La gran xiulada

Mires cap a un costat i veus les gesticulacions de monsenyor Reig Pla; gires cap a l'altre i entropesses amb els 20.000 milions d'euros públics que pal·liaran usures i fracassos privats perquè l'elefant Bankia (i que ens perdone l'animal) torne a destrossar un dia la fràgil terrisseria. A través de la nítida llum primaveral, l'única que no està en crisi, l'horitzó, mires on mires, va ple d'obscurs presagis, de manera que no hi ha més remei que mirar la gran final. A fi de comptes fa molts anys que el futbol substituí la religió i els bous com a opi del poble, lenitiu i equilibrador del furor de les masses elevat a l'altar civil dels drets inalienables. Brama el bisbe feixista, per a major escarni veí de Cocentaina, amb el mateix llenguatge arnat carpetovetònic que admirà aquella encarnació de Mussolini que fou el notari Blas Piñar, contra el feminisme i l'homosexualitat, que com tothom sap són causa principal de l'atur, la bombolla immobiliària i la dissipació de costums que un dia ens portaran al corralito. La seua veu furibunda, però, no ens priva d'escoltar com l'esquerra s'ha quedat sola demanant al parlament espanyol que l'Església pague com totdéu els seus impostos. Darrere la màscara d'un lleguatge tan obscè no hi ha més que la voluntat de preservació violenta dels vells privilegis de classe i casta. Però concentrem-nos en la copa que es disputa avui (escric en divendres) entre Barça i Athletic a la capital del regne. Com ara fa tres anys hi haurà desplegament de banderes i cant polifònic, i els aficionats dels dos equips protagonitzaran una gran xiulada democràtica contra la reial cosa. Com que en aquests casos el futbol és el que menys compta (per a jocs purs i apolítics ja tenim l'scrabble), i més entre aficions que confraternitzen en la llista de greuges, solidaritats i incertes esperances, més que del resultat de l'encontre estarem pendents de l'enormitat de la xiulada i de la força simbòlica de la invasió subtil de la madrilenya plaça. La monarquia, que dóna nom a la copa que dubte que sufrague, pensarà repartir-se generosament els xiulets amb Aguirre i Reig, Olivas i Rato, els mals seculars de Carpetània i tota la pesca, i l'encertarà per una vegada. Jo compartiré xiulets i taula amb amics euskalduns de l'Athletic i animaré el Barça. Guanyarà la final, per a la salut democràtica, qui més gols faça.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de maig de 2012.

[La primera xiulada a la Marxa Reial va tenir lloc a l'Estadi de les Corts en juny de 1925. Imatge publicada per Vilaweb.]

 

Als tebis

No són els temps que corren aptes per als tebis, vull dir els propensos a la cabotada, els qui van perdent la mirada a còpia de mirar sempre cap a una altra banda, els del cap sota l'ala, els qui no es paguen un cafè ni per equivocació, els qui a la que bades s'emporten el periòdic d'amagatotis, els qui no són simpàtics ni antipàtics però els costa déu i ajuda dir bon dia. Els temps de crisis públiques i notòries, quan la por és induïda com a mesura profilàctica i la gasiveria fa la seua cara més lletja, solen col·locar a cadascú en el lloc que li pertoca, i no s'hi valen mitges tintes ni tebieses. La recent vaga dels ensenyants valencians, tot i les precarietats d'una convocatòria més carregada d'ombres que de llums necessàries i unes estructures organitzatives i uns discursos (voluntats i mèrits personals a banda) propers a l'obsolescència, radiografia amb prou exactitud, em sembla, el conjunt de la societat valenciana actual i la gran massa dels malnodrits per la tebiesa. Amb la que ha caigut, està caient i caurà ben prompte sobre l'escola pública i l'ensenyament en general no deixa de sorprendre que tan sols un 35 % pam dalt pam baix s'haja plantat amb el molt sofert i contrastat mecanisme de la vaga. Però encara sorprén més, per molt habituat que estigues a viure en l'erm del menfotisme, que la indignació i la resposta de la ciutadania davant la burla del lladronici sistemàtic i la devaluació democràtica no siga encara prou voluminosa i decidida com per començar a girar la truita. No ens enganyem, l'herència de la incultura i la narcosi de quan molts es pensaven que ací es lligaven els gossos amb llonganisses, de la despolitització analfabeta, és una boira que no es dissipa amb unes poques ventades. Hem deixat durant massa temps que la política ens la fessen els altres i ara hem d'aprendre a correcuita i sobre la marxa a agafar un destí que envesteix com un bou per les banyes. Aquest aprenentatge, que en primer lloc s'escenifica a les aules, va estretint l'espai on els tebis encara es pensen que sobreviuran fent la viu-viu i esperen amb els braços creuats el mannà del jubileu, espasa de doble tall. Potser n'eixirem tots escaldats, però molt més els qui es miraran a l'espill incapaços de reconèixer-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de maig de 2012.

 

[llibertat.cat]

 

La coma

Avui fa just cinquanta anys de la primera edició de Nosaltres els valencians, que no va eixir al carrer per Sant Jordi, com havíem suposat, sinó el 12 de maig de 1962. L'any, amb el punt àlgid de la primavera, ha anat ple de tota mena d'actes i iniciatives que recordaven l'efemèride i celebraven l'actualitat de l'obra d'un clàssic de l'assagisme del segle XX. Emmarcaven la cita altres dues xifres més o menys redones, els noranta i els vint anys del naixement i el decés de qui afirmà viure com va morir, sense ganes. Ironies lapidàries a banda, no estic en condicions de verificar la literalitat d'un epitafi que a fi de comptes es troba en perfecta sintonia amb el seu escepticisme militant, compatible amb la noble passió (Fuster mateix dixit) per la vida i el destí del seu poble. Tanmateix, tots els interrogants a què convida la lectura d'una obra inesgotable i radicalment viva, el plaer acumulat en la memòria de lector i la permanent incitació a reflexionar sobre la condició humana, el país i el món que se'n deriva, se m'han concentrat avui en la forma humil i aparentment anecdòtica d'una coma. Sí, la que sospite que es deu haver colat en les més recents edicions del títol de l'obra i que no apareix ni en la coberta de la primera ni quan és citada pels estudiosos més fiables. És, diríem, una coma insidiosa, fora de lloc, estranya a l'estil (que és l'home, com sabem) precís i auster de Fuster. Com si abans d'escometre el gentilici per antonomàsia (per a nosaltres, almenys) haguéssem de prendre alè o carrereta. Col·locada entre el pronom i l'article, força una vehemència innecessària, aliena a l'agudesa expositiva del mestre, un subratllat balder, i transforma la fermesa del sintagma nominal en el començ d'una frase inacabada, que es queda tremolant en l'aire. Esborrada mentalment la coma invasora, ja puc, més enllà de la literatura i gràcies a ella, eixir al carrer per verificar la cara i la creu de les anàlisis i pronòstics escrits fa cinquanta anys en el nombre i qualitat dels valencians compromesos amb el país i l'abast i profunditat de la destrucció amb què amb tanta tossudesa com poder s'han dedicat els antifusterians de sempre, els antivalencians d'ara, crònica anunciada de clarobscurs davant nous reptes. 

Publicat al Levante-EMV, dissabte 12 de maig de 2012.

 

Pep i la història

Pep no entrenava el Barça per fer història, cosa que ja sospitàvem molt abans que s'assegués a la banqueta (tot i que d'assegut no hi ha estat pràcticament mai) i comencés a tocar la pilota fins que ell i el seu equip van revolucionar el futbol. Ho va dir en la roda de premsa que precedí el derbi contra els periquitos, mentre dictava la darrera lliçó amb la pulcritud que el caracteritza. Hermeneutes i exegetes de la bíblia futbolística, que viuen de carregar les tintes del joc perquè s'assemble a l'epopeia que ens farà oblidar a estones prorrogables de noranta minuts que som pobres mortals, van haver de renovar a correcuita un llenguatge rovellat de déus, herois i destins tràgics perquè de sobte es van adonar que al davant només tenien un home. Carregat, sí, d'allò que per aquestes terres anomenem trellat o seny, i amant de la poesia, entregat en cos i ànima al treball, intel·ligent, apassionat, honest i a més a més políglota i tot el que cadascú hi sàpia trobar a través d'una imatge pública que ha sabut projectar sense més ombres que les que tot sol deu haver-se empassat en estricta soledat. L'excepcionalitat de Guardiola és, vés per on, la de la persona assenyada, la del despullament d'allò superflu, el que més abunda, i no només en el futbol, la del retorn a les essències del joc, la transformació de l'èpica ampul·losa en lírica de llarg alè, que sense pretendre-ho ja està fent història. A les antípodes del Calígula de Camus, de l'Aznar de les Açores, el Camps de la farmacèutica o tants altres lamentables exemples que només van entrar a la història per deixar-hi fetors de depradació i petulància i mal sabor de boca, Pep Guardiola és l'abanderat de la jovialitat i el cim guanyat en cada instant, el menyspreador del llorer que despús-demà serà seca relíquia. Els altres viuen ja convertits en estàtues en la fase prèvia del cadàver o paguen un negre perquè els escriga la història. No hi ha font per a la set del Pep o és tan a mà que no té misteri: el plaer de colpejar una pilota, l'alegria de trobar-se amb els companys al cap dels anys per parlar de futbol. No, el Pep no ha entrat a la història: simplement l'ha reinventada com qui no vol la cosa.

 Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de maig de 2012.

 

[Foto d'Andreu Dalmau publicada a informacion.es 13/8/2008.]