Al capdavall, a condició de no
perdre la determinació, més val prendre-s'ho amb bon humor. No, la
culpa no és
del txa-txa-txa que tu em vas ensenyar a ballar, ni, en la peculiar
versió alcoianofestiva, del plis-plai que tu em vas ensenyar a
xamar. Ni tampoc, com alguns es pensen, de Madrid. Perquè les
ciutats, amb els seus habitants, els seus jardins (que allà n'hi ha
molts), els seus museus (que allà n'hi ha per a tots els gustos),
els seus congressos dels diputats (que allà només n'hi ha un, el
de sempre), els seus
apartaments i hotels de luxe (ehem), les seues empreses i oligopolis
(tots els que són, hi són), els
seus teatres (a cabassos), els
seus ministeris (tots, cada vegada distints i sempre idèntics) i, en
fi, tota la rècua, inclòs el Palau Reial (que ara no caic quants
n'hi ha), no són culpables de res. Perquè són abstraccions,
símbols si voleu, topònims, última estació per arribar al cel i
enyorar-se'n mirant-lo (perquè Madrid, quines paradoxes, és una
ciutat en masculí, no com, què direm, València, Barcelona o Palma)
per un forat. I llavors, de
qui o de què és la culpa que el País Valencià continue des del
temps del xotis (o la tarara, o la jota o del ball de Torrent),
arrossegant infrafinançament, patint espoli, carregant amb un deute
històric que a penes el deixa moure's?
Però
l'antimadriditis històrica del nostre poble sempre va creure que,
efectivament, la culpa era de Madrid. Com un refredat que torna una
vegada i una altra, com una
llei
de
les forces gravitacionals, com un (amb perdó de taula) virus
d'origen desconegut i conseqüències fatals. La culpa sempre era de
Madrid. Del Madrid abstracte, de la Villa y Corte on tot era luxe,
festarra
i vida regalada, mentre a la terreta ens esllomàvem amb l'aixada o
fèiem més hores que un rellotge al taller o a la fàbrica, sempre
buscant-nos la vida per pagar el beure, la contribució, els
impostos
i fent-nos perdonar el poc i
molt pintoresc castellà que
gastàvem. Perquè aquella "antimadriditis"
de ramificacions futboleres amagava i amaga el veritable abast i
origen del problema, la submissió del país a un poder allunyat,
estrany,
injust i inepte,
a un projecte nacional alçat sobre la conculcació dels nostres
drets, aquella antimadriditis
desdibuixava la nostra
condició de colònia que, malgrat tot, s'entossudia
a ofrenar "noves glòries" a la metròpoli, que no és una
megalòpolis
situada en el centre d'un altiplà, sinó una trama d'interessos, una
corona corrupta, un exèrcit,
una conferència episcopal, un boe com una boa constrictor, unes
elits parasitàries, una partitocràcia que s'ha
halat la democràcia, un
règim que continua negant-nos el pa i la sal. No, la culpa no era ni
és de Madrid, sinó essencialment nostra.
L'aforisme
de Fuster, tan higiènic, tan senzill
i lúcid i gràfic, tan citat
com poc aplicat a la pràctica,
per antimadriditis,
per menfotisme, per un
sucursalisme que només beneficiava els quatre pinxos que remenaven
les cireres, sempre a mà: "Tota política que no fem nosaltres
serà feta contra nosaltres". I ara que a poc a poc ens hi hem
decidit, tímidament, a fer política, a gestionar les molles que amb
penes i treballs ens cauen en forma de més deute, a mirar d'esprémer
la taronja exhausta de l'autonomia;
ara que tenim a la vista el llibre de comptes i podem estudiar el
deure i l'haver; ara que tenim gent honesta
i amb trellat com Joan
Baldoví,
que enviem a Madrid a defensar els nostres drets
i interessos, i allà
demana educadament,
polidament, el que ens
pertoca, i contribueix a la governança tapant-se el nas per votar
segons quines coses a canvi de… A canvi de què? De la manca
reiterada de respecte, de l'exabrupte, de l'actitud atàvica
i altiva dels perdonavides
arrapats com caparres al poder de tota la vida. Ara que comencem a
fer política, aquest insult de la ministra de torn a la nostra
dignitat i la nostra paciència:
que ens inventem problemes, diu, on no n'hi ha. I ho diu ella, que és
ministra i es diu Montero però es podria dir Montoro, perquè qui té
el poder real pot jugar amb
la
bola de la veritat
i fer trampes amb les xifres i la retòrica. Ara que tenim un
president com Ximo Puig que gosa marcar perfil propi enmig de la
crisi i la pandèmia, per responsabilitat, per interès, pel que
siga, ara que ens decidim a fer política i reclamem transversalment
un finançament just per al País Valencià, o
gestionar el nostre desconfinament, ens cau el garrot del
menyspreu d'un govern de presumpta esquerra,
que fa més pupa encara.
Però
la culpa no és de Madrid, cal
insistir, ni
de l'absència de política o
de polítics
a Madrid. Tal vegada és que hem d'espentar amb més força, tal
vegada és que hem de canviar de política i estratègies, que
hem de tirar ja pel dret, que hem de construir sobiranies i decidir.
Tal vegada és que hem de ser
més forts i fer-nos respectar, tal vegada és que hem de mirar menys
d'esquitllentes
Madrid i mirar més de
cara el País Valencià i els
propis
nords. Tal vegada és que ens
cal una altra política per guanyar-nos el nostre dret a viure, a
continuar sent per poder fer
un país més bo
per a tots, ara més que mai enmig de totes
les crisis que vindran
i de
les que ja hi són. Ara
més que mai.
