Saials. Incendis

Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l'inici de l'estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d'Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees. Les condicions meteorològiques més l'escalfament global i l'abandonament dels boscos i les terres de conreu han donat aire al foc devastador. La natura parla, sovint gemega, plora i crida, però encara mirem xiulant cap a una altra banda.

· · ·

A les pantalles mediàtiques, per exemple, que anuncien amb tota la traca, bombo i platerets i castells artificials la boda d'un famós futbolista, erigit en model (abjecte) de conducta, gran capità de la fúria i la raça. Continua l'orgia de l'estupidesa malgrat totes les misèries, guerres, injustícies i esgotament planetari. Continuem xiulant mentre el foc tot ho crema.

· · ·

A l'enemic ni aigua. Ni quan ha de combatre el foc. Titular de premsa: «El Tribunal Constitucional tomba 15 articles de la llei catalana contra el canvi climàtic». La va impugnar el PP en temps de Rajoy i, entre altres coses, establia la creació d'impostos per l'emissió de diòxid de carboni dels vehicles i la prohibició del fracking o obertura de pous per a l'obtenció de gas i petroli que va provocar terratrèmols i maldecaps a les costes de Vinaròs i Tortosa i beneficis empresarials al president del club de futbol del jugador que protagonitzarà la boda del segle. Que serà tan glamurosa com la del rei d'Espanya o la filla d'Aznar a l'Escorial, voltada d'incendis.

· · ·

Perpetuar l'incendi per traure'n bons dividends, com el Castor del susdit president. A l'enemic ni aigua. Comprovada l'eficàcia, per exemple, del «tot és ETA», simplificat un conflicte històric tan complex com el basc amb la fórmula dels bons i els dolents, com una història del far west (o el nord tenebrós) contada per un autòmat amb veu en off, torna-li la trompa al xic. No s'han de cauteritzar ferides, ni alegrar-se per l'extinció del foc, sinó burxar i manipular la memòria de les víctimes. Potser pels efectes col·laterals de la maniobra: criminalització de l'independentisme pacífic i democràtic de Catalunya. Contra ETA alguns vivien més bé. I a Otegi, que va patir sis anys d'injusta presó, si el traiem en una entrevista és per dilapidar-lo, per alimentar la gran pira.

· · ·

Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents (sobretot les que viuen sense aire condicionat, aigua ni sostre) i futures. Això té l'excepció d'algun estat tan obsessiu com ineficient que santifica la unitat i menysprea l'acció contra el canvi climàtic. Un estat que ni fa ni deixa fer i un govern (el socialista ara) que manté la intervenció de les finances de la Generalitat Catalana perquè no li agraden les declaracions del seu president. Ni probablement les iniciatives contra l'emissió de gasos que provoquen l'efecte hivernacle ni potser tampoc la llibertat d'expressió en segons quins casos, ni les opinions de l'ONU o Amnistia Internacional sobre els presos polítics.

· · ·

Cremen els incendis mentre es casen els putxinel·lis mediàtics. Entre el pa i el circ dels clàssics sembla que ens delim més pel segon, almenys de moment i ja veurem fins quan.

· · ·

Mentrestant, al centre geogràfic i polític de la Península Ibèrica, un grup d'irredempts patriotes es resistia amb ungles i dents a l'emergència climàtica, proclamada amb fins arterosos per una esquerra que atemptava així contra la llibertat de moure's en cotxe i contaminar sense manies per la capital del regne. La mordassa s'aplica a les consciències i les boques, no al trànsit rodat, el fum, la resplendor metàl·lica dels vehicles, la velocitat sense limitacions, l'Espanya eterna. Queda sense efecte la regulació del trànsit de la perversa Carmena.

· · ·

La mateixa tribu de patriotes, crescuts a l'ombra d'íbex, pepes i cesses i tota la borumballa mediàtica, ja havia donat proves de la seua finesa despenjant del despatx que acabava d'ocupar un dels seus electes un quadre sobre la igualtat de les persones per un egregi retrat del monarca. Com es diu en castellà? «Dios los crea y ellos se juntan», per exemple?

· · ·

No és possible posar-se d'acord ni a propòsit de l'emergència climàtica arxidemostrada per la ciència i l'evidència? Es manifesten benintencionats xiquets de països rics del planeta i la jugada sembla més aviat una broma mediàtica per desactivar consciències i iniciatives. La preservació equilibrada de la vida al planeta xoca contra la naturalesa depredadora del capital. La gallina dels ous d'or se la menjaran, ells també, amb creïlletes. Però potser en un altre planeta d'una galàxia remota. I fins aleshores o revolució o incendis.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de juny de 2019.]

[El Món. Foto: Jordi Borràs.] 

Votats i vetats

S'emparen en la llei perquè a fi de comptes disposen dels mecanismes, en forma de monopoli, per interpretar-la, administrar-la i fer-la complir. El famós imperi de la llei té més, en el cas que ens ocupa, d'imperi que no de llei, si entenem per llei el fruit provisional d'un consens democràtic que depén d'uns pactes i d'uns equilibris que sempre estan renovant-se. Però quan l'Estat espanyol (o les elits que el controlen) va decidir enviar als jutjats allò que no havia d'haver eixit mai dels parlaments, les seus dels partits, la societat civil, els altaveus mediàtics o les urnes, és a dir, la política entesa en un sentit democràtic, per tal de criminalitzar la principal dissidència des del franquisme, la voluntat majoritària del poble de Catalunya de crear una república pròpia, la llei es va convertir en trampa i presó. En trampa perquè la "unitat indissoluble" d'Espanya justificava aberracions legals com el 155, un colp d'estat (mal) dissimulat, o l'ús i abús il·legal de la força bruta contra ciutadans pacífics. Tot el que va seguir aquells dies d'octubre de 2017, començant pel discurs del rei, que es botava a la torera el paper de representació que li atorga la Constitució, la presó i l'exili dels principals dirigents del procés i la persecució de milers de ciutadans en la causa general contra l'inependentisme que l'Estat continua executant amb mà de ferro (i cap de suro), fins al judici en què s'ha pretès sense èxit demostrar l'impossible d'una violència que només fou policial, tot això i més ha posat contra les cordes una democràcia tan poc consistent com l'espanyola. Però tot aquest furor repressiu no és en el fons més que la demostració de la feblesa del poder. El que s'ha tancat a la presó, amb irresponsable menyspreu dels dictàmens de prestigiosos organismes internacionals, és la possibilitat de tornar a la política; és la democràcia el que avui està entre reixes. En el joc curt, òbviament, l'Estat s'imposa, però a la llarga –com ja s'ha demostrat en les resolucions judicials europees que afecten Puigdemont i els altres exiliats–, Espanya va perdent en cada bugada un llençol, i el més important de tots, la defecció política i moral en què està sumint, no la víctima directa i col·lectiva del seu afany repressiu, l'independentisme, sinó la pròpia ciutadania embrutida en l'a por ellos i la substitució d'una certa racionalitat democràtica pel retorn a les formes més extremes del feixisme sociològic. L'estat fatxendeja, en fi, perquè té por. I tem com una mala cosa el que per molt que s'hi escarrasse no podrà evitar, la presa de possessió de Puigdemont, Comín i Junqueras com a parlamentaris electes europeus, perquè això els atorga la plena immunitat. Fent servir les trampes de la llei, de moment, despulla dels seus drets representants votats per 2.282.895 ciutadans. La grandiloqüència amb què mouen la seua propaganda i els pals que posen a les rodes dels drets democràtics toparan al capdavall contra els murs d'Europa. No perquè ella ens haja de traure les castanyes del foc autoritari d'un estat que veta el vot, certament, sinó perquè tampoc no pot fer la viu-viu indefinidament quan és la voluntat de més de dos milions de votants el que està segrestant-se, per molt que de moment fatxendege i s'escarote Espanya, que no pot encomanar, per molt que ho pretenga, els seus mals i malapteses a Europa.

[Publicat per Tipografia La Moderna el dilluns 24 de juny de 2019.]

Llimar barrots a colps de vers

Marta Pérez i Sierra, Escorcoll. XXXVI Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi. edicions del buc _ poesia núm. 17, La Pobla de Farnals, març 2019. Epíleg de Jordi Botella.

· · ·

Quan la poesia s'engendra en les fondàries doloroses de l'experiència i les paraules busquen desesperadament l'equilibri que certes circumstàncies de la vida ens neguen; quan ens veiem impel·lits a enfrontar la malvestat i la desgràcia a un nivell on només arriba la força i transparència de la paraula; quan necessitem preguntar-nos els perquès, preservar i compartir els records més íntims, aixoplugar qui ha perdut la llar de l'esperança, donar veu a qui n'és privat, ales al caigut, perfum al malalt d'anòsmia, paisatge i horitzons al captiu; quan volem enderrocar els murs de la injustícia alçant la casa del llenguatge poètic... les retòriques de la banalitat salten pulveritzades. Naix llavors el que sembla tan espontani, fràgil i senzill i alhora tan meravellós com una obra de la natura, però que no és al capdavall sinó fruit de l'anhel més humà, de l'esforç i la perícia del poeta. No exagerem gens si diem que Escorcoll, l'últim llibre de Marta Pérez i Sierra (Barcelona, 1957) concentra les qualitats que fan la poesia gràcil i profunda alhora. El tema carcerari, personificat en la germana presa a Can Brians i a la qual, sota el nom d'Abigail, van adreçats els poemes en un diàleg dividit en cinc seccions (Vis-a-vis, L'alè de les cel·les, Barrots i vidre doble, De perfil i Cent vuitanta-sis passes d'anada i tornada) i un total de 49 composicions, és el motiu central des del qual s'eixampla, com els cercles que traça una pedra en caure a l'aigua, la història familiar de precisos detalls, des de la infantesa compartida, els pares i els estius, fins a la caiguda en el cercle infernal i l'alliberament del retorn final a casa. Tot inspirat per la voluntat de comprendre, acceptar i estimar la germana, condicions que preparen el camí de la llibertat.

El viatge al fons d'aquesta experiència, sent com és de caràcter poètic, es fa essencialment amb els ulls de la sensibilitat. El món sensorial de Marta Pérez és d'una exuberància extraordinària, construïda lluny de la lògica que regeix els moviments d'una societat espúria, injusta i cruel amb les persones més febles i crescuda en un territori que no pot violar l'escorcoll del carceller anònim ni l'ull escrutador de cap panòptic: l'olor com a clau del codi que defineix la vida i la mort. L'olfacte és el més primitiu, radical i directe dels nostres sentits, el que potser amb major força ens connecta amb realitats profundes que sovint escapen al control intel·ligent de les emocions. Podem dubtar d'una visió, però una olor rarament enganya, per a bé i per a mal. És curiosa, en aquest sentit, la proximitat lèxica entre les paraules gregues osmé, olor, i osmós, impuls. Per aquest camí, la poeta ens porta al paisatge de les sinestèsies, aquelles metàfores que recomponen per a la intel·ligibilitat poètica el que la realitat regla, confon i desvirtua, un territori fèrtil per a la investigació poètica: «el teu perfum es pinta de grocs pàl·lids», «l'aroma de la sal / als llavis», «l'aroma del perdó» («Perfum de Betània»), «als ulls inodors», «Alè verd», «Olor de vermell», «Olor de t'estimo», «olor gris perla». Gran part de l'esforç de comprensió i de la voluntat d'estima envers la germana es dedica a restituir-li el món d'olors de què l'han privada el captiveri íntim i el de la presó. I a través de les sensacions olfactives, la bondat del món compartit de la infantesa de les germanes que els poemes evoquen per ofegar aquella altra olor de la por, del zotal, el «color lleixiu» «al passadís del desordre», l'«Olor d'inadaptades», el «tuf de tancat», l'«agra desolació». El passat de fortalesa i vida comuna i el futur d'esperança, amb el seu alliberament dels sentits presos, front al present amarg del captiveri: ser lliure, ens diu la poeta, és tornar a aprendre a olorar les roses. Lluny del discurs pautat i alienant de l'ordre, de la raó de lleis i tribunals, Marta Pérez i Sierra alça el de les emocions i l'estima, duu la batalla per la dignitat de la germana (que és la dignitat de totes les dones preses) al seu terreny. Una altra arma l'ajuda en aquesta causa: l'oposició de dues formes antagòniques de diàleg, el càlid amb germana i pares i l'impersonal dels carcellers de veu imperativa. La paraula de Marta Pérez i Sierra, plena de saviesa i bondat, ve a omplir per les escletxes per on es filtra la bona poesia i des de la intimitat amatent i dolorosa i les raons personals els buits que en el cos social vol deixar la tenacitat cruel dels carcellers. Les circumstàncies històriques han volgut afegir aquest valor al valor del testimoniatge humà, pregon i únic que aquests poemes atresoren.

[Publicat a Saó núm 448, maig 2019.]

 

[L'autor de la ressenya i la poeta Marta Pérez i Sierra el dia de la presentació del premi al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el dissabte 9 de març de 2019.]

Saials. Judici a la llibertat

Dimecres, amb les últimes declaracions dels acusats, va quedar vist per a sentència el judici al Tribunal Suprem. Jordi Cuixart, president d'Òmnium, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i avui diputat electe al Congrés espanyol, ja sumen 605 dies de presó, una mica menys els altres: Teresa Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Oriol Junqueras. S'hi ha jutjat tres independentistes més: Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.

· · ·

Vist per a sentència. Fredor escabrosa d'algunes paraules. I tantes imatges com quedaran en la memòria: l'escenari de la representació i el seu barroquisme coent, la impostada educació del jutge Marchena, doble del vampir cinematogràfic més famós, Christopher Lee, els altres jutges ensopits carregats de punyetes que els fan semblar figures de guinyol (les de les garrotades), la malaptesa escandalosa dels fiscals, els engominats de Vox i l'obscena publicitat a compte de l'erari públic, les veus dels policies invisibles que la fiscalia va dur de testimonis i les declaracions repetides com un mantra après a correcuita i malament. Memòria de la ignomínia que ha tret a la llum les misèries d'un estat ple de forats per on democràcia i llibertat van directes a l'aigüera i es perden clavegueres avall. I després de cinquanta-tantes sessions, «impasible el ademán», sense aportar ni una sola prova del que sosté, la fiscalia tancada en banda en l'acusació fantasmagòrica de rebel·lió, sedició i malversació i en la petició de penes severíssimes. Si has de dir una mentida, digues-la ben grossa, i no se t'acudesca rectificar, que això és de savis i gent feble. Sospites fundades que la sentència ja està escrita per mà incommovible.

· · ·

Hem vist moltes coses en aquest judici a la llibertat, un fangar cada vegada més espès d'on no saben com eixir els paquiderms polítics i judicials que hi van començar clapotejant, s'hi van rebolcar amb delectança després i on acabaran ofegant-se. Cuixart la va encertar: s'hi jutjaria el mateix estat demofòbic. Els carcellers del règim del 78 volen guanyar temps, que passe l'onada de denúncies internacionals (Aministia Internacional, grups de parlamentaris i juristes, el PEN, la principal associació d'escriptors, l'ONU…), que minve la indignació, que els dissidents aprenguen la lliçó d'escarment, que donem per perduda la batalla per la llibertat.

· · ·

A l'altre plat de la balança els discursos dels advocats de la defensa desmuntant una a una les peces de la maquinària construïda contra les idees, la llibertat i el dret d'autodeterminació que s'exerceix a les urnes, Andreu Van den Eynde, Xavier Melero, Jordi Pina, Marina Roig, Judit Genè, Olga Arderiu, Pau Molins, Mariano Bergés, Josep Riba… Aquests noms també els recordarem. Urnes contra porres, el pes de la llei lligat amb una corda al coll de la llibertat, la unitat d'Espanya a força de mordassa contra les aspiracions d'un poble singular a viure en peu d'igualtat entre els altres pobles del món. A l'altre plat de la balança, la serena dignitat d'uns acusats que es reafirmen en les pròpies conviccions i els principis de la no-violència: «Ho tornaríem a fer», «No ens fareu sentir odi contra els altres pobles de l'estat», «Torneu el conflicte al lloc de la política i el diàleg».

· · ·

Vist el que hem vist i oït el que hem oït, res que no siga l'absolució i la indemnització pel mal sofert injustament, el restabliment dels drets polítics dels presos electes, res que no siga l'obertura de vies reals de diàleg (i no les cortines de fum que acostuma a alçar el policia bo de la pel·lícula que avui representa el PSOE) no farà sinó empitjorar la ferida i créixer la indignació i la protesta.

· · ·

Compten els carcellers també amb el silenci dels anyells, el ramat multitudinari de la majoria, a qui mantenen en la més estricta dieta informativa, famèlica legió d'intoxicats per als quals el judici és, en el millor dels casos, un destorb, una molèstia, una moscarda insidiosa a l'hora sagrada de la sesta. Compten amb els obedients que enfangats en irrenunciables prejudicis s'estimen més mirar cap a una altra banda perquè l'espill de les paraules en llibertat els torna una imatge molt lletja.

· · ·

Compten també amb la mudesa còmplice dels partits institucionals que aquests dies ordeixen pactes, es reparteixen canongies i corren estúpids vels sobre la realitat convençuts que l'Espanya apedaçada del 78 té més vides que un gat i que cal col·locar-se en lloc estalvi, en la zona de confort que donen alcaldies, escons, càrrecs, besamans al monarca, còctels i piscolabis –i qui sap si seients en consells administratius de renom i bons marges per a la jubilació.

· · ·

El poble tornarà a votar i a traspassar les portes que pretenguen barrar-li el pas (Jordi Sànchez). El que hem de tèmer, si de veritat volem una democràcia de qualitat, no és la desobediència que mou el món i que protagonitzen ciutadans responsables units en una causa comuna en temps d'egoisme individualista, sinó el ramat obedient i submís, el poregós, el que assumeix sense parpellejar el discurs de l'odi i la intolerància (Jordi Cuixart). Això sí fa por, i molta.

· · ·

L'octubre de 2017 Catalunya i Espanya van entrar en un camí sense retorn que la repressió desfermada per l'estat i la resposta organitzada de la majoria de catalans no han fet més que aprofundir. Es pensa algú que la sentència del judici a la llibertat que dictaran més prompte que tard suposarà cap punt i final a un conflicte d'arrels tan profundes i de naturalesa cultural i política? Algú es pensa que Espanya podrà girar pàgina com si no hagués passat res i recuperar sense esforç el crèdit perdut davant el món i de la pròpia ciutadania cada dia més desobedient? 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juny de 2019.]

 

Saials. Democràcia pervertida

Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.

· · ·

«Col·loqueu-vos», animava l'admirat alcalde ieié Tierno Galván en una broma que resultaria premonitòria. Molts, efectivament, es van col·locar, en les poltrones de la política i altres seients reservats del teatre democràtic (mentre el que ara es diu deep state franquista i les seues conxorxes continuava movent els fils entre bastidors). Però el `col·locó´ de la majoria era d'una altra mena: el produït per la il·lusió de respirar la novetat de certes llibertats guanyades (i vigilades) i subvencionades per la mà generosa d'Europa. La hipoteca de l'oblit, amb la clàusula de la monarquia intocable i la unitat a martellades d'Espanya, paga uns interessos molt alts: la despolitització generalitzada, la aculturització programada.

· · ·

En els marges van quedar els perepunyetes, contraris a l'intercanvi de cromos que l'oposició franquista de l'esquerra majoritària i el nacionalisme moderat van mantenir amb els poders fàctics i els hereus de Franco. Mentre ETA va insistir en la seua aposta de trets i sang, la guerra bruta de l'estat i la vulneració de drets democràtics es complaïa i retroalimentava amb la coartada. La princesa que havia mossegat la poma enverinada continuava adormida en la seua urna de vidre, votava cada quatre anys, tolerava les enormes xifres d'atur, assistia impàvida a l'espectacle cada dia més grotesc de la corrupció generalitzada, de la podridura profunda de l'estat que arribava al paroxisme en l'època del PP. Dormia profundament.

· · ·

Si l'alegre jovenalla del PSOE, avui plena de xacres i canes però ben instal·lada, gràcies a l'abracadabra de les portes giratòries, en llocs ben remunerats del capital omnipotent, havia representat bé el seu paper de modernitzador de la vella Espanya (a còpia de subvencions fantasmagòriques), amb Aznar tot allò se'n va anar en orris. La caspa neofranquista es feia visible de nou, els morts creixien com bolets en fosses comunes, tàpies i marges de camins, es trencaven els difícils equilibris de la transició, es passava el ribot sobre lleis referendades pel poble, es blindaven els interessos de la banca, saltava pels aires la separació de poders, es deixava la política en mans dels jutges, es burlaven descaradament del personal. La despolitització, la manca de cultura i la narcosi informativa són un corcó voraç en mans dels poderosos.

· · ·

Malgrat els estralls de la crisi social, econòmica i democràtica el conjunt de l'esquerra encara hegemònica a Espanya, del PSOE a Podemos passant per Esquerra Unida, encara no ha mesurat la magnitud dels errors de la transició a què devem en bona part la deriva autoritària dels nostres dies. Més aviat, com en el cas del PSOE, ha assumit plenament el seu paper de fre a les llibertats, de còmplice i beneficiari dels privilegis heretats del règim de Franco.

· · ·

En veure la bella princesa adormida dins la seua urna de vidre el príncep s'hi va enamorar en un impuls de passió, la va besar en la boca i ella de sobte va despertar de la llarga letargia. No li va agradar res del que va veure, o potser el verí de la poma era massa fort, i va tornar a l'oblit del seu somni. Potser no fou un príncep sinó un bandoler que passava pel bosc, un republicà, un independentista.

· · ·

I així arribem a la perversió del sistema democràtic que representa el judici contra els presos polítics catalans. En un mateix dia la fiscalia de l'estat manté l'acusació sobre fets no provats de cap manera contra els independentistes i el Tribunal Suprem paralitza l'exhumació de Franco, a qui a més considera cap d'estat des de l'1 d'octubre de 1936 (quan encara resistia dempeus el govern legítim i democràtic de la República) i el 20 de novembre de 1975. No us perdeu la significativa imatge de l'encaixada entre el rei i el líder de Vox d'ahir a la Zarzuela. Quina sintonia! Com dos vells camarades d'armes, marcials, regis, eqüestres!

· · ·

La princesa, però, continua dormint. Li han pervertit les paraules, les idees, l'han marejada amb les mentides, colpisme, rebel·lió, diàleg, violència ambiental, muralles humanes, li han segrestat les imatges, li han subministrat noves dosis intravenoses de verí desinformatiu contra el qual no estava immunitzada. Li han dit que els tribunals de justícia europeus, les organitzacions internacionals defensores dels drets humans, l'ONU i tota la pesca són fruit d'un contuberni, de la mala llet i l'enveja, d'aquell or de Moscou que encara ho paga tot. Potser un dia despertarà. Llavors qui sap si el vaixell democràtic espanyol ja s'haurà enfonsat del tot. El que és segur és que la llibertat i l'autodeterminació continuaran sent drets inalienables de les persones i dels pobles.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 8 de juny de 2019.]

Llums i ombres

Com a l'hora de valorar la quantitat de líquid de la botella, si mig plena o mig buida, és inevitable que la llum, en impactar contra els objectes opacs de la realitat, projecte una zona d'ombra. Llum i ombra, com dia i nit, caminen juntes, s'impliquen mútuament, i només Peter Pan pot perdre la pròpia ombra en un descuit, tan bé com estaria que els mortals la perdéssem també de tant en tant! El do de la transparència, però, és reservat als habitants del País de Mai Més o suggerida només per alguna construcció poètica («llumombra», V. Escrivà) i tan sols els vampirs són exempts de reflectir-se als cruels espills de la realitat. En el llenguatge popular tenir bona o mala ombra equival a tenir bon o mal averany. I de qualsevol cosa ens preguntem si presenta més llums que no pas ombres o a l'inrevés. Així podem veure també els resultats de les últimes eleccions municipals i europees, mig plenes o mig buides, depenent del lloc des d'on ens les mirem. Per molt que les xifres, els vots fets i comptats, són iguals per a tots i objectius, cadascú els llegirà d'una manera distinta i fins contradictòria. Fins a tal punt hi pesen els interessos particulars, que la interpretació d'uns resultats electorals és sovint el més paregut a un exercici de màgia negra, un espectacle d'ombres xineses o una exhibició de pur cinisme. Ja se sap, sovint importa més la representació de la realitat que la realitat mateixa, per molt esmunyedissa i interpretable que siga a vegades, de manera que hi ha autèntics especialistes a vendre fum tot l'any i tothora però especialment en èpoques electorals (ja esteses com una gran ombra damunt tota pràctica política). Exemple del que diem és l'ocultació del triomf clamorós de Puigdemont en particular a les eleccions europees i el de l'independentisme en general, ja pràcticament amb el 50% dels vots a Catalunya. Els fabricants de fum són els mateixos que s'entossudeixen a caminar pel costat salvatge de la democràcia, disposats a vulnerar-la quan els convé amb la pretensió absurda de canviar la voluntat dels votants: representants legítims despullats dels seus drets, polítics i dirigents civils empresonats per les seues idees, sinistre espectacle d'un judici muntat sobre falsedats manifestes. Ombres i més ombres sobre l'Estat espanyol, contra el qual s'acumulen més i més denúncies, ara la de l'ONU sobre la detenció arbitrària dels presos polítics i l'exigència d'alliberament immediat. I en el còmput personal: llum de la baixada general dels fums a l'extrema dreta i els seus còmplices de la dreta extrema (i ombra de l'entrada, per primera vegada en la història democràtica d'Alcoi, del representant d'un partit feixista a l'Ajuntament), llum de la superació del 50% del vot independentista (i ombra de les estranyes aliances que es concitaran per evitar que Maragall, el més votat, siga el proper alcalde de Barcelona), llum de la renovació de Joan Ribó a la capital del País Valencià (i ombra del fracàs del conjunt de les esquerres fragmentades com a alternativa a la reiteració viciada a la capital de l'Alcoià). Amb aquest balanç de llum crec que podem continuar caminant amb una certa confiança de botella mig plena, però hem d'estar molt atents a les zones d'ombra que es projecten amb tossudesa. Perquè és ací, dels relatius i provisionals fracassos de la llum present, d'on realment podem aprendre, d'on podrem pouar tota la llum futura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 1 de juny de 2019.]