Quin guirigall!

M'acabe d'assabentar que el popular guiri amb què solem referir-nos una mica despectivament als turistes estrangers, sobretot als procedents del nord d'Europa, prové del terme amb què els carlins bascos designaven els seus enemics lliberals, els giristinos o cristins, partidaris de la reina Maria Cristina. El Diccionari Català-Valencià-Balear aporta a més una altra accepció curiosa, ja que es veu que els xiquets valencians l'aplicaven als guàrdies municipals quan volien emprenyar-los: "Guiri, guirigall, sopetes en all!". El diccionari castellà de la RAE, al seu torn, diu que també es feia servir per referir-se a la Guàrdia Civil, un ús que, tot i que presumim merament defensiu, no devia estar exempt de riscos evidents. Guirigall en canvi, confusió de molts que parlen i criden alhora, sembla que té un origen onomatopeic i el podríem haver pres del castellà guirigay. Excuse'm el lector o lectora aquest circumloqui d'inici per abordar avui el tema –exacte!– del turisme. I passe'm també el fàcil joc de paraules amb què he resolt titular-lo. Com se sol dir, se non è vero è ben trovato.

Perquè els turistes individuals, les persones concretes de carn i os, independentment de la seua procedència, són a fi de comptes els qui menys responsabilitat tenen en l'explosió d'aquest merder (o guirigall) en què s'ha convertit el nostre país. O fins i tot víctimes de la pròpia estupidesa, com tots al capdavall, que no han sabut o pogut sostraure's a la temptació de la barra lliure (de pagament) i al campe qui puga, aquest literal i a major glòria de la totpoderosa patronal del ram, els responsables polítics, les aerolínies, el negoci de la rajola i, en fi, d'un capitalisme com més va més depredador, salvatge i descordat. En dic també víctimes, dels mateixos turistes descarregats en massa, conduïts en ramat, que pedalen en pelotó o van extraviats sols o de dos en dos, inseparables d'un mòbil no només metafòric que els impedeix percebre on són, entre qui són, amb aquesta tendència a l'autisme social que promociona la indústria turística. Víctimes, i crec que no m'erre, i alhora botxins inconscients, carn de canó per a l'execució del pla d'empobriment, especulació, precarització i extermini en què consisteix la lletja paraula i no menys abominable concepte de la turistificació. Si fotut és ser indígena d'un país que vas veient com el devasten, com li arranquen d'un en un cada bocí de memòria, com li transformen paisatge natural i paisatge humà, com el desfiguren i sotmeten en nom d'un mal anomenat progrés i dels ous d'or d'una gallina fosca, que sempre van a parar a les butxaques d'una minoria insaciable; si fotut és ser indígena en una llengua que la immensa majoria de turistes no sentiran mai parlar, tampoc no és cap bicoca viatjar en pla guiri. I és això que ens els fa més dignes de compassió que no de menyspreu. Bastaria potser que patiren en les pròpies ciutats durant una temporada una invasió com la que ells protagonitzen a casa nostra (figurants d'un drama universal) per dissuadir-ne molts d'ells, de les falses delícies de la seua escapada. La responsabilitat cal anar a buscar-la, doncs, en els agents més amunt esmentats i en tota la maquinària propagandística gràcies a la qual ens han venut la cabra de la turistificació com a panacea. El cas és que des del anys seixanta això és un no parar que s'ha desbocat exponencialment en les darreres dècades a l'ombra de l'especulació i la destrucció del teixit productiu valencià. Quants anys fa que la capital valenciana era encara el semàfor d'Europa, el lloc per on no hi havia més remei que passar com més ràpidament millor? Acabarem recordant-los amb nostàlgia, aquells temps? Després de la voràgine de Barcelona i la destrossa mallorquina, havia de tocar-li el torn a València, ja arrasada literalment la costa i a l'espera que a algun altre constructor passat de rosca, ara que tornen a governar els de la rajola, li pegue per alçar apartaments a dins del mar. Potser el lector o lectora pensarà que exagere però a mi em sembla que em quede curt. Ja hi ha molta literatura sobre un mal que ens converteix, com diu Ricard Chulià en el seu ja imprescindible País Valencià. Eixida d'emergència, en país de "cambrers de madrilenys i geriatres de nord-europeus". La falsa solució del turisme de barra lliure s'ha convertit, gràcies a la turistificació, en el problema més urgent a què ens acarem perquè hipoteca el nostre futur, un llast que ens empobreix i ens dissol com a poble. Les dades que documenta Chulià canten: Dénia (sí, Dénia!) és la capital de comarca amb un risc d'exclusió social més alt del país. I les comarques més pobres? Les de més alta concentració turística: les dues Marines i el Baix Segura. El panorama pinta certament negre, però més val no enganyar-se. Perquè hi ha alternatives. I totes passen per la presa de consciència i la voluntat decidida dels ciutadans per construir un altre model de país, radicalment més just, més ric, més lliure. I per trobar les portes d'eixida a tant de guirigall, no tan sols turístic.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de maig de 2024.]

 

[Protesta veïnal recent a València. Foto: Comprom.]

 

Qui tem la crítica?

Un dels primers articles que em van publicar al Levante es titulava "De què tenen por?", a finals dels vuitanta. Feia uns anys que havien començat les emissions de TV3 i, en vista dels impediments que el govern socialista de Lerma i els mandarins de Madrid posaven a la seua recepció entre valencians amb l'excusa de la creació de Canal 9, molts vam alçar la veu contra aquesta no gens anecdòtica i ben travada estratègia d'aïllar els catalanoparlants per "comunitats autònomes". Un cas insòlit i després de quaranta anys d'autonomisme de fireta en el context europeu encara irresolt, o enquistat, o oblidat en nom d'urgències que no fan més que multiplicar-se i que són també ajornades en nom de nous problemes més urgents. El peix, per aquestes latituds, sol mossegar-se la cua perquè, com sabem, Spain is different. L'eslògan va fer fortuna gràcies a una calculada ambigüitat que excitava el deler i la il·lusió que mou la maquinària turística quan és lubricada amb ofertes més substancials o prosaiques. La resposta d'Acció Cultural del País Valencià a aquell atac furibund al dret a viure en la pròpia llengua fou la instal·lació de repetidors que durant uns anys van mantenir la flama d'una certa normalitat. Ja sabem com va acabar allò. La contundència repressiva de l'estat no es va fer esperar ni va mirar pèl amb l'arribada del PP, senyal que la col·laboració entre els Països Catalans, ni que només fos mediàtica, cultural i simbòlica, era tabú santificat per la Constitució i convertit en qüestió d'estat. Les multes que va patir l'entitat, que quasi li costen la vida (i de fet van costar-li una atonia bastant llarga) assentarien un precedent en la tàctica de l'ofegament econòmic que es va desplegar anys més tard i amb tota cruesa contra líders i activistes catalans del moviment per la independència. Així continuem avui dia, responent amb més coneixement de causa la pregunta "De què tenen por?", que avui hauríem de formular en l'altra direcció, "De què tenim por?", que és tant com preguntar-nos quines són les pròpies febleses per veure de superar-les. Perquè no solament continuem sense poder veure TV3 pels canals convencionals i clamant en el desert a favor de la reciprocitat de mitjans en català sinó que la instrumentalització anunciada d'À punt, el buidatge de continguts de qualitat i fins la mateixa presència precària de la pròpia llengua ja escampen arreu la vella i coneguda olor del desmuntatge d'un altre mitjà de comunicació públic.

El peix es mossega la cua també en l'àmbit literari i de la cultura. Han coincidit aquests dies la mort de Bernard Pivot, el cèlebre periodista i escriptor francès, al qual es referia Lourdes Toledo en la seua darrera columna, i la taula redona organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana sobre les funcions, la necessitat i la situació de la crítica literària. Les intervencions de Mireia Sopena, Pere Ciscar i qui açò signa més les dels nombrosos assistents que van animar amb les seues opinions el debat final, van girar sobre algunes de les qüestions més candents de la crítica. En primer lloc la constatació que malgrat la proliferació de plataformes (sobretot digitals), la consolidació d'algunes de les ja existents i el creixement en nombre i qualitat de les veus dedicades a la crítica literària, el País Valencià pateix d'una manca evident de mitjans generalistes en la pròpia llengua que obliga la crítica literària i cultural a sobreviure en espais marginals. La precarietat laboral de crítics i escriptors que se'n deriva impedeix, al seu torn, que la crítica atenga plenament els objectius d'orientació, estimulació de la reflexió i el debat, divulgació de les obres literàries i de contrabalança a les tendències mercantilistes de la indústria cultural. En absència d'una crítica respectada, prestigiosa i influent, la humana tirada a l'acumulació de poder, a la política de lobbies, capelletes, arbitrarietat i llepaculisme hi tenen un hàbitat propici on prosperar. El peix es mossega la cua: en comptes de promocionar la diversitat creativa, d'assumir la multiplicitat coral de les veus literàries, de trepitjar noves sendes per desplegar les energies en totes direccions i cap a totes bandes, ens tanquem en el clos del monocultiu i el monoteisme. Els mateixos mites repetits i esbiaixats fins a la nàusea alimenten bé el panxacontentisme i marquen la mínima quota nacionalista exigible, apaivaguen una certa mala consciència col·lectiva i proporcionen algunes monedes amb què anar tirant mentre duren els fastos. Però acaben esdevenint una mena de boira que impedeix captar gran part de la llum que absorbeixen els forats negres del silenci. La crítica literària, amb tota la grandesa de l'assaig de tema literari, situat en el lloc que li correspon, seria una arma eficaç contra la banalització i la saturació llibresca, contra els excessos mitològics i l'abús de les monomanies. Qui tem, doncs, la crítica? La bona salut democràtica, que en bona mesura se sustenta sobre la base dels llibres i la cultura, exigeix la crítica, aquesta vella necessitat de raonar i argumentar, de pensar, consensuar i dissentir, d'exercir la llibertat ben lluny d'aquells pregoners que sempre la tenen a la boca per dessubstanciar-la i, quan poden, emmordassar-la.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de maig de 2024.]

 

 

Matarranya

Parafrasejant Lluís Llach diríem que el nostre país és tan petit que mai no estem prou segurs de conèixer-lo, per molt que la formulació puga semblar paradoxal. Si més no perquè petit i complex, divers i sorprenent, velat i inabastable no són qualitats excloents. I aquest és el cas del nostre país, ja sabeu, allà on en dir bon dia ens contesten bon dia, relativament petit i relativament complex, com més o menys tots al capdavall. Ve a compte l'enèsima constatació de la dificultat de conèixer en tota la seua completesa persones, llocs o coses, per una visita recent a la comarca del Matarranya. Visita, la paraula ho expressa bé, perquè a la idea de brevetat temporal l'acompanya l'eco etimològic que ens porta a veure. És així com Josep Maria Espinàs defineix el viatge, com una manera de "viure observant". Ho escriu precisament en el pròleg al seu A peu pel Matarranya, llibre que els viatgers compren a la llibreria De bat a bat de Calaceit, inaugurada tot just el febrer passat i on a més d'accedir a una interessant selecció bibliogràfica s'hi pot degustar un bon cafè o comprar vi del país –i ací país vol dir tant el Matarranya com la veïna Terra Alta com la unitat geogràfica, cultural i lingüística que són els Ports de Tortosa-Beseit, els de Morella i el Maestrat: la bellíssima cruïlla dels Països Catalans.

Era la segona vegada que els viatgers visitaven la comarca. Si l'hivern de 2017 els havia descoberts uns pobles i un paisatge que –tòpics turístics a banda– s'havien guanyat l'apel·latiu de la Toscana Aragonesa, la primavera seca però intensa i rutilant d'enguany hi afegia l'esclat de roselles als marges dels camps de cereals que s'estenen per tota la comarca, cels i horitzons límpids i els omnipresents contraforts del massís dels Ports, amb la seua gamma de verds i grisos i l'or crepuscular de les Roques d'En Benet cap a la banda d'Horta de Sant Joan. Allotjats a Vallderoures, els viatgers no tardarien a descobrir alguns detalls significatius de la realitat sociocultural del Matarranya, de l'element humà que ha pintat el paisatge i que viu a dins del seu quadre per donar-li fons i ple sentit. D'entrada hi ha la qüestió de la llengua, del català, és clar. Sabien els viatgers de la tossudesa amb què les autoritats de torn, de Saragossa o Madrid, han treballat per desarrelar del seu context cultural els matarranyencs, com hi han fomentat l'autoodi i la submissió amb el rètol infame del xapurreau o l'invent insultant del lapao (lengua aragonesa propia del área oriental) per a la seua llengua. Ho saben perquè la maniobra nominalista és equivalent a la patida per valencians o illencs i comuna a tots els processos de patuesització i substitució lingüística. En el cas del Matarranya hi ha l'agreujant de la frontera administrativa, amb tot el que això comporta de segregació de la resta de la comunitat lingüística, i les dificultats –com més a la dreta els governants, més greus– que pateix el català al carrer i a l'escola com a assignatura condemnada sovint a malviure en hores extres. Basta fer un colp d'ull a la nomenclatura urbana per adonar-se que al costat de la bíblia hi ha sempre l'espasa imperial que assegura la guerra cultural per mitjans, això sí, democràtics. A les inevitables i universals places d'Espanya, afegiu-hi, sense eixir de Vallderoures, Avenida de la Hispanidad, Calle del Cid, Viriato, Gran Capitán, Colón, Quevedo, Lope de Vega… L'espasa és tan llarga que arriba als racons més allunyats de la metròpoli. Encara com també hi ha un Jaime I i un Cortes de Aragón, que no siga dit. I ni un sol rètol públic en català, ni per als noms dels pobles en la pròpia llengua, ja transformats en Valderrobres, Calaceite, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Cretas… I al museu Juan Cabré de Calaceit dedicat a l'insigne arqueòleg i ben assortit de troballes ibèriques i ubicat en una casalot preciós del segle XVIII, cap concessió tampoc a la llengua local. Han aconseguit invisibilitzar-la, sí, però encara no emmudir-la. Quedem-nos amb això. Tothom, dones i homes, joves i grans, a qui ens hem adreçat en català ens han respost en català, amb aquell punt de cordialitat que regala la complicitat d'una llengua compartida contra vent i marea, la consciència de "viure i observar" el món, petit o gran, a través d'ella, de bategar amb una mateixa música. Els viatgers es queden amb això, el Matarranya com un exemple preciós de greuges i resistència per a tot el país. I fan promesa de tornar-hi per continuar la seua visita a una terra oberta de bat a bat i de completar-la amb un passeig pel poblat ibèric de Sant Antoni, si pot ser guiats per la mà experta de Manuel Civera, iberista i mestre saguntí casat amb una calceitana a qui s'han trobat –que petit i gran és el món!– a la llibreria del poble, de nom tan ben triat i tan ample com tota esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de maig de 2024.] 

El valencià del corral i del carrer

Una de les excuses que l'antivalencianisme ha esgrimit sempre per justificar la seua croada contra el català és la de la distància entre les formes cultes i normatives de l'idioma i les que solen usar-se en contextos més informals, un conjunt més o menys heterogeni de variants lingüístiques que ells, en la seua premeditada ignorància, llancen al sac del que anomenen "valencià del carrer". Hi han tornat a insistir els darrers dies els consellers Rovira i Merino en un castellà, això sí, que poc s'assembla al castellà del carrer, ja no de Cadis, Sòria o Don Benito, sinó d'Utiel o el Port de Sagunt, per exemple. El mateix que es reconeix i s'accepta amb naturalitat en qualsevol llengua considerada normal és negat tossudament en llengües minoritzades i perseguides com la nostra, a saber, que en tot idioma coexisteixen variants més o menys formals útils per a les diverses funcions i àmbits comunicatius d'una societat. La trampa de l'espanyolisme és, evidentment, més vella que la picor: negant la necessitat del valencià formal i normatiu i d'una varietat estàndard sòlidament reconeguda pels parlants i fent-los incompatibles amb el dels usos més informals dificulten la presència de la llengua pròpia en els espais que aspira a dominar en exclusiva el castellà. Amb aquesta maniobra el PPVox està posant en marxa la descatalanització (així han tingut la barra d'anomenar-ho) de l'administració, en plena coherència amb l'anunciada llibertat d'educació que farà del tot prescindible el valencià en el sistema educatiu o que l'esborrarà de les comarques de base aragonesa del País Valencià. El valencià del carrer, diuen. ¿I com ho faran, ells que del valencià, el del corral i el del carrer, la figuera i la parra i la flor del taronger no en saben ni un borrall i en fugen com de la pesta? En quin dels infinits carrers del país i de la llengua plantaran la bandera, la brúixola i la norma? ¿Escoltaran el valencià que parlen pels carrers de Pego o el que resplendeix a Vinaròs, el que se sent els dies de mercat a Cocentaina o el dels pescadors de la Vila Joiosa, pels bancals de l'Horta, els bars de Russafa o a la Ford d'Almussafes i les fàbriques de Vila-real, el dels tallers d'Algemesí o el dels collidors de Borriana? ¿Tal volta el que diuen els poetes a la Placeta del Fossar alcoiana o al Centre Octubre de València o el que canten des del fons de les entranyes Eva Dénia, Hugo Mas, La Maria, Carles Dénia, Mireia Vives, Pep Gimeno el Botifarra o Miquel Gil? Al capdavall, un mateix impuls destructor i antivalencià inspira la que anomenen amb tot el desvergonyiment que els caracteritza "llei de concòrdia", la que pretén igualar víctimes i botxins, defensors de la democràcia i colpistes, i els reiterats atacs a la llengua: l'oficialització de la desmemòria com a pas necessari per a aquest viatge al fons de la nit de l'autoritarisme postdemocràtic que ja ensenya les dents a tot arreu. Tant se val que amb aquests atacs al valencià s'incomplesquen preceptes estatutaris i fins constitucionals i que es pose en entredit l'autoritat que en matèria lingüística la llei atorga a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al capdavall, feta la llei, feta la trampa. I embolica que fa fort. Mentre se sembra a plena consciència la sospita, la confusió i la desconfiança sobre un model de llengua que funciona des de fa més de cent anys i que constantment els parlants i els estudiosos estem posant al dia de les necessitats socials, els fills retornats dels qui sempre hi han sigut "para forrarse" es dedicaran al millor que saben fer i que és l'autèntica marca de la casa, la depredació del patrimoni públic. No, no és que Rovira o Merino siguen uns autèntics analfabets en valencià i en lingüística de grau elemental –que ho són i a mucha honra–, sinó que es pensen que repartint l'eterna sopa d'all de la demagògia ens atraparan en el seu cercle viciós. Malgrat ells, però, el carrer encara és ben viu, divers i inabastable i acostuma a construir al seu aire, al marge de les trampes amb què pretenen marejar-lo. I continuarà cantant, amb tots els accents i les formes possibles d'una llengua que ignoren a consciència els senyorets del poder: "La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la figuera i la parra / i la flor del taronger".

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de maig de 2024.]