Lluís Calvo, Estiula.
labreu edicions, alabatre 31, Barcelona, 2011. Epíleg de Jaume Pont.
Dibuix de l'interior de Benet Rossell. Premi de la Crítica Serra
d'Or 2012.
· · ·
“No
diguis més oblit / si ets senyor de les veus / a la pineda obscura.
/ Com el plantatge, / llances l'espiga tendra / cap al cel. / I
fixes, arrelant-hi, / la terra del teu dir. // En temps / que
s'esllavissa.”. Si algun poema d'aquest llibre frondós, múltiple
i inabastable com un gran bosc, pogués concentrar els sentits
d'Estiula,
probablement el que acabem de reproduir íntegre per començar el
nostre apunt no fóra desencertada elecció. La tensió que s'hi
produeix entre el cel cap a on el poeta llança la
seua veu i la terra en què s'arrela el dir
suggereix molt bé les dualitats pardoxals que són a la base de la
creació poètica (dins/fora, proper/llunyà, subjecte/objecte…).
Però la poesia és refractària a la sinopsi i qualsevol clau
interpretativa única acaba poblant-se del rovell del temps. I més
tractant-se d'un moviment sísmic de les dimensions d'Estiula,
llibre arriscat i fondo, simfonia verbal, prodigi del saber dir.
El
llibre m'arriba, per l'atzar de les cites ajornades, gairebé tres
anys després de la seua publicació, i corrobora als meus ulls la
sospita que la bona poesia resisteix en plena forma els embats del
temps i les circumstàncies. En aquest lapse de temps Lluís Calvo
(Saragossa, 1963) ha publicat els poemaris Teresa la mòmia
i Llegat rebel, tots
dos de 2013, i la novel·la L'endemà de tot
(2014), però no descartem l'existència d'algun altre títol
escàpol, perquè la força dels torrents és difícil de resseguir
enmig de la confusió que produeix un mercat (així en diuen els més
llestos) mancat de les oportunes i nobles tasques del sedàs.
Estiula
és un llibre proteic, en
contínua metamorfosi, i tanmateix cristal·lí, que arriba amb la
llum directa que produeixen els poemes en el seu esclat i que
assegura la comprensió immediata
de les paraules, una comprensió, no cal dir-ho, que té més a veure
amb la sensació de plenitud d'un capbussó en aigües clares que no
pas amb el viatge incert a la recerca dels correlats (o relats
limítrofs al fet poètic)
de la realitat que en poguessen donar compte. I és així per la
senzilla raó que els poemes, com en tota aventura digna de viure's,
creen el seu propi
llenguatge, únic i irreductible. Tanmateix, i com no podia ser
altrament, Lluís Calvo arrela el seu dir en les terres d'Estiula,
que designa alhora una vall, un torrent i un antic poble avui
pertanyent al municipi de Viladonja (el Ripollès), al cor del
Pirineu: “Si tot s'inicià al Pirineu –ferreny com les clapisses
emboirades– caldrà, també, que tot hi recomenci”. L'autor apama
el terreny del seu dir i el sembra de monjoies: les dels topònims
ignots al lector foraster (ressonàncies sense contingut semàntic
específic, concentrades en la seua materialitat fonicopoètica,
signes d'un mapa inexistent), la de l'exuberància botànica del
país, els infinits matisos de la meteorologia i el paisatge viscut.
La multiplcitat de formes expressives (el poema breu de vers curt, el
poema en prosa, el poema dialogat, el poema construït amb maons
d'aforismes, el llarg poema-carta, el poema-relat…) i la
generositat i precisió amb què s'hi administren els recursos
poètics, des de l'assumpció de l'arbitrarietat i el refús d'allò
que és gratuït i sobrer, fan d'Estiula una
aventura poètica de primer ordre, aquella que restableix en cada
vers la connexió íntima de les coses (“Hi ha una connexió,
inexhaurible, / entre tu i cada cosa. / Si la segueixes ets: / t'hi
acordes.”). En el centre d'aquest dir torrencial
hi ha l'explicitud d'una poètica (en tant que saber sobre/de la
poesia) i una concreció pràctica d'aquesta poètica en moviment
constant: el caminant ho és del terrer tant com del país de la
llengua, que per cert reivindica en tota la seua corpulència i
vigor, més enllà dels estrets límits d'una suposada puresa tan
sols acadèmica, “erigint l'entreforc dels bells aiguabarreigs”.
I la constant reflexió sobre l'escriptura (“testimoni fefaent del
temps”), sobre la responsabilitat amb el món d'un art que “mai
no hauria de deixar-lo, exactament, com l'ha trobat” o la
naturalesa del poeta: “La sang, en el poeta, / fa vessar / –obscura
i cridanera– / la sang dels innocents. // Però ens cal abandonar /
el cant absurd. // Les ferides del poeta / són d'un altre caire: /
no es veuen, / fan més mal”. Un llibre, doncs, que mereix trobar
els bons lectors: “una casa oberta / amb un grapat de nous en una
taula: / hostal parat al nouvingut”. Feu-ne llarg i ric estatge.
[Publicat a Saó núm. 397, octubre de 2014.]
[Bac d'Estiula]