Raons de llengua

Quan el català, a Catalunya com al País Valencià o les Illes Balears, en qualsevol lloc del seu domini, és notícia, sol ser-ho per algun dels molts aspectes negatius que l'afecten. A aquella dona li han muntat un canyaret per haver usat la seua llengua en un hospital públic; una pel·lícula guardonada a Berlín, feta íntegrament en la nostra llengua, costa déu i ajuda poder veure-la en versió original; amb excuses de mal pagador –i flagrant incompliment dels compromisos electorals– es rebaixa el grau exigible de competència lingüística en la llengua del país dels alts funcionaris de la Generalitat… I així tot de casos, incloent-hi no poques vulneracions dels drets lingüístics dels valencianoparlants perpetrades amb violència més o menys explícita o abusos d'autoritat d'aquells de l'hábleme en cristiano que poden acabar en multa i cuartelillo. Aquestes situacions, que tot valencianoparlant normal (el que s'expressa o vol expressar-se en la seua llengua en qualssevol circumstàncies) ha patit o patirà en algun moment, són el pa nostre de cada dia en una societat com més va més espanyolitzada, intransigent i mediatitzada, les més diguem-ne vistoses del repertori d'un estat que històricament ens ha anat a la contra i que té una tendència malaltissa i fundacional a dissoldre les diferències culturals i lingüístiques en favor d'una unitat que assegure la supremacia i domini de la nació espanyola damunt les altres. Hi ha, però, tot un seguit d'accions menys visibles o més discretes que responen a la tàctica que José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consell de Castella, recomanava en el seu informe secret de 1716 per doblegar "el genio" dels catalans, "tenaz, altivo y amante de las cosas de su País": "de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Hi ha qui ha inventariat els milers de lleis, disposicions i decrets amb què al llarg del temps l'estat ha perseguit l'efecte de minorització i substitució de la nostra llengua. Es tracta d'una constant que les trampes de la transició van tancar en fals i que d'un temps ençà es manifesta de manera més crua i descarada, ací i allà, impulsada pels qui des de la dreta van decidir governar "sin complejos" i també pels qui, emparats en un patriotisme constitucional a qui agrada pintar-se de roig i clavells i fins de republicà, van començar prometent respectar l'estatut que el poble votés i van acabar avalant un 155 tan constitucional com l'estàtua eqüestre de Franco, el Valle de los Caídos, el dret a l'habitatge o la igualtat de tots davant la llei.

El 25% que els tribunals imposen a l'escola catalana, seguint la perniciosa adulteració que els jutges fan de la voluntat democràtica i l'activitat política, desmunta, sota l'aparença d'un repartiment per quotes d'interès pedagògic, el sistema d'immersió vigent des de fa dècades a Catalunya i que evitava la segregació dels alumnes per llengües. Al País Valencià, la carambola política de les quotes ja quedà fixada amb el Decret de Plurilingüisme que ha inspirat l'actual intromissió judicial del 25%, però és que ací som experts a posar-nos la bena abans de fer-nos la ferida, tan acostumats estem al garrot i tanta por li tenim. Alfons Esteve, el prestigiós cap del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València i especialista en igualtat i usos lingüístics, anunciava aquesta setmana que dimitia del Consell Social de les Llengües per inacció (l'organisme va ser creat en 2018 per avaluar la política lingüística del govern valencià i només s'ha reunit un parell de voltes). Esteve denunciava que el Botànic ha perdut tota una legislatura sense moure cap inciativa a favor del valencià. Heus ací un exemple d'entrebanc silenciós a la llengua, perquè el no fer és una manera molt efectiva, potser la que més, de substitució lingüística.

Que el català és el nervi o la columna vertebral de la nació ho saben els seus enemics més que no els usuaris naturals, propers a ser considerats, si no ho són ja, curiosos espècimens, indígenes, representants d'un passat que s'oculta a consciència. El cambrer argentí, italià o espanyol que porta anys i panys entre nosaltres i que diu que no t'entén, les intervencions d'especialistes a À Punt Televisió fetes molt majoritàriament en castellà, les fàbriques de fer sentències judicials adverses, tot sembla conjurar-se contra la presència diferenciada del nostre poble. Què ens queda d'aquella tenacitat, altivesa i estima per les coses del país que tant cridaven l'atenció dels colonitzadors del segle XVIII? Que no siguem doblegats almenys per la nostra aquiescència.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de maig de 2022.]

 

 

L'alcalde i l'Eurovisió

Vaja per endavant que considere Joan Ribó un bon batle, el millor que ha tingut la ciutat de València des del defenestrat Ricard Pérez Casado (per raons òbvies els anteriors alcaldes franquistes no entren en aquest còmput). En termes almenys de presència, estil i tarannà, intencions i realitzacions, la seua elecció va suposar un punt i a part evident respecte de la ignominiosa època de la seua predecessora, la hiperbòlica i espanyolista visceral (passeu-me la redundància) Rita Barberà. Ribó va arribar-hi empès pels vots i com a eixida a una situació de corrupció sistemàtica insostenible pròpia dels qui estan acostumats a fer i desfer tot el que els rota perquè ningú no els ha xafats els ulls de poll ni parats els peus quan pertocava. Ribó va arribar-hi i el primer que va fer va ser articular un parell de gestos de simbologia ben eloqüent: obrir el balcó de l'Ajuntament a ciutadans i passavolants i desplaçar-se a la feina com havia fet sempre, en bicicleta. Una alenada d'aire fresc es va escampar prompte des de la capital del país. Ni que només fos per veure'ns (parcialment: hi ha taques tan antigues i persistents que no desapareixen ni amb salfumant) lliures dels excessos i malvestats de la dreta més cavernícola, feia goig ser representants per un home tranquil, enemic de vehemències, professor de secundària, comunista de tota la vida agafat a temps a l'estela de Mónica Oltra (i viceversa: un tàndem de família, eficaç davant el ritual de les urnes), que coronava així la seua trajectòria política i es treia la punxa de qui tenint vocació de comandament s'ha passat la vida a la intempèrie d'un poder que finalment li cau com una fruita madura. En fi, un senyor de la Seu d'Urgell, tan moderadament nacionalista que ningú li hauria de retraure mai, ni els enemics més entercs, el seu origen català, tan mimetitzat com arribaria a estar amb la ciutat adoptiva.

Sobre aquest fil d'acer ben tensat d'una ciutat i un país tan difícils –el de les batalles enceses per interessos espuris i forans, el de la tossudesa dels processos colonitzadors, el de la mollesa d'uns súbdits que feia tan sols quatre dies aplaudien enfervorits l'Alcaldessa d'Espanya– Ribó ha exercit molt bé d'equilibrista. L'èxit en el poder, per relatiu que siga, consisteix al capdavall en un equilibri que obliga a tot de torsions, silencis i satisfacció de deutes inconfessats. La discreció que és marca de la casa obliga en aquest punt a fer un mutis i deixar que el temps parle quan vinga l'hora del balanç. Però ja som en temps d'eleccions i el populisme més descarnat ja esmola les seues urpes en busca de noves víctimes. Ribó no pot o no vol escapar a la llei de la gravetat universal. Diríem fins i tot que si acostumes massa les sabates a les catifes institucionals arriba un moment que inevitablement oblidaràs quines intencions t'hi havien dut i la duresa de l'asfalt i les pedres que jalonen el camí dels canvis en profunditat. A més, com ja ens va ensenyar Tolstoi, les persones individuals, es diguen Napoleó o Ribó, poca cosa poden fer per moure una maquinària que necessita tants esforços i voluntats que és impossible discernir efectes i causes. Potser al marge de la persona que exerceix encara d'alcalde, la suma de vectors i forces que actuen en l'ombra ja ha dissenyat una ciutat condemnada a ofegar-se en el turisme massiu més estúpid. Morir d'èxit, com diuen que moren les ciutats víctimes de l'avarícia del turisme, desdibuixades i sense ànima, no és una estupidesa? I no és una solemne estupidesa, una fugida en fals dictada per algun àngel sinistre, proposar València com a seu d'Eurovisió? És això, de veritat, al que aspirem a consciència, quan ja són ben evidents els estralls d'un turisme desbocat i deixem esllanguir-se la petita i mitjana indústria o matem el camp i l'agricultura? Per boca de qui parla Ribó quan postula la ciutat com a capital d'Eurovisió? I com casa això amb la idea, ja petrificada i dessubstanciada en forma d'eslògan, de València com a ciutat d'acollida? D'acollida de què, del mal gust universal, de la comercialització de la banalitat televisada? El model Benidorm convertit en nord per a la capital i el país? Com ho conciliarem amb l'ecologisme, que ara sembla de paradeta i carril bici, i tots els valors d'un feminisme convertit en cartó i pedra? Comprenem les debilitats humanes, és clar, el gustet que provoca l'aplaudiment, però la primera obligació d'un càrrec electe és pensar, no estimular el servilisme i les baixes pulsions. No costa gaire imaginar un munt de propostes per a la València del futur més engrescadores i sòlides. Podríem començar per ací, pel debat obert i necessari sobre el model de ciutat i de país que volem, sense populismes ni frases per emmarcar. El PP va inventar l'acudit de posar València en el mapa, una solemne bajanada que serví de coartada per al negoci fàcil del robatori. Ja sabem com va acabar aquella esdevenimentitis (ells en deien eventos: eventositis o eventositats, doncs). Vol l'alcalde Ribó fer-se mereixedor d'aquella herència en forma de medalla vitalícia i llançar-se sense paracaigudes des del balcó de l'Ajuntament? No li ho desitgem, de veritat, no s'ho mereix, no ens ho mereixem.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de maig de 2022.]

Alcarràs, sí

Heus ací l'enèsim article sobre la pel·lícula de Carla Simón, sí, o més aviat a partir d'ella, encara amb el seu impacte a flor de pell i les imatges que tornen una vegada i una altra entre el fragor de les coses quotidianes. Perquè al capdavall Alcarràs és això, episodis de la vida d'una família de llauradors (allà en diuen pagesos, ja sabeu) en l'època de la collita de la fruita en aquest poble de la vora del Segre a pocs quilòmetres al sud-oest de Lleida. L'Ós d'Or guanyat a l'última Berninale li ha donat una projecció extraordinària, com extraordinària és la qualitat d'un film la matèria del qual ens resulta tan commovedorament propera. Potser rau en aquesta mirada capaç de situar-nos en les entranyes de les vides de tres generacions d'una mateixa família, sense escarafalls ni additius innecessaris, diguem-ne des d'un realisme fronterer amb el pur cinema documental, una de les claus que explicarien la poderosa imantació que produeix la pel·lícula. Polifònica, com ho són les feines del camp per a tots els membres de la família, on cadascú ocupa el lloc que li correspon en la tasca col·laboradora del treball, no hi ha personatge petit per bé que és especialment des de la mirada alguns d'ells (Quimet, el pare, i Dolors, la mare, els fills Roger, Mariona i Iris i l'avi Rogelio) que es construeix aquest drama rural. Drama rural, sí: la clàssica i eterna lluita, quasi sempre perduda al remat, per preservar la terra i unes formes de vida a ella arrelades i ancestrals contra les urpes del poder (simbolitzat magníficament ací, com en el Pasolini que va poetitzar la destrucció urbanista de la Itàlia dels anys seixantes amb El plany de l'excavadora, per les grues). Com un cercle que es tanca, la pel·lícula comença de fet amb una grua que se'n duu el cotxe vell i desballestat (un Dos Cavalls per més senyes simbòliques) on havien estat jugant Iris i els seus cosinets Pau i Pere i acaba amb el sinistre coleòpter arrasant, per ordre dels propietaris, el camp de bresquilleres davant la mirada impotent i greu de tota la família. Clàssic i etern tema, sí, tristament universal: el d'un capitalisme que ens desnaturalitza i desarrela, que ens despersonalitza, i que no pararà fins a destruir-ho tot (si no el destruïm abans nosaltres). Voràgine d'estricta actualitat especialment entre valencians, que haurien d'acudir en massa a veure la pel·lícula per comprendre l'abast d'una desertització que comença amb el maltractament a què "el mercat" (és a dir, les grans corporacions que n'imposen els preus) sotmet la pagesia. L'Horta de València, no cal anar més lluny, tot anorreament d'espai agrícola fet en nom d'un fals progrés insostenible cada vegada en mans de més pocs, la Punta, l'ampliació del Port de València, l'extensió de l'AVE en detriment de la xarxa ferroviària del país, la massificació absurda del trànsit, la plaga del turisme… No pararíem. Això és la pel·lícula, aquestes veritats imperibles que no necessiten subratllats, explicacions ni eufemismes, on la merda és merda, i els fruits de la terra, regats amb l'esforç solidari, alcen la casa on arrelen les relacions familiars, la saviesa que es transmet amb les paraules, els xiuxiuejos i els silencis, el rogle íntim on cadascú es deu als propis somnis, el llit i els espais compartits. No la idea del bon salvatge, no el paradís d'on hem de ser foragitats per un àngel flamíger, sinó la veritat del vent que mou els arbres, de les cançons que viatgen de pares a fills, dels conills i les inundacions que amenacen la collita, dels cicles naturals succeint-se, dels rituals sagrats de la festa, de la lluita per la dignitat, la violència impotent, cega i inútil, del masclisme consanguini, de la femineïtat imbatuda que xifren un parell de galtades a l'estupidesa obsedida dels mascles, la tendresa de les relacions humanes, el territori inexpugnable i meravellós dels infants, el tacte i aprenentatge de la mort. Les raons perquè defensem amb fermesa tot allò a què la dignitat d'una vida que aspira a la plenitud té dret. Perquè ja sabem que és fals el dilema entre conservació i progrés que esgrimeixen el amos del corral: res que ens destruesca de soca-rel no pot ser considerat un avanç si no és cap a l'abisme, cada vegada més proper. La torbadora bellesa d'aquest manifest (així l'ha anomenat encertadament Joan Minguet Batllori a Vilaweb) a favor de la terra, del país, d'una forma de ser al món que anomenem cultura. Alcarràs, sí, per exemple, ara i ací, i en la pròpia vivíssima llengua, compartida com la terra i els perills que l'assetgen. Un crit d'alerta i llibertat, esquinçador i amable, que vivifica.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de maig de 2022.]

 

 

Ens queda la paraula

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit. No ho dic com a constatació, en qualsevol cas innecessària, del pas del temps, sinó precisament per destacar la capacitat de resistència que alguns assenyalats pel dit de no sé quin déu hi oposen. Que la guerra estiga perduda de bestreta, que l'ombra sinistra acabe abatent-se sense remei sobre la darrera llum, no és motiu per desistir ni abaixar els braços a destemps. Són les Palabras para Julia, per exemple, amb el seu a pesar de los pesares que tan bé va saber expressar José Agustín Goytisolo i que ens retorna en algun llampec la càlida veu del trobador de vuitanta-set anys des de l'escenari de l'Olympia de València. És sobretot aquest Nos queda la palabra amb què Paco Ibáñez s'alça com un gegant de dignitat i persistència sobre les seues cames afeblides i el fil d'una veu d'alè esforçat, repetint com un eco les paraules de Blas de Otero convertides en un himne que ja travessa generacions i geografies per atènyer la immortalitat del cant universal. Paco Ibáñez ho sap, que és un símbol que s'aguanta en la memòria d'un públic fidel, en la irreductible dignitat de tots els perdedors que encara alcen el puny de l'esperança, en el cos de la seua guitarra que branda com una màquina de matar feixistes. Ho degué saber des del principi, des dels primers acords, des de la primera paraula que es va fer cançó, en el camí de l'exili, en el mas guipuscoà d'Apakintza, prop d'Andoain, on va créixer mentre al pare, de Paterna, el tenien pres als camps de concentració de Sant Cebrià del Rosselló i d'Argelès i la mare, basca, es guanyava la vida amb els altres tres fills a Donostia. És la mateixa fermesa amb què recorre a les anècdotes i ensenyances que salpebren els seus concerts avui dia, la facilitat amb què l'àngel negre de veu ja una mica clivellada i carrascosa (com l'Ovidi, un altre tità de la cançó, digué del seu poble) davalla de les altures de la melodia a la cordialitat planera i familiar amb què parla al seu públic, aquest amic coral i anònim que aplaudeix l'home mite que resisteix dempeus. En el tempo dels vuitanta-set el trobador s'aferra a l'eternitat de l'instant, la frugal filosofia del qui dia passa, i escurça les cançons que canta sense paperassa fent aquells equilibris entre oblit i memòria on s'arrecera la paraula. El que els anys no s'han endut és un olfacte polític molt fi, forjat en la seua negativa a rebre distincions i medalles. No hi ha qui li puga posar mordasses, Pegasus, ni lleis d'estrangeria. L'estilet de la seua ironia, que galopa sobre l'onada del temps, talla bé les cordes de totes les titelles: seguimos tocando el fondo. O entre els titubejos dels vells camarades que l'aclamen es posa al costat del poble d'Ucraïna, que compara als resistents republicans d'Espanya, denuncia el feixista de Putin i l'enganyifa del centralisme democràtic o es declara soldat de la causa independentista. Ens queda la paraula, sí, per molt que vulguen segrestar-la, enverinar-la, escamotejar-nos-la, la paraula que cal defensar amb ungles i dents, la llibertat amb què cal regar-la amorosidament com ho fa el Paco Ibáñez quan canta una cançó en èuscar o en el valencià de l'Horta ("Jo tinc una barraca, bonica, morena"), l'últim trobador d'una Espanya que no pogué ser mai ni va poder-nos ser mai amiga lluny dels poetes, lluny de les veus irreductibles, lluny de la igualtat fraterna i llibertària que canta encara dempeus Paco Ibáñez.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de maig de 2022.]

 

 

Fallida democràtica

La insistència a apel·lar a la llei com a únic o últim recurs sol amagar la falta clamorosa d'arguments. A la llei com una mena d'èter o polsim diví que tot ho empara, amara i justifica. Com si al llarg de la història no hi hagués hagut tantíssimes lleis injustes o directament criminals, coses i casos perfectament legals i manifestament il·legítims. La primera lliçó que hauria d'aprendre un jutge prové de la sensatesa popular, aliena a les efervescències retòriques amb què molts pretenen fer passar bou per bèstia grossa: feta la llei, feta la trampa. Però de vegades no n'hi ha prou amb la llei per convèncer el personal i s'ha de tirar mà de l'últim cartutx de la recambra, les famoses, secretes, inescrutables raons d'estat. Que és el que ha fet Margarita Robles, amb aquella cara de titella que sempre m'ha cridat l'atenció i que li dona un inconfusible aire de ventriloqua. Ben mirat, la majoria de ministres i polítics són, metafòricament parlant, consumats especialistes a estrafer la veu i esgrimir misterioses raons d'estat quan l'apel·lació a la llei pura i dura no acaba de funcionar. Però la ministra espanyola de Defensa va impartir el dimecres una lliçó magistral de mentides en ser interpel·lada al Congrés pel cas Pegasus. La primera per posar en dubte la solvència periodística del The New Yorker, periòdic l'existència del qual va dir que ignorava; la segona per afirmar que els espionatges s'havien fet legalment, és a dir, ordenats per jutges; i, la tercera, amb la vehemència incontestada amb què els servidors i ventrílocs de l'estat disparen l'últim cartutx, per emparar-se sota el mant protector de les raons d'estat (de les raons dels seus interessos i privilegis). Les diferències entre l'estat i els seus representants i el que anomenen el deep state com qui descobreix la sopa d'all però en anglès, si mai n'hi ha hagut es van esvair tan prompte com Margarita Robles va obrir la boca per reblar el seu discurs amb una pregunta que ja ha passat a la història i que justifica el cas d'espionatge descobert més gran dels nostres dies: "Què ha de fer un Govern i un Estat?" (quan se li planteja un repte democràtic com el que va protagonitzar el poble de Catalunya arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017).

La primera falsedat de Margarita Robles, disfressada d'ignorància, apunta a la naturalesa antidemocràtica dels ventrílocs: l'animadversió a la premsa lliure. La segona es relaciona amb la seua condició de jutgessa (de jutgessa progre, maedéu!): una cosa està bé perquè és legal perquè ho ordena un jutge, etc. A més de menystenir la sentència popular que avisa de la trampa que amaga la llei, Margarita Robles també ignora Anselm Turmeda (i el seu seguidor Quevedo) quan denuncià el poder dels diners que "de jutge fan advocat". Però per a ella i tots els còmplices i executors de la repressió desfermada contra l'independentisme, abans és la llei, la seua llei emmarcada en una Constitució intocable com una santa Bíblia, que la democràcia. I d'ací plora el xiquet i ens venen tots els mals d'Almansa. Amb la traca final de la ministra, que segurament provocarà una de les crisis polítiques més serioses dels últims anys, es demostra que hi ha un fil que uneix les ditxoses raons d'estat amb el lema casernari del todo por la patria, per molt que no calga especificar quina pàtria ni el significat d'aquest tot que tant pot emparar un grup terrorista com els GAL com esbandir tota mena de falsedats per justificar la vulneració de drets democràtics i practicar la violència indiscriminada contra "l'enemic" (no sense abans haver-li buidat les butxaques). Mala peça tenen al teler. Deixaran caure la ministra per salvar el cap de Pedro Sánchez? Persistiran els partits de la perifèria en la seua exigència de responsabilitats? Salvaran l'estat amb aquestes raons d'estat? Podran els bascos avalar l'operació de blanqueig democràtic en nom del mal menor i el perill del PPVOX? En qualsevol cas, minimitzar el mal o banalitzar la vulneració sistemàtica de drets, tal com s'ha fet sovint fins ara, no pot conduir més que a la fallida democràtica.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 d'abril de 2022.]