Una illa, Begonya Mezquita. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia núm. 12, Carcaixent, octubre de 2007.
· · ·
Heus
ací el do de la transparència, aconseguida gràcies a una
complexitat no gens aparatosa i a la construcció d'un llenguatge que
reinterpreta amb destresa les formes més incontaminades de la
col·loquialitat. Una illa és
una festa dels sentits, la tornada d'una veu autèntica.
Malgrat que va
començar a ser premiada i a publicar poemes des de ben jove, Begonya
Mezquita (Sagunt, 1968) sembla una d'aquelles víctimes dels avatars
editorials condemnades a sobreviure en la marginalitat de
publicacions menors. A El perfecte somriure (Ajuntament de
Mislata, 1989), recull emboscat en una edició introbable, van seguir
Badalls d'estiu, publicat com a separata de la revista
Abalorio en 1990, Entre la distància exacta i la nit
(1991), quadern 27 de la desapareguda La Forest d'Arana, i L'any
de les atzavares (1994), premi editat per la revista DISE.
Només Signes de terra (1999) té la consistència física
d'un volum normal de poesia; llàstima que veié la llum, efímera,
de la mà de la caòtica 7 i Mig de Benicull de Xúquer, que si no ha
destinat encara al reciclatge els seus llibres, en algun trist
magatzem deuen estar omplint-se de pols. Tanmateix, heus ací Una
illa, un aplec de quinze poemes datats entre 2001 i 2006, un tros
de terra sola i ferma enmig de la mar, que irradia (fa, diria
la poeta) molta llum i des d'on s'alcen tramuntanes de paraules
capaces d'escampar la pols més enterca. A l'espera de l'edició que
actualitze tant de material dispers, el faça accessible i situe en
el seu lloc una veu poètica plena de potència, benvinguda siga de
moment aquesta illa.
El primer poema de la sèrie,
individualitzat per la lletra cursiva i l'absència de títol, vol
ser el primer port d'un periple mar endins, “de soledats i versos,
/ una illa de llums”, clau de volta de tot l'edifici poètic,
aquest “horitzó / en què cerques la set i els núvols, /
l'alegria”. Si el llibre anterior de l'autora percaçava els
“signes” d'una “terra” plena de verds i d'ocres a través
d'una mirada viatgera, l'actual s'eixampla sovint en els cels blaus i
oberts i pren consciència més exacta de la pròpia soledat des
d'una perspectiva, però, igualment vitalista i sensual,
desvergonyida (la recurrència a aquest motiu no sembla gratuïta),
rebel i decidida. De fet, siga la terra transitada o l'espai d'una
illa sota el firmament, els poemes de Begonya sempre es mouen en una
direcció temporal on les coordenades passat-present-futur perden els
seus contorns convencionals en el joc ucrònic del poema. Hi ha ací,
potser, més insistència en l'evocació de la infantesa i de la
primera joventut (“Cigonya del terrat”, “Pel camí més llarg”)
que en el llibre anterior, malgrat la connexió evident entre ambdós
treballs, d'escriptura gairebé coetània. Els motius de caràcter
orogràfic, l'al·lusió a les estacions de l'any o als moments del
dia, ja presents en anteriors treballs, adquireixen en Una illa
un major protagonisme. No hi ha distància entre la dona que escriu i
viu i tot allò que l'envolta. Les paraules sintonitzen amb els
elements de la natura, fan possible la identificació del propi cos i
la pròpia consciència amb la fluència del món i hi estableixen un
diàleg fecund en què les veus es confonen. Sota l'aparença
senzilla d'unes paraules que mantenen la frescor de la naturalitat i
de les coses primigènies, hi batega la multiplicitat de sentits
imprescindible en el dir poètic, una obertura en profunditat cap al
magma confús de l'aventura humana. O, com volia Gottfried Benn,
aquests poemes eleven sovint les coses al llenguatge d'allò
incomprensible. Per això es fa necessari trencar la discursivitat
(“És que no heu vist el rètol”), forçar la sintaxi, fixar la
tombarella inesperada, concitar l'al·luvió d'associacions lliures
(“fulla verda, dimecres, verb estimar”), emmirallar-se en la
gràcia al·literativa (“Avui Venus avança, verge i esventrada”),
reinterpretar el tam-tam de les paraules de la tribu (“Primavera
[…], fas silenci”, “la tarda que feia origen”, “fer demà”,
“és temps de fer temps”). La poeta traça un camí ben clar,
però amb constants el·lipsis n'esborra a consciència algunes
petjades, i així ens concedeix el dret a perdre'ns i retrobar-nos
pels seus viaranys. La forma essencial de l'autodiàleg ha trobat en
el present poemari la manera de multiplicar-se en una encisadora
polifonia. L'escenari de l'illa s'ha poblat de moltes veus. La
soledat ha estat transcendida per l'impuls de les paraules. Una mà
generosa ens ha fet guanyar una illa.
Publicat a Saó núm. 323, desembre de 2007.
[L'autora al Pallars Sobirà en 2011.]