Podem?

El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l'original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys llum dels focus mediàtics sense televisió ens és difícil comprendre un fenomen que es basa, fonamentalment, en tres paraules: Pablo Iglesias (2) i casta (1). És a dir, que un dia vam llegir els titulars de premsa i ens vam assabentar que aquesta formació, que es presentava en societat com una organització alternativa als partits tradicionals, havia irromput amb uns quants diputats al Parlament Europeu contra tot prònostic. I vam haver de posar-nos al dia: el seu líder era una estrella televisiva des de feia temps i el seu discurs brollava de les mateixes fonts que van alimentar la indignació del 15M. A partir d'aleshores hem compartit amigablement el dia a dia amb l'atenció periodística al fenomen, que ha rivalitzat amb persistències tan inexplicables com la de Fernando Alonso, aquest perdedor de la Fórmula I que al costat de la loteria nacional i el futbol (deixe de banda la monarquia avui representada per Felip VI i altres anècdotes prescindibles) és el nucli dur de la identitat espanyola. Bé, el cas és que ara mateix tenim Pablo Iglesias i Podemos per a esmorzar, dinar i sopar, cosa que per als que som aliens als miratges mediàtics (insistim) resulta més aviat estrany, si no directament sospitós. Quan una cosa és veritablement perillosa per al sistema, se la sol tancar en la gàbia del silenci i arreglat. Potser això d'ara és l'excepció que confirma la regla, d'acord, però tanta notorietat diària feta a base de titulars que rarament aporten alguna idea novedosa sobre com arreglar açò, si és que es pot arreglar, col·loca una mosca insidiosa darrere l'orella. Una mosca que confirmen les enquestes quasibé diàries també. ¿Vols dir que en a penes uns mesos l'electorat (el mateix que votava massivament PP i PSOE fa quatre dies) s'ha transformat sobtadament en allò que per entendre'ns diríem l'esquerra radical? Això, més que un evolució política lògica en temps de crisi i desencís, sembla més aviat un miracle, una conversió, un mesmerisme, una necessitat de creure en alguna cosa, sobretot si la diu un expert en funambulismes retòrics carregats de força i convicció. I què és, segons Podemos, el que podem fer, a banda de llançar al mar la casta de xuclòcters que són els amos del corral almenys des de la reforma del fraquisme coneguda per Transició? Vull dir, a més de cantar amb poca traça L'estaca, repetir com una mantra això de la casta, construir un partit finalment convencional (vertical i basat en líders messiànics experts en el màrqueting), aplaudir i somriure, convençuts que no només tenim la raó sinó que som majoria (mira quin descobriment!)? A Barcelona el líder carismàtic va tenir una oportunitat única per demostrar que per fi un dirigent espanyol, de més o menys esquerra alternativa, sabia de què anava la cosa. Ni sabia ni volia ni podia. Perquè en realitat Pablo Iglesias va parlar per a la seua parròquia, amb el comandament a distància que indica què cal dir en cada moment per no baixar en les enquestes. Esperant per fi conèixer algun significat o significada membre de Podemos/Podem per veure què tenen d'original i què de plagi, en què poden afavorir un procés de transformació radical al País Valencià (per no fer-ho més llarg) i en què i com poden entorpir-lo, continuaré atent a les llums que arriben als marges dels grans focus mediàtics, dempeus i ran de carrer i d'obra. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de desembre de 2014.]

Fulles aigua avall

Sònia Moll Gamboa, I Déu en algun lloc. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda número 73, Vic, 2014.

· · ·

Les paraules de Sònia Moll (Barcelona, 1974) són com cristalls que brillen en la seua transparència. Després del poemari Non si male nunc (2007) i la novel·la Creixen malgrat tot les tulipes (2012) l'autora ens lliura aquest poemari profund i delicat, sostingut pel dolor que fa la vida quan fereix de veres i que s'expressa, gràcies al combat cos a cos amb les paraules, amb melodies destinades a fer-nos renàixer, a tranformar en desig el desdesig, la mort en vida, l'oblit en memòria, a buscar el cel que hi ha dalt de tot laberint («I Déu en algun lloc, / just quan no mires»), la llum que parpelleja al fons del pou. Potser és aquesta lluita pel sentit la funció més noble de la bona poesia, l'emoció d'una veu que es despulla d'inútils estridències i, des del moll de l'os de l'experència del poeta, ressona de nou en cada lectura, atia el foc que ens habita i ens deixa en pau amb un silenci que ja no és el mateix en la seua immutabilitat aparent. La mà del poeta-demiürg ha ordenat el caos del món amb la matèria primera de les paraules: aquesta és la sensació que el lector té quan llig els poemes de Sònia Moll, que del raïm aixafat del dolor en fa un vi que fa goig beure. És tal vegada aquest el Déu que es troba en algun lloc quan no es mira i que inútilment pretenem encabir en el cap. La poeta, però, amb la mateixa tossudesa que Agustí d'Hipona, en una imatge retrospectiva de la seua infantesa, vol fer «cabre tot el mar / dins d'un clot». O arribar a expressar l'indicible.

Els trenta-nou poemes d'aquest llibre s'organitzen en cinc seccions. L'obren quatre poemes breus que ens situen en un dels motius nuclears del poemari –la mare, malalta d'Alzheimer: l'orfenesa avançada, la lluita de la paraula contra la desolació i l'oblit– i es tanca amb un altre poema, també breu i en forma de pregunta adreçada a la mateixa persona. A l'endemig, protegit per aquestes fines parets («La mare cau. / Recules fins al ventre. / Desneixes sola»), el ventre de les altres tres seccions del poemari, aquestes, sí, amb noms propis: El cel del laberint, Guants de llana sense dits i I Déu en algun lloc (títol de poema, secció i llibre). El laberint de la malaltia de l'oblit no té fils d'Ariadna per poder eixir-ne, però sí un cel, malgrat tot, per mirar, un horitzó sense límits, com tota esperança. A partir del poema que inicia la secció, «Lost», Sònia Moll assaja en onze composicions un diàleg que té dues destinatàries, la mare i el mateix jo líric. Escenes de la vida quotidiana al costat de la malalta, la serena acceptació de l'inevitable, la reinterpretació des de la realitat present de la vida de la mare, la recuperació de records del passat conjunt i el que em sembla més característic de la literatura que els últims anys ha abordat l'Alzheimer: l'intent de sarzir el sentit d'una vida que s'oblida amb el sòlid fil de les paraules. En aquesta operació es rescaten també les mateixes paraules de la mare en la forma del castellà de Sud-Amèrica, els mots familiars que més bé centren el lligam comú. Formalitzat aquest conjur, la poeta decideix no tornar «a parlar mai més de tu» i deixar «caure les paraules / com les fulles que queien al riu aquest hivern / i miraré com marxen aigua avall, / avall, / sense més llàgrimes».

La tercera part, que manté el to elegíac i el rigor compositiu de tot el conjunt, ens endinsa en un altre laberint íntim, el del desamor. La imatge dels «Guants de llana sense dits» ens remet a la precarietat i impotència de l'hora present. Amb ells la poeta toca les tecles de «l'amor [que] ens desafina / com un piano vell». A «Pont de pedra» el jo poètic passa comptes d'un viatge a una Girona retrobada «amb la meitat de l'ànima enfonsada al riu» que «em convida a tancar el cercle»: «I voler tornar a néixer». «Paraules (1)» i «Paraules (2)» exposen, en forma de monòleg, l'esforç i la dificultat per trobar les paraules, mentre que en «Acufen» («Donaries el món per un silenci») i «Rescue» apareixen amb nitidesa els perfils d'un desassossec profund. I Déu en algun lloc, la part més extensa del poemari amb dotze poemes, és en certa manera el tancament del cercle que s'anunciava en la secció precedent, el comiat d'un amor i, alhora, el retorn als motius de la mare i l'obertura cap a un altre paisatge, el d'una Menorca evocada on fins i tot es prefigura la mort «en una vida inèdita», una mort escenificada amb extrema i lúcida bellesa. Aquest llibre és per tenir-lo sempre a mà, aquesta poeta ens reclama que li seguim de ben prop les petjades. Del combat amb els grans temes de la poesia Sònia Moll n'ha eixit victoriosa. I el lector exigent s'hi reconforta i ho agraeix.

[Publicat a Saó núm. 399, desembre de 2014.]

Puça, pardal, bou

Aprofitant que ja hem franquejat Santa Llúcia i que si les coses van com cal tenim a la vora el Nadal i després l'Any Nou, el PP ha decidit desplegar el seu particular bestiari inspirant-se en el refranyer tradicional però interpretant-lo, com sol fer, d'una manera diametralment oposada al sentit originari. Ignorància de la paremiologia? Sí, sens dubte, i de moltes altres coses. La d'aquesta gentola és una calculada barreja d'ignoràncies amb un grapat de certeses que nodreix la radical valencianofòbia amb què ens emprenyen cada dia. El pas de puça que han fet amb un simulacre de consulta telemàtica per a la presumpta elecció de la llengua vehicular d'educació dels alumnes d'infantil i primària, no allarga el temps de llum solar de la qualitat de la democràcia i l'ensenyament, sinó que ens acosta un pam més al dissenyat abisme del genocidi cultural. Incomplir sistemàticament la llei, persistir en la conflictivització de la llengua, enfrontar deliberadament la comunitat educativa o reservar-se la publicació de les dades si no són de la seua conveniència són algunes de les característiques del nou pas de puça, els despropòsits coneguts del vell bestiari del PP. El pas de puça és, sí, certament ridícul, però significatiu, sobretot si va acostant-se al del pardal i al del bou, que va de Nadal a Any Nou. Ridícul i inútil perquè no podrà afeblir, malgrat tot, la voluntat majoritària de la societat valenciana de viure plenament en la pròpia llengua, però significatiu perquè despulla la finalitat última d'un bestiari tergiversat i perquè moltes puces juntes poden provocar al remat una autèntica sagnia. Naturalment els protagonistes de l'ensenyament, famílies i escoles, no s'empassen l'ham rovellat i han cridat al boicot a aquesta farsa. Fa temps que els paràsits, puces, caparres o polls, haurien d'haver estat bandejats de la nostra vida col·lectiva. Lluny d'ells, tanmateix, dins el cordó sanitari que delimita una nova civilitat compromesa amb el país i la democràcia, a pas de pardal o a pas de bou, avancen les hores de sol que acabaran per dissipar les ombres i eixamplar la llum cap al solstici d'estiu. Encara faran nosa les picades d'aquests afanípters en no pocs espais no desinfectats, però res no pot impedir que el món continue complint els seus cicles i que el dia s'allargue perceptiblement a cada nova passa. Si serà, com volia la cançó de l'Ovidi, un dia que durarà anys dependrà de la força i intel·ligència que despleguem en la nostra acció política i civil. I aquest haurà de ser el punt on concentrem els principals esforços en cada un dels dies que atansen les estacions més benignes, primavera i estiu. La puça sobreviurà arrapada al benefici d'un compte enrere que parasitarà obstinadament fins a l'última gota de sang que ens quede a les venes. Però el que fins ara han aconseguit frustrar ja no serà més que material per a museus de la memòria. Ja hem de viure avui l'endemà de l'exterminació dels paràsits, un dia nou que potser durarà anys. Ara va de veres, el repte d'una au fènix renaixent de les pròpies cendres. I pardals i bous ens hi seran favorables. Les puces, una amarga anècdota, una lliçó que no hem d'oblidar.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de desembre de 2014.]

El fil

Hi ha un fil que uneix la foto del famós i letal trio de les Açores, amb Aznar desmelenant-se patèticament al vent, i els tolls de sang i immundícia que fa anys que embruten el terra i els murs d'Abu Ghraib. El fil, que també passa per Guantánamo i aquelles desferres humanes que els seus cancerbers portaven per corredors enreixats lligats de mans i peus i vestits amb el color butà dels seus uniformes, avui convertits en símbol de la barbàrie, es deté un moment en l'instant en què ses senyories del Partit Popular aplaudeixen entusiastes al Congrés dels Diputats l'entrada d'Espanya en la guerra d'Iraq. Però el que ara ressona amb aires d'escàndol i tímida mea culpa per la premsa de tot el món i que assenyala la CIA (a bona hora!) com a fàbrica de tortures, causa i efecte de la guerra bruta (n'hi ha, de neta?), és vox populi (i perdone el lector tanta llatinada) des de temps immemorials. No debades les imatges de Guantánamo ens eren retransmeses per televisió un dia sí i l'altre també durant la croada amb què es volia justificar la violació sistemàtica dels drets més elementals de l'home (inclosos adolescents enfangats en el foc creuat d'algun desert llunyà). La voluntat propagandística, la visualització de l'horror amb què l'Imperi amenaçava els seus enemics, formava part del pla. De la CIA, sí, de les casernes on s'allotja el poder militar dels EUA, sí, dels despatxos encatifats on persones de carn i os prenen les decisions oportunes, clar. I el pla era i és tan brutal (i tan inútil: això també ho sabem ara) que es deixaven de costat les cauteles amb què en altres temps es tractaven aquests afers amagant-los sistemàticament a l'ull públic. Hi pesava més la necessitat d'acorralar i acollonir l'enemic, d'esbombar als quatre vents tanta crueltat gratuïta (però cruelment pagada amb sang per les víctimes, incloses les anònimes víctimes col·laterals), que no es va tenir en compte que la ciutadania, avisada per l'ull públic, no podia viure eternament sota els efectes de l'anestèsia. Antics torturadors es confessen ara, van destrossar moltes vides, inclosa la pròpia, que malden per exorcitzar fins a través de creatius tallers d'escriptura. Se'ls compadeix, se'ls agraeix el gest i les revelacions. El fil continua estenent-se per les guerres enquistades d'Iraq i Síria, pels exèrcits de fanàtics que s'escampen justificats per l'horror que també practiquen els seus enemics en una espiral que no fa més que retroalimentar-se. Continua la foto amb el trio de les Açores, continuen sense haver de retre comptes per tanta barbàrie i per la bola de neu que creix sense aturador. Molts dels aplaudidors entusiastes continuen escalfant els seus escons i assistint puntualment als seus còctels. I el fil va més enllà, fins a les entranyes d'Auschwitz i Mauthausen o els crims impunes del franquisme. I no cal que al darrere hi haja, per entendre'ns, un estat totalitari. N'hi ha prou d'aplicar la llei del més fort, sense manies ni complexos, embolcallada sovint en el vellut de parlaments democràtics on de vegades se sent el crit i la sang de les víctimes en forma d'aplaudiment, l'eco d'un horror universal que es mou per una espessa teranyina de molts fils.   

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de desembre de 2014.]

Mans i potes

Si la lògica emocional del consum capitalista no s'hagués instal·lat des de fa anys i panys en els mitjans de comunicació (en encertada observació de Josep Ramoneda), la notícia d'avui no es menjaria la d'ahir, que al seu torn va eclipsar la de despús-ahir, etcètera, al mateix ritme vertiginós amb què sovint es compren coses inútils només perquè són noves de trinca i per la simple pulsió de la compra. Aquesta histèria del consum és ideal per confondre la solidesa del desig i caure de tos en el toll de la insatisfacció permanent. O per barrejar en el batibull diari les notícies anecdòtiques i les vertaderament pertinents, que haurien d'alimentar la consciència crítica de la realitat i el pou de la memòria. El pèndol que va de l'oblit a la memòria i viceversa es deté massa en el primer pol retingut per l'imant consumista del moment, que banalitza interessadament tot el que passa (i el que no passa). Això explica moltes coses. Per exemple que després de vuit anys i mig de l'accident del metro de València, que costà la vida de 45 persones, els ciutadans hagen de manifestar-se cada mes per reclamar el que és obvi (explicacions, reparació i justícia) i que els nega sistemàticament un govern fugit de les reponsabilitats democràtiques més elementals. Costa molta carronya informativa (o desinformativa) aconseguir la submissió d'un poble, passar molt ràpidament les pàgines d'un oblit persistent, inocular en el personal els desigs més banals. Si l'actualitat informativa no se'ns mengés cada dia un trosset de cor i cervell, hauríem de gravar en una làpida el presumpte lapsus que Cotino ha deixat per a la història: «He pogut clavar la mà, però mai la pota» (en castellà, faltaria més). Ho deia després d'haver declarat com a imputat pels negocis negres que es van fer gràcies a la visita del papa Benet XVI a València. I reblava «Ah, ah, ho he dit exactament a l'inrevés», cosa que afegia inversemblança a la inversemblança ja expressada. Perquè potser es demostrarà que sí que hi va clavar la mà, contràriament al que diu que volia dir, però les clavades de pota en la seua trajectòria política han estat constants, públiques i notòries (i dissoltes en el maremàgnum de banalitats amb què ens inunden). Doble mentida, probablement, doble pecat mortal per a un militant ultracatòlic. És també l'oblit desinformatiu el clau roent a què s'agafen personatges que avui passegen per la corda fluixa amb aires impostats de torero com Rodrigo Rato, que afirma no haver trencat ni un plat de Bankia, i Vicente Sanz, ex-alt càrrec de RTVV, embolicat en el cas Gürtel i acusat a més d'abusos sexuals a tres treballadores, apartat de la presidència del PP arran d'aquella famosa i honesta conversa telefònica que uní per a l'eternitat les paraules forrarse i política i premiat poc després pels seus protectors amb 15 anys de secretari general de l'ens públic clausurat. Mentre esperem les notícies que demà es menjaran els preocupants símptomes de la malaltia d'avui, que continua sense diagnòstic ni tractament, se'ns fa impossible distingir les mans de les potes, les persones dels animals, els honestos dels corruptes. I, per descomptat, sense caure en el compte que arribat a un determinat nombre de delinqüents convictes i sospitosos, un partit és una altra cosa, màfia, camorra o cosa nostra, i que més valdria liquidar-lo per la via judicial abans que per la de les urnes. En fi, i tornem a Ramoneda, així serà mentre importe l'espectacle de la notícia i no la notícia, la piroctència del poder i no la realitat puta i dura.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de desembre de 2014.]

Fràgil memòria

Llig d'arrapa i fuig (hi ha notícies sobre les quals cal passar-hi de puntetes) que l'expresident i gairebé extot de Castelló, Carlos Fabra, té cinc dies per entrar voluntàriament a la presó. Això de voluntàriament és llicència poètica o eufemisme jurídic, perquè el cas és que hi ha d'ingressar forçat per una sentència inapel·lable. Siga com vulga, em jugue unes cerveses que aquestes vacances pagades no seran, amb permís del castigat fetge del reu, gaire llargues, vista la manera com la rovellada balança de la justícia espanyola sol pesar els peixos grossos i els peixos menuts. I Fabra ha estat i és, des del segle XIX si més no i a través de les successives transfusions sanguínies dels avantpassats, tan eficaces, un dels peixos més grossos de l'aquari del poder de la corrupció i viceversa, per molt que ara el trobem en hores baixes. Per començar, sembla que el pres pot triar la presó on serà internat, cosa que normalment no poden fer els peixos menuts, per molt insignificants que siguen els seus delictes (i ho són sempre en comparació als dels peixos grossos: qüestió de grandària). I sembla també que posats a triar, l'aplaudit, aclamat, abraçat i adulat personatge que ara eviten les rates del vaixell que s'enfonsa ha triat Madrid, destinació vocacional de tot polític valencià amb el pedigrí de don Carlos, encara que siga per la porta falsa. A més, la seua hereva Andrea Fabra, diputada pel terç familiar que va eixir del gris anonimat de butxaca plena al crit «¡Que se jodan!» contra les víctimes de les retallades de 2012, hi té el pessebre des de fa anys, així com moltes amistats del famós delinqüent. I com que no és probable que el veïnat de la residència on anirà a parar d'ací a pocs dies, malgrat tot, li organitze les festes de benvinguda, els besamans, les inauguracions d'aeroports i els sopars de llepaculisme a què tan donat era quan se la campava lliure i perdonavides per l'extensa geografia de misèria i corrupció que tan febrilment ha ajudat a col·locar en el mapa (se'n recorden?), don Carlos pensa dedicar el seu temps ombrívol a la redacció d'unes memòries. Ignore qui serà l'encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia ni a quin preu (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l'afectat), però no tinc cap dubte que aquesta amenaça o broma de les memòries, més enllà dels beneficis crematístics que en deu pensar traure el signatari, només tenen un objectiu: la desmemòria. O potser podem esperar-ne alguna mena de venjança entre sequaços, tan habitual en les famílies mafioses? Si no sabéssem que el silenci sempre té un preu, els beneficis d'una estada de luxe a la presó, l'escurçament de la pena, la centrifugació de delictes no jutjats, la condonació d'un deute estratosfèric, la protecció d'un estat còmplice de peixos grossos, potser fins i tot l'animaríem a escriure les anunciades memòries. Però ens temem que l'autèntica memòria, la que posa negre sobre blanc tantes malvestats no privatives d'aquest individu, camina per unes altres avingudes. Feina tenim a trobar-nos-la de cara per aprendre'n totes les lliçons del que no pot tornar a passar si volem remoure aquest fangar i convertir-lo en terra fèrtil de democràcia. Girar el full de la història passa per escriure amb rigor totes les paraules d'una memòria sempre segrestada, entre reixes o a plena llum del dia. Perquè quan la memòria és fràgil només pot portar a carrerons sense eixida. Més val que no la deixem en mans de poders aliens i alienants, com sempre ha estat i és el de don Carlos Fabra i companyia.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de novembre de 2014.]

Llibertat pregunta

Juan Gelman, Hoy. Visor Libros, Colección Visor de Poesía núm. 872. Madrid, 2014.

· · ·

Cada vers de Juan Gelman (Buenos Aires, 1930-Mèxic DF, 2014) és una fiblada de llum, un eco que persisteix molt després d'esvaït el dia. Navegar aquestes aigües torrencials porta a la terra ferma i tremolosa de la incertesa, a la selva incandescent de les preguntes, a la utopia d'un món que proporciona microscopis per mirar el món, a la presència de l'absència, al color pàl·lid del dolor, a la resistència de la paraula que frega, com ningú, com cap altra, les vores de l'indicible. Datat entre l'any 2011 (el de la publicació del seu llibre immediatament anterior, El emperrado corazón amora) i el 2014, el de la seua mort, Hoy ha nascut destinat a convertir-se en el testament poètic de l'autor, un dels autènticament grans de les lletres contemporànies. És i no és una simple qüestió de dates, però, és i no és l'abraç definitiu de la seca que passeja sovint per aquests poemes ("Pensar la muerte cambia a la muerte", VII), és també l'extensió i el pes d'aquest darrer llibre en el munt de volums de la seua obra, la fulguració de tots els temes, motius i recursos que fan originalment vella la seua poesia sense temps i, tanmateix, d'avui mateix, un avui de sempre alçant-se tossut des dels mais. Els 297 poemes d'Hoy escapen subtilment a la imprecisa denominació de poesia en prosa, perquè si bé, com en d'altres treballs precedents de Gelman, n'imiten la forma externa, la disposició sobre el paper que no es trenca en versos i que discorre a caixa plena justificada, el ritme intern, la calculada distribució sintagmàtica, l'ús ben mesurat del punt, la coma i la barra (tan present en la seua obra) i la concatenació trepidant d'imatges que arranquen nous sentits del dir, s'allunyen significativament del bon sentit (en primer lloc gramatical) que sovinteja en el país de la prosa més convencional. Fet i fet, Gelman i poesia en estat pur, les subversions que tenen arrels en el lunfardo bonaerense i les formes de la poesia cantada (el tango, la milonga...), aquells volvidos, moridos, rosas detenidas en lo que no vinió, que expressen l'aposta des dels inicis de l'autor per una poesia que entén el seu compromís social i revolucionari, sobretot, en la cerca d'un llenguatge d'inspiració col·loquial que torpedina des de dins el poder de la paraula envasada en els discursos del poder. Com els seus més o menys coetanis de Sud-amèrica, principalment, Nicanor Parra, Mario Benedetti, Eduardo Galeano, Gonzalo Rojas, Lezama Lima o José Emilio Pacheco, creadors que brillen a una gran altura i que han deixat en la seua insignificància la majoria de les polèmiques a compte de la poesia social que a l'altre costat de l'Atlàntic foren moneda corrent i encara cuegen.

Amb més explicitud que en llibres anteriors, al costat dels motius recurrents de l'absència, marcada amb ferro roent per la múltiple tragèdia familiar, les constants reflexions poètiques sobre la poesia i el llenguatge (significativament el darrer poema del llibre, l'únic que té títol, fa així: "¿Y // si la poesía fuera un olvido del perro que te mordió la sangre / una delicia falsa / una fuga en mí mayor / un invento de lo que nunca se podrá decir? ¿Y si fuera la negación de la calle / la bosta de un caballo / el suicidio de los ojos agudos? ¿Y si fuera lo que es en cualquier parte y nunca avisa? ¿Y si fuera?"), Hoy furga en les entranyes del capitalisme amb l'acer esmolat de la paraula i regala el clam contra la fam, la pobresa i totes les indignitats programades dels nostres dies: "La eternidad es una idea violenta / capitalista / acumular futuro", X, "El capitalismo se olvidó de la fiesta", XXII, "la pasión escribe sitiada por la desdicha general", XLII, "El capitalismo quiere que te olvides de ti", XLIX. I ho fa des de la consciència que "Dios se fue al vacío que dejó su muerte".

En Hoy Gelman ha deixat escrit l'estupor del seu temps amb la neta cal·ligrafia d'un grapat de fermes esperances. I amb elles ens arma les sublevacions: "Desátense la furias del jodido para que el cielo cambie de color y crezcan las magnolias que nadie pudo imaginar. Que se vengan abajo los patrones de la angustia mundial, la luz de sangre que mancha las piruetas del comer", CCLXXXVII, "Hay que barrer el mundo en sucio estado / otra vez ponen huevos de serpiente / viejos", III.

[Publicat a Saó núm. 398, novembre de 2014.]

Parrús

De tots els polítics valencians és Alfonso Rus el que més podria assemblar-se a la difunta i plorada Cayetana Fitz-James Stuart y Silva, àlias Duquesa de Alba. No per la noblesa d'esperit que se li atribueix a la no sabem quantes vegades Grande de España, ni per la noblesa nobiliària que rubriquen innombrables títols i els més de vint noms amb què fou batejada l'aristòcrata senyora fa vuitant-vuit anys. Però si canviem ducats, comtats, marquesats i tota la pesca pels càrrecs públics (així se'n diu en democràcia, quines coses) que amuntega el nostre prohom, don Alfonso no es queda curt, malgrat la talla: alcalde de Xàtiva, President de la Diputació de València, Diputat de les Corts Valencianes, president provincial del PP, de la Mancomunitat de la Costera-Canal, del Consorci de les Comarques Centrals i del Club Esportiu Olímpic de Xàtiva, i potser algun altre. Afegim-hi els negocis privats, tan necessaris quan es vol portar a casa un jornal digne, i la seua condició d'exbaterista d'un grup de més o menys rock, que també hi compta. Alfonso Rus és el paradigma d'aquells polítics de sang i fetge que tant abunden a la nostra terra i que van aprofitar molt bé el revoltim de la transició (ehem) democràtica per fer carrera, com Carlos Fabra, ara caigut en desgràcia des del pedestal més alt. Polítics, doncs, de camisa descordada i llengua solteta, il·letrats orgullosos que fan professió de la burrera i es pixen en la via pública damunt qui gose contradir-los, perdonavides de taverna, cacics d'inspiració decimonònica que es mouen, com si fos casa seua, pels passadissos secrets del poder del segle XXI. Alfonso Rus, com l'altre Alfonso, Grau, mà dreta de donya Rita, hi és tothora simplement perquè li dóna la gana. I perquè li rota va concebre un concurs de Miss Espanya a la seua ciutat que fou el més semblant a una fira de ramaderia. Va prometre tornar el famós quadre capgirat de Felip V a la seua posició natural si la Casa Reial demanava disculpes per la crema de Xàtiva de 1707. Va impedir una actuació de Raimon al seu poble i en va censurar una altra del còmic alcoià Xavi Castillo. Als professors de valencià els en va dir més que a un porc perquè sabien gramàtica. Perquè li va venir de gust Franco encara és fill honorífic i predilecte de Xàtiva i va impedir un minut de silenci per un jugador de l'equip rival, el Llagostera, que acabava de morir, enèsim motiu de vergonya per qui encara la conserva. I així un llarg i lamentable etcètera que en qualsevol país democràtic li hauria costat la pell política. Segurament també perquè li passa pels ous i li sobren diners de la Diputació, ara anuncia la creació d'una televisió que pot començar a emetre el proper 1 de gener, una mena de remake a base de sofregits de festes i tradicions, gastronomia autòctona i bandes de música, pilota valenciana i oratge. Tot ben previsible, vistos els antecedents. L'invent es farà dir La DipuTV però ja corre la brama d'un nom alternatiu que segurament li escaurà més, Parrús (P'a Rus), a major glòria del seu inspirador. Gloriosos els temps en què el superb menyspreu dels del pedestal trobava la rèplica en la digna mà anònima que capgirava els quadres de la història i llavors, entre plors i gemecs, la gent es feia un fart de riure contra l'estúpida flatulència dels poderosos!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de novembre de 2014.]

2014 Una Odissea de l'Espai

Després de deu anys viatjant pel no-res interplanetari, el dimecres 12 de novembre la sonda Philea, a les 17.03 hora terrestre, va aterrar (com si diguérem) damunt el cometa 67/P Churyumov-Gerasimenko (àlias Txuri, nom que s'assembla molt a la paraula blanc en basc). Situat a 510 milions de quilòmetres de la Terra, el susdit cometa, que té la forma d'un ànec (sic) de goma, fa 4 km de diàmetre màxim, està constituït per 10.000 milions de tones de massa i vagareja pel Sistema Solar a 65.000 km/h. És la primera vegada que una sonda espacial arriba a un cometa. L'exitós experiment científic, malgrat que és més que improbable que hi trobe el Petit Príncep de Saint-Exupéry amagat en alguna escletxa o cova de la gran roca, permetrà arreplegar dades molt valuoses sobre l'origen del Sistema Solar i potser, un colp analitzat el material que l'integra, restes de la matèria orgànica responsable de la vida. Un pas petit per a l'home però un pas de gegant per a la humanitat. Quasi al mateix temps, en un minúscul país d'un lloc remot de la galàxia, uns polítics sense vergonya pròpia ni aliena posaven en marxa un projecte de proporcions no menys odisseiques (amb permís del diccionari). Després d'un viatge de més de vint anys des dels abismes del no-res fins a les més altes cotes de la misèria, la sonda especial Embolicaquefafort, llançada des de la plataforma Llei de l'Embut de la Majoria Absoluta dissenyada per un equip de corruptes ple d'imputats, està a punt d'aterrar (com si diguérem) en el cometa 9/N Identitat Valenciana. L'objectiu de la missió especial, segons afirmen els màxims responsables de l'expedició interestel·lar, no és altre que analitzar i definir amb tots els ets i els uts la natualesa dels materials orgànics i inorgànics que componen aquesta formació rocosa que es desplaça en caiguda lliure per l'univers, obeint el pur instint gravitacional, i que han batejat amb l'eloqüent nom de Senyes d'Identitat Valenciana, abans el susdit cometa no desaparega dissolt en el cosmos, amb una llarga cua brillant de renúncies clamoroses, absorbit per altres cossos celestes de major envergadura. La resposta a tots els misteris que la història del petit cometa planteja no tardarà gaire a veure la llum legislativa. De fet, els més aguts enginyers autòctons ja avancen hipòtesis plausibles sobre la díscola identitat: una mixtura de festes de guardar, eventos estúpids, processons solemnes, gastronomia exuberant, passions taurines, traca i falles, moros i cristians i meravellosos paisatges desolats juntament amb altres components de més difícil catalogació, com ara la llengua en què s'expressen alguns indígenes irreductibles i la filiació de la qual encara és tema de dures controvèrsies. Segons fonts ben informades, els resultats dels primers experiments seran fets públics durant el transcurs d'una gala a la Ciutat de les Arts i les Ciències del minúscul país, tot i que per a això s'haurien de dissimular els estralls patits pel trencadís en els últims anys. Així parlà Zaratrusta i Al vell Danubi Blau podrien ser les músiques triades per anunciar al món el descobriment i blindatge pels segles dels segles de la identitat valenciana. Però també podria ser –com afirmen algunes veus crítiques amb el cost polític, econòmic i social de l'operació– que la sonda, amb greus defectes de fàbrica, segons que denuncien les mateixes fonts, transmetés la imatge distorsionada d'un espill còncau o convex, o pitjor, que al cometa Identitat Valenciana no hi hagués absolutament res, amb la qual cosa se n'hauria anat en orris l'enèsim intent de posar portes al camp i s'hauria posar de manifest la més clara senya d'identitat d'una classe política, la persistència en el ridícul.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de novembre de 2014.]

El tren

Els tres-cents seixanta-tants quilòmetres que separen València de Barcelona són en les actuals circumstàncies una distància gairebé còsmica que el més recomanable és cobrir en tren. A  l'Estació del Nord valenciana comença un viatge que en poc més de tres hores ens situarà a les portes d'un futur desitjable impulsat per un present que fa temps que es pinta de gestos de llibertat, de projecte col·lectiu, d'il·lusions de canvis. Si pujar a Barcelona, que solem dir a Alcoi, sempre ha estat com travessar el túnel del temps (i no sempre cap al futur), fer-ho a dos dies de la votació del 9N brinda l'oportunitat de participar en una festa de la democràcia —ni que només siga com a mers còmplices i observadors actius—, l'escac més important que s'ha plantejat a l'Estat i a l'estat de coses de la transició ençà. Tot, però, penja encara d'un fil: d'una banda la manifesta voluntat de votar dels catalans, de l'altra el vell xaruc i malcarat brandant l'amenaça amb el paraigua d'una legalitat injusta. L'obcecació de Rajoy i de tot el que ell representa, inclosa l'abassegadora majoria de mitjans de comunicació espanyols, ha convertit la lluita pel dret a decidir i la independència en la defensa de llibertats bàsiques en democràcia com la de participació, expressió o pensament. No sabem quina carta es guarden els servidors de l'Estat a la mànega ni què faran al remat aquest diumenge. Usar-hi l'as de bastons convertint un cos o altre de les forces d'ordre en furtaurnes o processant el president Mas, entre altres possibilitats, davant els més de sis-cents periodistes internacionals acreditats per al seguiment de la consulta, potser frustraria la votació i seria una demostració de qui mana ací i com, però tot això no faria sinó donar noves ales al procés, ara internacionalitzat en termes de confrontació entre la voluntat democràtica d'un poble i un Estat (més) autoritari. Mentrestant el tren avança, el paisatge es transforma sense canvis bruscos, sempre paral·lel a la mar, anem entrant en un futur que als valencians els provoca indiferència, en la majoria dels casos, però també singulars simpaties. Entre aquests darrers n'hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja o ens haja caigut abans, però no se sap mai. Per als optimistes del tren, entre els quals em compte, diumenge, si la consulta és significativament massiva i res no emmerda un procés fins ara impecable, hi haurà un punt d'inflexió. I les coses ja no tornaran a ser com han sigut i són, ací, allà i en el mateix tren en marxa que creua el paisatge d'aquests dos adverbis tan mudables i ens va acostant un futur que ja és a tocar de mà.

El ventríloc

El president Rajoy, amb el borum de la darrera guerra púnica encara ressonant als noticiaris, va haver d'espolsar-se per una vegada la somnolència i, mentre donava corda al seu rellotge biològic, sempre endarrerit per una abúlia misteriosa, va demanar perdó pels errors (sic) comesos. Per errors l'auditori, que en aquells moments anava per feina, com sempre, sobreentenia els casos de corrupció fins ara destapats i que esquitxen amb especial tossuderia el seu partit, les institucions de què ell és cap visible (o invisible, això va a dies) i fins el coll de les camises amb què es muda com un margalló, com aquell xapapote de filets de plastilina que ho van acabar emmerdant tot. Se li havia avançat en l'acte de contrició escènica la seua hiperactiva amiga, l'Esperanza Aguirre, de manera que ell, que assumeix com ningú el fet de ser la veu d'un amo implícit que rarament és retratat en família, a contracor i per no semblar menys (catòlic, espanyol i aguerrit) va decidir-se a publicar la ventriloquia del seu perdó. Però si ho fas com qui sent ploure, mentre et desempereseixes i fulleges el Marca o se t'escapa un rot, si ets molt bon ventríloc però un pèssim actor, és inevitable que les teues paraules exciten una mica més la indignació del personal o, en el millor dels casos, que se les emporte el vent. Perquè referir-se a la corrupció sistemàtica d'un règim que s'empara en els beneficis del poder, amb mil set-centes causes judicials obertes, cinc-centes de les quals de càrrecs públics, com errors disculpables perquè tots en cometem, és, a més de ventriloquia barata, pur cinisme, mostra del servei abnegat que Rajoy consagra als qui de veritat manen. I en aquest cas no hi pot haver mitjanies ni maldestres imitacions: s'està amb el sistema corrupte o s'està amb la ciutadania. Sobretot si s'és president d'un govern i es tenen les claus, en teoria, per acabar amb una plaga tan letal com les inicials MR dels papers de Bárcenas. La impossibilitat del règim de renovar-se des de dins i amb els mateixos impostors quedava clarament subratllada amb un perdó que, si l'acompanya el sincer penediment i després de l'oportuna penitència, potser té validesa en l'àmbit del confessionari però en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva. A aquestes alçades de la degradació democràtica, el lladronici i la poca vergonya, això no té perdó de Déu, impossible l'ego te absolvo. Tan impossible com esperar dels socis de Camps, Matas, Fabra, Blasco, Cotino i la llarguíssima resta del santoral de la delinqüència organitzada, res més que maniobres dilatòries per continuar en el poder sota el paraigua de la Constitució, la democràcia dels seus negocis i la impotència de la població. El xapapote ja no es pot amagar sota les catifes del vell imperi. Des de Zaplana, que ho va deixar dit i gravat, sabem que aquesta gentola va venir per forrarse. I en això continua, retroalimentant el pecat amb la petició impostada del perdó, brandant el sabre constitucional contra qualsevol exigència democràtica, com ara la del poble de Catalunya, que es prenga seriosament l'escac i mat final a aquest estat de coses. O errors.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de novembre de 2014.]

Realisme

La filà Realistes del meu poble, si les sumàries cròniques periodístiques no enganyen, ha decidit fer un exercici de realisme i veure d'incorporar la dona a la festa d'Alcoi amb tots els ets i els uts, és a dir, amb tots els drets i deures de les persones normals, que ho són precisament perquè els són reconeguts els uns i els altres. Els del pantaló blau brillant ja compartien amb els del pantaló rosa brillant, els Jueus, el lloc d'honor dels meus amors infantils, invariablement situats al bàndol moro, de manera que em toca aplaudir per partida doble el realisme d'ara. Siguem, doncs, realistes, que no reialistes, que és una cosa ben distinta, si no diametralment oposada (hi ha res de més irreal que la reialesa, per molt mora que siga?). De fet, estic convençut que només un realisme ben administrat i aplicat fins a les darreres conseqüències pot salvar Alcoi, i amb ell la seua festa, de la situació, com més va més greu, de decadència en què es troba immers des de fa anys i panys; només amb un realisme ben assentat en la voluntat, la fermesa i la il·lusió col·lectives podríem eixir de l'atzucac a què la incompetència, la mala llet i les successives conjuntures adverses ens han menat. I si el realisme comença a obrir-se pas també en el fantàstic món de la festa, i en especial entre els seus quadres dirigents, vol dir que estem en el bon camí per superar la fase adolescent (en tant que negació obstinada de la realitat) a què semblàvem condemnats pels segles dels segles fins a la derrota final. Perquè realisme és també apamar els canvis socials i assumir que homes i dones ja no responen als estereotips d'antany i que vetar la plena incorporació de la dona en peu d'igualtat amb l'home és un anacronisme sense sentit indigne d'una societat democràtica. El realisme dels Realistes, que espere que siga ferm i conseqüent i que s'escampe cordialment per tots els teixits associatius de la festa alcoiana, potser està escrivint el darrer capítol d'un irrealisme suïcida que ha convertit els Moros i Cristians en una mena de narcòtic popular, en la gran sublimació de les misèries ciutadanes i de les inapel·lables derrotes que ens ha infringit la història. Renovar-se o morir, la dita és d'una exactitud inqüestionable. Renovats per l'exercici de realisme que dissipa les falses quimeres que ens hem creat per consolar-nos i que restitueix la visió dels molins de vent que mouen les societats més pròsperes i lliures, la sacralització no gens innocent de la festa actual quedarà per a la història en les vitrines del Casal de Sant Jordi. Llavors la festa serà una expressió lúdica i autèntica del nostre poble, potser la més emblemàtica, però renunciarà a fagocitar totes les nostres energies, a monopolitzar el nostre vitalisme, i podrem dedicar-nos també a construir per fi una ciutat millor en tots els aspectes. Només l'exercici del realisme responsable que ha practicat històricament el nostre poble, farà possible que recuperem la ciutat i, amb ella, la nostra festa. Les esferes del (poc) poder alcoià, inclosos dirigents de l'Associació de Sant Jordi i partits institucionals, ja no poden ignorar per més temps la realitat que puja des de les arrels més profundes del nostre poble. No exagere si dic que ens hi va el futur, és a dir, la nostra vida com a poble. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 25 d'octubre de 2014.]

Caquis i cireres

Tot i que la tardor es resisteix a vestir-se de groc, de pluges i d'uns primers freds que ens desperten de la somnolència postestival, Cotino penja els hàbits després de quaranta anys de dedicació al negoci de la política per centrar-se, diu, en el dels caquis. De fet, aquests són uns dels fruits més suculents de l'estació, i malgrat l'escassa vocació que la tardor té enguany de ser tardor, les petites esferes de taronja intens dels caquis pengen com adorns de nadal dels arbres dels horts i alegren la nostra taula amb unes dolces escorrialles alienes al treball de la dentadura. A les portes del seu hivern, Cotino ha trobat en el conreu del caqui una activitat de naturalesa gairebé zen que el pot rescabalar de les amargues queixalades de la política, tan semblants a les que provoca un mos a un caqui verd. Amb tot, no podem dir que el trobarem a faltar presidint les Corts o en qualsevol dels despatxos on la fidelitat pètria a la seua casta ha trobat aposentament. No enyorarem els jocs de crucifix de les seues croades, no, ni menys les navallades dialèctiques a la seua odiada Mònica Oltra cada vegada que aquesta diputada gosava denunciar els abusos i maganxes del poder que ell representa. Tampoc no plorarem la seua bucòlica fugida perquè el nepotisme que ell i els seus còmplices han elevat als altars institucionals amb tanta cara dura trobarà prompte substituts que sàpien estar a l'alçada de les circumstàncies i aprofiten com déu mana unes pràctiques que s'han revelat tan substancioses per al sistema com nefastes per als ciutadans. De fet, que l'insofrible Font de Mora siga l'elegit per presidir des d'ara la pantomima de les Corts és un signe, ara sí, tardoral inequívoc: campe qui puga. I Cotino, peça clau de la trama Gürtel, factòtum de la lucrativa (per a ells, no cal dir-ho) visita papal, i repartidor generós, a la manera de l'oncle Gilito Donald, d'oportunitats d'or per als negocis familiars, toca el dos tardoral ara que sent l'alè de la justícia molt a prop del seu bescoll de gat vell. I potser se n'anirà, com tants altres, de rosetes a conrear dolços caquis i administrar la fortuna que amb tant d'esforç i tantes queixalades ha amassat, humil ovella del ramat de l'Opus Dei. Si d'altres fruits tardorals, en especial les enquestes que vaticinen una solsida sense pal·liatius del PP, no enganyen, la primavera dels valencians ja no es troba gaire lluny després d'un hivern de més de vint anys, i ens quedem curts. A tot estirar al maig vinent, quan les properes eleccions autonòmiques, en l'anhelat, proverbial i cantable temps de les cireres. Amb el seu suc de passió ens empastifarem les boques, amb els seus penjolls ens farem arracades i amb els seus pinyols escopirem a l'ull dels lladres. Però abans hem de guanyar-nos-ho, i la tardor que no vol ser-ho i l'hivern que no voldrà anar-se'n no ens ho posaran gens fàcil ni amb totes les enquestes de cara. Només la societat civil, el poble organitzat i decidit, amb el concurs de polítics responsables, podrà fer possible el nou temps de les cireres i preservar el conreu dels caquis per als autèntics llauradors. Però això de moment, en aquesta estranya tardor, i malgrat la dimissió de Cotino i les enquestes, no es veu venir per cap banda ni a força de prismàtics.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 18 d'octubre de 2014.]

Si jo fos espanyol

Si jo fos espanyol, fins i tot madrileny, però no a la manera de l'exitós escriptor de novel·les Javier Marías, més que el procés d'independència de Catalunya m'importarien les polítiques concretes que el meu govern, el de Madrid i el de l'Estat, estan duent a terme. I m'alarmaria, sobretot, el nivell de degradació democràtica dels nostres dies. Si fos espanyol potser no entendria ni un borrall del que passa a Catalunya i altres països, però evitaria eixir-me'n per la tangent dels simplismes i, sobretot, agafar-me a les idees precuinades del made in spain. Procuraria, en canvi, suplir la meua ignorància informant-me i no brandant la consabuda hidalguía de la indignació permanent, de l'etnocentrisme castís dels pobles de passat colonialista. Per reconèixer l'altre s'ha de tenir la humilitat de no parlar-li en pla perdonavides, per molt que t'hi sentes superior. Si jo fos espanyol, de sensibilitat més o menys cívica o esquerrana, lamentaria que se m'hagués privat de conèixer els pobles no castellans, la seua llengua, cultura i història, i faria mans i mànegues per aprendre'n alguna cosa. Ni se'm passaria pel cap afirmar que en tres-cents anys la “convivència” no ha estat quasi mai forçada, passant-me per l'entrecuix la guerra de Successió i tot el franquisme i el que ara mateix està veient-se. Per molt espanyol que fos i em sentís, fins i tot sent madrileny, em refiaria ben poc dels discursos oficials perquè coneixeria en profunditat el pa que s'hi dóna i la qualitat professional i moral de la casta que domina el meu país des de fa almenys tres-cents anys. I lluny de contemplar infantilment que la independència és “trencar tot vincle”, intentaria esbrinar les raons que la poden fer recomanable. Si fos espanyol, però no a la manera del saviceba Javier Marías, miraria un moviment de masses nascut des de la base i nítidament democràtic amb simpatia i un punt d'enveja i deixaria els insults masclistes a Carme Forcadell (“esa especie de monja a la vez mandona y presumida”) per a les canilles feixistoides que es nodreixen a les pseudotertúlies d'Intereconomía i similars. Per molt que fos hereu del noventayochismo i del seu pessimisme místic i tronat no negaria a ningú la possibilitat d'intentar transformar les coses per millorar-les. Per descomptat que no se m'acudiria acusar ningú de manca de cosmopolitisme des del meu monolingüisme de pedra picada i el meu espanyolisme indissimulat. Més que res per respecte a la intel·ligència dels altres. Si fos espanyol, i a més visqués de la meua ploma, hi hauria adjectius altament contaminats per la fraseologia carpetovetònica que em tindria prohibits, com ara exacerbado. Si fos espanyol tindria pànic de l'atzucac en què han convertit el meu país i de ser governat per llumeneres com Rajoy, Aznar, Aguirre, Botella i tota la pesca. Si jo fos espanyol, fins i tot de Madrid, renegaria ipso facto d'un club que és propietat d'un personatge com Florentino Pérez, que no només ha posat en risc la vida de pobles que en la meua ignorància potser encara continuaria dient levantinos amb el seu negoci del Castor sinó que a més de fer-me pagar les seues cagades el dia menys pensat se li pot acudir de fer la mateixa substanciosa operació davall l'estàtua de la Cibeles. Hi ha adhesions i pertinences que ni els somnis infantils més entranyables no poden justificar si no és en nom d'una estranya patologia adulta. Si jo fos espanyol, en fi, abans que tot seria demòcrata i aplaudiria que la gent pogués votar, a Catalunya, a les Canàries o a Lavapiés.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 11 d'octubre de 2014.]

[Javier Marías: "Es como si a los catalanes se los hubiera narcotizado o hipnotizado". El País Semanal, 28/09/2014.]

Les illes fèrtils

Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.

Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.

Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

[Jordi Botella i Mercè Climent en una imatge recent.]