En la mort de Francesc Bernàcer

Novembre és un mes propens als adeus que imposa la mort. Venen amb els primers freds seriosos, amb la fita de Tots Sants, amb la plena tardor o primavera de l'hivern que ens acosta. Per oposició als ritus que celebren el retorn de la vida de les altres dues, aquestes estacions van tan carregades de metàfores sobre l'acabament com els rius poètics més sinuosos. Sense estadístiques, val a dir, perquè ja sabem que la Senyora de la Dalla no descansa mai i encara menys en temps de pandèmia en què se li ha girat tanta faena i tan a tothora. Dilluns no havíem tingut temps de celebrar el 98è aniversari del naixement de Joan Fuster quan rebíem la notícia de la mort de l'amic, mestre i veí Francesc Bernàcer, Paco Bernàcer per als amics, i una colla important de conciutadans tractats, coneguts i saludats, als 77 anys. Com tantes coses, Paco fou herència del pare, una herència que va anar fent-se gran amb mi i el temps fins a convertir-se en un afecte ple de complicitats humanes, intel·lectuals, poètiques i civils. A la majoria dels lectors el seu nom potser no els dirà res, perquè Bernàcer tingué una vida tan discreta i silenciosa com la mort que el va sorprendre de matinada, sense avisar, alada i veloç, fins i tot suau i educada. Baste dir, però, que el seu únic llibre publicat de poemes, El pes de les ales, és un dels cims indiscutibles de la poesia catalana de tots els temps. Sense afectacions, amb el to serè amb què els més savis arriben a parlar de tu a tu a la vida i a mirar de fit a fit la mort sense necessitat d'estupefaents ni d'estridències, Francesc Bernàcer va anar filant la trama i l'ordim dels seus versos des de molt jove fins aconseguir en la primera senectut, i per fi en català, la seua llengua materna, el sorprenent teixit d'aquest llibre. L'exigència a què obliga una vivència poètica que ocupa tot el periple, convertida en una qüestió a vida o mort, en sentit últim i alè per al difícil equilibri d'estar viu, lliurat al conreu i celebració de l'amor i les paraules, el va fer auster i un pèl massa dubitatiu, però d'una dignitat insubornable. Tant de bo que el seu zel rigorós i la perspectiva del silenci com un imant irresistible hagen sigut prou indulgents amb les pròpies obres i temptatives com per regalar-nos encara la troballa d'algun tresor poètic amagat entre els seus papers. Tant de bo el temps recupere per a la civilitat i la poesia els qui com Paco Bernàcer han viscut d'esquena al soroll mediàtic i els fru-frus de l'espectacle i s'han sabut concentrar en el que realment importa, defensant la vida contra la mort, sentint el pes de la llibertat de ser un mateix radicalment i autèntica, i s'han degut només a l'amor i les paraules. El trobarem a faltar, és clar, passejant del bracet amb Carme, l'amor de sempre, l'astre del seu satèl·lit, pels carrers del poble. Aquelles encontres casuals i esporàdics en actes civils, a l'entrada o eixida de casa i de tants anys de compartir envans i veïnatge, amb aquells apunts d'impertorbable bon humor contra les maltempsades, aquella ironia tan alta com la seua figura, fugaç i apressada, com si temés arribar tard a alguna cita, com si temés fer nosa, ell que fou de tracte tan amable, ell que fou pur oxigen d'intel·ligència i franquesa! O com si des de sempre –ho sospitem ara que no ens ha donat temps d'acomiadar-lo– hagués estat buscant el seu raconet econòmic per anar-se'n. El trobarem a faltar al bell centre d'una ànima civil avui tan decandida com la d'Alcoi, la seua veu serena contra tanta mediocritat infatuada. El trobarà a faltar la seua ciutat i el seu país, ell que representa en vida i obra la petita i gran victòria de la pervivència d'una cultura i una llengua sempre amenaçades, dels dipòsits de riquesa que acumula, dels salts de qualitat per on avança. El trobaran a faltar generacions d'alumnes que van passar per les seues aules i els agraïts de les lliçons que va escampar a mans plenes com si tal cosa, el món de l'art i la cultura que tant va ajudar a redreçar des de la direcció del Centre Cultural. Lliure per fi del pes de les ales, Francesc Bernàcer ja vola pel paisatge infinit i perdurable de la memòria col·lectiva. Fins sempre, Paco, veí, amic i mestre.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 27 de novembre de 2020.] 

 

[Francesc Bernàcer llig el seu poema "Els herois i el sepulcre" a la Placeta del Fossar d'Alcoi, durant l'homenatge a Joan Valls i Jorda de l'1 de maig de 2018. Foto de Tomàs Tàpia.]

L'ama del corral i del carrer

En la línia a què ens té acostumats, clara, pedagògica, emotiva i convincent, el diputat de Compromís al Parlament espanyol Joan Baldoví va fer ahir una memorable defensa del valencià contra l'enèsima ofensiva del nacionalisme plus ultra espanyol, una vegada més a compte de la immersió lingüística i l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament. D'altres parlamentaris hi van intervenir amb el mateix propòsit de denúncia del supremacisme castellà i els lúgubres intents de reanimar el cadàver insepult del por el imperio hacia Dios. Que l'imperi, ja sabem, es guanya amb l'espasa, la creu… i la llengua. A Albert Botran, de la CUP, i Néstor Rego, del BNG, que van fer el seu parlament en català i gallec respectivament, la presidenta Meritxell Batet els va retirar la paraula precisament per usar les seues llengües tot al·legant que el castellà és l'idioma comú i reglamentari, la trampa de sempre o cercle viciós d'una llengua que esdevé comuna perquè és reglamentària i que és la reglamentària perquè és la comuna. Les altres llengües (així anomenades per evitar d'anomenar-les a la Constitució, trampa suprema) podrien ser també reglamentàries i sentides com a part del patrimoni comú amb una miqueta de bona voluntat, però aquesta voluntat és incompatible amb la història i projecte del nacionalisme espanyol (i en aquest punt som després de 42 anys de democràcia). Davant el menyspreu reiterat que situa els valencians i els altres ciutadans no castellanoespanyols com a últims de la fila, Baldoví va tocar-nos el tendre amb la reivindicació de la doble herència rebuda per via materna, la de l'amor i la de la llengua, xifrades en la nostra cançó de bressol més popular. Com quan va reivindicar l'ofici de mestre d'escola que ell mateix va exercir davant la desqualificació classista de no recorde quin xerif dels que custodien la Meca de la monarquia espanyola, Baldoví té el mèrit d'haver aportat a Madrid una veu en clau valenciana, que no és poc després de segles d'ostracisme. No és poc però dissortadament no és prou, cosa que no podem retraure al nostre esforçat parlamentari. Perquè, carregats com sempre de bona voluntat i sense que la segona part contractant necessite tenir-ne gens ni miqueta, pretendre que el valencià és tan espanyol com el castellà és entropessar contra l'evidència que l'actual estat espanyol no permetrà mai un tracte simètric, respectuós, federal si es vol, dels seus components nacionals. Per la senzilla raó que aquest estat no ens reconeix com a nació i subjecte polític i vol mantenir-nos com a secundaris de la pel·lícula, com a súbdits agraïts i obedients, i que els paguem el beure i alguna cosa més. El que ens passa amb la llengua, que hem de defensar una i altra vegada amb ungles i dents (això, amb ungles i dents), que hem d'estar sempre reivindicant contra totes les amenaces de dins i de fora, incapaços a hores d'ara de dotar-nos d'una Llei d'Igualtat Lingüística, d'obrir la llauna de la reciprocitat de televisions i ràdios o de garantir l'existència de mitjans de comunicació en català, imprescindibles per a la nostra pervivència i la nostra projecció futura com a poble; el mateix que amb la llengua i la cultura que ella vehicula i expressa, diem, ens passa amb cada un dels aspectes de la nostra vida col·lectiva, des del finançament al model econòmic, els recursos sanitaris, la gestió mediambiental o l'escola pública. La pedagogia del trellat que Baldoví tan bé representa i que tan bé alimenta la nostra malmesa dignitat com a poble, l'amabilitat de la mà estesa i l'elegància de la bona voluntat han de recolzar sobre la fermesa i l'exigència, cada vegada més urgent, cada vegada més massiva, d'espais de sobirania per poder disposar dels propis recursos en benefici del conjunt del país. Altrament l'eco de la veu valenciana a Madrid pot anar apagant-se sense pena ni glòria, rebotant contra els murs de la intransigència espanyola. I el que el franquisme no va aconseguir a martellades, bé ho poden anar procurant amb subtilesa formes aparentment menys cruentes de domini i extinció. Cal, sí, que la xiqueta cresca i arribe a ser efectivament i més enllà de la bella melodia d'una cançó l'ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger. Gràcies per recordar-nos-ho, Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La veu el dijous 19 de novembre de 2020.]

 

 

Pego com a exemple

Els qui ho entenen asseguren que la Guàrdia Civil és intocable, un estat dins l'estat. Fins en declaracions oficioses d'algun polític veterà ben situat en l'escalafó del règim s'ha arribat a escoltar això en forma d'avís a algun pollet acabat d'arribar al negociat i amb ganes de moure coses. El mal és que el mateix es podria dir del conjunt de les forces armades, de la magistratura o de l'elit funcionarial que, mane qui aparente manar, remena sempre les cireres. Si, posem per cas, la Guàrdia Civil s'hagués democratitzat i posat al servei de la ciutadania (submissió al poder polític i sotmetiment al control democràtic, entre d'altres), algun o altre membre del cuerpo hauria estat processat com a conseqüència dels innombrables escàndols, abusos i episodis de guerra bruta que s'han succeït en els darrers 42 anys. Parlem, és clar, dels casos coneguts perquè de l'iceberg amb prou feines si en veiem de tant en tant emergir la punta. Sense anar més lluny, en una democràcia homologable personatges com Daniel Baena o Pérez de los Cobos, importants protagonistes de la guerra bruta contra l'independentisme, missatgers de falsos testimoniatges desmuntats per la mateixa justícia, haurien estat cessats (com ho fou el segon) i expulsats de la institució. Qui té fam, diuen, somnia rotllos. S'imposa la pregunta: no deu ser que la teoria de l'estat dins l'estat és un conte per justificar la manca de voluntat dels governs de torn per democratitzar l'estat en conjunt? ¿No deu ser que la Guàrdia Civil i les altres 'anomalies' compleixen fidelment la comesa per a la qual van ser creades, la guerra bruta contra la dissidència, l'exercici autoritari i antipàtic del poder, l'amenaça sobre qualsevol intent de canvi efectiu, l'automatisme paranoic del todo por la patria? Només això explicaria en el fons la permanent inhibició del poder polític en la democratització dels 'intocables', les condecoracions escandaloses, els pressupostos estratosfèrics que es passen les urgències socials de la pandèmia pel camal: 2.341 milions per a armaments, 21.618 milions per a Defensa, un 9,8% més que l'any passat! Només això explicaria el vet constant a les investigacions sobre presumptes (deixem-ho en presumptes) irregularitats, com en el molt recent a l'operació Volkov.

Només això explicaria els fets de Pego, l'empara desacomplexada del feixisme que la Guàrdia Civil (i la Policia Nacional) executa dia sí dia també mentre els responsables polítics xiulen i miren cap a un altre cantó. Enquistats en les seues casernes, aliens per complet a l'entorn social i cultural dels nostres pobles i comarques, enrocats en els principis més reaccionaris del militarisme i del nacionalisme espanyol, els guàrdies civils es comporten de fet com una força colonial, sí, com un exèrcit d'ocupació, amb la confiança i prepotència del qui sap que el poder l'amanyaga i el protegeix, el condecora i vetla pels seus interessos. Per això s'identifiquen i sovint confonen amb els feixistes, units tots sota una mateixa bandera, una sola pàtria feta d'exclusions, un masclisme sense fissures, un menyspreu absolut a tot el que saben diferent. Els valencians ho sabem bé, encara que sovint simulem oblidar-ho: només el fet de parlar en la pròpia llengua ja ens fa sospitosos davant la Benemérita, de manera que en fugim com de la pesta, i si de cas ens veiem forçats a tractar-hi, ho farem invariablement en la seua llengua, cosa que tampoc no els inspira cap simpatia, qualitat contra la qual semblen vacunats des del bressol. A Pego la Guàrdia Civil va acompanyar una colla d'uns pocs neonazis fanàtics del Gandia CF mentre es delectaven en els seus càntics, fatxenderies i provocacions pels carrers del poble. Alertats, un bon nombre de veïns i veïnes van aplegar-se per mostrar el seu rebuig als bàrbars, que van haver de refugiar-se al camp de futbol durant unes hores sota el paraigua policial. I ja hi som, la història de sempre: protecció a l'agressor i criminalització dels demòcrates antifeixistes, amb el resultat de 9 joves identificats, detinguts i retinguts uns dies després en les sinistres casernes d'El Verger, Xàbia i Calp. El dimecres passat, en la convocatòria per demanar la llibertat dels joves i exigir responsabilitats polítiques per l'enèsim abús policial, centenars de persones es van aplegar a Pego, ja convertit en emblema de la dignitat democràtica i la resistència al feixisme, el de paisà o l'uniformat. La Delegada del Govern, Gloria Calero, i els màxims responsables del Govern Valencià, a quin costat de la ratlla que separa els demòcrates dels feixistes se situen? Miraran cap a un altre cantó i xiularan una vegada més? I la Llei de Memòria Històrica del Govern de Madrid, continuarà sent paper mullat? Canviarà alguna cosa tenir el govern més progressista de la història o el feixisme continuarà creixent a l'ombra plàcida de l'estat (o dels estats dins l'estat), la misèria moral i la incultura?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 13 de novembre de 2020.]

 

 

Que me aspen si

En els westerns de la meua infantesa, que a Alcoi en deien pel·lícules de comboixos, amb aquella peculiar adaptació del cowboy escrit més que no pronunciat, invariablement doblats sobretot per veus mexicanes, hi havia una expressió que ens feia baquejar-nos de riure. Era allò del "Que me aspen" seguit d'un condicional. Ho enteníem o sobrenteníem més o menys bé, o això crèiem. Era, fet i fet, la típica hipèrbole que en la conversa informal ens serveix per donar credibilitat a l'afirmació que fem en condicional. Ens pensàvem que com més grossa la dèiem (i el paroxisme de l'exageració es produïa quan arribàvem a allò, també molt alcoià, del "que em mòriga ara mateix si…"), més veracitat guanyava la pròpia asseveració, que davant una tal prova de perill ningú no tenia dret a posar en dubte. Per si de cas, he consultat el Diccionario de la lengua española de la RAE (una font inesgotable d'anacronismes, racons polsosos de la història i filtracions ideològiques disfressades de ponderació filològica), on entre d'altres coses 'aspar' significa donar turment o mortificar algú o 'fijar o clavar en un aspa a un condenado a pena de muerte' (dessuet si hem de creure'ns el diccionari). Ve a tomb tot això per les eleccions nord-americanes, encara avui de resultat incert, que m'han fet venir al cap amb insistència el "Que me aspen si" dels comboixos passats pel tamís mexicà. Que me aspen, doncs, si entenc com un pelacanyes moral i intel·lectual com Trump va arribar en el seu moment a president del país (encara) més poderós del planeta i com s'hi ha estat quatre anys seguits (i esperem que no repetesca) amb el seu teatret de mentides, fatxenderia, provocacions i destarifos. Perquè comprendre-ho fora probablement tant com comprendre els mecanismes pels quals en les considerades democràcies més avançades i consolidades del món poden arribar a manar els individus més abjectes que siguem capaços d'imaginar. Que lluny l'ideal clàssic del govern dels més bons, dels més savis, dels més preparats, dels més honrats! I que me aspen si entenc aquests moviments de vots massius (encara que perda Trump, haurà consolidat una força electoral més perillosa com més increïble) si no és com la incerta suma de molts factors, que el trampós ha sabut explotar: la misèria econòmica i moral, l'aculturització, l'abisme que s'hi ha obert respecte de les elits polítiques del país. Les eleccions es mouen al capdavall molt més amb el fetge que amb el cap, amb identificacions automàtiques i interessos primaris més que no amb reflexions ponderades per a les quals les grans masses que malviuen immerses en una crisi salvatge derivada de l'enèsima transformació del capitalisme no estan capacitades. Trump representa la resposta del nacionalisme xenòfob, patriarcal i racista d'arrel feixistoide a una crisi de dimensions mundials que es repeteix amb matisos en personatges com Orban, Erdogan o en la majoria de formacions de la mateixa dreta espanyola, sense anar més lluny. Que tinguen el suport democràtic d'amplis grups socials no els atorga més ni menys raó, només ens parla d'un cert fracàs de les societats democràtiques per consensuar grans acords raonables, per marcar els mínims de la decència en el combat polític, les línies vermelles del que convenim de més cert, aquelles veritats inviolables que atresoren les paraules i que són el fonament dels equilibris polítics i socials de la convivència. Trump, i tots els d'igual o similar corda, ha fet saltar pels aires aquests mínims consensos democràtics amb l'ús de la mentida practicada sistemàticament i a consciència, amb l'arbitrarietat més forassenyada en l'articulació del llenguatge, amb l'exabrupte violent i embogit. Al bipartidisme tradicional de la democràcia nord-americana li ha estat fàcil creure que contraposant-hi el model de vellet bonhomiós i entenimentat de Biden n'hi havia prou per exorcitzar el perill d'involució planetària que Trump representa. Ja ho veurem, i serà en tot cas pels pèls i amb una fractura social difícil de suturar. La reducció de la complexitat que configura qualsevol societat, i més encara la nord-americana, facilitada per la simplificació barroera que Trump escenifica, a l'absurd bipolar de bons i dolents (o republicans i demòcrates) no ajuda a la comprensió del fenomen. En qualsevol dels casos i més enllà de tots els que me aspen si fa l'efecte que el que ha entrat en crisi probablement irreversible i sens dubte molt profunda és el mateix sistema, és el model democràtic que corcons com Trump van rosegant per dins perquè entre els uns i els altres i tots plegats han anat afeblint els punts on es mostrava més sòlid, els que ens remeten de nou i sempre a la trilogia republicana de la igualtat, la fraternitat i la llibertat, rebregada amb les mil formes i excuses de l'estupidesa, les misèries del poder i la voracitat del capitalisme.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 6 de novembre de 2020.]

 

                                                                        [Vinyeta del Newyorker.]