Forges i la paranoia nacional

Com que s'havia allotjat al Palau d'Hivern d'El País els darrers anys no el vaig seguir gaire, malgrat que segons sembla Forges va ser fins al final un dels raríssims esperits lliures aliens a la paranoia nacional i a l'estrucisme intel·lectual espanyol. Alguns dibuixants o ninotaires, com altres artistes escrutadors de l'actualitat diària, amb els anys acaben formant part del cercle propi dels íntims, com un amic o un parent. Amb més raó Forges, que ens acompanyava des dels temps ja cretàcics del Por favor o el Hermano Lobo i les edicions antològiques o monogràfiques de les seues vinyetes, que el pare col·leccionava amb passió. Més que en altres disciplines artístiques, en l'ofici del dibuixant es fa evident la sentència segons la qual l'estil és l'home. Al primer colp d'ull el lector (perquè efectivament les vinyetes es lligen) identifica l'humorista pel traç personalíssim dels seus dibuixos, els escenaris on els situa, els personatges que els donen vida. En el cas de Forges hi ha un altre element clau, que constitueix tot un univers i que dota d'unes característiques molt específiques i genials els seus treballs, la paraula. La paraula inspirada en l'argot popular madrileny i en el castellà més rural i agamenonista (el del cèlebre personatge del Tío vivo), la paraula recreada fins al límit de l'absurd amb llampecs que l'acosten al surrealisme, la paraula constituïda com a contrapoder, en subversió contra les diverses paranoies contemporànies típiques de Celtibèria, o més recentment Hispanistan. Però la crítica insubornable de Forges als pitjors vicis hispànics, el laberint burocràtic, el treball alienant de l'oficina, la corrupció generalitzada, la misèria moral de les mil cares quotidianes, la tirada a la violència i tot un univers de referències extensíssim, sempre fou feta des de la tendresa. Forges no fou mai jutge (un ofici tan desacreditat avui dia com sota el franquisme) de la realitat sinó observador i còmplice entendrit del lector, aliè per complet a la mala llet, i fins els seus personatges més execrables obtenen en les seues historietes una darrera, lúcida indulgència i una comprensió d'ordre quasi filosòfic. Forges ens deixa orfes. La seua absència anirà pesant-nos més i més amb el temps. Ens preguntarem com hauria tractat l'empresonament d'un raper per una cançó o l'encausament judicial a un pallasso per acte de servei, com hauria acarat la censura a una obra d'art sobre els presos polítics o el segrest d'un llibre contra el narcotràfic, com hauria rigut amb la persecució paranoica dels fantasmes nacionals que Puigdemont tant excita, com hauria dibuixat el gran ridícul del ministre de torn afirmant que l'1 d'octubre no va haver-hi càrregues policials a Catalunya sinó «actuacions per fer complir el manament judicial», com capgiraria la perversió del llenguatge que practica el poder per transformar-la en una rialla còsmica, en un plaer per a la intel·ligència, en una complicitat tan humana i tan senzilla. Bufandes al vent, asseguts i mirant l'inabastable horitzó dels camps de Castella mentre es pon el sol, els dos Blasillos, en una pausa de la seua eterna i perplexa conversa, deixen caure sengles llàgrimes silencioses.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de febrer de 2018.]

 

L'himne

Acabem de celebrar els trenta anys de les primeres eleccions democràtiques i l'himne espanyol continua sense lletra, un dèficit lamentable que alguns voldrien subsanar. I ho entenem, perquè un himne que no diu res és més aviat un destorb, sobretot en situacions d'una certa solemnitat, com ara un encontre esportiu internacional. Condemnats a l'inevitable i vergonyant txinta-txinta, ta txinta, etc., al costat, posem per cas, de versos tan rotunds com Allons enfants de la patrie o Deutchland über allen, els nostres xicots no tenen res a fer amb el baló, amb fúria o sense. En la transacció democràtica hom va decidir que algunes coses que el franquisme havia fet seues, com ara l'himne i la bandera, no s'havien de tocar. Es tractava al capdavall de preservar l'esperit tot prescindint de la lletra, cosa realment impossible, perquè no hi ha esperit sense lletra ni lletra sense esperit, però això ho sabem ara, després de tantes derrotes futbolístiques, que són les que realment fan mal. El problema es planteja, per als molt necessitats de vitamina nacional, a l'hora d'encaixar una lletra passablement democràtica i moderna (descartats mites com el de Pelai o els Reis Catòlics) en una música que fa olor a naftalina espiritual. Una solució podria ser encomanar l'elaboració d'un nou himne, amb la qual cosa potser podríem superar l'aire de patxanga que té l'actual, però amb tant de partidari del vell esperit ho veig una mica complicat. A més, els himnes no es fan d'un dia per a l'altre, i sempre et podrien acusar de falta de pedigrí històric, sobretot els qui es reconeixen en l'Eusko gudariak o Els Segadors. Mala cosa, doncs. Posats a buscar alternativa als rebles de Pemán per a la Marxa Reial, i a falta d'una lletra convincent, podríem fer servir de moment la versió que cantàvem de xiquets: “Viva España, mon pare té una canya p'a pegar-me al cul perquè sóc un gandul”. Si no en originalitat, els valencians excel·lim en capacitat per a la paròdia. Això sí, no caldria obligar els esportistes a entonar-la. De res.

 [Publicat a Levante-EMV el dissabte 23 de juny de 2007.]

Bellreguard com a símptoma

Aquest reset (passeu-me per una vegada el barbarisme) centralista, de filiació franquista, cada dia actua més a cara descoberta i més sense complexos. Posats a fer el bèstia, es deuen dir, fem-lo sense mitges tintes ni manies. Tant com els agradava omplir-se la boca amb la conllevancia, el respecte a les cultures minoritàries, fer parlar el seu rei en les altres llengües durant l'entranyable espot publicitari nadalenc de la Monarquia, enaltir el rico acerbo de los pueblos i la España de las autonomías mentre necessitaven ser admesos en el club de les democràcies homologades. Però en el riu tèrbol del colp d'estat perpetrat amb el 155 i aprofitant la complicitat europea, s'ha acabat el bròquil i ja no cal dissimular. Torna amb aires marcials la santa unitat de desatino en lo universal, el abajo la inteligencia, el menos latín y más deporte. Wert no fou un il·luminat, ni un poc trellat que es divertís provocant, sinó que expressava en veu alta un objectiu tàcit mai no aconseguit del tot: espanyolitzar els xiquets catalans. Oberta la veda de la liquidació de l'autogovern de Catalunya i mentre els veïns ja posem les barbes a remulla (i qui no les hi posa és que no té ulls o barba), cal enfonsar el vaixell insígnia dels darrers quaranta anys: l'escola catalana i el seu model (exitós segons els diversos paràmetres que els especialistes fan servir, inclòs el del domini del castellà, el més alt de l'estat) d'immersió lingüística. Ací al País Valencià som gossos vells i ens hem hagut de llepar moltes ferides i espolsar-nos moltes puces. De la batalla de València, passant per la tebiesa psocialista, i després de vint anys de governs corruptes del PP, demofòbics i antivalencians, cada avanç de la persistència lingüística i cultural, per tímid que fos, era placat com un baló de rugbi pel corpulent espanyolisme rampant. Fins al punt que molts van assumir com un privilegi la trampa del bilingüisme, el que fa retolar Alcoi/Alcoy, Alboraia/Alboraya, Cocentaina/Cocentaina, una moneda que vés a saber per què sempre cau del mateix costat i que s'embutxaquen els de sempre, els únics monolingües possibles. El cas és que fa més de tres-cents anys que, més o menys indissimuladament i amb més o menys èxit, ens apliquen sistemàticament la fórmula als perifèrics de la seua perifèria. Això, òbviament, ens ha entrenat en la resistència i també en la imaginació (i qui no es consola és perquè no vol), de manera que no parem d'inventar fórmules per recuperar l'ús social de la llengua des del lloc on es planta l'arbre de la democràcia, l'escola, amb decrets de bilingüisme, plurilingüisme i del que calga i amb el que més importa al capdavall, la voluntat decidida del poble. A l'altra banda, però, ens ho posen cada dia més difícil perquè –diguem-ho clar– no ens poden veure ni en pintura (altrament estimarien el que som, parlem i volem; n'hi hauria prou que ens respectassen) i estan convençuts que matant el gos mataran la ràbia. Bellreguard és un símptoma vell muntat sobre la trampa de sempre. Obligar a col·locar els rètols en castellà no és una qüestió pràctica que vetla per la seguretat de passavolants i conductors, no m'emprenyeu, sinó l'enèsima manera de demostrar qui mana i humiliar el personal. Potser m'equivoque però crec que aquesta vegada tocaran os dur i que hauran de parafrasejar el clàssic: «Con la escola catalana hemos topado». O:

–¿Cómo se llama ese pueblecito de Valencia?

–Bellreguard.

–Eso, Belréguar. Pues con Belréguar hemos topado, amigo Herrera Arrando.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de febrer de 2018.]

La normalitat

Es preguntava SSSS (Soraya Sáenz de Santamaría, àlias el Sacre, vipera latastei) fa uns dies si tan difícil era 'sacrificar un català' [sic] referint-se a Carles Puigdemont. Sacrificar-lo, s'entén, en l'altar de la pàtria sagrada, indissolublement unida a carxots i malgrat això (o justament per això) impossible. Van destituir un govern legítim, la meitat dels seus membres a l'exili i l'altra meiat a la presó, van aplicar l'abús inconstitucional de poder del 155, van convocar unes eleccions perquè les guanyassen els partidaris de l'«¡a por ellos!», l'últim himne patriòtic nascut del sòl hispànic, però hi va véncer la llista encapçalada precisament per Puigdemont, de manera que el que demana l'encara Vicepresidenta és en el fons sacrificar la majoria democràtica de Catalunya. Els sacres es mouen molt bé entre sagraris, sagristies i sacrificis (aplicats invariablement sobre els altres, en la inveterada tradició inquisitorial). De manera que ho diu en seu parlamentària i es queda més ampla que llarga, com és habitual en ella. Tenim el cor com una pedra i ja no ens escandalitza res. En el zel sacrificial ja havien excel·lit l'1 d'octubre les forces policials enviades a Catalunya, però com que les urnes de la dignitat se'ls van fer escàpoles i el president s'esmunyia per túnels i passadissos, la van mamprendre a garrotades amb la població indefensa entestada a votar en pau. És el que M. Rajoy anomena normal, com la normalitat de premiar amb vacances pagades a la costa murciana els herois de l'atonyinament de Catalunya, que és el mateix que fan amb el personal sanitari, els docents, els guàrdies forestals, els bombers i els obrers de fàbrica en reconeixement als seus mèrits. Per això ell el que vol és un president normal per a Catalunya, és a dir, amb el vistiplau de la seua signatura (o almenys la sagrada inicial seguida del cognom dels papers grocs de Bárcenas), el cap ajupit, la submissió assegurada a l'Espanya de les desautonomies. La d'ell, volem dir M. Rajoy, és una normalitat de llegir el Marca en batí i sabatilles, de filets de plastilina transformant-se en el gran xapapote de la democràcia, una normalitat de l'estil «mi marido me pega lo normal», de no clavar-se en política com recomanava el Caudillo i subvencionar tots els Castor que calga i totes les fundacions Francisco Franco, la dels sobresous en còmodes i volàtils sobres, la del PP (Partit Podrit) dels mil acusats i convictes de corrupció, la de guanyar eleccions amb diners negres de Gürtel, dels AVEs avançats per trens de rodalies, una pax romana de partits i sindicats dòcils que mantinguen el règim pels segles dels segles, la de Francisco Camps o «si te he visto no me acuerdo», la de comprar premsa, voluntats i jutges, la de retransmetre les bufonades de Boadella com si fos president electe d'Hispanistan, la dels indults als torturadors i assassins i les amnisties fiscals, la normalitat del treball precari i l'atur dels súbdits, la de manegar el tro, el ceptre i la corona per a beneficis d'Urdangarins, Joan Carles, Felips i tota la patuleia que els riu les gràcies. En canvi, quina gent tan estranya que es juga la pell per unes idees i una petita pàtria que ja envolta el gran cementiri de la normalitat d'una democràcia segrestada.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de febrer de 2018.]

 

Saials. Manel Marí, l'esperit de la poesia

El temps, els anys viscuts, l'experiència acumulada no garanteixen la maduració del poeta. Hi ha un tipus de gran poesia que no necessita envellir en barril per produir un vi extraordinari, resultat de l'estranya confluència de condicions i qualitats irrepetibles. Manel Marí, que la Vella Dama s'ha endut als 42 anys, pertanyia a aquesta nissaga inspirada pels déus de la música i el sentit. Fou madur als 20 i als 30, i als 40 conquistà un racó d'eternitat amb Tavernàries: «mastego encenalls per escopir l'incendi». / Perquè l'autèntic esperit del vi de la poesia és jovialitat i joventut per molts anys que hom tinga, és la recerca constant, el cul que no s'asseu enlloc, i menys que enlloc en la pròpia raó o en les pròpies certeses: «la certesa és el crim que endormisca l'estrèpit, / que apaivaga l'instint cabdal de la recerca». / Si alguna cosa pot dir la poesia, si a algun misteri ens acosta és al molt obert de la vida en carn viva d'una persona que, en dir-se, esclata en el fulgor durable de l'universal, en el llamp efímer d'allò que és comunicable, «el que es vol dir però no pot ser audible». Al fons de tota gran poesia batega un vida viscuda radicalment, en cos i ment. / Hi ha genis aliens per complet a la immodèstia i la maledicència. El Manel atresorava aquestes dues rares virtuts. No perquè no fos conscient dels propis mèrits sinó perquè qui està acostumat a acarar-se a l'abisme humà dels propis estimballs no estrafà la veu en eco ni traeix el cant en balbuceig. Ni, coneixedor del dolor i la feblesa humana, cap home o dona no li és aliè, ni superior ni situat per davall del muscle: «sóc la veu i la cendra». / És tot això i més el que el feia tan amable i tan estimat («tibar les fronteres cap a l'abast dels braços») des dels primers compassos, la planera confiança amb què es lliurava naturalment, sense punxes ni estridències, sense moviments impostats, sense egos vacus. Era un home que sempre besava. / I tanmateix fou llamp, terratrèmol, força desbocada, un home lliure que es va fer creant. Mantingué, en temps de desencís i d'impotència, la resistència de l'infant a qualsevol forma de claudicació, tedi i tebiesa, i pagà amb l'única moneda que els déus accepten, la pròpia vida esmerçada en la revolta: «no morir cada dia és viure mort». / La mort és la més forta, sobretot quan s'acarnissa amb una criatura jove. Tant s'enamorà d'ell que volgué estalviar-li futurs oprobis, reservar-hi la incerta glòria d'unes lletres de llegenda. No he vist mai en tan poc espai tanta gent plorant a cor l'adéu a l'amic poeta. / Intuïm que per arribar a l'autenticitat que Manel es va forjar hem de continuar escandallant amb cura els seus poemes. No en vam tenir prou amb la seua generositat, el seu art de fer-se estimar, el seu posat d'infant alhora incrèdul, entremaliat, lúcid i bo. Sota la sociable senzillesa que sempre li agrairem s'amagava la complexitat dels ulls que hi veuen més lluny i un silenci intel·ligent fet a base de moltes justes paraules. / Amb elles continuarem cercant «l'amor que és pàtria, encís, cleda i esclat, / l'amor que acobla els pànics a la vida». / Amb ell continuarem vagant per les tavernes de la vida: «sóc tot allò que oblido i que no oblido».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de febrer de 2017.]