Democràcia

El que ha passat, està passant i passarà a Catalunya en els propers anys és abans que res una gran lliçó de civisme i democràcia, quan ja crèiem esborrats del mapa aquests valors per l'onada de corrupció, adulteració de la llibertat i crisi-estafa que tot s'ho enduu. En primer lloc per la magnitud de la mobilització, sense precedents potser a nivell planetari, i en segon lloc pel que té de restabliment de la confiança en uns representants polítics àgils a l'hora d'interpretar la realitat social i assumir els reptes i riscos a què empeny la força del carrer. Ni una cosa ni l'altra no s'improvisen perquè són el fruit d'una cultura democràtica profundament arrelada al país i de la confluència de molts forces en un projecte engrescador i transversal, social i nacional. Perquè el que passa la majoria de les vegades, per exemple al País Valencià, és que els polítics siguen sords i cecs a les demandes populars, més o menys assídues, massives i cridaneres. El curs passat, sense anar més lluny, no un milió i mig d'una tacada com a Barcelona, però sí centenars de milers de ciutadans durant mesos vam eixir al carrer sense que això provoqués ni mitja dimissió o escurcés ni un minutet la plàcida migdiada on viuen els sicaris del poder que ens malgoverna i la seua parella de ball del bipartidisme. La sensació, bona per a la inhibició cívica (somni d'una dreta com déu mana) però perillosa per la carcassa de frustracions que pot esclatar violentament, és la de l'ase que volta la sènia. La sensació és que l'acció política democràticament expressada al carrer no serveix de res i que ens ofeguem en el cercle viciós que formen solidàriament ciutadans muts i polítics inútils. Tot això és el que està trencant Catalunya, amb una aposta radical per la democràcia i la invenció del propi camí cap a la independència, en un moment presidit per l'atonia, la impotència i la manca de sentit d'un sistema exhaurit i taponat per una monarquia invàlida, una constitució obsoleta i una classe política convertida en casta de lepidòpters. No sé si a l'Espanya rància, l'única de què de moment tenim notícia a tort i a dret, li fotrà més la gosadia de la independència o la de la impecable lliçó democràtica, si són coses distintes. No deixa de ser patètic, per bé que previsible, que agafada per sorpresa en la inòpia de la pròpia ignorància (secularment cultivada), fins ara no haja brandat més que el sabre i la legalitat desacreditada, això sí, amb idèntic propòsit. N'hi ha alguna altra després de trenta anys de més o menys democràcia?

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de setembre de 2012.

Nínxols

La tristament famosa estàtua, o el que siga, de Ripollès a l'aeroport, o el que siga, de Castelló de la Plana xifra en el terreny simbòlic més visible l'estat de defecció civil en què la societat valenciana, o el que siga, es troba a hores d'ara, després d'anys i panys (d'abús) d'omnipoder. Vull dir, mentre aquesta i altres construccions sense trellat continuaran alegrement erectes, amb aquesta virilitat fatxenda que no solament no es veu obligada a demanar disculpes pel reiterat i impune assalt a les arques públiques i el sentit comú sinó que s'exhibeix sense el menor indici de vergonya o dubte, els valencians continuarem vivint en la inòpia civil i democràtica. I de res no consola saber que aquests bunyols de la prepotència i el mal gust estan sotmesos, com totes les coses d'aquest món, a la lògica erosionadora del temps i a les fatigues de la intempèrie, que tard o d'hora es presenten en forma de ferros rovellats, esquerdes i humitats, perquè un té raons per alimentar la sospita que la capacitat de reacció d'aquest poble, o el que siga, és més lenta que la tectogènesi, dic per dir alguna cosa d'exasperant lentitud en comparació amb la rapidesa amb què transcorre la (mala) vida humana també per aquestes alegres latituds. Encara com si aquests mastodonts de l'estupidesa erigits en el paisatge urbà o natural, que com l'estàtua de don Carlos Fabra o el mateix aeroport que presideix ja són autèntiques peces d'una arqueologia del balafiament, cridassen l'atenció d'arquitectes com els que a Sicília ja inventarien i analitzen estadis fantasmagòrics alçats enmig del no-res, pinacoteques que no han arribat a albergar cap obra d'art, urbanitzacions habitades només per la boira, la ruïna i els crits de xiquets inexistents. El rovell que ataca l'infantiloide monument de Ripollés anirà apoderant-se de mica en mica d'altres objectes inútils que les generacions veuran extingir-se com si es tractés del malson d'Edgar Allan Poe de La caiguda de la casa Usher, inclosos els sorolls amplificats de la mala consciència. Les obres inútils construïdes per l'autobombo i la megalomania, contenidors (i amb això ja és tot dit) de qualsevol fotesa o caprici de nou ric, ja ocupen més lloc que tots els cementeris valencians junts, amb la diferència que en aquelles només hi ha enterrades esperances, dignitat i vergonya en nínxols d'impotència, anomenada per ací menfotisme.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de setembre de 2012.

[Rovell al monument de Ripollés. Foto publicada a El País.]

El vi dels pobres

Un tros de ceba crua, un rosegó de pa, i un got de vi solemne, aquesta és la fórmula estellesiana per excel·lència, amb el permís del pimentó torrat, solitari i magnificient com a alternativa litúrgica amb la inestimable col·laboració de la sal i l'oli cru. El vi o sosteniment de l'afany o la ràbia, el vi dels pobres. No sé com enòlegs, bodeguers i aficionats al líquid element en general no en van prendre bona nota. Segurament fou perquè en temps de flatulència i miratges d'abundors, el vi, i la ràbia, s'adornen amb la lletra engolada de la mala literatura, que només provoca acidesa i mal de cap. Però ara és temps de verema, de primeres, tímides frescors, dels horitzons on resisteix la llum que matisa la tardor, i torna Estellés, que mai no se n'ha anat de la taula, per abocar el vi dels seus versos forts i alimentar i assossegar una ràbia que de tan insistent no té temps entre nosaltres de transformar-se en una altra cosa, en una energia, per exemple, capaç de fondre els ploms, de deixar el món a fosques. Tornen els sopars a la fresca i les lectures, els poemes d'Estellés a les places dels pobles, torna a enlairar-se el vi en got, porró o catalana, per encendre les galtes i les cuixes, per veure d'il·luminar-nos una mica en la confusió, perquè les nostres idees i projectes, les nostres angúnies i esperances siguen alguna cosa més que el raig i la perícia esmaperduda dels coets borratxos; perquè de retorn al cicle dels rosegons durs que hom llança als gossos, a l'encariment de les penes i els sacrificis, a la concentració avara del poder en les mans dels de sempre, a les preguntes i respostes que amaguen a la sobirania dels pobles, el vi fort i elemental dels poemes d'Estellés centrifugue la ràbia i la convertesca en alegria i combat, en unitat i esperança. El vi dels pobres, begut solemnement a les nits estellesianes de setembre. Mentre ells, els de sempre, bramen i decreten, retallen i escodrinyen, soscaven i impedeixen, furten i s'amaguen, espolien i anorreen, nosaltres bevem el vi fort que escrigué amb tota la sang i tota la ràbia i la impotència el fill del forner que nasqué a Burjassot. És el vi que ens fa forts, amb el rosegó de pa i la ceba crua, la voluntat que s'enlaira amb el got, el porró i la catalana, com un somni que vol arrels i realitat i memòria. Si avui ens bevem el setembre a versos tan forts com una rella demà alçarem el país des del fang de la democràcia, en la germanor de totes les veus i tots els braços.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de setembre de 2012.

Onze de setembre

A la independència, s'hi vol anar per estar més bé o per evitar estar més malament, tot i que no estar pitjor sovint ja és trobar-se més bé, quin embolic, com en un bon i civilitzat divorci. No negarem les virtuts terapèutiques que una separació té pel mer fet de ser-ho i per ser voluntària, lliurement decidida. L'independent deu sentir el mateix alleujament de qui pronuncia frases com “Fins ací hem arribat!” o “Ja no t'aguante més!” i després les fa efectives amb els papers en regla a cal jutge. Alguns havíem fantasiejat amb la independència, que és paraula esdrúixola i ens venia molt bé per exercitar certa gimnàstica a les manifestacions i per un sentit intuïtiu de la jovialitat, també molt bona per a la salut, però la trobàvem tan lluny de la consciència i la realitat del país (valencià, vull dir ara), que ja ens venia bé com a recurs d'excitació de la libido. Avui, catapultada pels estralls d'una crisi que ha fet emergir a la superfície més visible el fracàs de l'espoliació anomenada Espanya, la independència ja es troba a l'agenda política dels nostres veïns de dalt escrita amb tinta més o menys indeleble en la voluntat d'àmplies masses de la població. De fet, el crit alliberador del “Fins ací hem arribat!”, que es farà més audible el proper 11 de setembre, ja és un pas significatiu per molt que la part més àrdua del procés, arreglar papers i tot això, es presumeix llarga i fotuda. A fi de comptes qui reclama la independència ja és una mica independent, i confia que estarà més bé encara que siga evitant trobar-se més malament. Vist des d'aquest costat, i llegint una premsa espanyola que vol ignorar la magnitud del fenomen i una de catalana que potser l'exagera moguda per un entusiasme al carrer que s'encomana (i en bona hora!), paradoxalment la Sènia no ens havia semblat mai riu tan ample ni frontera tan cruel. El que sembla un nou cicle històric per al país (els països catalans, vull dir ara), agafa els valencians amb una mà davant i una altra darrere, atònits en la immobilitat del nostre particular cercle. No hi haurà independència sense València? Ho dubte. Siga com siga el camí que es recorre, més enllà del que puga haver-hi de política-ficció o de fenomen encara incipient en el procés d'independència, que Catalunya esdevinga més prompte que tard un nou estat d'Europa em sembla una cosa ben factible. Veurem en tot cas quina cara se'ns queda als valencians ja en la mateixa diada, pels carrers de Barcelona. Alguns atzucacs sembla que comencen a obrir-se, alguns cercles viciosos a trencar-se. Quina glopada d'aire!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de setembre de 2012.

El parèntesi

Deu ser que avui és 1 de setembre que tinc l'estranya sensació d'estar tornant a la realitat, siga quina siga i com siga aquesta realitat, que no sé molt bé. Com si estigués tancant un parèntesi, el de l'agost segurament, vaja, a dins el qual hi havia (amb quina enyorança escric aquest temps verbal!) una frase, menor i subsidiària d'un discurs més ample potser, però dotada de prou autonomia de sentit dins els propis límits, els del parèntesi. Reconec que aquest signe arrossega una certa mala reputació com a cosa d'excèntrics, evasius, perepunyetes del matís subliminar, però això ho diuen els partidaris de la realitat, siga quina siga, que deuen creure que és unívoca i lineal i no té temps per a insidioses desviacions. Perquè de fet un parèntesi no és sinó l'espai de l'excepció a la regla, de la idea nova que per modèstia es resigna a viure dins el seus límits i renuncia a ocupar la realitat sencera. El que passa és que de vegades una frase col·locada entre parèntesis té tanta força que es desborda i multiplica fins a esdevenir, què sé jo, una novel·la, una teoria científica, una escola de filosofia. En el fons, però, això no són sinó convencions que acceptem per no haver-nos de calfar més el cap, i la majoria de vegades no sabem molt bé què hi ha a dins i a fora del parèntesi, o a dins i a fora de la realitat, i aquest és el problema. Perquè, és clar, els parèntesis són més rotunds, més primitius, més clars, però es comporten de manera molt similar a les comes o els guionets, signes contra els quals ningú no sembla carregar les tintes. Però al que anàvem, avui és 1 de setembre i és com si estigués eixint d'un parèntesi (o entrant-ne en un altre, vés a saber). I m'adone que coses que velaven els parèntesis, com ara la independència, es desborden i comencen a ocupar l'espai que fins ara es trobava en mans de les Olimpíades, la prima de risc, la crisi i tot això. ¿Recorden la famosa cacera d'elefants i els escàndols del gendre del Rei, que s'havien quedat al marge de la realitat enmig d'un silenciós parèntesi? Doncs ara isc del meu parèntesi estival i què em trobe? El Rei que li fot una galtada al seu xofer perquè no li agrada on ha aparcat i un tal Alamán Castro, coronel de l'Exèrcit espanyol, que amenaça de traure els tancs al carrer una altra vegada si Catalunya s'entossudeix d'abandonar el parèntesi de submissió i incompetència i aspira a convertir-se ella mateixa en el seu propi text, amb els parèntesis aclaridors que calga a dins d'ell. Ja no sé a quin costat del parèntesi o de la realitat em trobe, i això no ha fet més que començar. O recomençar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 1 de setembre de 2012.