Acte Primer.
Poques persones han representat
tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic
representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de
cap a peus, un actor que també va haver
de fer de director,
dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i
ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció.
Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i
incombustible, un home
orquestra
del
teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer
acte el veig fent de
professor substitut i fugaç
de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una
classe d’adolescents de finals dels seixanta al
col·legi La Salle d’Alcoi.
S’alça el teló. El treball manual
esdevé
per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc
memòria. Hi té lloc el
prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses
són
el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica
presència de l’absent. La
tarima es converteix
en entaulat i la lliçó en
escena, per a l’alegria
dels marrecs. El professor mudat
en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no
existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest.
Aquella corda, que em lliga íntimament
a la bellesa i el misteri
teatral, no s’ha trencat mai.
Acte
Segon. A mitjan dècada dels
vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a
Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb
mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb
Esquerra Independent de Castelló.
Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se
completament a la seua passió, l’aventura incerta
del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I
transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes
alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací
no paga ni déu. L’agitació
de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu
país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més
en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és
un bou, més concretament un Taure de
descomunal força de voluntat,
un prodigi de
batuta sota la qual comença a reviscolar
i moure’s una de les
millors orquestres del teatre professional valencià.
La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i
mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o
Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també
necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe
amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però
el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que
més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en
una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte
són papers sublims com els que representa
en cos i ànima en Entre els porcs,
dirigit per Carles Alfaro, amb
Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers
al Lliure, amb direcció
de
Lluís Pasqual i amb Anna
Lizaran de principal protagonista, en
2000.
Acte
Tercer. El teatre, com la
cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els
projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques
decents.
Abandonar
o emigrar (és a dir, anar
de lloguer a Catalunya, que
és com ser lluny a
casa) i viure en la transhumància sempre, exigències
del
guió. Pep funda família amb
dona i fills a Planoles. Fa
cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el
Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català.
L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més
al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i
la vida nòmada.
Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc
cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro.
Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en
tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in
extremis, Teresa
Forcades, ves per on, crec recordar.
Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs
d’algun rodatge, i sense que se n’assabente
ningú, es fa
ell mateix la diàlisi a
la seua cambra d’hotel amb un aparell
cedit
per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per
treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es
donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun
projecte interessant.
Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu
art i en cos i ànima va representar el seu paper més
especial, el que va tenir en
la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè
la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres
que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.