Converses a l'illa

Una illa, Begonya Mezquita. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia núm. 12, Carcaixent, octubre de 2007.

· · ·

Heus ací el do de la transparència, aconseguida gràcies a una complexitat no gens aparatosa i a la construcció d'un llenguatge que reinterpreta amb destresa les formes més incontaminades de la col·loquialitat. Una illa és una festa dels sentits, la tornada d'una veu autèntica.

Malgrat que va començar a ser premiada i a publicar poemes des de ben jove, Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) sembla una d'aquelles víctimes dels avatars editorials condemnades a sobreviure en la marginalitat de publicacions menors. A El perfecte somriure (Ajuntament de Mislata, 1989), recull emboscat en una edició introbable, van seguir Badalls d'estiu, publicat com a separata de la revista Abalorio en 1990, Entre la distància exacta i la nit (1991), quadern 27 de la desapareguda La Forest d'Arana, i L'any de les atzavares (1994), premi editat per la revista DISE. Només Signes de terra (1999) té la consistència física d'un volum normal de poesia; llàstima que veié la llum, efímera, de la mà de la caòtica 7 i Mig de Benicull de Xúquer, que si no ha destinat encara al reciclatge els seus llibres, en algun trist magatzem deuen estar omplint-se de pols. Tanmateix, heus ací Una illa, un aplec de quinze poemes datats entre 2001 i 2006, un tros de terra sola i ferma enmig de la mar, que irradia (fa, diria la poeta) molta llum i des d'on s'alcen tramuntanes de paraules capaces d'escampar la pols més enterca. A l'espera de l'edició que actualitze tant de material dispers, el faça accessible i situe en el seu lloc una veu poètica plena de potència, benvinguda siga de moment aquesta illa.

El primer poema de la sèrie, individualitzat per la lletra cursiva i l'absència de títol, vol ser el primer port d'un periple mar endins, “de soledats i versos, / una illa de llums”, clau de volta de tot l'edifici poètic, aquest “horitzó / en què cerques la set i els núvols, / l'alegria”. Si el llibre anterior de l'autora percaçava els “signes” d'una “terra” plena de verds i d'ocres a través d'una mirada viatgera, l'actual s'eixampla sovint en els cels blaus i oberts i pren consciència més exacta de la pròpia soledat des d'una perspectiva, però, igualment vitalista i sensual, desvergonyida (la recurrència a aquest motiu no sembla gratuïta), rebel i decidida. De fet, siga la terra transitada o l'espai d'una illa sota el firmament, els poemes de Begonya sempre es mouen en una direcció temporal on les coordenades passat-present-futur perden els seus contorns convencionals en el joc ucrònic del poema. Hi ha ací, potser, més insistència en l'evocació de la infantesa i de la primera joventut (“Cigonya del terrat”, “Pel camí més llarg”) que en el llibre anterior, malgrat la connexió evident entre ambdós treballs, d'escriptura gairebé coetània. Els motius de caràcter orogràfic, l'al·lusió a les estacions de l'any o als moments del dia, ja presents en anteriors treballs, adquireixen en Una illa un major protagonisme. No hi ha distància entre la dona que escriu i viu i tot allò que l'envolta. Les paraules sintonitzen amb els elements de la natura, fan possible la identificació del propi cos i la pròpia consciència amb la fluència del món i hi estableixen un diàleg fecund en què les veus es confonen. Sota l'aparença senzilla d'unes paraules que mantenen la frescor de la naturalitat i de les coses primigènies, hi batega la multiplicitat de sentits imprescindible en el dir poètic, una obertura en profunditat cap al magma confús de l'aventura humana. O, com volia Gottfried Benn, aquests poemes eleven sovint les coses al llenguatge d'allò incomprensible. Per això es fa necessari trencar la discursivitat (“És que no heu vist el rètol”), forçar la sintaxi, fixar la tombarella inesperada, concitar l'al·luvió d'associacions lliures (“fulla verda, dimecres, verb estimar”), emmirallar-se en la gràcia al·literativa (“Avui Venus avança, verge i esventrada”), reinterpretar el tam-tam de les paraules de la tribu (“Primavera […], fas silenci”, “la tarda que feia origen”, “fer demà”, “és temps de fer temps”). La poeta traça un camí ben clar, però amb constants el·lipsis n'esborra a consciència algunes petjades, i així ens concedeix el dret a perdre'ns i retrobar-nos pels seus viaranys. La forma essencial de l'autodiàleg ha trobat en el present poemari la manera de multiplicar-se en una encisadora polifonia. L'escenari de l'illa s'ha poblat de moltes veus. La soledat ha estat transcendida per l'impuls de les paraules. Una mà generosa ens ha fet guanyar una illa.

Publicat a Saó núm. 323, desembre de 2007.

[L'autora al Pallars Sobirà en 2011.]

La consigna

En un moment determinat, que no sabria situar amb un mínim de precisió en el temps, les manifestacions al carrer es van convertir en celebració festiva, o lúdica, com se'n sol dir. Tot o gairebé tot s'havia transformat ja en un joc més o menys divertit, més o menys amable, en un avançament de la societat de l'oci que el sistema prometia a mans plenes quan les vaques grosses omplien els prats visuals perquè les primes i famèliques havien estat desades subtilment al lloc on s'esllanguia tot allò políticament incorrecte, la part significativa de la realitat que s'entossudia a filtrar-se per les imperfeccions d'un món ple d'esquerdes que contradeia les excel·lències d'una propaganda tenaç. La pedagogia havia de ser lúdica, els llibres abandonaven la molesta llei de la gravetat, la vida era una festa –amb l'ajuda inestimable de la coca-cola i altres preparats de laboratori. Per rescriure el guió insidiós de la nova dramatúrgia i esborrar el rictus patètic de les urgències (abolides per l'alegria universal que garantia l'estat del benestar), també les denominades esquerres, que no volien perdre ni un bocí del gran pastís ni ser acusades de massa serioses, van recórrer a mètodes que subratllaven el caràcter lúdic de les reivindicacions. Bandes de música (encara gràcies!), grups de xirimites i tabals i més recentment les insofribles batucades omplien l'aire sonor de les grans manifestacions i hi substituïen les paraules convertides en crit i objectiu, les tradicionals i avorrides consignes, amb estrèpit incontestable. Alliberades les organitzacions convocants de la necessitat d'articular formes cantables (n'hi havia prou amb el lema de la pancarta que obria la manifestació) i alliberats els ciutadans mateixos del compromís verbal de la propagació d'idees i projectes col·lectius, les manifestacions van transformar-se a poc a poc en processons festives, tàcites expressions en massa, excusa per estirar les cames i socialitzar-se entre amics, coneguts i saludats. Com el peix que es mossega la cua, allò lúdic havia derivat en ludopatia, amb les inevitables seqüeles de fàstic que acompanyen tota malaltia. L'únic crit que va ser corejat unànimement l'altre dia contra la llei Wert, a l'alçada de la seu de Bankia, fou el sofert i desagradable “Hijos de puta!”, que no descriu ni per aproximació el grau de lladronici que practica la banca amb el permís dels governants. Tenim necessitat de paraules i fartera de soroll, i el buit que deixen política i consignes només l'ompliran la barbàrie i els trons de bac, destrellats inoperants.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 d'octubre de 2013.

Viva!

El dimarts passat 15 d'octubre, quan es complien setanta-tres anys de la mort de Lluís Companys, el diputat d'ERC Alfred Bosch va demanar un minut de silenci a l'hemicicle en record i homenatge al president de la Generalitat assassinat per Franco, un sonor ¡Viva España! va emergir des de la caverna de la bancada del Partit –ironies de la lluita de classes– Popular. En aquell moment les càmeres estaven atentes al sol·licitant d'un reconeixement que l'Estat, a través dels seus representants electes, ha negat reiteradament des de la preconstitucional Llei d'Amnistia de 1977 fins a la més recent de Memòria Històrica (sic) de l'època de Zapatero. Les càmeres estaven atentes a Alfred Bosch, diem, i no van filmar l'ardorós diputat que amb la mateixa rapidesa amb què alguns tiren mà de la pistola quan senten parlar de cultura ell desenfundava el tic d'un crit de guerra que, sota l'aparença de saludable vitalitat, més aviat demana la mort de tota la resta de coses, en especial la dels pobles de la seua perifèria i pertinença. El ciutadà diputat del PP, vocalista del macabre contrapunt, quedarà sumit en un discret anonimat, emparat pel President del Parlament i pel ben guanyat sou que li paguem tots els contribuents per a major vergonya d'Espanya. Excepte potser en el pasdoble Y viva España, que va ser compost –ironies del patriotisme– en llengua neerlandesa per dos ciutadans de Flandes i que posteriorment popularitzà Manolo Escobar, més que res pel seu aire d'inefable patxanga de pel·lícula d'Alfredo Landa, és difícil dissociar aquest visca de la mala llet que històricament l'inspira i que molts s'entesten a perpetuar, com l'anònim maleducat del PP. Tampoc no ha contribuït gaire al reciclatge democràtic de la consigna que el pasdoble s'haja instal·lat a les goles dels aficionats més tronats i ultres de la roja. A fi de comptes, i després de tants anys de monopoli monocolor de l'animós subjuntiu, de vegades rematat amb un intimidador ¡coño!, es fa difícil assumir-lo amb la normalitat amb què desitgem que visca Hondures o el País Valencià, posem per cas. I menys si ens assalta la fundada sospita que el diputat escandalós es va mossegar la llengua abans de proferir la frase completa, que com sabem diu “¡Arriba España! ¡Viva Franco!”. En fi, nosaltres, com l'Alfred Bosch, també voldríem una Espanya ben viva, i noble, culta, rica, lliure dels seus sàtrapes, que ens deixés viure els altres, i no la moribunda obsedida a encomanar-nos la seua agonia. Viva!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 d'octubre de 2013.

L'enquesta

Ja sabem que les enquestes s'han de prendre amb cautela i si pot ser amb un grapat de prudent escepticisme. Sobretot les que pronostiquen futurs més o menys distants, i tant si el vaticini és contrari o favorable als propis interessos. I en aquest darrer cas, més encara, que els desenganys més dolorosos solen venir després d'esperances més o menys infundades. Amb tot, sóc dels qui celebren l'enquesta de Metroscopia publicada a El País fa uns dies per la davallada important del PP i el correlatiu augment del vot d'esquerres a les autonòmiques de 2015. Segons aquestes dades, assistiríem a un canvi de cicle polític amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP i la possibilitat que, amb diverses variables aritmètiques, les esquerres comandassen per fi el governall de la nau a la deriva que avui és el País Valencià. De l'alegria, un bé social tan escàs, no cal privar-se'n, perquè és terapèutica i ens fa més falta que mai, però tampoc no cal xuclar-se el dit perquè tenim el cul massa pelat de derrotes i impotències. Així, i sense voler pecar de cagafestes, heus ací alguns dels dubtes que la qüestió em suscita. Estarà l'esquerra, sobretot el PSPV-PSOE, que tant desorientat i pusil·lànime s'ha mostrat practicant l'oposició, preparada per acarar el gran repte de girar la truita? Hauràs entès el sentit últim de la transformació política i social que la situació valenciana reclama? És conscient que el que aquest poble necessita no és un simple recanvi en el comandament de la nau sinó la construcció d'un nou vaixell? Serà capaç d'interpretar correctament fenòmens com el de la primavera valenciana, el moviment dels indignats, el procés d'independència de Catalunya o la revolta docent a les Balears? Sabrà transformar l'actual pirotècnia pseudodemocràtica cap a cotes més altes de democràcia radical, directa i participativa? Assumirà amb decisió la tasca pedagògica que un poble en bona part encara narcotitzat pel poder necessita? Més enllà de les urnes, voldrà ordir amb la societat civil, els sectors més qualificats i l'esquerra més a l'esquerra la imprescindible complicitat que requereixen els grans projectes col·lectius? Estarà en condicions d'impulsar i guanyar-se la força transformadora del carrer? La devastació a què ha estat sotmès el país i l'herència que deixaran els actuals reietons (que continuaran manant molt encara que governe l'esquerra) ens acaren a reptes ciclopis i apassionants. Coratge, cautelosa alegria i molta feina.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 d'octubre de 2013.

Sang a força de llenguatge

Paul Celan, De llindar en llindar. Traducció i notes d'Arnau Pons. Alabastre núm. 36, LaBreu edicions, Barcelona, maig de 2012.

· · ·

De mica en mica va traslladant-se al català l'obra de Paul Celan (Czernowitz, 1920-París, 1970), poeta jueu de parla alemanya que s'enfrontà al descomunal repte de recrear ("resemantitzar", en diu Arnau Pons) la llengua dels genocides del seu poble des de les interioritats del llenguatge poètic. En certa manera, la poesia de Paul Celan, pseudònim de Paul Antschel, també és una resposta a la controvertida, metafòrica i al capdavall fal·laç pregunta d'Adorno de si podia fer-se poesia després de la Xoà. A les versions d'Atoni Pous (1976, reeditada en 2005), la del mateix Arnau Pons Cristall alè de 1995 i a l'antologia en traducció de Karen Andrea Müller i Andreu Vidal Poemes de 2000, edició revisada en 2008 per Karen Müller i Margalida Pons, ve a afegir-se ara aquest impressionant De llindar en llindar (Von Schwelle zu Schwelle), una traducció que per rigor verbal, fidelitat poètica i amplitud interpretativa mereix figurar entre les aportacions més substancioses a la cultura poètica d'aquest país dels darrers temps. Vaja per endavant, doncs, l'admiració i gratitud pel treball desplegat en la traducció d'una obra complexa, profunda i en certa manera hermètica com la de Celan, un dels cims indiscutibles de la poesia del segle XX. Hi ha en primer lloc l'elecció del llibre, publicat en 1955 i situat, cronològicament, entre Cascall i memòria (1953) i Reixes de llenguatge (1959), un treball autònom, traducció sempre preferible –i més en el cas del poeta que ens ocupa– a l'obligada dispersió de l'antologia. Les generoses, documentades i intel·ligents notes que acompanyen els poemes, editats en alemany i en català, es revelen imprescindibles per al lector no germanòfon (i en general per a qualsevol lector, inclòs l'alemany). I no perquè la interpretació dels poemes que fa Arnau Pons, la informació i esmenes a d'altres versions, l'explicitud de tantes dades històriques i personals com il·luminen de tant en tant la intacta foscor-lluïssor de la poesia de Celan, pretenguen ni aconseguesquen cap conclusió definitiva, cap lectura més o menys canònica o canonitzable, sinó precisament pel contrari: perquè no entrebanquen la lectura creativa del lector pacient sinó que li forneixen noves perspectives, les d'un bon coneixedor de la llenga alemanya i investigador lúcid de les circumstàncies en què la poesia de Celan va anar gestant-se. Amb elements arrelats a la rica tradició simbolista, que Celan porta a altures i extremituds sorprenents, i un tractament emintentment surrealista del llenguatge, la poesia del poeta apàtrida hostatjat a París és, com bé afirma Pons, una col·lisió entre el subjecte líric i el subjecte històric. No pot entendre's aquesta infinitud de llenguatge que sagna sense tenir en compte els esdeveniments històrics que l'imanten, el fons tràgic i innomenable, si no és amb la difícil clau al·lusiva del poema, de l'extermini nazi i el silenci còmplice que l'acompanyà en tot de casos. És impossible arribar (sense que això, insistim, anul·le el fulgor dels sentits més immediats i misteriosos, tanta contorbadora bellesa, amb què brillen els poemes de Celan) al fons històric d'aquesta obra sense la informació filològica que ens parle del debat que hi manté l'autor amb Heidegger o Adorno, Ingeborg Bachman o René Char, de la mort prematura del primer fill que tingué amb la seua esposa Gisèle Lestrange, les al·lusions a Parmènides o l'autodefensa contra les acusacions de plagi de Claire Goll. Celan és un poeta infinit, inabastable, és poesia i antipoesia alhora, vibració de l'inexpressable, gota i oceà, gra d'arena i desert, extrema precisió i vaguetat inabordable. Potser, com diu George Steiner, Paul Celan sí és capaç de "comunicar l'essència d'allò inhumà". O d'allò profundament humà, impenetrable, una crida a "un llenguatge al nord del futur" que fa sagnar els llavis que l'articulen.

Publicat a Saó núm. 385, setembre 2013.

Sismes

L'empresa Castor, que explota el magatzem geològic de gas situat a una vintena de quilòmetres de la costa de Vinaròs, no es va instal·lar a la comarca veïna del Montsià perquè la legislació en matèria medioambiental és més severa (és a dir, respectuosa amb la seguretat de persones i medi ambient) a Catalunya que en terres valencianes. Tot apunta que l'activitat de l'empresa és responsable dels moviments sísmics detectats aquests darrers dies a banda i banda del riu Sènia, que no és frontera lingüística ni cultural, ni menys encara geològica, però sí mental per a alguns que confonen les línies administratives amb la realitat i per als qui governen lluny del país a Madrid o a València. Els veïns, és clar, viuen amb l'ai al cor d'ençà que amb més o menys assiduïtat senten tremolar el terra davall els peus, sense que fins ara ni les informacions del Ministeri d'Indústria ni les dels responsables del negoci (un beneficiari principal del qual és un tal Florentino Pérez, que va rebre 1.300 milions d'euros per a la seua construcció) hagen convençut ningú. Hem escoltat alcaldes i alcaldesses d'Alcanar, Ulldecona, Tarragona i Tortosa exigint la paralització preventiva i indefinida dels treballs i la protecció, que comença per una informació rigorosa, de la població. Dels ajuntaments d'aquesta banda del riu, en canvi, no n'hem sentit ni mu, no sabem si per la seua pertinença al PP, que sol practicar el prietas las filas i la ingesta massiva de gripaus, o perquè han parlat amb la boca xicoteta i les seues paraules se les ha emportades el vent, molt valent en aquelles comarques. Hi ha hagut també qui, sense voler ser alarmista, ha assenyalat una obvietat: la proximitat de la central nuclear de Vandellós, construïda quan la legislació mediambiental era una i inexistent, una altra herència del franquisme de 1967. Si amb la Via Catalana les mans de molts ciutadans valencians i catalans es van agafar com a símbol de la solidaritat que no coneix fronteres i sí germanors properes i semblances en la diversitat, ara ho hauran de tornar a fer per compartir i combatre els sismes que la mala administració que vist la submissió amb falses flors d'ofrena (no es perda el lector, com a quinta essència del llepaculisme de les autoritats valencianes, les declaracions de Rita Barberá elogiant la caiguda de les inversions en infraestructures de Montoro només perquè no és tan bèstia com la que li ha pertocat a Catalunya). Ja ho cantàvem en vida de Franco: “València, menja merda amb paciència i voràs que bona està!”. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 d'octubre de 2013.

[Concentració contra la Plataforma a Vinaròs. Foto publicada a Vilaweb 4/10/2013.]