Facen joc, senyores (i senyors)

Amb tot aquest aldarull que té com a protagonistes els togats de les punyetes (ep, en l'accepció castellana de la paraula: "encaje o vuelillo de algunos puños", com per exemple els dels magistrats), que tant de rebombori mediàtic ha provocat, no arribarà tampoc la sang al riu. La que ja diuen que és la crisi institucional més important des del colp de Tejero sembla que té més de gestualitat que de substància, més de moviment tàctic partidista que d'autèntic terratrèmol polític. És veritat que cada vegada costa més identificar una crisi de campionat en un Estat en crisi permanent que encara ranqueja, amb articulacions rovellades que li xerriquen, però pletòric en la seua proverbial mala salut de ferro. Perquè per a crisis, els innombrables casos de corrupció coneguts en els darrers decennis. O els escàndols de les guerres brutes a càrrec dels pressupostos generals. I què direm de la fuga finançada de l'encara emèrit rei? I d'aquell militar que afusellaria 26 milions d'espanyols [sic], especialment desafectes de les colònies, cal suposar, dels qui tenim la identitat marcada si us plau per força en el carnet i sovint en el cervell. Sense oblidar el punt àlgid que marca un abans i un després en les crisis sistèmiques de l'estat: les catxiporres contra urnes i votants en el referèndum de Catalunya, el judici farsa i els falsos testimonis, la repressió i l'exili que encara duren, els descosits brutals de la democràcia espanyola. Si llavors no va passar res o quasi res, si molts responsables dels desgavells han desaparegut del mapa sense fer soroll o han anat a seure el cul a la butaca d'algun consell d'administració lluïdor en pagament als serveis prestats a la pàtria, què pot passar ara que a instàncies de PP i Vox el TS ha irromput en el Congrés com si fos un elefant en una cristalleria? Se n'ha parlat fins i tot com d'un autèntic colp d'estat que liquida la divisió de poders pròpia d'una democràcia. I la mateixa esquerra que colze amb colze amb la dreta més sinistra i en nom del todo por la patria va propiciar la intervenció de l'alt tribunal en el Parlament de Catalunya per impedir-hi debats i nomenar presidents, ara es tira les mans al cap i s'escandalitza per una situació que diu que no té precedents en un exercici de simulació i cinisme que sí que en té. La seu de la sobirania popular –una expressió tan impactant com buida de sentit– és avui una donzella violada pels qui han acabat trobant gustet a moure al seu antull els fils de la política. No, tampoc per aquest nou capítol de la llarguíssima sèrie de despropòsits arribarà la sang al riu, vull dir a cap canvi substancial en la manera tan sui generis de practicar la democràcia a Espanya. L'espectacle en què fa temps es va convertir la política parlamentària, amb ses senyories més pendents de les càmeres i els titulars que de fer bé la seua feina, de la sobreactuació i l'estridència més que de l'eficàcia i el conreu de la bona retòrica, demana (a crits generalment) aquests simulacres. Al capdavall és un xoc d'interessos entre els partits del règim (PSOE i PP), la resistència numantina i emparada en la interpretació de les lleis, que és el que realment compta, dels més carrosses a perdre ni una engruna del poder en el repartiment amistós del pastís. Todo por la patria. No passarà res entre altres coses perquè la ciutadania –una altra pomposa paraula– està pendent d'afers més substanciosos i urgents. I si no s'ha despolititzat, pitjor, perquè llavors és que s'ha fanatitzat i segueix i vota cegament el que més crida i regurgita tots els gripaus que li llança la Divisió Blava mediàtica, la més poderosa amb diferència. Ho escrivia fa uns dies Salvador Cardús i amb tota la raó del món. No és que la gent haja girat l'esquena a la política, és la política la que s'ha desentès completament de la gent. Un PP que pareix mossegar cada vegada que Cuca Gamarra (els noms, definitivament, sí són fets a posta) obri la boca al Congrés, capaç de qualsevol cosa per erosionar el govern de Sánchez, amagant sota punyetes i togues les pròpies misèries, i un PSOE que tasta l'amargor de la medecina aplicada a Catalunya pel tímid intent de reforma del codi penal. Simularan que s'estossinen però la sang no arribarà al riu, perquè segons ells vivim en la millor de les Constitucions possibles, la que assegura els beneficis de què tots dos viuen. No vetlaran per la independència de la política ni la sobirania popular i la qualitat de la democràcia, però al final, com a bons germans, nomenaran els magistrats no pels mèrits acadèmics i professionals sinó per la seua submissió partidista. Negres i rojos, tots en el mateix joc, en la ruleta que gira sense descans mentre les crisis van passant i nosaltres hi som convidats de pedra cada cert temps per votar.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de desembre de 2022.]

 

 

Temps per a la publicitat

 

Hi va haver un temps tan feliç com efímer, després de la mort de Franco, en què els espectadors xiulàvem a les sales de cinema la propaganda comercial que es projectava abans de la pel·lícula. Era, fou, un gest tan inútil com carregat de dignitat, i ja només per això va valer la pena. Pensàvem que havent pagat una entrada teníem dret a protestar pel que consideràvem un abús que aprofitava la nostra condició d'espectadors passius que seuen còmodament a la butaca, cara a la pantalla, amb l'escalfor justa en temps de fred i l'agradable refrigeració dels dies xafogosos. El NO-DO franquista va desaparèixer un bon dia i en el seu lloc van començar a subministrar-nos el narcòtic dels anuncis a mansalva. La propaganda franquista, això rai, era fàcil d'esquivar de tan ridícula i encarcarada com va arribar a ser, i feia riure més que altra cosa. Però el nou narcòtic, amb la seua sofisticació tècnica, no va fer sinó augmentar una toxicitat altament addictiva que en la immensa majoria dels casos fixava en la retina desarmada de l'espectador tot de substàncies nocives per a la salut. Mirant-ho retrospectivament, al capdavall les xiulades a penes van aconseguir la interrupció dels anuncis alguna vegada, de manera que l'oposició a la moda fou, com tot, minoritària, aïllada i finalment doblegada, fins que la naturalització de la propaganda va convertir-la en tan normal i tan imprescindible com l'aire que respirem. Qui avui s'hi enfrontaria? Empesa pel motor productiu la publicitat ja és el cor que més batega en la nostra vida social, un negoci que mou milions i milions, efectiva fins al mínim detall, sovint tècnicament impecable, autèntiques obres mestres de la narració fílmica de pocs minuts. Un encís irresistible que trau a passejar els nostres fantasmes més íntims, les vergonyes més alienants, un erotisme desbordant i inabastable, el luxe temptador i inaccessible, el desig inesgotable atrapat en el cercle viciós de la insatisfacció. La propaganda ho ha envaït i emmerdat tot. No hi ha esdeveniment col·lectiu que en puga prescindir d'una manera o altra. Hi caiem de peus cada vegada que ens lliurem a la relaxació del sofà de casa o a la butaca del cinema, quan naveguem per internet, en la lectura del periòdic, en les mil i una ocasions de la vida quotidiana. Blade Runner ja fa temps que és ací, amb les seues pantalles gegants parpellejant en les façanes d'immensos gratacels, entre els vapors i la humitat que puja de les clavegueres, caient amb la pluja àcida i les llums tenebroses que projecten en una nit perpètua miríades de llums, multituds que es mouen i alenen com exèrcits d'obedients ombres.

La sensació d'indefensió s'acreix quan vas al cinema i has d'empassar-te l'estridència estúpida dels anuncis comercials durant ben bé mitja hora abans d'accedir a l'art, més o menys reeixit, pel qual has abonat la teua entrada. La propaganda és el peatge d'accés a qualsevol activitat. Ara ve Nadal i matarem el gall i els anuncis tamborinaran sense misericòrdia les nostres temples nues i ens ho empassarem resignadament, calladament, com un destí indefugible, com a cosa pròpia de la condició humana. Sospitàvem que la vida acabaria sent un immens espai per a la publicitat i així ha sigut. Resistir-s'hi ja només és cosa de quatre romàntics, potser els mateixos que durant la projecció d'El gran dictador picàvem de mans i peus i xiulàvem per estalviar-nos la propaganda infame que pretenia tan descaradament domesticar-nos. I en canvi sabem que hi ha espai lluny d'aquest paradís d'ombres, sabem que amb una mica de disciplina podem preservar un lloc on no arriba aquesta gasòfia amb què pretenen que compres gat per llebre. Contra el miratge de la propaganda i el seu soroll mediàtic cal alçar una mirada el més neta possible, immune a la resignació i esclavitud de l'espectador que s'empassa sense remei la propaganda abans de la pel·lícula. Cal arribar-hi amb el temps just per gaudir d'un món que comença amb els títols de crèdit, o una música, una imatge, la història oberta d'una pel·lícula situada a les antípodes dels destins prescrits pels déus de la publicitat.

 [Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de desembre de 2022.]

 

Jugar amb Espanya és perdre

 

Atès que el futbol és el mètode contemporani per excel·lència d'estimulació dels àcids gastrointestinals del nacionalisme, comprendrà el lector que l'eliminació de la selecció espanyola del mundial de la vergonya m'haja resultat especialment agradable. Del nacionalisme banal, barat i fàcil. El de l'exclusió i l'uniformisme, repartit a tot arreu com els fulls parroquials d'antany, i de caràcter imperial (amb quin plaer molts locutors espanyols usen precisament l'adjectiu imperial com el màxim elogi que es pot fer a un jugador que excel·leix, que ridícul). El dels efluvis patriòtics que es desborden amb els colors, els crits, l'infantilisme desvergonyit, els càntics sovint ofensius, el masclisme i la xenofòbia indissimulats, en fi, aquestes passions que malament compensen tanta misèria personal i social que els magnats del gran negoci del futbol controlen i manipulen a la perfecció. Vestida de roig o de blau o de seda, la selecció espanyola de futbol no és Espanya, per molt que s'escarrassen a forçar aquesta metonímia identitària, per la senzilla raó, i amb el permís de les identificacions també banals del senyor M. Rajoy, que una cosa és un equip de futbol i una altra de ben diferent i complexa un estat que vol ser nació.

Així doncs, que haja perdut la selecció espanyola, que no Espanya, hauria de ser una bona notícia fins per als qui sí són i se senten plenament espanyols, perquè ara podran dedicar més temps i energies a treballar i millorar el seu país, si els deixen. La pluja de realisme que imposa l'enèsima derrota esportiva i que marca bé el lloc que la seua pàtria ocupa en el planeta Terra sobre la base del binomi guanyar/perdre, no pot reportar-los més que avantatges, atès que amb les ínfules del seu patriotisme reaccionari i imperial, bel·licós i antipàtic, que és com la bufa del bou, ja veuen que no poden guanyar ni un adversari de la talla de l'equip de Marroc. De les herències franquistes que la democràcia espanyola va preservar intactes hi ha aquesta concepció unflada i falsa de la Roja, que no pot ser i a més a més és impossible, que diria un altre patriota addicte a les redundàncies buides com M. Rajoy, que són d'origen dogmàtic. Que el dia de la Constitució que beneïa en forma de llei suprema algunes altres herències franquistes que encara hem de patir quaranta-quatre anys després, la selecció espanyola caigués derrotada davant la marroquina, hauria de fer-los reflexionar a tots plegats, si això és possible. Però no hi tinc gens de confiança, atès que el nacionalisme gastrointestinal que defensen viu precisament en el bucle tan nacionalcatòlic del pecat i l'expiació, del vèncer sense poder convèncer, del per collons i tota la parafernàlia, incapaç d'acostar-se al moll de l'os dels problemes reals, infatuat i capbaix, acomplexat i tossut. Comprendrà així el lector que un nacionalista de la civilitat i la radicalitat democràtica, independentista de nació oprimida com jo, s'alegre amb cada derrota de la selecció per antonomàsia i imposició. També se'n va alegrar Morad, el meu barber amazig d'Argèlia, com centenars de milers d'altres magrebins i per similars raons a les suara exposades. Ell, però, va posar especial èmfasi en els deliris de grandesa que afecten l'equip espanyol i l'estat que representa com a causa de la seua derrota. Davant hi havia un equip més modest però realista, pràctic, conscient de les pròpies limitacions, infatigable i amb els peus i el cap ben assentats en el terreny de joc. Si una cosa ha rebentat la victòria marroquina és, fet i fet, la idea de l'Espanya única destinada a la universalitat, vigia d'occident i martell d'heretges.

Al capdavall, Espanya serà mora o no serà, acceptarà i reconeixerà les altres nacions o viurà perpètuament embadalida, mirant-se el melic, despoblant-se, espoliant les seues colònies orientals fins a l'extenuació final, excitant els seus sucs gàstrics de derrota en derrota futbolística, rifant putes en les casernes militars el dia de la Puríssima patrona, alimentant la xenofòbia dels seus croats més exaltats, els mateixos que deixen porcs senglars morts a les portes d'alguna mesquita, estirant-se les barbes barroques o el bigoti tots els rajoys, tots els abascals, tots els lambans de torn. I conste que em sap greu, en el fons, per Luis Enrique, per Torres, per Soler o Gaià i tota la resta. Jugar amb Espanya, ja ho sabem, és perdre.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de febrer de 2022.]

 

 

Apunts del carner

Josep Mir, Apunts del carner. EdictOràlia núm. 29, València, maig 2022.

· · ·

Josep Mir (Mislata, 1956) va aplegar en 2019 la seua obra poètica en el volum Rellent (poesia completa 1977-2019), que inclou 18 poemaris, entre opuscles, grups de poemes esparsos i llibres. Amb el seu Viure no és necessari, navegar sí l'autor encetava en 1986 l'aventura editorial de La Forest d'Arana. Llegint ara aquests Apunts del carner no costa gens recrear la màxima que Plutarc posa en boca del general romà Pompeu amb un nou binomi: escriure no és necessari, llegir sí. Que l'ofici de lector precedeix el d'escriptor, que la lectura és indispensable per al fonament de l'escriptura, que n'és conseqüència voluntariosa, són coses evidents. Però argumentar-les amb la solvència amb què Mir ho fa al llarg d'aquests escrits, és una manera eficaç de defensar l'equilibri necessari entre les dues accions en uns temps presidits per la banalització literària i cultural que provoca la preeminència abassegadora de l'escriptura convertida en xerrameca mercantil, crescuda exponencialment en absència d'una massa de lectors consistent i ben formada. La lectura és la base crítica i autocrítica necessària per corregir la deriva literària i la seua desactivació com a revulsiu social quan pretenen minimitzar-ne l'impacte crític. Apunts del carner demana i practica l'equilibri entre lectura i escriptura. De fet, la lectura com a conversa inacabable amb tot el que és o ha sigut i l'observació minuciosa de la realitat són el principal estímul d'aquest llibre. L'escriptura com a formalització d'aquest diàleg en l'espai-temps, com a recerca de la precisió literària, no té més sentit per a Josep Mir que el que dona la forma.

Què són, doncs, aquests Apunts del carner (hipomnemata)? Un material que s'esmuny com les anguiles en la llibertat del moviment per l'aigua tèrbola i fangosa de la realitat: 863 notes escrites entre agost de 2019 i novembre de 2021. Dietari impersonal caracteritzat per la circumstància que qui l'escriu és Josep Mir, literatura del no-jo contra infatuacions ridícules i alguns noms sagrats, generosa en admiracions. Assaigs que donen forma al proverbial humanus sum, humani nihil a me alienum puto, incloses construccions divinals, sempre humanes, mitologies i collons de vaques filosòfiques, per denunciar els paranys i posar els discursos alienants contra les cordes amb la paciència traçuda de l'aranya i el cinisme empedreït i pacífic del gos. Què és aquest llibre únic, lúdic i lúcid, divertit i seriós, que discorre a trenc de llàgrima i rialla? El resultat de la saviesa d'haver navegat i viscut a tota vela, de lectures infinites subratllades amb llapis de dos colors, de l'abraçada feliç de dues fílies que se sumen com en pocs casos en la nostra literatura, filosofia i filologia, fruit d'un esforç intel·lectual rigorós i tenaç. Què és aquest llibre bellíssim i necessari? La conjunció dels últims hipomnemata de Josep Mir, quaderns com els que escrivien els grecs i que Michel Foucault va estudiar, on hom cerca l'askesis, l'"entrenament d'un mateix per un mateix", i l'escriptura intenta transformar la veritat en ethos. En ells Josep Mir parla amb la humilitat dels savis i la contundència desvergonyida dels lúcids. Són l'entreteniment amb què el poeta es juga la vida, lliurat a la gimnàstica de l'escriptura, resolt el dilema en la síntesi dialèctica de la lectoescriptura. Què és, aquest llibre divertidíssim ja imprescindible? Escriptura de la passió pel coneixement, jàssena de l'edifici literari que obri les portes d'un palau on viu la mirada orba de Tirèsies, perquè el més important és ocult als ulls i només pot ser desvelat o entrevist per la llum obscura de la ment. Per això no podem enunciar causes ni perquès, només elaborar els com. Ni podem determinar què passarà perquè el temps no existeix, com no existia la formulació verbal del futur en el grec antic. Només podem saber el que hem vist i viscut amb els ulls de l'ànima. Què hi trobarà el lector? Aforismes, diàlegs, escolis i comentaris, notes de lectura, etimologies, versos, reflexions sobre el curs del riu que se'n va. En Apunts del carner hi ha la polisèmia que ens fa ballar sobre la corda fluixa de la literatura que coneixement i raó s'encarregaran de tibar a cada passa. L'au vola molt alta però el gos, que sempre calla, no se separa mai de terra, amb aquell sentit de la realitat que ni el pessimisme ni la joia del vitalista no deixen mai de mirar fit a fit. Així el vas sepulcral, el cadàver que serem, les cendres, el cementeri i el canyet, l'armari, la gerra, el piló damunt el qual el carnisser talla i esquartera. Alhora i indestriablement l'exaltació entusiasta, el vol de la poesia. L'obra de l'obrer de vila que reivindica la noblesa de l'ofici i que no només domina la tècnica sinó que l'encaixa en la teoria general, que alça rajola a rajola la paret perquè coneix el sentit de la forma, és expert en l'art de l'arquitectura i coneix el plànol i la funció específica de cada element en el conjunt. I en l'espill transparent de la lectura busca continuïtat l'aventura que s'escriu, l'entrenament que duu a la memòria commemorativa renovant-se en l'infinit.

 [Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 19 de novembre de 2022.]

 

[Josep Mir al centre, el músic i editor Josep Lluís Galiana a la dreta de la imatge i Manel Rodríguez-Castelló en la presentació d'Apunts del carner a La Plaça del Llibre de València el 31 d'octubre de 2022. Foto: Joan Gómez Alemany.]

La millor ciutat del món

M'assabente per Vilaweb que València ha estat declarada la millor ciutat per viure-hi. No sé si declarada és la paraula que s'escau al cas, potser és massa ampul·losa, massa oficial, perquè parlem d'un sondeig fet per InterNations, la comunitat d'expatriats més gran del món, entre 12.000 persones que viuen i treballen a l'estranger (a l'estranger de cada una d'elles, és clar). Siga com vulga, alegrem-nos-en, puix que no plouen cada dia notícies tan bones i fresquetes. Alegrem-nos-en sobretot els qui tenim el privilegi de viure-hi, inclosos els cagadubtes habituals o practicants de la suspicàcia sistemàtica que recomanava sàviament Fuster, entre els quals em compte. Perquè tot i que el sondeig en qüestió no és més que una suma aleatòria de subjectivitats sobre unes variables que afecten una cosa tan imprecisa com l'anomenada qualitat de vida, el transport públic, la pràctica esportiva i la seguretat, la notícia ens ompli de legítim ogull. Ratificar de tant en tant el que ja sabíem o sospitàvem, sobretot quan ho diuen forasters aliens a les passions locals, o comprovar que darrere dels tòpics de vegades s'amaga un pessic de veritat, va molt bé per alçar la moral, darrerament tan decandida fins en la ciutat del món on millor es viu. Si sempre hem sigut la millor terreta del món, tant si ho aplicàvem a Alacant com a València (els castellonencs són més adusts, més prudents en general, amb permís de tots els fabres), ara ja podem afirmar-ho sobre la base d'una enquesta. El canvi, a més, de terreta de tota la vida a millor ciutat del món ens sostreu d'una ruralitat obsoleta per llançar-nos a la dimensió cosmopolita més excitant. Amb tot, cal ser prudents, les enquestes, sondejos i estadístiques les carrega el dimoni. O dit d'una altra manera, cal prendre-se'ls amb extrema cura per evitar que el tret ens isca per la culata.

D'entrada, i partint de la constatació personal que efectivament la ciutat ha canviat molt en els darrers temps, la majoria dels casos a millor, em pregunte quina finalitat pot tenir una enquesta com aquesta i quina necessitat tenim d'establir rànquings entre ciutats incomparables. Bé, sens dubte es tracta de la dèria taxonòmica de què tots som víctimes, incloses les millors ciutats del món per viure-hi, de València a Singapur. O de la competició universal per ascendir, a la manera marxiana, des del no-res, i a còpia de molt d'esforç, a les cotes més altes de misèria, és ja vella. Algú s'ho prendrà al peu de la lletra per treure'n bon profit, això segur, sobretot les empreses que gestionen el desfici universal a través dels múltiples negocis del turisme. Aquesta és la cara fosca de la lluna que ha decidit que vivim en la millor ciutat del món. Segurament el resultat del sondeig hauria estat un altre si s'hagués fet entre indígenes i salvant els abismes que separen, posem per cas, l'Eixample del barri d'Orriols o Benicalap. O entre les persones segons els seus recursos. O comptant les diferències en termes de seguretat entre homes i dones i transsexuals, entre el dia i la nit, l'agost i el novembre. O segons l'oferta lúdica, o les oportunitats que els agents culturals tenen de poder desenvolupar dignament el seu treball. O per la qualitat dels serveis sanitaris. O pel nivell pressupostari per atendre les necessitats socials dels habitants de la ciutat. O pel de la contaminació lumínica i el grau d'intensitat del soroll urbà (que facen l'enquesta per falles i entre la immensa majoria de no fallers). O la capacitat de desplaçament per l'hinterland valencià, l'estat de la seua xarxa de transports. O per la preservació del pulmó de l'horta valenciana. ¿Tenen en compte els qui conceben aquests sondejos el grau de satisfacció que els ciutadans, que són al capdavall els qui més gaudeixen o pateixen la seua ciutat, manifesten respecte de l'ús social de la pròpia llengua? Hi compten els casos diaris de discriminació per raons de llengua, raça, sexe o condició social, etc.? Continuarem sent la millor terreta o la millor ciutat del món on viure, això segur, diguen el que diguen les enquestes i les entelèquies, entre altres coses perquè ja no ens xuplem el dit i no sabríem adormir-nos en llorers que costa déu i ajuda percebre a aquestes alçades de la pel·lícula. L'enhorabona, compatriotes i estrangers, i visca València!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de desembre de 2022.]