Llum en la matèria

Imma López Pavia, Santuaris. XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·leció de poesia Edicions de la Guerra núm. 114. Paiporta, març de 2015.

· · ·

El primer poemari publicat d'Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962) naix amb el benefici de la plena maduresa poètica i vital de l'autora. Inspirada directament en alguns viatges per terres gregues i turques, la poesia de Santuaris interpreta el sentit de les empremtes que la viatgera deixa en el camí pels territoris sagrats de temples antics en ruïnes i en aquells altres àmbits més recòndits on només arriba la paraula poètica capaç d'il·luminar la matèria. Integren la primera part, la que dóna nom al conjunt, vint-i-cinc poemes on abunden els referents als llocs visitats, alguns dels quals serveixen de títols a poemes, com en el cas de «Dodona», «Gats a Efes» o «Paestum»; a la segona part, Cambra santuari, transcorre un altre viatge a través del territori sagrat del cos i l'amor (del cos de l'amor), complement i resum de tot viatge, en dotze composicions.

Segons com es mire, traure bon suc poètic de pedres tan antigues i trepitjades, és empresa àrdua, però l'autora hi reïx de manera brillant i singular. Perquè al capdavall la bona poesia no depèn, no cal dir-ho, del prestigi més o menys cultural dels motius triats, sinó de la mirada que els exalta i reinterpreta. Més aviat sol passar que el pes de la tradició, i més de la que ens ve i ens viu de Grècia, és una espasa de doble tall que pot ferir de mort les intencions més nobles. Els viatges que Imma López ens proposa, poètics i vitals, no es desdibuixen mai davant la presumpta solemnitat d'oracles i temples, no agafen mai la càmera de tret ràpid del turista convencional, sinó que, reposats sovint en l'evocació i el record, són un moviment interior, una impressió caçada al vol de la màgia irrepetible de l'instant, un pensament que perdura, un escandall que apama la profunditat d'allò viscut. Per fer fructífera i vertadera, i transmetre-la amb la potència necessària per fer-la compartible, l'experiència poeticovital fa del viatge un diàleg vivificant amb els espais sagrats de la cultura i, a través del tamís de la paraula, amb la pròpia vida. És la diferència entre un paisatge viscut i un altre de simplement vist o visitat, i al primer pertany la poesia de Santuaris. Perquè el viatge té només sentit quan ens enfronta, en un vaivé de proximitat i llunyania, amb les pròpies llums i les pròpies ombres, i enlairant la paraula al terreny comú del llenguatge poètic les fem accessibles i perdurables també als altres, els lectors. Són aquestes raons de fons les que fan tan sensual, tan lluminós, tan amable, el viatge de l'autora pels Santuaris. Res no sembla escapar a la sensible mirada de qui sense caure en els miratges ni en falses innocències (llegiu el poema «Retorn») sap gronxar-se en els instants lluminosos del viatge, que és sempre interior: els gats que habiten les ruïnes d'Efes, l'amarg sabor de la nostàlgia (dita en turc: hüzün), les paraules inateses de Cassandra, el record de l'àvia mig boja, el desig d'oblit de l'amor, els antiherois malgrat tot ulissians condemnats «a haver-se de guanyar un plat de llentilles», la venedora amb posat de deessa antiga que ven sedes a l'illa de Kos, una lletania a la Lluna convertida en tòtem feminista, l'evocació del pare com el millor regal de Reis, l'ofec de la bellesa en «Síndrome de Stendhal». I tres més un diàlegs ben suggestius: amb Hildergarda de Biguen, autora medieval del Scivias, amb Simone Weil i Frida Kahlo sobre la impossibilitat de dir i compartir el dolor, i amb el «poeta escindit de raó i follia» Ausiàs March. Completen la primera secció «D'altres Romes vindran», amb ecos de Kavafis, i un «Epíleg» que conté el vers que ens ha servit avui de capçalera.

Cambra santuari dibuixa un viratge des de la dicció més nítidament clàssica de la primera part cap al sinuós territori on cal dir l'amor dels cossos, els viaranys del jo i el tu i el nosaltres, on «No ser, deixar de ser». Poesia eròtica ben arrelada en les millors tradicions (especialment audible la música del Càntic dels càntics, tan escampada arreu), el viatge final del llibre avança amb el mateix ritme amb què «el desig desfà el seu camí». I tot l'esclat de la llum, amb la gamma de matisos que es despleguen de l'alba al crepuscle, desemboca en el «Silenci / de la llum apagada». I en l'entreson ens arriben, amb màgica insistència, tots els llocs que hem visitat, la sensació del tacte i la certitud de la saliva. Adormir-se és dolç si podem despertar-nos demà a la llum de poemes tan bells com els de Santuaris.

[Publicat a Saó núm. 405, juny 2015.]

[L'autora el dia de la presentació del seu llibre al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi, el 21 de març de 2015.]

Per no frenar

Les primeres frustracions de la denominada transició no van deixar només un paisatge de prunes agres entre els valencians, almenys entre els més conscients de ser-ho. L'enginy popular sempre ha trobat maneres de compensar a través de l'humor i la ironia les amargors de tota mena que ens assetgen. La transgressió literal dels grans himnes que simbolitzen moltes de les nostres derrotes no podia pal·liar-ne els efectes devastadors, cert, ni tan sols organitzar la resistència o la resposta a l'estat de coses (l'humor no dóna per tant), però sí fer-les més païdores gràcies a la petita venjança de la dessacralització més descarnada i la ridiculització de les pompes fàtues amb què el poder acostuma d'exhibir-se. Així fou amb el «Viva España, mon pare té una canya p'a pegar-me al cul perquè sóc un gandul» amb què la llengua postergada emergia impúdicament en la intocable Marcha Real. Potser d'un abast menys estès, i segurament amb epicentre alcoià, hi ha també el que canvia la lletra a la solfa de l'Himne de l'Exposició (o Regional), l'oficial del País Valencià des de 1984. La ironia ací adquireix tons surrealistes i és d'una eficàcia a prova de bombes (i també de pompes): «Per no frenar en meitat de la corba me'n vaig anar baix d'un bancal. En el taller els mecànics em diuen: `Burro animal per no frenar!´». La pretensió pactada de convertir els valencians en ofrenadors a perpetuïtat de no sabem quines glòries a Espanya no només xocava amb la crua realitat de la nostra secular postergació del poder i dels seus beneficis, sinó també de popularitzar un himne que s'havia apropiat la dreta franquista més rància i més descaradament antivalenciana per la via futbolera, fallera, ratpenatista i també política i institucional, i que amb prou feines podia ser assumit més enllà del Camí de Trànsits de la capital ni fins i tot per amplis sectors de portes endins.

Però la percepció que no només ens van relegar, contra la voluntat popular expressada a les urnes, a autonomia de segona o tercera i a un tractament fiscal devastador per a l'economia, sinó que a més l'explotació del cortijo valencià dels darrers decennis consistí al capdavall en una sistemàtica destrucció del teixit productiu propi i la depredació de les entitats financeres autòctones que ens haurien acabat d'absorbir per al projecte recentralitzador espanyol, ha pres cos en àmplies esferes de la societat valenciana. També en alguns dirigents o partits que fins ara havien fet la viu-viu en aquest tema crucial o directament participat en la pantomima autonomista d'ofrenar or a canvi de fum. Conseqüència directa dels Acords del Botànic, fruit al seu torn de la gran sacsejada electoral, l'exigència d'un pacte fiscal més just per al país ja ha estat col·locat a l'agenda política amb tots els ets i els uts. I així el presidenciable Ximo Puig, en el discurs d'investidura d'ahir, afirmava que estem exhausts d'ofrenar glòries a Espanya i que el maltractament a què estem sotmesos per part de l'Estat té data de caducitat. Es tracta evidentment d'una qüestió de supervivència més que no d'un gir cap al nacionalisme, però igualment rellevant: ens hi va la pervivència de les institucions autònomes, la mateixa existència de la Generalitat, ni més ni menys. Aquests gestos, d'una importància enorme, han de concretar fórmules per a la seua plasmació en la realitat política i social i trobar en la pressió i la capacitat de negociació per al bé comú la forma habitual d'exercir la política. Llavors potser ens adonarem, fets comptes i gestions, que l'Estat nascut de la transició, el de les autonomies descafeïnades, té els dies comptats i és incapaç de donar-hi solucions. Això, que per a mi és obvi, ens obligarà a buscar altres vies i projectes, o a passar pantalla, com se sol dir. De moment, però, es tracta no d'ofrenar sinó de no frenar, de prémer l'accelerador de la regeneració democràtica i la dignitat dels valencians. Un panorama excitant, inèdit des de fa anys i fins i tot segles, que no podem desaprofitar.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de juny de 2015.]

Horror vacui

Ja em perdonarà el lector que avui parle de mi, o de la part de mi que des de fa un bon grapat d'anys es dedica a escriure aquests artefactes tan volàtils que en diem columnes i que tenen el seu hàbitat en els terrenys pantanosos que separen (de fet, uneixen) periodisme i literatura. Un fum d'anys (impossible calcular quantes cigarretes consumides en l'esforç), quasi vint-i-tres, a raó d'un article setmanal i dos durant algunes temporades, fan la bonica suma de 1.047 columnes, comptant aquesta que està coent-se ara. Un gra de sal (cum grano salis, per utilitzar el símil clàssic), una gota en l'oceà de les paraules, poca cosa al capdavall per molt que una petita part, potser la més salvable, d'aquests escrits haja fornit la matèria per a tres llibres publicats la majoria dels exemplars dels quals dormen el somni dels nonats en els magatzems dels editors o han donat ja el seu coll fràgil a la implacable guillotina. Els primers anys i mentre no van inventar el correu electrònic i un fax era encara difícil de trobar, dictava per telèfon els meus escrits a un sofert redactor del Ciudad, que s'ho prenia esportivament com una lliçó de gramàtica. En aquell temps començava a enfonsar-se la desorientada nau socialista i Zaplana es pentinava la clenxa preparant el seu assalt a la Generalitat des del parc temàtic benidormí amb el convenciment que no trairia mai la seua promesa de forrarse gràcies a la política. Crec que en tot aquest temps, el de Cartagena, sense despentinar-se mai, és el que millor ha complit els seus propòsits, i no per falta de la dura competència de tants personatges com avui fan cua a cal jutjat. Ja manava la Barberá? Em fa vertigen comprovar-ho. El cas és que aquesta cita setmanal, imprescindible gimnàstica per a un escriptor desvagat i dispers com jo, ha pautat els meus dies entre l'horror vacui de qui sent acostar-se al galop l'hora d'enviar l'article i, quan em trobava rodant món i als hotels no hi havia ordinadors ni internet, la recerca d'algun servei públic des d'on trametre'l. Així ho he fet des d'Euskal Herria o Marràqueix, Buenos Aires o Cusco, Escòcia o Barcelona, Venècia o Siracusa… És curiós, la meua etapa de columnista més llarga, la del Levante (setze anys), va acabar per haver escrit un article que a parer del cap de secció (o del director o del consell d'administració, vés a saber) era «massa personal». Clar, la pretensió de separar en una columna d'opinió el que és personal del que no ho és era una vulgar excusa, sobre el rerefons d'una crítica a l'avui introbable Alfonso Rus i una altra als abusos de les omnipotents empreses de telefonia i en concret a ONO (avui devorada per un altre depredador de la mateixa espècie, vés per on) que no em van voler publicar, per fer-me'n fora. Quan poses el dit en algunes nafres del poder et poden passar aquestes coses. Però com que no visc, ni de bon tros, d'això, puc permetre'm el luxe de defensar la llibertat literària amb ungles i dents. I ara, per ser sincer, se m'obri un altre horror vacui amb els canvis polítics que estem vivint. No perquè tema perdre motius per escriure amb l'arribada d'una certa decència a la vida pública sinó perquè, una mica com en la síndrome d'Estocolm dels segrestats, dubte que apareguen en escena personatges tan abjectes com els que m'han inspirat tantes columnes. Em podeu dir que sempre ens quedarà Madrid, però això queda massa lluny. La resposta a aquest horror al buit la tindreu la setmana vinent i, confie, moltes altres setmanes vinents.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de juny de 2015.]

Fuster al Parlament

I vam alenar, després d'un parell de setmanes esbojarrades de contenir la respiració. Per fi les portes de les Corts es van obrir gràcies a un acord in extremis (mai millor dit) entre les forces de més o menys esquerres, acord que sobre el paper fa bastant bona pinta. El que ja es coneix com l'Acord del Botànic (no agrairem mai prou als arbres la seua ombra benefactora) posa els punts sobre les is indispensables perquè puguem pensar, ara sí, que en aquest país comencem a girar un full molt negre escrit durant vint llargs anys d'ignomínia: regeneració democràtica i mesures contra la corrupció, atenció urgent a la gent més necessitada, impuls a un nou model productiu, finançament just per al país i auditoria ciutadana que apame i publicite la magnitud de la tragèdia que ens deixa en herència la banda de lladres i balafiadors que ara toca el dos. I que ja esmola de nou els sabres amb la mala bava del qui es creia omnipotent, alerta. Concentrem-nos de moment en l'alegria, l'alleujament o la il·lusió que pot generar la nova etapa. D'entrada, i en el ritual dels imprescindibles gestos, apuntem que Fuster, el savi de Sueca, va tornar a l'hemicicle, on va ser l'autor més citat. Si el crucifix de Cotino, els balbucejos dels il·letrats, la prosa buida i la gasofa demagògica (i invariablement en castellà) són substituïts per la bona literatura, vol dir que aquest país per fi es mou també en seu parlamentària. Que siga precisament Joan Fuster, en el vessant més aforístic, l'escriptor invocat en boca de Fernando Delgado (que esperem que prompte aprenga valencià) i Francesc Colomer, el nou President de les Corts, no és només una prova de finesa literària sinó un desgreuge en tota regla a la cultura i la intel·ligència, tan impunement menyspreades per les senyories del PP en aquell mateix escenari i arreu on han brandat la vara del manar. El retorn de Fuster, que esperem que no siga merament retòric, va provocar una altra imatge inesborrable del dia: la filla del falangista i capitana de la València ultrareaccionària, Rita Barberá, literalment abatuda en el seu escó mentre voleiaven per l'hemicicle les paraules de Fuster, segurament perquè no tenia a mà un Vuitton amb una pistola. I sense eixir-nos del terreny dels simbolismes anotem que ses noves senyories van decidir destinar el tradicional canapè de les ocasions solemnes, que costava un ull de la cara, a menjadors socials. En fi, continuem agafant aire, que va molt bé ara que s'acosten les ardències estivals, fins que la respiració sostinguda i natural siga la cosa més normal del món. De moment, els sabres a què al·ludíem ja centellegen des de Madrid, on Rajoy avisa que qualsevol intent de construir una cosa així com l'Agència Tributària Valenciana entropessarà contra la vella muralla de l'ordeno y mando constitucional. Per la seua banda, la dirigent de Ciudadanos, Carolina Punset, expepera, no volia perdre's la festa, però va confondre el Palau de la Generalitat amb el Parlament, una demostració palpable de la preparació política del neoespanyolisme (o no tan neo). Aquesta, sí, una anècdota irrellevant. O no tant. Respirem. 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de juny de 2015.]

[Imatge de la xarxa: Rita Barberá el dia de la constitució del nou Parlament.]

Trellat

Entre els valencians el trellat, un terme tan precís com peculiar del lèxic autòcton, és molt sovint invocat però rarament practicat, sobretot en el món de la política. L'Alcover-Moll en dóna tres accepcions: com a còpia i trasllat d'un escrit, com a raó o fonament lògic i com a sinònim de profit. I de totes tres haurien de tirar mà els nostres representats electes en l'hora decisiva que estem vivint per a la configuració d'ajuntaments i Generalitat i punt d'arrancada d'un país nou. A dues setmanes escasses del gran triomf de les esquerres al País Valencià i amb els focus posats sobre la marxa de les negociacions entre els partits, comencen a alçar-se alguns senyals d'alerta. El trellat de la primera accepció recomana traslladar correctament l'escrit de les votacions al paper de la pràctica institucional: els ciutadans vam optar de manera inequívoca per un canvi radical i per girar full a la vella política i als màxims responsables del destrellat. Qualsevol pacte amb aquests responsables (diga's PP o diga's Ciutadans, que és el relleu ideològic, maquillat, de la vella dreta espanyola: facen el favor de llegir els escrits dels seus principals factòtums) que impedís majories sòlides de les forces d'esquerra seria vist per la ciutadania, i amb raó, com una traïció en tota regla a la voluntat popular de canvi. ¿Quin trellat trauríem de comptar, posem per cas, amb Ciutadans a l'hora de posar les bases d'una escola valenciana pública i de qualitat coneixent la seua concepció estrictament unitarista i hegemonista castellana de l'estat? Però és el cas que, estirant perillosament la corda de les negociacions, ara tots volen ballar amb la més insignificant (4 regidors a Alcoi, 13 diputats a València) deixant de banda el trellat i atenent exclusivament les pròpies dèries pel poder. I ballen amb la nouvinguda i li prometen canongies, en forma de presidència de les Corts (Mònica Oltra dixit) o de no sé quants alliberats per l'erari públic (Toni Francés). Especialment sagnant i molt sospitós em sembla el cas d'Alcoi, on Ciutadans és representat per Jordi Sedano, inútil símbol del passat i mostra vivent de la transfusió sanguínia entre les dues formacions de dreta. ¿En nom de quins interessos inconfessats potser l'alcaldable del PSPV preferiria l'aquiescència d'uns polítics mediocres, en el millor dels casos, i enfangats en gestions desastroses, a la companyia –crítica i tal volta difícil, com totes les coses que valen la pena– de la gent de Guanyar i Compromís? Si l'horitzó és mantenir-se en el poder i tenir les mans lliures per a no sabem què, potser el pacte contranatura amb Ciutadans reportaria al PSPV i al seu líder algunes nous, però la noguera estaria condemnada a la sequera a mitjà termini i li n'hauríem de passar factura. El mateix, ai, podem dir del viatge fora d'agenda de Mònica Oltra a Madrid per parlar amb el capitost de Podemos. Deixarà de ser Compromís la referència d'una esquerra d'obediència valenciana? Toni Francés i Ximo Puig, llegint sense trellat els resultats de les urnes i les necessitats del país i la seua gent, estan ressuscitant amb els seus gestos i maniobres aquell «pacte del pollastre» que ens va portar Zaplana i tot el que se'n va seguir durant més de vint anys de destrellat. Haurien d'aprendre les lliçons del gran venedor de fum Josep Sanus i de l'obedient i anodí Joan Lerma i empényer un partit que si torna a perdre el trellat naufragarà sense remei. Compromís, amb els últims balls de saló de Mònica Oltra, està encenent també unes quantes alarmes. Confiem, amb tot, que els nostres polítics no perdran el trellat, que la voluntat de regeneració democràtica del nostre poble no serà traïda una vegada més. Ens hi juguem molt, ens ho juguem gairebé tot. En les reunions partidistes, Toni, Mònica, eixiu de tant en tant al balcó a prendre l'aire fresc de la societat civil, feu vostra la invocació ancestral del poble al trellat, i obreu en conseqüència. Donem-los temps i marge, però que sàpien que estem alerta.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de juny de 2015.]