En
aquests precisos moments en què
comence a escriure la columna d'avui, les 11.50 del divendres 27
d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya es disposa a proclamar
la República Catalana. Les imatges de TV3 ens mostren els carrers
propers al Parc de la Ciutadella de Barcelona ja plens a vessar a
aquestes hores, responent a la crida d'Òmnium i de l'Assemblea
Nacional Catalana. En un lloc remot de la galàxia, a Madrid, Rajoy
és ovacionat per la majoria del Senat quan ha desgranat les mesures
que pensa aplicar, emparat en l'abracadabra bestial del 155, contra
Catalunya, les seues institucions democràtiques, els mitjans de
comunicació públics, el sistema educatiu, els mossos d'esquadra i
tota cuca viva, independentista o no. La mesura, justament comparada
amb el Decret de Nova Planta que perpetrà un altre borbó també
anomenat Felip, liquida d'un colp els fràgils consensos de la
transició i l'inestable equilibri (tothora amenaçat per l'ull
implacable de la metròpoli) de l'estat de les autonomies. Avís clar
per a navegants: es consuma, amb la complicitat sanguinària
de PSOE i C's, la recentralització severa amb què somniava Aznar i
que figura en l'adn imperial de la dreta franquista, per fi
despullada del seu vestit de camuflatge democràtic. Puigdemont
estava disposat ahir a immolar-se davant les pròpies conviccions i
la majoria de la ciutadania convocant eleccions in
extremis per
intentar evitar l'aplicació de l'infaust decret, que portarà sang,
suor i llàgrimes al poble de Catalunya. Però l'espanyolisme ranci,
defensor d'una legalitat que es gira com un calcetí i que no compta
a l'hora de saquejar impunement les arques públiques a major glòria
del PP, els seus dirigents, les elits i empreses afectes al règim i
la monarquia, va tancar-se una vegada més en banda, delerosa
d'estrenar la seua joguina assassina del 155, buscant la humiliació
i la derrota sense pal·liatius del catalanisme pels segles dels
segles. En aquesta cruïlla, oberta a la por a la repressió que
desfermarà la fúria de l'estat i a l'esperança de la construcció
d'un país nou (i que pot estimular canvis importants a Espanya i a
Europa), la pregunta del títol parafraseja la coneguda sentència
fusteriana de l'Ara
o mai
dirigida al mateix subjecte cívic i polític, els valencians, a qui
apel·lava el savi de Sueca. ¿Com pot ser, dic, que els valencians
–amb les poques o moltes honroses excepcions que facen al cas–,
assistim una vegada més a aquest moment històric com si sentíssem
ploure, quan no des de l'adhesió més irresponsable a les mesures
repressives en marxa? Em resistesc a creure que la majoria de la
societat valenciana no siga ferma partidària de la democràcia i
defensora de les pròpies institucions històriques. On són els
votants que han fet possible un govern moderadament inclinat a
l'esquerra? A banda obvis lligams de cultura, història i llengua amb
Catalunya, no és aquest veí la principal destinació dels productes
valencians? On és la solidaritat, aquella tendresa dels pobles de
què parlen els poetes, amb Catalunya en uns moments històrics en
què ningú no pot situar-se en impossibles equidistàncies ni fer
ulls cecs al que està passant a la porta de casa. I menys que ningú
el President Ximo Puig, que es frega les mans amb l'arribada al País
Valencià d'empreses traslladades fora de Catalunya amb coercions i
incentius impresentables, ni la Vicepresidenta, Mònica Oltra,
especialista en la tàctica de l'estruç amb tot el que sone a
sobiranisme o versadora de declaracions molt sovint innecessàries i
impresentables. Però la pregunta conté potser la resposta.
Vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, el diagnòstic que
ell va fer del país no només continua sent vàlid en els seus
supòsits principals, sinó que la patologia del pacient presenta
avui símptomes que en alguns aspectes s'han agreujat. En temps
d'informació universal, instantània i vertiginosa, els valencians
estem segrestats, sense mitjans propis, pels aparells de propaganda
de l'estat. La nostra espanyolitat domesticada i ofrenadora comença
a ser irreversible. Malgrat tot, hem d'alçar la solidaritat amb
Catalunya des de baix, perquè a més de la pràctica feliç,
terapèutica i jovial de la tendresa, ens hi va bona part del nostre
benestar immediat i futur, la raó de ser com a poble. Anem per
feina.
[Publicat
a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'octubre de 2017.]