Escatir l'incendi del temps

Josep Porcar, Els focs ignífugs. Godall Edicions, Cadup núm. 42. Barcelona, setembre de 2023.

· · ·

Ja fa un bon grapat de llibres que Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) es va revelar com una de les veus imprescindibles de la poesia catalana actual. Des del seu inici fulgurant amb Vint-i-dues mans de pintura (1994) i vint-i-un anys, la seua obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat. Després d'un temps de silenci editorial després de 1998, en 2008 publica Els estius, llibre al qual han seguit Llambreig (2013), Preguntes (2015), Nectari (2016), Anys llum (2019) i ara aquest impressionant Els focs ignífugs que avui comentem. Com vam subratllar a propòsit d'Anys llum, el moviment ascendent de la seua poesia és possible perquè en cada llibre el poeta es planteja un repte diferent i perquè sap descobrir camins nous per a la seua expressió, que no obstant això (o gràcies a això) manté les seues constants vitals en forma. Els qui escrivim sabem de la dificultat de no quedar-se badant davant el que creiem guanys de l'obra, d'abandonar el to i les formes on ens sentim segurs i on l'espill (sovint traïdor) del llenguatge retorna la imatge de nosaltres que més ens agrada. Quants Narcisos ofegats en el seu miratge! Els perills d'aquest embadaliment a què tant contribueix la institució literària amb les seues festetes i idolatries i els seus focs d'encenalls són molts. Quan el poeta oblida la radicalitat de la creació artística i la investigació i renuncia a la titànica lluita de reinventar-se, que és aprendre a viure cada dia, converteix la veu en un eco que va extingint-se, en paraula buida, en simulacre.

Al poema que obri el llibre, "Alimara", Josep Porcar diu: "Cim és no oblidar quanta cendra i quina llum / ens ha costat d'arribar a ser foc i no cremar-nos". D'ací el títol del poemari, tot el foc que el travessa de dalt a baix com a símbol, de l'amor, sí, del temps combustible ("temps és el foc en què cremem"), del passat irrecuperable que viu en el poema, del "foc / que resta sempre encès en un poema", del foc de la llar que crema als hiverns, la flama muda que dansa, el foc al cap, el que fa aigua la boca, el del braser del avis morts, llamps, cendres, fornal, xàldigues o espurnes, fum que salva alats bufavents o senyals de fum del foc de les tragèdies humanes que preferim no veure. I les naus que es cremen, "El foc de la passió", L'arbre de foc d'Agustí Bartra, "Fènix", "El llumí", la Imitació del foc a contrallum de la "Imitació de l'aigua". El foc que és vida. El foc ignífug o l'equilibri. El foc on cremen els guants desaparellats que apareixen ací i allà com fantasmes de la soledat i l'abandó. I els Contrafocs que ens salven de l'incendi.

Entrats per la porta d'"Alimara" iniciem els viatges del llibre a Sotabosc, que n'és la primera part. La rigorosa pulcritud amb què Porcar treballa i ordena el material poètic l'ha dut a confeccionar al final una atractiva guia dels Espaitemps dels poemes que els ecos toponímics ens fan resseguir com un poema més. I anem trescant, més i més encisats per la màgia del llenguatge, per tot de paratges de muntanya sota la coberta dels arbres, fets un amb la natura, els pronoms dels poemes, l'home i la dona i les altres persones reals que van prenent-hi cos, la vida que va desvelant-se a cada passa. Els poemes narren el present amb tot luxe de detalls o giren els ulls al passat, salven en el foc que sempre crema per dins el que estava condemnat a l'oblit de la cendra (le dur desir de durer, sí, sempre). La densitat significativa i l'acumulacó de material poètic podrien fer-nos perdre senda i senderi, però l'ordenació és tan nítida, la sintaxi tan exacta, tan esponerós el lèxic que ens acosta als regnes de plantes i ocells, tan precisa l'observació meteorològica, tan aguda la mirada reflexiva, que el lector s'hi sent dut per l'àngel de la paraula.

Del Sotabosc de les muntanyes de la Catalunya central i Osona baixem a l'Aiguamoll ("com qui acaba de trobar en l'ofrena / l'aiguamoll de tornar a fer versos") dels camps de Castelló de la Plana, el mas dels avis, la platja del Serradal on desemboca el Riu Sec, en jornades de tren aptes per a tota mena de reflexions, espurnes i miratges. Com la de trobar-se amb la pròpia imatge infantil reflectida en un nen observat a l'altra banda del vagó. O quan arriba l'hora de la ironia més subtil i els passatgers són espectres "que no entenen els poetes" o "–un ca torna sol de passejar un homínid". Ací trobem alguns dels poemes més punyents del llibre, la conversa amb el pare adobada amb paràfrasi eliottiana, el retrat de la mare, el record encès de l'avi, la iniciàtica trobada a la Biblioteca Nacional de Catalunya, l'agredolça consciència de la pèrdua i la permanència. I de tant en tant la densitat boscosa dona pas a les clarianes dels poemes breus on Porcar exhibeix el seu mestratge d'inspiració oriental en la captura de l'instant com en les "Sis xàldigues".

Se'ns acaba l'espaitemps de l'article. El llibre acaba amb Contraforts. Epítom de vuit fulles de tardor, set de les quals són dedicades a poetes i amics. Diu que diu un d'ells "que la poesia és desig i record, música / feta paraula, el riu i el pont, la neu i el foc". Exacte. I el foc no crema el foc, és una flama indeleble que roman en els poemes i que cadascú ha de buscar i alimentar pel seu compte. Ara ja pot ser per fi en mans de cada lector. Gràcies pel foc. Alegrem-nos.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 17 de febrer de 2024.]