Ofici de lucidesa

Josep Maria Sala-Valldaura, Quasi muts. Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2023. Lleonard Muntaner, Editor, La Fosca, núm. 64. Palma (Mallorca), 2023.

· · ·

El llenguatge verbal –i per tant la seua expressió més estilitzada, la poesia– és una eina rudimentària incapaç de donar compte de la realitat i ni tan sols de representar-la. És, en paraules de George Steiner citades per l'autor de Quasi muts, "una mena de balbuceig neandertal". En l'«Íncipit» que obri el poemari s'afirma que el silenci va esdevenir paraula "quan els déus o els homes / donaren nom al buit immens". Encès el foc de la paraula, diu, "Vocals de por ompliren el Misteri", i ara només en resten cendres.

Aquesta és la idea nuclear de l'últim poemari de Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947), la que inspira la recerca, potser desesperançada, però tenaç i sostinguda en la confiança en el poder d'un llenguatge que "abat el que edifica" i ens manté estranys en un univers que "mostra allò que amaga", dels límits de la paraula, el coneixement i l'experiència. Reconèixer que malgrat tots els esforços del dir, la realitat és inassolible no és només un exercici de radicalitat de qui porta anys i panys alçant i habitant la casa del llenguatge i la poesia (i oferint-nos-la com "un caliu de mots / per no deshabitar-se"), sinó, en el fons, una paradoxa.

Josep Maria Sala-Valldaura afirma haver arribat al cap del carrer en el lloc on uns altres començaren –i cita, entre d'altres, Víctor Sunyol, Montserrat Rodés, Carles Camps Mundó o Carles Hac Mor. A diferència d'altres poètiques, però, hi ha ací una construcció, molt oberta, certament, i sovint transgressora, que parteix dels principis de la racionalitat que el llenguatge i la sintaxi funden, ordenen i canalitzen. És la paradoxa a què ens referíem més amunt: expressar la mudesa i la impossibilitat del llenguatge d'abastar la realitat parlant a través de les eines i l'experiència estètica que el llenguatge encara ens proporciona. Explicar poèticament l'única certesa inapel·lable, la socràtica de la pròpia ignoràcia, potser coincideix en la conclusió amb d'altres experiències poètiques d'avantguarda, però en difereix radicalment en les maneres, en el camí seguit. Aquelles sovint mostren la mudesa esmicolant i desordenant el llenguatge fins a distorsionar les gramàtiques i el sentit, o si volem, creant-ne un altre d'estrictament verbal suspès en l'autoreferencialitat del dir que interromp el silenci alhora que l'obri en canal. Prediquen, podríem dir, amb l'exemple, estrafent el quequeig, de vegades meravellós, del mut.

En canvi en Quasi muts hi ha un badall per on es filtra la llum, una escletxa en la paret infranquejable que ens permet entreveure què hi ha més enllà (i també més ençà). I entendre-ho (o quasi), i explicar-nos-ho a la llum dels poemes. Ben mirat, la poesia no ha fet altra cosa que grimpar a aquest quasi per des d'allà, mig muda, sorda i cega, dir-nos el paisatge que veu i viu el poeta, de fixar en les pròpies coordenades d'espai i temps les paraules que xifren el seu esforç de cant i afirmació. La desconfiança en la pròpia eina d'expressió i coneixement és, al capdavall, el gran tema de la poesia moderna, i això fa que n'invalidem (curats de tot espant) la perdurabilitat hölderliniana i que sentim que "els faigs, els ametllers i els poemes són arbres de fulla caduca".

Acceptem esvalotats i revoltats totes les nostres limitacions, humilment i radical, d'acord. I com que precisament el badall és tan petit i tan escassa la llum que hi entra, hem de ser molt exigents amb les paraules que posem en marxa. En això consisteix l'ofici de lucidesa que Josep Maria Sala-Valldaura professa amb autèntic mestratge i ens encomana. Per netejar "el mirall brut del llenguatge" és imprescindible defugir els llocs comuns de l'autocomplaença i els clixés, la rastellera de paraules buides que "com l'heura s'encasta i s'enfonya en l'arbre / fins que n'ofega l'impuls i el vigor". S'ha d'evitar com la pesta la retòrica de "La flor blava" de la fantasia ensucrada que converteix "en miratge / el mirall de la vida", les "paraules de plàstic", els "mots sense suc ni bruc". Cal "Que els versos esquincin les teules daurades" que tapen "la misèria del fang" i els "alexandrins impostats" que "enterren encara els batecs ancestrals, / els calls de la vida menuda".

En l'epíleg del llibre el poeta situa Quasi muts en el flux de les reflexions i treballs que l'han tingut esparpellat d'ençà el 2004 o 2005 i que miren de lligar les relacions entre el subjecte, el llenguatge i el món. Com els poemaris precedents Coordenades (2018) i Refer el no-res (2022), i com aquells plenament autònom, Quasi muts s'ha de situar, doncs, en el context més general de la producció assagística de l'autor, en especial, Entre el simi i plató. Pel curs poètic contemporani (2007), La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (2015), Cartes d'un poeta gran. Llibre (de) bord (2021) i La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic (2023). Vist el bosc en conjunt i un a un els esponerosos arbres que el conformen, íntimament lligades la reflexió crítica i la poesia com una de les aventures intel·lectuals més fecundes dels darrers decennis, no hi ha dubte que l'obra de Josep Maria Sala-Valldaura és força estimulant, coherent i completa, un autèntic treball de lucidesa que cap bon lector no hauria de passar per alt. I si bé "Ni l'ordre ni el desordre tenen ja sentit", "Som mentre deixem de ser". En l'ordre i en el desordre: som. 

[Publicat a la revista Saó número 503 de juny de 2024.]