realitat. Ignorem en quin costat, racó o forat de la realitat viu la consellera d'Educació ni quins problemes de percepció provoquen la distorsió de la imatge. Potser, com en les televisions antigues, és que no li arriba bé el senyal. Quan passava això, un simple colp sobre l'aparell restituïa la nitidesa de la imatge, però dubtem que en el cas de l'exalcaldessa de Torrent es puga aplicar amb eficàcia tan rudimentària tècnica. Per començar, on hauríem de colpejar, al cap, a la consciència…? D'aquesta senyora només recordem que en una reunió del seu partit afirmava tenir el defecte de parlar en valencià i que demanava per endavant excuses a l'auditori si per culpa del mal costum se li escapava alguna expressió desafortunada. Sospitem, doncs, que la patologia visual de la susdita senyora necessitaria una teràpia més subtil, i no quatre colps maldestres. Siga com vulga, detectar la manca de correspondència entre la realitat i la imatge és exactament el que ens ha passat a molts (en sentit invers al de la consellera, no cal dir-ho) durant molt de temps, que no enteníem la imatge de bacanal sense fi projectada des del poder quan la realitat era de simple estafa i saqueig. No enteníem que la burla a què hem estat i estem sotmesos no reflectís la imatge d'una revolta democràtica en tota regla (i, dit siga de passada, continuem sense entendre-ho). Dilapidats els recursos públics, fins i tot amb el conte de la solidaritat internacional del senyor Blasco, la imatge tan soferta de país de xauxa ha caigut amb estrèpit davant els nostres nassos i en el seu lloc ha aparegut la realitat pura i dura feta un santllàtzer. I ara que la realitat i la imatge, a base de colps, com en les velles teles, per fi comencen a ajustar-se, moltes mariajosés manifesten símptomes de greu presbícia. Porten tants anys obsedits només per la imatge i la simulació que la realitat se'ls n'ha anat per l'aigüera. I ara sembla que ho inundarà tot, de manera que més ens valdrà afinar bé la vista i la resta dels sentits.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de març de 2012.

 

















[el famós crit de munch. imatge distorsionada de la realitat?]