dissabte, 26 d’abril del 2014

En el temps, en el riu

Toni Tordera, Papers de l'aigua. Edició pròpia de 200 exemplars numerats impresos a La Imprenta C G, Paterna, desembre de 2013.

· · ·

Una carta de la baralla cap per avall obri el llibre, una altra carta (o és la mateixa?) també tapada el tanca. A l'endemig els naips-poemes al descobert, dialogant amb les fotografies de Rafael Bellver gràcies a la prestidigitació del maquetador Josep Vicent Valero. Toni Tordera ha dibuixat aquestes cartes sobre papers d'aigua i, investit amb l'autoritat del bon crupier, les reparteix amb destresa per al joc de la vida, de la lectura, del temps que passa, de l'amor i la reflexió que s'emmiralla i multiplica en l'inexhaurible corrent del riu. Quan tot és atzar, res no es deixa a la ventura; la jugada de daus no invalida la sort (Mallarmé dixit) i “en qualsevol gota de rosada, llueix / i resplendeix la nit fosca i viva”. Què és el poema, la poesia, sinó l'intent de fondre el concret i l'inabastable, el que passa eternament i el que perdura, la voluntat d'expressar el trànsit en el trànsit? Així l'home i el riu, vell espill de la seua transhumància; així els ulls que miren l'espectacle de la natura, simple realitat feta espectacle sempre que uns ulls la miren: “som jo / i els meus ulls / i la teua mirada els artesans / de la natura”.
Antoni Tordera és home de llarga i prestigiosa trajectòria en els àmbits universitari i teatral, espais que sovint ha aconseguit lligar en una rica experiència transfronterera gràcies a un magisteri que actua amb idèntica solvència en la càtedra de l'escenari i davant el teló arnat de l'aula i una capacitat proverbial per engrescar tota cuca viva i fomentar la creativitat fins entre els més circumspectes partidaris de l'enclaustrament. Amb aquests Papers de l'aigua, signats per un més domèstic, familiar i popular Toni (que és com l'anomenem els amics), Tordera salda un compte molt antic amb la deessa de la poesia i la llengua del pare: dos bells ocells, inseparables ara, d'un sol, precís tret. Per expressar allò que fuig, com l'aigua, com els plaers efímers, com la llum de l'alba, com l'amor de tota una vida. Assegut en qualsevol dels seus racons més íntims i secrets, en l'esplendorosa concentració que exigeix la mirada i l'assumpció de la natura, en aquell indret on el riu Matarranya acaricia i dóna alè de vida a Beseit, Toni Tordera agafa quadern i llapis i escriu sobre el transcurs de la vida des de la perspectiva de qui ha viscut i llegit molt, des de la saviesa dels anys i l'experiència i un respecte delicadíssim per la paraula. Escriu amb cautela, sospesant cada mot, volant de tant en tant amb les criatures aèries, enfonsant-se com les arrels profundes de l'arbre, meditant a la vora del vell espill, la remor eterna de l'aigua que som i que ens porta. La infinitud d'aquesta font de poesia que és el riu, d'Heràclit a Manrique, d'Espriu a Holan, de Guimaraes Rosa a Jesús Montcada, queda palesa amb aquesta aportació de Tordera, elegant i personal exercici de lliurament i de memòria.
Cinc llibres integren el llibre, o El riu de les llengües. La llengua de mon pare, un més que els tradicionals pals de la baralla: Llibre 1: Gala i vestit de comparances, Llibre 2: El gran parèntesi, la fàbrica, Llibre 3: Trinitat de serps, una sibil·la i un arbre, Llibre 4: Dos de dalt i avall i Llibre 5: L'esplendorós llibre de l'home secret. S'apleguen sota el primer títol, de ressonàncies teatrals i barroques, set breus poemes sobre el riu. Al motiu del segon –una vella fàbrica paperera avui, com tantes altres de la comarca, en ruïnes– deu el poemari el seu nom, la nítida conjunció del paper (que ens porta a l'escriptura) i l'aigua (metonímia del riu) i que a més evoca aquell tipus de paper que en diem precisament d'aigua i sobre el qual la tinta dibuixa formes sinuoses anàlogues als corrents de l'aigua. Principi i fi entortolligats per la polisèmia; les combinacions de la baralla són infinites. A la tercera part Toni Tordera exerceix el franciscanisme –anterior a Sant Francesc– inherent a tota escriptura, l'amor indeleble a totes les criatures i els noms que les individualitzen. La quarta construeix el paisatge des de dues perspectives complementàries, de dalt a baix, que inclouen la memòria de l'amor en la presència del cos estimat, per acabar a la cinquena esgrafiant una mena d'autobiografia amb què l'autor s'acomiada i continua el seu camí tranquil·lament. Les cartes estan repartides. Nadeu per aquest riu tan bell, jugueu el joc a què som convidats en bona hora.

(Publicat a Saó núm. 391, març de 2014.)

(Toni Tordera el dia de la presentació del seu llibre en un restaurant de València el diumenge 16 de febrer de 2014.)

dissabte, 12 d’abril del 2014

Imperi de la llei

Tot i la previsible negativa del Congrés a la petició del Parlament de Catalunya, tenia ganes de sentir què deien ses senyories. Bussege vostè en les aigües del llenguatge, que inunden també allò que no es diu, els insondables abismes del que s'amaga, i obtindrà una imatge nítida de la realitat. O, pel que fa al cas, de l'estat de la nació o la nació de l'estat (una, més o menys gran i formalment lliure). Creiem que dominem les paraules però, fora de l'exigent exercici de crontrol que és la literatura, i no sempre, són elles les que manen per escampar tota mena de tabús, idees preconcebudes, llocs comuns, prejudicis i vacuïtat. La política, no cal dir-ho, és un terreny especialment adobat perquè hi cresquen aquesta mena d'hortalisses. Ses majoritàries senyories, amb Rajoy i Rubalcaba com a primeres espases, ja es cuiden ben bé prou de no aventurar-se fora de l'espai acotat de l'insignificant, la banalitat més ensopidora, les paraules més grapejades i inútils. Els passa com a alguns periodistes esportius, que de sobte apareix una paraula i els apunyala per l'esquena sense que normalment la majoria de l'audiència se n'adone, víctima silenciosa de traïcions similars. Vegen què volen dir quan afirmen que tal futbolista, normalment algun de molt de caràcter i escasses qualitats tècniques, va tenir una actuació imperial. No sé a vostè però a mi això d'imperial em posa la carn de gallina. Doncs vet ací que la paraula preferida d'aquest diàleg de sords de l'altre dia al Congrés per part dels negadors del dret democràtic de votar fou imperi –de la llei, només faltaria. Vol dir això que els catalans (i els altres, inclosos els estrictament espanyols si algun dia s'ho plantegen) no poden votar perquè l'imperi de la llei no ho permet, amb la qual cosa, en el fons, ens trobem davant la paradoxa de tenir una Constitució que per l'endret és democràtica i pel revés impedeix exercir un dret essencial en democràcia, el vot, en aquest cas en forma de referèndum. És una llàstima que el ditxós imperi de la llei no arribe, posem per cas, per assegurar l'habitatge, el treball, la sanitat o l'ensenyament en valencià, drets també constitucionals. Quan paraules com constitució, imperi, democràcia, sobirania i tantes altres es converteixen en paper mullat, cal tornar a escriure-les amb bona lletra sobre un paper nou. Així es va deixar escapar l'enèsim intent de Catalunya de posar una mica de trellat en l'imperi i obrir la via per a una república de ciutadans i pobles més lliures. Una altra oportunitat perduda per als altres pobles d'Espanya de posar a hora el rellotge de la història. Però a diferència dels representants catalans recreats per Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios els d'ara se'n tornen a casa amb el cap ben alt i més decidits a posar punt final a l'imperi de la llei (del més fort) i a escometre la pròpia i inajornable transició nacional.       

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 12 d'abril de 2014.]




dissabte, 5 d’abril del 2014

Fuga d'esperança

L'esperança, virtut teologal, no és com el gas. Una fuga de gas és un dels perills domèstics més temuts, i amb raó, perquè les seues conseqüències poden ser letals. Si l'esperança va existir alguna vegada en l'Espanya nacional segurament es devia a algun estat d'ebrietat transitori, però a hores d'ara podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que ja fa temps que va escampar el poll cap a llocs més amables. Probablement és millor així perquè, com diuen al meu poble, el que espera desespera, de manera que farem ben fet de no esperar res, ni menys esperar l'esperança. Al capdavall, modestos per necessitat, podríem anar tirant amb una parent pobra de l'esperança que es diu confiança i que si no telogal, té almenys la virtut de no allunyar-nos massa de les evidències, amb tot i que hi ha qui fa mans i mànegues perquè ni la humil confiança puga asseure's a la nostra taula. Per exemple la presidenta del PP madrileny, la celtibèrica Esperanza Aguirre, una de les dames de ferro colat que més bé branda la vara del manar i que exerceix el seu poder sense les desagradables simulacions que de vegades imposen la vergonya, la moderació o el llenguatge políticament correcte. Ni pandémica ni celeste, el més bragat no gosaria parlar-hi de tu a tu ni compartir amb ella la botella i el cendrer quan li sobrevé la còlera divina, que és capaç de descarregar sense parpellejar. Segur que el seu oncle, el gran poeta Gil de Biedma, no s'inspirà en cap esperança per entonar les seues Moralidades. I de les ramificacions del seu noble arbre familiar, sens dubte el que millor li escau és el de ser casada amb un Grande de España, que això trempa molt el caràcter. El cas és que l'Esperanza va fugir o tocar el dos mentre uns municipals li fotien una multa per aparcar malament. Però una fuga d'Esperanza, sobretot quan és captada per l'ull de la càmera, no és com una fuga de gas inodora tot i que quasi tan perillosa, ja que empesa pel seu orgull ferit, en el rampell es va dur per davant la moto d'un agent, afortunadament sense agent damunt. Confessa la portentosa senyora que va tenir un dia atziac, i nosaltres ens la creiem. A fi de comptes deu ser molt dur ser exministra, expresidenta de la capital del Regne i esposa d'un Grande i haver de trepitjar un dia el mateix fang en què ens rebolquem els mortals, amb multes, fugues de gas i tota la pesca. Per sort per a Esperanza i tots els grandes i peixos grossos, al capdavall no ha de témer una fuga sobtada d'esperança, ni les picoretes de la manca de confiança que als altres ens assetgen, ni la desconfiança envers una justícia terrenal que rares vegades toca els intocables de la paella i el mànec. 

[Publicat a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 d'abril de 2014.]



dimecres, 2 d’abril del 2014

Sobren raons (i manca tot)

Josep Porcar, Llambreig. Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres, Barcelona, 2013.
···
Torna, després d'Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l'edició. En l'entreacte s'han escolat cinc anys d'un no parar pels camins de l'escriptura de què dóna compte l'activitat que l'autor desplega al seu blog Salms (http://www.porcar.net) i al justament celebrat Bloc de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l'atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l'extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l'edició digital, amb un ric i variat correlat d'imatges (fotos i vídeos) i músiques, l'aplica a l'art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l'emissió de llum per reflexió, podria sobtar d'entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l'exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l'escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d'entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d'èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l'intent reeixit d'expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d'un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d'allò que anomenen "mercat de treball", "titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats" i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s'ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d'uns paràmetres poètics d'alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l'ou de la proposta de Porcar i l'elaboració de la metàfora de la poesia que s'expressa en el poema "Refracció" que fa de pòrtic del llibre: "Des d'un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / [...] amb una llum que no hi reté, / que no l'encega ni l'atura". L'espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l'espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l'autenticitat de la seua paraula.
Llambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d'ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d'un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s'ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic "Cruiximents", un diàleg amb l'amic mentre beuen "sota el pont de la via". Contribueix a la coherència del conjunt, entre d'altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament... La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d'alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d'austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials ("Retaule d'Apocalipsi amb corca", "Ranera", poema dedicat als revoltats de les places del 15M, "Rés de rescabalament", "Serpeig"...). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de "Llampec" ("No el llamp, / ni el tro que l'assevera, / sinó qui el sent / i l'empelta"), té probablement el seu punt àlgid en "Un estrany balanceig", poema sobre la decepció. De l'espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d'una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinsitres del temps. Imprescindible.

[Publicat al núm. 390 de Saó, febrer de 2014.]

[Foto de l'autor extreta de http://www.elpontdeleslletres.cat/tag/josep-porcar/]