Déjà vu

Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal, fenomen que es repetirà d'ací a dinou anys, i no em pregunten per què. Tampoc és freqüent que les temperatures d'aquests dies siguen tan altes que pugues seure a la terrassa d'un bar com si estiguesses en abril. Malgrat aquestes excepcions, però, potser aquestes són les més reiteratives festes de totes i quan més ens assetja la sensació del déjà vu, no com a fals record sinó com a certitud que moltes coses es repeteixen efectivament fins a la nàusea. Deu ser que som animals de costums –o de records, com volia Estellés– i que per molt que fantasiegem amb les novetats (per això vam inventar els regals, i la publicitat, i els viatges, i…), el que realment ens agrada és repetir-nos. Les festes i les tradicions són això bàsicament, el ritual de certs automatismes, un espill on mirar-nos per certificar que encara som en aquest món i que hi som perquè vivim coses que no depenen de nosaltres, músics que en el millor dels casos ens limitem a tocar el propi i humil instrument, amb més o menys destresa, en una orquestra multitudinària i sincronitzada que no sabem qui dirigeix. Hi ha a qui el nadal se li fa costera amunt, i és comprensible, per les mateixes raons per les quals agraden a la majoria. Fins i tot per als qui vam despullar la festa de qualsevol vel·leïtat teològica i tot i mantenir-ne el decorat, betlems i nadales inclosos, la celebrem d'una manera emotivament atea i escèptica, també val la teoria de la iteració. Això vol dir –passe'm el lector el vagareig per coses tan improbables– que si ens en canviassen de sobte l'escenografia, de dalt abaix, ens produiria el mateix efecte que si ens miràssem a l'espill i no ens hi veiéssem reflectits, com en les pel·lícules de vampirs. El que més m'agradava dels meus nadals alcoians és el que més trobe a faltar a València: aquell punt especial d'ebullició dels afectes que tan bé s'expressa fent la volta als ponts i que eixampla el cercle de l'estima, d'una manera que sempre em va semblar molt natural i civilitzada, des de la família a tot el veïnat, amics, coneguts i saludats i fins desconeguts i passavolants. Però també ha volgut enguany que hi hagués eleccions quasi caient-nos al putxero de nadal. Això ha incrementat la consciència del déjà vu quasi fins a extrems paranormals. Heus ací de nou, en la ressaca postelectoral, el primer discurs del nou monarca assetjant-nos per terra, mar i aire. Un discurs vell, el mateix de sempre, si de cas més sentidet de sal espanyolista, més parcial, menys conciliador i condescent que les pirotècnies a què ens tenia acostumats el seu papà en èpoques de més aparent bonança. D'aquesta repetició, com de la de la cançoneta dels xiquets de San Ildefonso de Madrid (que enguany, ara que ho pense, no vaig sentir enlloc), la de l'obligació dels regals, el consumisme pantagruèlic, el torpedeig immisericorde de la lacrimogènia com a excusa per a la venda (de la cabra la majoria de les vegades), i unes quantes estúpides iteracions, si de mi depengués, en faria taula rasa i em quedaria més ample que llarg. I bones festes.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 26 de desembre de 2015.]

[Fotografia d'Emili Vilamala publicada a l'ara.cat.]

Confessions d'un votant

Si no em fallen els càlculs, les de demà seran les eleccions que fan quaranta-una en el meu còmput personal, d'ençà que em van permetre votar l'any 1977. No sé a hores d'ara si posar-les en l'haver o en el deure del meu compte, que això va a dies per a qui no ha apostat mai per cavall guanyador (siga el que això signifique). En el fons fa ràbia pensar que el vot –i deixant de banda la retòrica de les conquistes democràtiques del poble– depenga d'una concessió, d'un permís que el poder atorga de més bona o mala gana, amb més o menys inconfessables propòsits. Que un no haja nascut, vaja, amb el dret inqüestionable i natural de ciutadania davall el braç i poder votar-ho tot –tot el que es pot votar, vaja. Així, m'he entretingut comptant l'itinerari de les meues (i ja em perdonaran el possessiu en una cosa tan "impersonal" com la que ara ens ocupa) votacions: 12 a les Corts espanyoles, 3 referèndums, 10 municipals, 9 al Parlament valencià i 7 a l'europeu fan la bonica suma de 41 conte­ses electorals. I repare encara en un detall: llevat del plebiscit de ratificació de la Constitució espanyola, en què era partidari de l'abstenció (prou que ho he lamentat després: hi havia d'haver votat en contra), he votat sempre que, ai!, m'hi han convocat. Per sort, el meu és un vici compartit per molta gent, tot i que també n'hi ha molta, de vegades la majoria, amb el vici contrari (si hi ha vicis contraris o llibertats incompatibles, que probablement no), el de no votar, per deixadesa, impossibilitat o consciència. Tot i saber que les votacions no són l'únic paràmetre per mesurar la qualitat democràtica d'un país (ni que només siga per fer bo l'adagi que diu que feta la llei, feta la trampa, incloses les lleis electorals espanyoles i valencianes, tan beneficioses per a l'statu quo i, doncs, a la perpetuació d'injustícies, desigualtats i pri­vilegis), sé que no hi ha democràcia sense votacions més o menys lliures. Tampoc no m'agrada fer-ne un gra massa ni se'm sol omplir la boca amb hipèrboles com "festa de la democràcia" i similars (de no ser en el cas més que hipotètic de grans majories en què hi guanyassen els "meus"). Però vote sempre i sempre hi perd o sempre hi guanye, qui sap. Perquè no faig del vot un acte de fe sinó de responsabilitat, una responsabilitat que col·loque al costat de totes les altres de la vida cívica i democràtica. Votar és per a mi –pas de puça, de pardal o de llebre ara que som a les portes del solstici d'hivern, encara que no ho semble– una possibilitat de millora, una ocasió d'acostar horitzons sempre llunyans. Vote per eixamplar les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors, la meua llibertat i la del meu país, i mai per delegar en ningú el que només depén de mi. No vote eslògans fàcils ni promeses de fum, no vote sols banderes sinó sobretot abanderats (seguesc també en això les sàvies recomanacions del mestre de Sueca), i només si em són propers i reconeixibles. Com en tantes ocasions anteriors (ara, feta la suma, ja podem dir-ho) m'adreçaré a l'urna que em pertoca amb una papereta incerta en la mà i votaré per aproximació, convençut que l'esquerra valenciana possible encara és molt lluny de la que crec necessària per al país i per al poble que li dóna vida i sentit, que s'hi presenta dividida i una mica coixa de projectes. Però votaré, una vegada més, esperant que el meu vot contribuesca a la fi del bipartidisme i valga per empènyer la ruptura d'un règim insostenible. Votaré dubtant si diumenge haurem fet un pas de puça, de pardal o de llebre, però conscient que el vot indispensable no m'eximirà d'altres responsabilitats indefugibles i que ningú no votarà per mi ni per nosaltres, que ningú no ens concedirà allò que no siguem mereixedors de guanyar amb el nostre esforç col·lectiu, dia a dia, que no hi ha més llibertat que la que es conquista. També amb els vots, amb cada vot.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 19 de desembre de 2015.]

Allò que roman

Isabel Robles, Les sabates i altres poemes. Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2013. Bromera poesia núm. 108. Alzira, octubre de 2014.

· · ·

«Tot el que dura costa de guanyar; / tot allò que roman deixa solatge». Aquests versos pertanyen al poema «Paisatge càrstic» de la segona part, Més que literaris, del llibre que ressenyem i podrien funcionar com a divisa per entendre com Isabel Robles concep la seua escriptura, o l'escriptura en general, en tant que procés i com a punt d'arribada, com a aconseguiment i fixació. Per molt que el poema citat evoca unes lectures públiques de poemes a l'interior de les coves d'Arrikrutz i Vilenica, casos particulars i ben concrets, com sol passar en la poesia de la nostra autora la maniobra poètica rau precisament a elevar a categoria i generalitzar certes anècdotes i experiències vitals, sovint recreades amb tot luxe de detalls en els poemes. Els processos geològics, tan lents en termes humans, i les lleis de l'erosió encarregades de motllurar les entranyes de la terra amb les formes més belles, suggereixen la lentitud i bellesa mateixes de l'escriptura. A la cavorca convertida en «metàfora d'aquell úter matern» vibren les estalactites del llenguatge humà, les paraules, entre espectaculars formacions geològiques, una conjunció que remunta el riu del temps en un sentit també històric i que recrea efímerament un retorn als misteris inicials, als llocs primigenis de la humanitat.

A propòsit de l'aparició en 2009 del Llibre dels adéus ja vam tenir ocasió d'escriure (Saó núm. 339, de juny de 2009) que «el llenguatge poètic és per a Isabel Robles més sovint una eina de prospecció analítica de la realitat (i en ajuda d'això hi ha el distanciament crític de la ironia) que d'emotiva afirmació, tot i que de vegades aconsegueix una síntesi entre ambdues perspectives». A la vista de Les sabates i altres poemes no sembla sinó que aquelles impressions es confirmen ara. En aquest sentit, la poesia d'Isabel Robles (Alhambra, Ciudad Real, 1948) se situa una mica contracorrent de les tendències hegemòniques actuals, tant de la poesia feta per homes com de la feta per dones, i s'acosta a la de, per exemple, un Gabriel Ferrater, més segurament pel camí de les preferències compartides per la poesia anglosaxona. Així sovint els poemes d'Isabel Robles es construeixen com assajos breus que, a partir d'una experència narrada/evocada, plantegen una proposta moral. Si en els plats d'una balança imaginària (i segurament massa tòpica i reduccionista, però útil per al nostre propòsit d'ara) col·locàssem en un costat l'emotivitat d'arrel més o menys romàntica i en l'altre la racionalitat il·lustrada, no hi ha dubte que la balança es decantaria pel costat d'aquest segon plat, amb la qual cosa el pensament feminista que es troba en l'epicentre de la sensibilitat i de la creativitat poètica de l'autora ha aconseguit negar el tòpic que assimila la poesia femenina amb la sensibleria més o menys explícita o amb la manca d'intel·ligència i de profunditat intel·lectual. Perquè la d'ella és precisament una magnífica mostra de la poesia entesa fonamentalment com a eina de coneixement, de prospecció, d'indagació en la realitat pròpia i en la circumdant, més que no pas una manera més o menys elegant de satisfer el desig o la pulsió expressiva. No hi ha ací a penes lloc per a la improvisació, la troballa fortuïta o el joc balder (narcisisme que l'autora ja atacava explícitament en l'anterior llibre) que de vegades tant enllegeixen les construccions poètiques, ni per als fantasieigs del que presumptament fuciona, és a dir, ven i pretén passar gat per llebre. Al contrari, dreta damunt la terra de la realitat amb unes belles sabates, Isabel Robles escriu amb delicat sentit de l'austeritat i l'equilibri, sense estridències ni havent d'alçar innecessàriament la veu, atenta a construir la perdurabilitat poètica amb els maons del coneixement i la intel·ligència i completament aliena als mel·liflus cants de sirena que fan naufragar tantes naus. El lector agraeix la suavitat d'una dicció plena de saviesa, equilibrada i profunda. L'emoció, que hi és (no hi ha poesia sense emoció) i a dojo, és sempre controlada pel principi d'austeritat i equilibri de què ara parlàvem, puix que és aquesta l'única manera de fer-la productiva, perdurable, alliçonadora i compartible. Llegiu amb atenció en especial aquestes peces mestres que són poemes com «El primer vol», «Sabates a la vora del Danubi», «Les sabates al metro» o «Reminiscències». Hi tenim solatge dens per fruir bona cosa i una veu que guanya en precisió i potència a cada nou lliurament poètic.

[Publicat a Saó núm. 409 de novembre de 2015.]

[L'autora en una lectura poètica al casal de debat Els Quatre Gats de Meliana. A l'esquerra de la imatge, Montserrat Anfruns.]

Què fer?

Potser devem al llarg i tortuós govern d'Aznar haver caigut per fi en el compte del frau en què anava consistint la democràcia espanyola. Les sospites mai esvaïdes que la transició havia estat al capdavall un fracàs en tota regla (constitucional i no) i que aquell vestit prêr à porter ja tenia descosits impresentables van convertir-se en certituds per a molts ciutadans i en una fartera que no sempre mostraven ni enquestes ni votacions. Amb l'anàlisi de l'aznarato la lucidesa de Vázquez Montalbán ajudava a desmuntar aquella paradeta i ens catapultava directament al malson dels concordatos, els generalatos i aquelles dosis excessives de bicarbonato que mai no van servir per cicatritzar les úlceres del franquisme. Si el franquisme, políticament i socialment, era tan viu després de tants anys de mort el sàtrapa, com Aznar va fer evident sobretot en els dos moments més crítics del seu mandat, les manipulacions a compte de les víctimes de l'atemptat d'Atocha i l'orgia sanguinària de la guerra d'Iraq, les excuses muntades sobre la "jovenesa" de la democràcia espanyola ja no tenien sentit. Els valencians vam tastar el xarop amarg del PP per partida doble i sense interrupcions i vam passar de les mels simulades de l'èxit (de certes i selectes butxaques, no cal dir-ho) als abismes de la crisi manifesta en un tres i no res. Qui, vist el que hem vist, i després de tants bacs, encara manté intacta la fe en el sistema és que no té ulls a la cara o que hi viu còmodament instal·lat a costa de molta misèria. La fartera popular, sovint òrfena d'alternatives, a penes s'hi ha mostrat –sempre a la perifèria o a les grans ciutats– en canvis en els comandaments d'ajuntaments i governs autònoms (i, òbviament, en el procés d'independència de Catalunya). Que tot era, en efecte, lligat i ben lligat, ho vam poder veure amb el reciclatge inodor del franquisme, o en l'entrada de calbot a l'OTAN, però també en l'entronització del bipartidisme, en l'extensió i sistematització de la corrupció i en els trencaments dels equilibris nacionals (i malabars) de la transició. El vergonyós i tàcit espectacle del rei abdicat i del rei coronat potser és, juntament amb el control exhaustiu dels mitjans de formació de masses, la cirereta més vistosa del gran pastís podrit. Ara com fa quaranta anys el pèndol espanyol oscil·la entre transició (o nova presa de pèl) i ruptura, amb possibilitats aquesta més aviat escasses gràcies als pactes entre els partits dinàstics i els impulsats per al recanvi (C's sens dubte, Podemos amb matisos) i els condemnats als llimbs mediàtics (les variables d'IU i tots els perifèrics). El pastís sembla resistir de moment tota la gana. La dreta, ben probablement, renovarà majories a Espanya. Canviaran algunes coses perquè no canvie en res l'essencial. Què fer en aquestes circumstàncies?

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 12 de desembre de 2015.]

L'àguila negra

Fa un dia més aviat fresquet i lluminós, d'autèntica primavera d'hivern, en què podria ser que res no fos mesquí. Després del treball s'ha amanit un dinar frugal i saborós, amb pasta a la salsa de mostassa i salmó fumat, recepta que acaba d'improvisar i que paladeja amb un vistiplau discret, nous i una poma, tot acompanyat d'una copa generosa de Vermell 2012 del Celler del Roure de Moixent, amb què darrerament sondeja les delícies del vi dels Alforins criat en gerres de fang soterrades, a la manera antiga. No hi ha faltat una tassa de bon cafè i un rotllet d'anís que ha trobat a la panera. A la TV3, que encara ha de veure per internet, el telenotícies del migdia passa allà lluny i arriba al menjador com un instrument de vent amb sordina, colors i mapes del temps. No sap per què, quan ha acabat de desparar taula, just en el moment d'alçar-se de la cadira, ha començat a cantar L'àguila negra, senyal inequívoc que ja devia dur la cançó removent-se pels racons de la desmemòria feia estona. Ell la coneixia per la versió que Maria del Mar Bonet gravà en 1981. Perquè –ho sap ara, després d'haver tafanejat una mica per la xarxa– es tracta d'una composició original de la cantant francesa Barbara, inspirada en una sonata (quina?) de Beethoven i enregistrada en 1970. Potser és mania del costum, però tot i que Barbara se li ha revelat des de la primera nota com una cantant primorosa, encara s'estima més escoltar-la en la veu de la mallorquina, aquell crescendo majestuós com el vol solemne i cadenciós d'una àguila, la veu de la Bonet que embolcalla i acarona, de vellut, de seda, de profunditats palatals… És una d'aquelles cançons que es presten molt bé al cant coral. I així la recorda, entonada a duo o amb polifonies més àmplies, en els dies ja remots de la seua joventut, amb la claredat dels cels oberts i l'ombra amenaçadora de l'ocell negre que desvetla el son d'un infant, feta dels materials agredolços de la malenconia, atracció i refús a parts iguals, ingravidesa del vol, odi i amor. Continua la recerca, com qui busca explicacions als capricis d'un record i al glop sobtat des d'on irrompen certes cançons, i descobreix que, segons explicà Barbara en unes memòries d'última hora, la cançó és el transsumpte poètic i melodiós d'una relació incestuosa forçada pel pare de l'artista. Eminents psicoanalistes, de llavors ençà, s'han dedicat a resseguir els símbols que fins ara velaven els misteris poètics de la cançó: el son, el llac, l'àguila negra, el robí i el diamant blau, el bec i el coll, el núvol blanc i el país d'altres temps. Potser tot això explica un poc el que la cançó ha tingut per a ell d'inquietant, d'ambivalent (com el plaer de la tristesa), però deixa intacte al capdavall el misteri de la seua composició. La versió de la Bonet és de Delfí Abella, psiquiatre integrant d'Els Setze Jutges. Psiquiatre, es repeteix. El cercle es tanca. Barbara va morir en 1997. A l'interior de cadascú i per l'aire límpid sempre vola una àguila negra.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 5 de desembre de 2015.]

[Maria del Mar Bonet i Manel Camps, L'àguila negra.]

Dietaris

Ahir vaig assistir a la presentació del dietari d'un amic escriptor publicat a la col·leció d'assaig de la Universitat de València. Prova que el gènere ja compta entre nosaltres amb un públic poc o molt nombrós, fidel i consolidat, i també de la brillant trajectòria literària de l'autor, és que la sala era plena de gom a gom, fet que negaria en part les inevitables queixes dels editors quant a la dubtosa aventura que significa publicar papers d'aquesta mena. Mig buida o mig plena la botella, el cas és que de Fuster (pare contemporani i indiscutit del gènere) ençà l'abundància i qualitat dels dietaris publicats en català al País Valencià és més que remarcable. Als prolegòmens dels dos presentadors de l'acte, referits a aspectes com els suara esmentats i, com és habitual en aquests casos, a les definicions d'un gènere tan voluble com el dels dietaris, van seguir, en forma de pregunta-resposta, les reflexions del mateix autor. Sobre la dubtosa consistència dels binomis veritat/mentida o realitat/ficció aplicats a l'escriptura dietarística, per exemple, cosa que em sembla més que evident, no solament pel que fa a aquesta forma literària (i en tant que literària) sinó al món (ai!) en general. Hi ha també el problema de la identitat de l'autor, o el de la construcció més o menys premeditada de la seua veu, de manera que de l'oposició veritat/mentida podríem passar a un aspecte que sí que em sembla rellevant: l'autenticitat. O la versemblança, que també s'ha usat molt per referir-se als gèneres narratius de ficció. En qualsevol cas, com apuntava l'autor amb encert, sembla que vivim temps propicis a la proliferació d'aquesta mena de pràctiques literàries: la universalització d'internet està dissolent les fronteres entre allò públic i allò privat. Probablement perquè allò íntim envaeix, com mai abans en la història, l'espai públic. Potser (i ací seria pertinent preguntar-nos si no està donant-se el fenomen precisament ara que s'estrenyen els espais de comunicació física i directa entre les persones, en què creix l'aïllament real i, doncs, la necessitat d'esbandir arreu la privadesa amb una mena de comandament asèptic i a distància…). Però l'escriptura assagística, oberta, efímera, sobre el curs de les coses (o sobre una neu invisible) que avui denominem dietari és tan antiga potser com la mateixa escriptura literària tot i que té en Montaigne un punt d'inflexió i impuls extraordinari. Llegir dietaris és mirar pel forat d'un pany que l'autor ha deixat obert a dretcient. El dietari s'acosta a l'escriptura poètica en el que té d'imprevisible, de sotmès als vaivens de l'humor i les circumstàncies del temps, en el que té d'obertura a la realitat immediata. I el que el lector vol veure-hi no és un enfilall d'anècdotes més o menys ben sarzides, que al primer que no deuen interessar és al qui les ha viscudes (inicial obstacle a superar per l'escriptor: convertir el previsible avorriment del déjà vu en reflexió substanciosa), sinó l'efecte que les coses –el temps– fan sobre el protagonista. No m'interessa la teua vida, que és personal i intransferible, sinó com la vius, com la interpretes, què me'n pots regalar, què en podem compartir amablement, dirà el lector a l'escriptor. Terreny lliscadís, camp de mines propens a l'autobombo i a l'exhibició gratuïta. Però quan hi ha ofici i gust, quan se saben superar certes temptacions, quan s'hi arriba a tocar la terra incerta d'una veritat, quan un dietari traspua autenticitat, no hi ha gènere literari que se li puga comparar en eficàcia i capacitat d'emoció. Ja ho deien els vells mestres, causar-se d'esperar, assajar-se. La resta, fet i fet, és poesia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 28 de novembre de 2015.]

Estat de xoc

Avui fa una setmana dels brutals atemptats de París. Com les rèpliques d'un terratrèmol, les pantalles en retransmeten fins a l'extenuació imatges que van ampliant el cercle sinistre del que, per dir-ne alguna cosa, qualifiquem d'absurd, dantesc o amb qualsevol altra fórmula d'urgència incapaç d'estalviar-nos el malson i molt menys d'explicar-lo. El forat negre que deixa la barbàrie jihadista i totes les altres barbàries innomenades encara i difuses en els extramurs dels tòpics i les certeses, vela encara els altres fronts per on es dessagna el somni en colors d'un món impossible. No hi ha prou ulls per a tants desastres ni centres per a tantes perifèries. La nafra de París supura a Saint-Denis o Bèlgica, al Pròxim Orient o al lloc més remot de l'Àfrica negra, que no té tam-tams que en facen el gori-gori: la necrosi es de dimensions planetàries. Als kalàixnikovs dels qui assassinen i s'immolen en nom del seu déu venjatiu i cec segueixen els avions de combat de repúbliques benestants i poderoses però incapaces de frustrar l'embrió del terror en les pròpies entranyes. Rèpliques del terratrèmol: desapareixen de sobte les multituds de refugiats que Europa fa rebotar d'una banda a l'altra com boles en una taula de billar. Els ecos repetits del terror inflamat d'infausta fe i convertit en espectacle volen que donem per bo l'estat de guerra contra un enemic invisible, nu, despullat, al capdavall imberbe. Els binladen d'ara acaben d'eixir de l'adolescència i han estat alimentats amb el pinso fabricat a les factories d'Europa. ¿Donarem a aquest enemic el guany de la propaganda gratuïta, el recurs fàcil de la hipèrbole, la gestualitat melodramàtica d'una ira impostada i segurament inútil? ¿Creurem inevitable i necessària l'exhibició de gent d'armes patrullant per carrers i avingudes, entre onades de silenci, i sotjant als cantons del regne de la psicosi induïda per a un estat de xoc permanent? Alerta amb els cants patriòtics, les cerimònies de catarsi col·lectiva, les marselleses i la parafernàlia histèrica dels estadis; alerta amb l'exhibició cuirassada de la impotència, alerta amb la feblesa política que es disfressa de vehemència antiterrorista per guanyar punts en les enquestes (veurem pujar la bromera tova dels hollandes). Alerta, sobretot, a les simplificacions que vindran rodant en nom de les seguretats nacionals, a la temptació d'esquivar les grans preguntes i espantar les mosques del fanatisme amb una mà per signar amb l'altra sucosos mecenatges per a l'esport i l'embadalimenta. Cal remuntar el riu fins a les fonts, cal saber on naixen de veritat els nils, els èufrates i els danubis d'aquest odi; cal mirar-se de nou la macabra foto del trio de les Açores, ajudar els desarrapats de Síria sense subterfugis, provocar la desbandada dels sàtrapes, combatre amb les armes de la democràcia les tiranies del petroli que sufraguen escoles de doctrina i camps d'entrenament en la intolerància i el verí redemptor, arrancar la misèria del desarrelament espuri de les grans urbs, eixir de l'estat de xoc amb més llibertat, més igualtat i una realitat més fraterna. El més perillós és la trama de les grans mentides. I la vella serp, ja ho sabem, alleta escurçons terribles.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 21 de novembre de 2015.]

La fera ferotge al Palau

«Ja sabeu com va anar la cosa. Corria l'any 68 del segle XX. Allà al meu poble Alcoi… Jo era un xicot més aviat tímid que de tant en tant es desbordava d'energia i parlava pels descosits. I feia teatre mentre em guanyava la vida amb treballs esporàdics i, tot s'ha de dir, divertits, perquè això depèn de com t'ho prengues, i jo sempre m'he pres la vida d'una manera seriosament, radicalment divertida. Per això me n'havia anat a Barcelona, a cal tiet Rafel Mengual, germà de la mare, per guanyar-me la vida en mil oficis i poder assajar teatre a les nits. Per a algú que venia del poble, fill de treballadors anarquistes derrotats i humiliats pel franquisme, la gran ciutat era un espai enorme per a la lluita i la llibertat, l'amor i la creació, l'art i la vida. I llavors vaig entropessar amb la cançó, que va rescatar del més fondo de mi una memòria musical que havia tingut ma mare com a mestra principal. Moltes nits, després dels assajos, em deixava caure per algun dels locals on actuaven Raimon o els Setze Jutges i discretament anava col·leccionant acords per a guitarra. Això era magnífic! Que amb la veu i la melodia i els gestos que anava afinant-me el teatre, i l'ajuda de la guitarra, poguera dir tantes coses i que la gent les entenguera i compartira, s'hi emocionara i m'ho agraïra! M'hi sentia útil i unit a la gent en la lluita per la llibertat. Així va nàixer «La fera ferotge», la meua primera cançó. En realitat era jo, érem tots, aquella «fera ferotge» aixafada i perseguida pel règim, els rebels, demòcrates i dissidents, esquerrans i catalanistes, i era el franquisme, el poder de llavors, que ens havia pintat així per espantar el ramat de submises ovelletes en què havien convertit gran part del poble. Sí, una «fera ferotge» de cor tendre però valent, que només reclamava una gàbia un poc més gran i una mica més de menjar. Poca cosa, si bé es mira, perquè l'important era plantar-se davant la injustícia i recuperar la dignitat, i per això em van apallissar, van apallissar la pobra fera, i la van tornar a la gàbia. El final d'aquella faula estava cantat, però el cert és que cada dia hi havia més feres ferotges plantant cara, tantes que el franquisme va caure a mitges de mort natural, a mitges empès per aquella força. Mentrestant, en uns anys vertiginosos, jo havia escrit peces com «Perquè vull», «Els banyetes», «Serà un dia que durarà anys», «Món divertit», «Als companys», «Als nous amos», «La cançó del cansat» o «Autocrítica i crítica», on deixava clar que no em refiava d'aquells canvis de jaqueta, d'aquells pactes de silenci, aquell deixar les coses sempre a mitges. No m'equivocava, per desgràcia: els nous poders «democràtics» van decidir que això de les feres ferotges ja estava bé i van donar per amortitzats cançons i entusiasme. Ara els diners, la llibertat i la felicitat plourien del cel o serien retransmesos per la tele i era de mal gust recordar les quatre veritats de sempre: el narcòtic de l'oblit engreixava la maquinària dels diners i del poder. Així, de mica en mica, expulsat dels escenaris pels nous amos, com tants companys d'ofici i molta gent insubornable, i després d'haver donat al públic tantes peces mestres de la cançó i tantes actuacions i poemes inoblidables (i passeu-me per una vegada la immodèstia), vaig començar a fer les maletes. »El paroxisme d'aquella persecució de feres ferotges, que ens va fer per fi caure del burro de l'engany i veure-li el cul a la mona, tingué lloc al País Valencià amb la tremenda estafa del PP i els seus còmplices. Jo ho vaig viure a mitges però amargament, perquè el 95 ja me n'havia anat de vacances, amb la mosca, com sempre, darrere l'orella. Per això no va deixar de ser una sorpresa que tot l'esforç que els poderosos i manifessers del país havien fet per enterrar-me en l'oblit, tant en vida com en plenes vacances, rebotara en forma d'exemple popular de les noves lluites, en referent civil de vitalisme i rebel·lia. No s'han deixat de celebrar mai les meues vacances, però en el desè aniversari, en 2005, va haver-hi un gest especialment significatiu, com un preludi del que ja per fi comença a ser normal: els amics del Col·lectiu Ovidi Montllor van ocupar aquest mateix Palau per reivindicar la nostra música i els nostres cantants, la nostra llengua i la nostra cultura, la dignitat revoltada del nostre poble. La fera ferotge al Palau! És l'Ovidi que torna després del dur i llarg exili, amb velles i noves banderes! Jo m'ho mire amb una tendresa un xic burleta des de les meues vacances, què hi farem. Potser perquè sé que no sóc jo sol qui torna, que som totes les feres ferotges, disposades a eixamplar i afermar l'espai per menjar el pa que ens correspon i ens alimenta. És el país, és el poble qui amb mi hi entra. No sempre les faules, si és que mai acaben, ho fan malament».

 [Text llegit al Palau de la Música de València, amb motiu de l'honenatge a Ovidi Montllor "La fera al Palau", el dimecres 11 de novembre de 2015. Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de novembre de 2015.]

COM

Tancada amb set claus d’oblit la caixa de la memòria que havia donat sentit a la lluita per les llibertats, un gran pacte de silenci, signat a tort i a dret, es va estendre com una taca d’oli. De la nit al dia, cantants i artistes que amb el seu esforç tant havien contribuït a eixamplar horitzons en ple franquisme, van ser llançats al poal del fem. Hom havia atès una normalitat que en la majoria dels casos era només la d’espuris interessos partidistes, i el poder es va encarregar de despullar les propostes artístiques més autèntiques fins a convertir-les en un prêt à porter ideològic, ja inservible, en peces per a un museu de la modernitat que havia de pagar molt alt el preu de la renúncia. No calia, però, ser gaire virulent per a tal empresa: algun homenatge a temps per a aquells que tant havien ajudat a la conquista dels nous drets emmudiria els marginats de programacions i pressupostos públics. Convergència a Catalunya i ací els socialistes s’esforçaren en les labors de maquillatge necessàries per alimentar la falsa il·lusió del punt i a part. L’Ovidi va ser una de les primeres víctimes de la moda light per culpa d’aquella dèria a denunciar les misèries del poder en què a la fi consisteix tota feina artística digna de tal nom. El malson de l’aznarat, que perviu com un fantasma en la província valenciana, ens va acarar de sobte amb l’abisme d’estupidesa i desmemòria, i es va disparar l’alarma social, potser massa a deshora.

Els cantants i intèprets valencians ho tenen pitjor encara en aquest desert que és paradís de cràpules. D’un temps ençà, però, s’han decidit a fer front a una situació insostenible i s’han forjat a fons l’ofici d’altaveus de la dignitat d’un poble. Aplegats en el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), fecunden la memòria del genial artista alcoià i ens empenyen al futur. Alguns d’ells seran aquest nit al Micalet per posar música i lletra al nostre anhel i homenatjar el mestre.   

[Publicat al Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2005.]

[Cartell del cicle de concerts d'Homenatge a Ovidi Montllor La Fera al Palau.]

El son i la barba

L'aforisme de Joan Fuster, allunyat tant com l'autor mateix de qualsevol temptació metafísica, és ben conegut: "Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps". El que passa al marge de la nostra voluntat, tant si en som conscients com si no, és el temps, que va a la d'ell, diríem. I nosaltres només en percebem els efectes, el tacte de la seua mà rugosa damunt la pell. El tigre borgià que mossega els turmells, el tigre que som cada u de nosaltres, pastat amb la farina intangible del temps. Mentre dorms et creix la barba o el cabell; mentre vius, ell viu en tu, imperceptiblement al principi, més i més aspre i vertiginós com més avança, en una sensació d'acceleració que és un dels signes més estridents de la vellesa. En la infantesa sobretot, i en la primera joventut, el temps té la lleugeresa pròpia dels dies en què tot era nou, en què cada instant aspirava a ser coronat amb el llorer de la troballa. Si semblava detenir-se en la quietud, tan estranya al tremp jovial, el temps es convertia en la teranyina que teixia la fosca aranya del tedi: infància i joventut lluiten desesperadament contra l'avorriment i la rutina, pateixen acarats al buit crònic de la soledat. Per contra, la vellesa, que no és una simple filla del temps, és refractària a l'ensurt i l'aventura, i sol complaure's en la repetició i la calma, potser amb l'oculta intenció (vana per altra banda) d'alentir el pas estruendós del temps llançat en caiguda lliure.

L'amiga amb què he compartit vint-i-cinc anys de penes i alegries, d'aules i corredors, de disfresses i paraules, de resistències i projectes, de moltes il·lusions i també de no poques derrotes, se m'ha jubilat fa dos dies –i en la mesura dilatada del temps es comprendrà una mica la llicència de la pronominal combinació. Amb la consciència del privilegi de qui ha fet el que li agradava i hi ha posat tota la passió i la generositat, la Rosa Escrivà ha arribat al jubileu sense conjures, presses ni desistiments i sense pensar-se haver atès cap Ítaca que servís d'excusa per ajornar l'emoció, el gaudi petit de les hores, la vibració que posa en marxa el tresor de les paraules. El jubileu en ella, com en tants homes i dones indòmits i sensibles, només serà el final d'alguns deures inútils, però significarà sobretot la continuació del combat de vida amb l'obertura de noves portes, i no entropessarà contra la paret d'un tedi disfressat sota el fals somriure del panxacontentisme banal. Qui es pot jubilar de les paraules? Mentre dormim ens creix la barba, en efecte, i això no hi ha qui ho pare. Però la jovialitat autèntica, contra les tiranies del temps, sap trobar en algunes persones especials l'amagatall des d'on albirar una certa comprensió serena de les coses, la intacta joia de viure empesa pel corrent infinit de les paraules. Noble ofici, sovint menystingut i incomprès, que ha transformat la condemna bíblica del treball en la font d'una riquesa que s'eixampla amb el temps. Viure amb aquesta fe és un do dels déus; amollar el llast de les servituds prescindibles, un privilegi dels qui custodien encara el foc sagrat de les paraules. Tota hora és bona per a l'alegria.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 7 de novembre de 2015.]

El bròquil

Quan diuen «S'ha acabat el bròquil» és que donen per finalitzada la conversa. A Catalunya s'ha acabat el bròquil, tot i que malament pot acabar allò no començat. Es tracta, de fet, d'un altre bròquil: el dels eufemismes, el de l'anar tirant sense pena ni glòria, el de més val quedar-nos com estem perquè podríem estar pitjor, el de falsejar la història per santificar aquella transició ja convertida en mòmia o relíquia. I tot un hort de bròquils. La seqüència dels fets dels darrers anys és eloqüent. A la retallada brutal de l'Estatut aprovat en referèndum i la desafecció anunciada per José Montilla, més les traves a l'autogovern, l'ofec financer i el ni parlar-ne, de pactes fiscals, va seguir el viratge massiu del catalanisme al sobiranisme i el dret a decidir. Les multitudinàries manifestacions organitzades des d'instàncies civils han donat les imatges democràtiques més poderoses del nostre temps i han servit per fer visible davant el món la voluntat del poble català de construir lliurement el seu futur amb una República Catalana independent. Però el President i les principals institucions de l'estat, animats pels mitjans de comunicació i captius tots de la pròpia història i d'una (in)cultura política d'una ineficàcia proverbial, van preferir mirar cap a una altra banda i respondre a aquell clamor amb la matraca de les amenaces i la constitucionalitis. Feia temps que s'havia acabat el bròquil, en efecte, perquè qui el podia compartir se'l va papar senceret: la paraula, com la nació i l'estat, són monopoli amb seu a Madrid, quasibé propietat privada dels més pudents. A falta d'un referèndum tossudament negat, va haver-hi la consulta del 9N, gràcies a la qual van votar quasi dos milions i mig de ciutadans molt massivament a favor de l'estat propi. I després, eleccions amb caràcter plebiscitari, rècord de participació, victòria contundent de les forces independentistes i majoria absoluta al Parlament (però guerra bruta és també desinformació programada i les eleccions les van guanyar tots menys els guanyadors: vejats miracle!, com diria Anselm Turmeda). I així continua el dèficit de bròquil dialogat, de manera que Rajoy, especialista en les tàctiques de l'estruç, ha cridat a capítol els partits espanyols, els qui pensen més (PSOE, Ciutadans) o menys (Podemos) com ell en assumptes d'unitat pàtria (pètria). Queden fora d'aquestes converses, evidentment, les forces perifèriques amb representació a les Corts (PNB, BNG, Compromís, Amaiur…). Evidentment: la línia que separa els espanyols de veritat dels altres (entre els quals els valencians, déu meu!) és clara i la posen ells. Però la declaració del Parlament de Catalunya que es votarà la setmana que ve i els tres visques de Carme Forcadell (ja convertida en la bèstia negra, amb Mas, de l'espanyolisme), a la democràcia, el poble sobirà i la República Catalana, no han fet que Rajoy moga peça i demane un altre bròquil per parlar amb els qui no pensen com ell però compleixen el mandat democràtic del seu poble i han iniciat, de moment només en el terreny de les declaracions un pèl massa pomposes, la ruptura amb l'estat i un estat viciat de coses. Ja ho ha dit Rivera, que com a alumne aplicat, se sap la cançoneta de memòria i ja es veu superant el mestre: «Espanya no és negociable». Deu ser perquè ho diu ell i punto. Així és com s'acaben tots els bròquils. Però no és un punt final, diguen el que diguen Rajoy o Rivera, Sánchez o Iglesias, sinó uns punts suspensius. Continuarà.  

 [Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 d'octubre de 2015.]

Corrupció

Amb el primers embats de la (darrera per ara) crisi, que va entrar com un elefant en una gerreria, vam caure en el compte que la democràcia espanyola, fins aleshores embolicada en paper de seda, albergava en el subsòl un immens clavegueram on les rates de la corrupció ho envaïen tot. Del borbó que llavors regnava, però que per llei era intocable tot i que havia amassat una de les fortunes personals més grans d'Europa segurament no gràcies a la providència sinó directament obtinguda dels pous cecs de la democràcia, en avall, tot cristo amb més o menys poder s'engreixava gràcies al cordó umbilical que l'unia al poder autèntic, el dels diners. Des dels pantalons caiguts amb la corretja del Gürtel, el cas més conegut fins ara d'entre les infinites corrupteles insinuades, demostrades, silenciades o suposades que s'han passejat per les passarel·les de moda, i que afecta directament polítics en actiu com Rajoy i defenestrats com Camps i tota la rècua, el cul de la democràcia corrompible i corrompuda ha quedat a la vista de l'ull públic. Però l'ull públic tampoc no és innocent, sinó regulat pels grans mitjans de formació de masses, i quan a aquests els ha convingut han convertit l'escàndol en anècdota oblidable i la corrupció sistèmica en una mena de fatalitat impugnable, lluny de l'abast de la mà humana del control democràtic. D'ací naix la idea que ja que tots furten i que és inevitable, que ho facen els meus i que me'n caiguen unes molles: pessimisme interessat i proverbial de certa dreta i alguna esquerreta.

Fa deu anys Pasqual Maragall va denunciar al Parlament de Catalunya el que avui és el cas estrella: el cobrament per part de CiU de comissions de 3% en contractació d'obra pública (el 3% deu ser el preu a què es cotitza aquest negoci en el mercat de la corrupció, xifra ja convertida en una mena de Santíssima Trinitat del robatori). Malgrat que durant tot aquest temps no s'ha dictat ni una sola sentència condemnatòria (i no per falta de ganes per part de l'Estat en plena ebullició del procés independentista), els escorcolls policials amb flaixos i rebombori s'administren quan i com convé: si Artur Mas està a punt de convocar consulta, constituir el Parlament o vés a saber què. Siga com vulga, és evident que tallar de soca-rel no solament els casos vigents de corrupció que puga haver-hi sinó la possibilitat mateixa d'aquests negocis en les profunditats on germina, amb lleis i controls esctrictes, és un dels reptes mínims i necessaris per alçar una casa nova, es diga República Catalana o República Espanyola o com es diga. El mal, en les actuals circumstàncies, és que segons quines iniciatives protagonitzades per institucions i partits embrutats fins a les celles del mal que simulen combatre, la maniobra té un altre vertader objectiu: dividir l'independentisme i dinamitar el procés atacant el seu cap més visible i emblemàtic. I així continua la guerra bruta i va fent-se la viu-viu mentre l'actual sistema polític es veu desbordat per les rates. I quanta pudor les andrones!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 24 d'octubre de 2015.]

La unitat essencial

Antoni Clapés, Pluja. AdiA Edicions. Col·lecció Ossos de Sol núm. 12. Epíleg de Víctor Sunyol, il·lustració d'Alícia Casadesús. Nota final de l'autor. Mallorca, agost de 2015.

· · ·

D'entre tots els nostres poetes és potser Antoni Clapés (Sabadell, 1948) qui amb més insistència i més fecundament ha indagat sobre la poesia i l'escriptura en la pròpia obra. La seua reflexió entronca, òbviament, amb una de les línies que caracteritzen la modernitat poètica i artística i en especial amb les poètiques que esdevingueren hegemòniques a partir dels anys setantes del segle passat. La consciència dels límits del llenguatge, la pèrdua de la fe en les paraules, la mort de la innocència col·loquen el poeta en la disjuntiva, habitant de cruïlles i fronteres, en el fang fèrtil de la incertesa. Un colp pres el verí, no hi ha marxa enrere: ja no podrà fer el paper del fingidor i escriurà sotmetent el seu procés de creació a una interrogació constant («res ja no es podia / dir sense entrar en conflicte / amb la paraula.»). En nom d'un anhel d'autenticitat, de coherència amb ell mateix, per molt que les veritats siguen sempre transitòries i tinga «la certesa / que tot és va i efímer»: «Aprenies que cal viure / acordat amb allò que creus». Així escriure i viure ja no són coses distintes ni la poesia un ofici guanyat a base de rutina i llocs comuns que busca afalagar l'oïda, sinó aposta radical per desentranyar les realitats més profundes amb la llum canviant de la paraula. La maduració poètica d'Antoni Clapés, desplegada en més d'una vintena de poemaris, en traduccions, preferentment d'autors francesos, assaigs diversos i un activisme literari a prova de bombes, al contrari que molts companys de més o menys generació ha continuat transitant per aquests viaranys fins a fer de la tríada «caminar pensar escriure» una divisa essencial. És per la qualitat d'una escriptura que sempre transcorre a frec de silenci («ser conscient de viure / en l'interregne entre dos silencis»; «I dir / volia significar el que es diu / i el que, alhora, no es diu / i el que es dirà»), que l'autor vol «en veu baixa», decantat cap a «la lentitud de l'ésser / i de la consciència», que Josep Maria Sala-Valldaura li dedica un extens i intel·ligent estudi en el seu ja imprescindible La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (Pagès editors, Lleida 2015).

És Pluja, escrit entre 2010 i 2014, dins una ben travada unicitat, llibre de dues tonalitats complementàries: la del poema inicial, que dóna nom al conjunt, i els microgrames (Del lloc, Del teixir, Del mur i Del núvol), d'una banda, i els tres poemes llargs, de ritme i intenció narratius, que s'apleguen sota el nom de looren –motiu que ja apareixia en el poemari anterior (L'arquitectura de la llum, 2012) i que al·ludeix a una residència per a creadors i traductors que hi ha a Suïssa, o més aviat al paisatge natural en què la casa es troba–, de l'altra. El caràcter més sintètic i despullat de les dues primeres parts desemboca en el ritme sinuós, sostingut, de to confessional, narratiu, de la tercera. El poeta comença identificant-se amb la pluja («sense sòl» i «Sense sostre») per avançar el que al nostre parer és el motiu i reflexió central del llibre: la cerca de la unitat essencial home-natura («pertànyer / a un indret acordat amb la natura»). Per això la segona part es titula microgrames, tant per insinuar la unitat mínima d'una microforma (o imatge reduïda d'un document: el que recorrerem a la part final) com per homenatjar Robert Walser, l'escriptor suís en alemany que va confegir amb aquest nom unes proses escrites amb una cal·ligrafia microscòpica i il·legible en papers solts i la mort del qual és referenciada al final del primer poema de looren: «Un lloc / on viure i morir / en el sentir il·luminant, / confós amb la natura». És aquesta part del llibre, com explica l'autor en nota final, la més novedosa en la poesia d'Antoni Clapés, per l'extensió dels poemes i el marcat to confessional, de balanç vital (indestriable del poètic, ja ho hem dit, en una altra unitat essencial), i, en la meua opinió, la més intensa i emotiva. Salpebrada de textos propis i cites d'altres poetes (Phillippe Jaccottet, Salvador Quasimodo), podem llegir aquests tres poemes com el «manifest» (si no fos que aquesta paraula xoca de ple amb la poètica de la discreció, la humilitat i el silenci, de la dicció «en veu baixa» de Clapés) poeticovital del poeta, trenat amb fils que s'entrecreuen, d'ecos que es repeteixen, de cantilenes que van i tornen en les formes més subtils de l'autodiàleg: la immersió reflexiva en la natura de Looren («caminar pensar escriure»), «Poesia de la intensitat, de la profunditat: / lluminosa i obscura, alhora», esquitxada ara i adés de referències als canvis i circumstàncies del moviment; la remuntada pel camí de la memòria al silenci inicial («al principi / era el silenci», «fonament abissal de la paraula»), anterior a tota escriptura i, finalment, «les primeres passes / acarat al mot, / a la mort», guiat pel desvetllament de Salvatore Quasimodo. El poema de Clapés té sens dubte la grandesa genesíaca dels moments essencials.

[Publicat a Saó núm. 408, octubre de 2015.]

[D'esquerra a dreta els poetes Víctor Sunyol, Anna Montero, Manel Rodríguez-Castelló i Antoni Clapés al terrat de l'Estanqueret, L'Ampolla (Baix Ebre), l'abril de 2013.]

Passats de rosca

Els hereus directes del franquisme, aquella taca inesborrada de sang, diuen que tenen les mans netes (Manos Limpias) i ara demanen la il·legalització de la CUP. El món al revés fent bona aquella dita, en solemne castellà, que tant agradava a ma mare, «Dime de qué presumes y te diré de qué careces», infal·lible per abaixar els fums tòxics. Hi ha genteta que il·legalitzaria la llibertat, la paraula i l'aire si pogués –i de precedents sinistres i propers dissortadament no en falten. Els qui a falta d'arguments nomenen per als tribunals membres que sempre carreguen ostensiblement a la dreta i blindats per majories absolutes que amb prou feines representen el 30% dels vots fan i desfan les lleis a mida, els mateixos que judicialitzen la política i polititzen la justícia, diuen que les manifestacions de solidaritat amb els processats per haver posat les urnes a l'abast del braç popular són una amenaça a la independència (sic) del poder judicial. El món al revés, ironies del destí per als qui continuen pensant que la transició fou modèlica tot i els morts per enterrar, tot i els crims impunes que com el del president Companys encara es passegen descalços pels fossars dels castells de la memòria (i l'obstinació de l'Estat comandat ara pel PP a no declarar nul·la la farsa de judici que el va condemnar a mort, com la de Miguel Hernández i tantes víctimes del franquisme, no és en el fons més que la identificació íntima amb aquells botxins, que el repunt del fil que uneix els dos règims). A la democràcia espanyola se li ha fet indigesta la democràcia, que és el dret de decidir. L'esperit de la brunete, com el de l'Alcázar de Toledo i tota la pesca, només semblava adormit però ara s'asseu en els consells de redacció dels principals mitjans i parla fort i pega colps de puny sobre la taula. El silenci de la intel·lectualitat espanyola davant la imputació de Mas, Ortega i Rigau ja s'assembla molt al dels anyells. No ens facen riure! La Soraya donant lliçons de democràcia mentre amenaça amb la suspensió per la via ràpida de l'autonomia de Catalunya! El xenòfob García Albiol confonent a posta lliure expressió i dictadura. Mal après tenen el paper que no es creuen ni ells aquests actors de pacotilla. La Vicepresidenta necessita urgentment canviar de perruqueria: renovar-se o morir, veurem com queda la sacrosanta unitat d'Espanya. No se sap si és burrera o mala llet, o tot alhora, la manera de governar el que consideren el seu cortijo i machadianament menysprear tot el que ignoren. El món al revés capgira les bones paraules de l'Evangeli en la gasofa que ix per la boqueta compulsiva de l'arquebisbe Cañizares per convertir els refugiats en invasors, els botxins en víctimes. Però ací tenim el legionari de pas marcial i mirada altiva i la cabra (o cabro) Pablo, tota la militaritis del dia de la raça o de la hispanitat desfilant lluny del poble i les seues fantasies infantils de ranci orgull i parafernàlia. Però com pretenen que ens hi vulguem quedar si no és a força del garrot que alcen tan lleugers i bel·licosos? Envegen i odien la civilitat que diposita 2.300.000 vots sense tirar un paper en terra contra les seues ordenances; envegen i detesten l'alegria amb què es demana la independència; envegen i menyspreen i no els ixen els números del 48% favorable a plegar els trastos i començar una nova aventura. I com que no tenen raons i no volen ni parlar-ne, cargolen i amenacen amb la llei i la mordassa. Es posen com es posen, però, ja fa temps que estan passats de rosca.

La processó

Felip VI va arribar a València per a vés a saber quina contesa més o menys protocolària i heus ací que un grup d'intrèpids dolçainers el rep amb la popular melodia El pas dels maulets, sí, aquella composició d'Al Tall que parla, precisament, de tallar la cua al seu avantpassat borbó. "Una d'espardenyes, una!", em sembla escoltar el senyor Saoro a la barra del mai no prou enyorat bar El Tropical (carrer de Santa Rita per als menys vells). Va prendre'n nota el jove monarca? Li va donar temps d'exclamar almenys de pensament allò de l'"oído barra"? No, clar, perquè a les esferes àuliques del poder no arriba ni l'estridència de la xirimita. No són noves, sinó més aviat inherents a l'exercici del poder, més com més allunyat, ni la ceguesa ni la sordesa, però sí certes actituds dels súbdits de la perifèria valenciana, com apuntàvem tímidament la setmana passada, i la unanimitat parlamentària a reclamar a l'estat un millor tracte fiscal de la qual no han volgut despenjar-se partits tan poc propensos a la sensibilitat nacional com PP i Ciutadans ho confirmaria en part. Certs moviments tectònics, certa mar de fons, certes erupcions provocades per una crisi que amenaça de deixar en la pobresa i l'exclusió dos de cada tres joves valencians (puta pena d'estadístiques recents) estan arribant per fi a la platja de les aparences que no poden ja dissimular ni tot l'aparell mediàtic muntat sobre pactes de silenci ni tot l'autisme d'un poder que continua amb la parafernàlia dels protocols mentre la nau va sortejant per pèls i de moment un naufragi inevitable. Alguns canvis poden semblar-nos massa tímids o fins i tot ser percebuts com una barroera repetició ad nauseam de coses ja vistes i patides, quan mirem el flamant alcalde de València Joan Ribó encapçalant la tradicional "processó cívica" enmig de l'habitual cridòria blavera però també d'aplaudiments de reconeixement i suport democràtic. Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada. La insistència a denominar cívic el numeret processional en què trauen a passejar la senyera de la ciutat amb tanta solemnitat inofensiva (però històricament  ofensiva per a la majoria del poble exclòs per himnes i banderes) hauria de fer-nos reflexionar. Potser a còpia de paciència com la que demostren Ribó i companyia, aquesta finesa que confie que no n'hàgem de dir pusil·lanimitat i que intenta evitar que desperte la vella bèstia, aquestes manifestacions es civilitzaran i ens permetran algun dia parlar clar (i català). Passada la data llustrosa, desats en l'armari els vestits de diumenge, escampades pel vent les enganxines que proclamen un dubtós "orgullós de ser valencià" que no es concreta o que es nega de fet en la pràctica evidència, serà l'hora de posar-se la granota de fer faena, amb tantes pinzellades com queden per donar si volem pintar de colors el nou paisatge i desterrar tants grisos i negres de mala memòria. Prepareu l'escala i els pots: "Una de coradeta, una!".

[Publicat també a tipografia la moderna, dissabte 10 d'octubre de 2015.]