Contra la rialla

N'hi ha massa precedents com per prendre-s'ho a broma. Mentre nosaltres rèiem (per no plorar) ells devastaven el país i blindaven els seus privilegis. Si batien els seus propis rècords en salt de longitud i altura de barabaritats, despropòsits, ridícul i destrellat no era només perquè són uns incompetents sense vergonya, fidels idòlatres de l'alfabetisme. Sabien que depassant totes les línies de la decència, que es degrada en primer lloc en els racons podrits del llenguatge, provocarien d'entrada la incredulitat del ciutadà i de mica en mica la seua perplexitat atònita. No podia ser real tanta estupidesa descordada, tanta gasofa com vèiem i escoltàvem cada dia: la destrucció sistemàtica d'un mínim sentit comú devia ser una al·lucinació passatgera, ens dèiem. Però no, continuaven, continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l'absurd insultant, perfeccionaven la seua orgia depravada, convençuts que governaven un poble de xais o un ramat d'imbècils. Les seues paraules, en el valencià dels acudits més tòpics i casernaris, meticulosament embastardit, o en el pobre castellà postís dels nous rics, s'escampaven per terra, mar i aire a través dels altaveus mediàtics que es coven a l'ombra dels pressupostos públics (zelosament ocults a l'escrutini públic) fins a empudegar tot el país més o menys habitable. Era l'arrogància del prepotent a qui ningú no gosa parar els peus ni posar en evidència, conseqüència directa d'una majoria absoluta que elecció rere elecció (i amb la indispensable espenta, ara ho sabem, del finançament delictiu de les seues trames mafioses) es creia impune gràcies al concurs de les urnes. I de la perplexitat vam haver de passar a l'esclat mecànic de la riallada, potser per no rebentar de pena i d'impotència. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol, i riure a dos queixos és una bona manera de mantenir una certa jovialitat, amarga, entre tenebres. Però com més rèiem més ens furtaven, i més fondo ens feien caure. Les seues salvatjades verbals, les seues exhibicions d'orgullós analfabetisme incendiaven les xarxes, passaven de mà en mà com una rosa pudenta, i els plors de les nostres rialles ens impedia veure i comprendre les mil maneres com ens pispaven la dignitat i la cartera mentre es dedicaven amb fruïció a engrossar el seu circ de mostres, nans i gegants i dones barbudes. La rialla, sí, ens salvava de la nàusea, però els vòmits de la indigència mental ens sumien cada vegada més en la immundícia. Algun dia recuperar de les hemeroteques i youtubes tanta podridura haurà de ser un exercici obligat de memòria i civisme. L'anàlisi seriosa del desgavell protagonitzat per barberàs, russos, fabres, camps, cotinos i tota la parentela ens ajudarà a passar pàgina de la ignomínia del que volgué ser un regne de xauxa, un corn de l'abundància per a cretins. Deixem la rialla per als escenaris i els dignes professionals de la burla. Nosaltres fem la cara de gos que pertoca i demanem la dimissió en ple de l'estultícia. Mentre ens descollonem i baquegem de riure ells se sentiran imbatibles en la seua campana de vidre. La magnitud de la tragèdia a què ens condemnen exigeix la màxima serietat en la trencadissa i la reconstrucció democràtica.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de febrer de 2015.]

Bella brevetat del capvespre

Jaume Pérez Montaner, La casa buida. Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2013. Bromera Poesia núm. 104, Alzira, març de 2014.

· · ·

Amb La casa buida Jaume Pérez Montaner (l'Alfàs del Pi, 1938) fa un pas més en aquest esforç de síntesi de memòria en què en bona part consisteix la seua poesia des d'Adveniment de l'odi (1976) i que en els darrers anys s'ha expressat de manera especialment intensa amb Solatge (2008) i l'antologia Geografies de l'oblit (2013). Podria semblar paradoxal, d'entrada, la presència de termes com oblit o buida, inclosos en els darrers títols, amb el que acabem de dir sobre aquest aspecte crucial, al nostre parer, de la poesia de Pérez Montaner. Però només si enteníem la qüestió de la memòria com la simple acumulació més o menys autobiogràfica de dades, l'ordenació objectual i cronològica dels fets del passat, una mena de bell museu de cendres (títol, per cert, del segon dels seus poemaris). No és així com opera la poesia en general ni la de Jaume Pérez Montaner en particular, sinó més aviat com una reflexió sostinguda en el temps, una estilització sintètica de l'experiència que busca donar sentit a la pròpia vida. I a la dels altres, i a la mateixa vida. L'escriptura d'aquest poeta és, d'entre els seus coetanis, una de les que amb més claredat i consistència exemplifica el treball de construcció de la pròpia identitat i de resistència d'una autoconsciència crítica en el poema. Només així podem comprendre que la memòria puga ser-ho també del buit o de l'oblit, o del desig –un altre mot clau del món de Jaume Pérez Montaner i que expressa no sols un impuls sinó també una absència– i que en aquest autodiàleg essencial amb les pròpies ombres la identitat s'erigesca sovint a la contra, en oposició a l'hostilitat i estultícia del món: una memòria sovint en negatiu. La insistència en les preguntes inicials, i en les que van formulant-se en el decurs de la vida-poesia, no s'afebleix per molt que sapiem que no tenen resposta (Sense resposta, títol alhora del poema i de la part que és el moll de l'os del llibre, amb vint-i-set composicions): «És per això que sempre ens repetim // les mateixes preguntes / tot i saber que mai // no seran contestades, / perquè l'autèntica resposta és dura, // com és dura la vida; i és millor / mantenir-la en l'oblit». Afirmar una vegada i una altra que no hi ha respostes amables ni sentit per a una vida que juga amb les cartes marcades és pactar un armistici amb un mateix i els altres, amb la vella tafurera, i acceptar que la veritat és només transitòria i estrictament poètica: la de la veu que aspira a l'expressió de la bellesa, que inclou «allò que es calla i, tanmateix, es diu / en un silenci espès i ensordidor» («'Spleen'»). El poema, doncs, com allò que «purifica» i «ultrapassa l'oblit o el suïcidi», «com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència».

Així el viatge poètic de la memòria no només s'ompli d'oblits o d'«un desig que perdura entre les herbes», en la buidor de la casa, sinó també de la veu dels poetes estimats (Cummings, W. Stevens, Josep Palàcios o Sylvia Plath), amb els quals s'estableix un diàleg a través de les cites i les freqüents paràfrasis, de la invocació al tu amant en la celebració de la vida compartida i també dels paisatges concrets de la geografia vital: la infantesa a l'Alfàs del Pi («Assaig», «Racó de l'Albir», «Serves, magranes»), Alcoi («Ciutat», «Casa»), Occitània («On the road»), Berlín o Portland («Ara»).

L'estructura del llibre, molt ben travada, aprofita material de procedència i intenció diverses (estic pensant en els poemes «L'anguila», «Bolets» –sonet micològic que fa un cluc d'ull molt brossià– o «Joc de daus», escrits de celebració gastronòmica que el bon ofici de poeta situa a l'altura literària dels altres i en la millor tradició de la poesia lleugera en anglès): els poemes Sediment i 'No return'. Maig 2013 són pròleg i epíleg del llibre, amb un rebedor com Fidelitats i una recambra com Història, totes dues estances amb tres poemes cada una, i l'habitacle principal de Sense retorn, cor d'Una casa buida. Comptat i debatut, un altre gran treball de l'autor, poemes que es recrearan amb suavitat en la bona memòria del lector, una veua indeleble de principi a fi: «Saps que el capvespre és curt, / abocat a una nit sense fronteres. / Et saps principi i fi de tu mateix». Capvespres, o aurores: crepuscles en què una llum sense ardències encegadores ni estridències vàcues aconsegueix de descobrir els matisos més subtils d'una veritat, malgrat tot, més fonda i perdurable en el seu trànsit.

[Publicat a Saó núm. 401, febrer de 2015.]

[El poeta en una imatge recent durant un acte a Benimaclet.]

Bunyol de diamants

Quaranta anys ha esperat la Junta Central Fallera, després de mort i enterrat el Caudillo, per retirar-li el bunyol de diamants que van penjar-li a la solapa un remot dia de primavera de 1947 en agraïment a la titànica contribució del dictador a la conversió de les falles en la gran festa regional. Ignorem les dimensions d'un bunyol d'aquestes característiques, però si la retirada de l'honor implica la devolució de la preciada joia al canvi d'avui, les saquejades arques municipals podrien beneficiar-se d'un ingrés extra. De fet, i tal com estan les coses, no sé com no se'ls ha acudit molt abans, perquè no gose atribuir-ho a un principi de fidelitat a prova de bombes insostenible des del punt de vista econòmic, que és al capdavall el que compta. Ni m'explique com la Junta Central Fallera, tan ferma partidària de l'ordre, s'ha pogut mantenir tants anys en la corda fluixa de la il·legalitat i passar-se pels bunyols la innòcua Llei de Memòria Històrica. I més tenint en compte que la paga extra de la devolució, ben probablement, s'incorporaria a l'haver, no de la ciutadania en si, sinó de l'exímia entitat creada en 1939 per ofrenar noves glòries. Siga com vulga, la pregunta shakespeareana del ser o no ser valencià es veu empesa, per aquesta i d'altres circumstàncies, a la tèrbola afirmació del príncep Hamlet adaptada a la toponímia autòctona: «Alguna cosa fa olor de podrit al Regne de València». Deu ser la fetor que encara fa el cadàver de Franco, amb tot el formol que ha estat necessari per perpetuar-lo des de tots els ressorts del poder i amb totes les vísceres corrompent-se i estirant-se en el sistema corrupte que avui patim amb resignació cristiana i alegria llevantina. De fet, de totes les terres hispàniques, i molt abans del 23F, fou el País Valencià on s'inventaren els més eficaços mètodes forenses contra la regeneració democràtica: el blaverisme, el búnquer barraqueta i el seu guardià, l'esmentada Junta, la batalla de València, el retorn triomfal als trons del poder dels culs franquistes que encara s'hi asseuen. El burro i l'haca, l'escultura eqüestre de Franco que presidia la principal plaça de la ciutat, en fou retirada amb nocturnitat i cautela, sí, però per ser guardada zelosament al pati de la Capitania General, des d'on encara inspira bona part de la política valenciana que ara s'abriga amb la manta del neoconservadorisme. Ha empal·lidit d'oblit aquella portada de l'ABC amb una fotografia de falleres i fallers a la plaça de bous de València amb el puny en alt i bandes republicanes i quadribarrades. Ha empal·lidit, fins a pràcticament l'extenuació i la invisibilitat, la nostra dignitat col·lectiva. Mentrestant hi ha qui, amb similar astúcia previsora dels qui en la transició van canviar de jaqueta (i potser és un bon auguri, però que no ens tornen a enganyar), retiren els retrats de Carlos Fabra de les estances principals del que fou el seu palau. El bunyol del dictador fou atorgat per la unanimitat entusiasta d'aquells temps i li l'han retirat amb l'assentiment general propi dels nostres, per la porta falsa i de mala gana. ¿Esperàvem potser una lleu disculpa als fallers i altres sofridors col·laterals de la festa, a la ciutadania tota, per la ignomínia de brillants que ha estat penjada setanta-vuit anys a la solapa d'un botxí? Feina tindrem, si arriben els que vénen, a fer net amb bona cosa de salfumant, obrir per fi les finestres tapiades a nous horitzons, omplir els museus d'història de tan infame herència i antigalla.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de febrer de 2015.]

L'artista, el cantant, el pallasso

Tres oficis (i més) en un. La cançó Autocrítica i crítica, editada en l'àlbum Bon vent… i barca nova! i d'on prenem el conegut vers que dóna títol a la columna d'avui, és potser una de les que més nítidament expressa la decepció que provocava, en data tan incipient com 1979, la tot just estrenada democràcia per a gent que com l'Ovidi Montllor s'havia deixat la pell en la recuperació de les llibertats. Aquella recuperació, fundada en bona part en l'oblit i els pactes d'amagatotis, exigia desar en la cambra dels mals endreços moltes de les coses fins aleshores considerades indispensables per a l'adveniment d'aquell temps (no tant) nou, entre les quals la veu insubornable de l'Ovidi. D'altres van optar per més o menys adaptar-se a la nova situació donant per bons els sobtats canvis de jaqueta (aquell franquisme reciclat que no tardaria gaire a tenir de nou la paella pel mànec, i fins ara), mirant cap a un altra banda o assistint en primera fila a les estrenes de la festa del políticament correcte, la vacuïtat i el llepaculisme. El trident que brandava l'Ovidi era massa ferm i antic com per cedir a aquelles primeres i puixants escomeses, cosa que li valgué, com augurava en aquella cançó, la sentència inapel·lable que el poder sol dictar contra els més díscols: el descrèdit, l'ostracisme, el sabotatge amb tota mena de pals a les rodes d'un treball i una vida honestos. Honestíssima trinitat la d'ell: la mirada de l'artista que sap interpretar el lloc i el temps que li han tocat viure, el cantant que posa melodia i lletra als sentits més autèntics, el pallasso que alça un espill per reflectir la cara sinistra i ridícula del poder. El preu que ell, i alguns més com ell, van haver de pagar per no callar fou alt: la pell deixada en el compromís, la generositat i la revolta no asseguraven cap retribució «en tant que jubilat». Però a l'Ovidi, tan prematur en tantes coses, també li sobrevingué una mort prematura el 10 de març de 1995, a cinquanta-tres anys, que va estroncar el seu vitalisme contagiós i que a nosaltres ens va privar per sempre del plaer d'acompanyar-lo envellint i creixent amb les seues cançons, ara més necessàries que mai i que sempre. Amb totes les batalles perdudes, però, l'Ovidi va guanyar la guerra decisiva: l'estima i reconeixement del seu poble, l'actualització permanent de les seues cançons, l'exemple de la seua enteresa cívica. Autocrítica i crítica, fórmula magistral de la jovialitat, és un dels llegats més valuosos de l'Ovidi. Lluny de les mistificacions i els simplismes d'urgència ara toca celebrar aquesta Primavera Ovidi, preludi de moltes altres primaveres que ja tremolen en l'aire, que sentim bufar pels petits badalls que va deixant aquest fred antic, marmori, en els primers brots, tossuts, que ja verdegen, i en les flors dels ametlers disposats a acarar tots els reptes. Ell ens va donar la clau que obri les portes sense pany. L'artista, el cantant, el pallasso fent d'ambaixador de somnis nous i antics i ja inajornables. Salut! Aquesta, la paguem nosaltres.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de febrer de 2015.]

[L'Ovidi, acompanyat per Toti Soler, en una actuació a Alcoi dels anys vuitantes. Foto de Xavi Terol.]

La por

Potser no hi ha res de més humà que la por. Deu tractar-se, en el seu substrat més profund, d'un mecanisme bàsic d'autodefensa i supervivència, d'un estat d'alerta que ens fa aptes per enfrontar perills més o menys reals, amenaces més o menys evidents. Per això, malgrat la nostra evolució com a éssers racionals, la por continua sent una resposta, en la majoria dels casos, estrictament irracional, una reacció més o menys automàtica, un desplegament de reflexos incontrolables, un moviment autopropulsat des de les vísceres. Després hem anat omplint d'històries les nostres pors més tangibles fins al punt de construir un variadíssim ventall de narracions salpebrades de llegendes i mites inspirats en experiències reals –i més o menys transfigurades– que han quedat gravades per la memòria col·lectiva en la llarga i radical lluita per la vida. D'ací que hàgem convertit la por en font inesgotable de pedagogia, en un aprenentatge essencial per esdevenir persones: necessitem els monstres contats i els inventats, les fantasies del terror, la por de les coses que no tenen ni nom, com el pa de cada dia. La por és, doncs, llei de vida, i aprendre a dominar-la i anomenar-la és condició indispensable, també, per créixer i sobreviure, que és anar acceptant-la com una mena de peatge catàrtic, tel·lúric i persistent, que hem de pagar cada dia per estar vius. Amb raó s'afirma que el que diferencia un heroi de qui no ho és no és l'absència de por sinó la capacitat de controlar-la i superar-la, de deixar-la relegada a un segon pla. Sense por, ben cert, no seríem més que criatures inermes, agosarats candidats a tota mena de desgràcies, incloses les evitables. Aspirar a una societat millor implica també la perspectiva de mantenir algunes pors a ratlla, si més no les pors racionalment controlables. Però malgrat tot, al si de les comunitats humanes pretesament més avançades (amb parcs metereològics puntuals i precisos, assegurances de tota mena, alarmes i caixes fortes, targetes de crèdit, policia i ordre, assistència sanitària més o menys garantida, tecnologia punta, fronteres inexpugnables i tota la pesca) no fa l'efecte sinó que la por augmenta al mateix ritme de les neurosis col·lectives, una espiral que es retroalimenta. Intactes i necessàries les pors íntimes, incloses les derivades de la consciència del dolor i la mort, hi ha a més tot el catàleg de pors induïdes, perfectament administrades, el mecanisme maquiavèlic de què els poders se serveixen per assegurar-se el control social i la renúncia a la llibertat dels ciutadans. Els Estats són avui fàbriques de creació de grans pors col·lectives, expertes a convertir els accidents circumstancials en amenaça permanent a fi de justificar l'ús de la coerció, incloses lleis de molt dubtosa eficàcia i indubtable sentit antidemocràtic (veja's, com a mer exemple, el xantatge impresentable de la denominada Llei Mordassa). Acostumats a aquest bombardeig diari d'alarmes, oblidem la recepta més genuïna per poder enfrontar-les: mesurar-ne l'abast real i identificar els altaveus que les propalen. Per això una de les estratègies més valuoses de les esquerres ha consistit a trencar el sinistre cercle de la por, confiada en la força col·lectiva de la solidaritat, i una de les armes més preferides de la dreta, pel contrari, la de mantenir-la com la font primordial dels seus negocis. L'incapacitat per a aquest senzill càlcul, el poregós per antonomàsia, és home doblement vençut: vençut per la por i vençut pels efectes de les amenaces finalment acomplertes i qui sap si evitables gràcies a una acció decidida (qui no s'arrisca ja perd; o qui no plora no mama, com fa la dita). El verí de la por induïda, col·lectivament induïda, manifesta els seus efectes més letals quan l'individu s'hi avança, per pura desídia, de pur cangueli acumulat, aplicadament i en caiguda lliure, amb la pràctica de l'autocensura: ja tem el garrot ancestral molt abans que s'alce (doble derrota si finalment li estova l'esquena). Com va deixar escrit el gran poeta mallorquí Blai Bonet: «I el primer manament és: "No tinguis por". La por és dels animals. / Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal».

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de febrer de 2015.]

[El crit de Munch, naturalment.]

Oblidar el demà

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny. Premi Carles Riba 2012. Els Llibres de l'Óssa Menor núm. 333. Edicions Proa, Barcelona, 2013.

· · ·

L'últim premi Carles Riba, el sabadellenc Francesc Garriga (1932) publica amb aquest Tornar és lluny (“per sempre no és pas lluny. / per sempre és ara. / el que és lluny és tornar.”) el seu tretzè poemari d'ençà que s'estrenà un ja remot 1959 amb Entre el neguit i el silenci. No fou sinó a partir dels anys noranta del passat segle, amb la publicació d'un parell de llibres a Columna, i, sobretot, del 2000, quan les editorials Proa (cinc poemaris), Edicions 62 (un poemari) i LaBreu (un poemari) n'imprimeixen els set darrers poemaris, que es trenca definitivament el malefici d'una certa marginalitat que segons alguns crítics (Marc Romera, 2012) estaria vinculada amb la naturalesa d'una proposta poètica radicalment original i sovint crescuda a contracorrent de les tendències literàries hegemòniques. Sense entrar al fons d'aquestes qüestions, però, em fa l'efecte que la condició de marginal o perifèric, que pot ser més o menys transitòria, com en el cas de l'obra que ens ocupa, és més aviat la connatural a l'exercici de la poesia i es pot aplicar a tot de poetes més o menys allunyats dels pocs centres on es remenen les cireres del poder literari. Quant a l'originalitat de Garriga, més no valdria carregar-hi massa les tintes, perquè a un poeta clàssic (per vocació, edat i formació) se li poden trobar sense esforç lligams i semblances a dins i fora de la literatura catalana, la qual cosa no solament no enterboleix cap guany poètic de l'autor sinó que fa més sòlida i admirable la base en què descansa la força de la seua poètica.

Siga com vulga, felicitem-nos pel reconeixement que Francesc Garriga ha atès finalment, des del meu punt de vista ben merescudament, sobretot pel que té de superació –supose que també transitòria: els vaivens de la història no hi ha qui els acabe d'entendre ni menys predir– d'una certa tendència al bellisme superflu, a l'excés d'enjogassamenta verbal, a l'alegroi passar sense pes ni substància que ha definit molta pràctica poètica en els temps de les sobreabundàncies prescindibles. Poesia, doncs, de i per a temps de crisi en certa manera, despullada, essencial, translúcida: com el bo i millor d'ara i de sempre. Poema lluminós, balanç vital a l'hora del crepuscle, que és probablement quan el paisatge es fa més clar als ulls que saben mirar, que no cedeixen ni a l'engany de les paraules, quan s'accepta encara el joc amb la vida tot i saber que “la mort té tots els asos”. El llibre, dividit en 54 poemes íntimament entrellaçats (sovint un mateix tema o motiu es desplega en poemes successius), segueix l'estructura de poema unitari, des del punt de vista estilístic i temàtic, que els crítics assenyalen com una de les constants de l'obra de Garriga. Així la necessitat íntima i final del despullament reflexiu, de la sinceritat amb un mateix, les referències a un passat de “tardes mal llegides” que cal posar en clar i en què sovint eren servides “les mentides / al plat de les pregàries”, en oposició a un cos, a un desig ara punyent (“les oques del desig encara cridaneres”), conformen el nucli dur d'un poemari que conté, entre d'altres, la peça mestra que no ens estem de reproduir sencera ací: “vigilo amb ulls de gat la meva vinya. // la fruita dolça, als pàmpols / daurats pel vent d'octubre, / fa dies que escasseja. // vindrà el veremador, / recollirà pocs fruits. // podré comptar la nit / pel llarg camí de fam d'esquena a l'alba? // sec al costat del meu silenci / i espero un sí / la vida em deu una mentida”.

Pocs peròs es podrien fer a un llibre redó, d'una serena i bellíssima nuesa. Només la manca d'un criteri sòlid en la puntuació dels poemes, problema crucial que s'hauria pogut resoldre amb una major atenció en la preparació de l'edició del llibre. I per acabar l'apunt, l'explícita proposta del mestre en el penúltim poema del llibre (no us en perdeu tampoc l'últim, lúcid esmicolament de la petulant transcendència de no pocs lletraferits): “capvespre de tardor / la font, el gos i l'arbre. / i un llibre. / remor de fulles, llum. // (i el fred quan tu no hi ets) // una ombra al sol, / un toc suau de vent del nord. / i a la finestra dels meus ulls / la pluja // i tot en poques ratlles. // aquesta és la poètica”.

[Publicat a Saó núm. 386, octubre de 2013 i postejat avui dimecres 5 de febrer de 2015 en què el poeta ens ha deixat a l'edat de 82 anys.]