Ja coneixeu l'inquietant relat d'Augusto Monterroso: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". La brevetat i la dosi de surrealisme de la frase, que podria haver estat la primera d'una gran novel·la però que en canvi descarrega sobre la perícia imaginativa del lector tota la potència i potencialitat, la van encimbellar al Parnàs literari fins a convertir-la en lloc comú, el de les coses que es memoritzen fàcilment. Quan va despertar, la bèstia encara hi era. La bèstia multiforme del feixisme, monstre de mil cares, l'hidra policèfala d'alè verinós, vestida de marró, blau o negre. Quan va despertar del somni de la transició, el feixisme encara era allà. Per a alguns el desvetlament fou primerenc, d'altres no es van arribar a adormir mai amb els cants de sirena que van fer sotsobrar la nau democràtica entre l'Escil·la de l'oblit i la Caribdis de les renúncies, però la majoria dels ciutadans espanyols, narcotitzats durant tants anys pel relat de la democràcia triomfant de les elits xuclòcteres, la monarquia corrupta, el bipartidisme ben lligat..., ha viscut i encara viu anestesiada pels vapors de la propaganda o fins i tot n'és còmplice i s'hi identifica. Sí, encara els mateixos gossos i els cadells crescuts d'aquells gossos amb (no tan) distints collars. El feixisme no fou un malson que s'esvaí per una ruptura que obrís el camí de l'alliberament democràtic, social i nacional. No era un malson, era i és el malson que no ha dissipat la llum de cap albada. A longa noite de pedra de Celso Emilio Ferreiro, la nit de tants escriptors i cantants catalans, el franquisme victoriós que ha continuat guanyant tantes batalles, la bala que el capital sempre té a la recambra, dormia en el mateix llit que Fraga Iribarne, jugava al dòmino amb José Maria Aznar, enganxava els sobres de M. Rajoy o cantava cançons de bressol a Albert Rivera o Inés Arrimadas, comprava l'ànima de Boadella o treia a passejar Vargas Llosa, uns pocs exemples. Grata una mica, només una mica, la crosta de l'espanyolisme, fins i tot la d'alguns dels soi-disant d'esquerra, i emergirà la bafarada pudenta de la intolerància feixista, de la catalanofòbia visceral, dels punys i les pistoles contra la cultura.
Al País Valencià no vam deixar de patir-lo mai en les seues facetes més descarades i violentes, fins al punt que, mal dissimulat i sense complexos ni res de què penedir-se, va donar forma a un dels darrers (per ara) moviments feixistes de masses: el denominat blaverisme, amo i senyor de la nostra transició
frustrada. Jugada perfecta, alimentada pel combustible inexhaurible de la catalanofòbia i l'antivalencianisme (que són la mateixa cosa), que va aconseguir el seu propòsit, determinar la política valenciana i retardar el procés de desvetlament nacional dels valencians, que donava símptomes d'una perillosa vitalitat per als interessos de l'estat en el trencall dels anys 70/80s. Bombes a personalitats i llibreries, boicot a institucions democràtiques acabades d'estrenar, apallissaments al carrer, morts, i, sobretot, amenaça i xantatge constants d'una virulència tal que van aconseguir instal·lar la por al cos social i servir de coartada per abraçar tota mena de renúncies que encara roseguen el país. La bèstia era allà, mostrant ullals i musculatura quan calia, vetlant les armes contra qualsevol canvi substancial de l'estauts quo nascut de les entranyes del franquisme victoriós. Era allà, encastada en les vísceres del sistema, podrint les minses victòries democràtiques, ben arrelada en l'Espanya de sempre, omnipresent en casernes i comissaries, en la lletra escrita i no escrita de la seua Constitució, en els tribunals, en les togues dels jutges, en la xarxa ferroviària i els grans monopolis, a la llotja del Bernabeu i el miratge de la Roja, l'himne il·letrat i la loteria nacional, en el silenci còmplice dels intel·lectuals, en els altaveus mediàtics que es papen les almoines del poder... Sempre esperant l'oportunitat de torçar-nos una miqueta més el coll, de desinfectar-nos en massa, d'arrancar-nos el delit d'urnes i llibertat que portem a l'ànima. Era allà, mai no havia dormit com pretenien alguns il·lusos, en els tossuts clients de la sastreria del canvi de jaqueta, en els que van tornar a la camisa blava i el cara-sol sense complexos, en els vestits amb l'últim crit de la moda i en els acomodaticis de tota peresa mental. La revolta de Catalunya els ha excitat les glàndules perquè per primera vegada veuen amenaçats de veritat els seus privilegis. Llegim-ho doncs pel costat de l'ampolla mig plena: tot es qüestiona per fi perquè Catalunya ha obert els ulls de molts dorments que han vist que la bèstia feixista encara hi era i que es retorçava a les graderies del Valle de los Caídos o trencava el nas de Jordi Borràs com una hiena que lluitarà fins al darrer alè per defensar la seua carronya. La bèstia hi era, agitant-se a les clavegueres de l'estat, guardiana dels poderosos, hi era, en els ous de la serp que la unitat popular en la construcció de la República Catalana destruirà.
[Publicat a llibertat.cat en juliol de 2018.]
Al País Valencià no vam deixar de patir-lo mai en les seues facetes més descarades i violentes, fins al punt que, mal dissimulat i sense complexos ni res de què penedir-se, va donar forma a un dels darrers (per ara) moviments feixistes de masses: el denominat blaverisme, amo i senyor de la nostra transició
frustrada. Jugada perfecta, alimentada pel combustible inexhaurible de la catalanofòbia i l'antivalencianisme (que són la mateixa cosa), que va aconseguir el seu propòsit, determinar la política valenciana i retardar el procés de desvetlament nacional dels valencians, que donava símptomes d'una perillosa vitalitat per als interessos de l'estat en el trencall dels anys 70/80s. Bombes a personalitats i llibreries, boicot a institucions democràtiques acabades d'estrenar, apallissaments al carrer, morts, i, sobretot, amenaça i xantatge constants d'una virulència tal que van aconseguir instal·lar la por al cos social i servir de coartada per abraçar tota mena de renúncies que encara roseguen el país. La bèstia era allà, mostrant ullals i musculatura quan calia, vetlant les armes contra qualsevol canvi substancial de l'estauts quo nascut de les entranyes del franquisme victoriós. Era allà, encastada en les vísceres del sistema, podrint les minses victòries democràtiques, ben arrelada en l'Espanya de sempre, omnipresent en casernes i comissaries, en la lletra escrita i no escrita de la seua Constitució, en els tribunals, en les togues dels jutges, en la xarxa ferroviària i els grans monopolis, a la llotja del Bernabeu i el miratge de la Roja, l'himne il·letrat i la loteria nacional, en el silenci còmplice dels intel·lectuals, en els altaveus mediàtics que es papen les almoines del poder... Sempre esperant l'oportunitat de torçar-nos una miqueta més el coll, de desinfectar-nos en massa, d'arrancar-nos el delit d'urnes i llibertat que portem a l'ànima. Era allà, mai no havia dormit com pretenien alguns il·lusos, en els tossuts clients de la sastreria del canvi de jaqueta, en els que van tornar a la camisa blava i el cara-sol sense complexos, en els vestits amb l'últim crit de la moda i en els acomodaticis de tota peresa mental. La revolta de Catalunya els ha excitat les glàndules perquè per primera vegada veuen amenaçats de veritat els seus privilegis. Llegim-ho doncs pel costat de l'ampolla mig plena: tot es qüestiona per fi perquè Catalunya ha obert els ulls de molts dorments que han vist que la bèstia feixista encara hi era i que es retorçava a les graderies del Valle de los Caídos o trencava el nas de Jordi Borràs com una hiena que lluitarà fins al darrer alè per defensar la seua carronya. La bèstia hi era, agitant-se a les clavegueres de l'estat, guardiana dels poderosos, hi era, en els ous de la serp que la unitat popular en la construcció de la República Catalana destruirà.
[Publicat a llibertat.cat en juliol de 2018.]