Malament pinta la cosa

Dic la cosa perquè vull dir la llengua, la dels valencians, la dels catalans del Principat, la dels illencs, la d'Andorra i la Catalunya Nord, la Franja i l'Alguer. Perquè si la llengua va malament, és a dir, va perdent usos i parlants, llençols i bugades, no avança en un món que gira a un ritme vertiginós, vol dir que la cosa, el país, la nació, la gent també anem a mal borràs. Perquè tothom estarem d'acord que la llengua és l'element distintiu per antonomàsia del nostre poble, el pols i batec, les constants vitals, i que sense ella ja faria segles que estaríem subsumits completament en un estat que ens nega, absorbeix i espolia. Amb tots els matisos i diferències que vulguem segons les diverses realitats i territoris, la llengua va malament, incapaç d'adaptar-se a un món novedós en molts aspectes que viu de canvis constants, frenada per factors exògens de domini, abandonada per raons de febleses internes, per costum, per l'opressió i els pals a les rodes d'un estat que –insistim– sempre ens va i ens anirà a la contra. No cal ser gaire espavilat per veure-ho cada dia passejant pel carrer, quan anem al cine (quantes pel·lícules en català, per exemple, podem veure ara mateix a la ciutat de València? I a la resta del país?), amb el comandament de la tele, a l'escola, amb l'oferta mediàtica… Aquest dèficit no és nou, per descomptat, ve de segles d'absència del català en molt àmbits; el que és relativament nou i creix com més va més és la pèrdua de parlants, l'envelliment de la població catalanoparlant, la deserció lingüística entre els més joves. Malgrat les lleis que haurien estat inspirades per pal·liar les mancances i discriminacions passades i presents, malgrat les institucions que n'estimularien l'ús, la llengua perd parlants, àmbits i usos. El que tímidament sembla millorar en algun sentit (internet, per exemple), se'n va per l'aigüera amb les estadístiques i dades globals, com la que acaba de publicar la Plataforma per la Llengua en l'InformeCat 2021. Sense alarmismes, colps al pit ni sobreactuacions, hem de reaccionar davant una realitat molt adversa per a la llengua i la cultura, per al país, perquè ens hi va la pròpia salut i pervivència. Identificats els mals, cal anar a les causes i buscar els remeis per aturar la substitució lingüística i mamprendre un horitzó de normalitat. Perquè la cosa, segons l'informe referit, pinta malament, molt malament. Vegem-ne alguns aspectes: tendència creixent dels catalanoparlants a canviar de llengua en usos quotidians amb (moltes vegades presumptes) castellanoparlants o desconeguts, abandó progressiu de l'idioma entre els més joves. Al País Valencià només un 15,2 % dels nascuts a fora s'expressa bé en català (un 45,8 no el sap gens i un 38,7 poc). En cultura i mitjans de comunicació, àmbits lingüísticament molt deficitaris, les administracions imcompleixen en tot de casos les lleis i la demanda popular no és ni remotament satisfeta. En el món de les empreses, 9 de cada 10 productes no informen en català. Ni la immersió vigent a Catalunya ni els models lingüístics implantats al País Valencià o les Illes Balears no garanteixen el ple coneixemernt de l'idioma entre l'alumnat, que quan arriba a 4t d'ESO coneix més bé el castellà que no la llengua pròpia. A les nostres universitats hi ha una vulneració constant del drets lingüístics, sobretot a les Facultats de Dret, on només fan classes en català en proporcions del 41,2 % a Catalunya, 21,1 % a les Illes i 19,8 % al País Valencià. La sanitat és l'àmbit on més denúncies es registren malgrat que el requisit lingüístic dels professionals és vigent a tot el país. Si és fotut emmalaltir, ho és més en el cas dels catalanoparlants. En l'àmbit judicial més val riure per no plorar: només 1 jutjat dels 214 que hi ha al País Valencià funciona habitualment en la llengua pròpia i només un 7,4 % de les sentència a Catalunya hi són redactades. La percepció que els ciutadans catalanoparlants tenen sobre la protecció del català per la Generalitat (de dalt) és clarament negativa: el 50,1 % creu que l'actual govern independentista el protegeix menys, front a un 25,4 % que pensa el contrari.

Davant aquestes xifres, doncs, no podem sinó extremar el compromís individual i col·lectiu amb la llengua i la cultura, denunciar les vulneracions sistemàtiques dels nostres drets, exigir el compliment de les lleis i procurar la neutralització de les trampes. Cal trobar, més enllà de conflictes superflus i imposats arterosament per interessos i sectors ben identificats, els consensos necessaris de país per situar la llengua i la cultura en el centre del nostre projecte nacional i social. Cal eixamplar les complicitats, com molt bé demanava l'amic Francesc Viadel en el seu article Si tanca Nosaltres La Veu, us foteu, per fer possible uns mitjans de comunicació propis, cal reivindicar amb tota la força la reciprocitat de les televisions i ràdios públiques i denunciar les maniobres dissuasives dels responsables polítics. I gratar-se les butxaques si cal –que cal, i molt– i pagar a escoti com hem fet sempre per mantenir-nos dempeus i continuar caminant. Perquè si no ho fem nosaltres, cada un de nosaltres, qui ho farà?

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 d'octubre de 2021.

 

 

Botifarres

El desè aniversari del final d'ETA ha accelerat el ritme de la maquineta de fer botifarres periodístiques. Sang i ceba i, segons els casos, arròs, llavoretes de fenoll i no sé quants ingredients més… N'hi ha una gran varietat: blanca, negra, d'arròs, de carn, botifarró, roja, de ceba, catalana, l'andola alcoiana… Podem dir, però, que la majoria de les esbotifarrades informacions amb què ens entretenen aquests dies, no són gens suculentes i només tenen en comú amb el popular embotit la manera com són fetes, en budells gruixuts que es nuguen amb cordell, de manera que a la vista i penjades en rastres són idèntiques les unes a les altres. Hi ha en la majoria d'aquestes informacions com una nostàlgia tàcita dels dies de sang i ferro. Res, però, que ens puga sorprendre a aquestes alçades. Com no sorprèn que les declaracions d'Otegi, lluny d'esmortir les ànsies de venjança, la crueltat que es retroalimenta i que es troba en l'origen de totes les violències, especialment les que s'executen empunyant les armes, no haja sinó incrementat la fúria tan hispànica de les dretes, que en aquests temes són totes extremes. El que per molts, incloses no poques víctimes d'ETA, és viscut com un alleujament, el reconeixement del dolor causat per una violència que mai no s'hauria d'haver produït, és aprofitat pels més histriònics del càsting (Casado, Arrimadas, Abascal i tota la plèiade mediàtica) per reomplir la botifarra de sang, furgar en la ferida perquè no cicatritze mai, menysprear l'enemic (que també va patir dolor, exili, tortures, morts i presons: horror en tot de casos organitzat per l'estat des de les més altes instàncies) i prometre més sang i més ceba fins al dia del Judici Final. Hi ha qui viu bàsicament d'atiar l'odi, ja ho sabem, d'excitar els baixos instints d'una ciutadania sotmesa al bombardeig propagandístic de la majoria dels mitjans. Són els mateixos que uitilitzen la desaparició d'ETA o qualevol altre fet que es pose a tir per continuar la seua guerra pels mitjans maniqueus, simplificadors i manipulats de sempre. Si objectivament la fi d'ETA i la renúncia als mètodes violents per part de l'esquerra abertzale és en si un fet positiu, els enfadosos vigies d'occident i martell infatigable d'heretges de la dreta espanyola ja s'encarreguen d'embolicar-ho tot amb l'objectiu de tapar les pròpies vergonyes i recuperar el poder que els permeta continuar la seua orgia de privilegis i lladronici. Al contrari que en altres casos (Irlanda, Sud-àfrica, Colòmbia…) en què es posà fi a l'enfrontament armat, altrament dit terrorisme (practicat a banda i banda), l'estat espanyol continuà amb la política dura de dispersió de presos, només pal·liada en els últims temps, i el manteniment de les penes. És lògic, doncs, que Otegi busque una solució per als 200 presos bascos, i que la busque pressionant democràticament sobre els pressupostos del Govern de Sánchez, que s'ha apressat a exhibir un dels seus passes de verònica per a la galeria: res de llibertat dels presos o amnistia a canvi dels vots. En el fons, i marques d'estil a banda, els dos grans partits del règim coincideixen en l'obsessiva i inviable unitat d'Espanya, la que s'expressa en aquell rutinari "sí o sí" sintàcticament coix i que en bon valencià hauríem de fer "tant sí com no". Els dos partits fabriquen les mateixes botifarres per espolsar-se les responsabilitats que l'estat contragué en aquella guerra i en la violència amb què va voler impedir el referèndum d'independència, pacífic i democràtic, de Catalunya. Per això els informatius, poc o molt controlats per ells, són tan parcials, superficials i infantils com tot allò que fa olor de sang i fetge, mesclen fets i opinió per fer passar bou per bèstia grossa i interpreten la història a la seua manera col·locant a un costat els terrorífics malvats i a l'altre els lleials i bondadosos defensors de la llei i l'ordre. En tots els casos, el de sempre: desviar l'atenció del que importa, preparar l'auditori per a la mà dura contra tota dissidència, per molt pacífica que siga, tapar amb molta botifarra les misèries d'una política que s'ofega de grandiloqüència i malaptesa per a la solució democràtica dels conflictes.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 d'octubre de 2021.]

 

 

La Fira (un afer personal)

Mentre escric aquestes línies està a punt d'inaugurar-se la 56a Fira del Llibre de València, que durarà fins diumenge 24. Traslladada de la promesa entabanadora de la primavera, que és la seua estació preferida, a les languideses tardorals que encara ens fan suar la cansalada, la Fira torna també a Vivers, que si no són els Jardins de Luxemburg o el Central Park novaiorquès (per citar-ne dos de molta anomenada), són el cor vegetal i lúdic de València, amb permís dels Jardins del Túria, nouvinguts que ja es guanyaran un dia el seu llorer literari, si no se l'han guanyat ja, en alguna novel·la o en un grapat de versos d'inspiració floral. Volta el món i torna… a la Fira. Confesse que no m'hi he avingut gaire bé mai, i no per culpa ni de l'estació ni de l'incomparable marc en què té lloc. De primavera d'estiu a primavera d'hivern, tot és primavera al capdavall, i tota fulla verda… En fi. I Vivers, abrigall de les primeres hostilitats d'una ciutat que ens era estranya, lectures desmaiades en algun dels seus racons, ruïnes estellesianes del Palau que fou un dia, classes salades damunt la gespa, refugi de més d'una càrrega brutal de la policia, cites d'un amor tremolós que havia de durar sempre. I després l'homenatge aeri d'Andreu Alfaro a Ausiàs March, els xiprers altius, la remor de l'aigua. I malgrat tot ni tan sols quan de tard en tard soc sol·licitat per participar en algun dels actes, una conferència, un recital, la presentació d'algun llibre, la Fira del Llibre no m'ha estat mai simpàtica, com una parella de ball amb qui no acabes de sincronitzar els passos. Ja m'ho deia ma mare: "Fill, mira que ets raret!", frase que solia combinar amb "Fill, tens un pet de senyera!", sentència amb què arribava a la mateixa conclusió sobre la raresa del fill aleshores adolescent. Ella que es va castellanitzar per amor i jo que em vaig valencianitzar pels mateixos motius, ella que sovint recorria a l'idioma de l'home per distingir-se i jo que m'amarava de la llengua del poble per exactament el contrari. Doncs sí, aquesta incomoditat amb la Fira, amb totes les fires, deu tenir un cert origen tel·lúric, ancestral, emparentat amb el cagafestes tossut que sempre m'acompanya. Perquè on públic i autors hi veuen tot de flors i violes, senten l'amable xiuladissa de pardals, aquest ull i aquest olfacte moridors hi detecten altres coses, els focs fatus d'una festa que té tant de teatral (i jo el teatre me l'estime més dalt de l'escenari, què hi farem), una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!). Entenguem-nos, estime els llibres amb passió, n'he fet centre motriu de la pròpia vida, són com l'aire que respire, he crescut entre ells, amb ells i per ells, els del pare, que ara vaig obsequiant ací i allà com puc, perquè cap institució no vol albergar-los, una biblioteca immensa i variada, els propis i compartits, que ja omplin cada racó de la casa i que potser un dia algú també escamparà en bona hora. També deu tenir a veure amb la consciència que els poetes som el parent pobre de la festa, aquell que quan arriba l'àpat solemne tothom vol fer seure a la pròpia taula i donar-li peixet, fer-se un selfie amb ell i llançar-lo impúdicament per les xarxes, aquella magnífica excusa perquè el gestor de torn (que odia els llibres en la intimitat), l'editor tocatardà, el polític inculte o el professor que només llig presumpta literatura per a presumptes infants, òmpliguen els búcars de la vanitat amb les seues flors marcides. Un home, que escriu per convocar de tant en tant la poesia, escassament prolífic perquè poua dels impossibles colors del paisatge i de les absortes melodies del silenci, d'interioritats recòndites, del cant i la llàgrima humana, s'avé malament amb segons quines algaravies. S'estranyava l'altre dia Lourdes Toledo –no sense certa ironia– en aquestes mateixes pàgines, a propòsit de la proliferació de les autoedicions, que tothom o quasi volgués ser escriptor i veure el seu nom escrit en lletres grosses i llampants a la coberta d'un llibre. A Alcoi ho diem d'una altra manera, en relació a la festa: voler ser coseta, sentir-se durant un instant etern el centre d'atenció, tastar la glòria, emborratxar-se de plenitud, tornar a la pàtria innocent de la infància. Gratuïta o de pagament, una aspiració universal. Potser és que la Fira en majúscules, sí, dissimula les nostres febleses i precarietats per uns dies, contribueix a passar per normalitzada una situació que no ho és gens, on la burrera creix en progressió geomètrica mentre la cultura i els llibres són confinats als marges, això sí, molt prestigiosos. A risc d'eixamplar a ulls d'alguns companys d'ofici, amb qui compartesc no poques misèries, l'espai de rara avis assignat en aquest zoològic, afegiré que al contrari que a l'amiga Lourdes el que a mi m'estranya no és que tothom vulga "ser coseta", sinó que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs i dispersar-se en mil quefers. Només que la meitat d'ells, a més d'omplir fires i pàgines, baixés al carrer quan toca, potser no ens hauríem de queixar tant celebrant la festa grossa dels llibres una volta o dues l'any. Per desgràcia la tirada al despatx i a la vigilància de les molles dedicades a cultura, l'addicció a l'aplaudiment i la passarel·la, la parcel·leta del poder de la torre d'ivori, hi pesen més en el fons que el compromís civil efectiu i el que exigeix l'ofici d'escriure, què hi farem. De manera que tornarem a la Fira, aquest amor impossible, a passejar sota els arbres, entre sèniors, veterans, neòfits i passavolants, espigolarem per ací i per allà entre llibres nous i autors de sempre, respirarem l'aire encara tebi de la tardor, beurem cervesa sota un sol amable, veurem amics, coneguts i saludats, mentre s'encenen els focs fatus i se celebren homenatges que a força de reiterats ja semblen inevitables. Que no siga dit que no vam aportar la nostra molleta de pa, el nostre granet d'arena, una almosta d'aigua perquè continue girant la sénia de la festa.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 15 d'octubre de 2021.]

 

 

Llicència per al crim

Llig amb estupor la informació sobre els abusos sexuals a menors que han tingut lloc a França des de 1950 perpetrats per membres de l'Església catòlica. Les xifres de la investigació d'una comissió independent esgarrifen amb la seua matemàtica sinistra: 330.000 xiquets i xiquetes (un 80 i un 20% respectivament) van ser víctimes dels crims comesos per entre 2.800 i 3.200 sacerdots i religiosos identificats. Tres de cada deu d'aquells infants van ser violats. La matemàtica, però, només és la porta d'entrada a la casa dels horrors de tantes vides destrossades, tragèdies personals en carn viva que esperen alguna cosa més que el mea culpa de les lletanies, l'escàndol dels colpets al pit i els propòsits d'esmena. Perquè per molt que el mal ha estat reconegut socialment i denunciat tantes vegades ací i allà, sobretot en els darrers temps, i que alguns culpables hagen estat jutjats, els abusos sexuals a menors continuen cometent-se cada dia. L'excepció convertida en norma de l'Església catòlica –que és al capdavall el que indiquen les xifres de la investigació, amplificades per milers d'altres casos arreu del planeta– enuncia alguna mena de llei no escrita arrelada en pràctiques ancestrals i que compta necessàriament amb la complicitat, el silenci i el consentiment de les altes esferes del poder i que atorga una llicència per al crim com una butlla infame. El control repressiu del cos i dels afectes humans que l'Església ha tractat de gestionar al llarg de la història, no és fet i fet la clau mateixa del poder, que juga amb l'anatema del pecat i el premi del plaer? La violació no és així més que l'exercici del poder en estat pur, la seua expressió pura i crua, més genuïna, i a ella es lliuren amb delectança tants sicaris del desordre establert. Arribats ací, més val dir-ho clar: l'Església catòlica s'ha guanyat a pols l'honor de ser la més antiga multinacional de déu i del crim organitzat. I llavors, com és que sabent el que sabem encara compta amb tants acòlits, seguidors i entusiastes defensors?

Si estiguéssem en condicions de contestar la pregunta potser trobaríem la raó que explica la naturalesa del poder mateix i la submissió, extensiva a tot de situacions. El que és segur és que molts fanatismes de la fe –incloses moltes de laiques– són garantia de ceguesa i immunitat. En el molt hipotètic cas que els abusos i violacions ja reconeguts a la catoliquíssima Espanya es poguessen completar amb una investigació rigorosa sobre el tema com la que han fet a França, què passaria? Ja ho hem vist en el cas del rei (encara) emèrit, fugat amb la bossa dels robatoris plena a vessar al paradís saudita gràcies als dos grans partits espanyols: vetada tota comissió parlamentària d'investigació. Ave Hispania, democratia plena, Dominus tecum. I la fiscalia de l'estat que ja s'apressa, front a tantes evidències delictives, a arxivar-ne el cas. Com tot el que afecta el PP, el partit més corrupte d'Europa i part de l'estranger protegit per la llei del silenci i la llicència per al crim, un partit –com dictaminà un jutge en el seu moment– especialitzat en l'organització del robatori i el manteniment d'un sistema fundat en la corrupció. El peix del sistema, que té tantes escates, es mossega la cua de la corrupció, del crim sistemàtic, que afecta en major o menor mesura totes les institucions i organitzacions que el sostenen i alimenten. Si es destapa i denuncia un crim, tots les fitxes del dòmino poden trontollar i anar-se'n a terra. Tenim davall els peus un volcà social que pot esclatar en qualsevol moment i provocar més transformacions geològiques que el de La Palma. És bo recordar-ho en vespres del 9 d'Octubre, que enguany denuncia precisament les agressions que va patir la manifestació del 2017 i el feixisme que, gràcies a la llicència per al crim amb què sempre ha comptat a casa nostra, blanquegen els qui tenen tants crims a amagar i remouen tothora la bruta bromera que puja amb Vox, capaç d'omplir si cal, amb l'ajuda de milers d'acòlits fervorosos i molt catòlics, una plaça de bous sencera.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 d''octubre de 2021.]

No aigualim la reciprocitat

No hi ha dubte que Joan Baldoví és el diputat valencià més conegut a dins i fora del país i un dels qui més simpaties desperta, sobretot entre gent d'esquerres i nacionalista. Mai potser el País Valencià havia tingut millor ambaixador a Madrid. S'ho guanya a pols, és clar, a base d'un treball tenaç i majorment invisible que aprofita bé l'altaveu mediàtic del Congrés espanyol per llançar el seu missatge de diàleg i moderació, hereu com és del trellat ancestral de la gent de la terra. La fermesa en la defensa de raons i propostes la combina bé amb l'elegància i suavitat de les formes, fins quan bonega els feixistes amb la severitat d'un mestre d'escola que no perd mai l'oremus ni cedeix al foc de la indignació. Santa i sàvia paciència la d'ell en un parlament ple de papagais a sou de la banalitat més acomodatícia! Una imatge sintetitza bé la doble arrel del seu discurs: camises de tall impecable arromangades a tocar de colze, elegància de qui es guanya el pa al tall cada dia. La seua oratòria, afinada amb les melodies inconfusibles de Sueca i la Ribera, està al servei d'una pedagogia que li ve d'ofici i vocació. I malgrat la imatge de bon jan que l'acompanya, Baldoví, fill dels arrossars, també té a mà la corbella de la invectiva per si cal usar-la. Altrament a la Villa y Corte ja se l'haurien menjat amb creïlletes i enviat de retorn a casa amb un dels rètols que més els agrada encolomar penjat al coll: "Paleto". Amb tot, ningú no és immune als equilibris i funambulismes que s'han de fer per caminar damunt la corda tensa dels partits i no caure un bac. Com li ha passat a Baldoví amb el tema de la reciprocitat.

Amb la seua proposta el diputat ha mostrat els mateixos titubejos, resistències i reticències que el seu partit practica des de fa anys davant la creixent demanda d'una reciprocitat efectiva entre els mitjans de comunicació en català (expressió que ja es cuidarà molt d'usar el nostre diputat i que l'obliga, com a la resta dels seus companys de partit, a tot de contorsions verbals). Acostumen d'adornar-ho amb problemes tècnics i enigmàtics càlculs d'oportunitat per no perdre el crèdit valencianista de què encara disposen, però el cert és que Més-Compromís no ha mogut un dit efectiu per la reciprocitat en un govern que pot determinar quan vol. No sé en quin lloc amaguen la maquineta que controla els nivells de popularitat i tendència de vot ni com funciona, però potser està espatlada i tergiversa les dades que proporciona. El cas és que demanar, com ha fet Baldoví amb la boca xicoteta de les millors intencions federalistes, la mútua recepció de les televisions autonòmiques de tot l'estat és una manera de fugir d'estudi, d'aigualir la justa demanda de la reciprocitat. El discurs bonista que el coneixement de llengües és molt bo per a la salut mental de la ciutadania podria estar justificat fa quaranta anys, però al País Valencià el que necessitem no és poder veure teles autonòmiques en castellà (de la Rioja, d'Extremadura o Castella la Vella, si és que en tenen), que de mitjans en castellà ja n'hi ha per donar i vendre. Si allà volen aprendre idiomes ja saben el que han de fer. No, el que reclamem és un dret tan elemental com poder compartir les que ja tenim i tindrem en la pròpia llengua al País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Andorra. Perquè amollada la llebre del projecte de llei de l'audiovisual, que menysprea amb nocturnitat i traïdoria les altres llengües de l'estat, la proposta de Més-Compromís és una insultant presa de pèl. El que l'elegància i el trellat de Baldoví guanyen i eixamplen per un costat se'n va per l'aigüera de l'altre amb les tebieses i funambulismes d'una formació que en cada bugada perd un llençol de credibilitat en la defensa dels nostres interessos. On es pensen els líders del partit que es troben els vots per créixer? Com es pensen que els valencians eixamplarem els nostres mercats i assegurarem el nostre futur, que és també el de la nostra llengua i cultura compartides? De tant mirar on bufa el ponent els veig molt afectats del mal polític anomenat torticoli. La gimnàstica és teràpia fàcil i saludable: cal moure el cap en totes direccions per veure la realitat completa, alçar-lo cap al nord, girar-lo cap a l'est i també cap a dins. Perquè ja no ens queden molts pèls ni molts llençols i arriba una hora en què a la botella hi ha més aigua que vi, benvolgut Baldoví.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 d'octubre de 2021.]