Dietaris

Ahir vaig assistir a la presentació del dietari d'un amic escriptor publicat a la col·leció d'assaig de la Universitat de València. Prova que el gènere ja compta entre nosaltres amb un públic poc o molt nombrós, fidel i consolidat, i també de la brillant trajectòria literària de l'autor, és que la sala era plena de gom a gom, fet que negaria en part les inevitables queixes dels editors quant a la dubtosa aventura que significa publicar papers d'aquesta mena. Mig buida o mig plena la botella, el cas és que de Fuster (pare contemporani i indiscutit del gènere) ençà l'abundància i qualitat dels dietaris publicats en català al País Valencià és més que remarcable. Als prolegòmens dels dos presentadors de l'acte, referits a aspectes com els suara esmentats i, com és habitual en aquests casos, a les definicions d'un gènere tan voluble com el dels dietaris, van seguir, en forma de pregunta-resposta, les reflexions del mateix autor. Sobre la dubtosa consistència dels binomis veritat/mentida o realitat/ficció aplicats a l'escriptura dietarística, per exemple, cosa que em sembla més que evident, no solament pel que fa a aquesta forma literària (i en tant que literària) sinó al món (ai!) en general. Hi ha també el problema de la identitat de l'autor, o el de la construcció més o menys premeditada de la seua veu, de manera que de l'oposició veritat/mentida podríem passar a un aspecte que sí que em sembla rellevant: l'autenticitat. O la versemblança, que també s'ha usat molt per referir-se als gèneres narratius de ficció. En qualsevol cas, com apuntava l'autor amb encert, sembla que vivim temps propicis a la proliferació d'aquesta mena de pràctiques literàries: la universalització d'internet està dissolent les fronteres entre allò públic i allò privat. Probablement perquè allò íntim envaeix, com mai abans en la història, l'espai públic. Potser (i ací seria pertinent preguntar-nos si no està donant-se el fenomen precisament ara que s'estrenyen els espais de comunicació física i directa entre les persones, en què creix l'aïllament real i, doncs, la necessitat d'esbandir arreu la privadesa amb una mena de comandament asèptic i a distància…). Però l'escriptura assagística, oberta, efímera, sobre el curs de les coses (o sobre una neu invisible) que avui denominem dietari és tan antiga potser com la mateixa escriptura literària tot i que té en Montaigne un punt d'inflexió i impuls extraordinari. Llegir dietaris és mirar pel forat d'un pany que l'autor ha deixat obert a dretcient. El dietari s'acosta a l'escriptura poètica en el que té d'imprevisible, de sotmès als vaivens de l'humor i les circumstàncies del temps, en el que té d'obertura a la realitat immediata. I el que el lector vol veure-hi no és un enfilall d'anècdotes més o menys ben sarzides, que al primer que no deuen interessar és al qui les ha viscudes (inicial obstacle a superar per l'escriptor: convertir el previsible avorriment del déjà vu en reflexió substanciosa), sinó l'efecte que les coses –el temps– fan sobre el protagonista. No m'interessa la teua vida, que és personal i intransferible, sinó com la vius, com la interpretes, què me'n pots regalar, què en podem compartir amablement, dirà el lector a l'escriptor. Terreny lliscadís, camp de mines propens a l'autobombo i a l'exhibició gratuïta. Però quan hi ha ofici i gust, quan se saben superar certes temptacions, quan s'hi arriba a tocar la terra incerta d'una veritat, quan un dietari traspua autenticitat, no hi ha gènere literari que se li puga comparar en eficàcia i capacitat d'emoció. Ja ho deien els vells mestres, causar-se d'esperar, assajar-se. La resta, fet i fet, és poesia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 28 de novembre de 2015.]

Estat de xoc

Avui fa una setmana dels brutals atemptats de París. Com les rèpliques d'un terratrèmol, les pantalles en retransmeten fins a l'extenuació imatges que van ampliant el cercle sinistre del que, per dir-ne alguna cosa, qualifiquem d'absurd, dantesc o amb qualsevol altra fórmula d'urgència incapaç d'estalviar-nos el malson i molt menys d'explicar-lo. El forat negre que deixa la barbàrie jihadista i totes les altres barbàries innomenades encara i difuses en els extramurs dels tòpics i les certeses, vela encara els altres fronts per on es dessagna el somni en colors d'un món impossible. No hi ha prou ulls per a tants desastres ni centres per a tantes perifèries. La nafra de París supura a Saint-Denis o Bèlgica, al Pròxim Orient o al lloc més remot de l'Àfrica negra, que no té tam-tams que en facen el gori-gori: la necrosi es de dimensions planetàries. Als kalàixnikovs dels qui assassinen i s'immolen en nom del seu déu venjatiu i cec segueixen els avions de combat de repúbliques benestants i poderoses però incapaces de frustrar l'embrió del terror en les pròpies entranyes. Rèpliques del terratrèmol: desapareixen de sobte les multituds de refugiats que Europa fa rebotar d'una banda a l'altra com boles en una taula de billar. Els ecos repetits del terror inflamat d'infausta fe i convertit en espectacle volen que donem per bo l'estat de guerra contra un enemic invisible, nu, despullat, al capdavall imberbe. Els binladen d'ara acaben d'eixir de l'adolescència i han estat alimentats amb el pinso fabricat a les factories d'Europa. ¿Donarem a aquest enemic el guany de la propaganda gratuïta, el recurs fàcil de la hipèrbole, la gestualitat melodramàtica d'una ira impostada i segurament inútil? ¿Creurem inevitable i necessària l'exhibició de gent d'armes patrullant per carrers i avingudes, entre onades de silenci, i sotjant als cantons del regne de la psicosi induïda per a un estat de xoc permanent? Alerta amb els cants patriòtics, les cerimònies de catarsi col·lectiva, les marselleses i la parafernàlia histèrica dels estadis; alerta amb l'exhibició cuirassada de la impotència, alerta amb la feblesa política que es disfressa de vehemència antiterrorista per guanyar punts en les enquestes (veurem pujar la bromera tova dels hollandes). Alerta, sobretot, a les simplificacions que vindran rodant en nom de les seguretats nacionals, a la temptació d'esquivar les grans preguntes i espantar les mosques del fanatisme amb una mà per signar amb l'altra sucosos mecenatges per a l'esport i l'embadalimenta. Cal remuntar el riu fins a les fonts, cal saber on naixen de veritat els nils, els èufrates i els danubis d'aquest odi; cal mirar-se de nou la macabra foto del trio de les Açores, ajudar els desarrapats de Síria sense subterfugis, provocar la desbandada dels sàtrapes, combatre amb les armes de la democràcia les tiranies del petroli que sufraguen escoles de doctrina i camps d'entrenament en la intolerància i el verí redemptor, arrancar la misèria del desarrelament espuri de les grans urbs, eixir de l'estat de xoc amb més llibertat, més igualtat i una realitat més fraterna. El més perillós és la trama de les grans mentides. I la vella serp, ja ho sabem, alleta escurçons terribles.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 21 de novembre de 2015.]

La fera ferotge al Palau

«Ja sabeu com va anar la cosa. Corria l'any 68 del segle XX. Allà al meu poble Alcoi… Jo era un xicot més aviat tímid que de tant en tant es desbordava d'energia i parlava pels descosits. I feia teatre mentre em guanyava la vida amb treballs esporàdics i, tot s'ha de dir, divertits, perquè això depèn de com t'ho prengues, i jo sempre m'he pres la vida d'una manera seriosament, radicalment divertida. Per això me n'havia anat a Barcelona, a cal tiet Rafel Mengual, germà de la mare, per guanyar-me la vida en mil oficis i poder assajar teatre a les nits. Per a algú que venia del poble, fill de treballadors anarquistes derrotats i humiliats pel franquisme, la gran ciutat era un espai enorme per a la lluita i la llibertat, l'amor i la creació, l'art i la vida. I llavors vaig entropessar amb la cançó, que va rescatar del més fondo de mi una memòria musical que havia tingut ma mare com a mestra principal. Moltes nits, després dels assajos, em deixava caure per algun dels locals on actuaven Raimon o els Setze Jutges i discretament anava col·leccionant acords per a guitarra. Això era magnífic! Que amb la veu i la melodia i els gestos que anava afinant-me el teatre, i l'ajuda de la guitarra, poguera dir tantes coses i que la gent les entenguera i compartira, s'hi emocionara i m'ho agraïra! M'hi sentia útil i unit a la gent en la lluita per la llibertat. Així va nàixer «La fera ferotge», la meua primera cançó. En realitat era jo, érem tots, aquella «fera ferotge» aixafada i perseguida pel règim, els rebels, demòcrates i dissidents, esquerrans i catalanistes, i era el franquisme, el poder de llavors, que ens havia pintat així per espantar el ramat de submises ovelletes en què havien convertit gran part del poble. Sí, una «fera ferotge» de cor tendre però valent, que només reclamava una gàbia un poc més gran i una mica més de menjar. Poca cosa, si bé es mira, perquè l'important era plantar-se davant la injustícia i recuperar la dignitat, i per això em van apallissar, van apallissar la pobra fera, i la van tornar a la gàbia. El final d'aquella faula estava cantat, però el cert és que cada dia hi havia més feres ferotges plantant cara, tantes que el franquisme va caure a mitges de mort natural, a mitges empès per aquella força. Mentrestant, en uns anys vertiginosos, jo havia escrit peces com «Perquè vull», «Els banyetes», «Serà un dia que durarà anys», «Món divertit», «Als companys», «Als nous amos», «La cançó del cansat» o «Autocrítica i crítica», on deixava clar que no em refiava d'aquells canvis de jaqueta, d'aquells pactes de silenci, aquell deixar les coses sempre a mitges. No m'equivocava, per desgràcia: els nous poders «democràtics» van decidir que això de les feres ferotges ja estava bé i van donar per amortitzats cançons i entusiasme. Ara els diners, la llibertat i la felicitat plourien del cel o serien retransmesos per la tele i era de mal gust recordar les quatre veritats de sempre: el narcòtic de l'oblit engreixava la maquinària dels diners i del poder. Així, de mica en mica, expulsat dels escenaris pels nous amos, com tants companys d'ofici i molta gent insubornable, i després d'haver donat al públic tantes peces mestres de la cançó i tantes actuacions i poemes inoblidables (i passeu-me per una vegada la immodèstia), vaig començar a fer les maletes. »El paroxisme d'aquella persecució de feres ferotges, que ens va fer per fi caure del burro de l'engany i veure-li el cul a la mona, tingué lloc al País Valencià amb la tremenda estafa del PP i els seus còmplices. Jo ho vaig viure a mitges però amargament, perquè el 95 ja me n'havia anat de vacances, amb la mosca, com sempre, darrere l'orella. Per això no va deixar de ser una sorpresa que tot l'esforç que els poderosos i manifessers del país havien fet per enterrar-me en l'oblit, tant en vida com en plenes vacances, rebotara en forma d'exemple popular de les noves lluites, en referent civil de vitalisme i rebel·lia. No s'han deixat de celebrar mai les meues vacances, però en el desè aniversari, en 2005, va haver-hi un gest especialment significatiu, com un preludi del que ja per fi comença a ser normal: els amics del Col·lectiu Ovidi Montllor van ocupar aquest mateix Palau per reivindicar la nostra música i els nostres cantants, la nostra llengua i la nostra cultura, la dignitat revoltada del nostre poble. La fera ferotge al Palau! És l'Ovidi que torna després del dur i llarg exili, amb velles i noves banderes! Jo m'ho mire amb una tendresa un xic burleta des de les meues vacances, què hi farem. Potser perquè sé que no sóc jo sol qui torna, que som totes les feres ferotges, disposades a eixamplar i afermar l'espai per menjar el pa que ens correspon i ens alimenta. És el país, és el poble qui amb mi hi entra. No sempre les faules, si és que mai acaben, ho fan malament».

 [Text llegit al Palau de la Música de València, amb motiu de l'honenatge a Ovidi Montllor "La fera al Palau", el dimecres 11 de novembre de 2015. Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de novembre de 2015.]

COM

Tancada amb set claus d’oblit la caixa de la memòria que havia donat sentit a la lluita per les llibertats, un gran pacte de silenci, signat a tort i a dret, es va estendre com una taca d’oli. De la nit al dia, cantants i artistes que amb el seu esforç tant havien contribuït a eixamplar horitzons en ple franquisme, van ser llançats al poal del fem. Hom havia atès una normalitat que en la majoria dels casos era només la d’espuris interessos partidistes, i el poder es va encarregar de despullar les propostes artístiques més autèntiques fins a convertir-les en un prêt à porter ideològic, ja inservible, en peces per a un museu de la modernitat que havia de pagar molt alt el preu de la renúncia. No calia, però, ser gaire virulent per a tal empresa: algun homenatge a temps per a aquells que tant havien ajudat a la conquista dels nous drets emmudiria els marginats de programacions i pressupostos públics. Convergència a Catalunya i ací els socialistes s’esforçaren en les labors de maquillatge necessàries per alimentar la falsa il·lusió del punt i a part. L’Ovidi va ser una de les primeres víctimes de la moda light per culpa d’aquella dèria a denunciar les misèries del poder en què a la fi consisteix tota feina artística digna de tal nom. El malson de l’aznarat, que perviu com un fantasma en la província valenciana, ens va acarar de sobte amb l’abisme d’estupidesa i desmemòria, i es va disparar l’alarma social, potser massa a deshora.

Els cantants i intèprets valencians ho tenen pitjor encara en aquest desert que és paradís de cràpules. D’un temps ençà, però, s’han decidit a fer front a una situació insostenible i s’han forjat a fons l’ofici d’altaveus de la dignitat d’un poble. Aplegats en el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), fecunden la memòria del genial artista alcoià i ens empenyen al futur. Alguns d’ells seran aquest nit al Micalet per posar música i lletra al nostre anhel i homenatjar el mestre.   

[Publicat al Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2005.]

[Cartell del cicle de concerts d'Homenatge a Ovidi Montllor La Fera al Palau.]

El son i la barba

L'aforisme de Joan Fuster, allunyat tant com l'autor mateix de qualsevol temptació metafísica, és ben conegut: "Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps". El que passa al marge de la nostra voluntat, tant si en som conscients com si no, és el temps, que va a la d'ell, diríem. I nosaltres només en percebem els efectes, el tacte de la seua mà rugosa damunt la pell. El tigre borgià que mossega els turmells, el tigre que som cada u de nosaltres, pastat amb la farina intangible del temps. Mentre dorms et creix la barba o el cabell; mentre vius, ell viu en tu, imperceptiblement al principi, més i més aspre i vertiginós com més avança, en una sensació d'acceleració que és un dels signes més estridents de la vellesa. En la infantesa sobretot, i en la primera joventut, el temps té la lleugeresa pròpia dels dies en què tot era nou, en què cada instant aspirava a ser coronat amb el llorer de la troballa. Si semblava detenir-se en la quietud, tan estranya al tremp jovial, el temps es convertia en la teranyina que teixia la fosca aranya del tedi: infància i joventut lluiten desesperadament contra l'avorriment i la rutina, pateixen acarats al buit crònic de la soledat. Per contra, la vellesa, que no és una simple filla del temps, és refractària a l'ensurt i l'aventura, i sol complaure's en la repetició i la calma, potser amb l'oculta intenció (vana per altra banda) d'alentir el pas estruendós del temps llançat en caiguda lliure.

L'amiga amb què he compartit vint-i-cinc anys de penes i alegries, d'aules i corredors, de disfresses i paraules, de resistències i projectes, de moltes il·lusions i també de no poques derrotes, se m'ha jubilat fa dos dies –i en la mesura dilatada del temps es comprendrà una mica la llicència de la pronominal combinació. Amb la consciència del privilegi de qui ha fet el que li agradava i hi ha posat tota la passió i la generositat, la Rosa Escrivà ha arribat al jubileu sense conjures, presses ni desistiments i sense pensar-se haver atès cap Ítaca que servís d'excusa per ajornar l'emoció, el gaudi petit de les hores, la vibració que posa en marxa el tresor de les paraules. El jubileu en ella, com en tants homes i dones indòmits i sensibles, només serà el final d'alguns deures inútils, però significarà sobretot la continuació del combat de vida amb l'obertura de noves portes, i no entropessarà contra la paret d'un tedi disfressat sota el fals somriure del panxacontentisme banal. Qui es pot jubilar de les paraules? Mentre dormim ens creix la barba, en efecte, i això no hi ha qui ho pare. Però la jovialitat autèntica, contra les tiranies del temps, sap trobar en algunes persones especials l'amagatall des d'on albirar una certa comprensió serena de les coses, la intacta joia de viure empesa pel corrent infinit de les paraules. Noble ofici, sovint menystingut i incomprès, que ha transformat la condemna bíblica del treball en la font d'una riquesa que s'eixampla amb el temps. Viure amb aquesta fe és un do dels déus; amollar el llast de les servituds prescindibles, un privilegi dels qui custodien encara el foc sagrat de les paraules. Tota hora és bona per a l'alegria.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 7 de novembre de 2015.]