L’any
que a poc a poc es va esfullant ha estat pròdig en homenatges a
l’Ovidi. La pràctica totalitat d’aquestes iniciatives ha partit
de la societat civil, perquè el poder polític hi ha practicat
sovint la indiferència, quan no, com en el sagnant cas valencià, la
més estúpida bel·ligerància. Es veu que l’artista d’Alcoi
continua emprenyant des de l’altra vida amb idèntica eficàcia,
raó per la qual els nous amos s’entesten a descarregar tones de
silenci damunt la seua obra. Saben que aquesta pot ser la millor arma
de destrucció massiva, el formigó sobre el qual s’edifica la
desmemòria necessària per als seus negocis. Pretendre reduir una
obra tan rica com la de l’Ovidi a un mer còctel ideològic per
desvirtuar-la i silenciar-la, com fa la dreta valenciana, és una de
les manifestacions més nítides del seu tarannà antidemocràtic,
que li impedeix homologar-se als estàndards europeus en la gestió
(o indigestió) del patrimoni cultural d’un país. ¿Us imagineu
que a França, manés qui manés, volguessen prescindir de l’herència
d’un George Brassens, posem per cas, que el govern britànic es
desentengués d’Orwell per massa esquerrà o que a Itàlia se
silenciassen les novel·les de Pavese pel mateix motiu? Doncs aquest
és el pa nostre de cada dia, tan tossudament repartit i repetit que
correm el risc de confondre la pura indigència cultural en què
vivim amb una mena o altra de fatalitat indomable. La
cloroformització de les societats modernes, que al País Valencià
ateny proporcions devastadores, és molt més que una sinistra
metàfora que les enquestes de popularitat d’alguns professionals
de la depredació ben apoltronats s’encarreguen de corroborar de
tant en tant.
El
llegat artístic d’Ovidi Montllor, com a cantant-poeta i com a
actor, encara és molt lluny de ser avaluat en tota la seua extensió
i profunditat. De moment, però, hi ha la resposta del públic, que
inclou també les generacions que no el van conèixer en vida,
l’impuls cívic que ha concitat, estretament lligat als components
ètics i polítics que la conformen. Això, vist des d’una
determinada perspectiva, és una prova irrebatible de qualitat i
actualitat. Dissipada la il·lusió òptica dels primers anys de
democràcia, l’Any Ovidi ha posat al descobert l’oportunitat
d’uns plantejaments artístics que avui s’erigeixen com a model
irrenunciable. Sense pretendre-ho, vés per on, alguns, amb la seua
obcecada aposta pel silenci, han contribuït de rebot al
“descobriment” popular de l’Ovidi, convertit en símbol d’una
lluita, i han fet bons els presagis expressats per l’artista en
alguna cançó: si no la ressurrecció més que improbable de la
carn, almenys l’actualització d’una obra que ja ateny la
dimensió d’un clàssic.
A
aquest esforç de preservació i enriquiment del seu llegat, a
contrapès de tants silencis imposats, vol contribuir la present
edició i els poetes que s’hi apleguen. Són ells i elles, els
poetes, els qui tenen potser un deute més gran amb l’Ovidi, no
solament –i ja fóra molt, moltíssim– per la seua decisiva
contribució a la difusió de grans autors del segle XX a través de
la cançó i del seu mestratge insuperable en la tècnica de la
recitació, sinó també per la seua condició de creador de lletres,
de poeta, al capdavall. La força i el magnetisme que l’Ovidi
transmet en les seues gravacions i, sobretot, en l’espectacle en
directe, damunt l’escenari, ha eclipsat una mica la part de la seua
feina més estrictament poètica, la de la paraula. Però tant l’una
com l’altra, em sembla, responen a un mateix alè vital, a una
mateixa potència creadora i són, per tant, indestriables i
complementàries.
Sovint
m’he preguntat on rau l’atractiu irresistible d’Ovidi, en el
disc o més encara en el directe. La resposta a això no és gens
fàcil si no volem abusar dels tòpics ni confondre’ns pel camí
estret dels reduccionismes, però no m’estic de proposar-hi alguna
hipòtesi molt oberta. Ens agrada, fet i fet, perquè és capaç de
transmetre’ns, amb el seu cos, amb la seua veu, amb la seua música
i les seues lletres, una mena de “veritat” a través de tot allò
que percebem com a autèntic, com a sincer, com a pouat del més
fondo de l’experiència personal. ¿No és precisament això el
que, traspassant les movedisses fronteres de l’art, reclamem a la
“poesia” que el fecunda? ¿No és la capacitat de revelar la
veritat, de procurar la transparència, sovint inexplicable, el
que millor defineix el fet poètic?
Afegim
a tot això el compromís ètic i polític que dóna sentit a la seua
obra, les circumstàncies històriques concretes en què es va
desenvolupar i tot el que vulguem, i n’obtindrem la suma
irrepetible, rabiosament personal, i alhora universal, del seu art,
de la seua poesia. Ovidi Montllor fou fill, com tots, del seu temps,
però si alguna cosa ens el fa actual, si encara ens emociona i atrau
amb tanta força no és només perquè entre aquell temps i el d’ara
mateix hi puguem establir tota mena de sinistres paral·lelismes
–oscil·lacions de memòria i oblit, d’opressions i
resistències…–, sinó, sobretot, perquè el seu treball fou de
naturalesa eminentment poètica, d’una poesia essencial i
imperible.
Entre
el 1968, any de l’edició del seu primer senzill, amb La
fera ferotge i tres temes més, i la gravació de l’última
versió d’El meu poble Alcoi (l’única d’enregistrada en
disc), feta el juny de 1993, s’estenen vint-i-cinc anys de cançó,
de poesia. Sense comptar-hi la part no publicada de la seua producció
poètica (en el llibre d’Enrique Cerdán Tato, Ovidi Montllor,
que publicà Ediciones Júcar l’any 1980 s’hi fa esment de “dos
llibres de poemes inèdits”), algunes composicions exhumades per
Núria Cadenas a la biografia L’Ovidi o aportacions
esporàdiques com la que féu en homenatge a Joan Valls i Jordà a
Foc secret (La Forest d’Arana, València, 1992), les seues
lletres sumen un total de cinquanta-sis peces per a cançons.
El
propòsit concret que significa compondre lletres per ser
cantades en determina, òbviament, la naturalesa, que s’ha
d’ajustar en primer lloc a un contingut melòdic, a una música, i
també a un lector i un mitjà de percepció distint al que
proporciona el vehicle del llibre. Que no haja estat, doncs, l’obra
impresa sinó el disc i l’escenificació directa, concentrada en el
gest i la veu de l’intèrpret, la manera com ens han arribat les
creacions de l’Ovidi i de tants altres cantautors, no és una raó
per insistir en l’escissió, merament convencional, entre cançó i
poema, sinó més aviat per constatar el retrobament venturós dels
orígens de la lírica de la mà d’aquests trobadors i joglars
reunits en una mateixa persona.
Potser
el primer per aquestes latituds a desfer el malentès fou Enric
Balaguer, qui en l’antologia Dinou poetes dels seixanta, del
1987, hi incloïa textos de Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
Una decisió encertadíssima que per desgràcia no s’ha tornat a
repetir i que palesava l’alt grau de compenetració entre els
poetes “estrictes” i aquells que a més a més cantaven els seus
poemes. Més enllà de l’adscripció de l’Ovidi poeta a
l’estètica dominant d’aquella dècada, el denominat realisme,
i que s’hauria de matisar molt quan ens referim a les seues
composicions dels setantes i vuitantes, la poesia del nostre autor
gravita entre dos pols complementaris, la situació personal i la
social i política. En aquest sentit són paradigmàtiques
composicions com Ell i La fera ferotge, que inaugura en
la seua obra el recurs a la paràbola on es fonen metafòricament els
dos pols i la contraposició de discursos parodiats que tant d’èxit
tindrien en Sí senyor o Una nit a l’òpera, posem
per cas.
Poesia
de la intimitat i la melancolia, del desengany i la soledat, i poesia
de la sàtira social, la ràbia i la crítica directa, ensems amb la
poesia que es vol memòria dels vençuts (pense en Escola de
Ribera o Als pares amb tota la impotència), van
alternant-se al llarg de la seua producció. Una producció inquieta,
que s’obri a noves temptatives a cada nou disc, que acumula i
estilitza recursos sense abandonar mai la força de la senzillesa i
del directe (a la mandíbula o al cor) i que de vegades deriva cap a
composicions quasi “surreals” com en Bogeria amb números
o Baralla de la vida i jo o ateny l’altíssima qualitat
poètica que suposen textos com el de l’última versió d’El
meu poble Alcoi, Tot esperant Ulisses, Cançó per a
dues guitarres i un amor o les feliçment rescatades per Toti
Soler Què et sembla, Toti? i Si mai de tu m’he
d’allunyar.
Aquestes
darreres composicions, que l’autor no va poder ja enregistrar en
disc, potser obrien al poeta nous camins de maduresa creativa, on la
força de la seua rebel·lia es concentrava en una mirada més
serena, potser desenganyada i un xic amarga, però amarada d’un
amor profund a la vida i arrelada en la immediatesa de les coses
senzilles que el nostre autor sempre va posar en primer pla. I em fa
l’efecte que sí, que el Verí good que estava a punt de
gravar amb el Toti, precedit pel disc 4.02.42, publicat tretze
anys abans i per a mi l’obra mestra d’Ovidi, com a músic i
poeta, apuntava en aquesta direcció. Aquest disc, de 1980, amb deu
peces magitsrals, significà un salt qualitatiu extraordinari en la
seua trajectòria. Assumits els primers revessos de la naixent
democràcia, les màscares de la qual el poeta havia despullat ben
d’hora, l’Ovidi s’aferma en una línia més intimista i
reflexiva, capaç d’assimilar amb perfecta naturalitat l’herència
estellesiana en cançons com Història d’A. Aquesta
trajectòria, però, es tallà bruscament aquell any 1980 i l’Ovidi
ja no tornaria a gravar cap disc sencer.
Malgrat,
doncs, els imposats silencis, els que l’autor va haver de suportar
en vida i aquests silencis institucionals d’ara, espessos com una
teranyina, el “retorn” d’Ovidi en els darrers temps i molt
especialment en el desé aniversari de la seua mort em sembla un fet
inqüestionable. Des de baix, entre la seua gent i el seu poble, anem
regant aquesta memòria preciosa que és la seua poesia, tot
esperant, amb l’optimisme moderat que és l’impuls sense
defallença, que els vents de les institucions que gestionen els
cacaus i la visibilitat siguen més favorables per a una difusió
democràtica i massiva dels seus treballs.
Ací
tens doncs, lector, un feix de poemes –seixanta-dos ben comptats,
com anuncia el títol– per l’Ovidi. Sense cap criteri
selectiu, hi ha els poetes i els poemes que hi ha: tots els qui hi
han volgut ser, tots els qui han respost a la nostra crida. Tot
comptat i debatut, una mostra representativa del quefer dels poetes
del país, la majoria dels quals hi han cedit treballs inèdits. En
temps de capelletes i restriccions, de misèries i gasiveries, de
repartiment d’incertes glòries, no podíem homenatjar el mestre i
l’amic sinó des de l’assumpció de la generositat i la humilitat
que ens va regalar en vida. Seixanta-dues veus ben diverses aplegades
en reconeixement al rigor artístic i l’exemple cívic de l’Ovidi
Montllor, que cada dia torna. Si el deute és impagable, l’agraïment
és un deure inexcusable.
[Pròleg
al llibre 62 poemes per l'Ovidi,
DDAA, Edicions Brosquil, València 2005.]