Imma
López Pavia, Santuaris.
XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial
Denes, col·leció de poesia Edicions de la Guerra núm. 114.
Paiporta, març de 2015.
· · ·
El
primer poemari publicat d'Imma López Pavia (Llanera de Ranes, 1962)
naix amb el benefici de la plena maduresa poètica i vital de
l'autora. Inspirada directament en alguns viatges per terres gregues
i turques, la poesia de Santuaris
interpreta el sentit de les empremtes que la viatgera deixa en el
camí pels territoris sagrats de temples antics en ruïnes i en
aquells altres àmbits més recòndits on només arriba la paraula
poètica capaç d'il·luminar la matèria. Integren la primera part,
la que dóna nom al conjunt, vint-i-cinc poemes on abunden els
referents als llocs visitats, alguns dels quals serveixen de títols
a poemes, com en el cas de «Dodona», «Gats a Efes» o «Paestum»;
a la segona part, Cambra santuari,
transcorre un altre viatge a través del territori sagrat del cos i
l'amor (del cos de l'amor), complement i resum de tot viatge, en
dotze composicions.
Segons
com es mire, traure bon suc poètic de pedres tan antigues i
trepitjades, és empresa àrdua, però l'autora hi reïx de manera
brillant i singular. Perquè al capdavall la bona poesia no depèn,
no cal dir-ho, del prestigi més o menys cultural dels motius triats,
sinó de la mirada que els exalta i reinterpreta. Més aviat sol
passar que el pes de la tradició, i més de la que ens ve i ens viu
de Grècia, és una espasa de doble tall que pot ferir de mort les
intencions més nobles. Els viatges que Imma López ens proposa,
poètics i vitals, no es desdibuixen mai davant la presumpta
solemnitat d'oracles i temples, no agafen mai la càmera de tret
ràpid del turista convencional, sinó que, reposats sovint en
l'evocació i el record, són un moviment interior, una impressió
caçada al vol de la màgia irrepetible de l'instant, un pensament
que perdura, un escandall que apama la profunditat d'allò viscut.
Per fer fructífera i vertadera, i transmetre-la amb la potència
necessària per fer-la compartible, l'experiència poeticovital fa
del viatge un diàleg vivificant amb els espais sagrats de la cultura
i, a través del tamís de la paraula, amb la pròpia vida. És la
diferència entre un paisatge viscut
i un altre de simplement vist o visitat, i al primer pertany la
poesia de Santuaris.
Perquè el viatge té només sentit quan ens enfronta, en un vaivé
de proximitat i llunyania, amb les pròpies llums i les pròpies
ombres, i enlairant la paraula al terreny comú del llenguatge poètic
les fem accessibles i perdurables també als altres, els lectors. Són
aquestes raons de fons les que fan tan sensual, tan lluminós, tan
amable, el viatge de l'autora pels Santuaris.
Res no sembla escapar a la sensible mirada de qui sense caure en els
miratges ni en falses innocències (llegiu el poema «Retorn») sap
gronxar-se en els instants lluminosos del viatge, que és sempre
interior: els gats que habiten les ruïnes d'Efes, l'amarg sabor de
la nostàlgia (dita en turc: hüzün),
les paraules inateses de Cassandra, el record de l'àvia mig boja, el
desig d'oblit de l'amor, els antiherois malgrat tot ulissians
condemnats «a haver-se de guanyar un plat de llentilles», la
venedora amb posat de deessa antiga que ven sedes a l'illa de Kos,
una lletania a la Lluna convertida en tòtem feminista, l'evocació
del pare com el millor regal de Reis, l'ofec de la bellesa en
«Síndrome de Stendhal». I tres més un diàlegs ben suggestius:
amb Hildergarda de Biguen, autora medieval del Scivias,
amb Simone Weil i Frida Kahlo sobre la impossibilitat de dir i
compartir el dolor, i amb el «poeta escindit de raó i follia»
Ausiàs March. Completen la primera secció «D'altres Romes
vindran», amb ecos de Kavafis, i un «Epíleg» que conté el vers
que ens ha servit avui de capçalera.
Cambra santuari
dibuixa un viratge des de la dicció més nítidament clàssica de la
primera part cap al sinuós territori on cal dir l'amor dels cossos,
els viaranys del jo i el tu i el nosaltres, on «No ser, deixar de
ser». Poesia eròtica ben arrelada en les millors tradicions
(especialment audible la música del Càntic dels càntics,
tan escampada arreu), el viatge final del llibre avança amb el
mateix ritme amb què «el desig desfà el seu camí». I tot
l'esclat de la llum, amb la gamma de matisos que es despleguen de
l'alba al crepuscle, desemboca en el «Silenci / de la llum apagada».
I en l'entreson ens arriben, amb màgica insistència, tots els llocs
que hem visitat, la sensació del tacte i la certitud de la saliva.
Adormir-se és dolç si podem despertar-nos demà a la llum de poemes
tan bells com els de Santuaris.
[Publicat a Saó núm. 405, juny 2015.]
[L'autora el dia de la presentació del seu llibre al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi, el 21 de març de 2015.]