Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.

Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.

Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.

 

Només el rou matinal

Manuel Bellver, Claror dels marges. 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2018, Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 60. Pròleg de Manel Rodríguez-Castelló.

· · ·

Rastres de petjades sobre la neu. La pluja cau lentament damunt els boscos amerats de l'aigua de la memòria i el seu revers d'oblit. La cançó del vent bat les ales de l'arç blanc, la remor del riu persisteix aigües amunt. El solitari s'endinsa en el boscatge del sentit. Recorre el viatger el camí de si mateix dubtant a cada tombant de certesa, davant el mur del dir, a graus sota zero del pensar, on la claror il·lumina en aquest instant els marges. Tot (qualsevol cosa i res) s'esdevé en aquests poemes poblats pel silenci i la quietud, territoris on brollen fonts de paradoxes i contrasentits, espais on no passa potser res més que el llenguatge mateix com una ombra perdurable, com un eco que s'apaga en el capvespre, o millor, àmbit en què s'escriu la voluntat i l'esforç de dir i es fa transparent una meditació que es recrea immersa en el trànsit, la consciència que impulsa la seua dissolució per tornar a emergir amb una llum nova, gènesi de la identitat desposseïda, en el cercle de la vida que gira sobre el seu eix, en el joc infinit de les transformacions sinestèsiques («¿serà llum / aquest silenci?»), on els noms viuen «en discòrdia / de rent / i podridura».

El país poètic de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) està format fins ara per deu frondosos boscos ben connectats entre ells per camins, sendes i passeres, comptant-hi aquest Claror dels marges. Des de 1997, any del seu primer recull, Dies després, la poesia de Manuel Bellver s'ha desplegat íntimament lligada al seu treball com a artista plàstic en una complementarietat molt fecunda i essencialment travada que troba la seua raó de ser, el seu sentit, en l'experiència radical de la vida i l'expressió sensitiva del pensament que aquella inspira i que aquest, al seu torn, nodreix i motllura. Per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta. Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit. Concebut com una forma infinitament oberta a allò que és informe (com il·lustra la cita inicial de José Ángel Valente), com el camí d'anar i tornar del concret a l'abstracte, de l'immediat al més llunyà, el poema té qualitats pictòriques, no s'ordena en la linealitat del llenguatge verbal, sinó que es presenta com un tot transitable en múltiples i complementàries vies d’interpretació. La lectura és proposada així com a curs de llibertat, com a aventura engendradora de sentits pautada pel silenci dels espais en blanc, per ecos de memòria, pel retorn al buit on tot comença de nou. Són quadres de no-color fets amb la matèria fugissera del pensament, la llum de la reflexió, del dir que en el seu esforç d'aproximació s'alça davant el mur de l'indicible i se n'ompli.

Home, llenguatge, natura: heus ací els tres nuclis incandescents, els tres sols de l'univers poètic de Manuel Bellver, que en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic. Al principi i al final tenim això, en el llibre i en la vida i en cada un de nosaltres: un home o dona sempre sol i irreductible que diu (i expressa) el món, escèptic (del grec sképtomai, que observa sense afirmar), lluny de tota casa, caminant que oblida i s'atansa a l'enigma del buit o, absent d'ell mateix, s'atura a l'ombra del que va ser. Els marges, les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge. Això és clar. Com aquesta «claror» que ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen.

El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. Només així, en la disponibilitat que prepara la claror, aquell «rossinyol de llum» d'un altre poema, «allò» sovint indicible «per copsar l'intens» «s'adreça als marges». Els marges, òbviament i també, l'espai buscat de llibertat, lluny de la voràgine insignificant del món urbà, aquest soroll de violències i opressions que ho ofega tot i tot ho llança a perdre. Lluny d'aquell fangar, on les paraules es corporifiquen i el cos es fa paraula i dir, on el mot «respira» i «s'atansa», puja «gairebé al cim / del que vol dir», on «el nom / camina», on les síl·labes «s'aturen», en «aquest instant», ara i ací, etern present fugisser en què, sense res a les mans excepte una mica de rou matinal, el caminant ja no és hostil a allò que l'espera i està en disposició d'entomar a mans plenes tota «l'esplendor de la senzillesa» (Martin Heidegger) «amb tot allò que a dins hi té cabuda, / també sense / llenguatge» (Paul Celan).

[Publicat a Saó núm. 453, novembre 2019.]

[Fredes, la Tinença de Benifassà, 6 desembre 2019.] 

Felip VI l'indesitjat

Els moviments de Felip VI per l’escaquer «nacional» solen ser una exhibició, entre impúdica i acomplexada, d’intolerància. La monarquia més blanquejada de tot Europa s’ha convertit en temps rècord en la institució pitjor valorada per la ciutadania. És un servei que devem als indissimulables excessos –habituals en una dinastia plena a vessar de cràpules de tota mena– del pare del rei d’ara. La persona de carn i os que s’allotja en els vestits de gala multiusos (com playmobils) damunt el tron, amb ceptre i corona, potser encara no s’havia adonat de la seua impopularitat fins que va anar a Barcelona i l’hi van rebre a colps d’Himne de Riego, cassolades i protestes. Clar que prèviament ja s’havia posat l’uniforme de piolín per beneir la brutal repressió de l’1-O. Arriba un dia que fins les peces més blindades del poder han de patir la llei de la gravetat, la incomoditat física i el menyspreu que tan bé coneixem els altres mortals. De manera que el rei blanquejat s’ha de moure per l’escaquer ben protegit pels peons o playmobils policies, la tristament famosa PN, perquè el descontent, la protesta o la simple queixa no pertorben el glamour que ha d’acompanyar tota reialesa ni vele la foto de la pau social amb els llepaculs, aconseguidors, negociants i altres professionals del canapè oficial en el paper de figurants. Així fou a València el passat 25-N, a compte dels Premis Jaume I, en l’incomparable marc de la Llotja de la Seda. Més policies que curiosos, passavolants, acòlits i… manifestants convocats a correcuita per les xarxes. Molts més i molt ràpids a l’hora d’aplicar els rigors de la Mordassa ara reiterada amb el decret digital, a impedir la llibertat d’expressió, tan constitucional ella. I així fou com una desena d’incombustibles dissidents vam ser arraconats durant l’hora prèvia al seguici triomfal del monarca mentre ens retenien documents i apuntaven dades i nosaltres aprofitàvem (i qui no aprofita la burrera policial és perquè no vol) per fer més clamorosa la protesta per la visita de l’indesitjat i denunciar a crits les virtuts de la pleníssima democràcia a l’espanyola i la blancor impol·luta de la seua monarquia. I fins a la propera, senyor rei!