Sakana

Els viatgers s'estan uns dies en aquesta vall estesa entre els pobles de Irurtzun, al nord-est, i Ziordia, al sud-oest, per on flueixen els rius Arakil, Burunda i Ergoiena, l'autovia que uneix la capital navarresa amb Gasteiz-Vitoria i la vella línia del tren Saragossa-Altsasu. Tot i que la comarca ha acabat anomenant-se així, sakan és un dels noms que l'èuscar té per designar una vall, al costat d'ibar, haran o bailara, i de vegades també una barrancada. Als viatgers no els és estranya aquesta forma d'anomenar per antonomàsia o d'escurçar un topònim que sempre està en boca, sobretot, dels seus habitants. Els de la Vall d'Uixó, la Valldigna o la Gallinera i tantes altres valls nostres també solen recórrer al mateix procediment. Potser no hi ha res de més humà que sentir-se el melic del món, perquè de fet cada u és el melic, tant si ho vol com si no, si més no del propi món, i el lloc on viu, el centre de l'univers. Dir-ne, doncs, la Vall de Sakana és com dir la Vall d'Aran, és a dir, la Vall de la Vall, un pleonasme fundat en certa manera en un oblit, o en la memòria que avui és només un rastre lingüístic: la presència del basc en les valls pirinenques de Lleida fins almenys els segles XI-XII.

Fa anys que els viatgers s'hi deixen caure de tant en tant. Plenament euskaldun, Sakana és una cruïlla de tres províncies basques, Navarra, Guipúscoa i Àlaba, i es troba a un tir de pocs quilòmetres de les respectives capitals, encaixonada entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, un paradís de l'excursionisme, paisatge de cels nítids i extensos i altes muntanyes sobre les quals regna el puig de Beriain, de 1.495 metres, un gegant de pedra visible des de tots els racons de la vall i que a cada hora del dia s'exhibeix com un autèntic mapa del temps: a primeres hores del matí solen cobrir-lo les boires, si el dia s'ha despertat rúfol els núvols el combaten amb ferotgia en una mena de guerra de guerrilles, i si el sol acaba imposant-se cap al migdia, les altives muralles d'argent del Beriain brillen entre el gris de les pedres, els ocres i verds de les faldes de la muntanya i la foscor de les seues fenedures. El vaixell insígnia de Sakana, amb l'ermita de Sant Donat, és el far que ja guiava els pelegrins a Santiago en el camí que travessava aquesta vall. A l'altre costat de l'Arakil, la serra d'Aralar, amb el monestir de Sant Miquel, franqueja la comarca pel nord i l'obri cap a les muntanyes i valls que van baixant cap al Cantàbric. Beriain té un interlocutor d'excepció en les formacions rocoses que el temps, l'aigua i el vent han anat motllurant a la serra d'Andia, en especial una de ben visible des de la vall i que recorda molt l'escultura que Eduardo Chillida instal·là a la platja d'Odarreta de Sant Sebastià, Haizearen Orrazia o la Pinta dels Vents. Als viatgers sempre els ha pegat per pensar que el gran escultor basc s'hi inspirà directament, però potser és que l'artista va saber donar forma al tel·lúric i ancestral amb el ferro i la pedra i interpretar el silenci del vent que xiula i forada el buit i ara el veuen reflectit en l'espill de les roques. El que va nàixer de la natura hi torna transmudat en art. És aquest equilibri de línies horitzontals i verticals el que forneix el magnífic diàleg amb la natura que els viatgers experimenten a Sakana, l'amplitud de les perspectives, la sensació de viure en la terra, en comunió amb ella, formant part d'una mateixa realitat indestriable, una de les característiques fonamentals del poble basc, del binomi gent i terra.

I si tot viatge s'alimenta dels contrastos entre la realitat que un mateix porta de casa, la pròpia memòria enfrontada a nous indrets i circumstàncies, el parell de penyes que vigilen les portes cap a Guipúscoa, les dues germanes o Biaizpe d'Irurtzun els recorden el Barranc del Cint alcoià, "ambdós braços oberts" de la cançó d'Ovidi, i Aralar, la Serra de Mariola, d'alçades i dimensions molt semblants a la basca. S'acaben ací les coincidències, en els miratges de la geologia i el paisatge. Pels encontorns d'Etxarri-Aranatz els viatgers busquen la paleta de colors d'una tardor que sempre els sembla esquiva i endarrerida (de fet, ho està, amb màximes aquests dies de 22 graus) i tornen a recórrer els camins dels seus roures mil·lenaris. A uns 100 quilòmetres a l'est, a la Selva d'Irati, caminaran durant hores damunt la suau catifa que formen les fulles caigudes dels fajos acompanyats tothora per la cançó de l'aigua de l'Irati. Acollits de nou per la vall i sempre en trànsit.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'octubre de 2024.]

 

                                                                                [El Beriain, octubre de 2024.]

 

Indústria de la felicitat? No, gràcies

El que ja es coneix amb una paraula tan lletja com el fenomen a què fa referència, turistificació, s'ha convertit al País Valencià i singularment a la capital en una autèntica plaga. El fenomen arranca de lluny, en ple franquisme, amb l'eslògan Spain is different del sinistre (i llavors ministre) Fraga Iribarne i cançonetes de moda tan coents com aquella d'El turista 1.999.999 de Los Stop. Ara tot allò se'ns revela com el que fou: una broma de mal gust. Molt prompte hotels de la costa i càmpings, els citröens dos cavalls dels francesos i els llampants mercedes que portaven els alemanys, es van transformar en apartaments i urbanitzacions mastodòntiques i aerolínies que treballen a estall per oferir vols de baix cost i creuers capaços de moure deu mil persones d'una tacada. La massificació turística, moguda per una indústria insaciable íntimament relacionada amb el negoci de la rajola i el ciment, no sembla tenir aturador. Si en l'època infausta de Zaplana, Camps i companyia algun empresari va arribar a afirmar que quan no quedés terreny on edificar construirien en el mar, amb un Mazón que es va criar a l'ombra de l'avui condemnat es repeteix la història. O es multiplica descontroladament amb l'augment exponencial de la invasió turística i els seus efectes ja visibles, palpables i apamats sobre la població autòctona, els espais naturals i urbans i l'economia, la cultura i la llengua del país.

El mal de tot plegat és que no hi ha manera d'aprendre dels errors. Els vint anys que van d'Eduardo Zaplana a Alberto Fabra el País Valencià atenyé el zenit de la corrupció i dels beneficis privats desbocats en perjudici dels serveis públics i el benestar comú dels valencians, un simulacre que va acabar com va acabar i que els diversos estudis assenyalen com la principal causa de l'empobriment actual del país. Els mateixos incendis amb similars piròmans insisteixen en els mals d'avui i de demà. El pitjor, però, no és la repetició de la jugada que protagonitzen els cadells dels antics mafiosos, destinada al fracàs final, sinó que la major part de la gent encara es pensa que el turisme és un mannà que ens cau del cel, una font inesgotable de riquesa, un procés natural o un fat contra el qual no hi ha res a fer. Però els números canten, i de quina manera: Alacant és la segona demarcació provincial amb més pobresa relativa, és a dir, amb major nombre de població de renda inferior al 60% de la mitjana espanyola. Les dades provenen de l'estudi Distribució geogràfica de les llars a Espanya, realitzat pels economistes Carmen Herrero i Carlos Albert per a la Fundació Ramón Areces (Madrid) i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. Els autors de l'informe apunten directament a la prevalença del model turístic com a causa principal del nostre empobriment. I aporten més dades: el País Valencià és la sisena autonomia que menys oportunitats de renda ofereix a la seua població. En prosperitat, desigualtat i incidència de la pobresa, front al 100% del País Basc (model de turisme moderat i sostenible, i no per casualitat), el País Valencià té el 62'6%, xifra que baixa al 55'8% entre la població de 18 a 64 anys.

Per contrarestar la rotunditat i evidència de les xifres i el malestar creixent de cada vegada més gent a Barcelona, Palma o València, tres de les ciutats més castigades pel turisme convertit en barbàrie destructora, res millor que insistir en les mentides de sempre. Nuria Montes, la insuperable (però tot és susceptible d'empitjorar) empresària i advocada madrilenya a més de Consellera de Turisme i no sé què més, acusa els contraris a la turistificació de xenòfobs i classistes, ella, adalil com el seu partit dels drets humans i la fraternitat universal. I promet més creuers, vet a taxes que al capdavall tampoc no solucionen res i carta blanca al que, en un moment de catarsi disneylandiana, ha anomenat la Indústria de la Felicitat. La felicitat, vet ací la clau de volta del discurs d'un PP disposat a enfangar-se i enfangar-nos en els mateixos errors del passat multiplicats per cent. Felicitat? Els indígenes, cada volta més escassos, ens conformaríem amb molt menys, posem treballs i habitatges dignes, bona sanitat, educació i cultura i projectes per al país que no ens neguen en la desesperació; ens conformaríem que es posés fre a una depredació d'enèsima i potser definitiva onada colonial per als valencians. De moment no pocs infeliços, que en la seua condició som immensa majoria, anirem a la manifestació convocada dissabte conscients que València s'ofega i que el País Valencià no està en venda. La resistència a la turistificació comença a ser un clamor. I la cabra de la felicitat ja se la poden confitar amb tota la indústria que la mou i promociona.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 d'octubre de 2024.]

 

 

Dona laberint

Safrà, Marta Pérez Sierra. XLIII Premi de Poesia "25 d'Abril" Vila de Benissa 2023. Viena Edicions, Poesia 263. Barcelona, maig de 2024. Pròleg de Laia Llobera.

· · ·

Malgrat que Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) va començar a publicar els seus treballs relativament tard, en 2002, de llavors ençà –fruits d'una fecunditat creativa excepcional– ja han vist la llum setze dels seus llibres de poemes, als quals cal sumar-ne quatre més de relats i tres de contes infantils, més els quatre llibres col·lectius de què ha tingut cura. Els premis literaris que l'autora ha guanyat també fan un bon esplet. Citem-ne alguns dels més recents: Escrit en un tovalló de bar (5è Premi Esteve Albert Vila d'Argentona 2022, Voliana 2024), Punta de plom (Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 2019, Pagès 2020) o Escorcoll (XXXVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2019, Edicions del Buc 2019).

Aquest que avui ressenyem, Safrà, concentra bé alguns dels millors guanys de la poesia de Marta Pérez i per tant és una bona porta d'entrada per al lector que voldrà endinsar-se en el riu cabalós de l'escriptora barcelonina (del Barri Gòtic per ser més precisos, tot i que nascuda en el de Gràcia). Si en els llibres precedents, especialment en Escorcoll i en Punta de plom, l'escriptura naixia del dolor i la consciència de dona, bé per fer memòria de la pròpia experiència personal, bé per efecte de la reflexió en l'espill de les altres dones ("Em sé en cadascuna"), a Safrà aquesta dimensió ateny un perfil més polític, vull dir, més sensible al discurs de la solidaritat feminista de la sororitat (vegeu aquest "No és no" que encapçala el seu poema "Fàl·lic", per exemple) i al lligam col·lectiu, històric, que uneix les germanes de sexe: "Mai no camines sola. / Amb tu van, (in)cansables, / totes les dones de casa". El fil de la memòria reportada, més al·lusiva que explícita, del dolor patit en carn (i esperit) pròpia, lliga clarament aquest poemari amb els dos citats més amunt, però diríem que el dolor ha anat alleujant-se amb el pas del temps, com una ferida que encara cou però que ja no és tan punyent. L'escriptura invoca el mal i l'apaivaga, sempre busca reparar en certa forma l'irreparable en l'observació minuciosa de les seues empremtes ja endurides en el fang del temps: "Desvetllada per sempre / sotjo aquella mort / per anomenar-la". És potser aquest "Gruar l'impossible" amb el qual, almenys, les mans del present poden tocar el temps passat i maldar per apamar-lo i comprendre'l, per passar-hi comptes. Íntimament relacionat amb la recreació de la consciència feminista hi ha el tema de l'assumpció plena de la pròpia identitat, que travessa tot el llibre i que avancen les cites inicials, la de May Sarton ("Ara esdevinc jo mateixa") i William Shakespeare ("Sigues fidel a tu mateix: llavors se'n seguirà, com de la nit al dia, que no podràs ser fals per a cap home") i que eixampla la que encapçala el poema "Mai", de Maria Antònia Massanet ("Fins a creure'm / que allò que no sobra / soc jo"). 

El món poètic de Marta Pérez Sierra, doncs, es desplega essencialment entre la l'enfortiment de la pròpia identitat femenina i l'alteritat genèrica, la de l'home amant i còmplice, company del joc eròtic, sempre a flor de pell, en la presència plaent ("El teu amor m'ha embullat els cabells") o en el record ("El teu pit era de vi dolç, / vestal de paper") o en la contrafigura del mascle que infon dolor i angoixa a una mateixa o a alguna de les germanes: "Les nits que el marit se li abraonava, / encès de desig, / en un acte salvatge que la confonia, / espantada i ferida, ja no podia dormir", "Els llençols / s'empassen vidres, / Humiliant-me. […] Et llenço. / A l'abisme circular. / Fàl·lic", "I empassar-se cada nit / la carn dura d'un mascle / que no has estimat mai".

El safrà, flor delicada, humil, posseïdora de tantes virtuts i tan preciada com l'or, és la màxima expressió per mi de la sensualitat culinària, és a dir, de la sensualitat tout court. Ací, ultra totes les espurnes que ens puga encendre, diria que simbolitza la condició femenina en la seua doble naturalesa: l'estilització recòndita i subtil, de perfumada delicadesa, i la seua força poderosa engendradora de vida. El poema així titulat s'inicia amb el vers "L'amor cou la pell" que no costa de vincular amb la cita de Zoraira Burgos "La ferida encesa dels amants". Però l'elecció del polisèmic verb coure i la posició de subjecte que hi ocupa l'amor confereix al vers unes tonalitats novedosament atractives: com el foc que cou els aliments, l'amor cou la pell.

Els 43 poemes del llibre, breus i sintètics, concetrats i el·líptics, ens condueixen pel laberint amorós, sentimental, a través del qual la poeta s'afirma en la pròpia identitat i cisella el dolor per fi expel·lit per la gràcia de les paraules. Llevat del primer i l'últim, sense títol, els altres prenen l'última paraula o sintagma del poema per identificar-se. És Ariadna qui hi transita. I s'hi orienta, després d'haver vençut el monstre, amb el fil de les pròpies paraules: "Deglutir insistentment / la petjada única del mot". Val molt la pena acompanyar-la-hi amb la certesa de sortir-ne reviscuts i indemnes, una mica més savis, més comprensius.

[Publicat a Saó núm. 505, setembre 2024.]

El sandemà

Diuen que qui no té la vespra no té la festa. És cert, les coses no acostumen a caure del cel, només la pluja i altres fenòmens meteorològics, que cada vegada són més gasius. Preparar la festa, qualsevol festa, requereix temps i treball. Siga com vulga, la vigília dels dies marcats en roig en el calendari col·lectiu o en el personal té l'aura de la imminència, el prestigi del que encara és esperança, el benefici del dubte i eixe cuquet inquiet de pensar si al final no se n'anirà tot en orris. La vespra és assaig general de la representació de l'endemà, el dia de la festa. Però avui no som la vespra, ni la festa sinó l'endemà. O el sandemà, l'expressió amb doble article, el més modern el i l'antic es dels parlars salats de la Marina, les Balears o la Costa Brava. Tan importants com són vespra i sandemà (el passat i el futur vistos des de l'avui absolut, únic, de la festa, però fets present al seu torn en la vigència nominal d'aquestes realitats fixades per l'idioma) i que poc usem avui aquestes paraules! "Mal va qui no pensa pel sandemà", fa una altra dita popular que no parla només de l'estalvi, monetari per exemple, sinó de les conseqüències futures de les nostres accions d'ara. Tant deu ser així que al meu poble hi ha instituït oficialment des de temps antics el Dia del Descans, per molt que després d'una festa de les dimensions i intensitat de l'alcoiana, més que un dia, a molts els caldria una setmana o més d'un descans convertit sovint en mera penitència. 

Avui que escric aquesta columna, doncs, és el sandemà d'un 9 d'Octubre molt especial: per primera vegada s'organitzava una manifestació a Alcoi en protesta contra les polítiques lingüicides del govern de Mazón. I cal dir que les expectatives de participació de la vespra i de les setmanes prèvies s'hi van complir amb escreix ateses l'atonia general del país i la particular de la ciutat dels ponts. Contra el vent de la propaganda multimilionària oficial i la marea de la coartada merament folklorista i ociosa que ha estat fins ara l'única opció municipal, la manifestació d'Alcoi va ser nombrosa i qualitativament important, amb tot el ventall associaciatiu, sindical i polític, a excepció del socialisme governant i, és clar, dels declarats enemics de la llengua i del país PP i Vox. 

No fem volar coloms, però. Malgrat que el sandemà d'avui un puga pensar que hi ha país, que podem resistir l'embranzida reaccionària, que podem pensar en algun altre sandemà més consistent, la realitat ens és quantitativament parlant encara molt adversa. Sempre hi ha qui la vespra et diu, sense aparent mala intenció, que ell no perd mai el temps en manifestacions. Com si als que sí hi anem ens pagassen per organitzar-les, redactar manifestos, escampar-ne la convocatòria, com si en aquesta vida no tinguéssem res més a fer. Bé, aquesta vella, coneguda displicència, que té un peu en el narcisisme de creure's més enllà del bé i el mal i un altre en la impotència de qui és incapaç de veure a un pam del nas. El desistiment és comprensible, clar, perquè haver d'afirmar una vegada i una altra que som el que som i parlem el que parlem és molt cansat. L'indiferent o la descreguda, tanmateix, un dia trobaran que la metgessa no els atèn per parlar en valencià, que en aquell bar no els serveixen per la mateixa raó, que el curs vinent els seus fills no podran estudiar en valencià en nom de la llibertat. Potser sentiran la soledat abismal del foraster en la pròpia terra. I llavors potser pensaran en la importància, tan relativa, d'articular la veu col·lectiva, d'aquests manuals bàsics de supervivència dels pobles privats de llibertat i espoliats, a qui neguen el ser i la paraula, sense els quals no hi ha manera de pensar en cap mena de sandemà, ni de vespra ni de festa.

Potser costa de percebre el moviment tectònic subtil, el corrent discret que recorre encara com un fil d'aigua subterrani les interioritats vives del País Valencià. Però hi és. El sandemà, que ja és vespra d'altres dies de festa, ens dona peu a pensar que entre un nacionalisme desdibuixat i en perpètua temporada de rebaixes i un cert irredemptisme levitaire, hi cap una esquerra renovada, ampliada i sobiranista que aspire a liderar i donar curs al cabal d'aigua que va formant-se en les profunditats freàtiques del país, fins i tot en aquests temps tan durs de sequera. Almenys mentre siguem el que som i parlem el que parlem, aquestes coses tan elementals, aquesta força que encara ens fa aplegar-nos al carrer i enlairar el crit de l'esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'octubre de 2024.]

[Foto de Tomàs Tàpia]

Innocent

Aquesta és una història com centenars de milers, aquesta és la història singular d'Antoni Ginés Moreno, l'home que va nàixer a Castellar-L'Oliverar el 20 de juliol de 1897 i que va morir assassinat davant el mur de Paterna l'11 de setembre de 1940. Aquesta és la història d'un treballador aficionat a la lletra i la lectura, que escrivia versos per a les falleres del poble, amant de la llibertat i la justícia i afiliat des de 1930 a la Federació Arrossera de la CNT. La història d'un home que acabada la guerra amb la victòria feixista no va voler marxar a l'exili, com tants van haver de fer, qui sap si per no deixar desemparada la nombrosa família, qui sap si perquè sabent-se innocent de tot crim ni li passava pel cap que el condemnassen per allò que no havia fet –santa innocència! Una història de traïcions –la del rector a qui havia ajudat a salvar la pell durant la guerra i que després no volgué intercedir a favor d'ell–, de presons (Sant Miquel dels Reis, on coincideix amb el Doctor Peset, a la Cel·lular de València, cel·la 168, 2ª galeria), maltractaments i tortura, humiliacions i fam, de l'assassinat impune davant el mur sinistre de Paterna. Una història com la de centenars de milers, una història singular de cartes escrites per tal d'infondre alè a l'esposa i la família, plenes de missatges de dignitat i confiança per als fills en què proclama la vigència i veritat del seu ideal. Una història en què amb cal·ligrafia tremolosa sobre el paper –en el castellà obligat pel mitjà però també en el valencià familiar més autèntic– l'innocent s'acara a la mort i llança el seu missatge de nàufrag perquè la veritat siga transmesa, perquè el vent de l'oblit no escombre cap al no-res una vida truncada als quaranta-tres anys. Aquest esforç de la memòria, com centenars de milers d'altres memòries desvelant els crims, clamant per una justícia que sempre fa tard en els laberints legals d'un estat que no vol suturar les ferides sinó enterrar-les en el silenci. La història singular d'una vida i una mort salvades de l'oblit vuitanta-quatre anys més tard gràcies al documental de Toni Ginés Ramos, net d'Antoni Ginés Moreno, que avui es projecta a Alcoi després de l'estrena a Sueca de la primavera passada i a l'espera que prompte puga exhibir-se a València i altres llocs.

"`No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts´. / De dol sempre, de dol per a tota la vida". Aquests versos de Vicent Andrés Estellés, de "L'estampeta" del Llibre de meravelles, resumeixen molt bé l'agonia de la postguerra. Però fou un dol que amb el temps es va poder transformar en un clam per la memòria i la dignitat de les víctimes. Aquelles cartes que l'avi enviava des de la presó, amb l'ai al cor perquè potser la següent saca se l'emportaria a ell davant el pelotó d'execució, aquells assassinats legals i multitudinaris de Paterna, aquelles cartes amagades durant decennis potser en una capsa de sabates al fons de l'armari van ser descobertes per Enric Ginés, fill d'Antoni, qui les va posar en mans del net. Toni va començar llavors a fer voltes a la idea d'una pel·lícula que reivindiqués la memòria de l'avi, la història singular d'aquella família de Castellar-L'Oliverar, una història com tantes, un documental que subratllés la innocència de la víctima i la dignitat d'una lluita, les traces imprescriptibles del genocidi, la reparació en la perpetuació de la memòria que val més que tots els subterfugis de la llei.

I heus ací Innocent, el documental dirigit i autofinançat per Toni Ginés, infermer de professió ja jubilat, des del més estricte amateurisme, fet amb l'estima i el rigor de qui sap que compleix un deure, que tanca per a sempre el cercle viciós del silenci i de l'oblit. Ajudat per la càmera i la llum del fotògraf Francesc Vera Casas i de l'enregistrament i muntatge de so de Francesc Vera Vinyoles i el cinematogràfic d'Ivan Arbildua i Álvaro Octavio Moliner, la dramatització d'Erica Molina i Ramon Blasco i la narració de l'enyorada Rosa Balaguer (probablement el seu darrer treball, que no va arribar a veure projectat, ja que la mort se la va endur en 2022), el fil conductor de les cartes interpretades per Paco Morell s'acompanya d'entrevistes que contextualitzen la història fetes al nonagenari pilot d'aviació republicà Miquel Chasán Tamarit, a Enric Ginés, fill d'Antoni, a l'historiador Vicent Gabarda, al politicòleg Joan Cebolla, l'arqueòloga Trini Benavent i el magistrat Joaquim Bosch. Un treball coral, un coral lluminós –per seguir la referència d'Estellés en l'any del centenari– que ha trigat vuit anys a fer-se realitat, i que ara per fi ja és testimoniatge que s'eixampla com un eco poderós, una veritat preservada contra l'ultratge de la desmemòria que nosaltres no podem per menys que agrair i aplaudir de tot cor.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 d'octubre de 2024.]