N'hi ha massa precedents com per prendre-s'ho a broma. Mentre
nosaltres rèiem (per no plorar) ells devastaven el país i blindaven
els seus privilegis. Si batien els seus propis rècords en salt de
longitud i altura de barabaritats, despropòsits, ridícul i
destrellat no era només perquè són uns incompetents sense
vergonya, fidels idòlatres de l'alfabetisme. Sabien que depassant
totes les línies de la decència, que es degrada en primer lloc en
els racons podrits del llenguatge, provocarien d'entrada la
incredulitat del ciutadà i de mica en mica la seua perplexitat
atònita. No podia ser real tanta estupidesa descordada, tanta gasofa
com vèiem i escoltàvem cada dia: la destrucció sistemàtica d'un
mínim sentit comú devia ser una al·lucinació passatgera, ens
dèiem. Però no, continuaven, continuen, cada vegada més pagats de
la pròpia burrera, el seu viatge a l'absurd insultant,
perfeccionaven la seua orgia depravada, convençuts que governaven un
poble de xais o un ramat d'imbècils. Les seues paraules, en el
valencià dels acudits més tòpics i casernaris, meticulosament
embastardit, o en el pobre castellà postís dels nous rics,
s'escampaven per terra, mar i aire a través dels altaveus mediàtics
que es coven a l'ombra dels pressupostos públics (zelosament ocults
a l'escrutini públic) fins a empudegar tot el país més o menys
habitable. Era l'arrogància del prepotent a qui ningú no gosa parar
els peus ni posar en evidència, conseqüència directa d'una majoria
absoluta que elecció rere elecció (i amb la indispensable espenta,
ara ho sabem, del finançament delictiu de les seues trames mafioses)
es creia impune gràcies al concurs de les urnes. I de la perplexitat
vam haver de passar a l'esclat mecànic de la riallada, potser per no
rebentar de pena i d'impotència. Al capdavall qui no es consola és
perquè no vol, i riure a dos queixos és una bona manera de mantenir
una certa jovialitat, amarga, entre tenebres. Però com més rèiem
més ens furtaven, i més fondo ens feien caure. Les seues
salvatjades verbals, les seues exhibicions d'orgullós analfabetisme
incendiaven les xarxes, passaven de mà en mà com una rosa pudenta,
i els plors de les nostres rialles ens impedia veure i comprendre les
mil maneres com ens pispaven la dignitat i la cartera mentre es
dedicaven amb fruïció a engrossar el seu circ de mostres, nans i
gegants i dones barbudes. La rialla, sí, ens salvava de la nàusea,
però els vòmits de la indigència mental ens sumien cada vegada més
en la immundícia. Algun dia recuperar de les hemeroteques i youtubes
tanta podridura haurà de ser un exercici obligat de memòria i
civisme. L'anàlisi seriosa del desgavell protagonitzat per barberàs,
russos, fabres, camps, cotinos i tota la parentela ens ajudarà a
passar pàgina de la ignomínia del que volgué ser un regne de
xauxa, un corn de l'abundància per a cretins. Deixem la rialla per
als escenaris i els dignes professionals de la burla. Nosaltres fem
la cara de gos que pertoca i demanem la dimissió en ple de
l'estultícia. Mentre ens descollonem i baquegem de riure ells se
sentiran imbatibles en la seua campana de vidre. La magnitud de la
tragèdia a què ens condemnen exigeix la màxima serietat en la
trencadissa i la reconstrucció democràtica.
[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 28 de febrer de 2015.]