Em va telefonar Toni Ginés, a qui
no veia des de feia un grapat d'anys, perquè volia explicar-me una
història sobre els afusellats de Paterna i un documental que estava
preparant sobre aquest tema. A Toni el vaig conèixer de jove, quan
festejava amb qui seria la seua primera muller, alcoiana amiga d'una
germana meua. Ja no ens vam tornar a veure sinó al cap dels anys, de
tard en tard pels laberints de la nit valenciana, quan ell ja era
casat amb una altra dona. La història que volia contar-me, i que
serveix de fil conductor del documental, és més o menys aquesta. El
seu avi (ell en diu mon iaio)
Antoni Ginés era del Castellar, el mateix poble on va nàixer ma
mare. L'home tenia una petita impremta a Russafa. Aficionat, com
tants treballadors del gremi, als llibres i ric en inquietuds
culturals, ideològiques i humanístiques, va evolucionar del
republicanisme d'inspiració blasquista al sindicalisme de la CNT. El
cas és que com que també tenia maneta per a la poesia, li van
encomanar uns versos per a la fallera major d'un d'aquells anys de la
República i tota la seua cort d'honor, de la qual formava part la
xiqueta Meneta Castelló, ma mare. Passada la guerra, aquell individu
bonhomiós, il·lustrat i treballador, que havia contribuït a evitar
alguns crims i abusos contra capellans i gent de dreta durant els
temps de la revolució, va ser empresonat a la Model de València.
Allà va patir tortures que no el van matar perquè un company de
presidi, el prestigiós metge Joan Baptista Peset i Aleixandre,
rector de la Universitat de València i primer diputat pel Front
Popular, el curava cada dia. Tots dos coneixerien el mateix destí
davant un pelotó d'afusellament feixista contra el paretó de
Paterna, on van morir altres 2.238 republicans més. Mentre va ser a
la presó, Antoni Ginés aprofitava les visites dels familiars per
fer-los arribar notes manuscrites hàbilment dissimulades entre els
plecs de roba bruta. Així va poder-los informar de com aniria vestit
el dia que l'assassinarien perquè poguessen identificar-ne més
fàcilment el cadàver. Hi havia una mort més temible que la mort,
la invencible de l'oblit, per això entre els condemnats van subornar
l'enterrador perquè a la fossa els col·locassen en un lloc
prèviament fixat i comunicat als parents. Gràcies a tan sàvies
previsions la família va poder rescatar-ne les despulles i donar-los
digna sepultura en els 70s. Toni ha guardat zelosament la memòria i
els papers de l'avi tot aquest temps. Amb 62 anys el meu amic ha
invertit tots els seus estalvis en la realització del documental. En
certa manera hi reviuen els ulls d'aquell xiquet (el fill de
l'impressor i pare de Toni) que una freda matinada, dalt d'un arbre,
va veure el fulgor homicida dels fusells mentre escoltava «Visca la
República!», uns cossos queien a terra i després es feia un
silenci que dura tants anys i que el documental de Toni ajudarà a
omplir de memòria i veritat. Demà se'n rodarà l'última escena a
El Terrer, el lloc del cèlebre paretó, mentre es dipositaran
clavells rojos en homenatge als morts de Paterna i a les víctimes de
tots els genocidis, sonarà El cant dels ocells
i llegiré uns versos que restitueixen una gratitud antiga, viscuda a
Castellar de l'Horta i salvada per la fidelitat d'una memòria.
(2017. Congrés dels Diputats, Madrid. El dictador continuarà
enterrat amb tots els honors en el monument que van construir milers
de presos republicans, molts dels quals també hi són enterrats.)
[Publicat
a Tipografia La Moderna el dissabte 13 de maig de 2017.]
Els pèls de punta, encara! després de tants anys de l'anomenada democràcia...
ResponEliminaCom es va fer la transició perquè encara hàgem de lluitar per recuperar la memòria i el dictador soterrat encara amb tots els honors...
Així és Carmela. Potser en general vam despertar massa tard de l'anestèsia d'aquella transició que pintava millor el que havia estat pitjor. Després tot ha caigut i continua caient perquè no es pot viure eternament en la inòpia. Una abraçada.
ResponElimina