Qualsevol nit

Cada dimecres, a les 19.30, s'apleguen a la plaça del poble (oficialment d'Espanya, popularment la Bandeja, potser algun dia de la República Valenciana, qui sap) per protestar contra el genocidi de Palestina. Com en d'altres llocs, dempeus contra el desànim. Ahir dimecres no devíem arribar al centenar de persones, tres banderes palestines, un parell de quadribarrades i dues pancartes. Ja som a l'estiu i fins i tot a Alcoi la calor a eixes hores pot encara ser intensa. Hi ha també el cansament de les convocatòries repetides per un desastre terrible que ha arribat al que de moment és la pitjor crisi històrica però que és més vell que el més vell dels reunits. Ignore quanta població d'origen àrab deu haver-hi a Alcoi, però segur que no deu ser poca. En canvi no soc capaç de distingir cap ni un representant d'aquesta comunitat, només una dona amb hijab i vestit negre fins als peus que s'atura i fa una foto de la concentració. Passa sovint i arreu, que els més inermes i principals afectats per qualsevol situació d'injustícia són els més remisos a alçar la veu, o els més conformats, o els més porucs. O els qui menys deuen creure que cap acció de protesta puga millorar res. Potser només confien en la sort o en l'esforç estrictament individual de supervivència. La vida els ha esbatussat massa i no han trobat aixopluc o prou escalfor en les organitzacions que defensen els drets i encara empenyen el carro de les reivindicacions. Avui ens manifestem també contra la llei de discriminació educativa que el Conseller Rovira vol fer passar pintada de llibertat i que està a punt de ser aprovada pel corró PPVox. Despleguem la primera pancarta: "La llengua no es toca". Però sí es toca, més, la rebreguen sense miraments, l'envien al racó de les coses condemnades a anar morint a poc a poc, o més ràpidament amb injeccions letals com aquesta. Però ací som per resistir i perquè l'exemple s'escampe i vença la indiferència i el desànim. Després de la foto per a la premsa, les xarxes i tot això, recomponem el cercle de la solidaritat i l'esperança, despleguem la segona pancarta. Llegim el poema "Palestina" de collita pròpia, que acaba així: "sempre torna a nàixer amb el nom / d'una flor tremolosa entre els llavis / que es diu Palestina d'esperances". Ja el va llegir en una altra ocasió l'amiga i actriu Rosanna Espinós i avui em toca a mi. S'acaba l'acte amb la lectura d'unes reflexions sobre l'eterna guerra de Palestina entre Goliat i David, amb els papers bescanviats.

En els rogles els presents, tots amics, coneguts o saludats, allarguen les salutacions i les converses i improvisen anàlisis d'urgència, amb el noble edifici de l'Ajuntament, el Campanar i allà dalt l'Alberri com a fons d'escenari. La negror del panorama i l'absència d'horitzons per a les transformacions necessàries i peremptòries és el leit-motive més insistit, en part per una inèrcia adquirida en anys de practicar de derrota en derrota, en part per no eixir del confort dels llocs comuns i una mica també per espolsar-se les responsabilitats pròpies i les dels moviments. Però "qui res no té, claror de cim!", com deia Foix. Afirma l'escriptor Josep Lozano en una entrevista recent que els valencians no ens podem permetre el luxe del pessimisme. Ho dèiem fa uns anys en forma d'aforisme (i passeu-me per una vegada dues autocites en una sola columna): "POLITICOLOGIA Estem tan fotuts que no podem permetre'ns el luxe del pessimisme. Encara estaríem més malament". De l'amarga queixa, doncs, és hora ja de passar a la molta reflexió serena sobre les causes profundes de la desmobilització i el creixement de la dreta i el feixisme, la delegació en els professionals de la política la (impossible) solució dels problemes, els enganys de l'estat i d'una democràcia fallida. És hora de pensar, decidir i organitzar-se. Perquè qualsevol nit pot sortir el sol. I si magnificar les derrotes és caure de quatre grapes en el derrotisme, passar per alt les petites, discretes, victòries produeix els mateixos efectes. I tanmateix són ací, multiplicades en a penes uns pocs dies que són la culminació de molts altres dies silenciosos o discrets com aquest de la concentració alcoiana. La de Julian Assange, per exemple, després d'anys de patiment indicible, i la del dret a ser informats sobre allò que ens afecta, la de la renovació de la cúpula judicial per a la despolitització funesta de la justícia (ja veurem fins a quin punt), la de la revisió anunciada del sistema de finançament autonòmic, començant pel de Catalunya. Sí, efectes d'una conjuntura específica i de correlacions de forces polítiques i tot el que vulgueu, però també de l'energia que mou el món: la inquietud i l'esforç de masses anònimes. Les mateixes que han fet possible l'augment de la pressió internacional per aturar el genocidi de Gaza i trobar una solució justa per a Palestina. Hi podríem afegir –ho comentem mentre fem una cervesa a la Plaça de Dins amb Júlia i Tirs, dos corredors de fons del grup ecologista La Carrasca, a qui es deu gran part d'aquesta altra petita victòria– la modernització de la línia del ferrocarril Alcoi-Xàtiva ja aprovada per fi després d'anys i panys de reclamar-la. Petits sols que surten cada nit. Hi ha cançons capaces de transmetre veritats senzilles i de convertir-les en himnes d'esperança. Més val que no ho oblidem.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de juny de 2024.]

 

I un ou dur!

Hi ha amors que maten, sobretot si són inconfessables més que impossibles. La germana petita sol emmirallar-se en la gran, la Teta, vol ser com ella, vestirà com ella, es maquillarà i caminarà i es captindrà com ella, hi sent una adoració irresistible. Almenys fins que ella mateixa creixerà amb el concurs del temps i atenyerà la pròpia i diferenciada plenitud. Per molt que semblava –que han volgut que semblés– que València i Barcelona vivien d'esquena i s'ignoraven mútuament, sempre s'han mirat als ulls o observat d'esquitllentes, sovint per a bé, per a mal algunes voltes. La xicoteta, dissimulant la seua estima amb rampells d'orgull ferit i enrabiades més aviat ridícules, la més gran exhibint l'autosuficiència pròpia de qui, en l'edat pletòrica, se sap admirada, desitjada, sol·licitada i totes li ponen. Per això i per l'anhel d'eixir de l'estret clos familiar, Barcelona somniava ser París. Les naturals diferències entre les germanes són en el fons complementàries, per això es necessiten tant, per molt que es tracten amb displicència i aparenten no voler saber-se'n res, l'una de l'altra. Així fou en la història, en la literatura com en l'urbanisme, en el tràfec humà (sobretot el que parteix de les estacions del nord meridionals) com en l'activitat productiva dels nuclis industrials més arrelats, en l'intercanvi científic i els departaments universitaris, en l'adaptació de fórmules d'alliberament i aspiracions democràtiques, en els corrents elèctrics de la cultura. Catalanisme i valencianisme no són a fi de comptes més que sinònims d'un mateix anhel. Un tarannà de mercat i plaça pública fets d'idèntic material noble inspirà sempre les dues germanes. Ni que fos només que compartien una autopista de peatge assentada sobre l'antiga Via Augusta i una geografia, el veïnatge del mar, una similar embranzida econòmica i laboriosa i una mirada posada sempre en l'estímul europeu, les dues germanes estaven destinades a entendre's, a estimar-se. Per molt que la denominada transició les va agafar amb el pas canviat en la travessia d'un desert secular que el centralisme carpetovetònic va aprofitar per burxar en les petites picabaralles domèstiques, havien d'emmirallar-se l'una en l'altra i compartir els vells somnis, que les feien més vigoroses, més lliures. L'afinitat, tot i els vetos i entrebancs de la metròpoli, es fonamentava a més en el lligam més sòlid de tots: el patiment comú. El maltractament d'un estat que les espremia com a colònies, les obligava a sotmetre's a un deute que no deixava respirar a ple pulmó i condemnava les respectives parròquies a sofrir tota mena de restriccions, maldecaps estructurals i exclusions socials que cada vegada afectaven masses més grans de població. Però hi ha amors que maten, sobretot quan no són declarats.

Va caldre que Barcelona i el seu país caigueren, després de l'intent frustrat d'independitzar-se d'Espanya (a base de porres, jutges prevaricadors, el colp d'un decret infame, el discurs del Borbó, multes, exili i presó i les naturals errades i vacil·lacions d'un moviment sense gaires precedents a mà) en l'actual estat de depressió perquè gràcies a la mediocritat imperant que s'estén d'Ada Colau a Jaume Collboni, la germana gran mirés d'imitar el que feia la germaneta, amb aquells aires de suficiència que exhibia des que havia aconseguit convertir-se en seu de la Copa Amèrica i circuit urbà de la Fórmula 1 amb absolut menyspreu pel bon gust i pel silenci, una ciutadania anestesiada, la puresa de l'aire i models més civilitzats de convivència per a major glòria dels taurons d'una especulació insaciable. Barcelona, capgirant la truita històrica que havia exportat el turisme de masses suïcida a la Ciutat del Túria, importava els destarifos valencians sense reparar en el detall de la ruïna econòmica, política i social que havien provocat. María José Català, la rutilant batllessa de València es convertiria en la musa urbanística de l'alcalde de Barcelona, el senyor Collboni. Qui ho havia de dir, els fantasmes de Camps i Barberà baixant a tota hòstia pel Passeig de Gràcia!

Per no ser menys i equilibrar la balança de l'amor dissortat entre les germanes i a la vista que, mort el procés, la posició favorable de l'independentisme en la governabilitat de l'estat permetia albergar alguna esperança, per tímida i remota que fos, d'un concert econòmic a la catalana (similar al basc i al navarrès), diverses veus de Compromís ja han advertit que no el votaran si no s'aborda un nou sistema de finançament per al País Valencià. Et ego quoque, jo també, s'exclamen compungits ara, sense concretar gaire en què podria consistir el nou "cafè per a tots" amb què ja sospiren les comunitats autònomes amuntonades en l'estret camarot dels Germans Marx. A Àgueda Micó i Joan Baldoví els ha faltat temps per dir "I un ou dur!", com el trapella de Groucho. I tant que els valencians necessiten com la pluja que no plou un sistema just de finançament abans que no es queden en els purs ossos! ¿Però calia entonar, després de les successives submissions al projecte de Sumar a canvi de poca cosa (el diputat Vicent Marzà a Estrasburg i no sabem què més), la cançó del greuge contra la germana gran? ¿No podrien aspirar-hi, al concert econòmic i a tot el que faça falta, de manera mancomunada i solidària i contra l'amo de les claus, que no és altre que l'Estat espanyol, i no barallant-se entre germanes ni ressuscitant en l'enrabiada l'espectre de Camps i la seua clàusula sinistra? I qui vulga ous durs, que els pose a bullir.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 21 de juny de 2024.]

 

 

Amb els joves de Pego

Encara no hem eixit de l'estupor per l'espectacular augment de vots que el feixisme de diverses tonalitats ha aconseguit sumar a Europa quan heus ací el judici contra els joves de Pego. Els fets són àmpliament coneguts, tot i que no prou com per haver inspirat una onada d'indignació popular capaç de revertir una situació del tot injusta, absurda, intolerable pel dolor que causa i la manifesta voluntat de furgar en la ferida del que a fi de comptes no deixa de ser una anècdota elevada, per l'actuació de la Guàrdia Civil i de la justícia, a nivell d'una categoria que pot explicar moltes coses.

El dia 18 d'octubre de 2020 una trentena de neonazis dels Gandiblues, en les hores prèvies al partit de futbol que jugarien l'equip local i el Gandia, es van manifestar pels carrers de Pego cridant consignes feixistes, fent pintades i intimidant la població. Alertats, un centenar de joves van eixir a defensar el poble, protestar contra la presència dels fatxes i enfrontar aquella invasió bàrbara. Finalment els nazis van haver d'eixir del camp de futbol escortats per la Guàrdia Civil. Sense que hi hagués mitjançat cap identificació prèvia, l'endemà era arrestat amb gran aparat un jove antifeixista i tretze més els dies següents. La història de com les denominades forces de l'ordre protegeixen els grups feixistes o fan la vista grossa davant els seus aldarulls i de com molts agredits es transformen per art de màgia en agressors o fins i tot en terroristes és més vella que la picor.

En el judici que va començar ahir a Alacant i que continua avui la fiscalia demana entre 4 anys i 9 mesos i 7 anys i 2 mesos de presó per als joves. No cal dir que una vegada més els provocadors se n'han eixit de rosetes, una invitació en tota regla a repetir les seues bravates. Amb el tenebrós precedent dels joves d'Altsasu empresonats i la resistència a aplicar la llei d'amnistia per part de la majoria de magistrats espanyols, que Lluís Llach no ha dubtat de definir com a colp d'estat judicial, el cas dels acusats de Pego torna a posar davant l'espill els múltiples forats per on perd aigua la dèbil barca de la democràcia espanyola. Malgrat la solidaritat alçada des del primer dia amb els joves antifeixistes, del concert multitudinari de fa un any o d'iniciatives com el documental L'últim alè que estudiants de la Universitat de Gandia dirigits per Sheila Jover han elaborat, els catorze de Pego, que ja han vist truncades les seues vides i fa quatre anys que les passen amargues, pengen ara com ara d'un fil. La proporcionalitat i la independència de criteri, la imparcialitat i el sotmetiment escrupolós a la llei que suggereixen la balança, l'espasa i els ulls embenats de la figura femenina que simbolitza la justícia són recursos merament retòrics en el cas de la majoria dels jutges espanyols, una casta que fa de contrapoder, encimbellada en la seua torre d'ivori i hereva directa i intocable del franquisme. Sovint ens preguntem com prospera i es propaga el feixisme en el nostre temps, com és que estem assistint en viu i en directe a la repetició de fenòmens que crèiem enterrats per la història. I no reparem que, vestit amb toga o tricorni, d'uniforme de gala o sotana, en forma de simples i ximples fanàtics del futbol, o fins i tot sota l'aparença grisa i asèptica de la indeferència o camuflat en la mediocritat ambiental, el feixisme ha viscut sempre entre nosaltres. Esperava en la foscor de les clavegueres i la caverna, en els salons reials i les casernes, en les festes d'alcúrnia i canapè, els fons reservats, els moviments de cadira dels consells d'administració o els tribunals el moment propici per escampar un verí que en els suburbis de la misèria i la incultura mostra tota la seua capacitat de destrucció.

Qualsevol sentència que no siga l'absolució dels joves de Pego per uns fets arterosament magnificats per castigar exemplarment la dissidència i criminalitzar el moviment antifeixista serà un insult al sentit comú i la tolerància. I enfonsarà l'aparell judicial, ferit de mort i convertit ja en seriós enemic de la democràcia, en el més absolut descrèdit.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de juny de 2024.]

 

 

Contra la marea negra

M'assabente per la premsa que avui 6 de juny fa vuitanta anys del desembarcament de Normandia, principi del final de la Segona Guerra Mundial i del feixisme. Malgrat que en tot aquest temps la maquinària bèl·lica, cada vegada més sofisticada, no ha parat de sembrar arreu, amb especial insistència en escenaris postcolonials però també en el mateix cor d'Europa (els Balcans ahir, avui Ucraïna), la mort, la destrucció i la misèria, llegir ara les xifres de morts, ferits i desapareguts d'aquella batalla fa feredat. Però en fa més comprovar com tot el que es va construir sobre la sang i aquelles runes, l'inestable equilibri de blocs de la Guerra Freda, que va continuar promocionant guerres i matances pertot arreu, i la confiança en el projecte d'una Europa unida sota els valors de la democràcia, la llibertat i la justícia social, es veu avui amenaçat per l'emergència d'un feixisme més auster en les formes i la parafernàlia però igualment corrosiu en el llenguatge i els propòsits. El cuc feixista s'està menjant la poma per dins, hi ha fet niu i n'accelera el procés de podridura. La caiguda del mur de Berlín, lluny de conduir els territoris de l'antiga URSS per la senda democràtica, va empènyer-los cap a les formes més brutals de capitalisme i entronitzà un feixista com Putin amb els seus deliris mafiosos de poder expansionista. Manipulant la memòria antifeixista del seu país, aquest reietó despietat no dubta d'acusar de nazis els ucraïnesos per veure de justificar la seua guerra. Sense novetat en el gegant xinès del partit únic on flamegen les banderes roges, la corbella i el martell amb tanta eficiència i pulcritud com s'hi persegueix la dissidència i es trepitgen els drets d'uigurs, tibetans o hongkonguesos. A través del vot, els mecanismes democràtics i el control de les institucions, l'extrema dreta, sovint en col·laboració amb la dreta autoritària de tradició feixista, com en el cas espanyol, envaeix avui l'espai popular que històricament corresponia als moviments d'esquerra. I creix com la bromera d'una marea negra. Europa s'escora cap a les extremituds de la dreta, per on va perdent l'aigua que la preservava com un oasi impossible. Sens dubte per demèrits propis en la construcció d'un espai sòlid de drets democràtics i valors republicans convertit avui en un paquiderm burocràtic incapaç de donar solucions als problemes migratoris o de justícia social. També, és clar, per les transformacions vertiginoses d'un món més i més globalitzat i més i més lent en la cerca d'alternativa i respostes a les múltiples urgències. Per desídia o impotència, Europa ha renunciat a erigir-se en el referent mundial per a la pau, la democràcia i la prosperitat, el contrapunt necessari al caos i el col·lapse i als imperialismes enfrontats, en la veu que clama per revalidar una entesa mundial fonamentada en els drets, la pau i la llibertat. En temps de sequera els efectes del canvi climàtic i la destrucció mediambiental s'aguditzen i multipliquen. Negres tempestes agiten l'aire, com diu el vell himne anarquista, però no porten pluja, només mortífers llamps i trons, pedra i ventades. Al País Valencià ja n'estem patint els efectes. Entre bambolines ocultes al públic es preparen els grans negocis amb què la dreta continuarà ofrenant noves glòries a l'Espanya que li ompli les butxaques i assegura els privilegis, mentre es persegueix tossudament el valencà i es devasta el país, es desmantella metòdicament el poc que s'havia açlat en cultura, ensenyament i sanitat i es sufraga la tornada als ritus sanguinaris i tribals de la tauromàquia. Abaix la intel·ligència! El Conseller Barrera s'està guanyant-se a pols el malnom de Burrera. Ell concentra en la seua persona els pitjors vicis del feixisme rampant: menyspreu per la cultura, sobretot la del país, autoritarisme i males maneres exhibits sense complexos, negacionisme (de la memòria històrica, de la violència masclista, del canvi climàtic), aribitrarietat en el repartiment dels recursos de tots, ús del càrrec públic per al foment de les dèries pròpies, aplicació de la censura… Al capdavall, però, l'antipàtic personatge no deixa de ser el ninot del ventríloc, tot i que molt útil per saber què ens espera si la seua xerrameca s'escampa i per repensar les armes amb què ens hi hem d'enfrontar. Europa s'acosta perillosament a l'abisme de la repetició d'errors passats. No n'hi ha prou, per rectificar-ne el rumb, amb la psalmòdia de l'antifeixisme convertida en un simple espantaocells, ni amb els cordons sanitaris que no fan més que donar peixet al monstre. La batalla important és i s'ha de donar en el camp de la cultura, que inclou l'exigència de transparència, netedat i agilitat en l'exercici del poder i de la gestió pública, s'ha de donar en les perifèries on s'acumulen les misèries del capital i la marginació, s'ha de donar en la frescor d'un llenguatge que dote de ple contingut els principis de la igualtat i la solidaritat humanes. Assetjada al nord per la guerra d'Ucraïna i a llevant pel genocidi de Palestina, el vaixell europeu ha d'incrementar els seus esforços diplomàtics, impotents i abúlics fins ara, ha de rearmar-se en els fonaments que van transformar l'endèmica lluita fratricida en un model equilibrat de convivència. El desembarcament del proper diumenge d'eleccions no és el de Normandia de fa vuitanta anys, que és desitjable que no s'haja de repetir mai més. Ara el que cal és un desembarcament d'allaus de vots compromesos amb els drets de les persones i dels pobles, de la llibertat i la democràcia, capaç de parar el colp de l'onada feixista. D'alçar munts d'arena contra la marea negra i preservar les platges de l'esperança que encara podem anomenar Europa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 7 de juny de 2024.]

 

 

Arrel i saba dels poemes

Isabel Canet Ferrer, L'udol de la lloba. 41è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Maria Josep Escrivà. Edicions del Buc núm. 32, la Pobla de Farnals, març de 2024.

· · ·

Els 41 poemes que componen L'udol de la lloba d'Isabel Canet Ferrer (Simat de la Valldigna, 1970) són l'inici fulgurant per a la poesia d'una autora que s'havia donat a conèixer prèviament en el camp de la narrativa amb els contes I tu, sols tu, 2019, i les novel·les La copa dels orígens, 2011, i El baró de foc, 2015, en el del retrat biogràfic i en alguns treballs col·lectius i per al foment de la lectura. La feliç coincidència del nombre de poemes i el d'anys de la convocatòria del premi d'Alcoi, fortuïta o premeditada, tant se val, reforça encara més l'exactitud amb què encaixen les peces d'aquesta obra i la commovedora bellesa amb què les paraules tracen la seua ruta pels "avencs de l'inconfessable". Poques vegades el lector té la sensació immediata d'estar assistint en viu i en directe a un despullament tan radical en cerca de la veritat i de la pròpia identitat. I de poder accedir-hi des de claus estrictament poètiques, situades a les antípodes del tràfec, ensems il·lusori i morbós, de les anècdotes banals que es venen a tant el pes en els mercadets de les emocions als nostres dies.

En efecte, el poema que obri el llibre, el titulat significativament "Dona", se'ns apareix com el poderós concentrat a partir del qual es destil·laran els altres beuratges de l'obra: "Experiència de ferro en la carn". La plena assumpció de la naturalesa tel·lúrica, sempre dual, de l'ésser humà vista i viscuda des del propi cos de dona, és un dels principals fils conductors del poemari, que en bona mesura es pot interpretar com l'esforç per desfer el "miratge idealitzat" i abandonar les "certeses diàfanes" i les altres trampes que ens para la vida per tal d'assumir, gràcies al poder alliberador de la paraula poètica, la pròpia identitat en tota la seua complexitat. Així "la carn i el ferro", així "meitat dona d'aigua, meitat lloba", així "ser d'aigua i de ferro", així "la dona i el monstre": "El repte serà la integració, / viure la unitat des de la dualitat". A reforçar aquesta perspectiva acudeixen símbols universals com el de l'Esfinx, que sembla sotjar els "poemes d'un enigma mai resolt" "en algun racó fosc del laberint". Només la reiterada operació domèstica de fènyer i coure el pa, amb les olors evocadores que convoquen els morts, com una baula que uneix el present de combat i desassossec de la dona amb el passat i el present d'altres dones, i de tant en tant la contemplació i la immersió en una naturalesa plena de força i de vida (per contraposició a un "món que ni em vol ni m'empara"), són els llocs de l'esplai en plenitud: "pastem amb l'antiga recepta, / farina d'ungles, urpades i pells, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i ullals de lloba" ("Ferment del vespre").

Reinventar-se i reivindicar-se és sens dubte un treball de radicalitat, de recerca de les veritats més íntimes, estrany a les maniobres de l'autoengany o l'autocomplaença. Els poemes de L'udol de la lloba naixen certament d'una crisi profunda. I a grans mals, grans remeis. Però cal actuar-hi amb cautela: "Cal traure's la màscara amb molt de compte" ("Mascarada") per despullar aquell "jo que veus en mi" ("Engendramonstres") i mostrar-se com s'és completament, des de l'acceptació que "Del descontrol, de la confusió / i del desordre de la carn fem vida; / amb cames obertes, vagina oberta, / matriu i cor oberts de bat a bat" ("Mascarada"). Perquè la dona d'aigua, la lloba, abraçada de carn i ferro, se sap part d'una natura on "els fruits més dolços naixen del fem més aspre" ("Tardor") i perquè només creient en la perfectibilitat de la vida –i doncs acceptant el que és transitori, precari o imperfecte: llegiu el bellíssim "Tria urgent"– podem acarar el futur amb una certa confiança. La saba dels poemes d'Isabel Canet Ferrer i la força d'unes arrels ben enfonsades en la terra de la vida, la consciència i les paraules, han fet créixer un arbre poètic d'extraordinària bellesa i qualitat. Celebrem-ho, ben aixoplugats a la seua ombra.

[Publicat a Saó núm. 502, maig de 2024.]

 

 

I al tretzè any ressuscità

L'Audiència Nacional ha acabat absolent Francisco Camps en l'última causa que tenia pendent pel cas Gürtel. Davant la justícia l'expresident és innocent. I si ho diu l'Audiència Nacional, hereva directa del franquista Tribunal d'Ordre Públic (1963-1977), que al seu torn substituí el Tribunal Especial de Repressió del Comunisme i la Maçoneria (1940-1962), així serà. Doncs sí senyor i què mana. De vegades, ja se sap, tot ha de canviar perquè en el fons no canvie res, com passa en la justícia espanyola, que s'ha guanyat a pols i en instàncies internacionals una mala fama que tomba de tos i que l'assenyala com a dubtosament imparcial i independent, per dir-ho suau, i es troba enfangada en la denominada lawfare o guerra judicial. El cas és que l'expresident de la Generalitat (2004-2011) i expresident del PP valencià (2004-2011) és legalment innocent dels delictes de suborn impropi pels famosos vestits obsequi de l'amiguito del alma Álvaro Pérez, àlias El Bigotes, i com a responsable últim de les adjudicacions a Orange Market, l'empresa matriu de la trama Gürtel que entre d'altres perles va organitzar la visita del papa Benet XVI a València gràcies a la qual s'embutxacà 3,2 milions d'euros, la fira del turisme (Fitur) o les campanyes electorals del PP valencià de 2007 i 2008. Qui la brama popular anomenà El Mortet n'ha eixit sec, net i centrifugat després que les aigües pútrides de la corrupció esguitassen els seus vestits de Forever Young, un nom ridícul per a un personatge a la fi patètic. No solament això sinó que assegut al banc dels acusats i assenyalat pel dit d'una justícia que no és la d'aquest món (una utòpica justícia moral, política i històrica), El Mortet ha vist passar davant d'ell els il·lustres cadàvers de molts dels seus confrares de l'època de la corrupció i el desgovern desenfrenats: Milagrosa Martínez, Rafael Blasco, Ricardo Costa, Carlos Fabra, Eduardo Zaplana o José Luis Olivas. I així fins a 135 imputats, inclosos Rita Barberá i Juan Cotino, a qui la mort va estalviar una sentència més dura en vida. Camps fou el màxim responsable polític del Govern Valencià i del seu partit, però malgrat això mai no va veure ni sentir res, mai no va ensumar la pudor de podrit que exhalava l'antic Regne de València i ni tan sols va arribar a sospitar que a la seua esquena s'organitzava la trama més corrupta i eficient que han conegut els segles i que el PP es guanyava justament el títol d'empresa mafiosa creada per a l'enriquiment i la delinqüència. O potser és que estava mort, cosa que avalaria l'exactitud del malnom amb què el va batejar el poble, o massa enfeinat per reparar en detalls menors. En efecte, el seu regnat de virtuosa innocència va ser un no parar, com se n'havia d'adonar? Es van tancar els repetidors de TV3 que havien funcionat durant vint anys i imposar multes milionàries als seus responsables, va produir-se el fracàs anunciat de megalomanies alienes al principi de realitat (si no era per a estricte benefici propi) i als interessos de la gent comuna, la Ciutat de la Llum, la Fira de València, el Circuit de Fórmula 1 de València, la Copa Amèrica… Massa ocupat per percebre la podridura democràtica mentre s'ensorrava el teixit productiu, s'abandonava el camp, s'apostava per un turisme desbocat i suïcida, s'empenyia al desnonament el sistema financer valencià (Bancaixa, la CAM, el Banc de València), es posaven pals a les rodes de l'escola i la sanitat públiques… Massa embadalit devia estar l'innocent Camps mentre conduïa un llampant Ferrari al costat de Rita Barberà pel circuit que ens havia de dur a les més altes cotes de la misèria moral i econòmica. Viure en la bombolla de l'èxit, els diners fàcils i els vots embriaga fins al bloqueig dels sentits que ens fan percebre la pudor a mort i corrupció. Ni la mínima assumpció de responsabilitat política exigible mentre la nau s'enfonsava i s'ofegaven un a un tripulants i viatgers i ell, capità convertit en rata, era el primer a abandonar-la. Ara es veu com un Llàtzer ressuscitat, gràcies a una absolució legal que no tracta de dirimir qüestions d'un ordre més elevat, com el respecte per la política i els principis democràtics, l'exemplaritat cultural, la integritat moral, el sentit de la mesura, la moderació i l'austeritat en el govern de la cosa pública o el nord de la justícia social. Camps se sent ressuscitat però se li ha quedat cara de mort, la mateixa cara d'espant que ja lluïa en vida, la mateixa cara de circumstàncies. Potser és que ni ell mateix es creu la seua màscara d'innocència. I per això ha demanat tanda per tornar a la primera fila política, com qui pretén blanquejar un passat que sempre estarà, malgrat aquesta justícia, sota la sospita dels fets comptats, contats i sabuts. En el seu partit, especialistes com són a abandonar els caiguts en desgràcia, dissimulen amb les floritures habituals del cas i fins es proclamen per tot el morro víctimes també de la lawfare, un club massa exigent per a les seues pretensions. A Mazón mateix, tot i que li ha faltat temps per desfer-se en elogis del ressuscitat, se li ha quedat una cara de pànic que no pot dissimular ni el bronzejat alacantí que llueix ni la seua alegria eurovisiva amb la possibilitat, més que remota certament, que El Mortet torne a escena. Perquè qui sap.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de maig de 2024.]