Matarranya

Parafrasejant Lluís Llach diríem que el nostre país és tan petit que mai no estem prou segurs de conèixer-lo, per molt que la formulació puga semblar paradoxal. Si més no perquè petit i complex, divers i sorprenent, velat i inabastable no són qualitats excloents. I aquest és el cas del nostre país, ja sabeu, allà on en dir bon dia ens contesten bon dia, relativament petit i relativament complex, com més o menys tots al capdavall. Ve a compte l'enèsima constatació de la dificultat de conèixer en tota la seua completesa persones, llocs o coses, per una visita recent a la comarca del Matarranya. Visita, la paraula ho expressa bé, perquè a la idea de brevetat temporal l'acompanya l'eco etimològic que ens porta a veure. És així com Josep Maria Espinàs defineix el viatge, com una manera de "viure observant". Ho escriu precisament en el pròleg al seu A peu pel Matarranya, llibre que els viatgers compren a la llibreria De bat a bat de Calaceit, inaugurada tot just el febrer passat i on a més d'accedir a una interessant selecció bibliogràfica s'hi pot degustar un bon cafè o comprar vi del país –i ací país vol dir tant el Matarranya com la veïna Terra Alta com la unitat geogràfica, cultural i lingüística que són els Ports de Tortosa-Beseit, els de Morella i el Maestrat: la bellíssima cruïlla dels Països Catalans.

Era la segona vegada que els viatgers visitaven la comarca. Si l'hivern de 2017 els havia descoberts uns pobles i un paisatge que –tòpics turístics a banda– s'havien guanyat l'apel·latiu de la Toscana Aragonesa, la primavera seca però intensa i rutilant d'enguany hi afegia l'esclat de roselles als marges dels camps de cereals que s'estenen per tota la comarca, cels i horitzons límpids i els omnipresents contraforts del massís dels Ports, amb la seua gamma de verds i grisos i l'or crepuscular de les Roques d'En Benet cap a la banda d'Horta de Sant Joan. Allotjats a Vallderoures, els viatgers no tardarien a descobrir alguns detalls significatius de la realitat sociocultural del Matarranya, de l'element humà que ha pintat el paisatge i que viu a dins del seu quadre per donar-li fons i ple sentit. D'entrada hi ha la qüestió de la llengua, del català, és clar. Sabien els viatgers de la tossudesa amb què les autoritats de torn, de Saragossa o Madrid, han treballat per desarrelar del seu context cultural els matarranyencs, com hi han fomentat l'autoodi i la submissió amb el rètol infame del xapurreau o l'invent insultant del lapao (lengua aragonesa propia del área oriental) per a la seua llengua. Ho saben perquè la maniobra nominalista és equivalent a la patida per valencians o illencs i comuna a tots els processos de patuesització i substitució lingüística. En el cas del Matarranya hi ha l'agreujant de la frontera administrativa, amb tot el que això comporta de segregació de la resta de la comunitat lingüística, i les dificultats –com més a la dreta els governants, més greus– que pateix el català al carrer i a l'escola com a assignatura condemnada sovint a malviure en hores extres. Basta fer un colp d'ull a la nomenclatura urbana per adonar-se que al costat de la bíblia hi ha sempre l'espasa imperial que assegura la guerra cultural per mitjans, això sí, democràtics. A les inevitables i universals places d'Espanya, afegiu-hi, sense eixir de Vallderoures, Avenida de la Hispanidad, Calle del Cid, Viriato, Gran Capitán, Colón, Quevedo, Lope de Vega… L'espasa és tan llarga que arriba als racons més allunyats de la metròpoli. Encara com també hi ha un Jaime I i un Cortes de Aragón, que no siga dit. I ni un sol rètol públic en català, ni per als noms dels pobles en la pròpia llengua, ja transformats en Valderrobres, Calaceite, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Cretas… I al museu Juan Cabré de Calaceit dedicat a l'insigne arqueòleg i ben assortit de troballes ibèriques i ubicat en una casalot preciós del segle XVIII, cap concessió tampoc a la llengua local. Han aconseguit invisibilitzar-la, sí, però encara no emmudir-la. Quedem-nos amb això. Tothom, dones i homes, joves i grans, a qui ens hem adreçat en català ens han respost en català, amb aquell punt de cordialitat que regala la complicitat d'una llengua compartida contra vent i marea, la consciència de "viure i observar" el món, petit o gran, a través d'ella, de bategar amb una mateixa música. Els viatgers es queden amb això, el Matarranya com un exemple preciós de greuges i resistència per a tot el país. I fan promesa de tornar-hi per continuar la seua visita a una terra oberta de bat a bat i de completar-la amb un passeig pel poblat ibèric de Sant Antoni, si pot ser guiats per la mà experta de Manuel Civera, iberista i mestre saguntí casat amb una calceitana a qui s'han trobat –que petit i gran és el món!– a la llibreria del poble, de nom tan ben triat i tan ample com tota esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de maig de 2024.] 

El valencià del corral i del carrer

Una de les excuses que l'antivalencianisme ha esgrimit sempre per justificar la seua croada contra el català és la de la distància entre les formes cultes i normatives de l'idioma i les que solen usar-se en contextos més informals, un conjunt més o menys heterogeni de variants lingüístiques que ells, en la seua premeditada ignorància, llancen al sac del que anomenen "valencià del carrer". Hi han tornat a insistir els darrers dies els consellers Rovira i Merino en un castellà, això sí, que poc s'assembla al castellà del carrer, ja no de Cadis, Sòria o Don Benito, sinó d'Utiel o el Port de Sagunt, per exemple. El mateix que es reconeix i s'accepta amb naturalitat en qualsevol llengua considerada normal és negat tossudament en llengües minoritzades i perseguides com la nostra, a saber, que en tot idioma coexisteixen variants més o menys formals útils per a les diverses funcions i àmbits comunicatius d'una societat. La trampa de l'espanyolisme és, evidentment, més vella que la picor: negant la necessitat del valencià formal i normatiu i d'una varietat estàndard sòlidament reconeguda pels parlants i fent-los incompatibles amb el dels usos més informals dificulten la presència de la llengua pròpia en els espais que aspira a dominar en exclusiva el castellà. Amb aquesta maniobra el PPVox està posant en marxa la descatalanització (així han tingut la barra d'anomenar-ho) de l'administració, en plena coherència amb l'anunciada llibertat d'educació que farà del tot prescindible el valencià en el sistema educatiu o que l'esborrarà de les comarques de base aragonesa del País Valencià. El valencià del carrer, diuen. ¿I com ho faran, ells que del valencià, el del corral i el del carrer, la figuera i la parra i la flor del taronger no en saben ni un borrall i en fugen com de la pesta? En quin dels infinits carrers del país i de la llengua plantaran la bandera, la brúixola i la norma? ¿Escoltaran el valencià que parlen pels carrers de Pego o el que resplendeix a Vinaròs, el que se sent els dies de mercat a Cocentaina o el dels pescadors de la Vila Joiosa, pels bancals de l'Horta, els bars de Russafa o a la Ford d'Almussafes i les fàbriques de Vila-real, el dels tallers d'Algemesí o el dels collidors de Borriana? ¿Tal volta el que diuen els poetes a la Placeta del Fossar alcoiana o al Centre Octubre de València o el que canten des del fons de les entranyes Eva Dénia, Hugo Mas, La Maria, Carles Dénia, Mireia Vives, Pep Gimeno el Botifarra o Miquel Gil? Al capdavall, un mateix impuls destructor i antivalencià inspira la que anomenen amb tot el desvergonyiment que els caracteritza "llei de concòrdia", la que pretén igualar víctimes i botxins, defensors de la democràcia i colpistes, i els reiterats atacs a la llengua: l'oficialització de la desmemòria com a pas necessari per a aquest viatge al fons de la nit de l'autoritarisme postdemocràtic que ja ensenya les dents a tot arreu. Tant se val que amb aquests atacs al valencià s'incomplesquen preceptes estatutaris i fins constitucionals i que es pose en entredit l'autoritat que en matèria lingüística la llei atorga a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al capdavall, feta la llei, feta la trampa. I embolica que fa fort. Mentre se sembra a plena consciència la sospita, la confusió i la desconfiança sobre un model de llengua que funciona des de fa més de cent anys i que constantment els parlants i els estudiosos estem posant al dia de les necessitats socials, els fills retornats dels qui sempre hi han sigut "para forrarse" es dedicaran al millor que saben fer i que és l'autèntica marca de la casa, la depredació del patrimoni públic. No, no és que Rovira o Merino siguen uns autèntics analfabets en valencià i en lingüística de grau elemental –que ho són i a mucha honra–, sinó que es pensen que repartint l'eterna sopa d'all de la demagògia ens atraparan en el seu cercle viciós. Malgrat ells, però, el carrer encara és ben viu, divers i inabastable i acostuma a construir al seu aire, al marge de les trampes amb què pretenen marejar-lo. I continuarà cantant, amb tots els accents i les formes possibles d'una llengua que ignoren a consciència els senyorets del poder: "La meua xiqueta és l'ama / del corral i del carrer, / de la figuera i la parra / i la flor del taronger".

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de maig de 2024.]