· · ·
Però també hauria pogut titular aquesta nota Ocella parint-se. O Fabulació repetida del món, o Òrbita de l'oblit, o La boca inacabada de la creació, o… Onsevulla que s'ature la mirada en aquest cosmos en expansió, en aquest cos que es retrau i dilata, en la sàvia melodia de signes que és el tercer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963), els ulls se n'ixen de les òrbites, es bada el cor de pedra, assistim al miracle de la multiplicació del sentit, viatgem del cos al cosmos i de l'univers a l'interior recòndit, del fang a l'estel, cap a les «ínfimes eternitats». Dit d'una altra manera, amb Òrbita accedim a l'experiència de la gran poesia, tan irreductible a les fórmules usuals de la crítica com transparent en la dansa inacabable de significacions, com poderosa en la transmissió d'emocions i en l'estímul a la intel·ligència sensible.
Precedit de Dona i ocell (2014), XXXIè Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, i de Quatre arbres (2015), XXXIX Premi Josep Maria López-Picó, Òrbita situa en el centre del seu moviment l'íntima connexió entre el propi cos i l'univers sencer en un joc de reflexos i ressonàncies que afecta l'estructura del llibre, dividit en dues meitats complementàries, com uns ulls que miren el cel: "Minutíssima" i "Universum".
La poesia d'Empar Sáez és d'arrel simbolista i presenta una alta condensació significativa, sense elements sobrers, exacta en la dicció. L'autora articula magistralment les connexions internes dels poemes, amb repeticions i variacions que acumulen elements i despleguen la multiplicitat de sentits, i domina molt bé el sentit arquitectònic de línies i volums que equilibren el conjunt. Però anem al gra de la substància poètica d'Òrbita. El títol és paraula que s'ha de llegir alhora en els dos sentits més usuals, com a "cavitat del crani ocupada per l'ull" i com a "camí seguit per un cos celeste en el seu moviment al voltant d’un altre". Sengles cites de Paul Celan ("El teu ull tan cec com la pedra") i de Gaston Bachelard ("La mirada és un principi còsmic") obrin "Minutíssima" per situar-nos de ple en alguns dels temes recurrents de la primera part. Òrbita, cavitat, buit, orbetat, ull, pedra, mirada, cos, còsmic… els lligams lexicològics estan molt ben marcats en el llibre, de manera que, exempts de referents fàcilment identificables i dels miratges freqüents en molta de la poesia anomenada realista, els poemes van encerclant i desplegant, en el seu moviment gravitacional, els significats, mai previs ni previsibles a la mateixa construcció verbal (el cos, ens recorda, és anterior al llenguatge). La poesia d'Empar Sáez és el resultat d'una cerca que des de les profunditats tel·lúriques de la pròpia i concreta experiència s'enlaira a l'espai obert i la llum ("Més endins, la llum cerca l'animal en flames") per traçar una òrbita que és en gran part el moviment d'autocreació del jo líric ("il·limitada / dona / de fang i paraula") a través de les paraules. Projecció i reflexió, la veu oscil·la de la primera a la segona persona, quan el jo parla amb el cos, i combina les formes en vers i en prosa, a voltes a l'interior d'una mateixa composició. "Jo mateixa no visc, no soc / fins que poderosament m'engendro, // em neixo –alaestesa–, / ocella parint-se, // em concebo amb dolor fins a l'èxtasi, existeixo". La pedra, símbol clau i polisèmic del llibre ("pedra adolorida", "pedra solitària", "pedra-nit", "pedres escrites"…), remet a la matèria inerta, al silenci, a la soledat, és absència de llum, insensibilitat, desig incomplert. "Minutíssima" es clou així: "penetrar i sortir / de l'incendi // amb els ulls cremats, // el cos en flames i flors il·leses a les mans".
"Universum" és l'ascens al cel de la paraula, l'experiència física de la infinitud, el cos que engendra el cosmos, la maternitat de la creació: "Has parit la buidor de l'univers", un univers buit com el ventre de la dona. "L'úter de l'obscur sagnava, / paria / un estel de fang" i després "Tallares el cordó umbilical a l'astre". És la mirada, els ulls que ocupen l'òrbita, els encarregats de "llaurar el món" i "Sembrar l'espai / de pedres voladores". Per a què, es pregunta la poeta, tot aquest esforç, si la llum s'ha d'extingir i ha de sobrevenir la mort? Per tal que "ocells naixents / tornin // a conversar / interminablement amb l'univers". Cant indeleble a la vida, a l'efímer i al perdurable, al petit i a l'immens, als mons lligats pel mateix cordó umbilical, "una flor implora // la bellesa / immarcescible de l'univers". Estem segurs que el llibre d'Empar Sáez està destinat a omplir molts buits, terrabuidar moltes emocions i enlairar moltes pedres voladores.
[Publicat a La Veu dels Llibres el 13 de març de 2021.]
🍃 🍃 🍃
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada