El sandemà

Diuen que qui no té la vespra no té la festa. És cert, les coses no acostumen a caure del cel, només la pluja i altres fenòmens meteorològics, que cada vegada són més gasius. Preparar la festa, qualsevol festa, requereix temps i treball. Siga com vulga, la vigília dels dies marcats en roig en el calendari col·lectiu o en el personal té l'aura de la imminència, el prestigi del que encara és esperança, el benefici del dubte i eixe cuquet inquiet de pensar si al final no se n'anirà tot en orris. La vespra és assaig general de la representació de l'endemà, el dia de la festa. Però avui no som la vespra, ni la festa sinó l'endemà. O el sandemà, l'expressió amb doble article, el més modern el i l'antic es dels parlars salats de la Marina, les Balears o la Costa Brava. Tan importants com són vespra i sandemà (el passat i el futur vistos des de l'avui absolut, únic, de la festa, però fets present al seu torn en la vigència nominal d'aquestes realitats fixades per l'idioma) i que poc usem avui aquestes paraules! "Mal va qui no pensa pel sandemà", fa una altra dita popular que no parla només de l'estalvi, monetari per exemple, sinó de les conseqüències futures de les nostres accions d'ara. Tant deu ser així que al meu poble hi ha instituït oficialment des de temps antics el Dia del Descans, per molt que després d'una festa de les dimensions i intensitat de l'alcoiana, més que un dia, a molts els caldria una setmana o més d'un descans convertit sovint en mera penitència. 

Avui que escric aquesta columna, doncs, és el sandemà d'un 9 d'Octubre molt especial: per primera vegada s'organitzava una manifestació a Alcoi en protesta contra les polítiques lingüicides del govern de Mazón. I cal dir que les expectatives de participació de la vespra i de les setmanes prèvies s'hi van complir amb escreix ateses l'atonia general del país i la particular de la ciutat dels ponts. Contra el vent de la propaganda multimilionària oficial i la marea de la coartada merament folklorista i ociosa que ha estat fins ara l'única opció municipal, la manifestació d'Alcoi va ser nombrosa i qualitativament important, amb tot el ventall associaciatiu, sindical i polític, a excepció del socialisme governant i, és clar, dels declarats enemics de la llengua i del país PP i Vox. 

No fem volar coloms, però. Malgrat que el sandemà d'avui un puga pensar que hi ha país, que podem resistir l'embranzida reaccionària, que podem pensar en algun altre sandemà més consistent, la realitat ens és quantitativament parlant encara molt adversa. Sempre hi ha qui la vespra et diu, sense aparent mala intenció, que ell no perd mai el temps en manifestacions. Com si als que sí hi anem ens pagassen per organitzar-les, redactar manifestos, escampar-ne la convocatòria, com si en aquesta vida no tinguéssem res més a fer. Bé, aquesta vella, coneguda displicència, que té un peu en el narcisisme de creure's més enllà del bé i el mal i un altre en la impotència de qui és incapaç de veure a un pam del nas. El desistiment és comprensible, clar, perquè haver d'afirmar una vegada i una altra que som el que som i parlem el que parlem és molt cansat. L'indiferent o la descreguda, tanmateix, un dia trobaran que la metgessa no els atèn per parlar en valencià, que en aquell bar no els serveixen per la mateixa raó, que el curs vinent els seus fills no podran estudiar en valencià en nom de la llibertat. Potser sentiran la soledat abismal del foraster en la pròpia terra. I llavors potser pensaran en la importància, tan relativa, d'articular la veu col·lectiva, d'aquests manuals bàsics de supervivència dels pobles privats de llibertat i espoliats, a qui neguen el ser i la paraula, sense els quals no hi ha manera de pensar en cap mena de sandemà, ni de vespra ni de festa.

Potser costa de percebre el moviment tectònic subtil, el corrent discret que recorre encara com un fil d'aigua subterrani les interioritats vives del País Valencià. Però hi és. El sandemà, que ja és vespra d'altres dies de festa, ens dona peu a pensar que entre un nacionalisme desdibuixat i en perpètua temporada de rebaixes i un cert irredemptisme levitaire, hi cap una esquerra renovada, ampliada i sobiranista que aspire a liderar i donar curs al cabal d'aigua que va formant-se en les profunditats freàtiques del país, fins i tot en aquests temps tan durs de sequera. Almenys mentre siguem el que som i parlem el que parlem, aquestes coses tan elementals, aquesta força que encara ens fa aplegar-nos al carrer i enlairar el crit de l'esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'octubre de 2024.]

[Foto de Tomàs Tàpia]