El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos
es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de
l'original, que al seu torn remet al We can
amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys
llum dels focus mediàtics sense televisió ens és difícil
comprendre un fenomen que es basa, fonamentalment, en tres paraules:
Pablo Iglesias (2) i casta (1). És a dir, que un dia vam llegir els
titulars de premsa i ens vam assabentar que aquesta formació, que es
presentava en societat com una organització alternativa als partits
tradicionals, havia irromput amb uns quants diputats al Parlament
Europeu contra tot prònostic. I vam haver de posar-nos al dia: el
seu líder era una estrella televisiva des de feia temps i el seu
discurs brollava de les mateixes fonts que van alimentar la
indignació del 15M. A partir d'aleshores hem compartit amigablement
el dia a dia amb l'atenció periodística al fenomen, que ha
rivalitzat amb persistències tan inexplicables
com la de Fernando Alonso, aquest perdedor de la Fórmula I que al
costat de la loteria nacional i el futbol (deixe de banda la
monarquia avui representada per Felip VI i altres anècdotes
prescindibles) és el nucli dur de la identitat espanyola. Bé, el
cas és que ara mateix tenim Pablo Iglesias i Podemos per a esmorzar,
dinar i sopar, cosa que per als que som aliens als miratges mediàtics
(insistim) resulta més aviat estrany, si no directament sospitós.
Quan una cosa és
veritablement perillosa per al sistema, se la sol
tancar
en la gàbia del silenci i arreglat. Potser això d'ara és
l'excepció que confirma la regla, d'acord, però tanta notorietat
diària feta a base de titulars que rarament aporten alguna idea
novedosa sobre com arreglar açò, si és que es pot arreglar,
col·loca una mosca insidiosa darrere l'orella. Una mosca que
confirmen les enquestes quasibé diàries també. ¿Vols dir que en a
penes uns mesos l'electorat (el mateix que votava massivament PP i
PSOE fa quatre dies) s'ha transformat sobtadament en allò que per
entendre'ns diríem l'esquerra radical? Això, més que un evolució
política lògica en temps de crisi i desencís, sembla més aviat un
miracle, una conversió, un mesmerisme, una necessitat de creure en
alguna cosa, sobretot si la diu un
expert en funambulismes retòrics
carregats de força i
convicció. I què és, segons Podemos, el que podem fer, a banda de
llançar al mar la casta de xuclòcters que són els amos del corral
almenys des de la reforma del fraquisme coneguda per Transició? Vull
dir, a més de cantar amb poca traça L'estaca,
repetir com una mantra això de la
casta, construir un
partit finalment convencional (vertical i basat en líders messiànics
experts en el màrqueting), aplaudir i somriure, convençuts que no
només tenim la raó sinó que som majoria (mira quin descobriment!)?
A Barcelona el líder
carismàtic va tenir una oportunitat única per demostrar que per fi
un dirigent
espanyol, de més o menys esquerra alternativa, sabia de què anava
la cosa. Ni sabia ni volia ni podia. Perquè en realitat Pablo
Iglesias va parlar per a la seua parròquia, amb el comandament a
distància que indica què cal dir en cada moment per no baixar en
les enquestes. Esperant per fi conèixer algun significat o
significada membre de Podemos/Podem per veure què tenen d'original i
què de plagi, en què poden afavorir un procés de transformació
radical al País Valencià (per no fer-ho més llarg) i en què i com
poden entorpir-lo, continuaré atent a les llums que arriben als
marges dels grans focus mediàtics, dempeus
i ran de carrer i d'obra.
[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de desembre de 2014.]