Si no ara, quan?

En aquests precisos moments en què comence a escriure la columna d'avui, les 11.50 del divendres 27 d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya es disposa a proclamar la República Catalana. Les imatges de TV3 ens mostren els carrers propers al Parc de la Ciutadella de Barcelona ja plens a vessar a aquestes hores, responent a la crida d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana. En un lloc remot de la galàxia, a Madrid, Rajoy és ovacionat per la majoria del Senat quan ha desgranat les mesures que pensa aplicar, emparat en l'abracadabra bestial del 155, contra Catalunya, les seues institucions democràtiques, els mitjans de comunicació públics, el sistema educatiu, els mossos d'esquadra i tota cuca viva, independentista o no. La mesura, justament comparada amb el Decret de Nova Planta que perpetrà un altre borbó també anomenat Felip, liquida d'un colp els fràgils consensos de la transició i l'inestable equilibri (tothora amenaçat per l'ull implacable de la metròpoli) de l'estat de les autonomies. Avís clar per a navegants: es consuma, amb la complicitat sanguinària de PSOE i C's, la recentralització severa amb què somniava Aznar i que figura en l'adn imperial de la dreta franquista, per fi despullada del seu vestit de camuflatge democràtic. Puigdemont estava disposat ahir a immolar-se davant les pròpies conviccions i la majoria de la ciutadania convocant eleccions in extremis per intentar evitar l'aplicació de l'infaust decret, que portarà sang, suor i llàgrimes al poble de Catalunya. Però l'espanyolisme ranci, defensor d'una legalitat que es gira com un calcetí i que no compta a l'hora de saquejar impunement les arques públiques a major glòria del PP, els seus dirigents, les elits i empreses afectes al règim i la monarquia, va tancar-se una vegada més en banda, delerosa d'estrenar la seua joguina assassina del 155, buscant la humiliació i la derrota sense pal·liatius del catalanisme pels segles dels segles. En aquesta cruïlla, oberta a la por a la repressió que desfermarà la fúria de l'estat i a l'esperança de la construcció d'un país nou (i que pot estimular canvis importants a Espanya i a Europa), la pregunta del títol parafraseja la coneguda sentència fusteriana de l'Ara o mai dirigida al mateix subjecte cívic i polític, els valencians, a qui apel·lava el savi de Sueca. ¿Com pot ser, dic, que els valencians –amb les poques o moltes honroses excepcions que facen al cas–, assistim una vegada més a aquest moment històric com si sentíssem ploure, quan no des de l'adhesió més irresponsable a les mesures repressives en marxa? Em resistesc a creure que la majoria de la societat valenciana no siga ferma partidària de la democràcia i defensora de les pròpies institucions històriques. On són els votants que han fet possible un govern moderadament inclinat a l'esquerra? A banda obvis lligams de cultura, història i llengua amb Catalunya, no és aquest veí la principal destinació dels productes valencians? On és la solidaritat, aquella tendresa dels pobles de què parlen els poetes, amb Catalunya en uns moments històrics en què ningú no pot situar-se en impossibles equidistàncies ni fer ulls cecs al que està passant a la porta de casa. I menys que ningú el President Ximo Puig, que es frega les mans amb l'arribada al País Valencià d'empreses traslladades fora de Catalunya amb coercions i incentius impresentables, ni la Vicepresidenta, Mònica Oltra, especialista en la tàctica de l'estruç amb tot el que sone a sobiranisme o versadora de declaracions molt sovint innecessàries i impresentables. Però la pregunta conté potser la resposta. Vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, el diagnòstic que ell va fer del país no només continua sent vàlid en els seus supòsits principals, sinó que la patologia del pacient presenta avui símptomes que en alguns aspectes s'han agreujat. En temps d'informació universal, instantània i vertiginosa, els valencians estem segrestats, sense mitjans propis, pels aparells de propaganda de l'estat. La nostra espanyolitat domesticada i ofrenadora comença a ser irreversible. Malgrat tot, hem d'alçar la solidaritat amb Catalunya des de baix, perquè a més de la pràctica feliç, terapèutica i jovial de la tendresa, ens hi va bona part del nostre benestar immediat i futur, la raó de ser com a poble. Anem per feina.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'octubre de 2017.]

Acabarem com Camot

Ja saben, com el roder xativí Francesc Navarro (1780-1826), molt malament. La revolució catalana ha posat al descobert les vergonyes mal dissimulades de l'estat espanyol, tot allò que durant quaranta anys va quedar mig velat per l'escaoila de paraules com democràcia, benestar, monarquia parlamentària, constitució i d'altres que han anat caient sense remei i que amb prou feines amaguen encara el teatret d'ombres, corrupció i col·lapse que diem Espanya. No sabem com acabarà el procés d'independència de Catalunya, ni si aquestes coses tenen un punt i final, si no van transformant-se més aviat a través d'una seqüència de punts d'inflexió cap a desenllaços múltiples. Del que no hi ha dubte és que ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha marxa enrere, que el règim de 1978 està tocat de mort per molt que el conglomerat del poder de l'estat intente mantenir calentet el cadàver, com ja va fer amb Franco, una temporada més o menys llarga. No hi ha marxa enrere, vull dir, a l'aparença d'una democràcia mínimament potable i homologable, perquè, com és habitual entre conquistadors de raça, han decidit cremar les últimes naus de l'estat de dret. La judicialització de la política, la constitució com a coartada per a la repressió més feroç, l'ús partidista d'una monarquia que és part principal del problema, la sistematització de la mentida a través dels grans mitjans de propaganda anomenats encara periodístics, el no declarat estat d'excepció contra Catalunya i l'empresonament indigne de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l'horitzó del 155, etc., són ja llenya que crema en la platja de la història documentada. Està a punt de culminar Rajoy, amb la inestimable ajuda de C's i PSOE, el que amb l'aznarat ja es practicava sense complexos: la recentralització de l'estat a major glòria de les elits vampíriques, les retallades en drets i llibertats, l'ús mafiós de les institucions. No hi ha marxa enrere a l'idil·li falsejat d'aquells anys de vins i roses, sinó l'actualització impúdica de l'autoritarisme uninacionalista que cimenta l'estructura de l'estat. De moment ja han destapat la caixa dels trons d'un feixisme que al País Valencià pot tornar a fer estralls, ja han escampat la pesta de la misèria moral que és alhora causa i efecte de la podridura democràtica. Però quan s'acabaran les hòsties (en el doble sentit de la paraula) de Catalunya, podrà reconèixer-se Espanya en la cara que es reflecteix a l'espill de la realitat? Té els dies comptats aquesta demència: el que tarde l'estat a no poder fer front als deutes, a perdre el poc crèdit internacional que li queda, a declarar-se en fallida. De moment els gegants europeus, que no tenen amics sinó aliats per interessos, li fan costat, però si continua entropessant amb els seus molins de vent potser el deixaran caure o li imposaran solucions a la grega. Catalunya, amb diferència, té un projecte i sap on vol anar. Espanya, inclosos els valencians que de moment fem la viuviu sota el paraigua de l'adhesió infantiloide o la indiferència, sense una esquerra republicana, clarivident i decidida, no pot oferir sinó l'horitzó del corcó i la catxiporra. Com Camot o pitjor si no ens espavilem i no ens mobilitzem a temps i com pertoca.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'octubre de 2017.]

Solidaritat contra el feixisme

Un modoset «Sí al valencià», més propi de trobades escolars o de campanya de promoció lingüística, presidia enguany la manifestació vespertina de la Diada del 9 d'Octubre a la capital valenciana. No cal dir que, ateses les circumstàncies de reviscolament de la bèstia feixista per l'actitud dels partits dinàstics (en encertada denominació de Ramón Cotarelo) i la carta blanca per a la violència més cega que significa la negació de l'evidència de la brutalitat policial a Catalunya i el vergonyós discurset del monarca, el tímid camuflatge no serví de res. Era més que previsible, estava cantat, que després de la concentració espanyolista de Barcelona de la vespra, la fauna feixista local intentaria rebentar a hòsties i insults la pacífica desfilada, que ja s'havia aplicat l'autocensura en l'exhibició de senyeres i altres símbols proscrits i que concentrava tot el seu ideari social en una sola consigna, democràcia. I així fou, amb la proverbial connivència d'una policia dita nacional que mai no va superar la prova del cotó democràtic i que el 12 d'octubre tornava a desfilar a Madrid després de trenta anys d'absència per celebrar el Dia de la Hispanitat i perquè els fervorosos incondicionals de l'orgull espanyol poguessen aplaudir i agrair la seua gesta garrotera contra persones pacífiques i indefenses d'arreu de Catalunya. La pesta blava tornava a ser declarada al País Valencià –veurem si ha tornat per quedar-s'hi– amb el seu doble propòsit: boicotejar el govern PSPV-Compromís i curtcircuitar el corrent elèctric que per història, interessos i dignitat uneix catalans i valencians. Mentre la imminent proclamació de la República Catalana apunta al futur, el mapa ibèric es pinta amb els colors més negres d'un passat sempre present (la vigència del franquisme, el fracàs de la democràcia) que de moment excita el pitjor espanyolisme, sosté gràcies al PSOE el govern desnonat de Rajoy i dissimula la solsida d'un règim endeutat fins a la medul·la i enrocat a la desesperada en la seua incapacitat d'apamar la realitat i trobar una porta d'eixida a la pròpia supervivència. Dos fets em semblen concloents per il·lustrar la inòpia brutal en què viu instal·lada la política espanyola. D'una banda la pregunta del diputat Girauta de C's de com s'havia permès que Europa i el món veiessen el que havia passat a Catalunya el dia del referèndum (els qui demagògicament acusen l'independentisme de voler crear fronteres, defensen amb ungles i dents les fronteres dels seus interessos espuris i posen filferrades a la llibertat d'informació i expressió); de l'altre el Consell d'Europa i Human Rights Watch denunciant els «excessos» policials. La suspensió dels efectes de la Declaració d'Independència anunciada per Puigdemont no ha servit de moment per obrir la finestra del diàleg. Les pressions per a la mediació hauran de viatjar a l'altre costat, poc amic de tot allò que no siga la llei i el garrot i temptat de traure l'exèrcit en croada. Pel que fa als valencians, i com deia l'Ovidi, la vara del manar, empunyada per la turba feixista i protegida pels mandarins de Madrid i de València, et poses com et poses més o menys t'ha de pegar. La nostra llarga experència amb la pesta ens hauria d'haver ensenyat que ací no valen mitges tintes, timideses ni inhibicions, que el feixisme se l'ha de combatre amb totes les eines democràtiques i que en aquesta batalla hem d'estar ben clarament al costat de la llibertat i del poble de Catalunya.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'octubre de 2017.]

[Pere Català Pic, 1936]

Estocada a la democràcia

Quan votar és considerat un crim execrable i els ciutadans, en exercici dels seus drets i de forma escrupolosament civilitzada, són tractats pitjor que delinqüents i terroristes, és que la democràcia s'ha volatilitzat. L'han llançada per la finestra, avui a compte del procés d'independència de Catalunya, però ahir quan es dedicaven a saquejar impunement els diners públics (quasi mil encausats per corrupció en l'haver del PP, no sé quants d'ells ja a la presó, que curta és la memòria de l'equidistància), despús-ahir quan imposaven el setge de silenci sobre el que està passant als seus mitjans domesticats, quan pervertien el llenguatge i ens acusaven de nazis, quin desvergonyiment, quina banalització del dolor i la seua història, ens negaven el dret a respirar, a dissentir, a construir una república sobre bases noves. Deien que no hi hauria referèndum, se'n burlaven parlant de picnics i calçotades, però van votar contra el vent i la marea sanguinària de les porres dos milions tres-centes mil persones. Perseguien urnes com qui persegueix estupefaents i no en van trobar ni una. Havien d'amortitzar la despesa de 300.000 euros diaris per vaixells ridículs i enviar la tropa drogada, pagada i adoctrinada a practicar aldarulls i violència en nom de la llei i l'ordre, a infiltrar sense èxit milers de provocadors entre la població, excitar les hordes feixistes que ja naden arreu com peixos en l'aigua tèrbola. L'objectiu de la força bruta (llegiu el comunicat subscrit per comandaments intermedis de la policia demanant disculpes) no era evitar la celebració del referèndum, sinó humiliar, fer mal, escampar el virus de la por. Per això van concentrar els seus esforços en petites poblacions i no en els grans col·legis de Barcelona. Han matat l'estat de dret en nom de la legalitat. Han tret el seu rei a fer el paper de titella dels bastons en un guinyol infame, a beneir la violència contra la part dels súbdits que ha gosat rebel·lar-se contra el destí de bou de lídia i pallasso de les bescollades. En la vella arena de la plaça hispànica jau el bou de la democràcia, després de l'última estocada. I si l'escenari de la crueltat feixista hagués estat Benialfaquí, Tollos o Almudaina, si haguessen estat els nostres veïns els apallissats, ho entendríem? Ho justificaríem? Qui no vulga pols, calladets esteu més guapos, no us signifiqueu... aquella submissió de la dictadura. El bou que encara agonitza a la plaça és el mateix que moria cada dia durant el franquisme, l'entusiasta complicitat de la massa intoxicada, l'«a por ellos», el crit de la tribu, el cec nacionalisme espanyol excitat per terra, mar i aire per individus sense ànima que encara xuplen del pot com el tal Alfonso Guerra. Ho ha vist tot el món, com es reprimeix a Espanya la voluntat democràtica de canviar les coses, de fer un nou país, d'eixir-se'n de l'eterna burrera, el cercle viciós i la filera. Al mateix temps que clausuraven la democràcia a Espanya, a Catalunya s'exercia amb penes i treballs el dret elemental de tota democràcia, es resistia amb el cos i l'ànima valenta l'ultratge i la barbàrie, es defensaven escoles, s'enlairaven himnes i cançons, es feia recompte. I l'endemà es paralitzava el país. Europa no s'hi mulla encara i està a punt de firmar la defunció de la decència. Espanya no vol veure-ho, redueixen els prop de 900 ferits per la policia, com el fiscal Maza, a freda estadística («Mi marido me pega lo normal»), roda eterna la sénia la mula cega. Equidistàncies? Els toreros de saló del castissisme hispànic insulten Piqué i li diuen «llorón», ells que són tan mascles i tan atrevits amb la porra del poder a la mà. Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'octubre de 2017.]