Amb la immensa minoria

Vespres de l'11 de setembre, Alberto Fabra afirmava que els valencians no teníem res a celebrar en tan memorable data. No és que l'encara president hagués estat víctima d'un sobtat atac d'amnèsia, ni que exhibís sense pudor la ignorància més flagrant en temes d'història, ni tan sols que mostrés els símptomes del típic pet de poder que afecta alguns animals polítics, en especial els de les incertes latituds que van del Sénia al Segura. La demagògia anticatalanista, ja més vella que la picor i més rovellada que l'armadura del Tirant, és la manifestació més exacta d'una absoluta manca d'idees, i ja no sé a qui pot convèncer quan el deute ascendeix a 30.000 milions d'euros. El va precedir en el despropòsit el vicepresident, Ciscar, proferint amenaces contra els ciutadans que hi volíem participar indignes del seu càrrec i radicalment contràries a un dels principis bàsics de tota democràcia: la llibertat d'expressió. I el qui faltava per al duro era l'Esteban González Pons, que acompleix a la perfecció (qui paga mana) el seu paper d'escuder i portaveu de les altes instàncies de Madrid. Cap novetat per ací si no és la propaganda extra que de la Via Catalana van fer amb els seus exabruptes (ens resistim a considerar declaracions aquestes impertinències) entre els valencians, generalment tan desinformats i immunes a qualsevol projecte col·lectiu, festes de guardar a banda. El cas és que, si no a la majoria silenciosa, que només és invocada quan no assisteix a convocatòries difícils de pair com la de l'11 de setembre i no quan és part d'eixe 70 % de la població que no ha votat el PP, la Diada de Catalunya interessava, i molt, a qualificades minories valencianes. Perquè entre els apocalíptics incorregibles que des del camp independentista veuen el procés de sobirania del Principat com una cosa negativa per al conjunt del país (de Salses a Guardamar, etcètera, per aclarir-nos), com els més o menys integrats, assentats en càlculs igualment il·lusoris i que no convocaren la ciutadania a enllaçar Vinaròs i Alcanar perquè era dia feiner (quin dia no és feiner en la lluita política?), se situa la minoria que un dia tindrà la clau del govern del País Valencià si troba l'expressió política on abocar les seues energies. La mateixa minoria que de manera tan natural i democràtica es deixa inundar per la gran onada d'il·lusió i revolta que ve del nord. Esperem que no tarde a fer efecte el contagi que pronostica l'amic Vicent Partal.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de setembre de 2013.