La terra del dir

Lluís Calvo, Estiula. labreu edicions, alabatre 31, Barcelona, 2011. Epíleg de Jaume Pont. Dibuix de l'interior de Benet Rossell. Premi de la Crítica Serra d'Or 2012.

· · ·

“No diguis més oblit / si ets senyor de les veus / a la pineda obscura. / Com el plantatge, / llances l'espiga tendra / cap al cel. / I fixes, arrelant-hi, / la terra del teu dir. // En temps / que s'esllavissa.”. Si algun poema d'aquest llibre frondós, múltiple i inabastable com un gran bosc, pogués concentrar els sentits d'Estiula, probablement el que acabem de reproduir íntegre per començar el nostre apunt no fóra desencertada elecció. La tensió que s'hi produeix entre el cel cap a on el poeta llança la seua veu i la terra en què s'arrela el dir suggereix molt bé les dualitats pardoxals que són a la base de la creació poètica (dins/fora, proper/llunyà, subjecte/objecte…). Però la poesia és refractària a la sinopsi i qualsevol clau interpretativa única acaba poblant-se del rovell del temps. I més tractant-se d'un moviment sísmic de les dimensions d'Estiula, llibre arriscat i fondo, simfonia verbal, prodigi del saber dir.

El llibre m'arriba, per l'atzar de les cites ajornades, gairebé tres anys després de la seua publicació, i corrobora als meus ulls la sospita que la bona poesia resisteix en plena forma els embats del temps i les circumstàncies. En aquest lapse de temps Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha publicat els poemaris Teresa la mòmia i Llegat rebel, tots dos de 2013, i la novel·la L'endemà de tot (2014), però no descartem l'existència d'algun altre títol escàpol, perquè la força dels torrents és difícil de resseguir enmig de la confusió que produeix un mercat (així en diuen els més llestos) mancat de les oportunes i nobles tasques del sedàs.

Estiula és un llibre proteic, en contínua metamorfosi, i tanmateix cristal·lí, que arriba amb la llum directa que produeixen els poemes en el seu esclat i que assegura la comprensió immediata de les paraules, una comprensió, no cal dir-ho, que té més a veure amb la sensació de plenitud d'un capbussó en aigües clares que no pas amb el viatge incert a la recerca dels correlats (o relats limítrofs al fet poètic) de la realitat que en poguessen donar compte. I és així per la senzilla raó que els poemes, com en tota aventura digna de viure's, creen el seu propi llenguatge, únic i irreductible. Tanmateix, i com no podia ser altrament, Lluís Calvo arrela el seu dir en les terres d'Estiula, que designa alhora una vall, un torrent i un antic poble avui pertanyent al municipi de Viladonja (el Ripollès), al cor del Pirineu: “Si tot s'inicià al Pirineu –ferreny com les clapisses emboirades– caldrà, també, que tot hi recomenci”. L'autor apama el terreny del seu dir i el sembra de monjoies: les dels topònims ignots al lector foraster (ressonàncies sense contingut semàntic específic, concentrades en la seua materialitat fonicopoètica, signes d'un mapa inexistent), la de l'exuberància botànica del país, els infinits matisos de la meteorologia i el paisatge viscut. La multiplcitat de formes expressives (el poema breu de vers curt, el poema en prosa, el poema dialogat, el poema construït amb maons d'aforismes, el llarg poema-carta, el poema-relat…) i la generositat i precisió amb què s'hi administren els recursos poètics, des de l'assumpció de l'arbitrarietat i el refús d'allò que és gratuït i sobrer, fan d'Estiula una aventura poètica de primer ordre, aquella que restableix en cada vers la connexió íntima de les coses (“Hi ha una connexió, inexhaurible, / entre tu i cada cosa. / Si la segueixes ets: / t'hi acordes.”). En el centre d'aquest dir torrencial hi ha l'explicitud d'una poètica (en tant que saber sobre/de la poesia) i una concreció pràctica d'aquesta poètica en moviment constant: el caminant ho és del terrer tant com del país de la llengua, que per cert reivindica en tota la seua corpulència i vigor, més enllà dels estrets límits d'una suposada puresa tan sols acadèmica, “erigint l'entreforc dels bells aiguabarreigs”. I la constant reflexió sobre l'escriptura (“testimoni fefaent del temps”), sobre la responsabilitat amb el món d'un art que “mai no hauria de deixar-lo, exactament, com l'ha trobat” o la naturalesa del poeta: “La sang, en el poeta, / fa vessar / –obscura i cridanera– / la sang dels innocents. // Però ens cal abandonar / el cant absurd. // Les ferides del poeta / són d'un altre caire: / no es veuen, / fan més mal”. Un llibre, doncs, que mereix trobar els bons lectors: “una casa oberta / amb un grapat de nous en una taula: / hostal parat al nouvingut”. Feu-ne llarg i ric estatge.

[Publicat a Saó núm. 397, octubre de 2014.]

 

[Bac d'Estiula]

Todo por la patria

El conegut retolet, que amb prou feines aguanta una traducció a la llengua indígena (no per les paraules sinó pel context històric en què signifiquen), penja de dependències militars i de la Guàrdia Civil des de fa anys i panys, concretament des del 13 de gener de 1937. L'havia penjat prèviament al BOE el general Gil y Yuste, un colpista que en 2008, quan ja feia seixanta anys que criava malves, fou acusat per l'Audiència Nacional de crims contra la humanitat, la pràctica habitual dels guanyadors d'aquella guerra. Siga com siga, la lapidària inscripció que sobreviu en la majoria de casos a mercè de la ruïna, l'oblit i l'abandó en fantasmagòriques casernes, sempre ens va semblar risible en la seua grandiloqüència, un abús d'hiperònims, una broma sense gens de gràcia. Sobretot per als qui amb desigual fortuna vam haver d'empassar-nos la mili i que inevitablement la relacionàvem amb les bravates a què tan donats eren alguns comandaments, sobretot després d'una excessiva ingesta d'alcohol de garrafa, i que pretenien excitar en la tropa un ardor guerrer que ens era perfectament aliè i odiós. Todo? Patria? De què ens parlaven aquells penjats? Sí, es van anar retocant les façanes democràtiques d'aquella ignomínia i alguns dels seus cartells van convertir-se en pura matèria d'arqueologia. O això ens pensàvem, perquè el que sembla indestructible a Espanya és l'ús continuat de la hipèrbole d'un todo que inclou la guerra bruta (n'hi ha cap que siga neta?) i una patria imposada, impostada i excloent. Per enèsima vegada hem tingut aquesta setmana l'oportunitat de verificar-ho en el que alguns han denominat un nou GAL mediàtic: les sucoses converses gravades del ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau (una rabosa en el galliner) De Alfonso. El també anomenat clavegueram de l'Estat supurant a la vista de tots per una de les seues andrones més pestilents, encarregada de fabricar mentides contra líders independentistes a compte dels impostos dels ciutadans i el menyspreu més absolut pels principis democràtics. Todo por la patria, que vol dir els interessos particulars dels amos del corral. I un altre apunt de patriotisme cavernícola, l'èxit del Brexit, que en qualsevol cas també és una mostra del fracàs de la Unió Europea tal com està muntada, la que salva bancs i banquers i enfonsa treballadors i apallissa refugiats i que segurament no deixa de ser una suma de diversos todo por la patria pronunciats en les diverses llengües de poder. Aquest darrer catacrac, que molts analistes preveuen de conseqüències difícils de calcular per al projecte europeu, també ha servit per fer més dens el silenci que la premsa patriótica ha alçat al voltant de les revelacions de Público, el cinturó de castedat que col·loquen al ciutadà quan veuen que perilla la (seua) patria. Tres perles per acabar: Margallo amb la murga del Gibraltar espanyol, Rajoy amb el consuetudinari no sabe, no contesta i Pedro Sánchez advertint del perill dels referèndums (que els pots perdre), que és tant com dir que per a ell és preferible una patria unida que una de democràtica, cosa que ja sabíem. Encara no ha decidit vostè a qui votar o a qui no votar?

[Publicat el dissabte 25 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]

  

La morrà

L'humor, la broma, la rialla sempre acaben exasperant el fanàtic, l'ortodox, el posseïdor d'una veritat excloent, unívoca, inqüestionable. Amb quina lleugeresa acusem d'intransigents els seguidors d'altres credos, sobretot els musulmans avui, també víctimes directes o col·laterals del terror que es perpetra en nom d'Al·là; que frívolament assenyalem la palla en altres ulls i ignorem la biga en el propi. Però l'Espanya dels inquisidors i dels heretges, l'Espanya nacionalcatòlica, la dels privilegis per a l'Església d'un estat que sobre el paper es diu aconfessional, l'Espanya de l'adoctrinament a les aules, dels jerarques mascles que intenten imposar a través de poderosos mitjans i altaveus de formació de masses la pròpia moral estreta (que rarament s'apliquen de portes endins) segueix tan viva com sempre, és a dir pletòrica de mal humor, agra i casposa. Els intolerants s'escandalitzen sobretot en el terreny dels símbols, que en el seu deliri creuen sagrats, no en el de les injustícies diàries que assoten sense pietat els fills de Déu. Exhibeixen, indignats i rectes com un fus, l'anatema, promouen el desgreuge a éssers divins per definició immunes a les disputes terrenals, atempten contra la llibertat d'expressió que posa en dubte el seu desordre, prenen en va el nom de l'Incausat com a coartada suprema de les seues croades. Cañizares, el capo de l'Església dels escàndols de la visita del Papa, s'escandalitza, el PP que ha furtat diners a mansalva i dignitat democràtica a dojo s'escandalitza, l'ultracatolicisme a una veu s'escandalitza per un cartell on la Geperudeta i la Moreneta es besen apassionadament a la boca (resposta satírica i creativa als exabruptes violents i sexistes de l'Arquebisbe). Però la laïcitat, indispensable per a çtota democràcia, consisteix precisament en la dessacralització del que pretenen sagrat i intocable (com els seus privilegis, que és en el fons el que més els cou). Aquesta morrà, en canvi, a mi em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d'amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes. Les dues marededéus, en l'inofensiu cartell a què al·ludim, renaixen victorioses, punyents, vitals, fetes unes dones, al costat de les imatges patètiques, sangonoses, planyívoles i doloroses que prefereixen els adoradors de la mort. Que fossen receptacle dels designis paternals de Déu, a més, no els anul·la el costat més humà i carnal. Amb el pessic de bon humor que els manca, la iconografia del pecat es transformaria en salut i missatge de vida. Però amb bon humor no serien fanàtics i hauríem tingut aquesta festa en pau. Amén.

A la valenciana

Ja hi som altra volta pum: eleccions a la vista. Després d'una minilegislatura fallida, amb un govern central penjat de la corda fluixa de l'especial estat levitatori anomenat en funcions, torna-li la trompa al xic amb l'enganxada de cartells, els mítings per a la càmera, les declaracions altisonants, els pressupostos astronòmics, els pseudodebats televisius, radiofònics, telepàtics i mesmèrics si molt convé, per terra, mar i aire (que avui dia es diuen facebook, twitter i whatsapp) i totes les virgueries possibles. La veritat és que vivim instal·lats en un estat permanent de campanya electoral, o el que és el mateix, el vell art de la política i la dialèctica reduït a la fórmula exitosa de l'espot publicitari, el prêt à porter i el fast food. Campanya permanent, sí, canibalisme descordat, de manera que al capdavall tot sembla dissenyat perquè enmig la constant i aparent agitació no passe res de res, res de substancial, vull dir, i que l'únic moviment possible siga el del cercle viciós. Sis mesos de govern espanyol en funcions. Ha notat vostè alguna diferència amb els altres sis que els precediren? Ixen els mateixos per les mateixes televisions, diuen les mateixes coses, prometen les mateixes bajanades, ens pinten el món de color rosa, totes les previsions econòmiques ens són favorables, però… Ni vostè ni un servidor hem notat res més que fàstic, desil·lusió i falta de credibilitat i de projectes. Apareix retratada, amb més precisió que als quadres de Goya o Antonio López, la família dels borbons al complet i escaig en papers que demostren de quina manera han practicat el lladronici sota el paraigua de la insultant amnistia fiscal, i ací no passa res. ¿A algú se li acut parlar encara d'una cosa així com una república (llevat dels sempre díscols catalans del Principat), ni que només siga per excitar-nos els humors o mantenir la flameta de les utopies? Res, home, no m'emprenye, que comença l'Eurocopa. Si per mi fos, allargaria sine die l'estat en funcions del govern espanyol a condició que s'estiguessen calladets i tranquils suant la cansalada condicionada en els seus despatxos, sense rodes de premsa ni aparicions televisives, així, a mig gas i mig sou (que encara ens costaria un ou als contribuents) i ajornaria la campanya electoral per a temps més alegres. Les coses rutllarien més o menys com ara, els valencians continuaríem suportant l'espoli fiscal, la Roja (no la bandera, l'equip de futbol per antonomàsia) estimulant la libido nacional, obririen les escoles, augmentaria o s'estancaria l'atur, els mercats perfeccionarien la llei de la selva a major benefici del capital, etc. Però ens estalviaríem algunes nicieses verbals, cares de prunes agres, pentinats hiperbòlics, espinguets de veu per a la insignificança, que no és poc en els temps que corren. Malgrat tot, ai, jo votaré, per vici incorregible, A la valenciana, un nom que ni fet a posta per dissuadir el més crèdul. I ho aclariré: malgrat la manca espantosa de tremp i imaginació dels inventors de la formuleta; perquè ja s'ha votat massa i en massa «a la valenciana» en temps passats (diga's PP diga's PSOE); perquè en el pensat i fet a la valenciana jo sempre antepose el primer terme; perquè hauria preferit una Ala valenciana per buscar l'altra i llançar-nos a volar lluny d'aquest galliner; perquè no tenim una altra opció més a mà i el sex appeal de l'abstenció no l'he sabut trobar mai. De no ser que votàssem tots en blanc, però això només passa a les novel·les (de Saramago). En fi, paciència, dit a la valenciana. 

[Publicat també el dissabte 11 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Veritat sobre l'aigua

Jaume Bosquet, Basses i pluja. XXXIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 116, Paiporta, març de 2016.

· · ·

Els quaranta poemes que integren el darrer poemari de Jaume Bosquet (Salt, Girona, 1956) encaixen en la forma del que podríem amomenar un dietari poètic, en tant que escriptura que s'entrellaça amb el transcurs dels dies. Per això hi ha poemes titulats amb la data del dia i l'any a què remeten en l'eix present-passat, poemes que es refereixen a festes senyalades (Cap d'Any, Nadal, Reis), mesos ("Maig", "Juny") o cicles estacionals ("Solstici"). Per això alguns poemes es poden llegir com seqüències consecutives d'un relat. Poesia ran de temps, poesia sobre el temps que passa i ens constitueix, poesia, fet i fet, que reflexiona sobre la condició humana des de l'experiència concreta i individual de l'autor i de les persones que en ell habiten, poesia que s'acara al misteri de l'existència en l'equilibri de la balança entre els plats de la vida i de la mort. Ben arrelada en les coordenades tran­sitòries d'espai i temps i en les circumstàncies específiques del dia a dia (i d'ací la seua formulació eminentment narrativa) però alhora inspirada en la seua projecció transcendental, mística sovint ("El miracle final / de l'alliberament / de la llum de dins", llegim en "L'hora de l'espiga plena"), la poesia de Basses i pluja parteix d'una concepció de la vida d'una religiositat de base humanista i so­cial. Així, hi és freqüent l'ús de referents de la tradició crisitiana com els del poema titulat "Nadal al cementiri" o el símbol de l'espiga ja citats, l'aparició insistent del mite de Caín i el crim fratricida, la resurrecció de Llàtzer, el relat, en present històric i adreçat a Pere, de la "Cena" en què Jesús repre­senta el misteri de l'eucaristia i en què fa preguntar-se a l'apòstol si "és realment la mort / alguna cosa?". Diu Jaume Bosquet a "Que no sabem dir": "Alliberats del cos, està esperant-nos / l'origen i la fi: això que porta / el nom que no sabem dir i que ens conté". Un colp acceptada, en aquests ter­mes, la naturalesa de la vida (que és vida i és mort consecutivament i alhora, perpètuament reno­vant-se, i esperança de "Retrobament feliç de la família"), viure vol dir agrair el temps que es viu i el viscut amb l'exercici constant de la memòria personal i col·lectiva, un cant sostingut pel vell car­pe diem ("Accepta amb joia l'or vell de la flama"). I viure vol dir sentir-ho de manera col·lectiva, expressant l'estima als éssers propers (la companya, els fills, els amics, el germà, l'oncle Josep Boa­da, mestre de l'Escola Catalana abans de la Guerra d'Espanya, al costat del qual el poeta va aprendre que "el temps és entelèquia", que "la mort desapareix").

Sobre aquesta línia del temps, el poemari s'eixampla en diversitat de temes i motius. Hi és significa­tiva la presència constant i bellíssima del paisatge ("Fluvià" o "Puigsacalm", per exemple), les ins­tantànies del seu treball com a docent a les aules, els homenatges als amics, els diàlegs d'amor amb la dona, la presència dels morts, fins i tot les reflexions arran del procés d'independència de Catalu­nya, escapades i viatges. I, com no podia ser altrament, també la reflexió sobre la paraula, la poesia, l'escriptura, sobre la qual hem muntat el títol d'aquesta ressenya, perquè, malgrat "els límits opacs de la paraula", el poeta ha d'"Escriure sobre l'aigua veritat, / bellesa. Escriure sobre l'aigua amor". L'aigua, moviment incessant dels rius i de les pluges, aigua de vida, corrent imparable, aigua estan­cada de les basses, aigua de la mort. Anote el lector si vol, dins l'esponerosa arbreda dels poemes d'en Bosquet, aquests exemplars magnífics, descomunals, aquests poemes majors: "30 de maig de 1966", poema que explica en prosa un viatge en cotxe amb el germà i els pares, "De l'oli", joc de miralls i clarobscurs entre l'olivera i l'home, i el llarg poema "Caminada a Batet amb la Mucca tot llegint La pietat de l'atzavara de Jordi Colomer Feliu". I nota ràpida final per als més curiosos. El nostre poeta ha publicat Diàlegs (1999), Les formes amb la calma (2003), L'altre (2004), La matei­xa història (2006), Triacant (2009, Premi Jocs Florals de Barcelona) i Transvasament (2013, Premi Miquel de Palol), i ha traduït al català, amb Miquel Àngel Llauger, Antologia Spoon River d'Edgar Lee Masters. Sense escarafalls ni circumloquis, una poesia feta de veritat, escrita amb la transparèn­cia incansable de l'aigua.

[Publicat a Saó núm. 415, maig 2016]

 

[Jaume Bosquet en la presentació del seu llibre al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi el març passat.]

 

El cardenal insubmís

El cardenal Cañizares, arquebisbe de València, ha tornat a pixar fora de test, cosa molt habitual en ell. En la prèdica posterior a la processó del Corpus Christi (i vés a saber a aquestes alçades de la història en quin estat es deu trobar el cos de Crist; fet un santllàtzer sens dubte) el purpurat d'Utiel va disparar tota l'artilleria pesada del seu verb contra el que ell denomina l'«imperio gay», el «feminismo destructor» i la «ideología de género». No sembla casual que la seua homilia tingués lloc la vespra d'una reunió a València dels col·lectius més afectats per les desigualtats sexuals i les lleis discriminatòries, una multitudinària concentració a la mateixa ciutat de la parròquia de l'escola religiosa pel manteniment dels seus privilegis i al caliu d'algunes iniciatives legislatives que intenten pal·liar les conseqüències del masclisme dominant (inclòs, per descomptat, el tàcit de Cañizares, dissimulat sota la purpurina del presumpte missatge evangèlic). En la defensa de la «familia cristiana», presentada en les seues acrobàcies dialèctiques com l'única existent i vertadera (amb menysteniment de les atees, agnòstiques, musulmanes, jueves, budistes, etc., que bé n'hi deu haver, i també d'altres formes de relacions interpersonals no canòniques), Cañizares va fer una crida en tota regla a la insubmissió contra determinades lleis que segons ell atempten contra el credo cristià. Això sí, hi afegia que no tenia res contra la «sana laicidad», que deu ser una cosa així com el «regionalismo bien entendido» del franquismo. Ben mirat, aquest esperit aparentment irredempt d'ara, que sembla emular cert llenguatge de l'extrema esquerra, ha estat practicat per la jerarquia eclesiàstica cada vegada que la història li ha passat per davant i ha vist perillar els seus negocis i privilegis, a compte del «glorioso alzamiento nacional» de 1936 o de la croada contra l'avortament legal. Quants desvetlaments per la moral (sexual sobretot) de la feligresia, quanta indiferència envers les condicions de vida de les persones i les injustícies de cada dia! Insubmisos contra les lleis per la igualtat de gènere i les formes lliures de convivència, però mai contra les lleis que enquisten la pobresa; contra l'amplitud de mires fora del ramat, però mai contra les pròpies podridures, els abusos sexuals dels seus ministres, els negocis fraudulents de la «visita» del Papa, la disputa pel manteniment del «xiringuito» per al control de les masses que encara hi creuen. Als acòlits i creients de bona fe, a molts dels quals també el Cardenal els xafa la guitarra, els pertoca practicar la insubmissió contra uns jerarques entossudits en guerres perdudes però que encara fan molts estralls. Als altres, defensar el dret a la igualtat i treballar per una societat lliure de la matraca masclista i patricarcal de la qual l'Església és encara avui la principal punta de llança. 

[Publicat també el dissabte 4 de juny de 2016 a Tipografia La Moderna.]