Encara la guerra de Putin

Ja fa set mesos de l'inici de l'atac i invasió russa a Ucraïna. Després d'un temps quasi desapareguda de les pantalles, eclipsada per altres urgències i problemes, heus-la ací de nou amb l'anunciada mobilització de reservistes com a resposta a la contraofensiva ucraïnesa, provisionalment exitosa. Putin vol sumar a la seua guerra tres cents mil soldats més de la mare pàtria. Molts dels candidats involuntaris a la santa croada del tirà del Kremlin (i dels oligopolis que controlen l'immens país i decideixen sobre l'ús dels excedents armamentístics i sobre la manera com la gran roda del negoci continuarà a tot tren a costa de vides, dolor aliè i devastació) es manifesten en moltes ciutats i són detinguts per milers. D'altres s'apressen a fer les maletes i agafar un vol que els porte a Georgia, Turquia o Armènia, països que no demanen visat. Si fins ara s'estaven calladets, la perspectiva no gens il·lusionant d'haver de morir lluny de casa per una causa que els és tan aliena com els discursos grandiloqüents que intenten encendre l'ardor guerrer dels combatents, ara ixen a grapats al carrer. Rússia no en té l'exclusiva, certament, però diríem que presenta una tendència malaltissa a la tirania i les presons. I quan les pulsions nacionalistes troben un pistoler de la talla de Valdímir Putin per excitar les baixes passions del fanatisme i la mística amb què solen coronar-se tots els salvapàtries, arribem a la conclusió que el món, efectivament, no avança, gira. Entre les sòrdides presons tsaristes de l'època de Kropotkin, les penalitats del Gulag on anaren a raure milions d'opositors o sospitosos de ser-ho i les detencions massives i misterioses morts de periodistes i dissidents d'ara hi ha un fil que ho cus tot. No és casualitat que la serp de Putin nasqués dels ous covats en els calabossos de la KGB. Mobilització massiva i amenaça nuclear, les dues cartes que el sàtrapa baralla per camuflar el fracàs d'una guerra cruel i estúpida com poques. L'excusa de l'OTAN i el fantasma del nazisme que hauria abduït el govern de Zelenski, amb variacions, continua sent esgrimida per justificar la bogeria. El mal és que també se l'empassen no pocs fervorosos creients del comunisme, en qualsevol de les seues versions. El pitjor del capitalisme no és potser que conduesca al col·lapse i la destrucció de la humanitat sinó que no té alternativa a la vista. En el millor dels casos, heus-lo ací, respectuós amb els equilibris democràtics i les llibertats (almenys mentre no el posen en perill) que el fan més respirable, intentant mantenir la seua mala salut de ferro enmig de l'enèsima crisi. I heus-lo allà, evolucionat a les pitjors versions de l'autarquia, en forma de dictadures d'estat, a la Xina com a Rússia. Les imperfectes democràcies occidentals haurien de concentrar tots els seus esforços a impedir, amb els corresponents contrapoders que fan possible l'inestable equilibri polític, que arriben al poder personatges com Putin, o Trump, o… La pregunta leninista era capciosa, tot un avançament del que vindria prompte. No es pot construir res de noble sense la premissa de la llibertat, la mateixa que Putin i companyia es mengen amb creïlletes mentre fan juguesques tot acariciant el botó nuclear.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de setembre de 2022.]

 

 

Monarquia fins en la sopa

La reina és morta, visca el rei! O God Save The Queen, però en la versió dels Sex Pistols, per contrarestar la flatulència monàrquica amb una mica de bon humor (i música dolenta sanament corrosiva). Perquè aquesta operació a compte de les exèquies de la simpàtica reina quasi centenària, segona en el rànquing de perdurabilitat en el tron, segons hem pogut saber, després de Lluís XIV, el Rei Sol, que s'hi va estar 72 anys, dos més que la reina avui plorada urbi et orbe; aquesta operació de lacrimogènia sostinguda, dèiem, muntada sobre un guió britànicament dissenyat al mil·límetre i revisat amb paciència aràcnida any rere any contra improvisacions i desagradables sorpreses, és probablement l'anestèsia més important de totes les que s'han administrat en el que portem de segle, un maquillatge en tota regla de la monarquia britànica i per extensió de tot poder constituït convertit en el xou més gran del món, brillant vencedor en la dura competència mediàtica. Que hem tingut, tenim i tindrem funeral i coronació fins en la sopa, amb un desplegament que no estalvia despeses ni energies i resistent a qualsevol intent individual de fugida mediàtica. La màquina propagandística, tan important en el sosteniment del decadent imperi britànic i la seua corona mil·lenària, ha construït una hagiografia tan increïble d'Elisabet II, però tan ben adobada, que la difunta s'assembla ara més a un personatge de Walt Disney que a l'heroïna de carn que visqué al costat del seu poble sota les bombes de l'aviació nazi. La fàbrica de somnis hollywoodiana ja ha pres nota de l'operació funerària i entronitzadora posada en marxa i que ajuda a esquivar algunes de les crisis que assoten Gran Bretanya i el món amb l'eficàcia del millor narcòtic. L'estilització exagerada de la reina mare, la família reial i fins de l'ombra allargada de Lady Di, està convertint la institució que fou pal de paller de l'imperi més poderós del món en una figureta trencadissa de Lladró. De vegades passa això: com més parafernàlia i exhibició de poder, més dèbil sembla la base sobre la qual s'assenta tot plegat. L'autobombo monàrquic, entusiàsticament aprofitat pels mitjans més servils, fa salivar totes les monarquies que en el món són, la majoria de les quals no viuen les millors hores. I els poders que les mantenen, engreixen i utilitzen. Amb tot, i malgrat la precisió del guió, el desmanyotat nou rei Carles III ha tardat a penes unes hores a cagar-la enredat de males maneres amb la tinta de l'estilogràfica i les dates i sorprès en calçotets per una gravació poc decorosa. A voltes un detall menor malmet tota una obra d'art. El perill de col·locar-nos el traspàs de l'anciana reina i els rituals de les exèquies fins en la sopa és que acabem per adonar-nos que la cara A amable de la corona i de l'imperi (construït, convé no oblidar-ho, amb la força genocida i espoliadora de tots els imperis) té una cara B de baixesa moral i antipatia que no parpelleja a l'hora d'acomiadar el personal de servei i que es revela perfectament inútil amb les manualitats més simples i les dades més fàcils. Què farà amb tant de poder un rei que té problemes per manejar una ploma i és víctima d'un mal humor tan sinistre? Les preguntes inevitables que ens fem quan ens posen la monarquia fins en la sopa és com se les apanyaran ací amb el rei fugat quan, malgrat la seua mala salut de ferro, se les haja de veure amb la vella dama. Comptant que els guions a Espanya solen ser de traç gruixut i coneixent els greus perills a què ha exposat la corona el tarambana refugiat als regnes del petroli, que tant li deuen, i del congènit –aquest sí visible a tothora– mal caràcter del fill, ens temem el pitjor. Sense descartar que com l'exemplar reina britànica, que ha sabut prestar un darrer servei a la pàtria morint-se a Escòcia, que té pressa d'independitzar-se, el Rei emèrit i excomte de Barcelona, vinga a expirar l'últim alè a la capital de Catalunya. El descrèdit en què viu la monarquia borbònica, però, no l'evita ni un funeral de les dimensions del britànic. Més aviat faran mans i mànegues per traure's el mort del damunt i mirar de salvar algun moble. Serà cosa de veure.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de setembre de 2022.]

 

Setze jutges d'un jutjat

O en rigor 21, comptant-hi el President del Consell General del Poder Judicial, que ho és també del Tribunal Suprem. Mengen fetge d'un penjat? No, ja no almenys, perquè la pena de mort, inclosa l'executada per la forca, fou abolida a Espanya, com també el garrot vil, instrument molt més econòmic, funcional i còmode per al botxí, instituït per Ferran VII en 1830 i vigent fins al 1978, després que el van utilitzar per assassinar Salvador Puig Antic. A més, ¿quin sentit tindria menjar fetge d'un penjat amb un sou que oscil·la –dietes i prebendes especials a banda– entre els 109.072,40 euros anuals d'un magistrat normalet de l'alt tribunal i els 132.769,12 que cobra el president Carlos Lesmes, que fa quatre anys que té caducat el càrrec que no abandona ni amb flit –o és que no deixen que l'abandone? Ves a saber. Vull dir que probablement els Excel·lentíssims Magistrats prefereixen menges més fines que no les vísceres subalternes que tant agraden al populatxo, fetge, coradeta, lleterola o mareta, perquè a més de tenir les butxaques plenes van també carregats de punyetes (en el sentit castellà de la paraula: 'encaje o vuelillo de algunos puños'). Però no són més que suposicions. Faig l'amable lector o lectora d'aquesta columneta –a excepció d'algun expert que haja pogut caure per ací per error– tan aliè i allunyat del galimaties jurídic com un servidor. Més val així, i que no ens vegem mai en el destret d'haver de moure'ns per les oficines sinistres dels tribunals, Consell General, Audiències, Suprem, Constitucional i tota la pesca, llocs que fan patxoca i imposen. Ho fan a posta perquè tot ciutadà Joseph K., el perplex protagonista d'El procés de F. Kafka, se sotmeta a un poder que li és completament estrany. No seria poder si d'una mirada no et deixés fulminat, com feia la Medusa del mite. No cal sinó haver vist les cares de prunes agres del president caducat del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, l'Excel·lentíssim Senyor Don Carlos Lesmes Serrano, i Sa Majestat Felip VI de Borbó i Grècia, que se'l mirava de reüll, durant el discurs d'obertura de l'any judicial en l'incomparable marc del Convent de les Saleses Reials, per sentir-se tremolar l'esquelet i comprendre la naturalesa fosca i teatral del poder. Qui no acataria sense piular les decisions, per injustes o estrambòtiques que fossen, de gent tan furibunda i tan ben adornada? Per sort, aquestes coses, sales, discursos, personatges, rituals i parafernàlies només es donen a la Capital del Regne. No saben quin pes ens lleven situant-se a tants quilòmetres de la nostra realitat de vulgars contribuents, ni que siga al preu de pagar-los religiosament la festa. En fi, que qui es crega viure en una democràcia plena, amb la deguda separació entre poder judicial, legislatiu i executiu ja pot baixar del burro. Per començar, als jutges no se'ls vota, sinó que els posen i els lleven a conveniència els dos partits del règim, que de vegades i segons com es fonen en un de sol, el PPSOE. A més es divideixen en dos grups en teoria mútuament excloents, conservadors i progressistes, tot i que la cosa va com va i depèn més de qui t'hi ha posat que no de la teua presumpta ideologia abans d'acceptar el càrrec. Bé, els posen els dos partits, però sovint li agafen gustet a la cosa i mantenen la poltrona caducada durant anys. Deu ser una forma àulica d'addicció. Una altra curiositat en una democràcia tan plena com l'espanyola és que entre Ramon Posada y Soto, que estrenà el càrrec de president del Suprem en 1812 i l'actual (caducat), Carlos Lesmes Serrano, no hi haja hagut cap dona presidenta. Potser són suspicàcies meues. Al capdavall, però, a més de multar, perseguir, condemnar independentistes catalans col·locant la indissoluble unitat d'Espanya, que no deixa de ser una frase sense sentit ja que el futur és per sort i naturalesa imprevisible, per damunt dels drets democràtics de les persones i els pobles i passar-se la justícia per l'entrecuix (o mocar-se-la amb les punyetes, en el sentit castellà del mot), es preguntarà l'amable lector o lectora per a què collons serveix, per exemple, el CGPJ (ja el faig familiaritzat amb les sinistres sigles del poder). I ara no se'm riga, que la cosa va de veres: "vetlar per la garantia de la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l'Estat [sic]". Explica això el discurs i la mirada furiosa de Carlos Lesmes, o Rei del Mambo, en l'obertura de l'any judicial? Es van apropiar de la política perquè així els ho van manar, fent servir les lleis com a excusa per a la tirania, i ara el xitxo no amolla l'os ni matant-lo. Ja comprenen per què els jutges ja no mengen fetge?

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de setembre de 2022.]

 

 

Quítxua, aimara, guaraní

Llig en aquest diari l'entrevista que Joan Canela fa a Blanca Julia Ajtún, l'activista maia coordinadora de la xarxa de dones del Comitè de Desenvolupament Camperol de Guatemala. La història es perpetua en l'horror que es remunta a la conquista i colonització d'Amèrica, l'espoli incessant de recursos i la connivència interessada dels successius governs corruptes, els acords de pau convertits en paper mullat, la guerra contra tota resistència als projectes de destrucció del territori i les comunitats humanes que hi viuen sota l'eslògan de modernització del país. La mala salut de ferro del capitalisme empeny sense descans cap a l'abisme del col·lapse planetari. La propaganda de la sostenibilitat i l'equilibri ecològic encobreix el furt, l'avarícia extractiva, el benefici colossal, la depredació dels recursos naturals, un futur de misèria que avança a pas de gegant. Ajtún assenyala en l'entrevista Florentino Pérez, l'intocable blanquejador protegit pels déus de la Moncloa, com a responsable principal de l'empresa espanyola ACS que perpetra l'embassament del bellíssim riu Cahabon.

La globalització va significar abans que res l'entrada a sac sobre els recursos naturals i els drets dels pobles, l'hegemonia mundial de les diverses formes de la depredació i el viatge enlloc. I doncs, era més vella que el pixar. Una altra mundialització podria haver sigut la de l'equilibri dinàmic de cultures, pobles i llengües, l'entronització del millor de cada casa al patrimoni comú, la utopia d'un internacionalisme alliberador. Però en som tan lluny com gran és la urgència de la seua construcció, penúltima carta per jugar contra la desfeta global anunciada. Mirem cap al costat de les esperances, Colòmbia, Bolívia, la nova constitució de Xile presentada a votació que podria donar carta de naturalesa a drets fonamentals dels pobles històricament espoliats i les seues cultures, llengües i terres, i a l'autodeterminació. El sol podria alçar-se a l'occident d'occident i al sud del nord, des de territoris que van patir els pitjors malsons colonials, des de pobles que van resistir genocidis, marginació, ocultament. No és només al gran capital transnacional que cal arravatar el monopoli, el govern i el poder de decisió sobre el destí del conjunt de la humanitat, també al que amb ell es mou arreu, la ideologia del benefici privat, la llengua dels business is business, el llenguatge autoritari de les armes, el menyspreu de les minories. La primera feina és construir l'orgull dels històricament bandejats, escoltar les llengües en què s'expressen, combatre la tirania de la utilitat d'una sola llengua franca, la superioritat de les multimilionàries, la vergonya induïda i l'oblit imposat damunt els oprimits. La biodiversitat natural té el seu reflex en la cultura, indestriables l'una i l'altra com els dos caps de Janus. L'ecologia de les llengües i les cultures és alternativa a un sistema que simplifica per la part dolenta, desertitza i anorrea. Que alcen la veu els qui sempre van haver de callar, quítxua, aimara o guaraní, per exemple.

L'allau de gent provinent de l'Equador, Colòmbia, Bolívia, Perú o Veneçuela en immigracions massives amb el canvi de segle que se sumaven a les més antigues procedents del Magrib i de l'Àfrica subsahariana, em comptes d'alimentar la biodiversitat lingüística, va ser utilitzada ací per eixamplar l'abassegadora hegemonia del castellà. Però molta d'aquesta gent portava en els seus fardells el tresor ocult de les seues llengües i cultures. Portaven els ecos del quítxua, l'aimara o el guaraní, però calia desacostumar-la a pors ancestrals, a l'instint primordial d'amagar-se lluny de la tralla de l'amo i el crucifix del mossèn. És el que modestament, simbòlicament, vam fer a l'institut de Benimaclet on vaig passar la major part de la meua vida docent amb el projecte Un món de poemes amb què cada any celebràvem la primavera i els llibres, la diversitat i la convivència, l'impuls del valencià com a llengua de cultura integradora i de respecte, com a llengua social i de futur. Un senzill recital poètic on se sentien les paraules no solament dels grans idiomes, l'anglès, el francès, l'italià, l'alemany, el rus, el portuguès, el romanès i el búlgar, el mandarí i l'àrab, el polonès i l'ucraïnès, el japonès o el castellà, sinó on també donàvem a conèixer les melodies d'idiomes més ocults però presents en la nostra societat, en el tresor que viatjava en els fardells d'immigrants que gràcies a l'escola i els programes d'immersió també abraçaven el nostre català: l'amazic, el quítxua, l'aimara, el guaraní, l'urdú, el panjabi, fins el romaní del poble gitano. Front a la voràgine de la destrucció, de la globalització uniformitzadora, de la reducció suïcida de la biodiversitat, l'esponerosa alegria de les llengües, la utopia d'un món de veus fraternes, sense amos ni esclaus, un món de poemes en valencià, en quítxua, en aimara o guaraní.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de setembre de 2022.]

 

Un món de poemes 2015