Ja cauran del burro

Vespres del 18 de juliol (què deu tenir aquesta data que excita i confon de tal manera les neurones de certa genteta?) han sorgit a la llum pública un parell de manifestos signats per alguns intel·lectuals espanyols. El primer que vam conèixer és encapçalat pel nòbel Mario Vargas Llosa i assumit per Arcadi Espada, Félix de Azúa, Albert Boadella, exdirigents de CCOO i UGT i eixe gran demòcrata que respon al nom de Federico Jiménez Losantos, entre altres il·lustres perles. Que què fa una fauna tan diversa i aparentment incompatible en un lloc com aquest? Jo els ho diré: clamar contra qualsevol solució negociada a les revindicacions que avui planteja Catalunya des d'un espanyolisme hegemonista, uniformitzador i excloent. Que són, precisament, el material de la palla que aquests visionaris de calbot pretenen haver vist en l'ull del catalanisme sobiranista sense adonar-se que no és sinó el que configura la biga allotjada en el propi i que els fa cecs a una realitat que no entenen i sobre la qual projecten els seus fantasmes i prejudicis. La primera trampa amb quèpretenen engalipar el lector despistat és la del sac on van a parar, segons ells, tots els nacionalismes, excepte casualment l'espanyol, el tàcit, el pressuposat, el que més s'ha afirmat històricament contra els altres. Però és que en negar el dret democràtic de decidir d'una part de la ciutadania invocada encara espanyola cauen en la flagrant contradicció de voler conculcar un dret que no coneix fronteres estatals sense que els tremole l'unívoc, impassible i totalitari pols identitari. És com si, per exemple, volguessen privar les dones de poder decidir els assumptes que els afecten per ser dones o els veïns de Jerez de la Frontera de dirimir si accepten o no albergar una central nuclear en el seu terme municipal. Però és que unes insensateses de tals dimensions, fetes des de l'espanyolisme més tronat, només es poden verbalitzar amb una prosa pastosa incapaç d'aportar ni una engruna de lucidesa a un debat, un diàleg i unes negociacions que tardaran més o menys a imposar-se però que són inevitables per molt que el primer objectiu del manifest és precisament segar de socarrel qualsevol diàleg. Poc podem esperar de la intel·lectualitat castellanoespanyola amb aquests estirabots, a penes pal·liats pel detall federalista d'un segon manifest que va seguir al de Vargas Llosa i companyia. O no han entès res del que ha passat i passa (malament) o ho han entès a la perfecció (pitjor). No han entès que el catalanisme ja va abandonar fa temps el buc insígnia de la identitat i la cultura i el victimisme permanent per convertir-se en un moviment independentista transversal i integrador, nítidament democràtic, majoritàriament europeista i molt avançat des del punt de vista social. No han entès (o ho han entès perfectament i han decidit alinear-se amb el pitjor immobilisme reaccionari en nom de la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola) que a la Catalunya d'avui s'ha posat en marxa el procés popular radical i democràtic més important d'Europa i que amb les eines indispensables d'un estat propi pot ser un model magnífic de transformació i progrés. Però aquests intel·lectuals, inspirats en les FAES d'Aznar i la verborrea joseantoniana, llancen des de vísceres antipoètiques paraules de fum i ens miren per damunt del muscle des de la seua còmoda torre d'ivori. Potser, això sí, il·lustren molt bé l'actual estat catatònic de la classe política en el poder i de bona part de la ciutadania que hi combrega. Haurem d'esperar una altra mena d'intel·lectuals que facen honor al seu nom i que estiguen a l'alçada de les circumstàncies. Aquests, ja cauran solets del burro que han muntat.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 19 de juliol de 2014.]

L'Àfrica valenciana

Durant el franquisme era habitual dir que Europa començava a l'altre costat del Pirineu. L'humor, sobretot quan les coses van mal dades, és un bon recurs per descarregar la tensió que provoca la consciència del fracàs i la injustícia. En aquest cas arribava pintat de negre, perquè si la Península Ibèrica no era Europa, el més probable era que pertanyés a l'Àfrica, i més concretament a la subsahariana, territori on batega el cor més tenebrós de la humana condició. O ni a Europa ni a l'Àfrica sinó a aquell no-lloc que la retòrica oficial consagrava en el seu Spain is different. Amb el capbussó democràtic en l'Europa dels mercats, les institucions, les finances, la moneda única i tot això, i amb les generoses subvencions que plovien d'un cel ple de núvols de diners, l'Europa opulenta va permetre's el luxe de fer la vista grossa davant els dèficits democràtics i els comptes dubtosos d'un estat que si no era del tot africà tampoc no era ben bé europeu. Però a l'Espanya subvencionada que administra un estat deficitari i cada vegada més recentralitzat Europa va començar a demanar-li comptes, no els de la vella, els més practicats en aquest regne, sinó els fonamentats en els càlculs de la ciència estadística. I heus ací que ha estat a la finca valenciana, encara autònoma, on ha saltat la llebre d'uns comptes sistemàticament falsejats, per error o negligència greu, des de fa uns anys per la Generalitat, comptes que ara els responsables del negociat europeu han d'investigar a fons i que potser derivaran en unes boniques sancions. Sort que Europa malgrat tot comença a l'altre costat del Pirineu i està per fi disposada a fer complir les lleis i fiscalitzar uns comptes zelosament amagats als ciutadans i a l'oposició i que han sumit la finca del turisme i l'alegre menfotisme en un estat de prostració difícilment descriptible. Si afegim a aquest darrer episodi d'indignació i vergonya la posició manifestada recentment per les principals organitzacions empresarials valencianes contra la política del Consell i les contínues discriminacions per part de l'Estat, haurem de preguntar-nos què sosté encara el govern del PP en la seua caiguda lliure al cor de les tenebres on tots som arrossegats amb més o menys entusiasme. Ni que només siga des de la lògica empresarial del benefici, l'anticatalanisme operístic del poder comencen a despullar-lo també sectors que tradicionalment hi han clavat bones cullerades i ara veuen perillar la balança comercial amb el nostre principal client i proveïdor, la dolça Catalunya, quines coses. L'anticatalanisme no és només una bajanada contranatural per continuar ofrenant unes glòries que mai no són rescabalades per Madrid sinó, al capdavall, un autèntic suïcidi també econòmic. I ací per començar el que cal és desemmascarar les trampes i comptar bé les faves.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 12 de juliol de 2014.]

Amb Ca Revolta

Sembla mentida que en una ciutat com València, reina dels decibels, la luminotècnia absurda, el desordre festiu amb comandament a distància i tota mena de balafiaments a major glòria de l'analfabetisme i la burrera, s'al·leguen raons tècniques i d'incompliment de la normativa municipal per impedir que a Ca Revolta continue programant-se teatre, poesia, música o cançó. Des de la seua creació l'any 2000 al cor del barri de Velluters, un dels més degradats de la capital, i a tocar del Carme, aquest espai-associació ubicat en un antic palauet rehabilitat per arquitectes com Just Ramírez i Carles Dolç ha estat i és un centre cultural de referència, la gran excepció que confirma la regla d'una ciutat embadalida, desdibuixada, atònita i indeferent al pàlpit cultural, creatiu i lliure. Costa d'entendre, dic, que el que hauria de ser protegit com un bé d'interès cultural, amanyagat pel poder de torn (que a València és sempre el mateix), estiga perpètuament en el punt de mira dels fusells municipals de l'arsenal de Rita Barberá. Com en el cas del Cabanyal o el Centre Octubre i altres honorables excepcions, cada vegada més nombroses i determinants, Ca Revolta ha representat com pocs un model d'autogestió i alternativa cultural arrelada al país i solidària amb totes les causes que empenyen per una societat nova alliberada de vells llastos. La seua transversalitat, la generositat amb què ha acollit tota mena d'iniciatives artístiques i culturals, la valentia a alçar la veu quan ha calgut i el fet d'haver-se ofert com un lloc de trobada per a tots els qui defensen una altra ciutat i un altre país, és una ofensa per als reietons que pretenen monopolitzar el poder i que fan mans i mànigues per ofegar qualsevol dissidència. És la forma com entenen la democràcia, amb el garrot o el fusell a la mà, i no te n'isques de la fila. Més enllà de l'enèsim formalisme tècnic que persegueix convertir-la en mera anècdota, tot el que Ca Revolta representa irrita Rita Barberá. És, i passeu-me l'oxímoron, una simple qüestió de collons. La nostra Dama de Ferro, que continua perdent sang per l'hemorroide del Cabanyal, n'ha fet un altre molt peculiar casus belli. Qüestió de collons, d'una visceralitat feixistoide ja llegendària en la comandanta municipal, és a dir, d'absència de contrabalança democràtica, del terrible pes d'una majoria absoluta que tendeix a eixamplar els testicles (i passeu-me la metàfora) que reposen sobre les poltrones del poder. I ara que la nau del PP s'enfonsa i que ja fins i tot s'especula amb la intervenció de la Generalitat Valenciana, cal apagar el foc esperançador de Ca Revolta i de totes les revoltes amb els dipòsits exhausts d'aigua encara en mans d'un poder espuri. Ara més que mai, doncs, amb Ca Revolta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 5 de juliol de 2014.]