La bèstia encara hi era

Ja coneixeu l'inquietant relat d'Augusto Monterroso: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". La brevetat i la dosi de surrealisme de la frase, que podria haver estat la primera d'una gran novel·la però que en canvi descarrega sobre la perícia imaginativa del lector tota la potència i potencialitat, la van encimbellar al Parnàs literari fins a convertir-la en lloc comú, el de les coses que es memoritzen fàcilment. Quan va despertar, la bèstia encara hi era. La bèstia multiforme del feixisme, monstre de mil cares, l'hidra policèfala d'alè verinós, vestida de marró, blau o negre. Quan va despertar del somni de la transició, el feixisme encara era allà. Per a alguns el desvetlament fou primerenc, d'altres no es van arribar a adormir mai amb els cants de sirena que van fer sotsobrar la nau democràtica entre l'Escil·la de l'oblit i la Caribdis de les renúncies, però la majoria dels ciutadans espanyols, narcotitzats durant tants anys pel relat de la democràcia triomfant de les elits xuclòcteres, la monarquia corrupta, el bipartidisme ben lligat..., ha viscut i encara viu anestesiada pels vapors de la propaganda o fins i tot n'és còmplice i s'hi identifica. Sí, encara els mateixos gossos i els cadells crescuts d'aquells gossos amb (no tan) distints collars. El feixisme no fou un malson que s'esvaí per una ruptura que obrís el camí de l'alliberament democràtic, social i nacional. No era un malson, era i és el malson que no ha dissipat la llum de cap albada. A longa noite de pedra de Celso Emilio Ferreiro, la nit de tants escriptors i cantants catalans, el franquisme victoriós que ha continuat guanyant tantes batalles, la bala que el capital sempre té a la recambra, dormia en el mateix llit que Fraga Iribarne, jugava al dòmino amb José Maria Aznar, enganxava els sobres de M. Rajoy o cantava cançons de bressol a Albert Rivera o Inés Arrimadas, comprava l'ànima de Boadella o treia a passejar Vargas Llosa, uns pocs exemples. Grata una mica, només una mica, la crosta de l'espanyolisme, fins i tot la d'alguns dels soi-disant d'esquerra, i emergirà la bafarada pudenta de la intolerància feixista, de la catalanofòbia visceral, dels punys i les pistoles contra la cultura.
Al País Valencià no vam deixar de patir-lo mai en les seues facetes més descarades i violentes, fins al punt que, mal dissimulat i sense complexos ni res de què penedir-se, va donar forma a un dels darrers (per ara) moviments feixistes de masses: el denominat blaverisme, amo i senyor de la nostra transició
frustrada. Jugada perfecta, alimentada pel combustible inexhaurible de la catalanofòbia i l'antivalencianisme (que són la mateixa cosa), que va aconseguir el seu propòsit, determinar la política valenciana i retardar el procés de desvetlament nacional dels valencians, que donava símptomes d'una perillosa vitalitat per als interessos de l'estat en el trencall dels anys 70/80s. Bombes a personalitats i llibreries, boicot a institucions democràtiques acabades d'estrenar, apallissaments al carrer, morts, i, sobretot, amenaça i xantatge constants d'una virulència tal que van aconseguir instal·lar la por al cos social i servir de coartada per abraçar tota mena de renúncies que encara roseguen el país. La bèstia era allà, mostrant ullals i musculatura quan calia, vetlant les armes contra qualsevol canvi substancial de l'estauts quo nascut de les entranyes del franquisme victoriós. Era allà, encastada en les vísceres del sistema, podrint les minses victòries democràtiques, ben arrelada en l'Espanya de sempre, omnipresent en casernes i comissaries, en la lletra escrita i no escrita de la seua Constitució, en els tribunals, en les togues dels jutges, en la xarxa ferroviària i els grans monopolis, a la llotja del Bernabeu i el miratge de la Roja, l'himne il·letrat i la loteria nacional, en el silenci còmplice dels intel·lectuals, en els altaveus mediàtics que es papen les almoines del poder... Sempre esperant l'oportunitat de torçar-nos una miqueta més el coll, de desinfectar-nos en massa, d'arrancar-nos el delit d'urnes i llibertat que portem a l'ànima. Era allà, mai no havia dormit com pretenien alguns il·lusos, en els tossuts clients de la sastreria del canvi de jaqueta, en els que van tornar a la camisa blava i el cara-sol sense complexos, en els vestits amb l'últim crit de la moda i en els acomodaticis de tota peresa mental. La revolta de Catalunya els ha excitat les glàndules perquè per primera vegada veuen amenaçats de veritat els seus privilegis. Llegim-ho doncs pel costat de l'ampolla mig plena: tot es qüestiona per fi perquè Catalunya ha obert els ulls de molts dorments que han vist que la bèstia feixista encara hi era i que es retorçava a les graderies del Valle de los Caídos o trencava el nas de Jordi Borràs com una hiena que lluitarà fins al darrer alè per defensar la seua carronya. La bèstia hi era, agitant-se a les clavegueres de l'estat, guardiana dels poderosos, hi era, en els ous de la serp que la unitat popular en la construcció de la República Catalana destruirà.

[Publicat a llibertat.cat en juliol de 2018.]

Saials. Schopenhauer a la platja

La platja a l'estiu, amb la irrupció massiva de turistes i estiuejants, és l'escenari on millor s'escenifica el drama del desfici humà. Què fer, sense objectius, treballs ni reptes peremptoris, sinó abandonar-se en braços del tedi i l'avorriment mal dissimulats amb mil maniobres estúpides. / Agafe de la lleixa una vella edició d'Arthur Schopenhauer que porta per títol El amor, las mujeres y la muerte, nom merament aproximatiu i comercial ja que el llibre es complementa amb capítols dedicats als dolors del món, l'art, la moral, la religió, la política, l'home i la societat, el caràcter de diferents pobles i el capítol final, lacònicament intitulat "Algunos opúsculos". Sense pròleg, notes ni més explicacions, es tracta sens dubte d'una miscel·lània que arreplega textos de diverses obres i èpoques del filòsof alemany. Per a la meua sorpresa, i salvats alguns esculls de la visió excessivament esquemàtica, tòpica i fins reaccionària de la dona (i que hem de de situar en el seu context històric i lligar-la amb el cru realisme de l'autor), la seua prosa em sembla una delícia molt suggestiva. / Afegim a l'espectacle de la platja, que tinc davant els ulls mentre escric aquest saial, els diners que costa "gaudir" d'unes vacances en família a la Marina i comprendrem per què tant d'esforç per dissimular el desfici: passejar sense nord per la vora, cavar, homes fets i drets, inútils clots a l'arena, canviar de postura per enèsima vegada sota un sol de justícia, empassar-se arena amb l'entrepà, entretenir-se amb el mòbil com si fosses al tramvia... / Com més gran l'expectativa (en aquest cas induïda per la indústria turística) del plaer, com més intens i persistent el desig, majors l'angoixa, el desfici i l'avorriment. / M'arribava en la meua ignorància amb fama d'antipàtic. En el seu realisme sense concessions ni falses estratègies compensatòries, Schopenhauer em sembla en canvi d'una tendresa manifesta. Una de les seues idees claus, a propòsit de la condició humana, és la commiseració (ignore si el terme s'ajusta a l'original alemany), al costat de l'egoisme i la perversitat. La simpatia que em desperta aquest autor el lliga etimològicament (simpatia: patir alhora, conjuntament, sentir el mateix) amb la idea de commiseració. / Han bastat unes poques pàgines, llegides lentament, per agermanar Schopenhauer amb Nietzsche i Cioran, altres dos tendríssims antipàtics amb qui simpatitze. / Els únics que en aquest entorn semblen immunes al desfici són els infants. Ells encara poden lliurar-se al goig efímer i al plaer immediat i palpable sense la consciència de la finitud. Els adolescents, per contra, personifiquen el tedi en estat pur. Perduda la infància, encara no han après com els adults a dissimular l'angoixa. Les expectatives del plaer i la diversió constants s'acarnissen en ells punxant-los amb les espines d'una realitat molt prosaica que en va tracten d'endolcir amb les seues fantasies. A la platja, però, només hi ha xiquets o adolescents. / A la platja de Chesil de Ian McEwan és la novel·la que millor dibuixa aquest desfici humà. I en el cos i l'esperit de dos joves que s'acaben de casar i sense
massificacions turístiques. / Impagables, especialment, les reflexions sobre l'art i la música i les religions de l'ateu Schopenhauer, un filòsof que caldrà tenir sempre a mà, com certs analgèsics. És a més un escriptor que no cau mai en el trist pecat de la petulància (del llatí, per cert, 'petulans', insolent).

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 de juliol de 2018.]

Saial sobre una mort petita

En els ulls de vostè, aquell admirable blau que sempre ha encisat la seua filla, es dibuixà l'estupor davant la mort que vindria a endur-se'l al cap de sis dies. Quan vam acomiadar-nos aquell dimecres, vostè en el seu silenci, jo en paraules d'esperança mal improvisades, em pensava que en el seu atzur esvaït es reflectia només el pànic de la demència que anava i tornava com un ocell d'ombra negra colpejant el seu somriure. / "Si la mort ve a buscar-me | té permís per entrar a casa, | però que sàpiga des d'ara | que mai no podré estimar-la". / Si hagués conegut vostè la cançó d'en Llach l'hauria feta seua, com tots els enamorats de la vida que l'han respirada a ple pulmó en la immediatesa sense preguntes del seu sí. / Si una cosa consola de la mort és tenir la certesa que a qui s'emporta l'ha viscuda fins al darrer alè i que el seu arrap invencible li estalvia molt de patiment anunciat, propi i aliè. / Vostè era del 37, un xiquet de potsguerra, fill de la gana i l'emigració, a les venes la sang de l'Aragó més pobre. Me l'imagine, encara un marrec, buscant-se la vida pel vell Sagunt, fent virgueries amb un baló mig estripat, traient de l'astúcia la força que el seu cos menut li escatimava. / El batxillerat elemental alçat amb esforç l'excusava de la lectura. Ja havia llegit prou en aquesta vida, ens deia, una de les seues trampes predilectes al solitari. El veig d'aprenent de barberia, vivint el nuviatge amb Encarnita a Faura ("Amb un barber? –li deien–. Menjaràs truites de pèl."), la dona de la seua vida, veig el duro que li enviava per carta guanyat afaitant xusqueros, oficials i tropa a la mitificada Mallorca de la mili, amb l'amic Jesús de ventures. El banc per fi que li permetria casar-se i fundar família. / Antonio, sogre, han convertit la mort en un comerç insípid, en aire condicionat de tanatori, en missa mal dita i pitjor sentida, buscant l'asèpsia, intentant convertir el dolor legítim en una cosa que es camufla rere les notes d'un adàgio rutinari i cites d'Agustí d'Hipona. / Així les coses, no tinc més remei que retenir-lo viu en la tendresa que regalà sempre als fills i en l'amor a la dona. En els bolets de tardor, en els espàrrecs de marge o els rotllets d'anís i les infinites vesprades de futbol i petanca. / Un xiquet de la postguerra saguntina havia d'estar fet d'aire, de cel límpid. Ja pots córrer si vols atrapar aquell bordegàs, aquell ocell que sempre vola al seu aire! / Sogre, no he conegut en aquesta vida ningú que pensant de manera tan radicalment distinta a mi em fos tan sòlidament còmplice, tan bellament amable. I això que havia furtat feia molts anys la flor preferida del seu jardí, encara que com totes les coses en aquest món fos al capdavall un préstec amb interessos. Gràcies per aquesta lliçó de tolerància que no li van ensenyar els llibres. / Malgrat l'asèpsia imposada, potser li agradaria saber que el van anar a acomiadar tantíssims veïns, amics, col·legues, familiars, coneguts i saludats. Que –no cal dir-ho– els seus, el cercle dels íntims, la família que vostè va voler l'única trinxera, van estar en tot moment a l'alçada de les circumstàncies, consolada per l'elegància amb què va fer l'última jugada en el camp de la vida, aquest adéu senzill i redó com una taronja del seu hort, resplendent i tan sucosa. Li agradarà saber que portaran amb alegria i discreció el dolor del seu record per tots els seus viatges. És una cosa que també li devem, sogre. / El tindré informat de com queden València i Barça, Atlètic Saguntí i Alcoià.

[Publicat a Tipografia La ModernaTipografia La Moderna el dissabte 21 de juliol de 2018.]

El carxot d'Alemanya i la Corona

Des del 5 d'abril passat que l'estratègia judicial, política i mediàtica contra l'independentisme català no rebia un carxot de les dimensions del que acaba d'encaixar amb la negació del delicte de rebel·lió que Llanera s'entossudeix a encolomar a Puigdemont i la resta d'exiliats i presoners polítics. El mateix tribunal de Schleswig-Holstein que llavors es va negar a extradir el president per rebel·lió l'exonera ara en sentència ferma de tal delicte. Punt i a part. Comença un altre capítol del conflicte polític entre Catalunya i l'estat, encara que de moment les reaccions de les primeres espases de l'espanyolisme més torero, ranci i antediluvià (González Pons, Casado, Girauta o Rivera entre d'altres) parlen de "canallada", d'abandonar l'espai comú europeu i de l'habitual "Santiago y cierra España" que tants fruits podrits ha collit al llarg de la història. Les seues aïrades declaracions s'esbravaran tan prompte com una botella de cervesa mal tancada, d'acord, però aquests rots fatxes embruten l'aire que respiren la majoria dels espanyols i són un perill per a la salut mental pública, ja prou deteriorada a hores d'ara. Europa torna a contradir Llarena i tot el vodevil de mentides ordides per combatre amb males arts el que no poden doblegar a les urnes, l'independentisme pacífic i democràtic majoritari avui a Catalunya. Alemanya podrà extradir Puigdemont, en tot cas, per l'acusació de malversació, delicte del qual no van trobar ni rastre en l'època de Montoro, i no per falta de ganes. La conseqüència immediata del carxot alemany salta a la vista: si Puigdemont no va cometre cap delicte de rebel·lió, què fan els seus subordinats i els Jordis en presó preventiva? La resposta: patir un càstig injust impropi d'una democràcia per defensar un projecte polític. Fins quan durarà aquesta injustícia i la dels exiliats? Ací hi ha la creïlla calenta en mans del govern socialista, l'aparell judicial i el nucli dur de l'estat. Perquè mantenir-los-hi suposarà dilapidar el poc crèdit internacional que li queda al vaixell democràtic espanyol. Com Felip II, potser és que Llarena va enviar la seua euroordre per lluitar contra els homes i ha estat vençut finalment pels elements. Parlant de reis, tot i que d'una altra dinastia, la setmana informativa ha portat previsibles novetats sobre un altre ídol caigut, el del rei emèrit. Per si no en teníem prou amb tot el que hem anat sabent-ne, sembla que el "campechano" es va fer un fart d'omplir-se les reials butxaques amb el telèfon del Nóos, que utilitzava la seua amiga Corinna per col·locar els fruits dels robatoris a l'estranger i que, com a pre
mi als serveis de l'alemany, li va passar informació "sensible" del CNI sobre totdéu perquè la pogués utilitzar en cas de necessitat. Tot un exemple de patriotisme del que durant tants anys figurava com a comandant d'aquesta nau a la deriva que és Espanya. Si no fos que el títol ja estava atorgat a un Carles anterior, l'emèrit podria ostentar, en homenatge a Corinna zu Sayn-Wittgestein, el sobrenom I d'Espanya i X d'Alemanya. Qui hagués dit que tants mals junts vindrien del mateix lloc. Després de la derrota de la Roja al mundial, és el pitjor que ens podria passar. Doncs que visca la República, encara que siga la francesa, que avui és 14 de juliol!

[Publicat per Tipografia La Moderna el dissabte 14 de juliol de 2018.]

Tracte de favor

L'entramat autonòmic que aguanta l'edifici de l'Estat serveix per al mateix que tota perifèria al capdavall i tot cercle viciós: demostrar l'existència d'un centre on resideix l'autèntic poder. L'estira i arronsa a què obliga aquesta estructura radial consisteix, com sabem, a aconseguir parcel·les de poder i diners que el centre atorgarà sempre a contracor, diguen el que diguen lleis i estatuts, com una concessió graciosa, conseqüència de la magnanimitat de qui mana i sotmesa, per això, al vaivé incert de simpaties i antipaties personals. A l'Espanya autonòmica, en bona mesura hereva política del franquisme, encara hi fuciona el tradicional «qué hay de lo mío» que ha regit durant segles d'amiguisme l'administració en l'ocàs interminable de l'imperi. Conformats a aquesta lògica, que redueix tota aspiració nacional a un corral de dimensions regionals, els polítics valencians s'han mogut tradicionalment per ací d'una manera interina, provisional. L'autèntica destinació ha estat sempre Madrid, com a llançadora de grans èxits o com a premi de consolació. La digníssima consolació de plantar el cul en el Senat fins a l'amoixamenta total d'un Joan Lerma, per exemple, com a premi a tants anys de mediocritat presidint sense exigències un país anodí, o l'esplendor ministerial connectat amb les portes giratòries de grans monopolis del malaguanyat Zaplana. A l'endemig, els cinturons de l'estupidesa i l'avarícia que frustraren la carrera de Camps cap als daurats rococós de la Cort. No deu ser casual que el primer dels nostres presidents que sembla vacunat contra aquestes pretensions siga Ximo Puig, tal vegada per convicció íntima, tal vegada perquè a l'autonomisme ja se li ha vist escandalosament el llautó i la reivindicació catalana ens ha posat a tots plegats en una altra dimensió, tal vegada perquè la seua plenitud política ha coincidit cronològicament amb la decadència (dissimulada provisionalment per la carambola de la presidència de Sánchez) del seu partit i la crisi del bipartidisme. Cas ben distint és aquest professional de pedra picada que és José Luis Ábalos, el més que discret polític de Torrent que ha sabut muntar sempre en cavall guanyador i col·locar-se en la pool position que dona opcions per gaudir l'eròtica del poder i les seues nòmines. Heus-lo, doncs, d'amo i senyor del Ministeri de Foment i mà dreta de Pedro Sánchez, exercint el control sobre les inversions de l'Estat en infraestructures, quasi res. Vingué a València i com un gall dindi desplegà tot el plomall del seu càrrec davant el seu camarada i tanmateix enemic polític Ximo Puig i dictà coneguda sentència: que no hi hauria, en el tema d'inversions per al País Valencià, tracte de favor. Passa amb tot aquell que gosa demanar el que per dret li pertoca. Des de la Villa y Corte li respondran que no s'hi valen tractes de favor. El mantra buit que intenta amagar que tota la política a Espanya descansa sobre un descarat tracte de favor a les elits extractives i els oligopolis empresarials, a les «comunitats» submises i afectes, a la monarquia i els hereus de Franco, als partits que engreixen el sistema podrit, a... Si volem aturar l'espoli estructural i agafar la paella pel mànec del que com a país i poble ens correspon en tots els àmbits, però, caldrà mirar molt més enllà de l'estret horitzó autonòmic, aquest camp de mines on les raboses del poder confonen arterosament drets amb privilegis, maregen la perdiu, perverteixen el llenguatge, ens fan perdre miserablement el temps. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 de juliol de 2018.]