La dansa de la mort

Aquest colp els viatgers han pogut satisfer el desig que una vegada, una vintena d'anys enrere, els va portar per aquests viaranys de l'Empordà per veure i viure la Dansa de la Mort a Verges. Només que llavors, confiats a les mans inconscients de la improvisació, hi van arribar en divendres, quan la cendra ja era cendra i tothom descansava de la plaent feinada del comboi popular del Dijous Sant, que és quan la processó hi té lloc, amb comprensible menyspreu de pensades d'última hora, casualitats i altres juguesques del destí. I ho han fet gràcies a l'acollida que els han dispensat els millors amfitrions que podien tenir, el Jordi Roca (director de la processó durant vint anys i destacat rapsode de molts dels versos d'aquesta passió) i la seua dona, la Rosa Maria Llauró, músic i protagonista d'un dels moments àlgids de la nit, la interpretació coral d'un Stabat Mater d'autor desconegut que els ha posat, per enèsima vegada, la pell de gallina. El poble del costat de Verges es diu Ultramort (pronunciat, amb literal sentit comú, Altremort pels de la contrada), i allà van fer cap els passos perduts dels nostres viatgers un dia lleganyós de la primera vivència frustrada de la processó, tot i que aprofitada per altres bandes. Potser l'extremitud toponímica dels llocs explica en part la força amb què aquesta Passió ancestral i la seua cèlebre dansa va arrelar en aquest poblet que ella i Lluís Llach han fet mundialment conegut (si més no en el món, ni gran ni petit, dels Països Catalans). Guiats, doncs, de la mà impecablement organitzada i previsora dels nostres amfitrions, els viatgers han estat tan matiners com els soldats romans (els populars manages o manaies encarregats de custodiar les imatges fins a l'església de Sant Julià i Santa Basilissa), que comencen la seua desfilada incansable a les cinc de la vesprada. El pròleg a la processó, amb la representació a la plaça d'uns episodis que van de l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem a la seua presa a l'hort de Getsemaní, s'estén des de les deu de la nit fins a quasi les dotze. Després comença la processó, quan la invariable lluna plena de Dijous Sant (però amb tot de matisos que la fan singularment distinta d'un any per l'altre, segons que ens comenten els nostres amics) ja és senyora de la nit, amb el permís de la Dansa de la Mort, i acabarà quasi a les tres de la matinada no sense posar a prova, amb el concurs d'un fred humit a què semblen escàpols només els actors principals del drama, la capacitat de resistència de tothom. Vista des de molts cantons, a peu de carrer i des de l'alçada d'un pis, aquest paisatge sonor –que n'ha dit Rosa Maria–, aquesta solemnitat dels silencis al pas de la Dansa (el Pare amb la dalla, la Mare amb la bandera "Lo temps és breu", un fill amb el rellotge sense agulles, l'altre amb el plat de la cendra, i al darrere l'insistent batec del tabal i quatre torxes) avança reiteratiu, en una espiral eterna, el triomf de la mort, el misteri renovat de la vida sota la nit estrelada i empordanesa. Una vida i una mort que des de Verges dansen i dansen, caminen, ressonen, s'eixamplen, refan, amb la tossudesa exemplar de tot un poble, el mistèric i profund, el lleuger i alat, del nostre pas vacil·lant per la terra.

El poder de les falles

La pedagogia, també la que s'ha d'exercir des del poder, requereix paciència i temps, mà esquerra, d'acord, però també fermesa i uns objectius clars. Els dies de falles transformen València en un observatori privilegiat per veure quin efecte tenen sobre el carrer, i sobre una festa hipertrofiada que arrossega encara els pitjors vicis del franquisme, el batibull de la transició i el malson dels anys de PP, els nous governs d'esquerres. En aquest sentit, i des d'una perspectiva forçosament superficial, la del simple transeünt que es mou per la consabuda escenografia de la ciutat, no sembla haver-hi canviat res, la mateixa ocupació de l'espai públic per a major glòria privada, la mateixa explotació abusiva de la metonímia de la part (el faller) pel tot (el ciutadà): hiperbòlics paradors, o com es diguen, taponant la via pública, el petardeig immisericorde a deshores i sense complexos ni excuses, el mateix estil barroer, insípid i anacrònic manipulant el gust popular de les falles, la insistència monotemàtica del bunyolisme elevat a dogma, la metàtesi del plàstic de les banderoles, l'excés d'enllumenat concebut per enlluernar la consciència crítica de les persones, la macrocefàlia del poder que organitza, pauta i controla tot aquest merder. El que és aparent només, ja dic, sense reparar en despeses a compte de tots, en els presumibles dèficits que arrossega tot l'entramat predemocràtic; sense mirar d'aprofundir en una sociologia del balafiament, de la ideologia cavernària emparada sota el mantell multicolor de l'asèpsia, del panxacontentisme dels qui, manés qui manés, sempre han tingut la paella pel mànec. No costa d'imaginar, ni fins i tot d'entreveure en les ànsies descordades d'uns preparatius que s'apropien del carrer amb indissimulat aire de venjança, que la dreta, desacreditada a tort i a dret per culpa de la seua orgia de corrupció, que també ha utilitzat les falles per als seus propòsits funestos, s'arrecera en un búnquer que és propietat d'ella, el seu gran invent, el gran mètode –encara més poderós que el futbol– per assegurar la narcosi col·lectiva i la cacera de la dissidència. És prompte per al balanç, és cert. Però ens agradaria saber què volen fer de les falles els Ribó, les Oltra, els Puig. La condescendència amb el poder de les falles tal com s'han concebut fins ara és una temptació comprensible per a qui vol assegurar la seua ració de pastís però irresponsable i suïcida per a qui aspira a canviar la ciutat i fer-la més democràtica, més lliure, més amable. La condescendència pot estar inspirada per la por però acaba inevitablement en la complicitat. No es tracta d'anar contra el món faller de base, és clar, sinó contra els privilegis, els abusos, la utilització de la festa per a fins espuris. I ací no hi hauria d'haver mitges tintes, o s'impulsa una festa del poble i per al poble (i passeu-me l'obligat reduccionisme) o s'actua a favor dels privilegis i la casta falleril. Permetre els abusos tradicionals i impresentables d'aquests dies o fer la viu-viu per por al poder que encara tenen els amos del corral potser permetrà un cert armistici entre la València vella i la que està per venir, potser faria guanyar alguns vots per la banda d'estribord, però seria una decepció en tota regla per als votants que els van pujar al poder institucional i més prompte que tard se'n pagarien les conseqüències. Atents a la jugada.

L'home llum

Ricard Ripoll, La causa dels exilis. Editorial Meteora, col·lecció Mitelene, núm. 38, Barcelona, octubre 2015. Nota final de l'autor.

· · ·

El mite nàhuatl de Quetzalcòatl, que serveix de base al darrer poemari de Ricard Ripoll (Sueca, 1959), ja fou recreat en 1960, en una primera edició en castellà publicada a Mèxic i posteriorment en català en 1971, per Agustí Bartra en el llibre titulat precisament Quetzalcòatl, un dels més lluminosos del gran poeta català, encara tan poc llegit. L'exili (més exactament, els exilis) del títol és un dels fils que uneixen Ricard Ripoll i Bartra i tots dos amb el mite del rei pur, el rei déu, el creador dels éssers humans: l'Home Llum. L'exili efectiu d'Agustí Bartra després de la Guerra d'Espanya quedà emmirallat per aquest mite per raons que semblen òbvies: encaixava a la perfecció, convenientment reinventat per al seu projecte, en la seua manera d'entendre i escriure la poesia, vitalista i poderosa, esperançada i lluminosa, dramàtica i coral, i la seua idea de ­L'home auroral (1977). Potser els «exilis» de Ricard Ripoll difereixen en els detalls biogràfics, en les circumstàncies històriques i personals, però il·luminen, a través d'un viatge iniciàtic i d'una concepció genesíaca del treball poètic, uns propòsits similars: la recerca de l'altre, el retorn a l'ésser, l'empenta verbal per a una nova edat daurada de l'home, la psalmòdia utòpica de l'home alliberat, l'impuls del que ell anomena el desig tricèfal (terra, cos i llengua). L'autor ho explicita en la nota final: «nació, sexualitat i paraula, més enllà de les identitats immediates. Per recuperar el desig del retorn. I del viatge. Aquesta és la causa dels exilis: com a raó i com a antecedent». Així, el personatge de Quetzacòatl es complementa, en La causa dels exilis, amb el de l'emperador mogol Akbar el Gran (1542-1605), creador d'una religió sincrètica entre l'islamisme i l'hinduisme coneguda com Din-i ilahi, afavoridor de l'art i la cultura i del diàleg entre les diverses confessions.

De les cendres de Quetzacòatl, la Serp Emplomallada, que s'autoimmolà en una gran foguera, nasqué l'estel del matí i del crepuscle. És el símbol de la vida, en perpètua lluita amb les tenebres i les forces tel·lúriques de la natura (representades pel seu bessó Tezcatlipoca). Però abans ha davallat al reialme dels morts i, fent vessar sang del seu penis sobre el ossos dels morts, ha creat els homes. Víctima de l'abundància, la negligència i l'embriaguesa, contempla el seu rostre horriblement envellit en l'espill del mag, abandona la ciutat de Tula i inicia el seu viatge cap a l'est, fins al mar.

Aquest és el material de fons, amb el qual Ripoll, en una portentosa síntesi d'«imaginari i realitat», d'elements estrictament personals i biogràfics que glateixen per ací i per allà entre els seus versos i d'al·lusions a circumstàncies col·lectives (terra, cos i llengua, recordem-ho: «Hem de saber que no tornarem a fruir de la terra si no afegim als mots la passió dels actes»; «Iniciem la utopia en contra de la guerra florida») construeix la seua «autoficció poètica». Així, el poemari s'estructura en un Preludi, un Primer llibre. L'alliberament de Quetzalcòatl, dividit al seu torn en un «Primer moviment: espasme» (24 poemes) i en un «Segon moviment: catàlisi» (7 poemes); un Segon llibre. L'alfa de la marea (13 poemes); i un Tercer llibre. El moviment dels espais contigus (16 poemes).

Com els seus treballs anteriors (ha publicat dotze poemaris, a més d'una novel·la, un llibre d'aforismes i diverses traduccions de literatura francesa, de la qual és especialista a l'Autònoma de Barcelona), La causa dels exilis és un treball ambiciós i radical, ben assentat en la rica tradició de les avantguardes, escapat (però sortosament no en solitari) del majoritari escamot de la literatura més o menys institucionalitzada. De les riques il·luminacions d'aquests cants, subratllem-ne, amb insistència i lucidesa expressades, les idees del poeta sobre la poesia mateixa. Heus-ne ací una petita mostra: «Des d'ara mateix ens cal unir la ploma i l'àncora, la paraula i el partir», «Diria l'emoció de tocar-te amb uns versos diàfans i secrets alhora, / car la bellesa és subterrània», «el nostre ésser defugirà les cel·les de l'habitud verbal», «poesia: / el meu present immòbil», «i escriurem poemes sense escatir-ne el significat, / i la rauxa ens facilitarà la fondària», «preferirem el ritme a la veritat de l'expressió», «i omplirem el text –la nostra manera d'entendre el sexe– de vides a venir», «t'estimo com a escriptura –traç, marca– del meu alliberament»… Aquest llibre és un volcà en erupció de sentits, un viatge perpètuament iniciant-se, alfa de marees, moviments tectònics de la paraula. En efecte, des dels exilis renaixen els homes fets llum. A l'est, on crema la gran pira dels ossos, alça el sol poderós la seua paraula amb esclats impensats d'energia. Benvinguda claror que renovella. 

[Publicat a Saó núm. 413 de març de 2016.]

 

[El poeta Ricard Ripoll en una imatge recent.]

 

Llengua de borbó

Com tothom sap, la llengua és l'espill de l'ànima. Tant o més que la cara, que a pesar de tot sempre hi ha tingut més anomenada. Aquests dies membres de la dinastia regnant (a Espanya) han il·lustrat els lligams entre paraula i psiquè. La llengua, com l'amistat, és selectiva –i en els cims socials que estem explorant, summament interessada. És el cas que el presumpte corrupte Javier López Madrid, investigat pel finançament il·legal del PP i l'ús de les famoses targetes black (traduït: negres o opaques) de Caja Madrid-Bankia, és o era amic íntim del matrimoni regent, i per això quan en 2014 El Mundo va publicar un reportatge sobre els vincles entre els monarques i l'empresari, l'actual Reina va enviar-li un missatge de suport que la Guàrdia Civil ha localitzat en el mòbil de l'encausat. La llengua i l'ànima es troben en l'escrit de Leticia reflectides en un estil molt rudimentari –que desacredita el nivell de les escoles de periodisme espanyoles– i un lèxic que és pura escatologia. Així és, la llengua i l'ànima reial es reflecteixen en l'espill de la paraula «mierda», repetida també en francès, «merde», en una exhibició de poliglotisme esnob complementat amb l'agramatical «miss you». El castellà és molt eloqüent al respecte: «Dime con quién andas…». Però tornem a la psicolingüística. No tenim moltes notícies sobre com parlaven els ancestres de l'espècie borbònica, perquè els diaris de sessions i altres papers oficials són asèptics i poc reveladors de l'estil personal, de manera que ens conformarem amb la cara que feien i que retratà magistralment Goya. Quant a l'actual Rei emèrit tot indica que va cagar-la el dia que abandonà la comoditat dels discursos escrits pels seus negres, als quals hem de reconèixer les virtuts anestèsiques que ens sumien en un son profund si en un descuit n'escoltàvem un fragment, i va començar a desmelenar-se verbalment. Acostumats al seu castellà pastós i anodí dels missatges nadalencs, vam quedar esborronats quan en una reunió internacional va interrompre Hugo Chaves per etzibar-li un «Por qué no te callas?» d'autèntic sabor casernari. Per no dir res de les patètiques disculpes als súbdits per l'afer paquidèrmic. L'abdicació fou, doncs, i fortunes personals sota sospita a banda, efecte d'una macabra orgia verbal. Es veu, a més, que aquest tret distintiu de la dinastia s'encomana ràpidament als consorts. Amb el permís de la «mierda» de Leticia, Iñaki Urdargarin va batre tots els rècords quan es van fer públics els seus missatges a Diego Torres, que signava com «El Duque empalmado». Fora que es tractés d'un cas de priapisme, no s'entén la relació entre el títol nobiliari i l'erecció del membre viril, comuna a tots els animals, humans plebeus inclosos, que gaudeixen d'una certa jovialitat. A aquestes alçades de la corrupció verbal i no verbal que ens governa, ja no val la pena preguntar-se si tan pregonada erecció es devia al sex appel de la Infanta Cristina (veient-la ara aquesta seria una hipòtesi ben poc consistent) o a l'eròtica del poder inflada pels vasos comunicants de les finances i la carta blanca per al robatori. Ai la llengüeta, ai les ànimes en pena!

[Publicat també el dissabte 12 de març de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Dones

Des del Pas de Calais a Idomeni, a la frontera grecomacedònia, des de l'estret de Gibraltar a l'illa de Lesbos, filferrades i policia, el fred i la neu (negra) dels Balcans, pluja i fang per pàtries estranyes que els neguen el pa i la sal. Exiliades d'una fam que vénen a una altra fam, refugiades dels horrors de Síria o Iraq en el refugi inclement d'un continent atarantat on aquests dies s'escriuen en papers improvisats, damunt els arams de la por, les preguntes més difícils, que de moment només responen els silencis. Donald Tusk, president del Consell Europeu, els demana que no vinguen a la terra promesa, i això és tant com demanar a l'assedegat que no bega, al desesperat que no espere. Se les rifen d'una banda a una altra sobre els taulers del gran joc estúpid, les fan perir en barquetes de paper contra la fúria de les onades cegues, i elles carreguen els seus fills, caminen, fan cua, acaricien, encenen el foc, cuinen quatre brins de poca cosa, ofeguen les llàgrimes, abriguen. Es mouen entre l'espasa d'unes guerres que s'engreixen en despatxos encatifats i factories d'armes i la paret de la incompetència dels qui tenen les paelles i els mànecs. El 8 de març és un horitzó que potser desconeixen, un cel tan límpid és negat a l'ull que només pot mirar la terra fangosa que xafa. Només hi ha ulls per sobreviure lluny de l'esperança, carregar els fills que tenen gana, els malalts que es dessagnen, per custodiar els papers que diuen els seus noms atònits i que cobegen els guardians de les fronteres. Els ulls es desvetlen: cal protegir la mainada també contra les canilles feixistes que sotgen en la nit, llevar-se el mos de la boca per alimentar els homes que els han de plantar cara. Tan lluny el dia necessari de les dones, el somni d'una llar en pau i justa, alliberada del malson masclista que branda l'espasa de la guerra i aixeca el mur de la injustícia. Tan prop, en canvi, dels calls polonesos de l'any 1939, o potser del 1940 o… Per la plana, nit i dia. / Pluja i vent, pluja i vent. / On van, em dius, aquesta gent / com ombres grises a ponent? / Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa, / això ho sap la nit que a poc a poc avança. En jiddisch o en àrab, en urdu o en suahili, en kurd o en mandinka, les llengües dels parracs articulen paraules que no poden entendre les oïdes benestants d'Europa. En l'anglès xipollejat en els camps de refugiades, runes verbals de vides que juguen a l'amagatall amb la fam i la mesquinesa. Que lluny el 8 de març de les mans solidàries, dels crits que diuen que tot és possible encara. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tu oblida pluja i vent. / Sent com el vent gemega, / és la nit un llarg lament. Els peus de les refugiades van llaurant la terra, n'arranquen llavors i pedres, arrels de veus anònimes que encara broden des dels guetos de Varsòvia poemes escrits amb fils de sang, flors que s'alcen des dels camps de l'horror de totes les guerres, des dels suburbis on s'amunteguen totes les misèries contemporànies. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tanca la nit ben lluny de tu. / Jo no puc deixar de veure'ls / caminant amb pluja i vent.

[Publicat el dissabte 5 de març de 2016 a Tipografia La Moderna]